Els Consells Sectorials

Estic segur que el 95% de la població de Sants desconeix que s’hi cou dins del Districte, com funciona i que s’hi fa i encara estic més convençut que no saben que hi ha unes coses que, paradogicament, es diuen òrgans de participació.

Uns d’ells són els consells sectorials, dit en paraules planeres, són reunions de temes determinats en les que s’hi cita a entitats del Districte i quatre ciutadans que, suposadament, hi tenen un cert interès.

El funcionament d’aquestes reunions de coleguilles és, bàsicament, una trobada per a que el conseller de torn que duu el consell (depèn de les atribucions que tingui) vengui la pel·lícula sobre que fa de magnífic el Districte en els temes dels que n’és competent.

Recordo un tediós consell d’educació on s’explicà totes les obres de reforma fetes als centres escolars, que si pintura, que si persianes...imagineu que s’explicà tot el que s’havia hagut de fer en una legislatura perquè no s’havia fet durant els trenta anys anteriors!. Desprès hi ha el típic debat entre els assistents on ploren les desgràcies i problemes que, de ben segur, no seran solucionats al final del consell.

Un exemple de debat estèril és el que hi havia al consell d’esports on sempre es treia el tema de l’augment de les quotes de lloguer que havien de pagar els clubs de futbol per l’ús dels camps municipals, qüestió que mai va ser solucionada al consell i que, evidentment, l’equip de govern no hi posà fil a l’agulla a fora del consell.

N’hi ha que pretenen ser útils, però, en el fons no ho són gaire, recordo un consell de comerç on va vindre un senyor molt simpàtic a explicar als comerciants com funciona l’Oficina Municipal d’Informació al consumidor, eina que, bàsicament, està dirigida al consumidor, no al comerciant i que, en tot cas, només els pot complicar la vida.

O en un altre consell de comerç, quan una noia molt mona i simpàtica va proposar uns jocs per a saber que es podia fer amb la immigració, com si fos una qüestió nova (fer-ho en el 2010 resultava força estúpid i molestar a uns comerciants perquè a les vuit de la tarda anessin a fer tallers és, simplement, lamentable).

En resum, que són unes reunions per a tindre distret el personal, tedioses i força inútils (a les que vaig assistir) ja que no solucionen problemes, només són per a informar i deixar que les entitats tinguin dret al pataleig, i així tens, als quatre de sempre, amb una agenda farcida de reunions on poden fer, perfectament, de convidats de pedra amb la mínima esperança de que, realment, participa en l’acció política del Districte i no es perd el temps.

Diria que a l’últim consell de comerç que vaig assistir hi havia només tres representants dels comerciants, aspecte graciós si considerem que al Districte tenim més que tres eixos comercials i que només de consellers de l’oposició hi vàrem assistir dos.

Ara els han modificat (entre tots els partits han fet el que pronostico com un nou bunyol, com diu el refrany castellà, entre todos la mataron y ella sola se murió, amb la diferència que ella, ja fa anys que està morta i ara només la potinegen) i si bé el que calia era reduir-ne el nombre per a fer-los més operatius, ens hem quedat amb deu, alguns amb tanta xixa com: gent gran, persones amb discapacitat i dona, que ja em direu si el consell de la dona té tanta teca com pot ser el que engloba urbanisme, medi ambient, infraestructures i TIC. No dic que no siguin importants, però potser, encabir-ho dins d’altres consells seria més pràctic.

Fixem-nos que n’hi ha un que és d’esports, qualitat de vida i igualtat. Llavors, si a esports es tracta la igualtat, cal tenir el de la dona a part? Llavors, per què no tindre un consell d’homosexualitat (al Districte tenim entitats que s’hi dediquen).

O potser qualitat de vida es podria col·locar dins de salut, juntament amb persones amb discapacitat i gent gran, no? O un dels grans temes que afecta a la gent gran i als discapacitats no és la qualitat de vida? Doncs no: com en els restaurants de moda, cal una carta llarga i els plats amb noms allargassats. Deu fer modern.

A la comissió d’economia s’hi inclou empresa i ocupació però no les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) que està a urbanisme, medi ambient i infraestructures, i tampoc s’hi inclou innovació que està a cultura, coneixement i creativitat.

Per tant, preveig que res canviarà, que les milers de reunions inútils continuaran, perquè, en el fons, és la forma més pràctica de tindre el personal distret pensant que fan alguna cosa útil en lloc de deixar que treballin i realment participin, ei!, i que consti que m’han dit que l’equip de govern en volia només cinc, però ja se sap que en minoria, Iniciativa, de ben segur, ha tirat al monte.

Per cert, sabeu quantes tinències d’alcalde hi ha a l’Ajuntament de Barcelona? Cinc. No cal dir res més.



Garzonada

Garzonada perquè tot en aquest personatge és desmesurat: l’afany de protagonisme, l’ego, la superioritat, els casos instruïts, la popularitat, els èxits, els fracassos, els amors i odis que genera i ara la condemna per prevaricació a 11 anys inhabilitació.

Molts volen pensar que és un idealista que es mou pel cor i la vocació de servei i la lluita contra les injustícies i el poder corromput, una imatge d’Elliot Ness o Dick Tracy, que en mig de un món gris, sòrdid i corrupte, s’eleven a la categoria d’herois per enfrontar-se davant dels malvats, l’esperança del món en la figura d’un funcionari incorruptible.

Queda clar que Garzón ha trepitjat molts ulls de poll: Independentistes catalans i bascos, narcotraficants, al PSOE, al PP i als franquistes. Ha fet molts i diversos enemics i a canvi ha obtingut l’incondicional suport de molta gent de tendència progressista, veient-lo com un d’ells sense parar a pensar si era o no un bon jutge i les motivacions que l’han dut a fer tot el que ha fet.

El bon jutge deixa la ideologia a casa i, per molt lloables que siguin les seves intencions no es desvia de la llei, perquè per al jutge, la llei és la Bíblia.

Ara l’han jutjat i condemnat per prevaricació a 11 anys d’inhabilitació i us puc dir que era inevitable, perquè com a jutge s’ha distingit, en qüestions procedimentals, com força desastre, com es comprova del sol repàs dels casos espectaculars que inicià i que acabaren com pólvora molla. La instrucció del procés penal és clau per a la conclusió del procediment, si el jutge instructor s’equivoca, pot acabar un delinqüent absolt o un innocent a la presó, i ell no ho ha tingut en compte. El protagonisme l’ha perdut.

Comparteixo la Sentència condemnatòria en que Garzón ha prevaricat al vulnerar el dret constitucional a la tutela judicial efectiva, a la legítima defensa dels imputats del cas Gürtel, però no la duresa del raonament, ja que aquest acte de supèrbia de Garzón no es pot adjectivar com una pràctica d’estat totalitari (si que ho fou ignorar les tortures als independentistes catalans a l’any 1992 i que ha quedat acreditat per sentència del Tribunal Internacional d’Estrasburg de 2004) sinó un error provocat per la superioritat moral que sempre ha irradiat l’ex jutge estrella.

Ara bé, les penes s’han de ponderar i, potser, no cal condemnar a 11 anys d’inhabilitació, ja que, en declarar nul•les les gravacions com a prova i condemnar a una pena menor a Garzón, ja estaria tot a lloc, però com deia al principi, tot el que en volta a Garzón es grotescament desmesurat, fins hi tot, la pena a la que ha estat condemnat.

El Mesonet

Els que són de Sants haureu anat alguna vegada a menjar, situat al carrer Galileu, just a l’entrada, prop la placa que ens recorda que allí hi nasqué Josep Carreras.

El local senzill, el plat de sempre, aquell homenet de cabell blanc i ulleres fines que sempre duia la corbata amagada dins la camisa mentre apuntava a la llibreteta les comandes, diria que, fins-hi tot, xarrupava la punta del llapis per a escriure, la música instrumental de tota la vida i el gran rellotge de paret només entrar.

Fa temps que no vaig al Mesonet, allí hi anàvem als dinars amb pares de l’escola, allí vaig celebrar els meus divuit anys amb la família i algun dinar de Nadal. És més, puc recordar la incomoditat del dinar de l’ú de gener sense haver dormit, odiant estar allí i no a casa per a poder caure al sofà només acabat d’engolir l’última mossegada del postra.

Era un restaurant sense pretensions, els plats no eren abusivament llargs, la sangria de cava bona i el preu potser una mica car, però dins la poca varietat que hi havia a Sants, era agradable tindre un restaurant normal de barri d’aspecte net que s’allunyés dels bars solitaris o les modalitats de llesqueries, libanesos i mexicans.

Quina llàstima la seva pèrdua, un altre record en la memòria d’un barri que vàrem conèixer i que a poc a poc, s’esmicola.

L’estranya condició humana i el record

És estrany, ho he de reconèixer, els dies han volat i tinc la sensació que fou ahir, inconscientment em sento bé, no percebo l’absència perquè tinc el record cada dia sense excepció, com si fos al meu costat, esperant-me a casa que torni de la feina.

Conscientment sento la tristesa de saber que només puc viure d’hologrames de la memòria, però sobre tot de la injustícia de saber que tot s’acabà de manera malvada: quan podia haver iniciat una primavera li arribà l’hivern.

Segurament sento la por de perdre records, de modificar imatges, d’esborrar paraules, d’oblidar la realitat i quedar-me amb la imatge idealitzada, un esborrany, una imatge a pastel.

No puc deixar d’agrair-li cada dia el que no vaig fer quan tocava, l’esforç i sacrificis que tan bé va portar. Mai cap retret, sempre afecte. Masses virtuts per admirar, un llistó excessivament alt.

Lamentablement, també li he d’agrair aquelles coses de les que només te’n adones quan ja ha passat tot, que en el món, lluny de l’aparent solitud, hi ha gent que ens aprecia, que està amb nosaltres i ens acompanya i em recorden que, potser, alguna cosa devem haver fet bé, la possibilitat, per no dir certesa, que aportem alguna cosa als altres essent aquest el motiu pel qual romanen amb nosaltres.

Que increïble és la ment humana, que de les coses terribles pot extreure’n i prioritzar el record de les bones. Que magnífic el cervell humà que ens permet seguir endavant sense haver de deixar de mirar endarrere.