Afalaguem a en Duran

Avui toca afalagar a en Duran i Lleida. No us espanteu, no vol dir que m’hagi anat més a la dreta de la “i” que uneix a la federació de Convergència i Unió, ans al contrari! Si que crec necessari comentar i aplaudir una actitud d’un polític quan fa les coses bé (difícil en política), així també em considero amb tot el dret per a criticar-lo quan els actes que realitzi no siguin del meu gust. 

Pensava, sincerament, que en Duran i Lleida sucumbiria a la temptació d’aprovar els pressupostos de l’Estat, no envà les mostres d’afecte per part del PSC i les seves darreres intervencions distaven molt del que l’Artur Mas anava pregonant per ací. Així dons, ha estat una agradable sorpresa que en Duran i Lleida presentés una esmena a la totalitat dels pressupostos, però aquesta sorpresa ha estat majúscula per la argumentació emprada per a justificar-ho. 

Podia haver dit que presentava l’esmena a la totalitat perquè no hi havia recollit el nostre affair amb el finançament, així la claca catalanista aplaudiria per a seva gallardia patriòtica. Però si esgrimia aquest únic argument hauria estat titllat, ell i de retruc la federació de CIU, com de irresponsables amb poca vista global, interessats només amb Catalunya i tots aquests arguments ja tan gastats per la Espanya mesetera.

En Duran i Lleida ha emprat l’argument del finançament com a cirereta de pastís com un “i a més a més” per a concloure l’argumentació, per a tenir-nos contents, per no perdre el tint reivindicatiu que es pressuposa a tot partit nacionalista. Ara bé, ha explicat molt bé que el motiu principal per a la esmena era que els pressupostos estaven basats en una situació econòmica de creixement i no contemplen la situació actual i que, per tant, són totalment inconnexos amb la situació econòmica actual i així dons, artificiosos.

El resum és que en Duran i Lleida ha quedat, de portes a Espanya, com un polític solvent i competent, que ha pres una decisió en pro d’Espanya sense que se li puguin imputar les llufes típiques de egoista perifèric, sense que això suposi una renúncia a la causa catalana. Diguem que ens hem estalviat més llenya contra nostra des de Espanya. Evidentment ho ha fet per motius polítics que desconec, més o menys nobles, no envà tot polític actua en base a un interès, encara que només sigui el de projecció i imatge, sobre tot quan, desprès apareixen en Joan Ridao de Esquerra i en Joan Herrera de Iniciativa argumentant les seves postures, semblants a la d’en Duran, però sense sonar tan convincents o serioses, fent esforços per a dir el mateix però amb un tint més reivindicatiu i/o social, cada casa té la seva marca.

Josep Pla i el Quadern Gris

Reconec el meu error cap a Josep Pla. És habitual que, a la època d’estudiant, com més t’indueixen/ obliguen a llegir certes obres literàries més les detestis. A mi em succeí això amb en Josep Pla.

A l’escola ens van obligar a estudiar-lo per a commemorar el centenari del seu naixement, fent-nos llegir textos que no eren apropiats per la nostra edat. Reconeguem-ho, Pla és de tot menys de lectura fàcil i, juntament amb la insistència acompanyada d’una excursió a la seu de la Fundació Josep Pla per a commemorar l’any Pla, feu que l’avorrís per molts anys. Sempre recordaré un escrit seu, un fragment d’algun llibre o article que no recordo ni títol ni res, on li costava ben bé una plana descriure un simple camí de grava, jo aquella època només llegia a Agatha Christie, que si ve era la reina del suspens no ho era de la escriptura enrevessada o descriptiva.

Aquesta mandra o mania cap a Pla anava acompanyada, perquè negar-ho, de totes aquelles històries que envolten al personatge, de home obscur que va trair el país i el seu suport al feixisme Espanyol i que, vulguem o no, emboiren la seva obra, com si agafar un llibre seu i llegir-lo comportés la conversió amb un seguidor del feixisme Espanyol.

Anys més tard, la curiositat pogué més que la desgana i grima que em produïa Pla.. Volia llegir una biografia sobre en Francesc Cambó, personatge del que m’agradaria tractar un altre dia, i l’única editada i que podia aconseguir fàcilment era la realitzada per Pla. La seva prosa era magnífica, un Català tan ric i ple que resultava poètic, molt sarcàstic, que en certs moments la força narrativa es tal que hom pot dibuixar un lleu somriure, una prosa molt catalana. Em vaig endur una sorpresa molt agradable.

De Pla se’n han dit moltes coses, no sé si certes o no, però m’importa ben poc si era més o menys catalanista i si va fer o desfer, ja que, avui, d’ell només ens queda la seva obra escrita, obra que col·loca la nostra llengua a un nivell molt elevat de excel·lència, demostrant-nos la riquesa que tenim a casa i que tant menystenim i del que podem fer amb les eines gramaticals i el vocabulari de la nostra parla, no envà la nostra llengua no té res a envejar a altres llengües romàniques que, amb el temps ens han fet creure que eren més riques i cultes que la nostra. Llegiu a Pla i comprovareu el que estic escrivint.

Anys més tard vaig tornar a la biblioteca a buscar la famosa obra de Pla “El quadern gris” que no em decepcionà tot i ser bàsicament un dietari, tipus d’obra que habitualment se’m fa suficientment carregosa com per a deixar-la abandonada a partir de la tercera setmana de relat.

Aquest any, per a commemorar el norantè aniversari del “Quadern Gris” la Associació Xarxa de Mots ha creat "el blog del Quadern Gris" on van penjant anotacions de l'obra de Pla amb el mateix nom corresponents al dia que és: si Pla escrigué sobre el tres de juny de 1918, aquest blog publica aquest text el dia tres de juny. Us el recomano, no podem deixar al bagul dels oblidats un dels nostres grans escriptors!

Dinem de menú o a la carta?

Quan anem a un restaurant podem mirar el menú i decidir si, de tots els plats que hi ha de primer i segon n’hi ha algun que ens motivi a quedar-nos-hi. Així dons, un cop localitzats els plats entrem dins del restaurant, ens entaulem i esperem que el cambrer ens pregunti que volem dinar. Evidentment elegim de les opcions que hi ha, però pot succeir que l’amanida de formatge s’hagi acabat i ens veiem obligats a demanar un plat que no ens ve a gust però, o demanes el que hi ha o no dines.

Així dons quan anem a dinar estem fent el que podríem anomenar “un acte de sobirania”, o sigui, decidir de entre totes les opcions de bars, restaurants i llocs on dinar a quin volem entrar, i aquesta sobirania continua en el moment de decidir si mengem a la carta o de menú, i continua quan ens decidim pels macarrons a la bolonyesa o el bacallà a la llauna, però quan, ens eliminen un plat del menú i ens indueixen a menjar un plat que no volíem, llavors ja no hi ha sobirania, però torna a existir quan decidim no menjar l’únic plat que hi ha i marxar a buscar un altre bar o restaurant.

No sé si nosaltres varem decidir anar a menjar en aquell restaurant o no, de fet, no sé ni tan sols si varem decidir entre dinar a fora o quedar-nos a casa, però tinc la certesa que en aquest restaurant no ens fa el pes estar, no ens donen ni la possibilitat de demanar a la carta, només hi ha un menú raquític de dos primers i dos segons, dels que, realment només els queda un plat de cada, sense pa, vi ni postra, però si amb cafè, ja se sap que en certs restaurants el cafè és per a tothom.