Ha acabat el Congrés. Cal valorar-lo. Què puc dir-ne? Sincerament que n’he sortit amb cert regust amarg. Per les candidatures? Per les ponències? No ho sé, per la tranquil·litat soporífera del conclave. L’absència de conflictes em preocupa. La calma no és bona. Una mica de mar de fons no deixa de ser necessària, perquè quan vingui la tempesta, cal tindre els muscles preparats. Sempre acaba venint la tempesta, fins hi tot a Convergència.
En aquest Congrés només hi havia dos aspectes crítics i un s’ha mig solucionat, i l’altre s’ha aplaçat. El mig solucionat és el del sobiranisme, el de incloure amb claredat si som o no un partit independentista. S’ha inclòs a mitges, i entenc que, si bé s’ha acceptat la sobirania i no Estat propi, és perquè, en part, alguns militants de CDC no ho accepten, i també perquè els estimats companys de Unió, tampoc els fa excessiva gràcia.
L’altre aspecte crític era el de les relacions amb Unió. Vaig assistir en primera persona al debat en ponència i m’agradaria dir que només es va aplaçar el “problema”. Evidentment, no crec que la ruptura sigui “la solució”, però entenc que si es regula les relacions entre ambdós partits ha de constar-hi la ruptura i les condicions necessàries perquè es produeixi i no deixar-ho amb frases vagues que es poden interpretar i provocar que el tema Unió sigui una crisi rere l’altre. Cal ser ferms i demostrar que CDC està disposada a trencar si Unió no compleix amb la seva part. Això no implica que Unió no pugui decidir fer el mateix amb Convergència, ja que ells també formen part de la federació i han de participar en la conformació de les regles del joc. És fonamental per la Federació semblar i ser una unitat.
Cal dir que no hi ha hagut cap sorpresa, per molt que hagin indicat des de la premsa el vot de càstig a Madí, el gir sobiranista i la proclamació de l’Artur Mas de que aquell era el darrer cop que es presentava com a Secretari General del partit. Tot això no són sorpreses, sinó obvietats.
Sobre en Madí indicar que no és el personatge més estimat pel partit, segurament per l’actitud i perquè se li ha volgut penjar la llufa dels resultats electorals del 2006. Tot i així no crec que sigui un vot de càstig no ser elegit pel seixanta per cent dels vots.
Sobre el gir sobiranista, era evident, sobre tot quan fa mesos que es va amb la historia del dret a decidir i totes les declaracions fetes al seu torn, per no dir que resulta força normal que un partit polític que es defineix com a nacionalista i democràtic admeti el dret a decidir i per tant el sobiranisme.
En quant al darrer mandat de l’Artur Mas, només calia una ullada als Estatuts del partit per a preveure-ho.
Així dons, tot molt tranquil, potser massa. La il·lusió no la farà el Congrés, sinó que s’ha de construir des de el dia següent. Crec, sincerament, que Convergència és la millor opció pel país, amb tots els defectes que pugui tindre i que en gran part tenen també tots els altres partits i dels que ja n’he parlat amb molta gent durant temps.
Convergència és una eina pel país, i, entre tots l’hem d’arreglar i posar a punt, potser aquest Congrés només ha servit per a col·locar un cargol nou, però espero que anem pel bon camí.
En aquest Congrés només hi havia dos aspectes crítics i un s’ha mig solucionat, i l’altre s’ha aplaçat. El mig solucionat és el del sobiranisme, el de incloure amb claredat si som o no un partit independentista. S’ha inclòs a mitges, i entenc que, si bé s’ha acceptat la sobirania i no Estat propi, és perquè, en part, alguns militants de CDC no ho accepten, i també perquè els estimats companys de Unió, tampoc els fa excessiva gràcia.
L’altre aspecte crític era el de les relacions amb Unió. Vaig assistir en primera persona al debat en ponència i m’agradaria dir que només es va aplaçar el “problema”. Evidentment, no crec que la ruptura sigui “la solució”, però entenc que si es regula les relacions entre ambdós partits ha de constar-hi la ruptura i les condicions necessàries perquè es produeixi i no deixar-ho amb frases vagues que es poden interpretar i provocar que el tema Unió sigui una crisi rere l’altre. Cal ser ferms i demostrar que CDC està disposada a trencar si Unió no compleix amb la seva part. Això no implica que Unió no pugui decidir fer el mateix amb Convergència, ja que ells també formen part de la federació i han de participar en la conformació de les regles del joc. És fonamental per la Federació semblar i ser una unitat.
Cal dir que no hi ha hagut cap sorpresa, per molt que hagin indicat des de la premsa el vot de càstig a Madí, el gir sobiranista i la proclamació de l’Artur Mas de que aquell era el darrer cop que es presentava com a Secretari General del partit. Tot això no són sorpreses, sinó obvietats.
Sobre en Madí indicar que no és el personatge més estimat pel partit, segurament per l’actitud i perquè se li ha volgut penjar la llufa dels resultats electorals del 2006. Tot i així no crec que sigui un vot de càstig no ser elegit pel seixanta per cent dels vots.
Sobre el gir sobiranista, era evident, sobre tot quan fa mesos que es va amb la historia del dret a decidir i totes les declaracions fetes al seu torn, per no dir que resulta força normal que un partit polític que es defineix com a nacionalista i democràtic admeti el dret a decidir i per tant el sobiranisme.
En quant al darrer mandat de l’Artur Mas, només calia una ullada als Estatuts del partit per a preveure-ho.
Així dons, tot molt tranquil, potser massa. La il·lusió no la farà el Congrés, sinó que s’ha de construir des de el dia següent. Crec, sincerament, que Convergència és la millor opció pel país, amb tots els defectes que pugui tindre i que en gran part tenen també tots els altres partits i dels que ja n’he parlat amb molta gent durant temps.
Convergència és una eina pel país, i, entre tots l’hem d’arreglar i posar a punt, potser aquest Congrés només ha servit per a col·locar un cargol nou, però espero que anem pel bon camí.
