Per tot Sants, ni castanyes ni carabasses: Crama Dracula

Dissabte, el darrer cap de setmana abans de Tot Sants i Halloween, primer dia de fred de debò a Barcelona i amb la Fira de les Bruixes a Sants, era evident que no es podia anar a menjar a un restaurant japonès; calia anar a un lloc més exòtic de connotacions d’ultratomba: al Crama Dracula.

Feia temps que hi volia anar, mai havia provat la cuina romanesa i segons em deien, aquest restaurant era el millor tot i que, pel nom, no convidava a anar, doncs anomenar Dràcula al restaurant sembla més de publicitat enganya autòctons que altra cosa, crea una falsa sensació a parc temàtic per atreure al personal però que, culinàriament pot no complir amb les expectatives a base de plats com: “Bistec al Dràcula” al bistec amb salsa de tomàquet, “Empalament Dràcula” a les broxetes de carn o “Botifarra mata-vampirs” a la botifarra amb all i oli.

El lloc on està situat tampoc és una joia, doncs és a on mor l’Eixample, al carrer Provença, tocant Tarradellas, sense una ànima ni senyal de vida, amb vistes a la terrífica presó Model, que de nit té un aire al sanatori mental que sortia a Dràcula de Coppola on Renfield menjava escarabats a l’espera de l’adveniment de senyor de les tenebres.

El local és petit i allargat, amb taules a dreta i esquerra i bancs, les parets amb aire rústic de pedra i decoració rural que deu voler transportar-nos a Transilvània, per molt que Dràcula fos de Velàquia, amb caps de porc senglar dissecats, així com pells d’os, entre altres objectes rurals que, si bé poden considerar-se de cert mal gust, al restaurant li confereix un aire entranyablement típic, inclús resulta perdonable els Dràcules penjats.

El fil musical és música tradicional de romania i al fons pots veure una pantalla de televisió amb un canal de la televisió romanesa (programació terrorífica, recorda les gales de José Luis Moreno però revestit de folklore). Tot plegat resulta força inspirador i et pot dur, amb imaginació, a una taberna rural romanesa. Els crucifixos i els alls van a part.

En els restaurants de menjar no autòcton tenen, només entrar-hi, un element indicatiu de si és bo o no: que hi hagin comensals autòctons menjant, i en aquest cas, crec que la resta de comensals eren romanesos. Això ho escric perquè en nostre estimat i famós Xavier Cugat, aprofitant la seva fama, obrí uns restaurants de cuina Espanyola a Estats Units, ell hi passejava i saludava però mai hi menjava.

Una part de la carta és carn a la brasa, també hi ha sopes i un assortiment d’embotits autòctons, potser el que crida més l’atenció és el formatge i la nata a tot arreu, per tant, absteniu-vos intolerants a la lactosa.

El cambrer va decidir per nosaltres, doncs la premissa era provar plats típics de romania que no poguéssim menjar en un altres lloc (com unes costelles a la brasa). Ens portà un Sarmale cu Manaliguta (les A amb accent circumflex mirant cap a munt), un pastís de patata aixafada i que entrava força suau tot i l’aparença farragosa cobert de nata i formatge d’ovella. Estava molt bo, recorda alguns pastissos de patata que he menjat per aquí però posant olives i altres condiment, pintant-lo amb maionesa o gratinant amb beixamel.

També ens deixa provar unes mandonguilles amb puré de patates (el puré eren dos blocs de patata compacta), mandonguilles allargades que estaven prou bones.

Finalment el sarmale, un rotllet de col amb carn picada a dins i una costella de porc fumada, o el que és el mateix, com botifarres més crues i menys compactes que, en lloc de fer servir els intestins per a embolicar la carn, fan servir col.

De vi, a la carta són tots romanesos, ens oferiren un Cavernet Sauvignon anomenat Dracula, que original, que si bé tenia un gust diferent als nostres vins negres, suposo que a romania fa més fred, servit fred amortigua el gust (el cambrer ens va dir que a Romania es bevia fred), i no estic dient que no fos bo, sinó que era, de regust sorprenentment diferent.

Finalment els postres, aquí si que és preocupant perquè només tenien el crep Dràcula, altra vegada, i el de xocolata, i sempre he pensat que, quan un restaurant no pren en consideració el postra com a plat important, el regust de la visita decau, doncs, què millor per acabar un bon dinar o sopar que un postra a l’alçada? (gots de gelat, pastissos congelats de fàbrica no compten com a postra a l’alçada).

Evidentment, el crepe Dràcula és vermell per la confitura de gerds.

Finalment els glops: un que semblava de gust i color al patxaran amb cireres incloses i un orujo de pruna (crec que és diu Tsuica).

L’atenció al client és molt bona, un cambrer somrient, amable que semblava gaudir de la feina, l‘ambient entranyable, relaxat i càlid i el menjar interessant i que satisfà i a més a bon preu.

Per tant, és totalment recomanable fer-li una mossegada al menjar romanès, amb vampirs o sense, ja sigui la castanyada, tot Sants o altres festes invasores.

 

Crama Dracula, Carrer Provença 18, Barcelona.

Còctel mental del dia: Churchill + Hobbes + Aristòtil + Friedman + Stiglitz

 

Deia Winston Churchill que: “Millorar es canviar; ser perfecte es canviar sovint” i amb aquesta esperança he de reconèixer que estic reflexionant darrerament, no sé si a millor o a pitjor, si és perquè sóc més savi o més estúpid, menys innocent o pel contrari ho sóc massa, però estic canviant.

 

Ara que està de moda la gent que, per les circumstàncies que tots coneixem s’han radicalitzat dins del catalanisme cap a l’indepedentisme, també deu haver qui una de les dues cames ideològiques li va relliscant, com a mi m’està passant.

 

Per naturalesa sóc, i crec que no és dolent reconèixer la pròpia naturalesa, de caire conservador, suposo que perquè m’agrada el cerimonial, el factor nostàlgic i la covardia pròpia del que podríem dir classe mitja catalana aburgesada.

 

També reconec que tinc tics liberals, doncs no sóc excessiu partidari de que l’Estat posi el nas innecessàriament en la meva vida personal i valoro la llibertat individual perquè és una base indispensable d’una societat democràtica (si, sóc dels que, tot i no fumar, es va emprenyar per la prohibició de fumar i el que s’enutja quan el fan anar a vuitanta per autovia quan va sol).

 

No hi ha llibertat ni felicitat si l’individu no és lliure de pensar, fer, resar o fornicar amb qui o com vulgui. La societat ja suposa una cotilla necessària al nostre lliure desenvolupament amb restriccions i normes, que són les que impedeixen que ens anem matant els uns i els altres i poder viure junts amb un mínim de seguretat i ordre, tot allò de l’home és un llop per a l’home de Hobbes ("homo homini lupus"), però tampoc cal pasar de cotilla a armadura!

 

He intentat ser aristotèlic, tot allò del just punt mig, l’equilibri i la racionalitat, el corregir tics extrems i encaixar-me en allò tan imprecís del centre polític i ideològic, el prendre el millor de tot i evitar els perillosos excessos de les idees que duen a construir sobre cendres o destruir per a crear cendres.

 

Perquè suposo que valorativament sé que les dretes conservadores no són èticament  correctes i que el liberalisme no és més que una manada de llops perseguint un conill coix, però l’esquerra pot arribar a ser tan utòpica que és difícil confiar-hi, molt bona voluntat però el que deia: "homo homini lupus”.

 

El capitalisme m’agrada perquè sembla que ens fa progressar i genera riquesa, i el socialisme té l’encant de la justícia social, però, ben reflexionat, al final, acabo caient, de nou, en Churchill: “El vici inherent al capitalisme és el desigual repartiment dels béns. La virtut inherent al socialisme és l’equitatiu repartiment de misèria”.

 

Crec en una estructura que crea riquesa per a desprès ser repartida i això no vol dir repartir xecs ni bitllets, sinó amb oportunitats a qui no les té facilitant-los bones escoles i universitats, ajudar que la gent progressi i millori, vol dir estimar als altres i preocupar-se per a ells oferint una sanitat de qualitat i ajudar-los en els mals moments, no aïllar a la gent com leprosos, no cal ser un pare-estat que ho ha de solucionar tot, però si donar mecanismes als ciutadans per a poder viure i no senyalar-los el camí de la marginalitat i, sobretot, un Estat agraït cap als seus ciutadans (els jubilats per exemple).

 

Però cada vegada costa més creure en tot això i no emprenyar-se veient com el sistema ho està engolint tot: la riquesa ja no es reparteix, diuen que no es crea però no m’ho crec, i la llibertat, no la de mercat, sinó la de l’individu i la pròpia democràcia està cada cop més en entredit.

 

Milton Friedman, tòtem neoliberal, vinculava capitalisme amb democràcia, o sigui que el capitalisme comporta democràcia, però sincerament, avui ho dubto. Si que tenia raó amb l’idea que és el sistema que crea més riquesa, el problema és que, evidentment, no s’acaba repartint amb massa equitat i tampoc justifica que la creació sigui ètica.

 

Potser l’home tot el que crea per a organitzar-se serveix per a destruir la seva pròpia llibertat i la democràcia, mireu tots els intents com han acabat: pervertint la democràcia i anul·lant la llibertat, qui sap si és perquè qui crea el sistema només ho fa amb el secret desig de tindre una preeminència econòmica i/o social sobre els altres.

 

I potser el que cal no és crear riquesa, potser no es necessari créixer indefinidament fins que sigui impossible continuar ascendint, o potser es pot créixer per a sempre, o és que Marx tenia raó, o potser no, a lo millor, l’humanitat encara no està preparada per la democràcia, qui sap, potser d’aquí uns anys, un científic descobreix l’antídot contra el gen de l’avarícia i el materialisme.

 

Mentre estant, continuarem sotmesos a unes elits, o no tot sistema convergeix en això? I en el sac hi poso també el comunisme i el socialisme que sempre que s’han dut a la pràctica han estat força elitistes, perquè si no ho són i ningú lidera i s’imposa sobre els altres passa el que va dir fa poc Joseph Stiglitz a La Vanguardia sobre els antisistema: “Perquè són bons per a denunciar les falles del sistema, però dolents per a corregir-los. No saben ser antisistema sense ser antiorganització. I si no t’organitzes, no aconsegueixes canviar res”.