Chaplin no només menjava botes

A la Quimera de l’or, un afamat Chaplin cuinava les botes i en xarrupava els claus com si fossin el millor estofat, a Barcelona, Chaplin també cuina, des de Les Corts, però delícies més fàcils de pair.

El local és llarg i estret, em recorda un vagó, amb una paret amb vistes al carrer Taquígraf Garriga, petit, estret i poc concorregut, un carrer tranquil més, a l’estiu la paret que dóna al carrer desapareix i el restaurant es converteix en una Terrassa, de decoració senzilla que recorda a Chaplin, un regust afrancesat.

És un lloc tranquil, no l’he vist mai ple, la gent parla suau per no trencar l’encant, perquè el local proporciona un indret perfecte per les parelles, per mans que es busquen sobre les estovalles i xiuxiueigs, mirades i somriures, en consonància amb el menjar que sembla pensat per a compartir.

Sempre he demanat la fondiue Burguignonne, o sigui, la de carn, que diuen és la seva especialitat, però de primer el salmó marinat amb mantega d’eneldo (curiosament hi ha més torrades que salmó).

El menjar sembla sibarita però es senzill, suposo que en consonància amb Chaplin i amb les trobades de parelletes que resulten més complaents, de les que tot flueix i que de ben segur poden sortir d’allí somrient i enllaçats, el temps s’atura amb la música suau i els problemes s’evaporen amb la senzillesa i la suavitat de la vida relaxada.

Carrer del Taquígraf Garriga, 193-195 (Barcelona)

Dissertació a partir d’un filet Wellington

Avui volia escriure sobre menjar, suposo que és degut a que el meu cos em demana anar a sopar en condicions, provar alguna cosa nova i descobrir, així com un article que he llegit sobre el filet Wellington que m’ha generat salivera doncs sembla ser que es fa envolcallant el filet amb foie gras i pasta de full. Ha d’estar deliciós aquest contrast de dolç , cruixent i tendresa. Ara, cal trobar un lloc on el cuinin com Déu mana.

L’opulència ens ha convertit en hedonistes, però de baixa categoria, doncs ens hem impregnat amb l’estranya idea que la moda ens marca la ruta i nosaltres ens adaptem amb més o menys gust, doncs, com en tot, l’educació és indicatiu entre l’èxit i el ridícul.

La moda ens diu que cal anar a menjar a fora, i així anem a restaurants que el meu pare en deia “de miquetes” on et serveixen mig  filet de salmó amb vinagre de Mòdena i unes fulles rares que es perden en ple atac d’agorafòbia dins d’un plat de disseny i buit de contingut immens, llocs en els quals quan ens pregunten que volem resumim la nostra elecció amb un: “el filet amb salsa” quan realment hauríem d’haver emprat dotze paraules de les quals cinc no formen part del nostre vocabulari. No us ha passat mai que quan us han portat el plat us heu preguntat on estan totes les paraules?

I anem a restaurants d’aspecte d’hospital o chill out perquè ens semblen sofisticats i on ens donen gat per llebre sota un refinament de cartó pedra, i moltes vegades amb ofertes que, ben pensades, si no fossin ofertes, ens negaríem a pagar el preu que ens demanen pel menjar que donen.

Però també ens passa amb la beguda, se’ns ha introduït al cervell que cal veure vi, però ni mirem la marca, si és un Rioja ja va bé, ignorant que com en tot a la vida, un Rioja no és assegurar el tret, la Rioja també fa vins espantosos.

O la moda del Gintònic  que ens fa conformar amb qualsevol barreja més o menys afortunada de ginebra i tònica ignorant que no deixa de ser un còctel i que, per tant, té unes normes i variables. No us han servit mai una copa de pilota plena de gel amb ginebra i l’ampolla de tònica estava calenta o temperatura ambient? Si unim els dos líquids a temperatura ambient, i els posem dins d’una gran copa de pilota amb gel, què passarà? El gel es desfarà ben ràpid i acabarem amb una gran piscina amb regust a gintònic, però continuarem amb la classe de tindre a la mà una gran copa amb un tros de llimona i aigua xorrejant per les parets exteriors que ens deixarà ens pantalons molls.

Diuen que quan l’economia anava bé ens comportàvem com a nous rics, i tenien raó, i hem agafat mals hàbits, doncs ens emmirallem en la vida plena luxe però no bona, hem sigut més italians que anglesos, però en això, ja hi entraré un altre dia, ara per ara, m’interessa saber on puc menjar un filet Wellington com Déu mana.

Swing That Music!

Louis Armstrong ja cantava “My heart gives a chil/ I feel such a thrill/ My feet won’t keep still/ When they swing that music/ Rythm like that puts me in a trance/ Oh you can’t blame me for wanting to dance/ From what I understand/ It must be just grand/ To play in a band/ When they swing that music/ Oh I’m as happy as can be/When they swing that music for me”.

El trompetista tenia raó.

Fa anys que escolto el swing, iniciant-me en els clàssics com Glenn Miller o Benny Goodman, la música és potent, alegre, irradia felicitat, té un to burleta i certa picardia, és molt adolescent, d’esperti jove, molt blanc. També és cert que, aquesta música està casada amb una iconografia molt potent, la relativa a la segona guerra mundial, de joves militars ballant amb noies de sabata negra i mitjó blanc a ritme del mític In The Mood de Glenn Miller als ballrooms.

Ara veig l’ambient dels que ballen i només puc adjectivar-lo com a blanc, de gent que sembla només voler ballar i passar-ho bé, l’alegria es veu en el ball, en els rostres, en la barreja d’edat i tipus de persones, en la facilitat que la gent canvia de parella, que balla amb desconeguts una cançó i desprès passa a una altra sense importar-li molt si és més o menys atractiu, ni tan sols la suor que l’empapa (es sua molt). És tan festiu que pots veure homes atlètics i joves ballant amb dones grasses, avis amb netes, cinquantons amb noies que no arriben a la trentena.

Ni mirades libidinoses ni robes estranyes, no cal lluir tipet ni múscul, no importa si s’és més o menys atractiu, inclús, no importa el teu nivell de ball, perquè no resulta difícil que et treguin a ballar amb un somriure, gairebé sense intercanviar paraula. És un ball de somriure i suor.

Aneu a les places o indrets on es balla i veureu que l’ambient és tan blanc i alegre i la música tan viva que tens enveja de no participar-hi, de no formar-hi part, de no poder moure les cames i seguir el ritme que marca la música, de no arrossegar a una noia al ritme de la música, fer-la voltejar i girar amb un somriure, com per art de màgia, com si, per uns minuts, els dos, tot i ser desconeguts, portéssiu anys ballant junts.

Ja ho cantava el vell Sachmo: “My head feels a buzz/ A reason there was/ I feel buzz because/ They’re swinging that music/ Rythm like that sends me up the wall/ Oh you can’t blame me if I don’t wanna fall/ From what I have heard/ It must mean the world/ To dance with that girl/ When they swing that music/ Oh I’m happy as can be/ When you swing that music with me”