divendres, 30 de setembre del 2011

El líder blau, babau





El tòpic diu que les nenes busquen un príncep blau, l’home perfecte, o miratge imperfecte, l’home de virtuts infinites i debilitats inexistents, però l’arquetip, parteix de l’antiguitat, de les restes dels fonaments socials de la nostra societat on l’home era qui duia el pa a casa, qui defensava la família, qui manava. Aquest tòpic ja no és vàlid, l’home ja no és el rei de casa seva, sinó un altre proletari, però l’arquetip continua vigent perquè, encara que hi hagi noies que ho neguin o no emprin l’expressió príncep blau, continuen busquen la seva definició i se la creuen.

A la societat ens passa el mateix, vivim a l’espera del líder, de la persona que agafarà el poder i farà que tot rutlli, que el nostre col·lectiu vagi en la direcció correcta prenent les nostres preocupacions perquè puguem viure feliços i tranquils. Però el líder, és un altre tòpic, una resta tribal del cap de la tribu, el senyor feudal, el rei, el patró. Encara tenim el sostrat místic que espera l’aparició d’una deïtat que té cura de nosaltres.

El líder, expressió horrorosa perquè denota submissió, és algú que inspira confiança i a qui se li veuen aptituds per a fer grans coses, i en conseqüència ens el creiem i li cedim tota la nostra sobirania talment com si tingués unes virtuts sobre humanes, un messies o figura divina, un Moisés que ens guia a través de mars i muntanyes per arribar a la terra promesa.

El líder és com un guia, algú que ens duu cap a algun lloc concret, que s’ocupa de totes les contingències, però oblidem que no ens calen líders ni guies, perquè qui ha de decidir cap a on cal anar i com fer-ho, no és un líder, sinó el poble.

Mai hem entès realment que significa la democràcia ni la sobirania del poble, hem admès que suposava una delegació a algú, quan realment es cedir la gestió del que nosaltres volem a un tercer i que aquest, que és el nostre empleat, no el nostre cap.

Mentre no ho entenguem, continuarem solters a l’espera del nostre líder blau o arrossegats per líders babaus.

dimarts, 20 de setembre del 2011

L'home que volia ser rei


Germà d'un príncep i amic d'un captaire si és digne.

Amb aquesta frase començava Rudyard Kipling un conte que ha esdevingut famós: L'home que volia ser rei, i que, posteriorment, John Ford el convertí en pel·lícula el 1975 amb Sean Connery i Michael Caine. No entraré en valoracions de la pel·lícula, només dir que és excel·lent i que els dos actors fan una feina magnífica com a ex soldats Anglesos que malviuen estafant i enganyant amb simpatia per l’Índia colonial.

Faig menció a aquesta obra per la moral del conte i de la pel·lícula, la de dos somiadors, Daniel Dravot i Peachey Taliaferro Carnehan, que decideixen convertir-se en reis de una regió inhòspita de l’Índia aprofitant els coneixements militars de l’exèrcit britànic sobre els pobres autòctons que encara van amb rocs i llances.

El seu objectiu no es ser reis per sempre, sinó aconseguir-ho per a enriquir-se i marxar a casa, un pillatge institucionalitzat, però com sol passar, un d’ells, el que es elegit o convertit en monarca i Déu perd el cap, embriagat de poder, i accepta i es creu el seu rol de rei i Déu, que és l’elegit, fill d’un Déu antic, d’Alexandre el Gran que conquerí aquells territoris en el boirós passat.

El procés de canvi en la mentalitat de Daniel Dravot, el que es converteix en rei, es produeix paulatinament, i a mesura que els plebeus incultes el van adorant, es creu que, realment està cridat a fer grans coses i comença a legislar i a comportar-se com un rei, un emperador, acabant foll per la seva idea que el durà a desoir al seu amic i duent-los a la destrucció i patiment. La fi del somni per no haver sabut plegar a temps, per creure’s millor i més intel·ligent que els altres, per a no saber acabar el joc a temps, de que es té el poder per la gracia de Déu.

A la política passa el mateix, si bé no tothom hi entra amb la voluntat de saquejar res, si és cert, que a mesura que els aplaudiments són més forts, resulta més difícil escoltar els crits de la consciència.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Som cadires



Suposo que la culpa és de l’Estat del benestar mal entès i poc explicat i a la nefasta herència moral franquista el que ha aconseguit que siguem una societat d’immobilistes i apoltronats, que siguem incapaços de revoltar-nos i defensar el que és nostre.

La certesa, falsa, que ho teníem tot assegurat i que una força superior vetllava pels nostres drets i privilegis ha fet que la musculatura social s’estovi i ens hagi sortit una gran panxa. Ens hem preocupat tant de nosaltres mateixos, de gaudir de la nostra llibertat individual que hem deixat de mirar a fora de casa, al veí, al carrer, al barri i als nostres propis governs, perquè tot, aparentment, anava bé, fàcilment bé, com si la bona vida i l’alegria fos eterna, com si poguéssim viure perpètuament en una bacanal gratuita.

I de sobte, la festa ha acabat, i veiem com aquests drets i privilegis que teníem no són tan ferms com creiem, que no estan tan ben defensats, que son vulnerables, i ens enutja la idea, perquè com els reis absolutistes, creiem que tot el que tenim és per voluntat divina, que els drets són innats a l’home i no una creació i autoentrega humana i que el que l’home pot atorgar també ho pot prendre..

Ara, veiem en perill aquests drets i protestem, per no dir indignem, però d’una forma totalment aburgesada, de butaca i cigar, una disconformitat que no passa de paraules i petites crítiques que son més laments que altra cosa. El: “no és just”, el “és un dret nostre” i tota la diatriba d’expressions emprades per a protestar no són més que les de nens mal criats que els han pres una joguina perquè desprès, tants escarafalls, no es tradueixen en res. Queixes i cap proposta, el “no” omplint boques i buidant cervells.

No demano una revolució, però si que exigeixo deixar de ser cadires i aconseguir moure’ns, perquè si nosaltres no ho fem, no podrem exigir a altres que ho facin per nosaltres.