La Barcelona cansada

En plena febre Olímpica tothom semblava feliç i orgullós de Barcelona, per la seva transformació, perquè ens obria les portes del món, perquè era el pas que permetia deixar endarrere la transició Espanyola i entrar, realment, a Europa i tancar la porta al passat.

Gairebé vint anys desprès, el sentiment ja no és el mateix. 

Des de les olimpíades han succeït masses coses, el món va molt ràpid, els canvis són gairebé diaris, i els barcelonins ens sentim fastiguejats amb la nostra ciutat. Motius? Molts.

Aquella que havia estat la nostra amant, a qui estimàvem i desitjavem ara ens sembla una madrastra envellida i amargada.

Els canvis s’han produït ràpidament i han estat gestionats pels mateixos que van dirigir el timó de la Barcelona Olímpica, gent autoanomenada d’esquerres que ha vist com, a l’igual que la resta de partits tradicionals Europeus de la social democràcia i el socialisme, es perdien dins de la seva pròpia ideologia, buscant un nou nord mentre governaven, de forma erràtica, la nostra ciutat.

No és culpa seva. Qui porta més de trenta anys al seu lloc de feina, li costarà més adaptar-se als canvis, al món que gira i gira, potser tocava la jubilació, o un curs de reciclatge.

En un moment de crisi política Europea, determinats partits naveguen força desorientats, aquest és el motiu dels cops de timó de l’Ajuntament de Barcelona, les propostes modernes estèrils, o les antigues ja inoperants i l’aposta per conceptes etèris que produeixen, sinó indiferència, hilaritat.

I els vicis. Els vicis d’estar sempre allà, com al teu propi cortijo, dirigint i remenant les cireres. Tampoc és culpa seva, els humans som així, quan agafem confiança, és molt fàcil que ens aprofitem i ens relaxem.

Barcelona està cansada, pel sol fet que l’Ajuntament de Barcelona està cansat, porta massa temps allí, treballant, i les idees escassegen i els mals hàbits es reprodueixen. No és culpa seva, són humans.

Bin Laden i com patejar els principis

Dels aspectes que m’han enorgullit més de ser Europeu i, per extensió o dit amb termes de la Guerra Freda, occidental és l’evolució de valors que hem viscut des de la Revolució Francesa, la lluita del poble per a establir una societat més justa basda en la igualtat, la legalitat i la llibertat.

La igualtat que no diferencia a les persones per naixença, raça, sexe o religió i donar-los les oportunitats iguals, la llibertat de ser amo i senyor de si mateix i del seu futur i la legalitat que ens garanteix la igualtat i la llibertat.

Aquests principis haurien de ser l’orgull de la vella Europa i el mirall on reflectir-se per molta gent, i em dol quan alguns els ignoren com si no tinguessin importància, com si poguessin ser intermitents segons l’interés de la persona.

Avui molta gent salta d’alegria perquè han assassinat a Bin Laden al Pakistan, com si la mort d’aquest individu suposés el final del terrorisme i el final del dolor, tot oblidant certs principis humans amb una rapidesa de vertigen que em fa vergonya.

Bin Laden era un criminal. Ho era perquè va confessar la seva participació en atemptats terroristes, atacs per ordre directa seva, finançats o induïts per ell, és igual, tan delictiu és qui dispara com qui senyala l’objectiu o qui dóna l’arma.

Ara bé, que una persona sigui un delinqüent, per molt terrorista que sigui, molta tírria que ens faci i el dolor que ens hagi causat, no deixa de ser una persona i, com a tal, li hem d’aplicar aquells principis que fonamenten un Estat de Dret: això és el Dret a un judici.

Evidentment, ell, Bin Laden, no seria tan comprensiu amb els seus enemics, però també és cert que detenint al terrorista i jutjant-lo públicament com un dia es feu amb els dirigents Nazis o els causants de les matances de la guerra de Bòsnia-Herzegovina, mostraríem al món que nosaltres som diferents a Bin Laden i companyia, que ens regim per un sistema de valors basat en la justícia i la legalitat i no amb la venjança i la llei del talió: l’ull per ull que ens envia, de nou, a les catacumbes de la història humana.

A occident li costà segles aprendre que no hi havia modernitat ni civilització sense tres principis bàsics: igualtat, llibertat i legalitat, que vindria a mostrar-se en els mecanismes d’un Estat de Dret.

Espero i desitjo, que a Europa no continuem llepant el cul als Estats Units i demostrem que, a diferència d’ells, encara creiem en la Justícia, el Dret i la dignitat humana. Fer de contrapunt moral a un país que ens mostra la cara més horrible de cap on va la nostra societat.

Aquest assassinat, i la reacció enfollida dels Americans, els acosta més als que combaten que no pas als principis que diuen defensar, ja que, com juren els Americans en la seva Promesa de Lleialtat: “Prometo lleialtat a la bandera dels Estats Units d’Amèrica i a la república que representa, una nació protegida per Déu, indivisible, amb llibertat i justícia per a tothom”.