Sobre la meva infidelitat de vot com a militant de CDC

Com bé sabeu sóc militant de CDC, dels que vàrem entrar al principi de la llarga excursió pel desert del tripartit. També sabeu que he tingut càrrecs interns i inclús representatius com el de Conseller del Districte de Sants.

Els que em coneixeu bé també sabeu que no sóc dels que creuen i que abans de seguir arengues de líders, intento mirar-ho des d’un altre punt de vista, allunyar-me de l’endogàmia dels partits i prendre distància. Potser mai he estat un bon militant, segurament perquè abans de dir si, m’ha calgut preguntar-me el “Per què”. Posar en dubte ha estat, i és, la meva actitud vers la política.

Espero amb aquestes línies, fer-vos entendre el perquè de la meva infidelitat de vot, perquè he votat ERC, i perquè crec que molta gent ha fet com jo.

Sóc independentista. Ho he sigut sempre i fou el motiu pel qual vaig entrar en política i en concret a CDC el 2003, perquè m’oferia dues coses que no m’oferien els altres: confiança i seriositat, requisits necessàris per a invertir esforços en un projecte polític, però, des de 2003, han canviat moltes coses.

Els vells social-demòcrates del partit han anat desapareixent i hem deixat les cadires a tecnòcrates i els que coneixem com “Estudis en”, estudis però res acabat, ni carreres ni cursos, els que durant anys només han fet partit i que acaben essent petits tumors perquè depenen del partit, esclaus, seguidors, a crítics, interessats... ja sabeu que en penso, doncs ho vaig dir ben clar al XIVè Congrés de CDC amb la meva esmena per a que els joves no poguessin obtindré càrrecs que els permetessin viure del seu sou i que no va ser aprovada (El president de la mesa era en Ramon Camps, un d’aquests ni-nis que fabrica la política).

Però entrant en el tema. El perquè d’aquesta sorpresa electoral.

És molt fàcil, però, primer, voldria fer un incís sobre la campanya: ha estat arrogant, buida, del què sap que guanyarà sense baixar de l’autocar, i el misticisme, el “Jo puc” no agrada a Catalunya que som més de, “Fem-ho”; de l’humilitat. Mireu el Barça.

Crec recordar que, en Juli Cesar, quan entrava victoriós a Roma, el rebien amb grans fanfàrries. El Cesar anava a una quadriga i, darrera seu, tenia un esclau que li sostenia la corona de llaurer i li repetia: “No ets un Déu”. No hi ha dubte que en aquesta campanya ens ha faltat l’esclau.

Però, perquè hem perdut? Siguem sincers, perdre 12 escons es perdre, per molt que al final governem. La resposta és molt fàcil: no ens l’acabem de creure, ni al president ni al partit. Ens genera dubtes. Traieu la bandera i només hi ha un gran signe d’interrogació.

Recordeu una de les primeres enquestes que es van fer? Evidentment, no. CIU treia una majoria més àmplia que la de 2010 però, sorprenentment, a la pregunta: “Confieu que Artur Mas arribarà fins al final en el dret a decidir?” El 65% de les persones van dir que no.

I per què la gent no creu en CIU? Per què dubto jo? Perquè no em crec que les polítiques econòmiques dutes a terme i la certesa que n’hi havia de noves planificades que tampoc puc acceptar, encara que entengui perfectament que cal ajustar la despesa, doncs algunes retallades acaben tenint un tuf a interès no-general que posa els pèls de punta. M’explico: quan algú posa a Boi Ruiz de conseller de sanitat és indicatiu de cap a on aniran els trets. I no diré més al respecte.

És cert que el tripartit va gastar massa i que tenim menys ingressos, però les retallades en serveis públics no es poden fer per percentatges ni tisores, sinó amb bisturí.

La gent, no és ruca, i veu que les retallades només perjudiquen a uns i que l’elit política del país no es veu afectada: quants polítics o ex polítics estan cobrant per no se sap què? Quants assessors tenim als partits polítics? Cal aquesta estructura obesa de l’administració? Necessitem els consells comarcals? És necessari una Oficina Antifrau com la que tenim? Cal que es paguin tantes dietes? Perquè, en el fons, no és només sous i dietes d’endollats i militants, sinó els despatxos, les secretàries... despesa que paguem i no sabem per a què i que, quan examinem les biografies dels càrrecs, descobrim al·lucinant, que, qui més qui menys ha sigut regidor del seu poble.

Però clar, això no ho podem tocar. Als nostres no, i quan dic els nostres, parlo dels nostres del PSC, d’ERC, d’Iniciativa, del PP, perquè en aquestes coses, tots som uns, tots hem d’agrair la feina feta a algú i de recompensar la seva fidelitat. Tots tenim molts “estudis en” que paguen religiosament la quota i que s’han deixat la joventut a les grades dels mítings.

On està allò que ens explicaven els vells Convergents? Del país amb els millors serveis per a que tothom es sentí orgullós del seu país? La gent entén moltes coses, i ara, tenen clar que el sistema fa fàstic, i que nosaltres en som còmplices, per no dir actors principals. Madrid té molta culpa, però nosaltres en tenim més per haver-nos espanyolitzat en el pitjor dels sentits. Oasi Català? Model de la transició, el dels silencis i complicitats, el de: tu no aixequis la catifa...

I no ens refiem: els farmacèutics saben que es vol implementar un nou sistema de salut, i els hospitals van plens de les privatitzacions del Clínic, Bellvitge i així anar fent. Rumors que no han estat replicats ni negats!

Si no es neguen aquests rumors, s’aplica aquell principi de: Qui calla atorga! I mira que us puc assegurar que posaria la mà al foc que els hospitals i tot plegat es pot gestionar infinitament millor i que, quan aquesta gent es queixa emparant-se amb el bé públic i els drets, ho fan, bàsicament, defensant els seus privilegis, però d’aquí a trinxar els serveis bàsics hi ha un Paris-Dakar.

Tampoc ens refiem sobre el procés sobiranista, doncs el virus del dubte i la mal fiança ja el tenim a dins: i si votem i desprès retallem coses que no s’hauriem de tocar i a sobre no es fa el referèndum?

S’han acabat els xecs en blanc, i suposo que, alguns que hem votat a ERC, ha estat per assegurar-nos que el referèndum es farà, que CIU no podrà fer la puta i la Ramoneta i que algú l’empenyerà a fer el que ha de fer, el que ha promès i que no continuarà eliminant carn al nostre Estat del benestar.

Si. He votat perquè CIU tingui un cangur, allò que surt a les pel·lícules, l’agent de la llibertat condicional, perquè vigili a CIU. Trist, oi? Més per a mi que creia en el partit. De fet, encara hi crec, en la majoria de militants de bona fe que avui esteu deprimits i abatuts, però no amb el funcionament.

Sé que sona dur, però, recordo, en aquelles eleccions autonòmiques on guanyàvem però no governàvem, que veia a companys estranyats dient: “Però com és això?” Gent que tenia famílies convergents, treballava amb convergents i vivia en una plenitud convergent, que era incapaç d’entendre, que el seu món no era el real, sinó un més dels molts mons que configuren la societat.

Companys, la gent no és estúpida. Us demano que penseu, que dubteu, que mireu des de fora, que critiqueu, que veieu que la millor forma de servir al país es pensar i no seguir encegats. Catalunya no serà lliure ni prospera només amb CIU. No hi ha un complot ni enemics. Nosaltres som els nostres propis enemics.

Pregunteu-vos perquè la gent no es refia de nosaltres. Per què la gent no creu en els partits polítics. Escolteu el que diuen partits com Ciutadans i les CUP i veureu que part del diagnòstic que fan és el més acurat i entendreu perquè guanyen vots.

El catalanisme ha estat una de les forces que ha modernitzat i democratitzat l’Estat Espanyol, però avui, és una peça anquilosada i acomodada, ha perdut el tremp de la modernitat, de voler canviar les coses, perquè aconseguir l’Estat propi no serà un canvi si el constituïm sobre les bases oxidades de la nostra vella autonomia.

Siguem exemplars i pensem en com volem que sigui el nostre país i perdoneu la meva infidelitat, l’he fet amb el convenciment que era el millor pel país, amb qui crec, he de ser fidel.

Un restaurant que és més del que sembla: Can Co

 

A vegades cal fugir de Barcelona, que ens toqui l’aire, i en tardor més si cal, doncs els paisatges muden a uns color entre marrons, terrossos i rogencs que els fan més vius abans de la nuesa floral de l’hivern.

Així doncs, d’excursió cap a Hostalric a veure el seu castell en un dia gris i encapotat, inclús plujós, desprès vàrem dirigir-nos a dinar a La Cellera de Ter, un menut poble que jo no sabia ni que existia, contemplant de camí els passatges tardorencs sota una suau pluja.

El restaurant és diu Can Co, un local petit d’estètica normal, amb això vull dir que ni és rústic ni té aspiració de refinament o elegància que omple els restaurants de Barcelona, no hi ha sofàs ni llums tènues, inclús, no té tovallons de tela.

Com a Barceloní mal acostumat als restaurants d’aparença (la nit anterior havia sopat al Farenheit), d’entrada, vaig pensar que el dinar seria un entrecot a la brasa i uns macarrons, però, per sort, als dos segons, ja tenia indicis de que la primera impressió era totalment errada, just quan la meva mirada va caure en un plat de pebrots del piquillo farcits de brandada de bacallà amb molt bona presència, tot i que a mi, els pebrots, no m’acaben d’entusiasmar, i de camí a la taula vaig localitzar un arròs de flaira magnífica. A vegades, les manies d’aquesta cuina pija d’aparença ens fa jutjar malament les primeres aparences.

No vàrem mirar la carta, directament optarem pel menú de cap de setmana, totalment recomanable pels plats, pel gust, la quantitat i el preu, doncs surt a 18,34.-€ per persona.

De primer demanarem un remenat d’espàrrecs verds amb llagostins, bo i suau, amb els llagostins convenient pelats però amb el cap posat (un toc agradable pels que ens fa mandra la gamba i el llagostí per culpa de la closca), i unes patates farcides de peix amb salsa de marisc que estava deliciós, no era una patata embafadora ni pesant, sense la sensació de menjar patata, lleugerament cruixent i la salsa era terriblement bona i prou generosa, res de comes de colors decorant el plats: salsa per a sucar-hi pa.

De segon salmó amb salsa de cava, excel·lentment cuinat, l’interior del peix estava ben tendre, doncs molts restaurants el serveixen força sec de fora i de dins, i el salmó, com a peix greixós, li escau una cocció que mantingui la seva tendresa interior i part del tacte greixós. Així també un rissotto negre de sèpia, boníssim, i us ho diu un que no és molt de rissotos: ni sec ni pastós, al punt.

Per a rematar, perquè sempre cal rematar un bon àpat amb un postra a l’alçada, que no sempre s’aconsegueix, una crema de maduixes amb gelat de formatge fresc, que jo reanomenaria com a sopa de maduixa, però que entra com aigua i magnífic per a contrarestar el rissoto, i un pastís tebi de xocolata i taronja, com de bescuit o pastís de coca.

La presentació dels plats és acurada, entra per la vista i no defrauda a la boca, un plaer des de que els ulls veuen el plat, seguit de l’oloreta que puja fins als narius i rematat pel gust que exalta la satisfacció culinària.

Reconec que és un lloc que sorprèn i del que no sap greu pagar el que es demana, doncs, amb independència de ser molt correcte, no tens la sensació ni de menjar reescalfat o que algú, amagat, t’estafa amb el menjar servit i el preu cobrat. Senzill i poc pretensiós, és més del que sembla, cosa que no es pot dir de molts altres restaurants.

Restaurant Can Co Avda. Montserrat, 10 La Cellera de Ter Tel. 972 42 25 22

Eleccions 2

M’agradaria ser estranger, algú de França, Alemanya, Regne Unit, d’un lloc des d’on poder observar la campanya electoral de les eleccions més importants des de fa trenta anys, les que poden configurar el futur del nostre país.

I el preguntareu el perquè, però la resposta és molt fàcil, des de fora deu ser divertidíssim, des de Catalunya només es tenen ganes de plorar, més o menys lo que digué el Rei de les Espanyes, que Espanya des de dins feia plorar però que des de fora ja era una altra cosa.

Primer de tot, tenim CIU que fa una campanya electoral tan sobrada, tan messiànica, com si CIU fos el Moisés que ens guiarà a la terra promesa, amb aturada a Montserrat, on la Moreneta gravarà la Constitució del nou Estat Europeu.

No només això, sinó que, essent un tema que em preocupa força, cadascú té certes fixacions vitals, he intentat entendre que es diu al programa electoral sobre el model sanitari i la conclusió és que no ho entès. Pots entendre que serà públic, però també que, com diuen els rumors, es privatitzarà. La primera definició m’agradaria, la segona m’aterra, doncs, del procés de privatitzacions viscut a Espanya, el que ha quedat clar és que privatitzar no suposa cap benefici a part dels propietaris de l’empresa gestora.

El PSC sembla la gallina que corre sense cap parlant d’una cosa que no existeix a unes persones que no ho volen, fent equilibris per no ser tant dolents com el PP però tampoc semblar catalanistes, fent la puta i la ramoneta però cegats de crack. I per si els resultés prou difícil fer equilibris, de tant en tant surt una Chacón, un Montilla o un Iglesias, Zapateros parlant de la soledat de Mas (Si, ell, el que es va quedar més sol que la una) qualsevol a fotre cullerada i enviar-los al banc del PP, comportant que, a l’instant, altres membres del partit hagis de criticar i matisar el que diuen els seus compañeros.

Amb el PSC tinc la impressió que veig al Dr. Strangelove, el científic nazi de Telèfon Roig de Kubric, que, de tan tant li sortia la vena Nazi arribant a intentar-se matar a si mateix.

EL PP és espectacular, no és que vagin a matar, a el estoque limpio, sinó que van perseguint barretines a canonades, amb imatges com la Camacho amb una residència d’avis explicant-los que si sóm independents no cobraran la pensió, el pròxim pas es anar a les guarderies a explicar que si sóm independents matarem als reis Mags.

O l’ex portaveu d’Aznar, el senyor Miguel Ángel Rodríguez que ens va dir sectaris, o les cops d’Estat del ministre d’exteriors que parla i l'espifia, o l’espanyolització del ministre Werd, o que obligarem a catalanitzar els noms o Vidal-Quadras dient que el Català mig és un gos... Faria riure si no fos perquè aquesta xusma cobra diners públics. Bé, ells i els seus diaris com El Mundo.

ERC que hauria de ser el vot útil dels que no ens acabem de refiar de CIU però que no sóm prou d’esquerres per anar a les CUP, però clar, entre fotografies d’en Junqueras amb posició de Colom assenyalant Itaca amb una senyera a la mà i la bandera Europea sobre el braç estès com si fos Juli Cèsar al circ Romà a punt de condemnar a mort a un gladiador, no ajuda, o que Alfred Bosch a Madrid, quan el president del govern compareix per primer cop en més d’un mes, recent arribat d’una reunió a Brussel·les, li pregunti que si admetria la independència de Catalunya mostrant una papereta amb un SI escrit. Seriositat fluint per tots els porus.

ICV aquests en la seva línia de: “no visc en el món real” amb la teoria que jo no comparteixo de que apujant la pressió fiscal als rics i l’impost de successions, ja nedarem sobre el dòlar. És fals. A major pressió fiscal menys ingressos, però els senyors, com que no deuen haver treballat en el món real, creuen que si s’apugen els impostos, els “rics”, els pagaran, quan, realment, no només no pagaran el que haurien de pagar, sinó que ho faran menys que abans de l’augment de l’impost. Però bé, en la seva continua il·lusió psicodèlica.

Ciutadans, només cal veure l’acte d’inici de campanya destruint un “mur de Berlín” que volem posar els catalanistes per a aïllar-nos del món i dels nostres germans no nacionalistes d’Espanya, o un dels seus ideòlegs dient-li al President Mas, directament, malalt. Quina nassos!

 

Tot això, junt amb el sainet dels militars, la Duquesa de Alba, els Cardenals i les trenta teories de si estarem o no dins la unió. Els amics Europeus s’ho deuen passar bomba amb nosaltres.

Eleccions

Els parits ja escalfen motors, si és que alguna vegada els apaguen. Fa ferum de campanya electoral, si és que no en fa sempre, i davant la mandra electoral del poble i les poques ganes d’escoltar els arguments de sempre, ja veiem missatges i consignes, però, lluny d’això m’agradaria fer unes consideracions.

Sembla ser que aquestes eleccions es plantegen, bàsicament, com les últimes autonòmiques, les que, si els resultats ho permeten, obriran la porta a un referèndum d’autodeterminació i, per tant, tenen el valor que res serà igual desprès del dia 25, o no.

La idea com a catalanista és que guanyin els partit catalanistes obertament independentistes, es dirà que es necessari que CIU obtingui majoria absoluta per assegurar que té prou força per a fer el pas cap al referèndum i legitimar democràticament la posició del president Mas des de setembre.

Ara bé, deixar en mans l’independència a un sol partit? I si degut a això, ens maregen la perdiu quatre anys? Però clar, si el vot catalanista està fraccionat, el president Mas també queda força deslegitimat a fer la consulta, doncs, visualment, la seva proposta no haurà obtingut el suport ampli que el referendaria. No deixa de ser una situació força complicada.

També cal pensar que, amb independència del debat nacional, qui guanyi, l’endemà, haurà de gestionar els deutes de la Generalitat, pagar farmàcies, sous i totes les despeses a les que estem obligats, inclús els bons patriòtics que vencen i els interessos del finançament.

Aquest partit que guanyi haurà de decidir com fa el viu viu econòmic amb la possibilitat que, la situació econòmica es vegi empitjorada si Espanya opta, com a forma de pressió, deixar de pagar, o si, en el cas d’intervenció de l’economia per part d’Europa, ens obliguen des de Brussel·les a més ajustos.

Però és que a més, qui guanyi aquestes eleccions, en el supòsit de poder convocar el referèndum, aconseguir que es celebri i que guanyi el si a l’autodeterminació, té tots els números de dirigir el país els primers temps del nou Estat i influir en les bases del model de la Catalunya independent.

En el món ideal, o sigui, no el de la política Catalana, aquestes eleccions s’haurien d’haver plantejat amb una única llista sobiranista, però es evident que, formada per tot l’espectre i espectres polítics del país, aconseguiríem un sonor bunyol, doncs, perdoneu la meva simplificació, però el govern multiforme no duraria fins Sant Esteve per la singularitat fraticida catalana. Suposo que sempre em sigut més anàrquics i lliberals que socialistes i conservadors.

Bond is larger than life!

No sóc capaç de dir quin és el primer record que tinc d’ell, potser perquè sempre hi ha estat. Amb el temps, un se’n adona que els gustos que té de gran ja hi eren de ben petit sense que hi hagi gaire explicació, i ell, James Bond, n’és un, sempre hi és i sembla que sempre hi serà, perquè, com diuen els anglesos “he’s larger than life”.

Recordo la col·lecció de l’editorial Bruguera a l’habitació de l’entrada, de tapes grogues i pàgines ja marrons amb lletra impresa menuda i d’incòmode lectura que mon pare es deuria haver comprat de solter, també els discs de vinil i casettes amb versions no originals de les bandes sonores (sempre acabaven a l’època de Roger Moore) i, suposo, que quan programaven alguna per televisió, a casa, es mirava.

Ell, Bond, és una icona, el classisme que sobreviu a totes les revolucions i canvis, un monument persistent i immutable que persisteix a la segona meitat del segle XX i principis del XXI, prou convulsa i als canvis socials i polítics que han destruït, fins-hi tot, el seu fonament.

Es veure el famós gunbarrel del principi amb les primeres notes del James Bond Theme i saber que estàs a casa, a un espai càlid i conegut. Variarà el personatge amb més o menys fortuna i l’envoltori podrà ser més o menys encertat, però el que realment ens crida a anar al cinema no és tant la nova pel·lícula sinó la necessitat de sentir que podem recuperar al nostre Bond a través de moments, de frases, d’escenes i, sobre tot del James Bond Theme que ha de sonar al llarg de la pel·lícula.

Ara, Bond, seguint els cànons dels temps, és humà i vulnerable, amb dark side i, a mi, em dol, doncs, el meu Bond és el “larger than life”, el canalla sense remordiments, potser massa pla, però que suposa un descans de les vides complicades i unes vacances pagades a una vida fàcil i emocionant on se’t permet tot: estimar, beure, ser cruel, viure la vida i el sarcasme, sense por a ofendre o molestar, sense convencionalismes. James Bond és tan clàssic que resulta revolucionari a dia d’avui on la pulcritud i el políticament correcte suposa una censura moral a vegades massa pesant.

Com trobem a faltar el Bond pla i inclús elegantment groller, el que vestia a Saville Row i que tenia més cara que esquena. No dic que el Bond actual no m’agradi, però que la violència i l’amargor del Bond actual no ens amagui el tradicional sarcasme i easy líving del Bond Conneryià, per molt que, l’original, el personatge de novel·la, és possible que s’assembli més al de Daniel Craig, un home dur amb un cantó obscur, però, avui, tot és tan obscur, que, potser, no cal recordar-ho constantment.

Per tot Sants, ni castanyes ni carabasses: Crama Dracula

Dissabte, el darrer cap de setmana abans de Tot Sants i Halloween, primer dia de fred de debò a Barcelona i amb la Fira de les Bruixes a Sants, era evident que no es podia anar a menjar a un restaurant japonès; calia anar a un lloc més exòtic de connotacions d’ultratomba: al Crama Dracula.

Feia temps que hi volia anar, mai havia provat la cuina romanesa i segons em deien, aquest restaurant era el millor tot i que, pel nom, no convidava a anar, doncs anomenar Dràcula al restaurant sembla més de publicitat enganya autòctons que altra cosa, crea una falsa sensació a parc temàtic per atreure al personal però que, culinàriament pot no complir amb les expectatives a base de plats com: “Bistec al Dràcula” al bistec amb salsa de tomàquet, “Empalament Dràcula” a les broxetes de carn o “Botifarra mata-vampirs” a la botifarra amb all i oli.

El lloc on està situat tampoc és una joia, doncs és a on mor l’Eixample, al carrer Provença, tocant Tarradellas, sense una ànima ni senyal de vida, amb vistes a la terrífica presó Model, que de nit té un aire al sanatori mental que sortia a Dràcula de Coppola on Renfield menjava escarabats a l’espera de l’adveniment de senyor de les tenebres.

El local és petit i allargat, amb taules a dreta i esquerra i bancs, les parets amb aire rústic de pedra i decoració rural que deu voler transportar-nos a Transilvània, per molt que Dràcula fos de Velàquia, amb caps de porc senglar dissecats, així com pells d’os, entre altres objectes rurals que, si bé poden considerar-se de cert mal gust, al restaurant li confereix un aire entranyablement típic, inclús resulta perdonable els Dràcules penjats.

El fil musical és música tradicional de romania i al fons pots veure una pantalla de televisió amb un canal de la televisió romanesa (programació terrorífica, recorda les gales de José Luis Moreno però revestit de folklore). Tot plegat resulta força inspirador i et pot dur, amb imaginació, a una taberna rural romanesa. Els crucifixos i els alls van a part.

En els restaurants de menjar no autòcton tenen, només entrar-hi, un element indicatiu de si és bo o no: que hi hagin comensals autòctons menjant, i en aquest cas, crec que la resta de comensals eren romanesos. Això ho escric perquè en nostre estimat i famós Xavier Cugat, aprofitant la seva fama, obrí uns restaurants de cuina Espanyola a Estats Units, ell hi passejava i saludava però mai hi menjava.

Una part de la carta és carn a la brasa, també hi ha sopes i un assortiment d’embotits autòctons, potser el que crida més l’atenció és el formatge i la nata a tot arreu, per tant, absteniu-vos intolerants a la lactosa.

El cambrer va decidir per nosaltres, doncs la premissa era provar plats típics de romania que no poguéssim menjar en un altres lloc (com unes costelles a la brasa). Ens portà un Sarmale cu Manaliguta (les A amb accent circumflex mirant cap a munt), un pastís de patata aixafada i que entrava força suau tot i l’aparença farragosa cobert de nata i formatge d’ovella. Estava molt bo, recorda alguns pastissos de patata que he menjat per aquí però posant olives i altres condiment, pintant-lo amb maionesa o gratinant amb beixamel.

També ens deixa provar unes mandonguilles amb puré de patates (el puré eren dos blocs de patata compacta), mandonguilles allargades que estaven prou bones.

Finalment el sarmale, un rotllet de col amb carn picada a dins i una costella de porc fumada, o el que és el mateix, com botifarres més crues i menys compactes que, en lloc de fer servir els intestins per a embolicar la carn, fan servir col.

De vi, a la carta són tots romanesos, ens oferiren un Cavernet Sauvignon anomenat Dracula, que original, que si bé tenia un gust diferent als nostres vins negres, suposo que a romania fa més fred, servit fred amortigua el gust (el cambrer ens va dir que a Romania es bevia fred), i no estic dient que no fos bo, sinó que era, de regust sorprenentment diferent.

Finalment els postres, aquí si que és preocupant perquè només tenien el crep Dràcula, altra vegada, i el de xocolata, i sempre he pensat que, quan un restaurant no pren en consideració el postra com a plat important, el regust de la visita decau, doncs, què millor per acabar un bon dinar o sopar que un postra a l’alçada? (gots de gelat, pastissos congelats de fàbrica no compten com a postra a l’alçada).

Evidentment, el crepe Dràcula és vermell per la confitura de gerds.

Finalment els glops: un que semblava de gust i color al patxaran amb cireres incloses i un orujo de pruna (crec que és diu Tsuica).

L’atenció al client és molt bona, un cambrer somrient, amable que semblava gaudir de la feina, l‘ambient entranyable, relaxat i càlid i el menjar interessant i que satisfà i a més a bon preu.

Per tant, és totalment recomanable fer-li una mossegada al menjar romanès, amb vampirs o sense, ja sigui la castanyada, tot Sants o altres festes invasores.

 

Crama Dracula, Carrer Provença 18, Barcelona.

Còctel mental del dia: Churchill + Hobbes + Aristòtil + Friedman + Stiglitz

 

Deia Winston Churchill que: “Millorar es canviar; ser perfecte es canviar sovint” i amb aquesta esperança he de reconèixer que estic reflexionant darrerament, no sé si a millor o a pitjor, si és perquè sóc més savi o més estúpid, menys innocent o pel contrari ho sóc massa, però estic canviant.

 

Ara que està de moda la gent que, per les circumstàncies que tots coneixem s’han radicalitzat dins del catalanisme cap a l’indepedentisme, també deu haver qui una de les dues cames ideològiques li va relliscant, com a mi m’està passant.

 

Per naturalesa sóc, i crec que no és dolent reconèixer la pròpia naturalesa, de caire conservador, suposo que perquè m’agrada el cerimonial, el factor nostàlgic i la covardia pròpia del que podríem dir classe mitja catalana aburgesada.

 

També reconec que tinc tics liberals, doncs no sóc excessiu partidari de que l’Estat posi el nas innecessàriament en la meva vida personal i valoro la llibertat individual perquè és una base indispensable d’una societat democràtica (si, sóc dels que, tot i no fumar, es va emprenyar per la prohibició de fumar i el que s’enutja quan el fan anar a vuitanta per autovia quan va sol).

 

No hi ha llibertat ni felicitat si l’individu no és lliure de pensar, fer, resar o fornicar amb qui o com vulgui. La societat ja suposa una cotilla necessària al nostre lliure desenvolupament amb restriccions i normes, que són les que impedeixen que ens anem matant els uns i els altres i poder viure junts amb un mínim de seguretat i ordre, tot allò de l’home és un llop per a l’home de Hobbes ("homo homini lupus"), però tampoc cal pasar de cotilla a armadura!

 

He intentat ser aristotèlic, tot allò del just punt mig, l’equilibri i la racionalitat, el corregir tics extrems i encaixar-me en allò tan imprecís del centre polític i ideològic, el prendre el millor de tot i evitar els perillosos excessos de les idees que duen a construir sobre cendres o destruir per a crear cendres.

 

Perquè suposo que valorativament sé que les dretes conservadores no són èticament  correctes i que el liberalisme no és més que una manada de llops perseguint un conill coix, però l’esquerra pot arribar a ser tan utòpica que és difícil confiar-hi, molt bona voluntat però el que deia: "homo homini lupus”.

 

El capitalisme m’agrada perquè sembla que ens fa progressar i genera riquesa, i el socialisme té l’encant de la justícia social, però, ben reflexionat, al final, acabo caient, de nou, en Churchill: “El vici inherent al capitalisme és el desigual repartiment dels béns. La virtut inherent al socialisme és l’equitatiu repartiment de misèria”.

 

Crec en una estructura que crea riquesa per a desprès ser repartida i això no vol dir repartir xecs ni bitllets, sinó amb oportunitats a qui no les té facilitant-los bones escoles i universitats, ajudar que la gent progressi i millori, vol dir estimar als altres i preocupar-se per a ells oferint una sanitat de qualitat i ajudar-los en els mals moments, no aïllar a la gent com leprosos, no cal ser un pare-estat que ho ha de solucionar tot, però si donar mecanismes als ciutadans per a poder viure i no senyalar-los el camí de la marginalitat i, sobretot, un Estat agraït cap als seus ciutadans (els jubilats per exemple).

 

Però cada vegada costa més creure en tot això i no emprenyar-se veient com el sistema ho està engolint tot: la riquesa ja no es reparteix, diuen que no es crea però no m’ho crec, i la llibertat, no la de mercat, sinó la de l’individu i la pròpia democràcia està cada cop més en entredit.

 

Milton Friedman, tòtem neoliberal, vinculava capitalisme amb democràcia, o sigui que el capitalisme comporta democràcia, però sincerament, avui ho dubto. Si que tenia raó amb l’idea que és el sistema que crea més riquesa, el problema és que, evidentment, no s’acaba repartint amb massa equitat i tampoc justifica que la creació sigui ètica.

 

Potser l’home tot el que crea per a organitzar-se serveix per a destruir la seva pròpia llibertat i la democràcia, mireu tots els intents com han acabat: pervertint la democràcia i anul·lant la llibertat, qui sap si és perquè qui crea el sistema només ho fa amb el secret desig de tindre una preeminència econòmica i/o social sobre els altres.

 

I potser el que cal no és crear riquesa, potser no es necessari créixer indefinidament fins que sigui impossible continuar ascendint, o potser es pot créixer per a sempre, o és que Marx tenia raó, o potser no, a lo millor, l’humanitat encara no està preparada per la democràcia, qui sap, potser d’aquí uns anys, un científic descobreix l’antídot contra el gen de l’avarícia i el materialisme.

 

Mentre estant, continuarem sotmesos a unes elits, o no tot sistema convergeix en això? I en el sac hi poso també el comunisme i el socialisme que sempre que s’han dut a la pràctica han estat força elitistes, perquè si no ho són i ningú lidera i s’imposa sobre els altres passa el que va dir fa poc Joseph Stiglitz a La Vanguardia sobre els antisistema: “Perquè són bons per a denunciar les falles del sistema, però dolents per a corregir-los. No saben ser antisistema sense ser antiorganització. I si no t’organitzes, no aconsegueixes canviar res”.

Independentisme i món real

Em sento superat pels fets, ho reconec. Veig com la política catalana ha agafat un ritme vertiginós desprès d’anys i panys de lentitud geriàtrica i no sé que pensar.

Sembla que ara si, per fi, anem camí cap a un referèndum, i la idea m’encanta, amb independència del resultat, doncs: quan és més lliure un poble que quan pot votar el seu destí? Però a part d’això, m’espanta que amb tot aquest reguitzell de paraules, discursos i esperances no perdem el sentit o la perspectiva de la vida real i immediata.

Perquè per molt que haguem iniciat un procés cap a no se sap on (primer cal veure si es fa el referèndum, desprès a veure que surt i finalment a caldrà saber com ens independitzem i com quedem) existeix un dia a dia, la misèria habitual de la feina i el metro, de l’IVA al 21% i un Estat que fa aigües i en el que, encara, hi estem lligats, ara i d’aquí uns mesos, un Regne que no toca ni quarts ni hores que juga amb la paciència Europea al no decidir si accepta el rescat o no, rescat que, si s’accepta, ens farà plorar llàgrimes de sang en forma de retallades i pobresa (mireu a Grècia o Portugal).

I clar, que si, que està molt bé poder ser independents, jo ho porto esperant des de que tinc ús de raó i corria pel pati de l’escola cantant: “In-inde-independecià” però de moment, això no ens traurà de la misèria, havent de demanar 500 milions d’euros a l’Estat per pagar el dia a dia desprès del famós rescat de 5.000 milions, havent buidat gairebé tot el fons de rescat Estatal per a les comunitats autònomes constituït pels diners de Bancs (alerta), el propi Estat i Loterias del Estado (cagate lorito), tenint uns venciments d’ara a final d’any de 6.300 milions d’euros (un 15% del deute total de la Generalitat) més el venciment d’una de les emissions dels bons patriòtics, que tan equivocadament van emetre el Govern Montilla i imità el Govern Mas, de 2.600 milions més. Un total de 8.900 milions d’euros a pagar en tres mesos i que, caldrà refinançar aplaçant la pilota a d’aquí uns mesos però ampliada.

I espereu, que l’Estat redueix el pressupost del 2013 en 40.000 milions menys (el dèficit total de la Generalitat són 42.000 milions d’euros) i Europa aplaudeix d’alegria, amb la qual cosa es sobreentén que qui ho tutela és Europa en vistes el rescat que arribarà a desprès del 21 d’octubre (les eleccions Basques i Gallegues) per a no perjudicar els interessos electorals del PP, quina gran mostra de patriotisme arriscar-se de nou, perquè ja ho van fer amb les eleccions Andaluses, a enfonsar més l’Estat.

I així estem, nosaltres sota els efectes anestèsics de l’autodeterminació i en Rajoy per Nova York parlant de Gibraltar: quins collons!

Xupitos, independència, Diada i ressaca

El dia 11 de setembre vam sortir al carrer, mediàticament ens van anar donant xupitos per a arribar a la manifestació ja contents amb la bandera de capa. Allí presents, entre bon ambient i banderes vàrem fer les copes, una darrera l’altra, a ritme de Els Segadors, l’Estaca i, inclús, El meu Avi, però l’endemà, en lloc de despertar-nos amb ressaca, el President Mas ens serví més copes que duraren fins al dia 13 mentre pensàvem: “De debò que el President Mas està dient el què diu?” i barra lliure que demà és festa i no cal treballar!.

La Diada ha passat a ser una gran orgia de banderes i ratafia llarga com un comiat de solter però sense anar disfressat.

De sobte, sembla que la nostra autoestima està pels núvols, com si desprès d’anys de no menjar-nos un torrat, de sobte, en plena nit de festa independentista ens haguéssim liat amb algú i aconseguit que ens agregués al Facebook!

No és que vulgui refredar els ànims, però recordo que la Generalitat no té ni cinc, que els serveis socials funcionen més per la voluntat dels treballadors que pels recursos, que el nombre d’aturats fa feredat i que encara estem dins d’Espanya, i hi estarem una temporada, i que aquest magnífic Regne al que estem cosits, ja ens ha informat que, si no aconsegueix que l’economia creixi en breu, l’Estat no podrà pagar les prestacions socials: alerta jubilats i aturats, perquè no té pinta de que l’Estat creixi (a part del nombre d’aturats i endeutament).

Tinguem presents que el Ministre d’Economia també ha dit que caldrà fer més reformes, com si fos un pernil, han anat laminant l’Estat del benestar i ara, ja pelat, el fotràn per a fer caldet de Nadal a veure si l’aigua agafa gust.

Per tant, anem amb calma, no fos cas que, demà tinguéssim la ressaca de la nostra vida.

Ei! No dic que no estiguem contents, sinó que siguem conscients que, per molt que ens haguem embolicat amb algú i ens hagi agregat al Facebook no vol dir de que ens hagi canviat la vida a millor.

Dret a discrepar

El que tots anomenàvem burletament com al “tete” ha sortit de les ombres del seu germà Pasqual per acaparar noticies.

És l’Ernest, aquell individu que semblava el gris dels Maragall, el camarlenc primer de l’alcalde i desprès president, el polític que tenia la seva carrera lligada a la del seu germà.

I ara està sol dins del partit, el seu germà s’ha jubilat i en mig del desori ell emergeix agafant la bandera del protagonisme nedant contracorrent a disgust dels seus companys de sigles, dic sigles perquè sembla que avui poca cosa més comparteixen.

I neda a contracorrent votant com li plau al parlament, ja sigui per supervivència, per una conversió tardana o rebot. És possible que ara en Maragall es vegi més a fora que a dins i intenti cridar l’atenció per a buscar una nova feina o una jubilació còmode o simplement, li passa el que passa amb molts que, quan ja no té responsabilitats vomita tot el que tenia guardat al pap abans de rebentar.

I ara els del seu partit el conviden a tocar el dos per a trencar la unitat de vot, doncs queda lleig que vagi per lliure, que faci maragallades, que els deixi malament. I molta gent veu en l’Ernest una ruptura, del que prima la seva consciència al partit i es queixen de la reacció tan poc democràtica del partit.

Però clar, ignoren que un partit no és, paradogicament, democràtic i que el diputat no es deu als seus votants sinó als senyors que varen decidir posar-lo, no només a una llista electoral, sinó ben posicionat per assegurar-li feina i sou. Ja se sap que el feudalisme no es crea ni es destrueix: es transforma.

Siguem covards

Entre les nostres virtuts col·lectives de país no es troba la valentia. Som tirants a covards, a enutjar-nos, emprenyar-nos, però no disposats a fer cap acció contundent, no fos cas que perdéssim bous i esquelles. Som dels que quan ens insulten només posem mala cara; més val marxar amb l’orgull ferit que amb un ull de vellut, perquè, en el fons, tenim mentalitat perdedora i creiem que, si fem alguna cosa sortirem escaldats perquè si. Evita la confrontació i somriu, ser servil t’assegura un plat a taula. Potser és l’instint de conservació, qui sap.

Però mireu avui, quan Catalunya crema i els nostres veïns ens insulten mentre el Ministre d’Economia ha d’anar a fer el pidolaire a Europa perquè Espanya s’enfonsa, quan els mercats no creuen en ella perquè han vist que sota la màscara de fatxenderia no hi ha res, només incompetència.

Espanya serà rescatada o sortirà de l’Euro, opcions que ens faran pobres com rates, serem, de cop com aquells símbols de l’Espanya esplendorosa de principis d’aquest segle: els xavals de vint-i-pocs anys amb samarreta de tiranys i tatuatges als braços musculats que circulaven amb un BMW pagat a base de col·locar totxanes i enguixar parets, i que ara tornen a casa dels pares embargats fins a les seies sense poder pagar, ni tan sols, la quota del gimnàs i amb opcions negatives de trobar feina.

I som tant covards que hem de fer alguna cosa, doncs, la por a ser pobres de solemnitat, embargats, intervinguts i humiliats ens hauria d’impulsar a una gran acció covarda, la de tocar el dos, la de fugir del lloc de l’accident per a evitar problemes, la de deixar que Espanya mori durant la travessa del desert, perquè, millor un cadàver que dos, sobre tot si el segon és el nostre.

Hi ha opcions a més de continuar remant en una barca que s’enfonsa i cal posar-les sobre la taula, cal ser covards una vegada més. Si cal disfressar-nos de dona per a escapar del naufragi és fa, si és necessari robar-li el flotador a un nen es roba.

Espanya no es mereix que ens enfonsem amb ella, no cal ser solidaris fins a la mort, fins a la pobresa, doncs la nostra relació no és d’amor, ja ni tan sols és d’interès, és d’imposició.

Enfonsis Espanya i que les rates abandonin la pell de brau les primeres i que, aquesta vegada, siguem rates Catalanes.

Contemplar alternatives

Bankia és el símbol de l’Espanya capitalina i arrogant, un símbol de l’era esplendorosa que es construí sobre sorra tova, però també és el banc del Partido Popular.

Des de que es va destapar el forat negre dels comptes de Bankia la prima de risc ha esdevingut intractable i els interessos que paga l’Estat per a finançar-se, prohibitius, perquè aquest banc amenaça a engolir amb el seu forat negre al regne d’Espanya.

Recordo que Bankia va demanar ajudes per un import de 19.000M d’euros, import al que s’ha de sumar els 4.465M d’euros injectats per a la conversió d’un préstec del FROB de l’any 2010, amb la qual cosa, requereix 23.465M d’Euros, tenint a dia d’avui un valor de – 16.635 M d’euros (el negatiu és correcte) o sigui, que val menys que zero.

Per a tapar aquest forat negre (i els mini forats d’altres entitats com  els 9.000M d’euros que s’han de repartir entre Catalunya Caixa i NovaGalícia més altres bancs) ens diuen que els europeus ens deixen diners perquè nosaltres estem pelats (per a fer un AVE a Galícia i Badajoz tenim pasta però per a rescatar bancs no), però clar, a canvi volen certes garanties i ens obliguen a empassar-nos una pujada de l’IVA i altres mesures que ens fan una il·lusió tremenda i que, tot indica,, ens enviarà de nou a l’època de Suárez, la UCD i la televisió en blanc i negre.

Però jo em pregunto: no hi ha una altra solució que rescatar bancs? I si l’Estat paga directament als clients de Bankia els dipòsits i liquida l’entitat?

Recordem que Bankia té uns 10 milions de clients i que el Fons de Garantia cobreix 100.000.-€ per titular, això faria una despesa Estatal d’uns 1.000 milions contra els 23.465M d’euros del rescat. No cal ser de ciències per saber que no és el mateix mil que vint-i-tres mil, inclús podríem pujar el límit a 200.000.-€ o 500.000.-€ per titular i encara sortiria més barat salvar persones i l’Estat que el banc.

Clar que això perjudicaria a la gent que té més de 100.000.-€ a la llibreta i causaria tensions de tresoreria amb empreses que paguen i cobren factures i sous a través del seu compte corrent de Bankia, però, desenganyem-nos, cal ser pràctic i més val pagar mil que vint-i-tres mil, millor demanar a Europa una línia de crèdit de cinquanta mil que tindre una línia de crèdit de cent mil, menys deute i segurament millors condicions.

Res és fàcil, però contemplar opcions és el primer pas per a elegir la correcta i, en aquest cas, rescatar bancs per a salvar el cul a determinats partits putejant a tothom no ho trobo massa just, un partit polític, un model d’Estat i un banc no poden mal vendre i hipotecar el futur de la societat.

Els amics de les arts i nosaltres

Si ets de ciutat, home, catalanoparlant i tens d’entre vint-i-cinc a trenta cinc, és molt possible que admetis que, escoltar-los, és com veure la teva vida, esperances i influències culturals en boca aliena.

Els de la generació de les feines precàries (L’home que treballa fent de gos), dels que vam créixer veient els anuncis dels fascicles dels documentals de Jacques Costeau per televisió durant anys i anys (Monsieur Costeau) i fent kame-hames al pati de l’escola esperant el núvol kinton (Per Mars i Muntanyes), els que ens empassàvem les pel·lícules de Bruce Willis de la “Jungla de Cristall” (L’home que doble en Bruce Willis): la generació de “l'eterna improvisació de low cost divendres de cine, va fotem algo i menús degustació” a base de Let's Bonus que l’acolloneix la reproducció però que, si ens trobéssim davant la disjuntiva no sabríem dir que no (Miracles).

Som dels que entre els nostres plans vitals hi ha el d’aconseguir una vida sexual mínimament activa des de la solteria, el nostre estat civil més normal, i sense pagar més que el sopar o el gintònic, dels que comentem una cita amb els amics amb plantejaments futbolístics (4-3-3). Els de les cites que poden començar amb l’excusa d’un intercanvi lingüístic, tota excusa és bona per a conèixer dones, a veure si trobem una mossa estrangera atractiva i fàcil de fer caure (L’Affaire Sofia), de les que n’esperem un bed & breakfast, de sopar copa i un esperat allitament a la primera cita, o, si més no el petó que ens obrirà les portes a una segona cita amb l'esperat coit.

O en les cites inesperades amb persones conegudes en les que tens la sensació que hi ha més que sintonia, però que et resulta impossible determinar que passa i que vol i quedes a l’espera, acollonit, que ella faci un gest que t’obri els llençols del seu llit, gest que mai passa i que sempre et fa quedar amb el: “i si...???” i sense entrar al seu llit (Jean-Luc).

Dels enamoradissos que ens trobem amb relacions estranyes, d’aquelles que sembla però no és, del voler però no poder o poder per a no voler d’aquelles que: “Que tu a l'agenda hi tens un telèfon. Saps que sempre em pots trucar. En cas de tenir fred un dia al vespre, una emergència puntual. I tot i que ja vaig d'estar per casa creuo tota la ciutat” i “Tots dos al llit. Lentament et vas adormint a poc a poc. I ara ve el moment que dius que em quedi, que aquest cop ho veus tan clar, que jo podria ser l'home que un dia et recollís quan surts de treballar.” però “Jo que em sé el final de la comèdia, que a casa teva he estrenat més d'un raspall, dec portar un cartell que diu "imbècil", perquè m'acabo quedant.” doncs “Aquí la paradoxa és punyetera si t'hi pares a pensar. Que vàrem fer-ho volar tot pels aires intentant-nos estimar. Que tu i jo quan hem estat més feliços és quan ens hem utilitzat amb premeditació, amb traïdoria i sempre amb nocturnitat.” (Els ocells).

Perquè, en el fons som bona gent i fem esforços il·limitats per qui ens agrada per a guanyar els seus favors i amors, fent tots els papers de l’auca, des del comprensiu, a l’amic gay i el paga Fantes, doncs “M'he provat ja tantes malles i m'he disfressat de tot, que és que ja no sé com fer-ho per ser el teu superheroi. Sense màgia ni poders vull guanyar-te mica en mica. Sempre qui acaba vencent és el que més pedra pica. No podré ser mai... No podré ser mai el teu heroi. He deixat de treballar, pagues dobles, feina estable, per poder-me dedicar a un propòsit més lloable. I ser el jedai del carrer,
el de les petites coses; el qui no fa un lleig a res, que aconsella però no imposa.” “I ser el gendre que volen les sogres.” (Súper bon noi).

Situacions que irremeiablement ens fan pensar que “I a vegades t'estimo però no m'agrada” (A Vegades), que ens enamorem tristament somiant “Compartir, pagar una hipoteca junts, maleir cada dilluns per haver allargat el diumenge.” (La merda se’ns menja).

I quan estem aparellats sempre ha sonat la tòpica i típica frase “l’hem de parlar” i un pensament que tots hem tingut feliçment aparellats com: ”Tu busca'n un de comprensiu jo en buscaré una comprensible i segur que no ens pot 'nar tan malament” (Les meves ex i tu).

Suposo que per això, pel vocabulari i les expressions, el sentit de l’humor i l’ambient, ens podem sentir tant identificats i atrets que, entre cançó i cançó ens resulta fàcil somriure de complicitat.

Més arbres no

En pocs anys m’han arreglat tres dels quatre carrers que envolten l’illa de cases on visc. Ara amenacen que van a destrossar el darrer que queda intacte.

No m’agraden especialment els carrers falsament peatonals, falsament perquè hi passen cotxes, amb la qual cosa s’omple l’espai que es guanya eliminant places d’aparcament amb fitons de falsa robustesa, arbres magres i horroroses jardineres que semblen l’olla d’un druida celta florida i que només serveixen per empastifar el carrer amb la terra que cau quan plou i marcar la línia per on passen peatons i cotxes (o sigui, que marquen el que abans era la vorera deixant una calçada més ampla que abans i que fomenta córrer més amb el cotxe).

Han substituït l’asfalt per llambordes modernes d’aspecte barat que duren dos dies ben col·locades o amb una aparença digne i instal·lat unes llums esveltes d’una modernitat asèptica que continuen il·luminat les ombres. Hem passat d’una ciutat de l’Ombra del vent a una de Blade Runner de secà.

Mirin, a mi, que hi hagi cotxes aparcats al carrer no em molesta i anar omplint l’espai amb andròmines, altrament dit mobiliari urbà, em sembla d’un gust dubtós i d’una mala pràctica econòmica, doncs, ara que en principi mirem al cèntim el que costa tot, aquests carrers tan “monos” o “chics” o de disseny (perquè Barcelona continua essent la capital de qualsevol cosa excepte de Catalunya) són un desastre perquè requereixen conservació (No només per la vegetació, sinó per la pròpia naturalesa del carrer) que abans no era necessari. Abans només s’aixecaven les rajoles de la vorera, ara s’aixequen les llambordes de tot el carrer.

Les coses públiques han de ser pràctiques i de manteniment barat, que amb una ruixadeta d’aigua a la setmana estigui net, que puguin passar còmodament els camions d’escombraries, que les ambulàncies, bombers i camions de mudances o del Caprabo puguin passar i parar sense crear un embús.

Barcelona no ha de ser agradable, ha de ser pràctica, hi viu molta gent amb infinites necessitats, i cal incordiar el mínim al personal. No serveix de res un carrer que només permet passejar, com tampoc és útil una plaça dura a ple sol, no té sentit posar jardineres que cada determinat temps cal reomplir de terra o carrils bici que no arriben en lloc.

Per això, demano, pensin amb la butxaca i també amb què resulta més pràctic avui i demà, que no ens continuí perdent l’estètica.