dilluns, 9 de juny del 2008

Actituds i excessos verbals

He llegit en diversos mitjans de comunicació digital que s’ha enviat una carta en nom de la Federació de Barcelona de la JNC al diputat del PSC, el Sr. Joan Ferran. Aquesta carta es la resposta a un article del diputat pel qual comparava desafortunadament una acció de la JNC al Plenari del Districte de les Corts reclamant el retorn de la caserna militar del Bruc a la ciutat, amb Batasuna.

Desprès d’haver llegit el contingut de la carta, i amb tota la distància ideològica que em separa del Sr. Ferràn, que és molta, i també amb una gran distància en les seves formes d’expressió, he de dir que el to emprat en la carta dels meus companys és d’una pedanteria i manca d’elegància que, en certa manera, ens equipara a l’estil barroer i matusser del Sr. Joan Ferran, conegut per la seva manca de escrúpols i maneres a l’hora de referir-se a tot allò que sona a Catalanisme o a Catalunya, excepte la “C” marginada que trobem en les sigles del seu partit.

Dit això, per molt mal educat que sigui el Sr. Ferran en les seves intervencions i articles d’opinió, per molt groller que sigui el seu sentit del humor cínic i les ànsies de provocar i ser el centre dels focus mediàtics, no hem de caure en el parany d’acceptar el repte que ens llença de respondre-li amb el mateix argot malintencionat ple de verí que només serveix per a rebaixar-nos al seu nivell.

Considero molt greu comparar a l’alcalde Hereu amb un alcalde franquista, sobre tot perquè ha estat elegit democràticament i les seves actuacions són fiscalitzables, no en va en Xavier Trias, en vista a la manca de voluntat del Sr. Hereu d’acceptar les resolucions del Ple de l’Ajuntament, ha optat per a dur el la qüestió de la tala d’arbres al Tibidabo als Tribunals.

Recordem que a vegades el silenci és més efectiu que una mala frase o mala expressió.

Impressions del Primer plenari del Districte: 3 de juny

M’he estrenat al Ple del Districte, i si el meu interès en principi era fer un resum del contingut, en vistes al volum de temes, he decidit fer una valoració de l’esdeveniment.

Primer de tot vull fer menció al pèssim sistema de so de la sala de plens, que, juntament amb l’aspecte de la sala, amb els vitralls de colors i els bancs de fusta, recorda massa l’interior de una església, la qual cosa, amb tot el perdó cap als catòlics practicants, no acompanya gaire.

El model de plenari és digne de una obra de teatre d’aficionats: llarg, avorrit, previsible i carregós. No tinc clar que el públic, el poc que hi va, entengui gran cosa del que diuen els portaveus dels grups municipals, però puc assegurar que, quan qui parla és un ciutadà no s’escolta gairebé res des de la nostra cadira, potser és un reflex de la realitat, de la manca de comunicació entre política i ciutadà. Quina metàfora tan idònia de la política!

La Regidora, la Sra. Imma Moraleda fa l’informe on explica tot allò que fan des de el Districte, tot és bo i sense autocrítiques. Els grups interpel·len amb una mica de improvisació: això es nota per la brevetat de les intervencions. Desprès toca tot allò d’aprovar una pila de papers i papers reciclats però poc aprofitats, amb plànols de zones del Districte, algun sense els noms dels carrers!. S’explica el que posa als papers i llavors cada grup es posiciona a favor o en contra conforme al que ja s’ha acordat abans d’entrar. Es fa la opereta de rèpliques ja acordades i es passa a un nou tema.

La darrera part ja serveix perquè els grups facin preguntes a la regidora, preguntes que ella desvia amb gran senyoria. També es fan propostes dels grups de la oposició, que prosperen o no segons s’hagi acordat abans d’entrar al saló de Plens.

Només parlen els portaveus dels grups, la regidora i el president executiu del Districte que només es dedica a donar la paraula i seguir l’ordre del dia com si fos un moderador de la acalorada discussió.

Diguem que no es gaire entretingut, tot plegat, i que la inactivitat arriba a cansar, als ciutadans i als consellers municipals que restem immòbils dins la opereta com a elements del decorat. Però mentre els companys portaveus recitaven el que havien de recitar, seguint amb la opereta, i els altres feien de secundaris de cartró pedra, jo em vaig dedicar a observar el públic, entre ells els que es manifestaven en contra de la edificació, ja tristament famosa, del carrer Almeria amb pancartes hi tot!

És per això que vaig acabar formulant-me les preguntes següents: que impulsa aquelles persones a vindre al Plenari? Què esperen de nosaltres? I en conseqüència, un mateix es fa altres preguntes al veure's a la cadira: què hi faig jo aquí? I conseqüentment: El meu lloc no és als bancs? Què puc fer jo per als ciutadans?.

Suposo que tot això són preguntes que tot novell es fa, sobre tot quan li han ofert un càrrec sense voler-lo ni desitjar-lo i que va necessitar uns dies de reflexió abans d’acceptar-lo.

Caldrà anar donant respostes a totes elles, avui és massa d’hora per a fer valoracions més enllà del que he exposat i cal veure com funcionen les Audiències Públiques, però, en vistes al Plenari, s’entén perfectament que hi hagi desafecció política; s’ha guanyat a pols.

dimarts, 3 de juny del 2008

Xerrada sobre el Pla d’Usos de la Muntanya de Montjuic

No puc explicar molt bé com van anar les coses però sense tenir-ho planificat, vaig trobar-me en un dinar al Poble Espanyol amb el regidor de l’Ajuntament de Barcelona Ricard Martínez i representats de les entitats de la muntanya de Montjuic de l’àmbit de l’educació.

En Ricard Martínez és el president de la comissió que ha de crear el futur pla d’usos de la muntanya de Montjuic. Ara bé, el dinar estava centrat en el camp de la educació, és per això que foren convidats els representants del INEFC o les escoles que trobem escampades per la muntanya com l’Escola del Bosc. A part dels interessats i afectats per al pla d’usos, també es convidà als consellers municipals del Districte, entre ells jo.

El regidor Ricard Martínez exposà amb unes diapositives de Power Point uns planells de la muntanya amb indicacions del equipaments existents i un resum de bons propòsits que en cap cas crec necessari escriure al ser tòpics ben intencionats. No en va, el regidor tampoc podia explicar grans coses, ja que, de fet, aquella trobada era més un punt de partida per a crear el pla d’usos, entenent que hi hauran noves trobades amb altres agents no relacionats amb l’educació i que actuen en la muntanya, com espero que sigui, que no només una trobada per a comentar un pla ja fet, o sigui, que encara estem al món de les idees i divagacions, que no hi havia res a concretar, només agafar idees al vol.

El més interessant no fou la xerrada a càrrec del regidor, ja que aquesta, entenc jo, era més una introducció per a que els assistents poguessin partir d’algun element per a comentar el que volguessin comentar i no començar en fred les intervencions, part realment central del dinar. El caire dels comentaris eren més aviat constatacions de problemes que tenen les entitats educatives de la muntanya. Aquest crec que era l’esperit de la trobada, apuntar les problemàtiques per a solucionar-les al configurar el pla d’usos.

Resumiria els comentaris en la reiteració de un dèficit en el transport públic que faciliti l’accés però també que uneixi la muntanya a la pròpia ciutat. Dues de les propostes en aquest sentit que considero interessants són la de fer arribar el Bicing (tot i que probablement la gent l’utilitzaria de baixada i no de pujada) i la necessitat de un bus intern, a nivell de l’autobús del barri, que uneixi totes les parts de la muntanya.

Interessant la voluntat del INEFC per a ampliar les instal·lacions i la reclamació de una cafeteria restaurant i una residència d’estudiants.

En temes de seguretat es feu referència, no a la violència delictiva, sinó al perill que suposa l’excés de velocitat dels vehicles per la muntanya, sobre tot de cara als menors de les escoles.

També es veié un interès comú per a que es crees una espècie d’ens que vetllés per la muntanya, un patronat, en tant que coordinés les entitats i empreses que hi actuen i així poder promoure la muntanya al Districte i a la resta de Barcelona, i la voluntat de estrènyer llaços de col·laboració entre les entitats i promoure la muntanya com amb la creació de rutes per a fer senderisme. Es constatà que potser seria bo una oficina o indret d’atenció als visitants amb cara i ulls.

Em va fer gràcia una reflexió molt interessant que defineix perfectament el que és Montjuic i que partia de la afirmació la muntanya ha de ser una eina de educació, ja que ella mateixa, per les condicions que té, podria permetre un contacte dels infants amb la natura. La reflexió es que aquesta eina s’acostuma a cercar a Collserola tot i estar més lluny del Districte. Cal apuntar-ho.

Potser el problema de Montjuic és que es tractat alhora com a muntanya, com a parc i com a ciutat, amb la qual cosa les actuacions que s’hi ha fet al llarg dels anys es poden considerar contradictòries, ja que és una muntanya desigualment urbanitzada amb parcs i zones més o menys cuidades, per no dir descuidades.

Crec que l’exercici va ser bo, ara cal que hi hagi una continuïtat amb altres entitats, no oblidem que hi ha empreses privades que també hi actuen i organitzacions d’àmbits com el cultural i l’esportiu que no participaren al dinar i que suposo que caldrà preguntar-los, per no dir als veïns que viuen a la falda de la muntanya.

La idea és bona, ara cal veure si tot plegat ha quallat en el regidor Martínez i en sorgeix un bon pla amb l’ajuda constant de les entitats del dinar i les dels altres dinars per a que puguin valorar-lo abans de que estigui finalitzat. En altres paraules; que se’ls permeti triar si volen carn o peix per a dinar, però que desprès puguin veure com és cuina i no trobar una desgràcia al plat.