divendres, 23 de desembre del 2011

Bon Nadal i Feliç 2012?


No sé si desitjar un feliç 2012, potser resultaria més lògic desitjar ànims de cara al nou any, ja que, cada vegada resulta més evident que ni els Maies ni Nostradamus anaven tan desencaminats, perquè, si bé la fi del món no sembla que vingui (una plaga, mars de lava, inundacions terribles... seria una solució massa ràpida per acabar el sofriment), si que ens espera un drama monumental.

Pinten bastos perquè l’economia no sembla millorar, al contrari, la sensació general és que ens acostem a l’abisme i que, potser, molts podem arribar al 2013 sense feina (toquem fusta) i d’altres sense ingressos. Si falla l’economia, la resta no importa.

Tots tenim clar que l’economia supedita la política, amb la qual cosa, els bancs poden rebre diners públics, però els costa horrors facilitar al ciutadà aquests diners, encara que sigui per a limitar la pressió del deute sobre el ciutadà o les empreses abans d’omplir la llista d’insolvents. Els neo liberals diuen que s’haurien de deixar caure els bancs i començo a pensar que tenen raó en aquest aspecte.

Se’ns demana sacrificis però alhora ningú ens assegura si serviran, perquè la base sobre la que s’actua es errònia: tot el que estem fent es buidar d’aigua i apedaçar un vaixell en mig d’un temporal, quan, realment, el que potser hauríem de fer es recular i buscar un nou vaixell.

El sistema s’ha col•lapsat i per tant, no l’hem d’arreglar, sinó refer. No faig una apologia del comunisme perquè no hi crec, el comunisme és impossible mentre les persones continuem essent llops per a nosaltres mateixos: egoistes, envejosos i altres defectes que arrosseguem des de abans de les cavernes. Només es pot limitar aquests defectes des de la imposició, i això passa per la manca de llibertat de pensament i la pobresa intel•lectual i, tot i així dubto de l’èxit.

L’egoisme duu a l’ambició i junts, agafats de la mà, cap a l’autoritarisme o al capitalisme salvatge que desemboca en una situació en la que podríem substituir el poder de l’Estat pel poder corporatiu, essent els financers els nous senyors feudals, les institucions democràtiques mers titelles i els ciutadans nous vassalls econòmics. El final de l’Estat-Nació?

Fins ara hem tingut un model social que ha estat el propi càncer de si mateix: ens hem cregut que nosaltres hem d’exigir a l’Estat i ell ha de vetllar pels nostres interessos, ha passat com en les relacions paterno-filials: l’Estat ha estat massa protector i el poble ha confiat massa en que l’Estat li trauria les castanyes del foc sempre. Ens ha malcriat i nosaltres ens hem deixat malcriar.

I ara, el nen mimat, veu al seu pare sense feina, endeutat i sense possibilitat de passar-li la setmanada i posar filet al plat, i el nen s’emprenya com una mula perquè el seu pare no li pot conservar els privilegis que tenia.

L’error és nostre per no haver marcat el camí i haver deixat que altres ho fessin per nosaltres. Res tornarà a ser com abans, perquè, possiblement, en el fons, mai havia d’haver estat com abans.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Què és una Constitució?

Com que s’acosta el dia de la Constitució, m’agradaria transcriure un tros del llibre “Què és una constitució?” de Ferdinand Lassalle, és un recopilatori de conferències que feu aquest bon home desprès de la revolució frnacesa.

He copiat fragments que em semblen més interessants per a que feu la reflexió pertinent. Si voleu llegir-ho íntegre, el podeu trobar a http://www.antorcha.net/biblioteca_virtual/derecho/lassalle/indice.html.

En aquests fragments veureu com coses que avui en dia passen, ja succeïen a mitjans i finals del segle XIX, amb la diferència que en aquell moment no es tenia ni coneixements ni experiència constitucional. La forma més senzilla de definir una Constitució.

"Ahora bien, ¿cuándo puede decirse que una Constitución escrita es buena y duradera?

La respuesta, señores, es clara, y se deriva lógicamente de cuanto dejamos expuesto; cuando esa Constitución escrita corresponda a la Constitución real, a la que tiene sus raíces en los factores de poder que rigen en el pais. Allí donde la Constitución escrita no corresponde a la real, estalla inevitablemente un conflicto que no hay manera de eludir y en el que a la larga, tarde o temprano, la Constitución escrita, la hoja de papel, tiene necesariamente que sucumbir ante el empuje de la Constitución real, de las verdaderas fuerzas vigentes en el país."

"El hacer una Constitución escrita era lo de menos, era lo que menos prisa corría: una Constitución escrita se hace, en caso de apuro, en veinticuatro horas; pero con hacerla nada se consigue, si es prematura."

"Pues lo mismo acontece con las Constituciones. De nada sirve lo que se escriba en una hoja de papel si no se ajusta a la realidad, a los factores reales y efectivos de poder."

"Como saben ustedes, señores, hay en nuestra ciudad un partido cuyo órgano en la Prensa es el Volkische Zeitung, un partido que se agrupa con angustia febril y ardoroso celo en torno a ese guiñapo de bandera, en torno a nuestra agujereada Constitución, partido al que le gusta llamarse, por esto mismo, el de los leales a la Constitución y cuyo grito de guerra es: ¡Dejadnos nuestra Constitución, por lo que más queráis; la Constitución, nuestra Constitución, socorro, auxilio, fuego, fuego!

Cuando ustedes, señores, donde y cuando quiera que ello sea, ven que se alza un partido que tiene por grito de guerra ese grito angustioso de ¡agruparse en torno a la Constitución! ¿qué piensan, qué debemos todos pensar? Al hacer a ustedes esta pregunta, señores, no apelo a sus deseos, no me dirijo a ustedes llamando a su voluntad. Les pregunto, pura y simplemente, como a hombres conscientes: ¿Qué inferirán ustedes, qué deberá nesesariamente inferirse de espectáculo semejante?

Estoy seguro, señores, de que, sin necesidad de ser profetas, dirán, cuando tal observen: esa Constitución está dando las boqueadas; ya podemos darla por muerta, unos cuantos años más y habrá dejado de existir.

La razón es sencillísima. Cuando una Constitución escrita corresponde a los factores reales de poder que rigen en el país, no se oye nunca ese grito de angustia. Ya todos se cuidarán mucho de acercarse demasiado a semejante Constitución, de no guardarle el respeto debido. Con Constituciones de éstas, a nadie que este en su sano juicio se le ocurre, jugar, si no quiere pasarlo mal. Con ellas no valen bromas. No, allí donde la Constitución escrita refleja los factores reales y efectivos de poder, no se dará jamás el espectáculo de un partido que tome por bandera el respeto a la Constitución. Mala señal que ese grito resuene, pues ello es indicio seguro e infalible de que es el miedo quien lo exhala. indicio infalible de que en la Constitución escrita hay algo que no se ajusta a la Constitución real, a la realidad, a los factores reales de poder. Y si esto sucede, si este divorcio existe, la Constitución escrita está perdida, y no hay Dios ni hay grito capaz de salvarla.

Esa Constitución podrá ser reformada radicalmente, girando a derecha o a izquierda, pero mantenida, nunca. Ya el solo hecho de que se grite que hay que conservaria es clara prueba de su caducidad, para cualquiera que sepa ver claro. Podrá desplazarse hacia la derecha, si el Gobierno cree necesaria esta transformación para oponer la Constitución escrita, aconsonantándola con los factores reales de poder, al poder organizado de la sociedad. Otras veces es el poder inorgánico de ésta el que se alza para demostrar una vez más que es superior al poder organizado. En este caso, la Constitución se transforma y se cancela girando a la izquierda, como antes en sentido derechista. Pero tanto en uno como en otro caso, la Constitución perece, está perdida y no hay quien la salve."

"Si ustedes, señores, no se han limitado a seguir y meditar cuidadosamente la conferencia que he tenido el honor de desarrollar aqui, sino que, llevando adelante las ideas que la animan, deducen de ellas todas las consecuencias que entrañan, se hallarán en posesión de todas las normas del arte y de la sabiduria constitucionales. Los problemas constitucionales no son, primariamente, problemas de derecho, sino de poder: la verdadera Constitución de un pais sólo reside en los factores reales y efectivos de poder que en ese pais rigen, y las Constituciones escritas no tienen valor ni son duraderas más que cuando dan expresión fiel a los factores de poder imperantes en la realidad social, de ahí los criterios fundamentales que deben ustedes retener. En esta conferencia me he limitado a desarrollarlos de un modo especial en relación con el Ejército. Por dos razones: la primera es que la premura del tiempo no me permitiría más, y la segunda que el Ejército constituye el más importante y decisivo de todos los resortes del poder organizado. Pero ya comprenderán ustedes, sin necesidad de que yo se los explique, que lo mismo que hemos dicho del Ejército acontece con la organización de los funcionarios de justicia, los empleados de la administración pública, etc.; también éstos son resortes orgánicos de poder de una sociedad. Si no olvidan ustedes esta conferencia, señores, y vuelven a verse alguna vez en el trance de tener que darse a sí mismos una Constitución, espero que sabrán ustedes ya cómo se hacen estas cosas, y que no se limitarán a extender y firmar una hoja de papel, dejando intactas las fuerzas reales que mandan en el país.”

divendres, 2 de desembre del 2011

El fracàs del món de les lletres



Vivim en un món regit per l’home de lletres, que ha organitzat la societat en base a reflexions i ideologies, de paraules i frases amb doble sentit, un ordre que està rebentant.

El món dels filòsofs ordenat per juristes ha creat una horrorosa societat complexa de lleis, de paper i de paraules, que en lloc d’organitzar i facilitar-nos la vida, ens la compliquen infinitament fins al col•lapse.

És l’ambigüitat de les lleis, de la paraula, que ha inventat la lletra menuda, que ha convertit totes les coses de la vida en burocràcia administrativa, en pèrdua de temps, de diners, de paciència i d’eficiència.

Les lletres és el món del pensament, de buscar respostes que sempre són alhora correctes i incorrectes, de veure un objecte i decidir si és de color vermell, morat o porpra amb arguments valoratius sense obtindré una certesa total. La lletra és idea i pensament, i per tant, elements subjectius sobre les que hem basat un món que s’esquerda.

Potser ara és l’hora de canviar els pensadors i escrivents per enginyers, per gent de ciència que busca una solució a un problema, que no es basen en reflexions sinó en fets i números, en gent que pugui refer el món amb un ordre pràctic i útil, un món potser més fred però fàcil. Perquè, desenganyem-nos, ningú entén a Sòcrates i fa mandra llegir a Montesquieu, però tothom sap fer servir un Iphone sense llegir les instruccions.