Somriu

Avui escoltava a Judy Garland cantant una deliciosa cançó que ha estat interpretada per dotzenes de intèrprets i he sentit la imperiosa necessitat d'escriure sobre ella, no l’artista, sinó la cançó.

Charles Chaplin composà la melodia per a la pel·lícula Temps Moderns i tant la musica com la lletra reflecteixen a Charlot o, simplement a tots els desafortunats del món que, sense entendre'l no es resignen, els que neixen amb la marca del perdedor, els que tenen la sensació que viure no és altra cosa que rebre clatellades, que la vida és salada per tanta llàgrima vessada, per la impotència de lluitar en va, però que, tot i així, ens neguem a admetre que viure no val la pena, que no hi ha esperança.

No hi ha cançó amb lletra més tendra i amarga, que expressi la desesperança amb tant optimisme, la tristesa amb un lleu somriure, la dolçor de la mirada desconsolada de Charlot, el llarg camí cap a l’horitzó, el plor de la noia lamentant-se preguntant perquè hem de tirar en davant i la resposta del pobre rodamón dient-li que comenci per somriure.

Quan la vida te tints de drama i el camí cap a l’horitzó es converteix en una pesada pendent, just quan la desesperança ens copa i cap llàgrima ens buida de pessimisme, un somriure, una cançó, pot fer que la vida torni a començar a brillar, només si somrius.

Smile

Smile, though your heart is aching
Smile, even though it’s breaking
When there are clouds in the sky
you’ll get by
If you smile through your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You’ll see the sun come shining through
for you

Light up your face with gladness
Hide every trace of sadness Although a tear may be ever so near
That’s the time you must keep on trying
Smile what’s the use of crying
You’ll find that life is still worthwhile
If you’ll just
Smile

Els Degollats

Autor de la Música: Castells i Francisca, Ricard

Autor de la Lletra: Miralles, Amadeu

Curts:

Esplai del cor

que es filtra dins del pensament,

i els ulls no es cansen de mirar

les crestes de la serra ingent

del nostre Montserrat.

En el lloc més bonic,

la Verge Bruna

des del cel hi va baixar

per fer el seu Paradís.

Llargs:

Hi ha un bell camí

que, entre les roques passant,

porta l’encisat pelegrí

fins a la roca dels Degotalls.

Llur imatge, porta al meu cor

que sospira el dolç record

del meu pare, que ja els cims

de la Muntanya mai més no veurà.

Recordo que sempre, ja des de ben petit,

amb sos braços m’aixecava

per besar la Mare dins son cambril

i per això l’estimo així.

Fes, oh! Verge de Montserrat,

que aquest record no es borri mai;

i als teus peus un jorn el Virolai,

ell i jo et puguem cantar.

Que siguis molt feliç.