A missa

No sóc particularment religiós, com a molt espiritualista, i potser, pel pes de la Església Catòlica en la història del món occidental, tinc cert respecte per a una creença compartida per moltes persones i que m’és molt més propera que d’altres.

Diumenge vaig anar a missa, no perquè vulgues, sinó perquè es celebrava el centenari de l’Església de la Mare de Déu del Port i Sant Bartolomeu a la Zona Franca, ben a baix, més a la Ronda litoral que a la plaça Cerdà.

Pel motiu que sigui, el President Pujol i l’alcaldable Trias hi assistien, amb la qual cosa calgué anar a fer de comparsa, tot i que, segurament la darrera vegada que vaig estar a missa també fou per compromís, crec que una missa de Sant Medir i ja en deu fer dos anys.

M’avorreix força el ritual lent, els càntics amb lletres força carrinclones i infantils, les pregaries i les repeticions del públic com ànimes absortes incapaces de pensar, els “preguem al senyor” i els “us ho demanem”, el donar la pau i les cues per la hòstia sense gust que s’enganxa al paladar.

Resulta tot tan mecànic, tan destinat a que el fidel escolti i interioritzi un missatge sense reflexionar-lo, que em sorprèn i m’espanta, perquè en molts casos sembla que s’estigui anul•lant la voluntat de l’individu.

Una reflexió, que serà que, en el fons, el sistema de tota religió de repetir missatges als fidels i introduir-los frases fàcils al cap, recorda tant al funcionament d’un partit polític?

Yemas de San Leandro

Dimecres, quan sortia de la feina a hores intempestives, un dels meus caps m’encarregà una missió dins de la missió laboral que tenia el dia següent a Sevilla: era comprar Yemas de San Leandro.

Un cop a Sevilla, amb el tema força encaminat, veient que només em quedava una parada i que essent hora de dinar difícilment podria fer-la, vaig desviar-me cap a la zona antiga, no molt lluny de la Catedral i l’Alcazar, amb la idea de comprar les Yemes de San Leandro i dinar abans d’acabar la feina.

N’havia menjat de les prefabricades (normalment rodones de color taronja), coneixia el grau elevat de calories que insuflen en vena directament, però mai n’havia menjat com les que m’havien promès: fetes i venudes per monges de clausura.

Les monges es troben al monasterio de San Leandro, en una zona formada per carrers estrets i tranquils de cases antigues, la Casa de Pilatos està ben a prop, en un edifici lleig i tronat que dóna a dues places, la se Sant Ildefonso i la de San Leandro, per una d’elles s’hi combrega i s’hi va a missa i per l’altra s’hi compra.

Evidentment, les monges no fan jornada complerta, fan una pausa per a dinar de dues a dos quarts de cinc, llavors una senyora gran, no monja, obre les portes de fusta que permeten accedir a un petit pati andalús terriblement silenciós. Enfront la porta d’entrada hi ha el torn, una espècie d’armari de fusta partit partit en dos, donant la imatge d’haver-hi dos compartiments. En el fons és una peça rodona una mica més petita que una finestra, amb quatre compartiments i que gira quedant sempre dos compartiments davant teu i dos ocults darrera la paret.

Es prem el timbre i es comencen a escoltar sons sigil•losos a l’altre cantó de la paret i el torn fins escoltar el: “Ave María Purísima” havent de respondre la clau secreta, que de tan obvia, no crec que passi res si la explico: “Sin pecado concebida”.

Fas la comanda i et diuen el preu (10.-€ el mig quilo), diposites els diners al torn i aquest gira, els diners desapareixen i per l’altre cantó sorgeix la capça quadrada de fusta i una bossa de plàstic.

El resultat son unes consistents Yemes amb una capa de sucre compacta que va directe a les dents, però estan delicioses. Com diu la frase feta: mans de Santa.

Per cert, ben a prop hi ha un carrer ja més concorregut on s’hi troben diverses bodegues i bars de tapes, desprès de inspeccionar-ne uns quants, veient que hauria de menjar dret i envoltat de xivarri o estar sol en bodegues buides del tot, vaig dirigir-me al Alfalfa, situat a la plaza de la Afalfa on vaig assaborir, entre xivarri i dret tres tapes: Breasola (no deixa de ser com un carpacció de vedella però amb carn més gruixuda i curada i, per tant, més seca), provolone amb alfàbrega (el provolone és un dels meus darrers descobriments dins del món del formatge) i un caprese (no deixa de ser una amanida Grega de tomàquet i mozzarella tot ben tallat a quadradets menuts) acompanyat per unes galetes de pa petites i inflades que recordaven per forma a uns cereals per a posar a la llet, una copeta de vi negre Extremeny força acceptable per a ser de la casa, un tall de consistent pastís de xocolata negra i blanca i un cafè prou bo. Només dir que gairebé vaig sortir rodant de la bodega.