El que tots anomenàvem
burletament com al “tete” ha sortit de les ombres del seu germà Pasqual
per acaparar noticies.
És l’Ernest,
aquell individu que semblava el gris dels Maragall, el camarlenc primer de l’alcalde
i desprès president, el polític que tenia la seva carrera lligada a la del seu
germà.
I ara està sol
dins del partit, el seu germà s’ha jubilat i en mig del desori ell emergeix
agafant la bandera del protagonisme nedant contracorrent a disgust dels seus
companys de sigles, dic sigles perquè sembla que avui poca cosa més
comparteixen.
I neda a contracorrent
votant com li plau al parlament, ja sigui per supervivència, per una conversió tardana
o rebot. És possible que ara en Maragall es vegi més a fora que a dins i intenti
cridar l’atenció per a buscar una nova feina o una jubilació còmode o simplement,
li passa el que passa amb molts que, quan ja no té responsabilitats vomita tot
el que tenia guardat al pap abans de rebentar.
I ara els del seu
partit el conviden a tocar el dos per a trencar la unitat de vot, doncs queda
lleig que vagi per lliure, que faci maragallades, que els deixi malament. I molta
gent veu en l’Ernest una ruptura, del que prima la seva consciència al partit i
es queixen de la reacció tan poc democràtica del partit.
Però clar,
ignoren que un partit no és, paradogicament, democràtic i que el diputat no es
deu als seus votants sinó als senyors que varen decidir posar-lo, no només a
una llista electoral, sinó ben posicionat per assegurar-li feina i sou. Ja se
sap que el feudalisme no es crea ni es destrueix: es transforma.
