L’altre dia passava pel carrer Constitució sobre les dues del mig dia, feia temps que no hi passejava entre setmana a l’hora de dinar, doncs, només faig aquesta ruta quan surto del jutjat al mig dia i vaig directament cap a casa sense passar pel despatx.
El passeig el faig tranquil, sense presses tot i que a l’estiu el sol escalda de mala manera. És un carrer que no ofereix cap atractiu, ni arquitectònic ni comercial, no hi ha res, inclús m’atreviria a dir que el tram que va des de Parcerises fins a Jocs Florals recorda més les carreteres que creuen els pobles, com la C-66 que travessa Corçà i la Bisbal de l’Empordà, que un carrer de ciutat.
El costum en aquestes circumstàncies era passar a saludar a la Trini Polo i petar la xerrada uns minuts. Fou precisament en una d’aquelles parades que la Trini em digué que plegava, que es jubilava.
La Trini ja no hi és i la pastisseria està a mig enderrocar o reformar, no hi ha la marquesina ni els rètols i l’interior es un passadís fosc enrunat que acaba amb la claror d’un pati, ni rastre del mostrador, ni de les neveres, ni els armaris, ni les merengues de l’aparador.
Certament desolat, vaig canviar de vorera amb la mirada buscant alguna cosa física perenne del barri, però en lloc d’això hi havia un solar nou on s’alçava, fins no fa gaire, cases antigues que semblaven sostenir-se dempeus per la inèrcia de la pols de les dècades, una d’elles, la d’en Miquel Gumbau que en els darrers anys donaven l’impressió que era només una façana, com la Petita Maria.
Cases enderrocades per a obrir Can Batlló als nous temps; l’enderroc de la vella Bordeta per a donar pas a la nova.
Resulta curiós que s’enderroqui tot a la vegada, la Pastisseria Polo, referència del barri des de sempre (la meva mare recorda quan s'inaugurà), i Can Batlló, antic cor de La Bordeta que, de donar vida al barri es va anar transformant en un tumor que gairebé el mata.
Potser es necessari enderrocar el passat per a construir el futur, però, a cada mur que cau, edifici que s’enderroca i botiga que tanca em crea l’estranya sensació de pèrdua, d’allunyar-me del meu barri, el de sempre, el de quan era petit, el mitificat. És com l’enderroc del càlid i segur món de la infantesa.
És cert que La Bordeta que recordo, la de petit, la de no fa tant, és possible que faci anys que estigui morta, potser en coma i prostrada al llit, i ara, finalment expirarà per a renéixer com l’au Fènix (curiosament la plaça Fènix està a tocar del carrer Constitució, a la Bordeta).
I la nova Bordeta neix sobre les restes de l’antiga, de la que li donà vida i a poc a poc l’ha anat matant, Can Batlló, i les coses seran diferents al record mitificat, no sé si serà millor o pitjor, però, sigui com sigui, quan passi pel carrer Constitució miraré on hi havia la Pastisseria Polo i, per uns instants, La Bordeta, serà la que guardo en el record.
