Bon Nadal i Feliç 2012?

No sé si desitjar un feliç 2012, potser resultaria més lògic desitjar ànims de cara al nou any, ja que, cada vegada resulta més evident que ni els Maies ni Nostradamus anaven tan desencaminats, perquè, si bé la fi del món no sembla que vingui (una plaga, mars de lava, inundacions terribles... seria una solució massa ràpida per acabar el sofriment), si que ens espera un drama monumental.

Pinten bastos perquè l’economia no sembla millorar, al contrari, la sensació general és que ens acostem a l’abisme i que, potser, molts podem arribar al 2013 sense feina (toquem fusta) i d’altres sense ingressos. Si falla l’economia, la resta no importa.

Tots tenim clar que l’economia supedita la política, amb la qual cosa, els bancs poden rebre diners públics, però els costa horrors facilitar al ciutadà aquests diners, encara que sigui per a limitar la pressió del deute sobre el ciutadà o les empreses abans d’omplir la llista d’insolvents. Els neo liberals diuen que s’haurien de deixar caure els bancs i començo a pensar que tenen raó en aquest aspecte.

Se’ns demana sacrificis però alhora ningú ens assegura si serviran, perquè la base sobre la que s’actua es errònia: tot el que estem fent es buidar d’aigua i apedaçar un vaixell en mig d’un temporal, quan, realment, el que potser hauríem de fer es recular i buscar un nou vaixell.

El sistema s’ha col•lapsat i per tant, no l’hem d’arreglar, sinó refer. No faig una apologia del comunisme perquè no hi crec, el comunisme és impossible mentre les persones continuem essent llops per a nosaltres mateixos: egoistes, envejosos i altres defectes que arrosseguem des de abans de les cavernes. Només es pot limitar aquests defectes des de la imposició, i això passa per la manca de llibertat de pensament i la pobresa intel•lectual i, tot i així dubto de l’èxit.

L’egoisme duu a l’ambició i junts, agafats de la mà, cap a l’autoritarisme o al capitalisme salvatge que desemboca en una situació en la que podríem substituir el poder de l’Estat pel poder corporatiu, essent els financers els nous senyors feudals, les institucions democràtiques mers titelles i els ciutadans nous vassalls econòmics. El final de l’Estat-Nació?

Fins ara hem tingut un model social que ha estat el propi càncer de si mateix: ens hem cregut que nosaltres hem d’exigir a l’Estat i ell ha de vetllar pels nostres interessos, ha passat com en les relacions paterno-filials: l’Estat ha estat massa protector i el poble ha confiat massa en que l’Estat li trauria les castanyes del foc sempre. Ens ha malcriat i nosaltres ens hem deixat malcriar.

I ara, el nen mimat, veu al seu pare sense feina, endeutat i sense possibilitat de passar-li la setmanada i posar filet al plat, i el nen s’emprenya com una mula perquè el seu pare no li pot conservar els privilegis que tenia.

L’error és nostre per no haver marcat el camí i haver deixat que altres ho fessin per nosaltres. Res tornarà a ser com abans, perquè, possiblement, en el fons, mai havia d’haver estat com abans.

Què és una Constitució?

Com que s’acosta el dia de la Constitució, m’agradaria transcriure un tros del llibre “Què és una constitució?” de Ferdinand Lassalle, és un recopilatori de conferències que feu aquest bon home desprès de la revolució frnacesa.

He copiat fragments que em semblen més interessants per a que feu la reflexió pertinent. Si voleu llegir-ho íntegre, el podeu trobar a http://www.antorcha.net/biblioteca_virtual/derecho/lassalle/indice.html.

En aquests fragments veureu com coses que avui en dia passen, ja succeïen a mitjans i finals del segle XIX, amb la diferència que en aquell moment no es tenia ni coneixements ni experiència constitucional. La forma més senzilla de definir una Constitució.

"Ahora bien, ¿cuándo puede decirse que una Constitución escrita es buena y duradera?

La respuesta, señores, es clara, y se deriva lógicamente de cuanto dejamos expuesto; cuando esa Constitución escrita corresponda a la Constitución real, a la que tiene sus raíces en los factores de poder que rigen en el pais. Allí donde la Constitución escrita no corresponde a la real, estalla inevitablemente un conflicto que no hay manera de eludir y en el que a la larga, tarde o temprano, la Constitución escrita, la hoja de papel, tiene necesariamente que sucumbir ante el empuje de la Constitución real, de las verdaderas fuerzas vigentes en el país."

"El hacer una Constitución escrita era lo de menos, era lo que menos prisa corría: una Constitución escrita se hace, en caso de apuro, en veinticuatro horas; pero con hacerla nada se consigue, si es prematura."

"Pues lo mismo acontece con las Constituciones. De nada sirve lo que se escriba en una hoja de papel si no se ajusta a la realidad, a los factores reales y efectivos de poder."

"Como saben ustedes, señores, hay en nuestra ciudad un partido cuyo órgano en la Prensa es el Volkische Zeitung, un partido que se agrupa con angustia febril y ardoroso celo en torno a ese guiñapo de bandera, en torno a nuestra agujereada Constitución, partido al que le gusta llamarse, por esto mismo, el de los leales a la Constitución y cuyo grito de guerra es: ¡Dejadnos nuestra Constitución, por lo que más queráis; la Constitución, nuestra Constitución, socorro, auxilio, fuego, fuego!

Cuando ustedes, señores, donde y cuando quiera que ello sea, ven que se alza un partido que tiene por grito de guerra ese grito angustioso de ¡agruparse en torno a la Constitución! ¿qué piensan, qué debemos todos pensar? Al hacer a ustedes esta pregunta, señores, no apelo a sus deseos, no me dirijo a ustedes llamando a su voluntad. Les pregunto, pura y simplemente, como a hombres conscientes: ¿Qué inferirán ustedes, qué deberá nesesariamente inferirse de espectáculo semejante?

Estoy seguro, señores, de que, sin necesidad de ser profetas, dirán, cuando tal observen: esa Constitución está dando las boqueadas; ya podemos darla por muerta, unos cuantos años más y habrá dejado de existir.

La razón es sencillísima. Cuando una Constitución escrita corresponde a los factores reales de poder que rigen en el país, no se oye nunca ese grito de angustia. Ya todos se cuidarán mucho de acercarse demasiado a semejante Constitución, de no guardarle el respeto debido. Con Constituciones de éstas, a nadie que este en su sano juicio se le ocurre, jugar, si no quiere pasarlo mal. Con ellas no valen bromas. No, allí donde la Constitución escrita refleja los factores reales y efectivos de poder, no se dará jamás el espectáculo de un partido que tome por bandera el respeto a la Constitución. Mala señal que ese grito resuene, pues ello es indicio seguro e infalible de que es el miedo quien lo exhala. indicio infalible de que en la Constitución escrita hay algo que no se ajusta a la Constitución real, a la realidad, a los factores reales de poder. Y si esto sucede, si este divorcio existe, la Constitución escrita está perdida, y no hay Dios ni hay grito capaz de salvarla.

Esa Constitución podrá ser reformada radicalmente, girando a derecha o a izquierda, pero mantenida, nunca. Ya el solo hecho de que se grite que hay que conservaria es clara prueba de su caducidad, para cualquiera que sepa ver claro. Podrá desplazarse hacia la derecha, si el Gobierno cree necesaria esta transformación para oponer la Constitución escrita, aconsonantándola con los factores reales de poder, al poder organizado de la sociedad. Otras veces es el poder inorgánico de ésta el que se alza para demostrar una vez más que es superior al poder organizado. En este caso, la Constitución se transforma y se cancela girando a la izquierda, como antes en sentido derechista. Pero tanto en uno como en otro caso, la Constitución perece, está perdida y no hay quien la salve."

"Si ustedes, señores, no se han limitado a seguir y meditar cuidadosamente la conferencia que he tenido el honor de desarrollar aqui, sino que, llevando adelante las ideas que la animan, deducen de ellas todas las consecuencias que entrañan, se hallarán en posesión de todas las normas del arte y de la sabiduria constitucionales. Los problemas constitucionales no son, primariamente, problemas de derecho, sino de poder: la verdadera Constitución de un pais sólo reside en los factores reales y efectivos de poder que en ese pais rigen, y las Constituciones escritas no tienen valor ni son duraderas más que cuando dan expresión fiel a los factores de poder imperantes en la realidad social, de ahí los criterios fundamentales que deben ustedes retener. En esta conferencia me he limitado a desarrollarlos de un modo especial en relación con el Ejército. Por dos razones: la primera es que la premura del tiempo no me permitiría más, y la segunda que el Ejército constituye el más importante y decisivo de todos los resortes del poder organizado. Pero ya comprenderán ustedes, sin necesidad de que yo se los explique, que lo mismo que hemos dicho del Ejército acontece con la organización de los funcionarios de justicia, los empleados de la administración pública, etc.; también éstos son resortes orgánicos de poder de una sociedad. Si no olvidan ustedes esta conferencia, señores, y vuelven a verse alguna vez en el trance de tener que darse a sí mismos una Constitución, espero que sabrán ustedes ya cómo se hacen estas cosas, y que no se limitarán a extender y firmar una hoja de papel, dejando intactas las fuerzas reales que mandan en el país.”

El fracàs del món de les lletres

Vivim en un món regit per l’home de lletres, que ha organitzat la societat en base a reflexions i ideologies, de paraules i frases amb doble sentit, un ordre que està rebentant.

El món dels filòsofs ordenat per juristes ha creat una horrorosa societat complexa de lleis, de paper i de paraules, que en lloc d’organitzar i facilitar-nos la vida, ens la compliquen infinitament fins al col•lapse.

És l’ambigüitat de les lleis, de la paraula, que ha inventat la lletra menuda, que ha convertit totes les coses de la vida en burocràcia administrativa, en pèrdua de temps, de diners, de paciència i d’eficiència.

Les lletres és el món del pensament, de buscar respostes que sempre són alhora correctes i incorrectes, de veure un objecte i decidir si és de color vermell, morat o porpra amb arguments valoratius sense obtindré una certesa total. La lletra és idea i pensament, i per tant, elements subjectius sobre les que hem basat un món que s’esquerda.

Potser ara és l’hora de canviar els pensadors i escrivents per enginyers, per gent de ciència que busca una solució a un problema, que no es basen en reflexions sinó en fets i números, en gent que pugui refer el món amb un ordre pràctic i útil, un món potser més fred però fàcil. Perquè, desenganyem-nos, ningú entén a Sòcrates i fa mandra llegir a Montesquieu, però tothom sap fer servir un Iphone sense llegir les instruccions.

Marató de donacions de sang de Sants, Hostafrancs i la Bordeta

Ser solidari costa esforç, diners i voluntat. És senzill caure en la mandra i desdeny, en la senzilla idea que el teu esforç solidari cau en un sac de cul foradat o que algú ja ho fa per a tu, però hi ha una forma fàcil, senzilla, directa i gratuïta d’ajudar: dóna sang.

No cal anar al Corn d’Àfrica per ajudar a qui ho necessita, ni apuntar-se a una ONG, només donar sang, deixar que la nostra pròpia vida serveixi per a salvar-ne d’altres. Ni costa ni fa mal. Són uns minuts de la nostra vida asseguts que poden salvar la vida de fins a tres persones.

Donar sang és una inversió, perquè el que vosaltres doneu potser un dia ho rebreu, no hi ha dia que algú no sobrevisqui gràcies a la sang anònima d’un tercer, un acte generós i anònim. Regalar la teva vida i l’esperança a algú que ho necessita mai havia estat tan fàcil.

Tot això per a anunciar-vos que aquest dissabte 8 d’octubre, a l’Auditori de les Cotxeres de Sants es fa la primera marató de donació de sang a Sants, Hostafrancs i la Bordeta, convidant-vos a participar donant-ne una mica, perquè mai la solidaritat havia sortit tan barata.

El líder blau, babau

El tòpic diu que les nenes busquen un príncep blau, l’home perfecte, o miratge imperfecte, l’home de virtuts infinites i debilitats inexistents, però l’arquetip, parteix de l’antiguitat, de les restes dels fonaments socials de la nostra societat on l’home era qui duia el pa a casa, qui defensava la família, qui manava. Aquest tòpic ja no és vàlid, l’home ja no és el rei de casa seva, sinó un altre proletari, però l’arquetip continua vigent perquè, encara que hi hagi noies que ho neguin o no emprin l’expressió príncep blau, continuen busquen la seva definició i se la creuen.

A la societat ens passa el mateix, vivim a l’espera del líder, de la persona que agafarà el poder i farà que tot rutlli, que el nostre col·lectiu vagi en la direcció correcta prenent les nostres preocupacions perquè puguem viure feliços i tranquils. Però el líder, és un altre tòpic, una resta tribal del cap de la tribu, el senyor feudal, el rei, el patró. Encara tenim el sostrat místic que espera l’aparició d’una deïtat que té cura de nosaltres.

El líder, expressió horrorosa perquè denota submissió, és algú que inspira confiança i a qui se li veuen aptituds per a fer grans coses, i en conseqüència ens el creiem i li cedim tota la nostra sobirania talment com si tingués unes virtuts sobre humanes, un messies o figura divina, un Moisés que ens guia a través de mars i muntanyes per arribar a la terra promesa.

El líder és com un guia, algú que ens duu cap a algun lloc concret, que s’ocupa de totes les contingències, però oblidem que no ens calen líders ni guies, perquè qui ha de decidir cap a on cal anar i com fer-ho, no és un líder, sinó el poble.

Mai hem entès realment que significa la democràcia ni la sobirania del poble, hem admès que suposava una delegació a algú, quan realment es cedir la gestió del que nosaltres volem a un tercer i que aquest, que és el nostre empleat, no el nostre cap.

Mentre no ho entenguem, continuarem solters a l’espera del nostre líder blau o arrossegats per líders babaus.

L'home que volia ser rei

Germà d'un príncep i amic d'un captaire si és digne.

Amb aquesta frase començava Rudyard Kipling un conte que ha esdevingut famós: L'home que volia ser rei, i que, posteriorment, John Ford el convertí en pel·lícula el 1975 amb Sean Connery i Michael Caine. No entraré en valoracions de la pel·lícula, només dir que és excel·lent i que els dos actors fan una feina magnífica com a ex soldats Anglesos que malviuen estafant i enganyant amb simpatia per l’Índia colonial.

Faig menció a aquesta obra per la moral del conte i de la pel·lícula, la de dos somiadors, Daniel Dravot i Peachey Taliaferro Carnehan, que decideixen convertir-se en reis de una regió inhòspita de l’Índia aprofitant els coneixements militars de l’exèrcit britànic sobre els pobres autòctons que encara van amb rocs i llances.

El seu objectiu no es ser reis per sempre, sinó aconseguir-ho per a enriquir-se i marxar a casa, un pillatge institucionalitzat, però com sol passar, un d’ells, el que es elegit o convertit en monarca i Déu perd el cap, embriagat de poder, i accepta i es creu el seu rol de rei i Déu, que és l’elegit, fill d’un Déu antic, d’Alexandre el Gran que conquerí aquells territoris en el boirós passat.

El procés de canvi en la mentalitat de Daniel Dravot, el que es converteix en rei, es produeix paulatinament, i a mesura que els plebeus incultes el van adorant, es creu que, realment està cridat a fer grans coses i comença a legislar i a comportar-se com un rei, un emperador, acabant foll per la seva idea que el durà a desoir al seu amic i duent-los a la destrucció i patiment. La fi del somni per no haver sabut plegar a temps, per creure’s millor i més intel·ligent que els altres, per a no saber acabar el joc a temps, de que es té el poder per la gracia de Déu.

A la política passa el mateix, si bé no tothom hi entra amb la voluntat de saquejar res, si és cert, que a mesura que els aplaudiments són més forts, resulta més difícil escoltar els crits de la consciència.

Som cadires

Suposo que la culpa és de l’Estat del benestar mal entès i poc explicat i a la nefasta herència moral franquista el que ha aconseguit que siguem una societat d’immobilistes i apoltronats, que siguem incapaços de revoltar-nos i defensar el que és nostre.

La certesa, falsa, que ho teníem tot assegurat i que una força superior vetllava pels nostres drets i privilegis ha fet que la musculatura social s’estovi i ens hagi sortit una gran panxa. Ens hem preocupat tant de nosaltres mateixos, de gaudir de la nostra llibertat individual que hem deixat de mirar a fora de casa, al veí, al carrer, al barri i als nostres propis governs, perquè tot, aparentment, anava bé, fàcilment bé, com si la bona vida i l’alegria fos eterna, com si poguéssim viure perpètuament en una bacanal gratuita.

I de sobte, la festa ha acabat, i veiem com aquests drets i privilegis que teníem no són tan ferms com creiem, que no estan tan ben defensats, que son vulnerables, i ens enutja la idea, perquè com els reis absolutistes, creiem que tot el que tenim és per voluntat divina, que els drets són innats a l’home i no una creació i autoentrega humana i que el que l’home pot atorgar també ho pot prendre..

Ara, veiem en perill aquests drets i protestem, per no dir indignem, però d’una forma totalment aburgesada, de butaca i cigar, una disconformitat que no passa de paraules i petites crítiques que son més laments que altra cosa. El: “no és just”, el “és un dret nostre” i tota la diatriba d’expressions emprades per a protestar no són més que les de nens mal criats que els han pres una joguina perquè desprès, tants escarafalls, no es tradueixen en res. Queixes i cap proposta, el “no” omplint boques i buidant cervells.

No demano una revolució, però si que exigeixo deixar de ser cadires i aconseguir moure’ns, perquè si nosaltres no ho fem, no podrem exigir a altres que ho facin per nosaltres.

I tot té el seu final…

Doncs si, aquesta carta és per acomiadar-me, no realment, però si oficialment. He estat més de tres anys essent Conseller Municipal de CIU a Sants-Montjuic i ho deixo.

Han estat anys d’aprenentatge del funcionament de l’Ajuntament, el Districte, de les inèrcies de les entitats, de la mateixa política, de conèixer persones amb les qui, m’atreveixo a dir, hem trobat certa cordialitat, confiança i afecte.

Ha estat una experiència més de la vida que m’ha permès descobrir el meu barri i a estimar-lo encara més, per la seva vitalitat, el seu esperit lluitador i la seva gent.

Us he d’agrair, als veïns, totes les mostres d’afecte rebudes, totes les portes obertes, l’estima i ensenyances, haver-me obert els ulls a que certes idees preconcebudes no es corresponien amb la realitat.

Els que em coneixen saben que mai he cregut en la política normal, i potser és un punt de vista equivocat, sempre he tingut la certesa, i ho continuo pensant, que la piràmide és inversa, que el polític està a baix i el ciutadà a dalt, que se l’ha de cuidar, mimar i escoltar. El polític no és el pare i el veí el nen a qui renyar i riure-li les gràcies. Els que trepitgen el carrer són els que marquen el camí i el polític qui condueix el vehicle seguint la línia.

He intentat ser cordial i amable, guanyar-me la vostra confiança sense mentides, he procurat ser-vos sincer perquè, en el barri, ens coneixem tots i sabem a qui vota cadascú, però això no ha d’impedir un enteniment per a millorar les coses.

Espero, sincerament, haver-vos deixat, com a Conseller, un record tan grat com el meu cap a vosaltres no podent-vos agrair mai prou tot el que he après. Mil gràcies.

Però no marxo, continuo vivint al barri i em sabria molt greu desaparèixer “socialment”, per això, us vull comunicar que estic aquí pel que necessiteu i que espero que, amb aquests tres anys i escaig de convivència, hagueu guanyat un amic.

Com cantà Lluís Llach:

“Jo hi sóc si també vols ser-hi

tan sols per fer un camí junts,

pel goig de seguir petjades

que ens han dut molt lluny.

Pel plaer d'un demà que engresqui

perquè ens hi trobem a gust

refent l'art de viure

poder conviure

el somni d'un món més just.”

Sempre hi ha hagut sexe a les cançons

Fa poc, a determinats Estats es censurà la cançó Fuck You de Cee Lo Green, suposo que per la repetició de l’expressió “que et follin”, també no fa gaire, a Enrique Iglesias també li xiularen les orelles, i és que, avui, sexe i música està completament lligats vulguin o no les ments obtuses.

No només els videoclips i la pròpia imatge que mostren els artistes és clarament sexual, sinó, que el contingut de les lletres resulta prou explícit, ara bé, creieu-me si us dic que el sexe en el món de la música ha estat sempre més o menys subtitulat i elegant. La diferència és que avui tot s’ensenya i res s’amaga, convertint el sexe en quelcom d’agressiu i tan obvi que ja no és ni divertit ni elegant.

En el grup de cançons que se’ls anomena The American Songbook o standards, aquelles cançons que des de princis de segle XX fins a l’actualitat han configurat el repertori bàsic dels artistes de jazz hi ha temes que, observats a dia d’avui a través de les lletres i el mal pensament imperant, o a través de determinades interpretacions, fa que se’ls entrevegi un doble sentit eròtic rere una lletra, aparentment, d’amor.

El 1932, Cole Porter, escrigué una de les cançons de més populars de la història anomenada Night And Day. Segons la lletra podríem interpretar que és el lament d’una persona que estima a una altre sense ser correspost, sentint-se frustrat, però compte que, coneixent a l’autor i el seu sentit de l’humor irònic i la seva afició per la vida dissipada, podem mal interpretar certes frases:

“Day and night, night and day

Under the hide of me

There's an oh such a hungry yearning burning inside of me

And this torment wont be through

Until you let me spend my life making love to you”

No és difícil entendre que, potser més que amor, l’autor parla d’una passió sexual descomunal quan escriu: “Dia i nit, sota la meva pell crema un anhel de fam, i aquest turment no tindrà fi fins que em deixis passar la vida amb tu estimant-te/fent l’amor” dia i nit.

Un altre exemple del gran compositor Cole Porter és You Do Something To Me de 1929. Aparentment és un cant alegre d’una persona enamorada, un resum de la sensació que és té els primers quinze dies un mes de conèixer algú abans de conèixer-lo/la del tot.

“You do something to me,

something that simply mystifies me.

Tell me, why should it be

you have the power to hypnotize me?

Let me live 'neath your spell,

Do do that voodoo

that you do so well.

For you do something to me

that nobody else could do!”

Aquí, Cole Porter podia haver utilitzat tots els tòpics de l’època: que com parla, que la mirada, que el somriure..., però directament, ens diu que el que li fa perdre el cap no és tan com és la noia/noi, sinó el que li fa: “Fes aquest vudú que tu saps fer tan bé, per tu fes-me alguna cosa que ningú més pot fer”. Digueu-me mal pensat, però, poc no crec que fàci referència a fer pastissos i croquetes.

Canviant d’autor, passaríem a Teach Me Tonight de Gene De Paul i Sammy Cahn de 1953, una cançó no tant coneguda com les anteriors però de la que se’n poden trobar grans interpretacions. El títol ja és prou suggeridor però, compte amb la lletra!

“Did you see that I've got a lot to learn?
Well don't think I'm trying not to learn,
Since this is the perfect spot to learn -
Oooh, teach me tonight!

Let's start with the ABC of it,
Roll right down to the XYZ of it
Help me solve the mystery of it,
Teach me tonight!

(…)

One thing isn't very clear my love,
Should the teacher stand so near my love?
Graduation's almost here my love,
Come on and teach me tonight.”

Si unim en tant poca lletra paraules i expressions com: ensenya’m, massa a prop i nit, no cal ser extremadament mal pensat per a fer càbales.

Finalment, una cançó més subtil, i la càrrega sensual ho és més per la interpretació de Sinatra en la seva gravació de 1964 que per la pròpia lletra en si. La cançó és Best Is Yet To Come de Cy Coleman i Carolyn Leight, i el vells ulls blaus li conferí un aire d’arrogància sexual palpable. Si escolteu bé la lletra, el fraseig i teniu en ment pinzellades de la biografia del cantant, us vindrà una imatge: la de un home de mitjana edat que veu a una noia més jove que ell trobà atractiva i de tot el que ell li pot ensenyar amb un somriure als llavis i la cigarreta a la mà.

“Out of the tree of life, I just picked me a plum
You came along and everything started to hum
Still it's a real good bet, the best is yet to come

The best is yet to come, and wont that be fine
You think youve seen the sun, but you aint seen it shine

Wait till the warm-up is underway
Wait till out lips have met
Wait till you see that sunshine day
You aint seen nothin yet

The best is yet to come, and wont that be fine
The best is yet to come, come the day that your mine

Come the day that your mine
Im gonna teach you to fly
Weve only tasted the wine
Were gonna drain that cup dry

Wait till your charms are right, for the arms to surround
You think youve flown before, but you aint left the ground

Wait till you're locked in my embrace
Wait till I hold you near
Wait till you see that sunshine place
There aint nothin like it here

The best is yet to come, and wont that be fine
The best is yet to come, come the day that your mine”

Les majories inquantificables

Suposo que deu ser una qüestió de valors, aquella cosa tan depreciada avui en dia perquè dona un aire a antic, carcamal i de dretes (dreta-caca, sistema-caca), però ja tinc la certesa que fa tant temps que ens els passem per l’arc de triomf que hem perdut el nord. 

Quin és per mi el valor cabdal en una societat? La democràcia. D’aquest principi en deriva tot ja que sense democràcia no hi ha control ni divisió de poders, ni llibertat, ni igualtat ni res, només totalitarisme i imposició.

Trobarem centenars de sistemes democràtics, tots amb les seves virtuts i defectes, però tots, els que podem considerar mínimament democràtics, coincideixen en que hi ha llibertat per elegir i ser elegit representant del poble, que es pot confrontar idees pública i lliurement, que la majoria s’imposa i la minoria respecta a la majoria, sense que això suposi renunciar a la protesta i la critica.

La setmana passada uns individus van decidir que el Parlament de Catalunya no funcionés, que no pogués aprovar ni debatre lleis, pel sol fet que, aquests individus, consideren que la gent de dins de la cambra no els representa. Estan equivocats.

Seria el mateix si qui hagués fet l’acció d’ahir haguessin estat feixistes declarats amb les seves creus gamades que no creuen en la democràcia? No, en aquest cas, l’adjectiu de l’acció d’ahir seria, com a mínim, la d’intent de cop d’estat, però clar, una cosa és anar contra la democràcia i l’altra dir que “aquesta” democràcia no agrada.

Els diputats electes són elegits, segurament no prou democràticament, pel ciutadà que els fa confiança (amb més o menys resignació) perquè actuïn i defensin unes línies generals, com un contracte laboral temporal en el que, si els representants no ho fan com un vol, pot votar algú altre. Ningú ho impedeix.

Aquests senyors i senyores fan una feina que podem considerar, inclús com a millorable, evidentment, però el seu origen, qui els ha col·locat és el poble, per molt que la llista electoral la faci un partit. És el ciutadà qui decideix si guanya en Mas o no, i si guanya com ho fa, amb majoria o minoria.

No anar a votar no suposa que els polítics no et representen, sinó que és una renúncia voluntària a un dret, que, per altra banda ha costat anys de patiment de molta gent aconseguir, amb la qual cosa, és tan un dret individual com un deure vers la col·lectivitat.

Sé que hi ha gent que no vota com a protesta per una classe política que viu en el Olimp i no veu o comprèn els mals socials, però també n’hi ha que no ho fan perquè no els surt de la reial gana, i moltes vegades els posem al mateix sac com si tots els que es queden a casa estiguessin protestant.

Paralitzen el parlament perquè tenen raó, perquè són tocats per una il·luminació, una rebel·lació que els permet posseir (en propietat) la veritat absoluta i atorgar-se una representativitat que no queda acreditada. Qui els ha delegat la responsabilitat del meu vot, de la meva voluntat, de la meva representativitat, de la meva opinió i paraula? Ningú, però em posen dins de la saca, perquè, suposo que deuen considerar que tinc les facultats mentals trastornades i que per això penso diferent a ells.

Ja comença a fer fàstic, que hi hagi individus que es creuen amb la veritat absoluta i una altivesa i superioritat moral que només ells es reconeixen i que ignoren el principi sagrat i bàsic de la nostra societat: la democràcia.

A mi, ni m’agradava el Tripartit, ni moltes de les lleis que van fer, però no per això vaig decidir que podia impedir que el Parlament funcionés perquè el Tripartit em feia més o menys angúnia, o perquè una llei la trobés aberrant, protestava i callava i quan se’m va permetre vaig actuar votant. 

La democràcia es empassar-se gripaus quan la majoria ho exigeix, i aquesta majoria s’ha de veure, no intuir, cal comptabilitzar-la.

I per acabar; si no els agrada com funcionen les coses, que facin alguna cosa, ja que, de moment, aquest sistema tan fastigós, despreciable i poc democràtic, permet ser canviat si la majoria ho vol. 

És més, si ho fan seriosament, si s’asseuen, reflexionen i ho fan, estic segur que hi haurà molta gent que els donarà suport, perquè si en una cosa tenen raó és que el sistema falla, però obvien que d’aquesta falla tanta culpa en té el poble com el polític.

Els campistes em fan pensar massa

Com que ja portem unes setmanetes amb el tema de les acampades indignades, m’agradaria fer unes quantes reflexions ja que, des de que plantaren la tenda, la meva humil opinió dels campistes ha evolucionat.

Primer vaig pensar que eren els típics alternatius de sempre, els que estan a tot arreu i que s’apunten a totes les festes i festetes, els individus que et vas creuant al llarg de la teva vida i que són els pro palestins, pro saharauis, okupes i tota la pesca.

En el fons els admiro perquè són idealistes (no s’han deixat endur pel pessimisme), però alhora em provoquen la vena paternalista al considerar que, potser, encara no saben que el món gira al voltant del sol i que les coses no són ni blanques ni negres. En tot cas, d’aquests n’hi ha uns quants aprenents a revolucionaris de megàfon a la mà que semblen buscar la seva revolució, el seu moment històric, el seu “jo hi vaig ser” amb llàgrimes de nostàlgia i orgull als ulls.

Al cap d’uns dies, desprès d’una parell de visites a la plaça Catalunya em vaig adonar que s’hi feien debats interessants sobre els que s’hi podia estar més o menys d’acord però de contingut correcte, no estar conforme amb un pensament no vol dir negar-lo i denigrar-lo i que l’ambient era festiu i, cal dir-ho, tirant a poc higiènic i poc respectuós amb l’espai públic. Es podia pensar que d’allí en sortiria quelcom d’interessant, que només calia instrumentalitzar-ho.

Em va agradar el corró relatiu al sistema electoral, si més no la part que vaig poder escoltar, ja que el megàfon que es passaven de banda a banda com si fos un porró amplificava ben poc el so.

Inclús vaig escoltar no sé si dir-ne conferències, interessants com una sobre l’Àfrica i la venda d’armes (conferències amb un evident toc ideològic) i fins hi tot el que esperava veure: un corró on es feien proclames sobre la fi del capitalisme i la necessitat de la revolució comunista com digué el profeta Marx (Karl, no Groucho) que em recordaven les fotografies de Lenin i aquell personatge de Dr. Zhivago, Pasha, el revolucionari Rus que es converteix de idealista revolucionari a assassí.

Dies més tard, la sensació que tenia i tinc és que les reflexions han desaparegut i que, la sentada és ja un modus vivendi i que tot plegat dóna la impressió d’haver perdut el nord, com si els debats s’haguessin transformat en deliberacions sobre el que han de fer amb el seu futur, guanyant temps a l’inevitable abandó de la plaça.

Resulta molt divertit observar com la societat sempre copia el mateix model encara que sigui per oposició al propi model establert. Sociològicament és rellevant veure com un moviment que parteix, entre altres aspectes del rebuig a la política oficial, en copií l’estructura: l’assemblea, les mil comissions, els portaveus i un discurs de parlar només d’ells i justificar i perpetuar el moviment sense omplir-lo de contingut. No es queixen d’això?.

Jo els comprenc, també sóc un indignat, hi ha tantes coses que cal canviar en aquest país, tantes injustícies, tants aspectes incomprensibles que a vegades em provoquen atacs de “aneu tots a la merda”, deixar-ho tot i anar a munyir cabres ecològiques al Pallars i fer formatge per als tontets de Can Fanga, però no ho faig, perquè el sistema tot i ser una merda, com a mínim és una merda democràtica i garanteix la llibertat d’expressió i permet la seva millora (si es vol).

La cosa està molt malament, sobre tot per la meva generació, els que hem tingut la millor infantesa de la historia d’aquest país i que, de sobte, ens envien sense poder-ho evitar a una vida pitjor que la dels nostres pares.

L’indignació és cap a la generació dels nostres pares que ens van prometre el món i només ens deixaran una hipoteca de per vida, la indignació cap a una generació que ha col·laborat activament en aquesta crisi econòmica, democràtica i de valors.

Econòmica perquè uns no han vigilat a les entitats de crèdits, els altres per a comprometre’s a pagar el que objectivament no podien pagar i els banquers per donar el que no podien, no tenien i ni podrien recuperar.

En resum: el creure que hi havia més bitllets al tauler del que realment hi havia o, com s’ha vist, el joc de les cadires però amb diners, mentre ha sonat la música la gent s’ha anat passant el bitllet ben ràpid de tal manera que tothom tenia un a la mà, fins que la música ha acabat i algú s’ha quedat amb la mà parada i sense el bitllet i algú amb un parell ben agafats.

Democràtica, perquè mentre tot ha anat bé, el ciutadà ha decidit delegar en uns senyors perquè gestionessin, s’han desentès de la rex publica, i els polítics ho han acceptat creient en molts casos que el seu poder estava per sobre i no per el poble pel propi desinterès majoritari del ciutadà.

I de valors perquè ens han inculcat que la vida era fàcil i que tothom viuria bé quan no era cert, per haver-nos dibuixat un futur  que no existeix.

Encara hi ha gent que espera el seu moment, que desitja la seva revolució d’octubre, el seu maig del 69 sense saber que el temps ara passa tan ràpid que de maig a octubre només hi ha un sospir i que l’únic que en queda de tot plegat és un tweet i una fotografia etiquetada al Facebook.

La Barcelona cansada

En plena febre Olímpica tothom semblava feliç i orgullós de Barcelona, per la seva transformació, perquè ens obria les portes del món, perquè era el pas que permetia deixar endarrere la transició Espanyola i entrar, realment, a Europa i tancar la porta al passat.

Gairebé vint anys desprès, el sentiment ja no és el mateix. 

Des de les olimpíades han succeït masses coses, el món va molt ràpid, els canvis són gairebé diaris, i els barcelonins ens sentim fastiguejats amb la nostra ciutat. Motius? Molts.

Aquella que havia estat la nostra amant, a qui estimàvem i desitjavem ara ens sembla una madrastra envellida i amargada.

Els canvis s’han produït ràpidament i han estat gestionats pels mateixos que van dirigir el timó de la Barcelona Olímpica, gent autoanomenada d’esquerres que ha vist com, a l’igual que la resta de partits tradicionals Europeus de la social democràcia i el socialisme, es perdien dins de la seva pròpia ideologia, buscant un nou nord mentre governaven, de forma erràtica, la nostra ciutat.

No és culpa seva. Qui porta més de trenta anys al seu lloc de feina, li costarà més adaptar-se als canvis, al món que gira i gira, potser tocava la jubilació, o un curs de reciclatge.

En un moment de crisi política Europea, determinats partits naveguen força desorientats, aquest és el motiu dels cops de timó de l’Ajuntament de Barcelona, les propostes modernes estèrils, o les antigues ja inoperants i l’aposta per conceptes etèris que produeixen, sinó indiferència, hilaritat.

I els vicis. Els vicis d’estar sempre allà, com al teu propi cortijo, dirigint i remenant les cireres. Tampoc és culpa seva, els humans som així, quan agafem confiança, és molt fàcil que ens aprofitem i ens relaxem.

Barcelona està cansada, pel sol fet que l’Ajuntament de Barcelona està cansat, porta massa temps allí, treballant, i les idees escassegen i els mals hàbits es reprodueixen. No és culpa seva, són humans.

Bin Laden i com patejar els principis

Dels aspectes que m’han enorgullit més de ser Europeu i, per extensió o dit amb termes de la Guerra Freda, occidental és l’evolució de valors que hem viscut des de la Revolució Francesa, la lluita del poble per a establir una societat més justa basda en la igualtat, la legalitat i la llibertat.

La igualtat que no diferencia a les persones per naixença, raça, sexe o religió i donar-los les oportunitats iguals, la llibertat de ser amo i senyor de si mateix i del seu futur i la legalitat que ens garanteix la igualtat i la llibertat.

Aquests principis haurien de ser l’orgull de la vella Europa i el mirall on reflectir-se per molta gent, i em dol quan alguns els ignoren com si no tinguessin importància, com si poguessin ser intermitents segons l’interés de la persona.

Avui molta gent salta d’alegria perquè han assassinat a Bin Laden al Pakistan, com si la mort d’aquest individu suposés el final del terrorisme i el final del dolor, tot oblidant certs principis humans amb una rapidesa de vertigen que em fa vergonya.

Bin Laden era un criminal. Ho era perquè va confessar la seva participació en atemptats terroristes, atacs per ordre directa seva, finançats o induïts per ell, és igual, tan delictiu és qui dispara com qui senyala l’objectiu o qui dóna l’arma.

Ara bé, que una persona sigui un delinqüent, per molt terrorista que sigui, molta tírria que ens faci i el dolor que ens hagi causat, no deixa de ser una persona i, com a tal, li hem d’aplicar aquells principis que fonamenten un Estat de Dret: això és el Dret a un judici.

Evidentment, ell, Bin Laden, no seria tan comprensiu amb els seus enemics, però també és cert que detenint al terrorista i jutjant-lo públicament com un dia es feu amb els dirigents Nazis o els causants de les matances de la guerra de Bòsnia-Herzegovina, mostraríem al món que nosaltres som diferents a Bin Laden i companyia, que ens regim per un sistema de valors basat en la justícia i la legalitat i no amb la venjança i la llei del talió: l’ull per ull que ens envia, de nou, a les catacumbes de la història humana.

A occident li costà segles aprendre que no hi havia modernitat ni civilització sense tres principis bàsics: igualtat, llibertat i legalitat, que vindria a mostrar-se en els mecanismes d’un Estat de Dret.

Espero i desitjo, que a Europa no continuem llepant el cul als Estats Units i demostrem que, a diferència d’ells, encara creiem en la Justícia, el Dret i la dignitat humana. Fer de contrapunt moral a un país que ens mostra la cara més horrible de cap on va la nostra societat.

Aquest assassinat, i la reacció enfollida dels Americans, els acosta més als que combaten que no pas als principis que diuen defensar, ja que, com juren els Americans en la seva Promesa de Lleialtat: “Prometo lleialtat a la bandera dels Estats Units d’Amèrica i a la república que representa, una nació protegida per Déu, indivisible, amb llibertat i justícia per a tothom”.

@jordi: #roses cibernètiques i #e-books per tutti quanti

És Sant Jordi i, avorregats com som, comprarem llibres i roses. Sobre els llibres, si sou com jo que en compro per a mig any (hibernació lectora), el dia 23 d’abril resulta ruïnós, essent encara pitjor si tens parella ja que estàs obligat ex lege a regalar una rosa (o més), que precisament barates no són, i un llibre (no fos que s’interpretés la rosa com un senyal de masclisme).

Els llibres són cars, sobre tot aquells que llegeixes un cop i saps perfectament que mai més no l’obriràs, o els que compres i a les deu pàgines està sentenciat a no ser acabat. També ocupen espai (no vulgueu veure com tinc els llibres col·locats, sembla un tetris de papers relligats), per això, la idea del llibre digital fa gràcia.

És més barat, no ocupa espai i no cal tenir-lo davant teu recordant-te constantment que els vint euros que has pagat han estat llençats a la prestatgeria, però... però sóc un romàntic tradicionalista.

Com passa amb els diaris del diumenge, no té cap gràcia llegir-los per internet, ni tan sols pots fullejar-lo. No hi ha el plaer de la lletra impresa que pots tocar, l’olor de la impremta dels nous i a vell dels antics, la història que explica cada plana i les cobertes, de les mans que l’han tocat i els ulls que l’han mirat.

De tant en tant agafo una edició que tinc de Operación Trueno de Ian Fleming editat per Bruguera cap a principis dels setanta, la portada groga esta malmesa, les planes son marronoses i la lletra ballarina apretada d’incòmode lectura, o la col·lecció de l’editorial El Molino d’Agatha Christie de quan jo tenia quinze anys, o els volums de tapa dura vermella de les obres de Pla, els obro i fullejo sentint l’olor, aquell regust ranci que desprèn, l’ànima temporal dels que l’hem llegit, o deixat embriagar pel significat de les lletres unides formant paraules despertant la nostra imaginació, i que, per tant, formen part de nosaltres com una cançó o un paisatge. El record d’un moment i uns sentiments, com una foto escrita.

Reconec que he llegit en format digital, uns quants llibres de Vázquez Montalbán, i el format m’ha permès llegir al metro i altres llocs incòmodes, però, he de reconèixer que no he gaudit tant les històries com les de paper, no sé perquè, com si el fet de llegir píxels refredés la història, potser perquè, com en tot, la tecnologia apropa i facilita les coses, però les deshumanitza tant que, sincerament, no sé si val la pena. O és el mateix una rosa que una ciberrosa? Serà que sóc un antiquat (que també).

L'art de no prendre's seriosament

Tot el que feia semblava senzill i espontani, com si no calgués preparar-se o esforçar-se. Arribar i moldre. Una d'aquelles persones que ens fan creure que la seva vida resulta fàcil i còmode. Per això se’l coneix the king of cool.

Dean Martin era això, el paradigma de crooner italo-americà, el cantant de veu sedosa que difícilment es prenia seriosament el que cantava. Com molts de la seva època era fill d’immigrants, humil, amb un futur de simple treballador o embolicar-se amb la màfia (feu contraban d'alcohol) però ell volia ser com el seu ídol Bing Crosby, cantar, ser aplaudit i viure bé.

Ho provà en clubs però l’èxit no arribà fins que conegué a Jerry Lewis cap a l’any 1946 amb qui formaria un dels duos còmics més coneguts d’Amèrica: espectacles en directe, programes de radio i cinema (My Friend Irma). Martin era el galàn seriós que cantava balades (the stright man), Lewis el còmic.

Durant una dècada d'èxit treballaren plegats fins que arriba el divorci del que tothom apostava que el més mal parat seria Martin ja que, de cantants empalagosos ben plantats, n'hi havia centenars aquells anys, però estaven equivocats: Dean Martin va veure clar que per a tindre èxit havia de ser diferent als altres cantants. Aquest toc diferent l'estrena a la que seria la seva casa per la resta de la seva carrera: Las Vegas.

El pati de butaques de Sands Hotel estava ple d'estrelles del món de l’espectacle esperant veure al nou Dean Martin i no marxaren decepcionats. Des de aquell moment incorporà acudits i la posada en escena del personatge de borratxin simpàtic que apareixia a l'escenari fent tentines amb el got i el cigar a les mans, passejava desorientat fins que, sorprès s'aturava davant del micròfon i titubejant deia: "que hi fa tanta gent a la meva habitació?" i arrencava amb alguna cançó amb lletra adaptada "cada cop que plou, plou bourbon del cel..." o “No m’importa si el sol no brilla quan és l’hora de fer la copa”.

Comença l’època de l’èxit, dels àlbums de estàndards (Pretty Baby, This Time I’m Swingin’!) els discs d’aires llatins (Cha-Cha-Cha D’Amour), del Rat Pack, les festes amb dones, la màfia, Marilyn Monroe, la família Kennedy, Las Vegas. Canvia de companyia discogràfica i acompanya a Sinatra a Reprise, és l’època del ring-a-ding-ding, del swing, quan ell i els seus amics estan en el lloc més elevat de l’èxit. No hi ha ningú més gran que ells.

I de sobte el món canvia, el Rock & Roll s’imposà i els esmòquings deixen pas a un nou món, però Dean Martin continua essent un personatge ben conegut, el 1964 comença a fer un programa de televisió que dura en antena gairebé deu anys, on ell rebia als seus amics de la seva època i gent nova amb qui cantava i feia bromes vestit amb impol·luts esmòquings i cigars i encara és capaç de mutar dels estàndards al pop obtenint èxits com “Everybody Loves Somebody” desbancant als Beatles del numero 1 el 1964. Des de llavors la comoditat: discs rutinaris de pop country, pel·lícules poc serioses.

No era un cantant excepcional, tenia bona veu sedosa i potser el fet de no prendre’s seriosament el diferenciava de la resta de cantants perquè oferia una simpatia que atreu a l’oient, cantava cançons d’amor però no per a les noies, entendria a les senyores i alhora aclucava un ull còmplice als senyors com dient: “Jo la preparo, tu remata”.

Diu la llegenda que Elvis Presley era un fanàtic de Dean Martin i que l’imitava a la perfecció. Compareu It’s Now Or Never d’Elvis amb O Sole Mio de Dean Martin o les versions de King Of The Road.

Per a gaudir-lo en tot l’esplendor busqueu el disc en directe: Live in las Vegas o els vídeos penjats a internet del seu programa de televisió.

No ho esguerrem!

Diumenge fou un gran dia pels catalanistes i ho hauria de ser per a tot demòcrata. El poble s’ha organitzat tot sol per a preguntar-se sobre el futur de Catalunya i la participació ha estat prou bona.

Diuen que un 21% no és res, però obliden que hi ha partits que governen amb menys vots i que dins de governs hi han hagut partits polítics que, amb un percentatge inferior a la meitat, han influït en les politiques del país, de les ciutats i pobles.

Aquesta consulta ha tret el millor de nosaltres, aquelles virtuts que sembla que haguem anat perdent al llarg dels anys, segurament per la homogeneïtzació amb Espanya, la virtut del poble que actua per a si mateix, que treballa per a un projecte amb empenta, seriositat i alegria, els valors que han permès que el país sobrevisqui al llarg dels anys amb més o menys llibertat i autogovern.

Cal agrair a tota aquesta gent la feina feta amb total desinterès, perseguint un somni, invertint una cosa més important que els diners: el temps.

Persones que han sacrificat hores de feina, moments amb la família o de descans per a treballar conscients que, si la consulta a Barcelona era un fracàs, la causa independentista ja podia tornar, de nou a l’ostracisme.

És necessari dir-los que ens han mostrat la nostra millor cara; la de un país viu, amb ganes i capacitat que ens recorda qui érem i qui hem de ser.

Espero que aquesta feina, la suma d’il·lusions, no acabi o la malmetin, que continuí, que aquesta gent segueixi, des de la transversalitat, en contacte treballant per la independència del país perquè, si una cosa ha quedat clara al llarg de la nostra història, és que les fites les ha aconseguit el poble, no la política.

Si la política no avança, caldrà, doncs, arrossegar-la, cadascú des del seu lloc però amb el mateix anhel de llibertat.