dijous, 30 de gener de 2014

La xurreria sentimental

 
 
Hi ha notícies que et donen una dosis de realitat, del ràpid pas del temps, de que les coses canvien i que el passat és només passat, intangible i mutable.

Aquestes dosis de realitat poden ser produïdes pels canvis, a vegades  brusc, ja sigui del paisatge, de l’entorn que ens dóna seguretat i escalf i familiaritat, dels carrers que passen a ser peatonals, edificis que s’enderroquen i, evidentment, botigues que tanquen.

La noticia informa, a mi em sona a esquela, del  tancament aquest diumenge de la xurreria Montse a plaça de Sants, davant de la boca del metro, just al carrer Joan Güell tocant a carretera de Sants.

Des d’allí es contempla la vida de mig barri perquè es troba just al cor, és memòria viva de tot el que ha passat a la zona des de fa anys, sempre de cara al carrer. Ha vist nens fer-se grans, amors, desamors, tristeses, festes, monotonies, lluites, alegries, dols i totes les condicions i situacions humanes que es poden visualitzar al carrer.

No exagero si us dic que molts hem tingut una cita al voltant de l’aire perfumat de fregit de la xurreria.

La Carmen, la propietària, és una icona del barri: d’ulls menuts, cara molsuda i severa amb papada i el davantal, els aire de paradista de mercat de rostre massa maquillat però envoltada d’olor a fregit i el Sant Pancraci (salut i peles) a la prestatgeria de la xurreria remolc que ha circulat per tota la plaça segons diuen els més (s)avis de Sants.

És la xurreria on comprem les cornes, grans i suficientment olioses perquè a vegades, al posar-les a la boca, es desfessin amb petites explosions silencioses que només percep la llengua de les bombolletes fossilitzades, també és els bunyols de bacallà (mons pares deien que dels primers de Barcelona) amb algun extrem cruixent i deliciosament oliós i les taques de julivert per tot el perímetre com pigues.

Els primers records que en tinc són de quan estava ubicada en un altre lloc de la plaça, al passeig de Sant Antoni amb carrer Galileu. Deu fer molt temps perquè en tinc records borrosos, però allí estava ella, la Carmen i el seu marit, proporcionant part de l’aperitiu del cap de setmana als santsencs . És el record d’aquells dies, al que m’aferro quant veig la vella xurreria, dels dinars calmats, d’alguna paella, del pare, sobre tot d’ell, perquè era el més capritxós i, segurament qui era més partidari de les cornes, amb aquella cara de dolenteria picarona de nen.

Són els xurros de les tardes de diumenge ja amb parella, el barri, l’olor, el ninot en forma de xurro col·locat davant la xurreria amb un somriure, són records vius, els meus i de molta gent.

Cada vegada que tanca una botiga de tota la vida, es trenquen les línies que uneixen generacions, es posa un punt i final, es trenca un paisatge i una tradició, el fill que hi ha anat amb el pare ja no podrà anar amb el seu fill, ni l’avi amb el net.

És la sensació que, en aquella botiga hi ha les petjades, les mirades, empremtes i anhels de tantes persones, de records, de tanta gent estimada que perdre-ho entristeix, perquè perdem un altre punt de connexió amb ells i, evidentment, amb un altre jo del nostre passat.

Una pena, un homenatge a l’estoicitat de la xurreria, que sana o insana, hi ha estat tota la vida fins ara i a les petites coses que es converteixen en magnífics records.

dijous, 7 de novembre de 2013

Animals humanitzats



No entenc la gent que es gasta els diners amb els animals domèstics, que els duu a perruqueries, que els renta amb productes especials, que els dóna pernil per a menjar, es gasta sumes ofensives de diners en veterinaris (diners que es negarien a pagar a la Seguretat Social per a ells), ho reconec, em desespera, veure com “humanitzem” els animals més que a les pròpies persones.

 
No és que vulgui cap mal als animals domèstics, al contrari, si fos per mi, viurien feliçment en llibertat, ja que, de tots els drets que els donem, el principal, la llibertat, els hi robem i així fem viure els animals tancats dins d’una gavià o un pis sols tot el dia a l’espera que arribem a casa i deixar-los estirar les cames cinc minuts i, potser fer-los mitja hora de carantonyes. Què bé s’ho deu passar un gos tancat tot el dia a casa mirant la tele!

Ens els estimem tant que els tenim tancats tot el dia, animals que son com presos: només els deixem sortir al carrer mitja horeta per a pixar i, potser, jugar amb altres besties desprès d’assegurar-nos que estan ben castrats (per la nostra major comoditat, sense que ells hagin pogut manifestar la seva opinió) i vivint atontats.
Ara, l’Ajuntament de Barcelona, vol que els gossos pugin anar al metro (amb morrió, corretja i en hores no puntes), clar, resulta agradable estar dret, xafat i incòmode, com perquè a més, un gos estigui refregant-se al camal del teu pantaló, i no parlo dels gossos pigall perquè no són un simple gos de companyia i/o capritx.

Al meu barri hi ha varis porcs vietnamites, entenc que, si un gos té el dret d’anar en metro, igual dret hauria de tenir el porc, el gat (que em causen unes al·lèrgies espantoses) o inclús les iguanes, doncs ja que els “humanitzem” tant, donant-los els drets que ens interessen (més a nosaltres i no tant a ells), seria lleig discriminar per espècie.

Insisteixo, no m’agraden els animals, em fan força angúnia i els gats al·lèrgia, però els respecto prou com per a tractar-los com el que són: animals, i això vol dir que els estimem i respectem pel que son, que no els empresonem, no els hi canviem els hàbits i naturalesa, que els deixem ser allò que són i seran.

Abans d’humanitzar-los, potser, ens hauríem d’humanitzar nosaltres i descobriríem que al pobre gos no li fa cap gràcia dur colònia o entaforar-lo al metro.

dijous, 31 d’octubre de 2013

Apreciat Narcís




L’altre dia vas anar al Jutjat i et vas queixar davant de sa Senyoria que, a fora, t’havien dit lladre. Entenc que et molesti, però has d’entendre que, als de fora, els esgota la paciència que tu, i els teus amics, els tracteu d’idiotes.

Aquests dies m’ha arribat un assumpte de participacions preferents al despatx, preferents de les teves, i he pensat en tu, la teva mirada miop i barba perenne.

Vagi per endavant que sé perfectament que tu no tens la culpa de tot.

Puc entendre que les primeres emissions de preferents ja te les vas trobar fetes, però això no treu que, algunes engrunes de culpa has de tenir, doncs  tu vas entrar-hi el març de 2005, quan l’exercici de l’any 2004 havia estat el millor de l’història de Catalunya Caixa, i la vas deixar el 2010 quan havies fet l’unió de caixes coixes per a crear el gran Frankenstein financer de Catalunya que ha acabat nacionalitzat.

Com dirien a Castella, amb Caixa Catalunya es compleix la frase “entre todos la mataron y ella sola se murió”.

Però tornant a la meva clienta.

La pobre dona va anar un dia a la seva oficina per parlar amb un noi que hi treballava molt simpàtic de qui coneixia el nom, vida i miracles perquè feia anys que parlaven establint la mateixa confiança que la senyora té amb la xarcutera del barri.

Ja saps, la Quimeta de torn que et recomana agafar xai en lloc de vedella i tu li fas cas perquè creus que és una professional, que es preocupa per tu i sap quin producte és el més adequat.

Així, el banquer de confiança li va recomanar aquestes preferents dient-li que li donarien un bon rendiment (no li va dir rendiment perquè la senyora no ho hauria entès), que podria recuperar els diners quant volgués i que no hi havia risc: en altres paraules: un xollo.

Com ja deus saber, Narcís, un bon dia vàreu deixar de pagar els interessos i també us vau negar a retornar els diners, i inclús el simpàtic banquer de confiança de la dona va desaparèixer de l’oficina (ja estava amortitzat).

Aquí, els teus, comencen el mareig a la meva clienta: En lloc de retornar-li els diners, com que la teva Caixa s’havia nacionalitzat i estava intervinguda, se li proposà, seguint ordres del FROB (Filibuster i Roïns que Ordenen Bancs), un “apanyo” per a que no perdés tants diners.

El gran “apanyo” era bescanviar les participacions preferents en accions del magnífic Catalunya Banc (intervingut per l’Estat), però, evidentment, perdent part dels diners (un 61,38%), essent el bescanvi obligatori.

En altres paraules: li feien empassar les accions de Catalunya Banc amb embut perdent diners encara que la senyora no ho volgués (!).

Aquestes magnífiques accions, de moment, no cotitzen a la borsa i per tant, la senyora no les pot vendre, però en el supòsit de cotitzar, veient com està d’estupendu el banc, és possible que acabin amb un valor com el de Bankia (també nacionalitzat) l’acció del qual val sobre 1,148€ arribant a la friolera de 0,47€. Per tant, la possibilitat de perdre més diners es elevada.

Però no és tant la possibilitat de perdre diners el que preocupa a la senyora (perquè ja els dona per perduts), sinó que ella mai ha “jugat” a borsa, no en sap i no vol saber res de cotitzacions, ella només volia que els seus diners li donessin uns interessos, i que, si els necessitava els pogués recuperar, res complicat ni estrany.

Em diràs que les accions augmentaran el seu valor i la senyora recuperarà els diners, però et recordo que, de moment, ningú ha volgut comprar el teu banc i s’ha arribat a insinuar de trossejar-lo i vendre’l a filets.

Com comprendràs, potser la dona recupera els diners quan estigui jugant a cartes amb Sant Pere.

Però també li oferiren una altra opció!: Li donaven l’oportunitat que el FROB li comprès les accions que li havien engatussat! Però evidentment, l’opció tenia un gran “però”.

Evidentment, el FROB, no les comprava al preu que valien (un 38,62% del valor de les participacions preferents), sinó descomptant-li la iliquiditat (!), pagant un 33,29% del valor que tenien les preferents originals.

En altres paraules i posant un exemple: El FROB agafa 10.000€ en preferents i com un trilero ho converteix en accions de Catalunya Banc amb un valor de 3.862€, accions que si es venen al FROB, s’obté uns ingressos de 3.329€. 6.671€ perduts by the face!

Però aquí no acaba el drama, el teu banc, aquest engendre que vas crear li proposà una altre opció (quina generositat que té el FROB, oi?). Li oferí sotmetre’s a l’arbitrarge que dirigeix una important firma legal o d’auditoria amb noms estrangers o inicials de significat desconegut (24 milions d’honoraris es reparteixen aquestes empreses per assessorar arbitratges de Caixes intervingudes).

La senyora s’hi apunta perquè li surt gratis (mira si és bona dona que encara té confiança amb la teva gent), presenta la sol·licitud i li diuen que no, que ella no pot demanar-ho emparant-se en uns criteris del FROB.

Dels set criteris només n’incompleix dos: no és incapaç o menor d’edat i va confiar-vos més de 10.000.-€ en preferents.

Que vols que et digui, si a un incapaç li fas aquesta jugada, jo el duria a l’arbitratge per a recuperar els diners, però també al Jutjat per a querellar-se contra qui li va vendre aquesta porqueria.

Ara li queda el jutjat i, de moment, haurà d’avançar els diners de la taxa judicial, advocat i procurador (recordo que les taxes es paguen conforme import reclamat).

I jo que li miro els papers, no veig clar que ha comprat, doncs els teus em diuen que Participacions Sèrie A i B, però en les ordres de transferència només surt la B i, inclús, tinc l’impressió que la senyora va comprar més participacions de les que dieu perquè té tres ordres de compra diferents quan la senyora, se suposa, va fer-ne dos.

I us demano la documentació, o sigui, la lletra del contracte que la dona no té, i veig que la pobra senyora va comprar participacions d’una societat de les Illes Caiman i que de la lectura de com es paguen els interessos, queda clar que, l’excepció, era el pagament d’aquests, no és intel·ligible com determinar si Catalunya Banc tenia o no els beneficis mínims per a pagar els interessos i resulta difícil saber qui venia i de qui eren les participacions: si de la Caixa Catalana o de la Caimanenca. Clar com el Llobregat.

I tu, Narcís, et queixes de que et diguin lladre els mateixos que tu, i els teus amics, els heu estat tractant d’idiotes rient-vos a la seva cara mentre els seus estalvis desapareixien.

Precisament, robatori, no compleix el tipus delictiu de la vostra actuació, sinó un altre.

Ah! Per cert, per arrodonir aquesta gracieta que entre tots heu muntat: aquesta gent que ha vist com es volatilitzaven els seus diners, són els mateixos que els toca pagar, de la seva butxaca, el forat que tu, i els teus amics, vau deixar a Catalunya Banc. No creus que hi ha motius per a insultar-te?

 

 

 

dijous, 24 d’octubre de 2013

L’oportunitat perduda?

 

Llegeixo darrerament notícies que pretenen insuflar certa alegria i optimisme al populatxo, així doncs, ens diuen que els bancs estan retornant els diners del rescat, la borsa va bé, ens financem barat, que es preveu un creixement, minso, però creixement pel 2014... en resum, que sembla que el túnel ja té un punt de llum que indica el final.

És cert que cal aferrar-se a les informacions positives perquè és més fàcil viure i suportar les males èpoques si es veu una temporalitat a les penúries, però clar, els elements que aporten per a l’optimisme són minsos i amaguen elements que poden esclatar i enfonsar-nos més del que estem, ja se sap que, en el món globalitzat, cadascú té la seva bossa de merda i aquesta va rebentant, com per exemple la desacceleració de les economies emergents (que pot afectar a les exportacions) o que es desvetlli l’estat real dels bancs Europeus començant pels Alemanys.

Però avui no vull escriure sobre si crec o no aquests indicis de recuperació sinó alertar que de la crisis no n’hem après res.

No hem evolucionat ni canviat els nostres pensaments o forma de vida, continuem esperant que tot s’arregli per a tornar al passat, a l’espera de l’àtic, els viatges d’estiu, l’Audi i quantitats de roba innecessària a l’armari, incús perdonarem als banquers que tant malament ho han fet i oblidarem les llufes i mancances del nostre sistema democràtic.

Amb la crisis ens hem vist tots les vergonyes, reconeguem-ho, les del sistema financer, les polítiques i les individuals, però en lloc de voler-ho arreglar, pretenem amagar-les de nou i continuar com sempre: amb una catifa farcida de porqueria sota dels peus.

El model financer ha estat rescatat per tots però no s’ha responsabilitzat a ningú de les pràctiques equivocades que han provocat la ruïna de bancs i de persones amb els elevats costs que ha comportat, tampoc s’ha castigat als responsables que havien de vigilar els bancs ni s’han modificat els mecanismes de control, creant la sensació d’una impunitat dels responsables que ara tindran la certesa que els seus errors i abusos seran solucionats per tots els ciutadans de l’Estat amb un cost zero per a ells.

El model polític s’ha vist totalment ineficaç amb clares mancances democràtiques i no hem canviat ni una coma de la llei electoral ni de la llei de partits, ni els hem fet més propers, ni més transparents a pesar de veure com els polítics desfilen habitualment pels passadissos dels Jutjats.

L’administració continua igual d’inflada, duplicada i plena d’assessors dels partits, els alts càrrecs continuen tenint un poder extraordinari que no prové de les urnes i, pel ciutadà l’administració és com un monstre enorme que genera més frustració que alegries.

I l’economia, més financera i especulativa que productiva, on els bancs i els fons d’inversió tenen més pes que les fàbriques, que penalitza més les rentes del treball que les del capital, que fomenta la conglomeració mastodòntica d’empreses gegantines sense amo, ni cap ni cor, una economia feta d’instruments, com tu i jo que valem el que valem.

I nosaltres, que continuem esperant sortir de la crisis per poder marxar de vacances, ben lluny, en un bon hotel, que vivim amb nerviosisme les novetats d’Apple i continuem comprant la roba a empreses tacades de sang.

No se si sortim de la crisis, si ho fem, haurem perdut uns quants llençols pel camí i una gran oportunitat de mirar el nostre entorn aprofitant que teníem les vergonyes a l’aire i decidir canviar, potser per a viure millor algun dia.

dijous, 17 d’octubre de 2013

Espanya com a puzle

 
 
 
 
Em sorprèn que se’ns digui que Catalunya és una part indispensable d’Espanya però no afegeixin l’expressió “la nostra”.
 
Hi ha centenars o inclús milers d’Espanyes. Si preguntéssim als més de quaranta milions de ciutadans de l’Estat, es possible que sortissin dibuixos diferents de com ha de funcionar i organitzar, de la seva economia, democràcia i relacions amb l’exterior.
L’Estat que funciona és aquell que es capaç de crear un marc dins del qual aquests milers d’Estats mentals que desitgen els seus ciutadans es fusionen, com un puzle que caça idees i n’exclou d’altres, però per això, cal que aquests diferents Estats tinguin, com a mínim una base, un marc o principis semblants sobre la que tothom pugui començar a proposar.
Espanya es va constituir amb diferents identitats, però el marc, la base, els principis, sempre ha estat la concepció Castellana sobre la qual s’ha intentat encaixar els altres models d’Estat, o ignorant-los o bé posant-los a pressió. No estic dient que el model Castellà sigui dolent, només que, per a l’Espanya resulta inadequat.
Quan l’Estat no inclou certes concepcions bàsiques, com pot ser la plurinacionalitat, l’Estat no deixa de ser una ficció i quan les inclou, folklòricament, encaixades dins del motlle a pressió, el més possible és que, o el motlle es trenca, o bé que les peces surtin disparades o es facin malbé.
Espanya mai ha estat una nació, de forma conscient o inconscient, la gent que hi viu manté certes diferències donades pels segles, l’història i les experiències, però l’Estat no ho ha entès: lleis iguals per a tothom, unificació cultural i crear la gran Espanya Castellana, però el problema es que les peces no han encaixat.
En alguns indrets, aquesta Espanya Castellana ha aconseguit que les peces s’emmotllin a la perfecció (mireu Astúries i el seu ignorat bable), en altres estan a punt (València i Aragó) però d’altres, les peces estan a punt de saltar per la pressió.
Quan ens pregunten sobre terceres vies, a mi, m’agradaria que les formulés Espanya, que ens proposés una nova base, un nou motlle on posar-hi la nostra contribució de forma còmode, però em temo que això resulta impossible, el motlle Castellà ha està, és i serà la base real d’Espanya, encara que això, suposi el final del propi Estat.


divendres, 11 d’octubre de 2013

Vull veure el Dia de l'Hispanitat



Els senyors d’un partit polític demanen que la televisió pública de Catalunya parli tant del Dia de la Hispanidad com de la Diada i jo hi estic d’acord.

Vull que TV3 expliqui què es celebra el dia 12 d’octubre i quines conseqüències va comportar, que va passar a partir del dia següent. Vull que expliquin amb pels i senyals que Colom arribà al continent americà i com, a partir d’aquí, Espanya va fer el seu primer holocaust aniquilant, expoliant i esclavitzant els indígenes americans per glòria de la monarquia Espanyola durant uns quatre-cents anys.

Vull que passin per televisió la desfilada militar i la cabra, la potència d’un Estat i un exèrcit que encara no han demanat perdó, no només als pobres indígenes americans, sinó als seus propis ciutadans pels crims que han perpetrat.

Vull que surti per televisió les manifestacions, la que es farà a Barcelona organitzada por España en Marcha amb la Falange, Nudo Patriota Español, Alianza Nacional, Movimiento Católico Español i Democracia Nacional, amb les seves banderes amb fletxes i gallines desplomades.

Vull que es vegi que el Día de la Hispanidad continua tenint dos símbols: el rei i l’exèrcit, un decrèpit i l’altre innecessari, o els dos decrèpits i innecessaris, i que, per un dia, tots tornem a ser conqueridors per la glòria de la pàtria.

Vull que es vegi per televisió, el que no sé, és si a Espanya li interessa que això, surti per televisió.

dijous, 3 d’octubre de 2013

La vella Barcelona

 
Recordo un dia, jo era ben petit, que els avis em portaren a fer una volta pel centre (els Barcelonins li diem centre a la part antiga de Barcelona, segurament perquè la resta de ciutat ha crescut al seu voltant) pel carrer Portaferrissa, prop del carrer del Pi, més o menys davant de Can Fargas, entrarem a una vella botiga que, jo recordo, era d’andròmines i trastos on hi havia una parelleta d’ancians amics de l’avi.
 
Crec que en aquesta botiga ara hi ha un Levi’s.
 
Des de llavors, moltes botigues d’aquella zona han anat tancant quedant unes quantes que han esdevingut mítiques i que ens serveixen per a reconèixer el lloc amb el pas dels anys i que formen part de l’història viva de la nostra ciutat així com un record de la nostàlgia del passat, el nostre i dels nostres pares i avis.
 
Les botigues mítiques han estat substituïdes per franquícies de roba, els carrers han perdut autòctons i guanyat turistes, de les botigues només en surt el xivarri de la música estrident i la vella Barcelona, la que estimem, va desapareixent, de tal manera que ben aviat no la reconeixerem. La seva desaparició és un senyal del camí que ha pres Barcelona.
 
Alguns d’aquests negocis sobreviuen en aquestes zones de locals cars gràcies a que, tenien una pròrroga dels seus contractes de lloguer antics fins el 2014, contractes que tenien unes rentes mensuals molt baixes i que, els permetien sobreviure entre Mangos i Zaras, fins ara.
 
Primer va arribar l’avís del tancament del Marsella (1820) al Raval, al carrer Sant Pau i Sant Ramon, el mític bar, vell i ple d’ampolles brutes de pols, tanta com anys té el negoci, amb les prostitutes del carrer Sant Ramon al costat, on mitja Barcelona hi ha anat a fer la seva primera absenta com a ritual iniciàtic de la joventut barcelonina, per on deuria passejar la vampira de Barcelona i per on ben segur que Pepe Carvalho passejava tot fent temps per anar a Casa Leopoldo.
 
Desprès va vindre la notícia de la llibreria del carrer Canuda (1931) entre les Rambles i la plaça Vila de Madrid, al costat de l’Ateneu Barcelonès, recinte polsegós de llibres de vell que alguns identifiquen com el model del cementiri dels llibres oblidats d’en Carlos Ruiz Zafón. També es veu obligada a tancar, en el seu lloc hi haurà un Mango, un més, per a goig del turista de xancleta i pell vermella.
 
I també caurà a pesar de sempre haver-hi cua la xocolateria Can Fargas al carrer Portaferrissa (1827) amb el seu permanent interior modernista, d’on la meva avia menjava la xocolata quan era petita.
 
I els magatzems El Indio (1870) al carrer del Carme, barreja modernista i colonial, botiga de teles on el meu besavi hi treballà.
 
També tancarà la pastisseria La Colmena (abans de 1928, més de 150 anys) a la plaça dels Àngels, segur que us heu aturat i badat davant dels seus aparadors fent temps mirant els caramels artesans més antics d’Espanya, quants petons fets davant dels seus aparadors. Estic segur que pocs llocs de Barcelona han vist tants principis i finals de cites. Per davant seu l’història del país que es dirigia a la plaça de Sant Jaume.
 
I el colmado Ravell al carrer Aragó (1929), El Palacio del Juguete (1936) al carrer dels Arcs la darrera jugueteria de debò, d’aspecte i de producte que comparteix vorera amb Desigual, gairebé esperes veure un avi amb corbatí venent joguines a l'interior.
 
I els ocellaires de les Rambles. No vull recordar l’espectacle que ha fet l’Ajuntament (aquest i l’anterior) amb aquesta pobra gent, volent-los fer fora sense saber com, canviant-los la parada d’animals per una de disseny semblant a un barracó per a vendre souvenirs pels incauts turistes. Era evident que una ciutat que presumia de ser capital del disseny i de mil polles més no podia tindre una cosa tan “lletja” i poc moderna com gàbies amb animalons a les Rambles, calia eliminar-ho com fos i reivindicar-nos com a ciutat super-moderna. Va costar diners i no va agradar a ningú, ni a venedors, ni Ajuntament ni al populatxo Barceloní i ara no se sap que en faran d’aquestes monstruositats.
 
La ciutat canvia, sembla que no la volem ni assossegada ni nostra, la venem a franquícies per a acontentar al turista encara que, per això, calgui perdre l’identitat.
 
Fa masses anys que venem Barcelona barata, de cos i ànima i a ningú sembla importar-li, ni els que manaven abans ni als d’ara que només agraeixen “els serveis prestats a la ciutat”, i donen plaques per a, desprès, quan se’ls necessita, amagar-se.
 
El futur és com dibuixava en Josep Maria Roig de La Colmena a La Vanguardia (1 de març de 2011, article d’Antònia Justícia titulat: Las tiendas emblemáticas de Barcelona piden mayor protección para frenar su progresiva desaparición”):
 
“De la tienda Pintes Ciutat, en el Portal de l'Àngel, sólo queda de testimonio una placa en el suelo; también queda poca cosa de Paviments Escofet, en la ronda Universitat. La librería Almirall se ha reconvertido en un horno de pan ecológico y ya no queda absolutamente nada de la ferretería Soriano....”.
 
I així matem la nostra ciutat i en fem una cosa nova i estranya només per a turistes, a la seva mesura, de xancleta i cervesa, per a oblidar, que, fins no fa gaire, una de les tradicions més antigues mantingudes pels barcelonins era Ramblejar. Ara, només ho intentem fer per Sant Jordi. Aquesta zona de Barcelona ja no és nostra, hi és però està venuda, se’ns hi permet passar però ens hi sentim estranys, arrancada de la nostra vida a cada decisió, a cada botiga tancada i reoberta, a cada hotel nou...
 
No cal fer un Barcelona World a Tarragona, ja el tenim, al centre de Barcelona, només cal muntar-hi un parell de casinos. Un d'ells podria ser al Palau de la Virreina, total, només el fem servir per l’Institut de Cultura de Barcelona, i ja sabem, que en aquest país la cultura cotitza poc.