El negoci convertit el dictadura i el pirata convertit en revolucionari

L’industria, diguem-ne, de l’espectacle, s’està comportant com un govern tirànic que veu com està perdent l’hegemonia, colpeja a tort i a dret moribund esgotant les darreres forces negant-se a entendre que els temps, i els negocis, canvien.

Les grans empreses discogràfiques i les productores de cinema, vivien molt bé: creaven alhora el producte i la demanda i podien vendre’ls a un preu escandalós ja que, qui el volia no tenia altra opció per a gaudir-ne que comprar-lo. Suposo que recordareu fa uns deu anys quan un disc compacte valia més de vint euros i que el preu d’un DVD també era escandalós. (ara pel mateix preu t’endús la discografia sencera de l’artista).

Així doncs, aquestes empreses tenien un cert monopoli, ja que, si algú volia tenir el disc X, havia de comprar-lo si o si al preu que imposaven les discogràfiques, és més: si es volia tindre una cançó determinada, t’havies de quedar tot un disc que, possiblement, no t’interessava.

Amb l’avenç de les tecnologies, el monopoli s’ha trencat i de sobte pots aconseguir la cançó que t’interessa a cost zero i sense necessitat de quedar-te les altres cançons, amb la qual cosa; qui comprarà un disc podent tindre gratis els continguts que t’interessen?

L’industria no vol reconèixer el canvi dels temps i del negoci i s’oposa amb la dura repressió, quan, el que hauria de fer, es repensar la seva feina i negoci, com han fet tants altres sectors al llarg de la història.

Per l’altra banda, els pirates sembla que considerin que la propietat intel•lectual és una cosa estranya i que, per tant, passar-se els drets dels autors per l’arc de triomf és just, que la democratització de la cultura ha de comportar la seva gratuïtat, però ignoren que darrera cada cançó, cada llibre, pel•lícula, medicament, software o avenç tecnològic, hi ha unes persones que tenen dret a, no només ser reconeguts com a creadors, sinó a viure de la seva creació, perquè és fruit del seu esforç, intel•lecte i capacitats. Algú posa en dubte que un pastisser no té dret a percebre res pels seus pastissos? Es admissible que el sabater que ens canvia les soles de les sabates no cobri per a fer-ho? Què els metges no tenen un sou per a operar?

És per això que no podem ignorar que l’autor, té dret a elegir que fa amb la seva obra: regalar-la, vendre-la o destruir-la, perquè és seu, és el seu fill, és el producte del seu esforç, i per tant, no pot ser lliurement disponible per la resta de persones.

És per això que, hi ha gent que no entén que el seu negoci canvia perquè el món també ho fa, negar-ho i intentar posar traves és estúpid: tard o d’hora tot acaba al seu lloc i, alhora, hi ha gent que no vol entendre que les idees també son propietat inalienable de qui les té.

Els desgraciats, també mengen bé

Divendres teníem ganes d’innovar i per això decidirem provar un restaurant de Gràcia amb el glamurós nom “Bodega Manolo”, si, sembla conya però diuen que s’hi menja molt bé.

No se’ns deixà entrar perquè no hi havia lloc, trobant-nos de sobte, a la part nord de Gràcia deixats de la mà de Déu, a la zona menys concorreguda i alhora desconeguda sense saber que fer.

L’opció fàcil era deixar-se caure pel Torrent de les Flors fins la zona habitual (Verdi, Revolució etc.), però prou havia costat aparcar el cotxe com per a deixar-lo tocant a la Ronda del Guinardó i baixar a peu fins ves a saber on. Però, per una d’aquelles sorpreses de la vida, a prop de la bodega hi havia el restaurant Desgraciats (carrer Providència 114).

Hi vàrem entrar perquè hi havia gana, feia fred i no teníem ganes de donar voltes, de fet, d’entrada, les expectatives eren baixes, l’entrada senzilla sense cap client i l’olor estrany a l’entrar, ens dirigiren a la part posterior on si hi havia gent, la suficient per a estar gairebé sols sense estar-ho.

La carta és agradablement curta i senzilla, acostumats o a cartes infinites de plats amb noms llargs que fa basarda llegir (crec que ningú les llegeix atentament de principi a final), es relaxant no perdre’s entre lletra impresa, recordo que quan es va a sopar és per a gaudir, no per a trencar-se el cap.

El que anomenen pica-pica es curtet ni molt pensat, però efectiu perquè guarda sorpreses, sobretot pels que ens agrada el foie o el mid cuit. És basa en pa de coca, pernil, formatge, anxoves i la cassoleta de musclos, navalles i escopinyes. Ja us dic que amb el mid cuit amb la melmelada d’albercoc ja em tenien el cor guanyat, si a això li sumem el pa de coca del que en sóc un enamorat, comprendreu que, abans del segon plat, ja estava feliç de la vida.

Els entrants ja són més elaborats, un parell d’amanides, l’eterna esqueixada de bacallà, una cassoleta de crema de ceba amb crosta de formatge emmental, un saltejat de bolets, rissotto de ceps amb bolets confitats i arròs negre. No són grans plats, però efectius per a que no sigui impossible no trobar un plat adequats als nostres gusts, reconec que, de no haver hagut el mid cuit hagués menjat ben feliç l’arròs negre.

De peix només entraré amb el que demanaré a la pròxima visita: els canelons gratinats de rap, gambes i palangre, perquè, sense veure’ls ja em ve salivera ja que el que més em desagrada dels canelons és la carn i l’idea de substituir-los per rap i gambes em sona excel•lent.

Però la part de la carta més llarga és la dedicada a la carn, deliciosos menjars que als carnívors ens fa dubtar en que hem d’elegir: filet de bou, steak tartare, entrecorre, hamburguesa, cuixa de cabrit, garrinet al forn, cua de bou estofada i magret d’ànec.

De les baixes expectatives en vam sortir plens i feliços, ja que, els desgraciats, també saben menjar bé.

Per favor, no poseu rajoles al meu carrer

Avui els he vist, amuntegats en palers al meu carrer, a punt de ser col•locats, ben tallats, tots igualats i m’he espantat i entristit.

Quan era petit, recordo que hi havia carrers que no estaven asfaltats, que en lloc de quitrà hi havia tot de pedres rectangulars de cantons desgastats pel temps i que a casa en deien adoquins.

Recordo perfectament el so que feien quan un cotxe passava per sobre i que, fins no fa gaire, encara n’hi havien al carrer Violant d’Hongria i prop la plaça de toros de les arenes.

És més, cada vegada que aixequen un carrer, reapareixen immutable al pas del temps com les antigues carreteres romanes, amb tots els adoquins ordenadament clavats al terra impertorbables.

Aquests adoquins no es movien, no s’enfonsaven, només provocaven que el carrer fos una mica irregular i que les senyores amb talons caminessin incòmodes. Tampoc s’embrutaven ni quedaven tacats, ni es trencaven, ni es negaven d’aigua però l’ajuntament decidí asfaltar-los i amagar-los. Eren de pedra suficientment ordinària i basta com per a resultar indignes d’una ciutat tan moderna i cosmopolita com Barcelona.

Des de fa un temps ençà, l’Ajuntament ha recuperat l’idea de enrajolar els carrers i substituir l’asfalt, però, en lloc de recuperar els antics adoquins, es decidí col•locar unes pedres quadrades i canterudes, molt maques, però poc practiques. Ara enrajolaran el meu carrer.

El carrer Rossend Arús (inaugurat el 29 de gener de 2011) té aquests adoquins moderns i ja estan descantonats, esquerdats, trencats, enfonsats, desenganxats i a més amb unes taques horroroses, sembla que tot líquid que hi cau s’hi queda enganxat, com si fossin de pedra porosa, creant la desagradable imatge d’un carrer ple de taques perennes de sospitós origen.

Els que em coneixen saben que molt partidari dels carrers peatonals o els de preferència peatonal no sóc. El carrer és carrer i el passeig passeig, i alguns d’aquests carrers que ara són de preferència peatonal, de facto ja ho eren abans.

L’Ajuntament té la debilitat de caure a la temptació del disseny, de fer les coses maques, i pel camí s’oblida que les coses no són per mirar, sinó per utilitzar.

Renovar-se

M’agrada molt la llibertat amb la que els partits polítics utilitzen l’expressió “renovar-se”. És absolutament fascinant perquè, de tan bord que resulta, hi ha gent que s’ho empassa.

Els partits polítics són com una monarquia on, la Cort, vetlla per la successió ordenada del rei quan aquest mor o li tallen el coll. Un canvi per a que res canviï, un semblar per a no ser, ja que, un canvi real suposaria masses trasbalsos, massa gent hauria de buscar feina i d’altres, potser, haurien de donar excessives explicacions.

Dir que Rubalcaba és la renovació del PSOE, és com dir que Núria de Gispert ho és de CIU. Fa deu anys ja estaven allí i s’aguanten a la cadira i a les llistes electorals, enganxats amb adhesiu industrial.

I és que el senyor Rubalcaba ja estava a primera línia amb el president Felipe González (I d’això ha passat més d’una dècada i dos presidents). Aquest senyor es dedicava a la política des d’abans que existís internet i les xarxes socials, abans de l’euro. Sabeu que en el 1982 ja tenia un càrrec intern en el govern Espanyol? Sabeu que l’any dels jocs Olímpics, 1992, ja era ministre? I aquest senyor és la renovació. SENSACIONAL. Diplodocus com a evolució de la naturalesa.

I la Carmeta? Sembla més renovació perquè és més jove i no tenia edat per a ser ministre a l’època Felipe, perquè sinó, no dubteu que estaria fent saltirons amb la bandera de la renovació. I mira que ja en el 1999 ja era regidora d’Esplugues, o sigui, que porta 13 anys xarrupant de la mamella i en farà 41 anys des del seu natalici. Va canviar el xumet per la poltrona.

Aquesta senyora, que predica en canvi, i explica que les polítiques conservadores han causat la crisis, oblida que ha estat ministra aquests darrers anys, un dels ministeris que ocupà era Habitatge. Per tant, resulta ofensiu que intenti escórrer el vulto, i això sense entrar amb l’imatge de penediment que mostra constantment pel fet d’haver nascut a Catalunya, com si l’incomodés. A vegades, em recorda aquells negres que es tatuaven a l’esquena un: “Perdóname Dios por ser negro”.