David Niven i l'art perdut de la caballerositat

L’altre dia vaig enganxar per televisió el tros final de una magnífica pel•lícula titulada “Bonjour, Tristesse” de l’any 1958 i amb ella les imatges del gran actor David Niven en tota la seva plenitud.

He de reconèixer que sempre he tingut certa debilitat per a certs arquetips, un d’ells és David Niven que al llarg de la seva carrera cinematogràfica representava la flema del típic cavaller anglès, alt i prim, perfectament pentinat, el bigoti de llapis i l’expressió amable i alhora irònica, sempre elegant, impecable, amb la frase adequada en tot moment, l’aire impertorbable, la ironia fina, la decència...

Sempre fent personatges amb aires aristocràtics i flemàtics com l’encantador lladre de gúa blanc Sir Charles Litton a “la Pantera Rosa” (1963), l’amic de Hercules Poirot a “Mort al Nil” (1978), com a detectiu refinat a la comèdia “Un cadàver per postres” (1976), el capità Miller, irònic expert en explosius a “Els canons de Navarone” (1961), el Playboy Raymond a “Bonjour Tristesse” (1958), l’excèntric Phileas Fogg a “La Volta al Món en Vuitanta dies” (1956) o el rector preocupat per fer una catedral i que rep l’ajuda divina d’un àngel amb el rostre de Cary Grant a “La esposa del rector” (1947). Moltes d'aquestes pel·lícules han estat i són de les meves preferides.

Diuen que quan morí, una corona de flors gegantina fos portada per varis homes amb una nota on posava que els portadors de l’aeroport de Heathrow li dedicaven al millor cavaller que havia passat per l’aeroport.

L’home que trencà la seva carrera d’actor per a lluitar a la Segona Guerra Mundial, el mateix que mai va voler explicar que va fer o veure a la guerra, l’home que en una entrega de premis dels Oscars pronuncià una de les frases més celebres de tota la història de la citada entrega de premis, quan un home completament nu travessà l’escenari on Niven presentava la gala: “Que trist que l’única rialla que aquest home provoqui a la seva vida sigui per haver ensenyat les seves menudeses”.

Ho sento, però no aspiro a ser emperador

Avui, quan el món sembla enfonsar-se i que l'home ha deixat de ser home per a convertir-se en llop, m'agradaría recordar un dels millors moments que ens ha donat el cinema, quan Charlot parla per primer cop i últim al final de la pel·lícula "El Gran Dictador". Gràcies Chaplin.

http://www.youtube.com/watch?v=xl2e69fEFf4&feature=related

"Ho sento, però no aspiro a ser emperador. Això no és per a mi. No pretenc regentar, ni conquerir res de res. M’agradaria ajudar en el possible a cristians i jueus, negres i blancs. Tots tenim el desig d’ajudar-nos mútuament. La gent civilitzada és així. Volem viure compartint la nostra sort … no compartint la nostra desgràcia. No ens volem menysprear ni odiar entre nosaltres.

En aquest món hi ha lloc per a tots. I la bona terra és rica i pot garantir la subsistència de tots. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però hem perdut el camí. L’avarícia ha enverinat les ànimes dels homes, ha aixecat en el món barricades d’odi, ens ha portat al pas de l’oca, a la misèria i a la matança. Hem augmentat la velocitat. Però ens hem tancat nosaltres mateixos dins d’ella. La maquinària, que proporciona abundància, ens ha deixat en la indigència. La nostra ciència ens ha fet cínics, la nostra intel·ligència, durs i mancats de sentiments. Pensem massa i sentim massa poc. Més que maquinària, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem amabilitat i cortesia. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta i tot es perdrà.

L’avió i la ràdio ens han aproximat més. La veritable naturalesa d’aquests avenços clama per la bondat en l’home, clama per la fraternitat universal, per la unitat de tots nosaltres. Fins i tot ara, la meva veu està arribant a milions d’éssers de tot el món, a milions d’homes, dones i nens desesperats, víctimes d’un sistema que tortura els homes i empresona a les persones innocents. A aquells que puguin sentir-me, els dic: “No desespereu”.

La desgràcia que ens ha caigut a sobre no és més que el pas de l’avarícia, l’amargor dels homes, que temen el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà, i els dictadors moriran, i el poder que van prendre al poble tornarà al poble. I mentre els homes moren, la llibertat no perdrà mai.

Soldats! No us lliureu a aquests bèsties, que us menyspreen, que us esclavitzen, que governen les vostres vides, digueu-los el que cal fer, el que cal pensar i el que s’ha de sentir! Que us obliguen a fer la instrucció, que us tenen a mitja ració, que us tracten com a bestiar i us fan servir com a carn de canó. No us lliureu a aquests homes desnaturalitzats, a aquests homes-màquina amb intel·ligència i cors de màquina! i Vosaltres no sou màquines! Sou homes! Amb l’amor de la humanitat en els vostres cors! No odieu! Només aquells que no són estimats odien, els que no són estimats i els desnaturalitzats!

Soldats! No lluiteu per l’esclavitud! Lluiteu per la llibertat!

En el capítol disset de Sant Lluc està escrit que el regne de Déu es troba dins de l’home, no d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes! A vosaltres! Vosaltres, el poble teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat ‘Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer que aquesta vida sigui lliure i bella, de fer d’aquesta vida una meravellosa aventura. Per tant, en nom de la democràcia, emprem aquest poder, unim-nos tots. Lluitarem per un món nou, per un món digne, que donarà als homes la possibilitat de treballar, que donarà a la joventut un futur i als ancians seguretat.

Prometent-nos tot això, les bèsties han pujat al poder. Però menteixen! No han complert aquesta promesa. No la compliran! Els dictadors es donen llibertat a si mateixos, però esclavitzen al poble. Ara, unim-nos per alliberar el món, per acabar amb les barreres nacionals, per acabar amb la cobdícia, amb l’odi i la intolerància. Lluitem per un món de la raó, un món en què la ciència i el progrés portin la felicitat a tots nosaltres. Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!"