dimecres, 28 de març del 2012

Vague la vaga


La vaga és una forma de protesta del treballador (Dit en el argot ranci sindicalista “lluita obrera”) pels nostres drets. En origen, tenia un motiu de ser, car l’obrer, no tenia cap altra forma de reclamar unes condicions laborals dignes i justes.

Avui en dia, l’obrer no existeix, és un treballador, i n’hi ha que treballen en fàbriques i molts que no ho fan, inclús n’hi ha alguns que viuen força millor que l’empresari, empresari que ja no és patró, sinó un autònom amargat, un petit empresari amb problemes de finançament o un senyor col·locat a dit per uns accionistes que, segurament, no viuen ni en el país on hi ha l’empresa i els importa una merda si l’empresa desapareix.

Heu pensat que hi haurà treballadors que aniran a la vaga i que a l’hora són accionistes d’empreses? D’empreses com bancs que han acomiadat gent i que es beneficien de la reforma laboral i que, desprès, repartiran beneficis de l’exercici als accionistes, beneficis que podrien ser obtinguts, en part, disminuint la càrrega salarial o internalitzant serveis al tercer món. No és paradògic?

Ara la vaga perjudica al petit empresari, sobre tot a les petites, perjudica a la societat, sobre tot en un moment en el qual, econòmicament, no estem per a recuperar tradicions revolucionàries, però no als governs, doncs, governen fins que no hi ha eleccions, i mentrestant, no tenen la debilitat de ser influenciats per la societat. Desenganyem-nos, és més possible que el govern prengui una decisió amb una trucada de Berlín o Brussel·les que una vaga general.

Democràticament és lamentable, però també és cert que qui sosté Espanya avui no és tant el treballador Espanyol com el treballador Alemany i que, no fa ni sis mesos el poble sobirà d’Espanya regalà una clara majoria absoluta al govern del Partit Popular (I ara no em digueu que això no importa i que ningú es pensava que passaria, si és així, vol dir que ningú tenia ni un mínim interès en llegir i informar-se, perquè, per molt que pesi, algú els va votar). La dependència econòmica limita la sobirania i la irresponsabilitat democràtica ens malmet el dret a la protesta. Hem venut la sobirania i no ens hem adonat, i perduda la sobirania, no hi ha protecció per als drets del febles.

La sobirania no es recupera fent una vaga programada per sindicats subsidiats que, en el fons, viuen i parasiten en el sistema, sinó exigint un canvi social: un canvi administratiu, polític, educatiu...

No serveix de res una vaga general si l’endemà continuem votant llistes tancades o preferim anar a la platja en lloc del col·legi electoral, si continuem permetent col·locacions a dit a càrrecs públics, si admetem la solapació de funcions de diversos òrgans administratius, si els sindicats no entren al segle XXI (tindre plana web i utilitzar twitter no és estar al segle XX), si els partits polítics són eines ademocràtiques, si s’admet la corrupció i l’amiguisme, si l’endemà demanem la factura al mecànic sense IVA, si permetem que el nostre veí tingui una pensió d’invalidesa que no li pertoca, si permetem que els banquers que han enfonsat les seves entitats es jubilin amb un bon sou, si continuem tenint senyores de fer feina sense assegurar, si paguem part del pis en negre, si parlem d’igualtats en lloc de creure-les, si ens empadronem a un altre lloc per a pagar menys d’impost de circulació, si acceptem i considerem lloable no facilitat les coses als emprenedors, si mirem l’avui i no el demà, si gastem més del que mai tindrem, si no som realistes.

El problema no és la reforma laboral, el problema és una societat endormiscada, aburgesada amb ànsies d’un món que no existeix ni existirà, perquè, la reforma laboral no és culpa del govern, doncs, aquest ha estat votat pel poble, sinó pel propi poble que ha permès arribar a on estem avui.

Si, sortim al carrer, deixem de treballar, recuperem pancartes i crits, o quedem-nos a casa, perquè l’endemà estarem més afònics, més pobres i sotmesos a la mateixa misèria que avui.

dissabte, 24 de març del 2012

Record i reflexions del darrer Congrés de CDC (part 2)

Perdre una votació no és el que més greu em sap, sinó, com certs continguts molestos per la direcció, eren manipulats i com la militància es deixava manipular.

No entraré en la ponència sobre nacionalisme, doncs la discussió bàsica fou en si érem o no independentistes i que acabà amb intervencions de l’Artur Mas que hagué d’entrar a la sala esperitat i, segons diuen, corredisses d’en Josep Maria Cullell cridant als fidels perquè anessin a votar no a determinades esmenes, essent el resultat la no inclusió de “independentista” o qualsevol mot similar per una botifarra llarguíssima que va deixar descontent als més regionalistes (Ignasi Guardans, per exemple) i als més sobiranistes, doncs si bé feia la impressió que començava a dirigir-se el vaixell cap a la plena sobirania, tampoc es tenia la certesa només fos un cop de vent.

A mode de curiositat us diré que certs representants de moviments interns crítics del partit que exigien una clara aposta per la independència (sortint per televisió i obtenint una determinada notorietat) acceptaren els designis de la direcció admetent transaccions i, curiosament, un cop CIU arribà al govern, obtingueren algun que altre càrrec que molts envejaríem (és diu el pecat però no el pecador). Els renovadors no tan mediàtics però no per això menys combatius, quatre anys més tard estan fora del partit per voluntat pròpia.

La discussió més dura a la meva ponència, organització, fou sobre que fèiem amb Unió. Recordo que en aquella època, en Duran i Lleida sortia massa sovint a la palestra contradient a CDC, enrient-se de les aspiracions independentistes i ferint a l’esperit de molts convergents. És per això que hi havia partidaris de fotre’ls una puntada de peu al cul. Reconeguem-ho, Duran i Lleida és un element distorsionador que té la capacitat de fer indignar a tot bon convergent, per regionalista i per conservador, i aquest odi el paga Unió, no en va, mentre no canviïn serà el cortijo d’en Duran.

La discussió durà, i tot indicava que la unió amb Unió es veuria perjudicada, només calia determinar el grau, però llavors, veient el problema, entrà a la sala Felip Puig i utilitzà el seu torn de paraula (de fet no tenia torn de paraula conforme el reglament), agafà el micròfon amb posat lacònic (només faltava que abaixessin la il·luminació) i començà amb una frase semblant a: “Jo sé el que és suportar als d’Unió...” i feu un discurs brillant, en Felip Puig vendria espelmes i lots a la ONCE.

Explicà amb tristesa que sabia com n’era de dur treballar amb Unió, que ell també ho havia sofert, que coneixia els problemes de convivència que hi havia a tot el territori (municipis on cada partit es presentava per la seva banda, problemes en fer les llistes, inassistència en actes de campanya electoral, desaparició durant tota la legislatura... i bla-bla-bla).

En conclusió, que va convèncer a tots els indignats de la sala perquè s’acceptés una transacció on es preveia un mecanisme de control de la relació amb Unió, mecanisme que en més de quatre anys no s’ha aplicat per part de la direcció ni s’ha exigit l’ús per part de la militància, perquè, com és ben conegut: entre eleccions no toca i quan és governa, toca menys.

Felip Puig no va sortir en braços de la sala perquè no hi havia majoria taurina.

Indignat, vaig marxar de la sala decidit a que no calia tornar a discutir cap altre esmena ja que era una evident pèrdua de temps si al final només es permetia aplicar una mica de coloret i ombra d’ulls a les ponències.

El darrer dia, tots els Delegats, aproven les ponències retocades i la direcció del partit. No sé que m’incomoda més, si elegir càrrecs a la búlgara (aplaudint) o votant. Poc pots elegir quan només hi ha una candidatura, i quan aquesta està formada pels mateixos o pràcticament els mateixos que els dirigents actuals.

Em va decepcionar perquè, en el fons, el congrés és un acte propagandístic que pretén vernissar un partit de legitimitat democràtica i donar la impressió als militants que, realment, tenen alguna cosa a dir i proposar quan, realment, el destí està escrit des d’abans de convocar el congrés.

divendres, 23 de març del 2012

Record i reflexions del darrer Congrés de CDC (part 1)

Escric aquestes línies poc abans que comenci el congrés de CDC a Reus, i ho faig en record del passat Congrés que es celebrà a Barcelona i en el que vaig tindre l’honor d’assistir com a delegat. Escric honor perquè els meus companys de partit van considerar que els podia representar, delegant en mi, la responsabilitat de defensar unes esmenes, retirar-les o arribar a una transacció.

Però a Reus no hi vaig. Amb una vegada n’hi ha prou. Mentre tothom semblava feliç per com havia anat el Congrés jo en vaig sortir desenganyat i enutjat.

El Congrés és on, teòricament, el militant té la possibilitat de proposar, confrontar i dibuixar un camí per al partit, però en el fons no deixa de ser l’acceptació per part dels militants del camí que traça la direcció.

D’aquell Congrés recordo que hi havia quatre ponències, dues per a fer vulto i dues amb xixa que foren les més concorregudes, llargues i amb més discussió: la d’organització i la nacional.

La primera és molt important, s’hi determina el funcionament del partit, l’estructura, mecanismes, l’estructura territorial, com elegir els membres que dirigiran el partit i tot plegat.

Jo vaig anar a aquella ponència tot i ser pesada, avorrida i no tindre l’encant de discutir-nos per si CDC és independentista, és autonomista o el que sigui. Vaig llegir-me la bíblia
(Per l’extensió i la retòrica repetitiva i pomposa de la ponència) i vaig fer les meves esmenes al text que foren aprovades per la meva agrupació.

Dies més tard em van trucat de CDC indicant-me que no estaven disposats a acceptar les meves esmenes i intentar una transacció, jo no ho vaig admetre reafirmant-me amb les meves esmenes, car m’oferien esmenes que desvirtuaven totalment l’esperit del que jo demanava.

Com he escrit, les meves esmenes no eren tant de fons com d’esperit. No em veia en cor de reformular la forma d’elegir els consellers nacionals ni determinar una divisió territorial diferent, doncs per això cal temps, coneixement i ganes. Ara, és cert, en faria de noves, com reduir el nombre de Consellers Nacionals, aprimar l’estructura de partit i millorar el funcionament intern evitant el model actual que és com una piràmide de copes de cava: omples la de dalt i a partir del vessament vas omplint les inferiors.

Reconec que, potser, les meves esmenes foren provocadores, de fet recordo una per la qual proposava que cap militant de CDC o JNC pogués tindre un càrrec intern o institucional remunerat a temps complert abans dels 30 anys. El motiu era evitar els “funcionaris” de partit, aquella gent que de ben jove viu de la política i acaba condemnada a formar-ne part per sempre. Continuo creient que cal, abans de dedicar-te a la política íntegrament, tindre una carrera professional prou solida que et permeti tornar-hi desprès de dedicar-te en exclusiva a la política un temps. No és òptim una persona que du trenta anys vivint a una dimensió paral·lela de la realitat.

Evidentment, defensar en públic l’esmena feia força gràcia ja que, davant, tenia els ponents de la ponència, alguns d’ells porten més temps militant al partit i ocupant càrrecs polítics o del partit que jo de vellesa, amb la qual cosa, per solidaritat amb les noves generacions i en defensa d’ells mateixos, no ho podien permetre. Es va votar i vaig perdre. Tampoc calia que donés informació del resultat de la votació, doncs veient molts càrrecs actuals de la Generalitat, Parlament i Ajuntament, queda clar el resultat.

La conya marinera fou que vaig perdre estrepitosament la votació, però que, despès, companys de ponència em felicitaren i donaren la raó, rebent més felicitacions que vots a favor.

dijous, 22 de març del 2012

Pluja d’idees sobre on retallar




Dins de la demagògia de dir que es pot i no es pot retallar, des de fora tot sembla molt senzill quan no ho és, i reconeixent que resulta força evident que, si cal retallar es impossible no tocar educació i sanitat ja que són les partides més grans de despesa pública, em permeto el luxe de jugar a fer demagògia i parlar de coses de les quals no tinc prou coneixements.



El que proposo indicar al presidente de la nación que pot retallar, no sé si estalviaria molts diners, però tal i com estan les coses, un euro més a la butxaca val molt.



Proposo al Gobierno de la Nación que remiri el següent:

-          Corona: el rei percep una dotació econòmica. A més d’aquests diners se li paga la casa, dietes, viatges i una part determinada del personal, amb la qual cosa, entenc que el “sou” del monarca, a final de mes deu quedar prou arregladet. Si li reduíssim una miqueta, crec que podria sobreviure sense empenyorar la corona.

-          Poder Judicial: Eliminar l’anomalia de l’Audiència Nacional, dic anomalia perquè està fora del sistema judicial “normal” i no deixa de ser un vestigi dels tribunals franquistes. El que fan ho poden fer els tribunals ordinaris per menys diners.

            -          Les Corts:

o   Eliminar el Senat. No hi ha dubte que no serveix per a res, no representa els territoris ni permet bloquejar les lleis, només les pot polir (amb el que costa podríem contractar una empresa de polir parquets i sortiria molt més barat i no es percebria la diferència).

Vol dir estalviar els sous dels Senadors, les seves dietes, el cost del personal, el cost d’ús de les instal·lacions, eliminar aquells personatges misteriosos denominats assessors dels partits (que no deixen de ser militants dels partits polítics), la despesa en els portàtils que es donà a ses senyories, els mòbils etc.

o   Reduir el nombre de Diputats. Ja que cada partit vota en bloc i el sistema no admet la dissidència dels Diputats de les decisions del partit que formen part, i que tampoc representen cap territori perquè són elegits en llistes tancades i barrades, si en lloc de 350 diputats n’hi haguessin 250 no passaria res.

També estalviaríem dietes, personal i els assessors que ja hem dit abans. I si ens posem molt radicals, podríem deixar-ho amb un Diputat per cada partit amb vot ponderat i diversos assessors de cada matèria.

Aquesta proposta també li regalo al President de la Generalitat. 

o   Reduir la pràctica extensa de crear comissions de treball per tot que, de ben segur suposen una despesa extra, no serveixen per a gran cosa i només endarrereixen la resolució de determinats temes.

 També per al President Català.

-          L’exèrcit: sempre he cregut que tindre un exèrcit que només podem utilitzar per a repartir aspirines no és necessari.



Jo entenc l’exèrcit, com una força armada que pot evitar les agressions externes a l’Estat, i, permeteu-me dir que, de l’exèrcit Espanyol no espero que pugui evitar cap invasió si no és d’Andorra o Mònaco i això perquè no tenen exèrcit, perquè sinó també ho posaria en dubte.

-          Representació exterior: crec que no es necessari tindre palaus repartits pel món, potser amb un pis decent al centre d’una ciutat ja faríem. Total, no cal fer-se passar per ric si tot el món sap que no tens ni per pagar els cafès al becari.

També dedicat al president Mas: no cal un local al Rockefeller Square de New York. De ben segur, a uns carrers més enllà hi ha locals més barats.

-          Òrgans inútils: el Consell d’Estat i coses d’aquestes on hi van dinosaures a alimentar-se de la menjadora. Ningú sap ben bé que fan, que cobren, quan es reuneixen i si són útils.

També es podria fer a Catalunya.

-          Eliminar ministeris: ja em direu quin sentit té que hi hagi un ministeri de cultura, un d’educació i un de sanitat quan les competències han estat transferides a les Comunitats Autònomes...

-          Eliminar les Delegacions del Govern: Cal entendre que els governs autonòmics són Estat i que, per tant, és absurd que hi hagi en un mateix territori dos organitzacions que representen l’Estat.

-          Eliminar les Diputacions Provincials: No sabem molt bé que fan, tenen molts diners, son opaques i fa la sensació que només són menjadores polítiques per a que regidors i alcaldes es treguin un sobre sou.

El mateix amb els consells comarcals, n’hi ha que podrien desaparèixer, altres agrupar-se i alguns reorganitzar-se (Cal a Barcelona un consell comarcal tenint, a més, la Diputació i l’Àrea Metropolitana),

-          Ajustar l’administració pública: estic segur que es pot aprimar l’administració publica fent que sigui més àgil i eficaç en el seu funcionament revisant normativa i procediments administratius. És evident que potser no cal presentar tants papers ni formularis per a fer un tràmit ni parlar amb tantes persones diferents per a saber que passa amb un tema determinat.

            Ídem per Catalunya.

-          Ajustar el nombre d’empreses públiques, instituts, i ens diversos que no són ni públics ni privats i dels que no tenim molt clar quina funció tenen i que, molt possiblement estiguin sobre dimensionats.

            Ídem per Catalunya.

-          Eliminar ajudes i subvencions a partits polítics, sindicats, patronals etc. Si algú creu en una ideologia o té unes tendències determinades, té la obligació de mantenir-les, i si cal que un sindicat o un partit tinguin com a seu central un local compartit de cinquanta metres a la perifèria que es tingui.

És un deure dels militants i afiliats sostindré l’organització, no de la resta de ciutadans que ni convergeixen amb la ideologia i que potser els fa una angúnia horrorosa.

Ídem per Catalunya.



-          Revisar despesa supèrflua: hi ha un grapat de diners destinats a associacions, fundacions i entitats que són privats i que són mantingudes per l’Estat.

Insisteixo: si jo sóc un defensor acèrrim de la causa palestina, o sóc un fanàtic del club petanca Els tres porquets, tinc el deure de pagar-ho i si no es pot mantindré desapareix. Abans ningú rebia ajudes i el món associatiu era força més ric que ara. No tot el que es fa té un interès social tan important com per a participar de la menjadora.


            Ídem per Catalunya.


I per al president Mas, tot i que deu passar el mateix al estado, conforme certes noticies que han aparegut darrerament: Té molt sentit dedicar-se a la cooperació internacional i alhora eliminar les beques de menjador quan, en molts casos, aquesta beca condemna a nens a estat de casi desnutrició? 

Potser és la xocolata del lloro, però d’un lloro ben gras!

dijous, 15 de març del 2012

No ve d'un PAM



Estem en ple procés participatiu per molt que la immensa majoria no ho sàpiga, doncs s’està en plena “formació” del PAM.
Si, sé que no teniu ni idea de que és un PAM, i si us dic que a més del PAM hi ha el PAD, podeu pensar que us prenc el pèl, però no és així.
Aquestes lletrotes que recorden onomatopeies són els plans que regiran l’actuació municipal durant quatre anys a Barcelona i a cada Districte (Pla d’Actuació Municipal i Pla d’Actuació del Districte). Evidentment, l’actuació municipal no és improvisada (per molt que ho pugui semblar) sinó que cada quatre anys es fa un guió del que s’ha de fer durant els següents anys i no només a Barcelona, això també és fa al vostre poble.
La conya marinera, i permeteu-me que utilitzi aquesta expressió, és que, tot i ser el full de ruta (en principi) de l’actuació municipal i que tot bitxo vivent pot participar en la seva creació, ningú sap que existeix, què és, que s’hi pot participar i, inclús, que pot fiscalitzar-ne el compliment!.
Evidentment hi participa gent, els de sempre, els que van a les reunions d’habituals i algun que altre despenjat que aterra pel Districte. Sabeu quan costà el darrer PAD? la campanya del 2008 ens costà prop dels 1,4 milions d’euros i la majoria no sabeu ni quan es va fer ni quin va ser el document final ni si es complí tot, en part o res.
Com a mínim, aquest any, diuen que ens costarà la campanya 385.000.-€ gràcies a les xarxes socials. No sé hi haurà més gent informada i que vulgui participar, però, com a mínim, la ficció de participar ens costarà més barata.

dijous, 8 de març del 2012

Last Night When We Were Young



A vegades em pregunto què és el que fa d’una cançó per a que sigui bona, que arribi fins al nostre interior, ens remogui l’hipotàlem i deixi un regust a la boca.

No en tinc la resposta, ja que, resulta evident que l’interpretació i els arranjaments de la cançó són força importants, però, a vegades, el ritme, la cadència de la melodia ens acaricia l’oïda i d’altres la lletra ens pot commoure, potser perquè veiem en ella el que nosaltres podem sentir en un moment determinat i que no sabem expressar.

Hi ha gent que li encanten les cançons complicades, de lletres llargues i poc repetitives i, en general, com més simple es la lletra més èxit té però alhora més infravalorada està, només cal veure el llistat d’èxits on, si bé el ritme resulta enganxós, la lletra deixa massa per a desitjar (escolteu a Rihanna i el seu We Fell In Love In A Hopless Place).

Però a vegades, com és el cas d’aquest clàssic de la música, la lletra és tan fàcil que resulta evident que no cal excel•lir en les paraules ni la llargada de la cançó, ni buscar mots i expressions complicades, tan sols cal obrir la porta de la consciència i dipositar el contingut en un foli.

Harold Arlen la composà, però la lletra és de Yip Harburg el 1935, del primer no hi entraré perquè més o menys ens sona, és un dels compositors més destacats de l’època, però si de Harburg ja que sense ser tan conegut va escriure lletres per a temes mítics com “Brother, can You Spare a Dime” (recomanable la versió de George Michael), “April in Paris” (la millor versió és la instrumental de Count Basie) o la immensa “Over the Rainbow” de El Mag d’Oz.

Com en moltes d’aquestes cançons, la vaig descobrir gràcies a Sinatra, que en té dues versions: la magnífica de l’àlbum In The Wee Small Hours Of The Morning amb Nelson Riddle (1954) i la de September Of My Years amb Gordon Jenkins (1965), la darrera versió és la millor sense cap dubte.

No només els arranjaments tenen una trista sobrietat espectacular plena de corda, sinó que el propi Sinatra broda la lletra de l’amor acabat, del que fou una permanent injecció de vida i alegria i que finalitza bruscament, sense gairebé adonar-se’n, sumint en el desdeny i envoltat en la còmode nostàlgia.

La lletra és sublim ja que es tan senzilla que arriba fins al fons del nostre ser.
 
 
“Last night when we were young
Love was a star, a song unsung
Life was so new, so real, so bright, ages ago, last night

Today, the world is old
You flew away, and time grew cold
Where is that star
That seems so bright
ages ago, last night

To think that spring had depended
on merely this, a look, a kiss
To think that something so splendid
could slip away in one little daybreak

So now lets reminisce and recollect the size of the kisses
The arms that clung, when we were young last night”

dijous, 1 de març del 2012

Parem un moment!



No teniu la sensació que tot va tan ràpid que sempre s’està fent alguna cosa i mai pensant el perquè o si el que es fa realment és la millor opció? Us heu adonat que ens deixem endur en una espiral sense poder-nos aturar a reflexionar?

Mirem els governs. Prenen una decisió, obligats diuen, per les circumstàncies quan realment és per les pressions i empentes d’uns tercers, sense que tinguem la impressió que hagin cercat un camí alternatiu.

Les circumstàncies a vegades son l’excusa per a fer o desfer. En aquest cas, d’Alemanya se’ns obliga a retallar despesa pública com a mitjà per a reduir el dèficit i tenen raó en part, no cal ser un premi Nobel per a entendre que cal replantejar-se l’Estat i la seva estructura que és més cara del que hauria de ser.

De ben segur hi ha serveis que potser no caldria prestar i d’altres que caldria reforçar. Tinc la certesa que en determinats àmbits sobra personal i en altres en falta. Per tant entendria que l’Estat fes una sacsejada a l’administració perquè fos més barata, lleugera, eficaç i ràpida. Però no és així i el motiu és que administració (la de sempre i l’empresa pública) està tan vinculada al govern que es confonen i alhora, els governs es confonen amb els partits polítics.

Així doncs, sembla ser que Alemanya ens guia, no sabem si cap a la sortida del túnel o a l’eutanàsia, amb la recepta de gastar menys a risc de contraure més l’economia sense que els governs democràticament elegits (a Itàlia i Grècia deixaríem l’adjectiu democràticament en quarantena) oposin resistència.

Però, ai l’as! Comença a sorgir gent que no veu tan clar que l’estalvi per l’estalvi sigui la sortida a res, sinó l’enfonsament més profund en la misèria, ho va escriure el New York Times on ja només començar reconeixia que les economies de Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia (el club dels PIGS) no trobaven el camí cap al creixement i que l’austeritat obligada per Europa només provoca un aprofundiment en la recessió (It has made their debts harder, not easier, to pay off.).

L’article fa referència a Portugal reconeixent que ha complert totes les indicacions d’Europa i que només ha aconseguit augmentar la ràtio de deute del producte interior brut en lloc de reduir-la, comportant que, per a evitar l’endeutament públic, es retalli més, la qual cosa genera un endeutament major, definint-ho perfectament com a “cercle viciós”.

Resulta lògic que en uns Estats on l’administració pública és un motor econòmic per volum, activitat i personal, si redueix activitat repercuteixi negativament al global dels ciutadans contraent més el consum i perjudicant el creixement (amb independència de si hi ha una prestació de serveis més o menys deficient).

També ens diu que Merkel i Sarkozy semblen incapaços d’admetre el seu error en obligar als països Europeus a reduir despesa a qualsevol preu, empesos per la idea que senyalen d’il•lògica de convertir aquests països en Alemanya i el seu model d’exportació ignorant que per arribar-hi cal dècades d’inversió publica que, evidentment, l’austeritat està negant.

Pronostica que si bé comença a veure’s una coordinació a Europa (ajustar polítiques) com pot ser injectar liquiditat als bancs per part del Banc Central Europeu, considera que si no s’abandona l’austeritat, aquestes mesures no seran suficients.

És per això, que entenen que Grècia ho té força magre i que és possible que hi hagi un moment que no podrà pagar ni sous ni creditors estrangers, perquè a cada ajust que fan més deute generen i llavors... llavors o la fallida o l’expulsió de l’Euro i, possiblement, el final del somni Europeu.

No fa molts dies, uns quants països Europeus han mostrat ja els seus dubtes a les retallades inflexibles, així s’ha vist de les trobades de Rajoy amb Cameron o amb Monti. Potser ara canviaran les mesures, si més no, en vistes a que Alemanya i França tenen una previsió de creixement gairebé zero i que la seva ràtio d’endeutament sobre el PIB és més elevada que la d'Espanya i que, per tant, no els convé contraure més l’economia dels seus mercats directes.

Potser ara toca parar uns segons, agafar aire, i reflexionar si el que estem fent és la millor sortida a la desgràcia.