diumenge, 11 de juliol del 2010

Ens enganyen


Ahir fou un gran dia pels Catalans. Érem molts al carrer, passant calor en defensa de la nostra identitat i drets col•lectius, persones de tot Catalunya, inclús de fora que van decidir vindre al Cap i Casal amb la voluntat de mostrar el seu enuig per una actitud de un Estat que ens ha tractat des de sempre com una propietat privada i no uns compatriotes.


Desprès de hores passant calor i veure desprès les imatges i vídeos de la jornada, comparant-ho amb les conclusions de la premsa i del PSC i en concret el President de la Generalitat, només puc dir que ens menteixen.


Pretenen fer-nos creure que la manifestació d’ahir era pro Estatut, que el més de un milió de persones, estàvem demanant que ens tornessin l’Estatut sense retallar, però jo, aquest sentiment, no el vaig trobar, hi havia banderes independentistes, pancartes de tot tipus, però ni les pancartes ni els crits demanaven l’Estatut.


Ahir la gent tenia un sentiment unànime: aquest era exigir el ple reconeixement de Catalunya com a nació i amb les implicacions que suposa, l’exercici dels Drets de les persones, un d’ells, el més important: el de decidir sobre que s’és i el seu propi futur.


Els catalans vam mostrar que estem farts que decideixin per a nosaltres, que ens privin de la llibertat, de decidir que som i com ho som.


Que la manifestació d’ahir serveixi per a donar-nos ànims i perquè els nostres polítics entenguin que, Catalunya decideix fer un pas endavant, de fer valer els seus drets que no són altres que l’exercici del dret a decidir que suposa el de la plena sobirania, poder elegir si som una nació, si volem conviure amb Espanya o ser independents.

dimarts, 6 de juliol del 2010


Avui volia escriure però les idees sorgeixen entretallades, principis de històries fragments de vides, moments, escenes, totes elles nítides però incompletes, com un puzzle mental amb peces de diversos trenca closques.


Per exemple, puc veure un home de mitjana edat en un bar amb posat d'amarga resignació, una nit, quan només queda el cambrer recollint el local, un d'aquells cambrers de debó de camisa blanca de màniga curta en un bar de debó amb rajoles blanques embrutides. Fins hi tot puc enteveure que pensa l'home abatut i el cambrer cansat i el que rsulta més important, com ha arribat l'home al bar.


Segurament l'home ja duu al cos un parell de copes, com que no és americà li posarem al fetge cervesa o conyac, vestiria roba pulcre, amb les arrugues habituals de un dia llarg i dur, la mirada seria abscent, amb els ulls empetitits pel canáment i l'alcohol.


El motiu per la seva estada pot ser la pèrdua de la feina, sentint-se terriblement avergonyit per a donar la cara a casa. També pot ser un pobre diable acabat de divorciar, lluny de casa seva, dels seus fills, visquent a casa dels seus pares.


O si sóm més truqulents, espera algú, una dona misteriosa, un home desgarbat, un penjat o simplement un amic.


I pot acabar, fàcilment mort, al llit acompanyat o descobrint el gust per a jugar al bingo a hores intempestives.


Tot està però res tè sentit. Abans resultava més fàcil, potser creia que tenia talent i, amb l'edat, l'he anat perdent o, simplement, he descobert que mai n'he tingut. Potser és que no tinc temps... ja ho deia Picasso: "Que la inspiració t'agafi treballant".


Però sabeu què és el pitjor? Què en el fons, encara crec que algún dia escriure alguna cosa que valgui la pena.

dilluns, 5 de juliol del 2010

El magret d’ànec a Montmatre i Andorra


Durant molts anys l’únic que menjava de l’ànec era el anomenat pernil, posteriorment vaig provar el clàssic ànec amb peres que es serveix a molts restaurants del país i que s’hauria d’anomenar, realment, cuixa d’ànec, si la carn és bona i tendra resulta un plat excel·lent, per a mi millor que una cuixa de pollastre.



Però l’ànec encara m’havia d’oferir una sorpresa molt més agradable: el magret. He tingut el goig de menjar-ne a diversos llocs, hi ha qui el fa a la brasa i el presenta filetejat amb la crosta del greix tendre i cruixent a l’hora, o amb les més diverses salses, com pot ser a la taronja, a la llimona o qualsevol salsa emprada per a les carns.



Jo sóc un gran fanàtic de la vedella, però, sincerament a mi el magret d’ànec m’ha conquerit el cor, es tendre, sense ossos ni tendrums, el greix es agradable de menjar i el saber es pur goig, a més a més, la digestió em resulta més suau que la vedella i és molt més còmode de menjar, no envà, el magret acostuma a ser servit filetejat amb uns talls de un dit de gruix que et permet gaudir del menjar sense excessives preocupacions.



Només per a comprovar tot el que es pot fer amb ell, només cal posar al google “magret d’ànec” i trobareu receptes de tot tipus: a la taronja, a les cireres, amb carpaccio, al curri, als tres pebres....



A Paris em varen explicar, a la terrassa de la braseria de La Villa des Abadesses a la rue des Abadesses a Montmatre, just mentre jo em menjava un increïble magret d’ànec a l’Oporto, que a on més receptes podem trobar de magret d’ànec és al sud de França, més o menys cap a la zona de Tolouse. No sé si serà cert, l’home deia que vivia a Tolouse, però el cert és que com més al nord de Catalunya anem, més senzill es trobar a la carta el magret d’ànec, concretament cap a l’Empordà.



També a Andorra he pogut gaudir del plaer del magret, a un petit restaurant prop de Caldea, allunyat de les vies comercials on he tingut el meu últim àpat excel·lent fins al moment. De primer una crêpe d’escamarlans amb bolets servit en plat quadrat, dos closques de llagostí a un dels vèrtex enfonsant-se a la salsa beixamel en la que s’insinua una forma a sota de la crêpe amb els llagostins, gambes i bolets a l’interior. Absolutament deliciós i, de segon el magret d’ànec a la taronja, també excel·lent.