Aquests dies a fora, a part d’ajudar a desconnectar i recuperar forces per a sobreviure el mes i escaig que queda per les vacances, estar amb els amic, menjar massa i malament, cremar-me amb el sol i fer el primer bany de l’any, he recuperat una deliciosa cançó que sempre m’ha agradat.
Tirat sobre la tovallola deixant que el sol s’acarnissés sobre la pell em vingué a la memòria “Fly Me To The Moon”, mentre la tatartejava marcava el ritme de la bateria sobre el ventre i des de llavors l’he tingut en ment fins que, en arribar a casa la he escoltat.
És una peça clàssica interpretada per molts artistes des de que la composaren el 1954 per Bart Howard, alguns d’ells tan prominents com Johnny Mathis, Tony Bennett, Nat King Cole, Frank Sinatra, Ella Fitzgerald, Paul Anka, Judy Garland, Diana Krall, Astrud Gilberto, Sarah Vaughan, Tom Jones, Westlife, Claire Littley (versió magnífica per una seria manga) i Michael Bublé entre molts altres.
Però per a mi, la millor és la de Sinatra amb la orquestra de Count Basie i els arranjaments de Quincy Jones, és una d’aquelles conjectures astrals o simplement la sort de tindre grans artistes treballant conjuntament en un dia inspirat: la unió de una bona lletra, uns impressionants arranjaments, un gran cantant i una banda excepcional.
Queda recomanada, així com tot el disc de It Might As Well Be Spring de Frank Sinatra i Count Basie (Reprise Records).
