Vivim en un moment de pors, estem en
el final d’una època, d’una vida, d’uns esquemes.
És cert que com vivíem i el que se’ns
va dir de com seria el futur només era fum, però ara ja ha dissipat consumit, i
rere la sinuosa cortina i la distracció de les flamarades de colors només hi ha
el gris de la desolació i les cendres i brases que agonitzen.
És cert que no sembla haver-hi alternativa
o futur, que sentim la por dins nostre per l’esdevenir, pel no futur d’avui i
la manca d’alternatives.
Debatre entre el gris fumat i el no
res no és motiu suficient per a restar immòbils a l’espera que d’altres
decideixin per nosaltres, que ens prenguin el poc que tenim per a revifar les
brases i fer-nos creure, altra vegada, en una il·lusió inconsistent de fum i
flames que ens només ens enganya i empresona.
Si, vivim amb por, pensant que hem
perdut el que mai hem tingut, esperant que algun dia sigui nostre i
enganyar-nos, de nou.
Però ara no hi ha fum ni flames, només
brases que cremen.
Aquest fum que ha amagat la
claudicació i submissió, que ens ofega sense que en siguem conscients mai ha
aconseguit que oblidéssim del tot que hi havia alguna cosa rere seu.
Ara convé creuar les brases,
arriscar-se a una cremada o dos, a trampejar l’abisme del negre per a deixar el
gris a l’espera de trobar els colors que ens pertoquen i que ens han amagat
sempre per a que creguéssim que no hi havia més cel que el gris.
I sortirem de les brases, encara que
per l’esquena alguns ens cridin intentant convèncer-nos que la seva terra
cremada és l’única alternativa al negre, i respirarem profund, amb aire fresc i
renovat que ens dissiparà les pors i, llavors, només llavors, veurem el cel
ofensivament brillant damunt nostre i podrem mirar-nos amb un somriure pel camí
fet, sense sentir el dolor de les brases i viurem com vulguem, però mai haurem
d’oblidar el gris ni les flames creant les nostres cortines de fum, perquè el
blau, el nostre blau, l’haurem recuperat per a conservar-lo i, com a recordatori,
tindrem les cremades del nostre pas per les brases.
