Afalaguem a en Duran

Avui toca afalagar a en Duran i Lleida. No us espanteu, no vol dir que m’hagi anat més a la dreta de la “i” que uneix a la federació de Convergència i Unió, ans al contrari! Si que crec necessari comentar i aplaudir una actitud d’un polític quan fa les coses bé (difícil en política), així també em considero amb tot el dret per a criticar-lo quan els actes que realitzi no siguin del meu gust. 

Pensava, sincerament, que en Duran i Lleida sucumbiria a la temptació d’aprovar els pressupostos de l’Estat, no envà les mostres d’afecte per part del PSC i les seves darreres intervencions distaven molt del que l’Artur Mas anava pregonant per ací. Així dons, ha estat una agradable sorpresa que en Duran i Lleida presentés una esmena a la totalitat dels pressupostos, però aquesta sorpresa ha estat majúscula per la argumentació emprada per a justificar-ho. 

Podia haver dit que presentava l’esmena a la totalitat perquè no hi havia recollit el nostre affair amb el finançament, així la claca catalanista aplaudiria per a seva gallardia patriòtica. Però si esgrimia aquest únic argument hauria estat titllat, ell i de retruc la federació de CIU, com de irresponsables amb poca vista global, interessats només amb Catalunya i tots aquests arguments ja tan gastats per la Espanya mesetera.

En Duran i Lleida ha emprat l’argument del finançament com a cirereta de pastís com un “i a més a més” per a concloure l’argumentació, per a tenir-nos contents, per no perdre el tint reivindicatiu que es pressuposa a tot partit nacionalista. Ara bé, ha explicat molt bé que el motiu principal per a la esmena era que els pressupostos estaven basats en una situació econòmica de creixement i no contemplen la situació actual i que, per tant, són totalment inconnexos amb la situació econòmica actual i així dons, artificiosos.

El resum és que en Duran i Lleida ha quedat, de portes a Espanya, com un polític solvent i competent, que ha pres una decisió en pro d’Espanya sense que se li puguin imputar les llufes típiques de egoista perifèric, sense que això suposi una renúncia a la causa catalana. Diguem que ens hem estalviat més llenya contra nostra des de Espanya. Evidentment ho ha fet per motius polítics que desconec, més o menys nobles, no envà tot polític actua en base a un interès, encara que només sigui el de projecció i imatge, sobre tot quan, desprès apareixen en Joan Ridao de Esquerra i en Joan Herrera de Iniciativa argumentant les seves postures, semblants a la d’en Duran, però sense sonar tan convincents o serioses, fent esforços per a dir el mateix però amb un tint més reivindicatiu i/o social, cada casa té la seva marca.

Josep Pla i el Quadern Gris

Reconec el meu error cap a Josep Pla. És habitual que, a la època d’estudiant, com més t’indueixen/ obliguen a llegir certes obres literàries més les detestis. A mi em succeí això amb en Josep Pla.

A l’escola ens van obligar a estudiar-lo per a commemorar el centenari del seu naixement, fent-nos llegir textos que no eren apropiats per la nostra edat. Reconeguem-ho, Pla és de tot menys de lectura fàcil i, juntament amb la insistència acompanyada d’una excursió a la seu de la Fundació Josep Pla per a commemorar l’any Pla, feu que l’avorrís per molts anys. Sempre recordaré un escrit seu, un fragment d’algun llibre o article que no recordo ni títol ni res, on li costava ben bé una plana descriure un simple camí de grava, jo aquella època només llegia a Agatha Christie, que si ve era la reina del suspens no ho era de la escriptura enrevessada o descriptiva.

Aquesta mandra o mania cap a Pla anava acompanyada, perquè negar-ho, de totes aquelles històries que envolten al personatge, de home obscur que va trair el país i el seu suport al feixisme Espanyol i que, vulguem o no, emboiren la seva obra, com si agafar un llibre seu i llegir-lo comportés la conversió amb un seguidor del feixisme Espanyol.

Anys més tard, la curiositat pogué més que la desgana i grima que em produïa Pla.. Volia llegir una biografia sobre en Francesc Cambó, personatge del que m’agradaria tractar un altre dia, i l’única editada i que podia aconseguir fàcilment era la realitzada per Pla. La seva prosa era magnífica, un Català tan ric i ple que resultava poètic, molt sarcàstic, que en certs moments la força narrativa es tal que hom pot dibuixar un lleu somriure, una prosa molt catalana. Em vaig endur una sorpresa molt agradable.

De Pla se’n han dit moltes coses, no sé si certes o no, però m’importa ben poc si era més o menys catalanista i si va fer o desfer, ja que, avui, d’ell només ens queda la seva obra escrita, obra que col·loca la nostra llengua a un nivell molt elevat de excel·lència, demostrant-nos la riquesa que tenim a casa i que tant menystenim i del que podem fer amb les eines gramaticals i el vocabulari de la nostra parla, no envà la nostra llengua no té res a envejar a altres llengües romàniques que, amb el temps ens han fet creure que eren més riques i cultes que la nostra. Llegiu a Pla i comprovareu el que estic escrivint.

Anys més tard vaig tornar a la biblioteca a buscar la famosa obra de Pla “El quadern gris” que no em decepcionà tot i ser bàsicament un dietari, tipus d’obra que habitualment se’m fa suficientment carregosa com per a deixar-la abandonada a partir de la tercera setmana de relat.

Aquest any, per a commemorar el norantè aniversari del “Quadern Gris” la Associació Xarxa de Mots ha creat "el blog del Quadern Gris" on van penjant anotacions de l'obra de Pla amb el mateix nom corresponents al dia que és: si Pla escrigué sobre el tres de juny de 1918, aquest blog publica aquest text el dia tres de juny. Us el recomano, no podem deixar al bagul dels oblidats un dels nostres grans escriptors!

Dinem de menú o a la carta?

Quan anem a un restaurant podem mirar el menú i decidir si, de tots els plats que hi ha de primer i segon n’hi ha algun que ens motivi a quedar-nos-hi. Així dons, un cop localitzats els plats entrem dins del restaurant, ens entaulem i esperem que el cambrer ens pregunti que volem dinar. Evidentment elegim de les opcions que hi ha, però pot succeir que l’amanida de formatge s’hagi acabat i ens veiem obligats a demanar un plat que no ens ve a gust però, o demanes el que hi ha o no dines.

Així dons quan anem a dinar estem fent el que podríem anomenar “un acte de sobirania”, o sigui, decidir de entre totes les opcions de bars, restaurants i llocs on dinar a quin volem entrar, i aquesta sobirania continua en el moment de decidir si mengem a la carta o de menú, i continua quan ens decidim pels macarrons a la bolonyesa o el bacallà a la llauna, però quan, ens eliminen un plat del menú i ens indueixen a menjar un plat que no volíem, llavors ja no hi ha sobirania, però torna a existir quan decidim no menjar l’únic plat que hi ha i marxar a buscar un altre bar o restaurant.

No sé si nosaltres varem decidir anar a menjar en aquell restaurant o no, de fet, no sé ni tan sols si varem decidir entre dinar a fora o quedar-nos a casa, però tinc la certesa que en aquest restaurant no ens fa el pes estar, no ens donen ni la possibilitat de demanar a la carta, només hi ha un menú raquític de dos primers i dos segons, dels que, realment només els queda un plat de cada, sense pa, vi ni postra, però si amb cafè, ja se sap que en certs restaurants el cafè és per a tothom.

Sobre el Plenari del Districte

Avui hi ha Plenari al Districte. Intentarem treballar pel barri, per la gent, però reconec que a dia d’avui, tenim masses mancances per a que la nostra voluntat de fer es converteixi realment en realitat palpable.

El sistema de funcionament del Districte, com el de l’Ajuntament en si, resulta força farregòs, inútil i exasperant. Hi ha una evident mancança de poder decisori per part dels grups que conformen la oposició al Districte, tot i gaudir, en molts casos de una majoria superior a l’equip de govern. Això comporta que l’activitat dels grups de la oposició, sigui la de actuar com a mosca collonera, o sigui, de interpel·lar i perseguir a la regidora perquè doni explicacions pel que fa, no fa o fa malament fins a l’avorriment, de la regidora, els Consellers Municipals i els pocs assistents al Plenari.

Ara bé, aquest model s’està intentant canviar, no en va el procés de modificació del Reglament de funcionament del Districte pot ajudar a democratitzar realment l’alcaldia, i això suposa que les propostes de la oposició aprovades per majoria s’hagin de complir vulguin el que vulguin els grups del govern i que els actes on es convida als ciutadans a participar siguin vinculants i també obliguin a l’hora de dirigir el Districte.

Si no és així, els Consellers Municipals dels grups de la oposició ens sortiria més a compte (en quant a temps) a invertir les hores dels Plenaris, Audiències Públiques i del Consell Ciutadà a fer campanya electoral a destemps fent un porta a porta pel Districte.

Barri de Plus Ultra

Desprès d’assistir a la tradicional trepitjada de raïm que anualment es celebra al barri de Plus Ultra dins del marc de la Festa Major m’agradaria escriure quatre línies de un dels nostres barris més desconeguts.

És molt petit, dos carrers que es creuen amb cases velles i baixes situades a pocs metres del Passeig de la Zona Franca. S’hi pot entrat just per la plaça de la Marina (darrera del Mercat amb el mateix nom), els dos carrers es diuen aviador Franco i aviador Ruíz de Alda i Duran, dos aviadors que aconseguiren completar el primer vol transoceànic entre la península i el continent Americà el 1926 (des de Sevilla a Buenos Aires), és per això que el barri se’l coneix com a Plus Ultra, el nom de l’avió que aconseguí la gesta.

Cap a l’any 1930 es creà el barri amb el nom Plus Ultra, quan només hi havia dos nuclis d’habitatges al voltant del que avui coneixem com a Passeig de la Zona Franca: el barri del Port i el polígon de cases barates d’Eduardo Aunós. La resta eren camps de vinyes, es per això que, des de fa vint-i-tres anys, els veïns del barri han recuperat la tradició de, quan comença l’època de la verema, fer la tradicional trepitjada de raïm.

Des de el 1976 quan s’aprovà el Pla General Metropolità que avui en dia continua en vigència, el barri està sota l’amenaça de ser enderrocat per a construir edificis nous ampliant el carrer de la Mare de Déu del Port. Sembla ser que finalment es respectaran gran part de les cases, però l’amenaça encara hi és, amb el risc de perdre un petit nucli peculiar dins del nostre Districte on encara hi ha aquell contacte humà que a poc a poc va desapareixent.

Nostàlgia musical

Escric aquestes ratlles enmig d’un atac de nostàlgia i de tristesa. Acabo de veure el piromusical de la Mercè on el tema central de enguany eren els 25 anys de TV3 i de Catalunya Ràdio. M’ha fet molta il·lusió poder recordar aquelles melodies de programes de la meva infantesa. Sempre, quan he escoltat la cançó de tota la vida de Catalunya Ràdio i la veu masculina pronunciant allò de “Catalunya ràdio, la ràdio nacional de Catalunya” he tingut un calfred de orgull.

M’ha emocionat perquè per a molts que complim els anys com ambdós mitjans de comunicació, tant TV3 com Catalunya Ràdio, ens han acompanyat tota la vida, formant una part nostre, sobre tot culturalment. Però això s‘ha acabat.

Ja no escolto Catalunya Ràdio, suposo que quan va perdre l’adjectiu “nacional” també va perdre part del que era i representava i com molts he acabat a RAC1 que en certs aspectes em recorda aquella Catalunya Ràdio d’abans on no tot era tan nacionalment neutre ni els programes destil·laven ganes de no ser escoltats.

M’he assegut a l’ordinador per a descobrir com es deia la cançó que empraven per a la capçalera del mític programa “La nit dels ignorants”, per això he escrit el nom del programa en qüestió a Google. He entrat a unes quantes planes, una era un primitiu blog o plana webb on els oients del programa penjaven missatges cap a l’any 1999 i 2000, i desprès he vist una plana actual i el to era diferent. A la primera s’hi respirava el que era Catalunya Ràdio i TV3, un més de la nostra família, quelcom de més íntim que una emissora de ràdio o canal de televisió, a la nova s’hi veia tot de oients descontents amb el rumb de la emissora i que empraven paraules com “exili” per a explicar el canvi d’emissora a RAC1.

No diré que la culpa es de l’actual govern de la Generalitat, però és evident que des de el 2003, la cosa no rutlla com abans i no sembla que les coses s’estiguin fent del tot bé. No sé que li han fet als nostres mitjans de comunicació, potser per a recuperar-los fora bo recuperar l’esperit original. Mentrestant, continuarem exiliats a RAC1 a l’espera del miracle.

Parc de l'Espanya Industrial

Magnífica noticia pel barri de Sants. La reforma del Parc de l’Espanya Industrial feia temps que era necessària, no en va ens mostra un aspecte lamentable de deixadesa i brutícia i inseguretat. Aquest estat de oblit ha anat augmentant progressivament, sobre tot des del inici de les obres del TGV paret amb paret amb les grades del llac sec. Per tant ens hem d’alegrar perquè finalment hi hagi una dotació pressupostària per a la remodelació i unes dates d’inici.

El pressupost és de 1,6 milions de Euros i la durada es presumeix de dos anys, inici el 2009 i finalització el 2011, curiosament quan toquen les noves eleccions municipals.

Espero que en la reforma s’hi inclogui l’edifici de la Casa del Mig, on les instal·lacions estan en un estat realment lamentable, només cal fer una visita al primer pis on, si no recordo malament és on els funcionaris del districte atenen per assumptes relatius a llicències, les instal·lacions de les quals fan pena i estan força brutes. Crec que tenen el mateix dret a un lloc de treball decent com els seus companys que treballen a la seu del Districte.

A veure si, finalment, recuperem una zona verda en condicions al barri. Ara tocaria començar a pensar en quines altres places i zones verdes necessiten una neteja de cara.

Cloenda de la Festa Major de Sants

Els veïns de Sants ens hem acomiadat de l’estiu, si més no de les vacances, durant aquesta darrera setmana. Ara toca valorar mínimament com s’han esdevingut abans que entrem definitivament a l’activitat diària.

Jo valoraria les festes positivament, no hi han hagut excessius problemes i sembla que la gent ha quedat més o menys satisfeta (la felicitat complerta no existeix). Ara bé, cal prendre en consideració, i això és un problema social molt important, la manca de educació (civisme en vocabulari modern) per part de algunes persones.

S’han posat banys públics, potser massa pocs, i la presència policial ha estat notable, gran esforç que ha contribuït en part a evitar temptacions de danyar les festes amb actituds menyspreables. És per això que hem d’estar contents, però no del tot, ja que altre cop ha fallat l’actitud d’alguns assistents a les Festes.

Tot i els banys hi ha gent ha orinat al carrer, tot i les nombroses papereres, hi ha gent que ha tirat a terra els gots. Hi ha grups de persones que mostren una total manca de educació i de respecte cap a la resta de ciutadans tenint certes actituds més dignes de bèsties que de persones mínimament educades. Hem d’exigir que l’Ajuntament netegi els carrers i que prengui les mesures necessàries perquè la gent no es vegi obligada a orinar al carrer o llençar la porqueria a terra, però aquesta exigència ha de ser mútua i suposa que si cal fer cua per a orinar es fa, i si s’ha de caminar uns metres per a buscar una paperera es camina.

He tornat algun dia cap a casa de les Festes sobre les quatre del matí i he vist en alguns indrets escampalls de porqueria pels carrers i zones on l’olor a orina era força desagradable, pel vianant que hi passa i pel veí que hi viu.

Un altre aspecte a incidir és el soroll: hi ha gent que no sembla voler entendre que la paciència dels veïns que no volen o no poden participar de la Festa Major té uns límits, concretament els de la música, i això suposa que quan acaba l’activitat no s’ha d’allargar la molèstia amb crits fins a les tantes. La Festa Major ha de conciliar els que no la suporten per les molèsties que els suposa i els que en gaudeixen. Cap té més drets que l’altre, a canvi de suportar certes molèsties, aquells que no volen participar de la festa, han de gaudir del dret a no ser molestats més del necessari, i això implica no interrompre el son més enllà de les tres de la matinada.

Ens falta molta cultura cívica, la de no molestar als altres i la de tractar el que és de tots com a propi, sense embrutar més del que és necessari.

Suposo que caldria fer menció a les Festes Alternatives, només dir que he de reconèixer l’espectacularitat del darrer dia, dissabte, tallant la carretera de Sants a l’alçada de plaça de Sants per l’elevat nombre de participants, ara bé, comprenc perfectament desprès de passar per la plaça d’Osca que els veïns estiguessin del soroll i de la brutícia (ho enllaço amb el que ja he escrit anteriorment sense voler posar a tots els assistents dins del mateix sac).

També m’agradaria agrair a les comissions dels carrers, no només l’esforç realitzat i la il·lusió que han demostrat, també el tracte que ens han dispensat a la gent de CIU durant aquests dies quan hem anat a distreure’ls, tot recordant-los que estem al seu servei com ells ho estan al del nostre poble mantenint viva la nostra Festa.

Festa Major de la Bordeta

Avui comença la Festa Major de la Bordeta al carrer Jocs Florals i a partir de demà a la plaça del Fènix. Aprofitem els darrers sospirs de l’estiu!

Accediu al programa dels actes clickant aquí.

Refugi

Per casualitat he redescobert Refugi, el nou projecte musical d’en Joan Reig que fa temps ja em va interessar, però que, per fets de la vida, no es concretà en res, no en va vaig descobrir-lo via internet, a una plana web que no recordo el nom on sortia un vídeo de una actuació d’en Joan Reig cantant. Ràpidament vaig anar al FNAC a buscar el disc, però, ai l’as! No hi ha disc. Vaig intentar baixar les cançons per el e-mule però tampoc hi hagué èxit.

Fa poc vaig topar amb la plana web www.refugi.cat on s’hi explica aquest projecte musical i on s’hi poden trobar vàries cançons penjades per al gaudi dels afeccionats. Sincerament, desprès d’escoltar-les només puc dir que estic meravellat i encantat.

En Joan Reig ha recuperat cançons de la Nova Cançó, cançons populars en els anys seixanta i setanta del segle vint i n’ha tret la pols i teles d’aranya creant melodies senzilles amb regust a country, rock o jazz, tocat amb gran precisió de Joan Pau Chaves al piano, Pep Solà al contrabaix i Dani Peña a la bateria. Per la formació ja s’entreveu que la música és íntima i tranquil·la, molt elegant, en Joan Reig defensa prou bé les cançons, mostra una capacitat vocal prou destacable, sense que arribi a les quotes dels vocalistes, però fa el fet: un projecte senzill i elegant.

És una nova proposta de la música en Català creada per a actuar en directe, potser per això no hi ha disc a la venda, molt interessant i que espero i desitjo creï precedents de música de qualitat. Mireu la web!

Diumenge de Festa Major fent el vol

Diumenge és el dia que comença realment la Festa desprès de les qüestions més protocol·làries com el pregó i les ofrenes a l’església de Santa Maria. Per això, aprofitant el darrer dia vacances vaig anar a fer el vol pels carrers guarnits, no tots, durant la tarda, i a la nit nova volta per Vallespir, Valladolid i els dos Alcoleas.

Cap fet a destacar que sobresurti de la habitualitat, potser que es notava que ahir les Festes Alternatives no estaven en funcionament i la presència de molta gent que, habitualment hi va i estaven pels carrers com qualsevol altri en grups.

També constato un augment de turistes força sorprenent i que, curiosament, van força entonats. Veus m’han arribat que són els del open de escacs que es fa a les Cotxeres. Així mateix, faig notar que es feu força difícil dormir mentre la festa durà, jo ho vaig intentar infructuosament, però, que carai, és Festa Major i cal suportar-ho, uns dies dormint poc tant mal no poden fer!

Ja que estem en temes lúdics del barri, dir que finalment he pogut sopar al Via Fora i que em va fer profit, per tant, si podeu passar-hi un dia d’aquests, val la pena, sobre tot en dies de Festa Major que fa força mandra fer el sopar. Ja en parlaré més abastament un altre dia.

De la situació atmosfèrica

He fet vacances, i ho he fet sense obrir diaris i intentant no mirar les noticies. De fet, avui ha estat el primer dia que he reiniciat la rutina de revisar diversos diaris. Calia fer-ho, cal fer vacances polítiques, sobre tot quan ens espera un setembre políticament interessant. El resum de l’agost seria, a grans trets:

- Tenim el finançament que sembla ser que per gràcia divina es posposa uns mesos perquè el Conseller Saura (Cliqueu a l'enllaç i comproveu quants anys fa que el Conseller viu de les arques públiques) volia fer-se la fotografia i fer un nou pols amb en Joan Herrera.

- El govern Espanyol no sembla tindre la intenció de canviar, i per tant, entre tant cafè per a tothom no hi haurà ni traspassos de interès ni una millora substancial del model de finançament Català.

- Hi ha una més que possible recessió de la economia (no desacceleració, pitjor) a la cantonada, deixant la crisi en el passat, quan la economia Espanyola deixi de créixer definitivament. El Govern Espanyol no sembla fer res per a evitar-ho a part de les habituals cortines de fum de Can Zapatero.

- Hi ha un greu problema amb les centrals nuclears situades a Catalunya, ha quedat demostrat àmpliament que no compleixen uns mínims de seguretat i que, quan hi ha un accident utilitzen tots els mitjans possibles per a amagar-lo. Això pot generar un greu problema energètic en el futur, unit a la famosa MAT que, a dia d’avui, ja no sé si es fa o no si es soterrada o no.

- La sequera solucionada per la intervenció divina invocada pel conseller Baltasar ha fet que, a dia d’avui, ens haguem oblidat que aquesta situació por reaparèixer sense que s’hagi fet gran cosa per a evitar-ho. (Cliqueu a l'enllaç i comproveu quants anys fa que el Conseller viu de les arques públiques)

- Barcelona està més foradada i plena d’obres que mai, obres que no acabaran abans de setembre.

- Sobredosis de noticies sobre les olimpíades, silenci sobre el Tibet.

- La guerra a Geòrgia ens recorda que no fa molt hi havia la Guerra Freda, paper força galdós de la Unió Europea, per a variar.

- Obama ja ha triat el vicepresident per a fer el tàndem a les eleccions del mes de novembre, aquest serà en Joseph Biden, senador per Delaware.

I si, a la princesa d’Astúries li hem pagat entre tots un nas nou que ens déu haver costat un ronyó.

Estem de Festa a Sants

Pregó, alternatives i acte unitari

La festa major s’ha estrenat amb pluja, ja ahir, desprès del pregó a càrrec d’en Carles Canut, i avui, dia de festa sense festa, Sant Bartomeu ha plorat. Ahir tocava assistir al pregó, normalment només hi vaig si el pregoner em motiva, en aquest cas em feia certa gràcia veure a en Carles Canut, ja que, sense conèixer-lo, em resulta simpàtic, no em pregunteu el perquè, potser per l’aspecte rodanxó, però em cau en gràcia.

En aquest cas, les suposades autoritats podem pujar al primer pis de la Casa del Mig i contemplar els conciutadans com escolten el pregoner, sembla que fa gràcia això de veure als ciutadans amb perspectiva, però, què voleu que us digui, millor a peu pla amb la gent que aixafat a una finestra per a veure al personal i no al pregoner. Així dons, amb la resta de santsencs assistents vaig escoltar el pregó, molt documentat sobre l’origen de la festa major i el que significava, resum de la història del barri de Sants i sobre en Josep Robreño, actor i dramaturg que donà nom al carrer del mateix nom del nostre barri. Sincerament no tenia ni idea qui era aquest bon home, sembla ser que el Sr. Robreño (o Robrenyo) resultà ser un personatge públic de gran fama a finals del segle XVIII i principis del XIX.

Desprès del pregó i la traca de inici, varem dirigir-nos al Casinet de Hostafrancs on hi havia el pica-pica. No puc dir gran cosa més de la primera jornada de Festa Major que no difereixi gaire als anys anteriors.

Avui he passejat una miqueta pel vespre per a veure com anava el muntatge dels carrers i, sincerament Alcolea de Dalt i Plaça la Farga prometen. Ja veurem, dilluns per la tarda hi ha l’entrega de premis a la que no crec que pugui assistir, perquè és el primer dia que torno a la feina i queda molt lleig escapar-me per la tarda. Ja veurem dilluns com ens ho muntem.

Suposo que caldria parlar de les Festes Alternatives. Què voleu que us digui, jo entenc que a la gent jove la orquestra que toca els èxits de tota la vida del Dúo Dinámico i Mocedades i versions apanyades dels grans hits del King Africa i en Bisbal no es sentin atretes per a ballar, però tampoc entenc que això hagi de crear una doble Festa Major, la oficial i la no oficial, o com li vulgueu dir, perquè en el fons, les coses no són el nom que els hi posen, sinó el que representen.

Potser caldria integrar les Festes Alternatives dins la Festa Major, si cal, dir-li la Festa Jove s’hi diu, de tal manera que aquests joves que ja participen a les festes joves, podrien ser el relleu dels actuals membres de les comissions dels carrers. Cal trobar-hi un emplaçament i dotar-los d’ajuts com tota comissió de carrers, i alhora, que acceptin certes condicions, com fan les comissions, i això suposa horaris, soroll i salubritat, i si volen guarnir-ho amb fotos del Ché i cartells de llibertat de anarquistes presos i a favor de la okupació, què ho facin, la llibertat de expressió és un dret que tenim, i si volen programar concerts amb grups que parlin de revolucions, socialisme i altres grans valors que ho facin.

A vegades, en aquestes festes Alternatives, m’he trobat amb la simpàtica situació de que, algú amb la llengua massa llarga, ha anunciat a bombo i platet la meva militància política a CIU (com si fos una senyora de la vida en un convent de monges), provocant cares de estupefacció, sorpresa i estranyesa i preguntes com: “I què hi fas aquí?”. Tot tòpics, dels no-alternatius als alternatius i vice-versa

I la música en català, què? És magnífic que els concerts unitaris hagin anat decaient des de fa anys. Hem passat dels Pets, Lax ‘n’ Busto i Ja t’ho Diré a Calima. Del Rock Català a un grup de flamenc fusió o similar. No tinc res en contra del flamenc fusió, però, ja que són les festes de Sants, seria interessant que algun grup en Català hi toqués, encara que només fos una nit. Vaig preguntar-li un cop a en Joan Reig que perquè els Pets no venien a Sants i la resposta fou que no els trucaven. L’Ajuntament no truca.

Per què no podem tindre un acte unitari amb cara i ulls? Per què no podem escoltar música en Català a Sants? Estic segur que pel que pot costar un grup que canta en castellà podem trobar-ne un, o dos junts, que ho facin en Català. Sincerament, a mi em preocupa i molesta que a Sants els actes unitaris de la Festa Major no hi toqui un sol grup que canti amb la meva llengua (Manu Guix és un cas a part i el paga la comissió de un carrer). És lamentable que la Elèctrica Dharma, grup català en català del barri, només ha tocat a la Festa Major dins de les Festes Alternatives.

Al final, les Alternatives fan més funció de defensa i promoció de la llengua que el propi Ajuntament. ViscA Barcelona, o no?

Què és Barcelona

Hi ha un edifici antic que és el paradigma de Barcelona. Està situat a la carretera de la Creu Coberta, paret amb paret amb el Hotel Plaza. Una fotografia de l’edifici i resumeix en el que s’ha convertit la ciutat.

Paret amb paret un hotel de quatre estrelles, als baixos, una barreteria, a l’altre local una botiga Lacoste i els pisos superiors okupats. Per acabar la fotografia, cal indicar que l’edifici està afectat per un pla urbanístic i que per tant, l’han de fer enderrocar i sembla ser que la barreteria ha estat patint mobbing immobiliari perquè una immobiliaria la volia fer fora.

Aquesta és la nostra ciutat, resumida en una fotografia: turisme, abandó, especulació, falsa opulència, tot vistes en fora, maltracte als que hi han viscut sempre.

Ironies de la vida, just davant la barreteria, hi ha una placa de l’Ajuntament de Barcelona agraint el servei de la botiga, més de cent anys, a la ciutat. Esperem que l’Ajuntament no agraeixi gaires coses.

Per cert, la barreteria, ha decidit abandonar. Mireu sinó l’article de la Vanguardia d’avui.

El Congrés de CDC: Aigües tranquil•les, massa tranquil•les?

Ha acabat el Congrés. Cal valorar-lo. Què puc dir-ne? Sincerament que n’he sortit amb cert regust amarg. Per les candidatures? Per les ponències? No ho sé, per la tranquil·litat soporífera del conclave. L’absència de conflictes em preocupa. La calma no és bona. Una mica de mar de fons no deixa de ser necessària, perquè quan vingui la tempesta, cal tindre els muscles preparats. Sempre acaba venint la tempesta, fins hi tot a Convergència.

En aquest Congrés només hi havia dos aspectes crítics i un s’ha mig solucionat, i l’altre s’ha aplaçat. El mig solucionat és el del sobiranisme, el de incloure amb claredat si som o no un partit independentista. S’ha inclòs a mitges, i entenc que, si bé s’ha acceptat la sobirania i no Estat propi, és perquè, en part, alguns militants de CDC no ho accepten, i també perquè els estimats companys de Unió, tampoc els fa excessiva gràcia.

L’altre aspecte crític era el de les relacions amb Unió. Vaig assistir en primera persona al debat en ponència i m’agradaria dir que només es va aplaçar el “problema”. Evidentment, no crec que la ruptura sigui “la solució”, però entenc que si es regula les relacions entre ambdós partits ha de constar-hi la ruptura i les condicions necessàries perquè es produeixi i no deixar-ho amb frases vagues que es poden interpretar i provocar que el tema Unió sigui una crisi rere l’altre. Cal ser ferms i demostrar que CDC està disposada a trencar si Unió no compleix amb la seva part. Això no implica que Unió no pugui decidir fer el mateix amb Convergència, ja que ells també formen part de la federació i han de participar en la conformació de les regles del joc. És fonamental per la Federació semblar i ser una unitat.

Cal dir que no hi ha hagut cap sorpresa, per molt que hagin indicat des de la premsa el vot de càstig a Madí, el gir sobiranista i la proclamació de l’Artur Mas de que aquell era el darrer cop que es presentava com a Secretari General del partit. Tot això no són sorpreses, sinó obvietats.

Sobre en Madí indicar que no és el personatge més estimat pel partit, segurament per l’actitud i perquè se li ha volgut penjar la llufa dels resultats electorals del 2006. Tot i així no crec que sigui un vot de càstig no ser elegit pel seixanta per cent dels vots.

Sobre el gir sobiranista, era evident, sobre tot quan fa mesos que es va amb la historia del dret a decidir i totes les declaracions fetes al seu torn, per no dir que resulta força normal que un partit polític que es defineix com a nacionalista i democràtic admeti el dret a decidir i per tant el sobiranisme.

En quant al darrer mandat de l’Artur Mas, només calia una ullada als Estatuts del partit per a preveure-ho.

Així dons, tot molt tranquil, potser massa. La il·lusió no la farà el Congrés, sinó que s’ha de construir des de el dia següent. Crec, sincerament, que Convergència és la millor opció pel país, amb tots els defectes que pugui tindre i que en gran part tenen també tots els altres partits i dels que ja n’he parlat amb molta gent durant temps.

Convergència és una eina pel país, i, entre tots l’hem d’arreglar i posar a punt, potser aquest Congrés només ha servit per a col·locar un cargol nou, però espero que anem pel bon camí.

Actituds i excessos verbals

He llegit en diversos mitjans de comunicació digital que s’ha enviat una carta en nom de la Federació de Barcelona de la JNC al diputat del PSC, el Sr. Joan Ferran. Aquesta carta es la resposta a un article del diputat pel qual comparava desafortunadament una acció de la JNC al Plenari del Districte de les Corts reclamant el retorn de la caserna militar del Bruc a la ciutat, amb Batasuna.

Desprès d’haver llegit el contingut de la carta, i amb tota la distància ideològica que em separa del Sr. Ferràn, que és molta, i també amb una gran distància en les seves formes d’expressió, he de dir que el to emprat en la carta dels meus companys és d’una pedanteria i manca d’elegància que, en certa manera, ens equipara a l’estil barroer i matusser del Sr. Joan Ferran, conegut per la seva manca de escrúpols i maneres a l’hora de referir-se a tot allò que sona a Catalanisme o a Catalunya, excepte la “C” marginada que trobem en les sigles del seu partit.

Dit això, per molt mal educat que sigui el Sr. Ferran en les seves intervencions i articles d’opinió, per molt groller que sigui el seu sentit del humor cínic i les ànsies de provocar i ser el centre dels focus mediàtics, no hem de caure en el parany d’acceptar el repte que ens llença de respondre-li amb el mateix argot malintencionat ple de verí que només serveix per a rebaixar-nos al seu nivell.

Considero molt greu comparar a l’alcalde Hereu amb un alcalde franquista, sobre tot perquè ha estat elegit democràticament i les seves actuacions són fiscalitzables, no en va en Xavier Trias, en vista a la manca de voluntat del Sr. Hereu d’acceptar les resolucions del Ple de l’Ajuntament, ha optat per a dur el la qüestió de la tala d’arbres al Tibidabo als Tribunals.

Recordem que a vegades el silenci és més efectiu que una mala frase o mala expressió.

Impressions del Primer plenari del Districte: 3 de juny

M’he estrenat al Ple del Districte, i si el meu interès en principi era fer un resum del contingut, en vistes al volum de temes, he decidit fer una valoració de l’esdeveniment.

Primer de tot vull fer menció al pèssim sistema de so de la sala de plens, que, juntament amb l’aspecte de la sala, amb els vitralls de colors i els bancs de fusta, recorda massa l’interior de una església, la qual cosa, amb tot el perdó cap als catòlics practicants, no acompanya gaire.

El model de plenari és digne de una obra de teatre d’aficionats: llarg, avorrit, previsible i carregós. No tinc clar que el públic, el poc que hi va, entengui gran cosa del que diuen els portaveus dels grups municipals, però puc assegurar que, quan qui parla és un ciutadà no s’escolta gairebé res des de la nostra cadira, potser és un reflex de la realitat, de la manca de comunicació entre política i ciutadà. Quina metàfora tan idònia de la política!

La Regidora, la Sra. Imma Moraleda fa l’informe on explica tot allò que fan des de el Districte, tot és bo i sense autocrítiques. Els grups interpel·len amb una mica de improvisació: això es nota per la brevetat de les intervencions. Desprès toca tot allò d’aprovar una pila de papers i papers reciclats però poc aprofitats, amb plànols de zones del Districte, algun sense els noms dels carrers!. S’explica el que posa als papers i llavors cada grup es posiciona a favor o en contra conforme al que ja s’ha acordat abans d’entrar. Es fa la opereta de rèpliques ja acordades i es passa a un nou tema.

La darrera part ja serveix perquè els grups facin preguntes a la regidora, preguntes que ella desvia amb gran senyoria. També es fan propostes dels grups de la oposició, que prosperen o no segons s’hagi acordat abans d’entrar al saló de Plens.

Només parlen els portaveus dels grups, la regidora i el president executiu del Districte que només es dedica a donar la paraula i seguir l’ordre del dia com si fos un moderador de la acalorada discussió.

Diguem que no es gaire entretingut, tot plegat, i que la inactivitat arriba a cansar, als ciutadans i als consellers municipals que restem immòbils dins la opereta com a elements del decorat. Però mentre els companys portaveus recitaven el que havien de recitar, seguint amb la opereta, i els altres feien de secundaris de cartró pedra, jo em vaig dedicar a observar el públic, entre ells els que es manifestaven en contra de la edificació, ja tristament famosa, del carrer Almeria amb pancartes hi tot!

És per això que vaig acabar formulant-me les preguntes següents: que impulsa aquelles persones a vindre al Plenari? Què esperen de nosaltres? I en conseqüència, un mateix es fa altres preguntes al veure's a la cadira: què hi faig jo aquí? I conseqüentment: El meu lloc no és als bancs? Què puc fer jo per als ciutadans?.

Suposo que tot això són preguntes que tot novell es fa, sobre tot quan li han ofert un càrrec sense voler-lo ni desitjar-lo i que va necessitar uns dies de reflexió abans d’acceptar-lo.

Caldrà anar donant respostes a totes elles, avui és massa d’hora per a fer valoracions més enllà del que he exposat i cal veure com funcionen les Audiències Públiques, però, en vistes al Plenari, s’entén perfectament que hi hagi desafecció política; s’ha guanyat a pols.

Xerrada sobre el Pla d’Usos de la Muntanya de Montjuic

No puc explicar molt bé com van anar les coses però sense tenir-ho planificat, vaig trobar-me en un dinar al Poble Espanyol amb el regidor de l’Ajuntament de Barcelona Ricard Martínez i representats de les entitats de la muntanya de Montjuic de l’àmbit de l’educació.

En Ricard Martínez és el president de la comissió que ha de crear el futur pla d’usos de la muntanya de Montjuic. Ara bé, el dinar estava centrat en el camp de la educació, és per això que foren convidats els representants del INEFC o les escoles que trobem escampades per la muntanya com l’Escola del Bosc. A part dels interessats i afectats per al pla d’usos, també es convidà als consellers municipals del Districte, entre ells jo.

El regidor Ricard Martínez exposà amb unes diapositives de Power Point uns planells de la muntanya amb indicacions del equipaments existents i un resum de bons propòsits que en cap cas crec necessari escriure al ser tòpics ben intencionats. No en va, el regidor tampoc podia explicar grans coses, ja que, de fet, aquella trobada era més un punt de partida per a crear el pla d’usos, entenent que hi hauran noves trobades amb altres agents no relacionats amb l’educació i que actuen en la muntanya, com espero que sigui, que no només una trobada per a comentar un pla ja fet, o sigui, que encara estem al món de les idees i divagacions, que no hi havia res a concretar, només agafar idees al vol.

El més interessant no fou la xerrada a càrrec del regidor, ja que aquesta, entenc jo, era més una introducció per a que els assistents poguessin partir d’algun element per a comentar el que volguessin comentar i no començar en fred les intervencions, part realment central del dinar. El caire dels comentaris eren més aviat constatacions de problemes que tenen les entitats educatives de la muntanya. Aquest crec que era l’esperit de la trobada, apuntar les problemàtiques per a solucionar-les al configurar el pla d’usos.

Resumiria els comentaris en la reiteració de un dèficit en el transport públic que faciliti l’accés però també que uneixi la muntanya a la pròpia ciutat. Dues de les propostes en aquest sentit que considero interessants són la de fer arribar el Bicing (tot i que probablement la gent l’utilitzaria de baixada i no de pujada) i la necessitat de un bus intern, a nivell de l’autobús del barri, que uneixi totes les parts de la muntanya.

Interessant la voluntat del INEFC per a ampliar les instal·lacions i la reclamació de una cafeteria restaurant i una residència d’estudiants.

En temes de seguretat es feu referència, no a la violència delictiva, sinó al perill que suposa l’excés de velocitat dels vehicles per la muntanya, sobre tot de cara als menors de les escoles.

També es veié un interès comú per a que es crees una espècie d’ens que vetllés per la muntanya, un patronat, en tant que coordinés les entitats i empreses que hi actuen i així poder promoure la muntanya al Districte i a la resta de Barcelona, i la voluntat de estrènyer llaços de col·laboració entre les entitats i promoure la muntanya com amb la creació de rutes per a fer senderisme. Es constatà que potser seria bo una oficina o indret d’atenció als visitants amb cara i ulls.

Em va fer gràcia una reflexió molt interessant que defineix perfectament el que és Montjuic i que partia de la afirmació la muntanya ha de ser una eina de educació, ja que ella mateixa, per les condicions que té, podria permetre un contacte dels infants amb la natura. La reflexió es que aquesta eina s’acostuma a cercar a Collserola tot i estar més lluny del Districte. Cal apuntar-ho.

Potser el problema de Montjuic és que es tractat alhora com a muntanya, com a parc i com a ciutat, amb la qual cosa les actuacions que s’hi ha fet al llarg dels anys es poden considerar contradictòries, ja que és una muntanya desigualment urbanitzada amb parcs i zones més o menys cuidades, per no dir descuidades.

Crec que l’exercici va ser bo, ara cal que hi hagi una continuïtat amb altres entitats, no oblidem que hi ha empreses privades que també hi actuen i organitzacions d’àmbits com el cultural i l’esportiu que no participaren al dinar i que suposo que caldrà preguntar-los, per no dir als veïns que viuen a la falda de la muntanya.

La idea és bona, ara cal veure si tot plegat ha quallat en el regidor Martínez i en sorgeix un bon pla amb l’ajuda constant de les entitats del dinar i les dels altres dinars per a que puguin valorar-lo abans de que estigui finalitzat. En altres paraules; que se’ls permeti triar si volen carn o peix per a dinar, però que desprès puguin veure com és cuina i no trobar una desgràcia al plat.

Sóc de Sants

Aquest és el primer post que escriuré en aquesta bitàcola, no sé quants en faré i si l’experiència durarà més que les anteriors. Les altres bitàcoles que he obert i que ningú ha llegit, han estat simples intents de ordenar mínimament les coordenades ideològiques relatives a política, fer una reflexió sobre el que puc pensar de qualsevol tema que cregui de interès. Però aquesta és diferent: neix, en part amb la mateixa voluntat que l’anterior, però també amb una vocació de servei al meu poble, la vila de Sants, i a mi mateix.

Sóc militant de Convergència Democràtica de Catalunya des de el 2004, tot i que des de el 2003 he participat en el projecte polític del partit i de la organització juvenil, la Joventut Nacionalista de Catalunya. M’hi vaig acostar durant les eleccions municipals de 2003 perquè vaig creure que el candidat Xavier Trias era el que més honestedat reflectia, perquè sóc Catalanista i perquè, encara que soni lleig, segurament sóc pujolista.

Sempre he tingut clar que era Catalanista, i mai em vaig qüestionar si era millor ser de CDC o d’ERC, ja que, en el fons, no trobava gran diferència entre l’un i altre. Ara tinc clar que el meu projecte polític és Convergència, per molt que no combregui amb tot el que es fa i diu. La crítica és bona i resulta més útil quan es fa des del propi partit.

He estat cap de col·lectiu de la JNC a Sants durant tres anys i ara em pertoca l’honor de ser Conseller Municipal al meu poble, al meu Districte, amb una sola idea en ment que deu provenir del idealisme estúpid dels joves: millorar el meu poble i intentar ajudar als meus veïns, perquè és a ells i, a ningú més a qui em dec, fins hi tot per sobre del partit en el que formo part o qualsevol òrgan polític.

Per això em cal ajuda, la vostra ajuda, dels meu veïns, perquè la política és per a solucionar problemes i els polítics són eines que s’han de utilitzar per a solucionar-los. Els problemes hi són i jo m’ofereixo a treballar per a solucionar-los o donar resposta.

Cal treballar per als ciutadans, explicar que es fa des de l’administració i que es fiscalitzi la feina realitzada. Només així entenc que la gent confií amb els polítics.

No visc de la política, ni ganes, i reconec que això és una limitació del temps que puc dedicar al barri, però també té una virtut: que no depenc de la política per a viure i em fa ser més lliure per a fer i desfer sense preocupar-me de si actuo conforme a unes doctrines o no.

M’acomiado a la espera de començar la feina i em reafirmo en la voluntat de rebre les vostres opinions, queixes o requeriments.