Hi ha un plat que pots trobar a molts restaurants mexicans que m’encanta, se’n
diu choriqueso, i no deixa de ser una cassoleta de fang amb xoriço
cobert de formatge posat al forn, amb la qual cosa, ja us podeu ben imaginar
que és de digestió pesant per molt que ho posis dins de tortitas i ho
acompanyis de Coronita.
La política sembla, a dia d’avui, com un gran choriqueso: una cassoleta que
crema amb tot de xoriço reobert de formatge fos per sobre: a simple vista no té
mal aspecte, però quan trenques la capa de formatge fos ens crema, costa d’empassar
i, possiblement, ens provocarà una digestió nocturna força pesant.
Vist des de fora, la política és, bàsicament, com una oligarquia
privilegiada que tenen uns sous més que decents (consulteu la plana web
sueldospublicos.es perquè us posarà la pell de gallina), amb privilegis que la
majoria de treballadors mortals no tenim (telèfon mòbil d’empresa Ipads,
portàtils, dietes...) i que a més se’ls ha de tractar diferent i perdonar el
que al ciutadà no se li perdonaria. Marx estava equivocat, doncs la classe privilegiada
ja no és ni la burgesia, sinó la classe política.
Jo no estic en contra de que cobrin un bon sou, estic en contra de que
cobrin un bon sou i dietes que resulten ofensives quan hi ha molta gent que no
arriba als mil euros al mes (i no parlo de pensionistes, sinó de treballadors “legals”.
De forma indicativa només indicat que els parlamentaris catalans cobren entre
40.201,96.-€ i 100.000.-€ bruts l’any, segons els càrrecs que tinguin, essent
el sou mig, d’uns 75.000.-€ bruts anuals (uns 5.357.-€ al mes comptant catorze
pagues o 6.250.-€ comptant 12), recordo que el sou mínim interprofessional és
de 645,30.-€.
Però el que escandalitza és les dietes per desplaçaments, doncs els que
viuen a Barcelona i àrea metropolitana, cobren 20.060,45.-€ en aquest concepte,
els que viuen a 80 quilometres 26.081,58.-€, els que viuen entre 81 i 190
quilòmetres 28.000,37.-€ i la resta 28.237,47.-€ (recordo que el parlament els
dóna un teletac).
Però no només això pot molestar al populatxo, sinó que es té la percepció,
que ser polític és com aquell acudit antic d’obrir la mà dreta i dir “nada por
aquí” i obrir l’esquerra i dir “nada por aquí” i llavors, posant la llengua
contra la paret de la galta, dir “¿dónde està la bolita?”, doncs el polític
dona voltes laborals, comença a un ajuntament, passa per la Generalitat,
continua al senat, passa per una Diputació i acaba de Síndic de Greuges o a CAC
o al consell d’administració de l’empresa X o a la Fundació Z, o on sigui, excepte
fent cua a una oficina de treball.
Fixeu-vos on estan col·locats els ex presidents Espanyols: al consell d’administració
d’una empresa privatitzada per ells (OLÉ) i on estan col·locats exministres
(si, també a empreses privatitzades i que tenen una posició de domini sobre el
mercat Espanyol com Telefonica) i ningú diu res perquè no és delicte, només és
lleig, i, per bellesa, els colors.
Jo sempre he demanat que em donessin un càrrec d’encarregat d’escobilles de
lavabo de la Generalitat, o sigui, un càrrec d’aquells que ningú sap que
existeixen i que, amb el canvi de govern potser no se’n adonen de la seva
existència i no et fan fora, això si, revestit amb un nom de vàries línies per
a la tarja oficia de l’estil: Director General del Departament de Presidència i
Intendència d’escobilles administratives i, evidentment, amb sou de director
general (80.589,54.-€).
I molesta veure que el polític tal col·loca al germà a no se sap on, al seu
marit-esposa o el que sigui, amb un bon sou i bona feina (Tenim els germans
Puig, el Pujol jr., els germans Nadal, els germans Carod-Rovira, els germans Guerra,
els germans Maragall, el marit de la Cospedal, la Sra. Botella... i així anar
sumant), o com tenen relació de parentiu amb persones que, de sobte, obtenen
llicències de televisió o concessions administratives (el marit de la Chacón,
el marit del Collboni...), o com acumulen càrrecs remunerats (que si regidor,
que si membre del consell comarcal, que si de la Diputació, que si membre del Consell
d’Administració de Cementiris de Barcelona, que si membre del Consell d’Administració
de BTV, que si vicepresident del Zoo...).
I molesta, sobre tot, que es pugui posar la mà a la caixa i que no passi
res, que els processos judicials durin fins l’infinit, que els partits polítics
es mosseguin l’un a l’altre per temes de corrupció per a desprès tapar-se les
vergonyes de tal manera que, al final, no sabem com acaben aquests casos de
corrupció (algú recordava que existia el cas turisme? Algú sap que passa amb el
cas pretoria?) i sempre ens queda regust amarg (tenim el famós Gurtel, el vell
Filesa, el Pretòria, el de corrupció de Sabadell, el cas Palau, les relacions
estranyes d’Iniciativa i Agbar, el cas ITV...) i no passa res: tot es
perdonable i justificable, inclús els crèdits bancaris.
Fixeu-vos, un partit polític com es finança (teòricament): subvencions
directes, indirectes (a les fundacions dels partits), per les quotes dels
militants (a 100.-€ el militant), per les contribucions dels càrrecs electes a
través de donacions de part del sou (que desprès es podran desgravar de la
renta) i les donacions, però tenen la seu central, els locals territorials,
gent que hi treballa i cobra, les despeses d’organitzar actes i pica-piques i
les campanyes electorals. Però llavors demanen crèdits per uns imports força
elevats que, pel que es veu o no tornen, o se’ls condona (perdona) mentre
aquests mateixos bancs embarguen pisos per menys. Això si, cal ser un partit
del sistema, doncs els partits sense representació ni tenen ajudes ni crec que
els bancs els fiïn.
I direu que clar, la culpa de tot és dels polítics que són dolents i jo us
diré que si i no, doncs ells fan el que els deixem fer, i han acceptat que
tenen impunitat perquè nosaltres els hem deixat fer i només ens ha preocupat
que la política fos un gran basalt de fang quan ens han dit que calia
putejar-nos la vida a base d’impostos i retallades, i desenganyem-nos, ells
només reflecteixen la moral de la societat en la que viuen.
Ja ho va dir l’economista Gay de Liébana: “Hay demasiado político y poca
ciudadania”, o com diu la ja frase popular: “No hay tanto pan para tanto
chorizo” i jo li afegeixo que, pa potser no, però aviat no hi haurà, ni tan
sols, prou formatge fos.
