"Pensem massa, sentim poc" C. Chaplin

Els desgraciats, també mengen bé

2012-01-23T20:00:00.002+01:00

Divendres teníem ganes d’innovar i per això decidirem provar un restaurant de Gràcia amb el glamurós nom “Bodega Manolo”, si, sembla conya però diuen que s’hi menja molt bé.

No se’ns deixà entrar perquè no hi havia lloc, trobant-nos de sobte, a la part nord de Gràcia deixats de la mà de Déu, a la zona menys concorreguda i alhora desconeguda sense saber que fer.

L’opció fàcil era deixar-se caure pel Torrent de les Flors fins la zona habitual (Verdi, Revolució etc.), però prou havia costat aparcar el cotxe com per a deixar-lo tocant a la Ronda del Guinardó i baixar a peu fins ves a saber on. Però, per una d’aquelles sorpreses de la vida, a prop de la bodega hi havia el restaurant Desgraciats (carrer Providència 114).

Hi vàrem entrar perquè hi havia gana, feia fred i no teníem ganes de donar voltes, de fet, d’entrada, les expectatives eren baixes, l’entrada senzilla sense cap client i l’olor estrany a l’entrar, ens dirigiren a la part posterior on si hi havia gent, la suficient per a estar gairebé sols sense estar-ho.

La carta és agradablement curta i senzilla, acostumats o a cartes infinites de plats amb noms llargs que fa basarda llegir (crec que ningú les llegeix atentament de principi a final), es relaxant no perdre’s entre lletra impresa, recordo que quan es va a sopar és per a gaudir, no per a trencar-se el cap.

El que anomenen pica-pica es curtet ni molt pensat, però efectiu perquè guarda sorpreses, sobretot pels que ens agrada el foie o el mid cuit. És basa en pa de coca, pernil, formatge, anxoves i la cassoleta de musclos, navalles i escopinyes. Ja us dic que amb el mid cuit amb la melmelada d’albercoc ja em tenien el cor guanyat, si a això li sumem el pa de coca del que en sóc un enamorat, comprendreu que, abans del segon plat, ja estava feliç de la vida.

Els entrants ja són més elaborats, un parell d’amanides, l’eterna esqueixada de bacallà, una cassoleta de crema de ceba amb crosta de formatge emmental, un saltejat de bolets, rissotto de ceps amb bolets confitats i arròs negre. No són grans plats, però efectius per a que no sigui impossible no trobar un plat adequats als nostres gusts, reconec que, de no haver hagut el mid cuit hagués menjat ben feliç l’arròs negre.

De peix només entraré amb el que demanaré a la pròxima visita: els canelons gratinats de rap, gambes i palangre, perquè, sense veure’ls ja em ve salivera ja que el que més em desagrada dels canelons és la carn i l’idea de substituir-los per rap i gambes em sona excel•lent.

Però la part de la carta més llarga és la dedicada a la carn, deliciosos menjars que als carnívors ens fa dubtar en que hem d’elegir: filet de bou, steak tartare, entrecorre, hamburguesa, cuixa de cabrit, garrinet al forn, cua de bou estofada i magret d’ànec.

De les baixes expectatives en vam sortir plens i feliços, ja que, els desgraciats, també saben menjar bé.

Per favor, no poseu rajoles al meu carrer

2012-01-17T20:00:00.001+01:00

Avui els he vist, amuntegats en palers al meu carrer, a punt de ser col•locats, ben tallats, tots igualats i m’he espantat i entristit.

Quan era petit, recordo que hi havia carrers que no estaven asfaltats, que en lloc de quitrà hi havia tot de pedres rectangulars de cantons desgastats pel temps i que a casa en deien adoquins.

Recordo perfectament el so que feien quan un cotxe passava per sobre i que, fins no fa gaire, encara n’hi havien al carrer Violant d’Hongria i prop la plaça de toros de les arenes.

És més, cada vegada que aixequen un carrer, reapareixen immutable al pas del temps com les antigues carreteres romanes, amb tots els adoquins ordenadament clavats al terra impertorbables.

Aquests adoquins no es movien, no s’enfonsaven, només provocaven que el carrer fos una mica irregular i que les senyores amb talons caminessin incòmodes. Tampoc s’embrutaven ni quedaven tacats, ni es trencaven, ni es negaven d’aigua però l’ajuntament decidí asfaltar-los i amagar-los. Eren de pedra suficientment ordinària i basta com per a resultar indignes d’una ciutat tan moderna i cosmopolita com Barcelona.

Des de fa un temps ençà, l’Ajuntament ha recuperat l’idea de enrajolar els carrers i substituir l’asfalt, però, en lloc de recuperar els antics adoquins, es decidí col•locar unes pedres quadrades i canterudes, molt maques, però poc practiques. Ara enrajolaran el meu carrer.

El carrer Rossend Arús (inaugurat el 29 de gener de 2011) té aquests adoquins moderns i ja estan descantonats, esquerdats, trencats, enfonsats, desenganxats i a més amb unes taques horroroses, sembla que tot líquid que hi cau s’hi queda enganxat, com si fossin de pedra porosa, creant la desagradable imatge d’un carrer ple de taques perennes de sospitós origen.

Els que em coneixen saben que molt partidari dels carrers peatonals o els de preferència peatonal no sóc. El carrer és carrer i el passeig passeig, i alguns d’aquests carrers que ara són de preferència peatonal, de facto ja ho eren abans.

L’Ajuntament té la debilitat de caure a la temptació del disseny, de fer les coses maques, i pel camí s’oblida que les coses no són per mirar, sinó per utilitzar.

Renovar-se

2012-01-10T20:00:00.001+01:00

M’agrada molt la llibertat amb la que els partits polítics utilitzen l’expressió “renovar-se”. És absolutament fascinant perquè, de tan bord que resulta, hi ha gent que s’ho empassa.

Els partits polítics són com una monarquia on, la Cort, vetlla per la successió ordenada del rei quan aquest mor o li tallen el coll. Un canvi per a que res canviï, un semblar per a no ser, ja que, un canvi real suposaria masses trasbalsos, massa gent hauria de buscar feina i d’altres, potser, haurien de donar excessives explicacions.

Dir que Rubalcaba és la renovació del PSOE, és com dir que Núria de Gispert ho és de CIU. Fa deu anys ja estaven allí i s’aguanten a la cadira i a les llistes electorals, enganxats amb adhesiu industrial.

I és que el senyor Rubalcaba ja estava a primera línia amb el president Felipe González (I d’això ha passat més d’una dècada i dos presidents). Aquest senyor es dedicava a la política des d’abans que existís internet i les xarxes socials, abans de l’euro. Sabeu que en el 1982 ja tenia un càrrec intern en el govern Espanyol? Sabeu que l’any dels jocs Olímpics, 1992, ja era ministre? I aquest senyor és la renovació. SENSACIONAL. Diplodocus com a evolució de la naturalesa.

I la Carmeta? Sembla més renovació perquè és més jove i no tenia edat per a ser ministre a l’època Felipe, perquè sinó, no dubteu que estaria fent saltirons amb la bandera de la renovació. I mira que ja en el 1999 ja era regidora d’Esplugues, o sigui, que porta 13 anys xarrupant de la mamella i en farà 41 anys des del seu natalici. Va canviar el xumet per la poltrona.

Aquesta senyora, que predica en canvi, i explica que les polítiques conservadores han causat la crisis, oblida que ha estat ministra aquests darrers anys, un dels ministeris que ocupà era Habitatge. Per tant, resulta ofensiu que intenti escórrer el vulto, i això sense entrar amb l’imatge de penediment que mostra constantment pel fet d’haver nascut a Catalunya, com si l’incomodés. A vegades, em recorda aquells negres que es tatuaven a l’esquena un: “Perdóname Dios por ser negro”.

Bon Nadal i Feliç 2012?

2011-12-23T17:21:00.000+01:00

No sé si desitjar un feliç 2012, potser resultaria més lògic desitjar ànims de cara al nou any, ja que, cada vegada resulta més evident que ni els Maies ni Nostradamus anaven tan desencaminats, perquè, si bé la fi del món no sembla que vingui (una plaga, mars de lava, inundacions terribles... seria una solució massa ràpida per acabar el sofriment), si que ens espera un drama monumental.

Pinten bastos perquè l’economia no sembla millorar, al contrari, la sensació general és que ens acostem a l’abisme i que, potser, molts podem arribar al 2013 sense feina (toquem fusta) i d’altres sense ingressos. Si falla l’economia, la resta no importa.

Tots tenim clar que l’economia supedita la política, amb la qual cosa, els bancs poden rebre diners públics, però els costa horrors facilitar al ciutadà aquests diners, encara que sigui per a limitar la pressió del deute sobre el ciutadà o les empreses abans d’omplir la llista d’insolvents. Els neo liberals diuen que s’haurien de deixar caure els bancs i començo a pensar que tenen raó en aquest aspecte.

Se’ns demana sacrificis però alhora ningú ens assegura si serviran, perquè la base sobre la que s’actua es errònia: tot el que estem fent es buidar d’aigua i apedaçar un vaixell en mig d’un temporal, quan, realment, el que potser hauríem de fer es recular i buscar un nou vaixell.

El sistema s’ha col•lapsat i per tant, no l’hem d’arreglar, sinó refer. No faig una apologia del comunisme perquè no hi crec, el comunisme és impossible mentre les persones continuem essent llops per a nosaltres mateixos: egoistes, envejosos i altres defectes que arrosseguem des de abans de les cavernes. Només es pot limitar aquests defectes des de la imposició, i això passa per la manca de llibertat de pensament i la pobresa intel•lectual i, tot i així dubto de l’èxit.

L’egoisme duu a l’ambició i junts, agafats de la mà, cap a l’autoritarisme o al capitalisme salvatge que desemboca en una situació en la que podríem substituir el poder de l’Estat pel poder corporatiu, essent els financers els nous senyors feudals, les institucions democràtiques mers titelles i els ciutadans nous vassalls econòmics. El final de l’Estat-Nació?

Fins ara hem tingut un model social que ha estat el propi càncer de si mateix: ens hem cregut que nosaltres hem d’exigir a l’Estat i ell ha de vetllar pels nostres interessos, ha passat com en les relacions paterno-filials: l’Estat ha estat massa protector i el poble ha confiat massa en que l’Estat li trauria les castanyes del foc sempre. Ens ha malcriat i nosaltres ens hem deixat malcriar.

I ara, el nen mimat, veu al seu pare sense feina, endeutat i sense possibilitat de passar-li la setmanada i posar filet al plat, i el nen s’emprenya com una mula perquè el seu pare no li pot conservar els privilegis que tenia.

L’error és nostre per no haver marcat el camí i haver deixat que altres ho fessin per nosaltres. Res tornarà a ser com abans, perquè, possiblement, en el fons, mai havia d’haver estat com abans.

Què és una Constitució?

2011-12-05T20:21:00.001+01:00

Com que s’acosta el dia de la Constitució, m’agradaria transcriure un tros del llibre “Què és una constitució?” de Ferdinand Lassalle, és un recopilatori de conferències que feu aquest bon home desprès de la revolució frnacesa.

He copiat fragments que em semblen més interessants per a que feu la reflexió pertinent. Si voleu llegir-ho íntegre, el podeu trobar a http://www.antorcha.net/biblioteca_virtual/derecho/lassalle/indice.html.

En aquests fragments veureu com coses que avui en dia passen, ja succeïen a mitjans i finals del segle XIX, amb la diferència que en aquell moment no es tenia ni coneixements ni experiència constitucional. La forma més senzilla de definir una Constitució.

"Ahora bien, ¿cuándo puede decirse que una Constitución escrita es buena y duradera?

La respuesta, señores, es clara, y se deriva lógicamente de cuanto dejamos expuesto; cuando esa Constitución escrita corresponda a la Constitución real, a la que tiene sus raíces en los factores de poder que rigen en el pais. Allí donde la Constitución escrita no corresponde a la real, estalla inevitablemente un conflicto que no hay manera de eludir y en el que a la larga, tarde o temprano, la Constitución escrita, la hoja de papel, tiene necesariamente que sucumbir ante el empuje de la Constitución real, de las verdaderas fuerzas vigentes en el país."

"El hacer una Constitución escrita era lo de menos, era lo que menos prisa corría: una Constitución escrita se hace, en caso de apuro, en veinticuatro horas; pero con hacerla nada se consigue, si es prematura."

"Pues lo mismo acontece con las Constituciones. De nada sirve lo que se escriba en una hoja de papel si no se ajusta a la realidad, a los factores reales y efectivos de poder."

"Como saben ustedes, señores, hay en nuestra ciudad un partido cuyo órgano en la Prensa es el Volkische Zeitung, un partido que se agrupa con angustia febril y ardoroso celo en torno a ese guiñapo de bandera, en torno a nuestra agujereada Constitución, partido al que le gusta llamarse, por esto mismo, el de los leales a la Constitución y cuyo grito de guerra es: ¡Dejadnos nuestra Constitución, por lo que más queráis; la Constitución, nuestra Constitución, socorro, auxilio, fuego, fuego!

Cuando ustedes, señores, donde y cuando quiera que ello sea, ven que se alza un partido que tiene por grito de guerra ese grito angustioso de ¡agruparse en torno a la Constitución! ¿qué piensan, qué debemos todos pensar? Al hacer a ustedes esta pregunta, señores, no apelo a sus deseos, no me dirijo a ustedes llamando a su voluntad. Les pregunto, pura y simplemente, como a hombres conscientes: ¿Qué inferirán ustedes, qué deberá nesesariamente inferirse de espectáculo semejante?

Estoy seguro, señores, de que, sin necesidad de ser profetas, dirán, cuando tal observen: esa Constitución está dando las boqueadas; ya podemos darla por muerta, unos cuantos años más y habrá dejado de existir.

La razón es sencillísima. Cuando una Constitución escrita corresponde a los factores reales de poder que rigen en el país, no se oye nunca ese grito de angustia. Ya todos se cuidarán mucho de acercarse demasiado a semejante Constitución, de no guardarle el respeto debido. Con Constituciones de éstas, a nadie que este en su sano juicio se le ocurre, jugar, si no quiere pasarlo mal. Con ellas no valen bromas. No, allí donde la Constitución escrita refleja los factores reales y efectivos de poder, no se dará jamás el espectáculo de un partido que tome por bandera el respeto a la Constitución. Mala señal que ese grito resuene, pues ello es indicio seguro e infalible de que es el miedo quien lo exhala. indicio infalible de que en la Constitución escrita hay algo que no se ajusta a la Constitución real, a la realidad, a los factores reales de poder. Y si esto sucede, si este divorcio existe, la Constitución escrita está perdida, y no hay Dios ni hay grito capaz de salvarla.

Esa Constitución podrá ser reformada radicalmente, girando a derecha o a izquierda, pero mantenida, nunca. Ya el solo hecho de que se grite que hay que conservaria es clara prueba de su caducidad, para cualquiera que sepa ver claro. Podrá desplazarse hacia la derecha, si el Gobierno cree necesaria esta transformación para oponer la Constitución escrita, aconsonantándola con los factores reales de poder, al poder organizado de la sociedad. Otras veces es el poder inorgánico de ésta el que se alza para demostrar una vez más que es superior al poder organizado. En este caso, la Constitución se transforma y se cancela girando a la izquierda, como antes en sentido derechista. Pero tanto en uno como en otro caso, la Constitución perece, está perdida y no hay quien la salve."

"Si ustedes, señores, no se han limitado a seguir y meditar cuidadosamente la conferencia que he tenido el honor de desarrollar aqui, sino que, llevando adelante las ideas que la animan, deducen de ellas todas las consecuencias que entrañan, se hallarán en posesión de todas las normas del arte y de la sabiduria constitucionales. Los problemas constitucionales no son, primariamente, problemas de derecho, sino de poder: la verdadera Constitución de un pais sólo reside en los factores reales y efectivos de poder que en ese pais rigen, y las Constituciones escritas no tienen valor ni son duraderas más que cuando dan expresión fiel a los factores de poder imperantes en la realidad social, de ahí los criterios fundamentales que deben ustedes retener. En esta conferencia me he limitado a desarrollarlos de un modo especial en relación con el Ejército. Por dos razones: la primera es que la premura del tiempo no me permitiría más, y la segunda que el Ejército constituye el más importante y decisivo de todos los resortes del poder organizado. Pero ya comprenderán ustedes, sin necesidad de que yo se los explique, que lo mismo que hemos dicho del Ejército acontece con la organización de los funcionarios de justicia, los empleados de la administración pública, etc.; también éstos son resortes orgánicos de poder de una sociedad. Si no olvidan ustedes esta conferencia, señores, y vuelven a verse alguna vez en el trance de tener que darse a sí mismos una Constitución, espero que sabrán ustedes ya cómo se hacen estas cosas, y que no se limitarán a extender y firmar una hoja de papel, dejando intactas las fuerzas reales que mandan en el país.”

El fracàs del món de les lletres

2011-12-02T18:27:00.000+01:00

Vivim en un món regit per l’home de lletres, que ha organitzat la societat en base a reflexions i ideologies, de paraules i frases amb doble sentit, un ordre que està rebentant.

El món dels filòsofs ordenat per juristes ha creat una horrorosa societat complexa de lleis, de paper i de paraules, que en lloc d’organitzar i facilitar-nos la vida, ens la compliquen infinitament fins al col•lapse.

És l’ambigüitat de les lleis, de la paraula, que ha inventat la lletra menuda, que ha convertit totes les coses de la vida en burocràcia administrativa, en pèrdua de temps, de diners, de paciència i d’eficiència.

Les lletres és el món del pensament, de buscar respostes que sempre són alhora correctes i incorrectes, de veure un objecte i decidir si és de color vermell, morat o porpra amb arguments valoratius sense obtindré una certesa total. La lletra és idea i pensament, i per tant, elements subjectius sobre les que hem basat un món que s’esquerda.

Potser ara és l’hora de canviar els pensadors i escrivents per enginyers, per gent de ciència que busca una solució a un problema, que no es basen en reflexions sinó en fets i números, en gent que pugui refer el món amb un ordre pràctic i útil, un món potser més fred però fàcil. Perquè, desenganyem-nos, ningú entén a Sòcrates i fa mandra llegir a Montesquieu, però tothom sap fer servir un Iphone sense llegir les instruccions.

Marató de donacions de sang de Sants, Hostafrancs i la Bordeta

2011-10-04T12:56:00.000+02:00

Ser solidari costa esforç, diners i voluntat. És senzill caure en la mandra i desdeny, en la senzilla idea que el teu esforç solidari cau en un sac de cul foradat o que algú ja ho fa per a tu, però hi ha una forma fàcil, senzilla, directa i gratuïta d’ajudar: dóna sang.

No cal anar al Corn d’Àfrica per ajudar a qui ho necessita, ni apuntar-se a una ONG, només donar sang, deixar que la nostra pròpia vida serveixi per a salvar-ne d’altres. Ni costa ni fa mal. Són uns minuts de la nostra vida asseguts que poden salvar la vida de fins a tres persones.

Donar sang és una inversió, perquè el que vosaltres doneu potser un dia ho rebreu, no hi ha dia que algú no sobrevisqui gràcies a la sang anònima d’un tercer, un acte generós i anònim. Regalar la teva vida i l’esperança a algú que ho necessita mai havia estat tan fàcil.

Tot això per a anunciar-vos que aquest dissabte 8 d’octubre, a l’Auditori de les Cotxeres de Sants es fa la primera marató de donació de sang a Sants, Hostafrancs i la Bordeta, convidant-vos a participar donant-ne una mica, perquè mai la solidaritat havia sortit tan barata.

El líder blau, babau

2011-09-30T22:00:00.001+02:00

El tòpic diu que les nenes busquen un príncep blau, l’home perfecte, o miratge imperfecte, l’home de virtuts infinites i debilitats inexistents, però l’arquetip, parteix de l’antiguitat, de les restes dels fonaments socials de la nostra societat on l’home era qui duia el pa a casa, qui defensava la família, qui manava. Aquest tòpic ja no és vàlid, l’home ja no és el rei de casa seva, sinó un altre proletari, però l’arquetip continua vigent perquè, encara que hi hagi noies que ho neguin o no emprin l’expressió príncep blau, continuen busquen la seva definició i se la creuen.

A la societat ens passa el mateix, vivim a l’espera del líder, de la persona que agafarà el poder i farà que tot rutlli, que el nostre col·lectiu vagi en la direcció correcta prenent les nostres preocupacions perquè puguem viure feliços i tranquils. Però el líder, és un altre tòpic, una resta tribal del cap de la tribu, el senyor feudal, el rei, el patró. Encara tenim el sostrat místic que espera l’aparició d’una deïtat que té cura de nosaltres.

El líder, expressió horrorosa perquè denota submissió, és algú que inspira confiança i a qui se li veuen aptituds per a fer grans coses, i en conseqüència ens el creiem i li cedim tota la nostra sobirania talment com si tingués unes virtuts sobre humanes, un messies o figura divina, un Moisés que ens guia a través de mars i muntanyes per arribar a la terra promesa.

El líder és com un guia, algú que ens duu cap a algun lloc concret, que s’ocupa de totes les contingències, però oblidem que no ens calen líders ni guies, perquè qui ha de decidir cap a on cal anar i com fer-ho, no és un líder, sinó el poble.

Mai hem entès realment que significa la democràcia ni la sobirania del poble, hem admès que suposava una delegació a algú, quan realment es cedir la gestió del que nosaltres volem a un tercer i que aquest, que és el nostre empleat, no el nostre cap.

Mentre no ho entenguem, continuarem solters a l’espera del nostre líder blau o arrossegats per líders babaus.

L'home que volia ser rei

2011-09-20T19:37:00.000+02:00

Germà d'un príncep i amic d'un captaire si és digne.

Amb aquesta frase començava Rudyard Kipling un conte que ha esdevingut famós: L'home que volia ser rei, i que, posteriorment, John Ford el convertí en pel·lícula el 1975 amb Sean Connery i Michael Caine. No entraré en valoracions de la pel·lícula, només dir que és excel·lent i que els dos actors fan una feina magnífica com a ex soldats Anglesos que malviuen estafant i enganyant amb simpatia per l’Índia colonial.

Faig menció a aquesta obra per la moral del conte i de la pel·lícula, la de dos somiadors, Daniel Dravot i Peachey Taliaferro Carnehan, que decideixen convertir-se en reis de una regió inhòspita de l’Índia aprofitant els coneixements militars de l’exèrcit britànic sobre els pobres autòctons que encara van amb rocs i llances.

El seu objectiu no es ser reis per sempre, sinó aconseguir-ho per a enriquir-se i marxar a casa, un pillatge institucionalitzat, però com sol passar, un d’ells, el que es elegit o convertit en monarca i Déu perd el cap, embriagat de poder, i accepta i es creu el seu rol de rei i Déu, que és l’elegit, fill d’un Déu antic, d’Alexandre el Gran que conquerí aquells territoris en el boirós passat.

El procés de canvi en la mentalitat de Daniel Dravot, el que es converteix en rei, es produeix paulatinament, i a mesura que els plebeus incultes el van adorant, es creu que, realment està cridat a fer grans coses i comença a legislar i a comportar-se com un rei, un emperador, acabant foll per la seva idea que el durà a desoir al seu amic i duent-los a la destrucció i patiment. La fi del somni per no haver sabut plegar a temps, per creure’s millor i més intel·ligent que els altres, per a no saber acabar el joc a temps, de que es té el poder per la gracia de Déu.

A la política passa el mateix, si bé no tothom hi entra amb la voluntat de saquejar res, si és cert, que a mesura que els aplaudiments són més forts, resulta més difícil escoltar els crits de la consciència.

Som cadires

2011-09-12T21:00:00.001+02:00

Suposo que la culpa és de l’Estat del benestar mal entès i poc explicat i a la nefasta herència moral franquista el que ha aconseguit que siguem una societat d’immobilistes i apoltronats, que siguem incapaços de revoltar-nos i defensar el que és nostre.

La certesa, falsa, que ho teníem tot assegurat i que una força superior vetllava pels nostres drets i privilegis ha fet que la musculatura social s’estovi i ens hagi sortit una gran panxa. Ens hem preocupat tant de nosaltres mateixos, de gaudir de la nostra llibertat individual que hem deixat de mirar a fora de casa, al veí, al carrer, al barri i als nostres propis governs, perquè tot, aparentment, anava bé, fàcilment bé, com si la bona vida i l’alegria fos eterna, com si poguéssim viure perpètuament en una bacanal gratuita.

I de sobte, la festa ha acabat, i veiem com aquests drets i privilegis que teníem no són tan ferms com creiem, que no estan tan ben defensats, que son vulnerables, i ens enutja la idea, perquè com els reis absolutistes, creiem que tot el que tenim és per voluntat divina, que els drets són innats a l’home i no una creació i autoentrega humana i que el que l’home pot atorgar també ho pot prendre..

Ara, veiem en perill aquests drets i protestem, per no dir indignem, però d’una forma totalment aburgesada, de butaca i cigar, una disconformitat que no passa de paraules i petites crítiques que son més laments que altra cosa. El: “no és just”, el “és un dret nostre” i tota la diatriba d’expressions emprades per a protestar no són més que les de nens mal criats que els han pres una joguina perquè desprès, tants escarafalls, no es tradueixen en res. Queixes i cap proposta, el “no” omplint boques i buidant cervells.

No demano una revolució, però si que exigeixo deixar de ser cadires i aconseguir moure’ns, perquè si nosaltres no ho fem, no podrem exigir a altres que ho facin per nosaltres.

I tot té el seu final…

2011-08-01T10:03:00.000+02:00

Doncs si, aquesta carta és per acomiadar-me, no realment, però si oficialment. He estat més de tres anys essent Conseller Municipal de CIU a Sants-Montjuic i ho deixo.

Han estat anys d’aprenentatge del funcionament de l’Ajuntament, el Districte, de les inèrcies de les entitats, de la mateixa política, de conèixer persones amb les qui, m’atreveixo a dir, hem trobat certa cordialitat, confiança i afecte.

Ha estat una experiència més de la vida que m’ha permès descobrir el meu barri i a estimar-lo encara més, per la seva vitalitat, el seu esperit lluitador i la seva gent.

Us he d’agrair, als veïns, totes les mostres d’afecte rebudes, totes les portes obertes, l’estima i ensenyances, haver-me obert els ulls a que certes idees preconcebudes no es corresponien amb la realitat.

Els que em coneixen saben que mai he cregut en la política normal, i potser és un punt de vista equivocat, sempre he tingut la certesa, i ho continuo pensant, que la piràmide és inversa, que el polític està a baix i el ciutadà a dalt, que se l’ha de cuidar, mimar i escoltar. El polític no és el pare i el veí el nen a qui renyar i riure-li les gràcies. Els que trepitgen el carrer són els que marquen el camí i el polític qui condueix el vehicle seguint la línia.

He intentat ser cordial i amable, guanyar-me la vostra confiança sense mentides, he procurat ser-vos sincer perquè, en el barri, ens coneixem tots i sabem a qui vota cadascú, però això no ha d’impedir un enteniment per a millorar les coses.

Espero, sincerament, haver-vos deixat, com a Conseller, un record tan grat com el meu cap a vosaltres no podent-vos agrair mai prou tot el que he après. Mil gràcies.

Però no marxo, continuo vivint al barri i em sabria molt greu desaparèixer “socialment”, per això, us vull comunicar que estic aquí pel que necessiteu i que espero que, amb aquests tres anys i escaig de convivència, hagueu guanyat un amic.

Com cantà Lluís Llach:

“Jo hi sóc si també vols ser-hi

tan sols per fer un camí junts,

pel goig de seguir petjades

que ens han dut molt lluny.

Pel plaer d'un demà que engresqui

perquè ens hi trobem a gust

refent l'art de viure

poder conviure

el somni d'un món més just.”

Sempre hi ha hagut sexe a les cançons

2011-06-22T21:39:00.000+02:00

Fa poc, a determinats Estats es censurà la cançó Fuck You de Cee Lo Green, suposo que per la repetició de l’expressió “que et follin”, també no fa gaire, a Enrique Iglesias també li xiularen les orelles, i és que, avui, sexe i música està completament lligats vulguin o no les ments obtuses.

No només els videoclips i la pròpia imatge que mostren els artistes és clarament sexual, sinó, que el contingut de les lletres resulta prou explícit, ara bé, creieu-me si us dic que el sexe en el món de la música ha estat sempre més o menys subtitulat i elegant. La diferència és que avui tot s’ensenya i res s’amaga, convertint el sexe en quelcom d’agressiu i tan obvi que ja no és ni divertit ni elegant.

En el grup de cançons que se’ls anomena The American Songbook o standards, aquelles cançons que des de princis de segle XX fins a l’actualitat han configurat el repertori bàsic dels artistes de jazz hi ha temes que, observats a dia d’avui a través de les lletres i el mal pensament imperant, o a través de determinades interpretacions, fa que se’ls entrevegi un doble sentit eròtic rere una lletra, aparentment, d’amor.

El 1932, Cole Porter, escrigué una de les cançons de més populars de la història anomenada Night And Day. Segons la lletra podríem interpretar que és el lament d’una persona que estima a una altre sense ser correspost, sentint-se frustrat, però compte que, coneixent a l’autor i el seu sentit de l’humor irònic i la seva afició per la vida dissipada, podem mal interpretar certes frases:

“Day and night, night and day

Under the hide of me

There's an oh such a hungry yearning burning inside of me

And this torment wont be through

Until you let me spend my life making love to you”

No és difícil entendre que, potser més que amor, l’autor parla d’una passió sexual descomunal quan escriu: “Dia i nit, sota la meva pell crema un anhel de fam, i aquest turment no tindrà fi fins que em deixis passar la vida amb tu estimant-te/fent l’amor” dia i nit.

Un altre exemple del gran compositor Cole Porter és You Do Something To Me de 1929. Aparentment és un cant alegre d’una persona enamorada, un resum de la sensació que és té els primers quinze dies un mes de conèixer algú abans de conèixer-lo/la del tot.

“You do something to me,

something that simply mystifies me.

Tell me, why should it be

you have the power to hypnotize me?

Let me live 'neath your spell,

Do do that voodoo

that you do so well.

For you do something to me

that nobody else could do!”

Aquí, Cole Porter podia haver utilitzat tots els tòpics de l’època: que com parla, que la mirada, que el somriure..., però directament, ens diu que el que li fa perdre el cap no és tan com és la noia/noi, sinó el que li fa: “Fes aquest vudú que tu saps fer tan bé, per tu fes-me alguna cosa que ningú més pot fer”. Digueu-me mal pensat, però, poc no crec que fàci referència a fer pastissos i croquetes.

Canviant d’autor, passaríem a Teach Me Tonight de Gene De Paul i Sammy Cahn de 1953, una cançó no tant coneguda com les anteriors però de la que se’n poden trobar grans interpretacions. El títol ja és prou suggeridor però, compte amb la lletra!

“Did you see that I've got a lot to learn?
Well don't think I'm trying not to learn,
Since this is the perfect spot to learn -
Oooh, teach me tonight!

Let's start with the ABC of it,
Roll right down to the XYZ of it
Help me solve the mystery of it,
Teach me tonight!

(…)

One thing isn't very clear my love,
Should the teacher stand so near my love?
Graduation's almost here my love,
Come on and teach me tonight.”

Si unim en tant poca lletra paraules i expressions com: ensenya’m, massa a prop i nit, no cal ser extremadament mal pensat per a fer càbales.

Finalment, una cançó més subtil, i la càrrega sensual ho és més per la interpretació de Sinatra en la seva gravació de 1964 que per la pròpia lletra en si. La cançó és Best Is Yet To Come de Cy Coleman i Carolyn Leight, i el vells ulls blaus li conferí un aire d’arrogància sexual palpable. Si escolteu bé la lletra, el fraseig i teniu en ment pinzellades de la biografia del cantant, us vindrà una imatge: la de un home de mitjana edat que veu a una noia més jove que ell trobà atractiva i de tot el que ell li pot ensenyar amb un somriure als llavis i la cigarreta a la mà.

“Out of the tree of life, I just picked me a plum
You came along and everything started to hum
Still it's a real good bet, the best is yet to come

The best is yet to come, and wont that be fine
You think youve seen the sun, but you aint seen it shine

Wait till the warm-up is underway
Wait till out lips have met
Wait till you see that sunshine day
You aint seen nothin yet

The best is yet to come, and wont that be fine
The best is yet to come, come the day that your mine

Come the day that your mine
Im gonna teach you to fly
Weve only tasted the wine
Were gonna drain that cup dry

Wait till your charms are right, for the arms to surround
You think youve flown before, but you aint left the ground

Wait till you're locked in my embrace
Wait till I hold you near
Wait till you see that sunshine place
There aint nothin like it here

The best is yet to come, and wont that be fine
The best is yet to come, come the day that your mine”

Les majories inquantificables

2011-06-21T21:00:00.002+02:00

Suposo que deu ser una qüestió de valors, aquella cosa tan depreciada avui en dia perquè dona un aire a antic, carcamal i de dretes (dreta-caca, sistema-caca), però ja tinc la certesa que fa tant temps que ens els passem per l’arc de triomf que hem perdut el nord.

Quin és per mi el valor cabdal en una societat? La democràcia. D’aquest principi en deriva tot ja que sense democràcia no hi ha control ni divisió de poders, ni llibertat, ni igualtat ni res, només totalitarisme i imposició.

Trobarem centenars de sistemes democràtics, tots amb les seves virtuts i defectes, però tots, els que podem considerar mínimament democràtics, coincideixen en que hi ha llibertat per elegir i ser elegit representant del poble, que es pot confrontar idees pública i lliurement, que la majoria s’imposa i la minoria respecta a la majoria, sense que això suposi renunciar a la protesta i la critica.

La setmana passada uns individus van decidir que el Parlament de Catalunya no funcionés, que no pogués aprovar ni debatre lleis, pel sol fet que, aquests individus, consideren que la gent de dins de la cambra no els representa. Estan equivocats.

Seria el mateix si qui hagués fet l’acció d’ahir haguessin estat feixistes declarats amb les seves creus gamades que no creuen en la democràcia? No, en aquest cas, l’adjectiu de l’acció d’ahir seria, com a mínim, la d’intent de cop d’estat, però clar, una cosa és anar contra la democràcia i l’altra dir que “aquesta” democràcia no agrada.

Els diputats electes són elegits, segurament no prou democràticament, pel ciutadà que els fa confiança (amb més o menys resignació) perquè actuïn i defensin unes línies generals, com un contracte laboral temporal en el que, si els representants no ho fan com un vol, pot votar algú altre. Ningú ho impedeix.

Aquests senyors i senyores fan una feina que podem considerar, inclús com a millorable, evidentment, però el seu origen, qui els ha col·locat és el poble, per molt que la llista electoral la faci un partit. És el ciutadà qui decideix si guanya en Mas o no, i si guanya com ho fa, amb majoria o minoria.

No anar a votar no suposa que els polítics no et representen, sinó que és una renúncia voluntària a un dret, que, per altra banda ha costat anys de patiment de molta gent aconseguir, amb la qual cosa, és tan un dret individual com un deure vers la col·lectivitat.

Sé que hi ha gent que no vota com a protesta per una classe política que viu en el Olimp i no veu o comprèn els mals socials, però també n’hi ha que no ho fan perquè no els surt de la reial gana, i moltes vegades els posem al mateix sac com si tots els que es queden a casa estiguessin protestant.

Paralitzen el parlament perquè tenen raó, perquè són tocats per una il·luminació, una rebel·lació que els permet posseir (en propietat) la veritat absoluta i atorgar-se una representativitat que no queda acreditada. Qui els ha delegat la responsabilitat del meu vot, de la meva voluntat, de la meva representativitat, de la meva opinió i paraula? Ningú, però em posen dins de la saca, perquè, suposo que deuen considerar que tinc les facultats mentals trastornades i que per això penso diferent a ells.

Ja comença a fer fàstic, que hi hagi individus que es creuen amb la veritat absoluta i una altivesa i superioritat moral que només ells es reconeixen i que ignoren el principi sagrat i bàsic de la nostra societat: la democràcia.

A mi, ni m’agradava el Tripartit, ni moltes de les lleis que van fer, però no per això vaig decidir que podia impedir que el Parlament funcionés perquè el Tripartit em feia més o menys angúnia, o perquè una llei la trobés aberrant, protestava i callava i quan se’m va permetre vaig actuar votant.

La democràcia es empassar-se gripaus quan la majoria ho exigeix, i aquesta majoria s’ha de veure, no intuir, cal comptabilitzar-la.

I per acabar; si no els agrada com funcionen les coses, que facin alguna cosa, ja que, de moment, aquest sistema tan fastigós, despreciable i poc democràtic, permet ser canviat si la majoria ho vol.

És més, si ho fan seriosament, si s’asseuen, reflexionen i ho fan, estic segur que hi haurà molta gent que els donarà suport, perquè si en una cosa tenen raó és que el sistema falla, però obvien que d’aquesta falla tanta culpa en té el poble com el polític.

Els campistes em fan pensar massa

2011-06-09T21:00:00.000+02:00

Com que ja portem unes setmanetes amb el tema de les acampades indignades, m’agradaria fer unes quantes reflexions ja que, des de que plantaren la tenda, la meva humil opinió dels campistes ha evolucionat.

Primer vaig pensar que eren els típics alternatius de sempre, els que estan a tot arreu i que s’apunten a totes les festes i festetes, els individus que et vas creuant al llarg de la teva vida i que són els pro palestins, pro saharauis, okupes i tota la pesca.

En el fons els admiro perquè són idealistes (no s’han deixat endur pel pessimisme), però alhora em provoquen la vena paternalista al considerar que, potser, encara no saben que el món gira al voltant del sol i que les coses no són ni blanques ni negres. En tot cas, d’aquests n’hi ha uns quants aprenents a revolucionaris de megàfon a la mà que semblen buscar la seva revolució, el seu moment històric, el seu “jo hi vaig ser” amb llàgrimes de nostàlgia i orgull als ulls.

Al cap d’uns dies, desprès d’una parell de visites a la plaça Catalunya em vaig adonar que s’hi feien debats interessants sobre els que s’hi podia estar més o menys d’acord però de contingut correcte, no estar conforme amb un pensament no vol dir negar-lo i denigrar-lo i que l’ambient era festiu i, cal dir-ho, tirant a poc higiènic i poc respectuós amb l’espai públic. Es podia pensar que d’allí en sortiria quelcom d’interessant, que només calia instrumentalitzar-ho.

Em va agradar el corró relatiu al sistema electoral, si més no la part que vaig poder escoltar, ja que el megàfon que es passaven de banda a banda com si fos un porró amplificava ben poc el so.

Inclús vaig escoltar no sé si dir-ne conferències, interessants com una sobre l’Àfrica i la venda d’armes (conferències amb un evident toc ideològic) i fins hi tot el que esperava veure: un corró on es feien proclames sobre la fi del capitalisme i la necessitat de la revolució comunista com digué el profeta Marx (Karl, no Groucho) que em recordaven les fotografies de Lenin i aquell personatge de Dr. Zhivago, Pasha, el revolucionari Rus que es converteix de idealista revolucionari a assassí.

Dies més tard, la sensació que tenia i tinc és que les reflexions han desaparegut i que, la sentada és ja un modus vivendi i que tot plegat dóna la impressió d’haver perdut el nord, com si els debats s’haguessin transformat en deliberacions sobre el que han de fer amb el seu futur, guanyant temps a l’inevitable abandó de la plaça.

Resulta molt divertit observar com la societat sempre copia el mateix model encara que sigui per oposició al propi model establert. Sociològicament és rellevant veure com un moviment que parteix, entre altres aspectes del rebuig a la política oficial, en copií l’estructura: l’assemblea, les mil comissions, els portaveus i un discurs de parlar només d’ells i justificar i perpetuar el moviment sense omplir-lo de contingut. No es queixen d’això?.

Jo els comprenc, també sóc un indignat, hi ha tantes coses que cal canviar en aquest país, tantes injustícies, tants aspectes incomprensibles que a vegades em provoquen atacs de “aneu tots a la merda”, deixar-ho tot i anar a munyir cabres ecològiques al Pallars i fer formatge per als tontets de Can Fanga, però no ho faig, perquè el sistema tot i ser una merda, com a mínim és una merda democràtica i garanteix la llibertat d’expressió i permet la seva millora (si es vol).

La cosa està molt malament, sobre tot per la meva generació, els que hem tingut la millor infantesa de la historia d’aquest país i que, de sobte, ens envien sense poder-ho evitar a una vida pitjor que la dels nostres pares.

L’indignació és cap a la generació dels nostres pares que ens van prometre el món i només ens deixaran una hipoteca de per vida, la indignació cap a una generació que ha col·laborat activament en aquesta crisi econòmica, democràtica i de valors.

Econòmica perquè uns no han vigilat a les entitats de crèdits, els altres per a comprometre’s a pagar el que objectivament no podien pagar i els banquers per donar el que no podien, no tenien i ni podrien recuperar.

En resum: el creure que hi havia més bitllets al tauler del que realment hi havia o, com s’ha vist, el joc de les cadires però amb diners, mentre ha sonat la música la gent s’ha anat passant el bitllet ben ràpid de tal manera que tothom tenia un a la mà, fins que la música ha acabat i algú s’ha quedat amb la mà parada i sense el bitllet i algú amb un parell ben agafats.

Democràtica, perquè mentre tot ha anat bé, el ciutadà ha decidit delegar en uns senyors perquè gestionessin, s’han desentès de la rex publica, i els polítics ho han acceptat creient en molts casos que el seu poder estava per sobre i no per el poble pel propi desinterès majoritari del ciutadà.

I de valors perquè ens han inculcat que la vida era fàcil i que tothom viuria bé quan no era cert, per haver-nos dibuixat un futur que no existeix.

Encara hi ha gent que espera el seu moment, que desitja la seva revolució d’octubre, el seu maig del 69 sense saber que el temps ara passa tan ràpid que de maig a octubre només hi ha un sospir i que l’únic que en queda de tot plegat és un tweet i una fotografia etiquetada al Facebook.

La Barcelona cansada

2011-05-12T14:42:00.000+02:00

En plena febre Olímpica tothom semblava feliç i orgullós de Barcelona, per la seva transformació, perquè ens obria les portes del món, perquè era el pas que permetia deixar endarrere la transició Espanyola i entrar, realment, a Europa i tancar la porta al passat.

Gairebé vint anys desprès, el sentiment ja no és el mateix.

Des de les olimpíades han succeït masses coses, el món va molt ràpid, els canvis són gairebé diaris, i els barcelonins ens sentim fastiguejats amb la nostra ciutat. Motius? Molts.

Aquella que havia estat la nostra amant, a qui estimàvem i desitjavem ara ens sembla una madrastra envellida i amargada.

Els canvis s’han produït ràpidament i han estat gestionats pels mateixos que van dirigir el timó de la Barcelona Olímpica, gent autoanomenada d’esquerres que ha vist com, a l’igual que la resta de partits tradicionals Europeus de la social democràcia i el socialisme, es perdien dins de la seva pròpia ideologia, buscant un nou nord mentre governaven, de forma erràtica, la nostra ciutat.

No és culpa seva. Qui porta més de trenta anys al seu lloc de feina, li costarà més adaptar-se als canvis, al món que gira i gira, potser tocava la jubilació, o un curs de reciclatge.

En un moment de crisi política Europea, determinats partits naveguen força desorientats, aquest és el motiu dels cops de timó de l’Ajuntament de Barcelona, les propostes modernes estèrils, o les antigues ja inoperants i l’aposta per conceptes etèris que produeixen, sinó indiferència, hilaritat.

I els vicis. Els vicis d’estar sempre allà, com al teu propi cortijo, dirigint i remenant les cireres. Tampoc és culpa seva, els humans som així, quan agafem confiança, és molt fàcil que ens aprofitem i ens relaxem.

Barcelona està cansada, pel sol fet que l’Ajuntament de Barcelona està cansat, porta massa temps allí, treballant, i les idees escassegen i els mals hàbits es reprodueixen. No és culpa seva, són humans.

Bin Laden i com patejar els principis

2011-05-03T23:22:00.000+02:00

Dels aspectes que m’han enorgullit més de ser Europeu i, per extensió o dit amb termes de la Guerra Freda, occidental és l’evolució de valors que hem viscut des de la Revolució Francesa, la lluita del poble per a establir una societat més justa basda en la igualtat, la legalitat i la llibertat.

La igualtat que no diferencia a les persones per naixença, raça, sexe o religió i donar-los les oportunitats iguals, la llibertat de ser amo i senyor de si mateix i del seu futur i la legalitat que ens garanteix la igualtat i la llibertat.

Aquests principis haurien de ser l’orgull de la vella Europa i el mirall on reflectir-se per molta gent, i em dol quan alguns els ignoren com si no tinguessin importància, com si poguessin ser intermitents segons l’interés de la persona.

Avui molta gent salta d’alegria perquè han assassinat a Bin Laden al Pakistan, com si la mort d’aquest individu suposés el final del terrorisme i el final del dolor, tot oblidant certs principis humans amb una rapidesa de vertigen que em fa vergonya.

Bin Laden era un criminal. Ho era perquè va confessar la seva participació en atemptats terroristes, atacs per ordre directa seva, finançats o induïts per ell, és igual, tan delictiu és qui dispara com qui senyala l’objectiu o qui dóna l’arma.

Ara bé, que una persona sigui un delinqüent, per molt terrorista que sigui, molta tírria que ens faci i el dolor que ens hagi causat, no deixa de ser una persona i, com a tal, li hem d’aplicar aquells principis que fonamenten un Estat de Dret: això és el Dret a un judici.

Evidentment, ell, Bin Laden, no seria tan comprensiu amb els seus enemics, però també és cert que detenint al terrorista i jutjant-lo públicament com un dia es feu amb els dirigents Nazis o els causants de les matances de la guerra de Bòsnia-Herzegovina, mostraríem al món que nosaltres som diferents a Bin Laden i companyia, que ens regim per un sistema de valors basat en la justícia i la legalitat i no amb la venjança i la llei del talió: l’ull per ull que ens envia, de nou, a les catacumbes de la història humana.

A occident li costà segles aprendre que no hi havia modernitat ni civilització sense tres principis bàsics: igualtat, llibertat i legalitat, que vindria a mostrar-se en els mecanismes d’un Estat de Dret.

Espero i desitjo, que a Europa no continuem llepant el cul als Estats Units i demostrem que, a diferència d’ells, encara creiem en la Justícia, el Dret i la dignitat humana. Fer de contrapunt moral a un país que ens mostra la cara més horrible de cap on va la nostra societat.

Aquest assassinat, i la reacció enfollida dels Americans, els acosta més als que combaten que no pas als principis que diuen defensar, ja que, com juren els Americans en la seva Promesa de Lleialtat: “Prometo lleialtat a la bandera dels Estats Units d’Amèrica i a la república que representa, una nació protegida per Déu, indivisible, amb llibertat i justícia per a tothom”.

@jordi: #roses cibernètiques i #e-books per tutti quanti

2011-04-26T20:00:00.000+02:00

És Sant Jordi i, avorregats com som, comprarem llibres i roses. Sobre els llibres, si sou com jo que en compro per a mig any (hibernació lectora), el dia 23 d’abril resulta ruïnós, essent encara pitjor si tens parella ja que estàs obligat ex lege a regalar una rosa (o més), que precisament barates no són, i un llibre (no fos que s’interpretés la rosa com un senyal de masclisme).

Els llibres són cars, sobre tot aquells que llegeixes un cop i saps perfectament que mai més no l’obriràs, o els que compres i a les deu pàgines està sentenciat a no ser acabat. També ocupen espai (no vulgueu veure com tinc els llibres col·locats, sembla un tetris de papers relligats), per això, la idea del llibre digital fa gràcia.

És més barat, no ocupa espai i no cal tenir-lo davant teu recordant-te constantment que els vint euros que has pagat han estat llençats a la prestatgeria, però... però sóc un romàntic tradicionalista.

Com passa amb els diaris del diumenge, no té cap gràcia llegir-los per internet, ni tan sols pots fullejar-lo. No hi ha el plaer de la lletra impresa que pots tocar, l’olor de la impremta dels nous i a vell dels antics, la història que explica cada plana i les cobertes, de les mans que l’han tocat i els ulls que l’han mirat.

De tant en tant agafo una edició que tinc de Operación Trueno de Ian Fleming editat per Bruguera cap a principis dels setanta, la portada groga esta malmesa, les planes son marronoses i la lletra ballarina apretada d’incòmode lectura, o la col·lecció de l’editorial El Molino d’Agatha Christie de quan jo tenia quinze anys, o els volums de tapa dura vermella de les obres de Pla, els obro i fullejo sentint l’olor, aquell regust ranci que desprèn, l’ànima temporal dels que l’hem llegit, o deixat embriagar pel significat de les lletres unides formant paraules despertant la nostra imaginació, i que, per tant, formen part de nosaltres com una cançó o un paisatge. El record d’un moment i uns sentiments, com una foto escrita.

Reconec que he llegit en format digital, uns quants llibres de Vázquez Montalbán, i el format m’ha permès llegir al metro i altres llocs incòmodes, però, he de reconèixer que no he gaudit tant les històries com les de paper, no sé perquè, com si el fet de llegir píxels refredés la història, potser perquè, com en tot, la tecnologia apropa i facilita les coses, però les deshumanitza tant que, sincerament, no sé si val la pena. O és el mateix una rosa que una ciberrosa? Serà que sóc un antiquat (que també).

L'art de no prendre's seriosament

2011-04-19T23:41:00.000+02:00

Tot el que feia semblava senzill i espontani, com si no calgués preparar-se o esforçar-se. Arribar i moldre. Una d'aquelles persones que ens fan creure que la seva vida resulta fàcil i còmode. Per això se’l coneix the king of cool.

Dean Martin era això, el paradigma de crooner italo-americà, el cantant de veu sedosa que difícilment es prenia seriosament el que cantava. Com molts de la seva època era fill d’immigrants, humil, amb un futur de simple treballador o embolicar-se amb la màfia (feu contraban d'alcohol) però ell volia ser com el seu ídol Bing Crosby, cantar, ser aplaudit i viure bé.

Ho provà en clubs però l’èxit no arribà fins que conegué a Jerry Lewis cap a l’any 1946 amb qui formaria un dels duos còmics més coneguts d’Amèrica: espectacles en directe, programes de radio i cinema (My Friend Irma). Martin era el galàn seriós que cantava balades (the stright man), Lewis el còmic.

Durant una dècada d'èxit treballaren plegats fins que arriba el divorci del que tothom apostava que el més mal parat seria Martin ja que, de cantants empalagosos ben plantats, n'hi havia centenars aquells anys, però estaven equivocats: Dean Martin va veure clar que per a tindre èxit havia de ser diferent als altres cantants. Aquest toc diferent l'estrena a la que seria la seva casa per la resta de la seva carrera: Las Vegas.

El pati de butaques de Sands Hotel estava ple d'estrelles del món de l’espectacle esperant veure al nou Dean Martin i no marxaren decepcionats. Des de aquell moment incorporà acudits i la posada en escena del personatge de borratxin simpàtic que apareixia a l'escenari fent tentines amb el got i el cigar a les mans, passejava desorientat fins que, sorprès s'aturava davant del micròfon i titubejant deia: "que hi fa tanta gent a la meva habitació?" i arrencava amb alguna cançó amb lletra adaptada "cada cop que plou, plou bourbon del cel..." o “No m’importa si el sol no brilla quan és l’hora de fer la copa”.

Comença l’època de l’èxit, dels àlbums de estàndards (Pretty Baby, This Time I’m Swingin’!) els discs d’aires llatins (Cha-Cha-Cha D’Amour), del Rat Pack, les festes amb dones, la màfia, Marilyn Monroe, la família Kennedy, Las Vegas. Canvia de companyia discogràfica i acompanya a Sinatra a Reprise, és l’època del ring-a-ding-ding, del swing, quan ell i els seus amics estan en el lloc més elevat de l’èxit. No hi ha ningú més gran que ells.

I de sobte el món canvia, el Rock & Roll s’imposà i els esmòquings deixen pas a un nou món, però Dean Martin continua essent un personatge ben conegut, el 1964 comença a fer un programa de televisió que dura en antena gairebé deu anys, on ell rebia als seus amics de la seva època i gent nova amb qui cantava i feia bromes vestit amb impol·luts esmòquings i cigars i encara és capaç de mutar dels estàndards al pop obtenint èxits com “Everybody Loves Somebody” desbancant als Beatles del numero 1 el 1964. Des de llavors la comoditat: discs rutinaris de pop country, pel·lícules poc serioses.

No era un cantant excepcional, tenia bona veu sedosa i potser el fet de no prendre’s seriosament el diferenciava de la resta de cantants perquè oferia una simpatia que atreu a l’oient, cantava cançons d’amor però no per a les noies, entendria a les senyores i alhora aclucava un ull còmplice als senyors com dient: “Jo la preparo, tu remata”.

Diu la llegenda que Elvis Presley era un fanàtic de Dean Martin i que l’imitava a la perfecció. Compareu It’s Now Or Never d’Elvis amb O Sole Mio de Dean Martin o les versions de King Of The Road.

Per a gaudir-lo en tot l’esplendor busqueu el disc en directe: Live in las Vegas o els vídeos penjats a internet del seu programa de televisió.

No ho esguerrem!

2011-04-12T22:00:00.001+02:00

Diumenge fou un gran dia pels catalanistes i ho hauria de ser per a tot demòcrata. El poble s’ha organitzat tot sol per a preguntar-se sobre el futur de Catalunya i la participació ha estat prou bona.

Diuen que un 21% no és res, però obliden que hi ha partits que governen amb menys vots i que dins de governs hi han hagut partits polítics que, amb un percentatge inferior a la meitat, han influït en les politiques del país, de les ciutats i pobles.

Aquesta consulta ha tret el millor de nosaltres, aquelles virtuts que sembla que haguem anat perdent al llarg dels anys, segurament per la homogeneïtzació amb Espanya, la virtut del poble que actua per a si mateix, que treballa per a un projecte amb empenta, seriositat i alegria, els valors que han permès que el país sobrevisqui al llarg dels anys amb més o menys llibertat i autogovern.

Cal agrair a tota aquesta gent la feina feta amb total desinterès, perseguint un somni, invertint una cosa més important que els diners: el temps.

Persones que han sacrificat hores de feina, moments amb la família o de descans per a treballar conscients que, si la consulta a Barcelona era un fracàs, la causa independentista ja podia tornar, de nou a l’ostracisme.

És necessari dir-los que ens han mostrat la nostra millor cara; la de un país viu, amb ganes i capacitat que ens recorda qui érem i qui hem de ser.

Espero que aquesta feina, la suma d’il·lusions, no acabi o la malmetin, que continuí, que aquesta gent segueixi, des de la transversalitat, en contacte treballant per la independència del país perquè, si una cosa ha quedat clara al llarg de la nostra història, és que les fites les ha aconseguit el poble, no la política.

Si la política no avança, caldrà, doncs, arrossegar-la, cadascú des del seu lloc però amb el mateix anhel de llibertat.

La política que no fem nosaltres la faran en contra nostra

2011-04-07T22:00:00.004+02:00

Joan Fuster deia que la política que no fem nosaltres la faran en contra nostra.

El silenci resulta una expressió positiva per al polític i negativa pel ciutadà, recordem unes declaracions desafortunades del President Montilla quan li preguntaren sobre l’alta abstenció a unes eleccions. Deia alguna cosa com que, si no votaven era perquè estaven contents amb el que hi havia.

El no votar suposa conformisme i desídia, desinterès, i por molt que el “no vot” es realitzi com a protesta, no serveix per a modificar actituds politiques que haurien de canviar perquè no té una traducció real en escons ni decisions.

El vot és una acció positiva en contraprestació a l’abstenció que és negativa, el vot suposa la voluntat de participar en la rex publica i que no comporta la renúncia a la protesta, pot ser perfectament un “no en el meu nom”.

Molta gent pot veure les consultes sobre la independència com una cosa feta entre un grup d’amics que s’avorreixen (o grup de frikis) que no té validesa i que, per tant, no cal fer l’esforç ni d’introduir el vot a l’urna.

La consulta té raó de fer-se perquè només muntar-ho suposa que la qüestió (entesa com la independència de Catalunya) està a primera plana de l’agenda política. Recordem que l’agenda política son aquells temes que en principi son els principals a seguir per l’acció política i que, en molts casos, tenen més interès polític que ciutadà (recordem el Fòrum de les Cultures i, inclús l’Estatut).

Cal votar perquè una participació massiva suposa un missatge, amb independència del resultat, a la classe política per a que entenguin que el poble vol participar de la política, que no es conforma amb posar un paper dins l’urna cada quatre anys i dormir el son dels justos i que, qui marca l’agenda, és ell.

Diumenge 10 d’abril cal votar.

Rillette mon amour!

2011-03-31T22:00:00.005+02:00

Mai és tard per als descobriments culinaris, per l’alegria de trobar un sabor i una textura que et fan embogir i modificar el llistat de preferències alimentàries.

No sóc un gourmet, però el menjar bé m’encanta, és un gran al·licient de la vida: compartir una bona taula, amb bon menjar, un excel·lent vi i bona companyia.

Deu fer un any o més em portaren a un la Viblioteca al barri de Gràcia, un local dels que resulta difícil descriure. S’hi pot menjar però no és un restaurant, és un lloc on gaudir alimentant-se i beure, sobre tot això darrer d’aquí ve la ve baixa del nom.

És on s’hi menja per hedonisme més que per gana, on el plaer per la simplicitat alimentaria es converteix en capritx. La idea principal es gaudir d’un bon vi i acompanyar-lo amb menjar igual de senzill i saborós que la beguda: foie gras, embotits, formatges, olivades, mojama (l’han tret de la carta)... un plaer pel ventre, inclús els postres, fins hi tot quan no tens gana (llàstima que no posin tomàquet al pa).

Fou allí on vaig descobrir la rillette.

He d’avançar que jo sóc un enamorat del foie gras, per molt que es consideri políticament incorrecte esbombar als quatre vents que en menjo i que, a més, m’encanta. Per això, i la meva debilitat pel que sona a francès, que no els francesos, quan em proposaren provar el “paté del pobre” vaig acceptar.

He d’avançar que no se li diu “de pobre” pel preu, sinó per l’aspecte. Si el foie gras és llis, la rillette pot semblar filosa, com tonyina amb oli d’oliva, per tant, té un aspecte menys refinat.

La diferència entre un i altre és que la rillette s’elabora amb carn i grassa sotmeses a una llarga cocció, en principi es feien amb carn de porc, però avui en dia se’n troba de qualsevol animal o peixos com l’ànec i el salmó.

S’agafa la carn sencera o torcejada amb la grassa, cal que la carn es cuini amb el seu propi greix a foc lent durant unes sis hores aproximadament fins que la carn es desprèn de l’os i es desfaci fàcilment i, en alguns casos, rematar-ho amb alguna espècie o licor.

No cal ser molt observador com per a deduir que la rillette és força calòrica, però val la pena provar-la, el gust és suau, com el propi tacte i acompanyat de un bon vi negre és sublim. És d’aquell menjar senzill de preparar (perquè ja està fet i només cal untar sobre una torrada) i satisfà com el més elaborat sopar.

Podeu trobar la Viblioteca al carrer Vallfogona 12 (08012) de Barcelona

Per a comprar-ne, la de La Bonne Maison és artesanal, n’hi ha d’oca, ànec, porc....

Somni

2011-03-28T22:00:00.004+02:00

Quan la foscor davalla
pel pendís del ponent,
tot l’estany és un càlid
cigne d’argent.
I va lliscant suau
amb riure blau.
Qui sap on va?
Va a somniar!
Ai quin neguit!
Ai veus dins el vent!
Tot es mou! Quin brogit!
-Vels de misteri-
Com joncs florits,
els estels van quedant adormits.
I llavors el vol estrany
de les fades, emprena l’estany.
Quina cançó
d’aigua i espant!
Les fades van fent, tot dansant,
claror!
Sota els desmais s’han dat la mà
en sardaneig.
Fades i estany, cantant l’amor.
La nit és com un gran cor.
Quin màgic encís hi ha pertot

quin dolç encant!
L’estany somriu. Resta tot,
dins la nit, somniant!
I les ombresd van lentament
vestint l’estany.
Les formes vagues, tot passant,
van estenent sobre l’instant

l’encís.
I l’aire es torna una cançó;
l’estany és tot tremolor.
Ai quin esguard feliç
amb riure tot blau,
té l’estany.
La lluna vindrà

i l’estany veurà
la gran llum;
Ai, la llum del bell son;
la llum de les fades dansant;
secrets de totes les nits, l’esclat
del somni esperat.
Quin delit, quin frisament,

fades blanques com l’argent!
Van ballant sota els desmais
ai quina vivor.
Tot són ales dins la nit,
tot és cant, tot és neguit.
L’estany blau, en somni dolç,
somriu adormit.

Autor de la Música: Saderra i Puigferrer, Manel
Autor de la Lletra: Pont i Bosch, Manuel

Bell i breu somni del record.

A vegades no l’acabem d’encertar....

2011-03-23T22:00:00.005+01:00

Moltes vegades, quan volem fer moltes coses, demostrar que podem tenir idees i empenta per a dur-les a terme perdem el nord.

La pressa és mala consellera i provoca que algunes vegades l’espifiem, que parlem massa, que prediquem coses que al final no seran o que seran a mitges, propostes que haurien de ser i no acaben de fer-se, d’explicar idees que acaben essent pseudo-utopies.

Està molt bé tindre il·lusió per a fer moltes i grans coses i voler-ho explicar, potser per a col·locar medalles que no s’haurien d’esperar.

Cal reconèixer que hem pecat de supèrbia i hem fet errors d’aprenents quan ens creiem mestres, i que si bé no ens deixen la possibilitat d’equivocar-nos, nosaltres els hem donat la possibilitat de donar-los blat per a fer pa.

Paciència per a uns i cura per a nosaltres.

Coherència hispànica

2011-03-17T10:59:00.001+01:00

Aquest cap de setmana a les noticies de mig dia de no se quin canal de televisió, van mostrar-nos una enquesta feta al poble Espanyol.

Les preguntes s’iniciaven amb un: “Creuen que caldria actuar militarment a Líbia?” Més del cinquanta per cent opinava que si, consideraven necessària una intervenció militar a Líbia i alliberar als pobres libanesos de les mans del Michael Jackson de les dictadures.

Fins aquí perfecte, sense saber els motius individuals de cada ciutadà entenc la resposta i li donaria suport, no envà hi ha molts motius que provoquen una gran repulsió cap a una dictadura, sobre tot, si s’acarnissa sobre el poble, inclús hi ha arguments de pes purament econòmics (però en aquest cas també n’hi ha a favor d’ajudar a Gadaffi).

Ara bé, la segona pregunta de l’estudi era de l’estil: “Hauria d’enviar Espanya tropes a Líbia?” La resposta, per un percentatge semblant a l’anterior, més del cinquanta per cent, era que no.

Magnífica coherència! Cal anar a repartir bufes a Líbia i fotre fora al tal Gadaffi, però que ho facin els altres, que ja se sap, quan es va a repartir estopa es possible sortir escaldat. Genial! La solidaritat del poble Espanyol és encomiable i d’una coherència espatarrant.

No deixa de ser una postura, per altra banda, molt catalana, allò del rampell momentani o rauxa seguit pel seny! Aix... quan se’n adonin!

Enhorabona! (per la part que ens toca)

2011-03-10T22:00:00.001+01:00

Al darrer Plenari del Districte s'aprovaren les dues Medalles d'Honor de la Ciutat, una d’elles a Sants 3 Ràdio i l’altra la Parròquia de la Mare de Déu del Port. És per això que m’agradaria fer especial menció a Sants 3 Ràdio, entitat que conec des del seu naixement, i al seu director amb qui porto veient-nos la cara des del tres anys.

La ràdio és l’Oleguer. Segur que als primers que sorprèn la ràdio com a fet viu i imprescindible del barri és als seus ex-professors que estaven farts de les seves històries, inconstància i poca-soltades (no les recordarem perquè si jo puc treure els seus draps bruts escolars, ell pot fer el mateix amb mi). Si bé no era l’estudiant ideal de clenxa i camisa (a vegades duia la clenxa i la camisa) el motiu no era perquè fos curt o dolent (dolenteria si que tenia, ara reciclada en sarcasme i malícia), sinó perquè li calia utilitzar les seves capacitats en alguna cosa que l'interesses de debò. Imaginació i empenta la tenia, només li mancava un objecte.

L’objecte era Catalunya, tema reiteratiu amb el que ens va perseguir durant la nostra infantesa, com un predicador incansable amb adhesius, xapes i proclames. Crec que al final ens va convèncer ja que molts hem acabat dins la secta catalanista.

No vull entrar en misticismes, però tinc ben clar que hi ha gent que neix per a fer grans coses, per a viure conforme una idea, i l’Oleguer n’és una, tot el que pugui fer, per lluny del nacionalisme que sembli, té un rerefons de país.

Tenint objecte cal un projecte, en aquest cas, la ràdio. I tenint-ho tot, encara cal dos elements necessaris per a que funcioni: la capacitat de lideratge i l’empenta perquè el projecte tiri endavant.

Ja des de ben petit era un líder que aconseguia ser escoltat i seguit per a fer coses, a tal efecte cito el club ecologista (creat abans que s’inventés l’ecologisme!), el mercat de clips (substituïa els diners per clips), la màquina expenedora de retoladors i llapis o el frustrat avió amb motor d’aigua fet amb una capsa de galetes Cuetara.

Així doncs ho tenia tot: l’objecte Catalunya, el projecte la ràdio i els mitjans la seva capacitat de lideratge.

Va començar la ràdio sol, a casa seva, a una habitació destinada a despatx, i enganyà a un grup de nois de l'escola, nois per no dir nens de setze anys, perquè l’ajudessin a fer programes i inclús una ràdionovela que mai es va radiar (afortunadament). Desprès el trasllat al campanar de Sant Medir, un indret singular del barri per a un veí singular.

Recordo la brutícia del primer dia del pis del campanar amb una làmpada vermella (un color poc propi de un lloc sant), o les inundacions de l’aigua de la pluja que queia del campanar, o quan en ple atac irracional ecologista es decidí a aprofitar/reciclar una nevera abandonada sense saber si funcionava i pujar-la a traves de les escales del campanar a ple agost.

I ara s'ha convertit un referent: ell i la ràdio. I és que el noi és molt viu: des de que va començar, quan nosaltres nomes anàvem a fer el dròpol, ja tenia clar quina ràdio volia fer i que per a dur-la a terme calia entrar dins del barri, estar amb la gent que fa bategar el carrer: associacions i entitats diverses per les quals s'ha convertit en un element indispensable del barri, tant que, si un dia no veiem ningú de la ràdio en un acte el trobem a faltar. Ha fet que estiguem mal acostumats a veure'l a tots els llocs fent els papers de l’auca, gaudint del do de la omnipresència, com el propi Déu, potser és pel fet que passa tantes hores dins de la casa del Senyor, i, ja se sap, que tot s’enganxa en aquesta vida. És el Senyor de Sants que ho sap tot, perquè viu més ell el carrer que les pròpies cases.

I si bé tots sabem de quin peu flaqueja, el barri és petit i ens coneixem tots les ideologies, fòbies i ismes preferents, no li impedeix que tots els partits tinguem dret a participar, potser perquè no negarà el pa a qui demà li pot donar, o potser perquè és dels pocs que entén i alhora duu a terme la funció social dels mitjans de comunicació.

Ara, desprès de més de deu anys, començo a entendre la seva passió pel barri que el fa treballar tantes hores, perquè, finalment, he comprès que un país no es fa des de la megalomania del vèrtex superior de la piràmide del poder, sinó des de les coses senzilles, dels grans de sorra que tots podem posar.

Ell mostra el que podria ser aquest barri, la ciutat i el país, un lloc on la gent jove s’implica en pro dels altres, que té idees, les duu a terme i no se’n cansa malgrat les dificultats.

Quina alegria que li donin a la ràdio, o sigui a l’Oleguer, la medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona, per a ell i per a tots els que hem tingut la possibilitat de compartir aquest granet de sorra de l’Oleguer.

L’independentisme és com una Nueva Rumasa al llogaret d’Asterix

2011-03-03T22:00:00.002+01:00

L’independentisme és un producte financer. M’explico.

La majoria de persones som cagadetes. Tenim una determinada aversió al risc, per això posem els diners, i el vot, en productes més o menys segurs que donaran un rendiment limitat però que saps que alguna cosa se’n traurà i poc perdràs.

De tan en tant, des de fa una temporadeta, apareixen uns senyors i senyores (anomenem-los Bernard Madoff/ Ruiz-Mateos) que es proclamen independentistes i que exigeixen la llibertat nacional per ahir (si, ho heu llegit bé, per ahir, no per demà, el demà és massa tard). Independència sense concessions. De cara barraca, allò que li diuen “a saco”.

Nosaltres, inversors porucs (independentistes) ho mirem i, farts de veure un interès de un 2,5% TAE fix que comporta uns beneficis de 3,25.-€ al mes descomptades comissions i despeses (peix al cove), podem caure a la temptació del 25% diari que ens proposen amb focs artificials i cava (proclamació unilateral d’independència).

Un sector ho mira i pensa, directament: “Jo porto 50 anys a la mateixa oficina de La Caixa i d’aquí no em moc” . Tot sentiment i fidelitat, no es covardia sinó mandra a la reflexió.

Uns altres ho mirem i pensem: “osti, donen molta pasta, i si???” Però clar, aquí ningú dóna duros a quatre pessetes! Per tant sospitem i restem a l’aguait, fent com un anglès típic de bombí i paraigua, esperem a que la cosa es posi en marxa per a veure com va el tema i, anar donant ànims des de la barrera i desitjar-los sort, no fos cas que es fotessin una garrotada monumental i ens agafés al bell mig. És allò de la cautela anglesa que a Catalunya en diem teoria de nedar i guardar la roba i tota la pesca.

D’altres poden ser: arrauxats i cabrejats amb la seva Caixa de tota la vida per les esquilades continues que els fan, els beduins perquè veuen uns miratges en forma de garanties que realment no hi són, i els darrers, aquells que a economia eren víctimes de “el cost de la sola de sabata”, en altres paraules: els que s’han passat mitja vida canviant de Caixa a veure qui li oferia una dècima més d’interès i una coberteria amb sopera amb més plats.

Tots s’abracen al Madoff/ Ruiz-Mateos de la temporada, ja se sap que cada mes, quan veiem l’ingrés dels interessos a la llibreta, se’ns posen els pèls de punta d’indignació i ens sorgeixen de forma inexplicable ganes de fer alguna bestiesa com treure els diners de la Caixa amb una mitja al cap.

Què passa al final? Que aquests productes super-mega rendibles són de gran risc, i si al principi van llençats, de sobte, descobrim, que no deixen de ser participacions de Nueva Rumasa i que no ho cobrarem mai, que mai sabem que han fet amb la pasta ni quin embolic hi ha muntat allí dins.

Ei, que això va de conya per l’independentisme, així tothom acabarà pensant que som quatre frikis que ens agrada liar-nos a garrotades entre nosaltres. Asterix feia el mateix, però com a mínim també repartia estopa als Romans.

Somriu

2011-02-15T23:17:00.002+01:00

Avui escoltava a Judy Garland cantant una deliciosa cançó que ha estat interpretada per dotzenes de intèrprets i he sentit la imperiosa necessitat d'escriure sobre ella, no l’artista, sinó la cançó.

Charles Chaplin composà la melodia per a la pel·lícula Temps Moderns i tant la musica com la lletra reflecteixen a Charlot o, simplement a tots els desafortunats del món que, sense entendre'l no es resignen, els que neixen amb la marca del perdedor, els que tenen la sensació que viure no és altra cosa que rebre clatellades, que la vida és salada per tanta llàgrima vessada, per la impotència de lluitar en va, però que, tot i així, ens neguem a admetre que viure no val la pena, que no hi ha esperança.

No hi ha cançó amb lletra més tendra i amarga, que expressi la desesperança amb tant optimisme, la tristesa amb un lleu somriure, la dolçor de la mirada desconsolada de Charlot, el llarg camí cap a l’horitzó, el plor de la noia lamentant-se preguntant perquè hem de tirar en davant i la resposta del pobre rodamón dient-li que comenci per somriure.

Quan la vida te tints de drama i el camí cap a l’horitzó es converteix en una pesada pendent, just quan la desesperança ens copa i cap llàgrima ens buida de pessimisme, un somriure, una cançó, pot fer que la vida torni a començar a brillar, només si somrius.

Smile

Smile, though your heart is aching
Smile, even though it’s breaking
When there are clouds in the sky
you’ll get by
If you smile through your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You’ll see the sun come shining through
for you

Light up your face with gladness
Hide every trace of sadness Although a tear may be ever so near
That’s the time you must keep on trying
Smile what’s the use of crying
You’ll find that life is still worthwhile
If you’ll just
Smile

Els Degollats

2011-02-14T22:06:00.001+01:00

Autor de la Música: Castells i Francisca, Ricard

Autor de la Lletra: Miralles, Amadeu

Curts:

Esplai del cor

que es filtra dins del pensament,

i els ulls no es cansen de mirar

les crestes de la serra ingent

del nostre Montserrat.

En el lloc més bonic,

la Verge Bruna

des del cel hi va baixar

per fer el seu Paradís.

Llargs:

Hi ha un bell camí

que, entre les roques passant,

porta l’encisat pelegrí

fins a la roca dels Degotalls.

Llur imatge, porta al meu cor

que sospira el dolç record

del meu pare, que ja els cims

de la Muntanya mai més no veurà.

Recordo que sempre, ja des de ben petit,

amb sos braços m’aixecava

per besar la Mare dins son cambril

i per això l’estimo així.

Fes, oh! Verge de Montserrat,

que aquest record no es borri mai;

i als teus peus un jorn el Virolai,

ell i jo et puguem cantar.

Que siguis molt feliç.

Dret a saber-ho tot i la constatació que tot el que no sabiem ho presumíem

2011-01-14T21:00:00.004+01:00

Des de el final de la Guerra Freda els escriptors de novel•les d’espionatge han estat erràtics, han hagut d’empescar-se un enemic diferent a l’amenaça roja, als dolents comunistes. Ho han provat amb més o menys fortuna, però cap enemic ha estat com el comunisme.

Si abans, occident tenia un enemic comú, visualitzat i concret, ara l’enemic és un ens boirós i immaterial com d’integrisme islàmic, o això ens fan pensar, una organització formada de petites capelletes escampades pel món, que encara no sabem com actua ni com es coordina, ni tan sols sabem si el seu suposat líder (Osama Bin Laden) està viu, mort, o és una creació hologràfica. Seria tan fàcil si Al-Quaida actués amb el sistema de franquícies del McDonald’s....

També podríem considerar com a enemic comú, aquestes màfies que han substituït la temuda KGB i que sempre que són detingudes els atrapen en calçotets i samarretes imperi en mansions de gust dubtós, o en menor distància, els narcotraficants de droga o de blanques, els blanquejadors de capital o qualsevol individu que actua fora la llei i que la seva activitat es pugui considerar un perill directe contra els interessos occidentals.

En mig de la recerca de l’enemic comú, ja se sap que res uneix tant a les persones com una amenaça o un malvat a qui escopir, apareix un senyor, en Julian Assange i el seu WikilLeaks.

L’individu és peculiar i té aires d’heroi de novel•la romàntica amb les melenes blanques-rosses a l’aire i l’aspecte fràgil i el toc bohemi inherent a tot heroi d’aquest tipus.

WikiLeaks té l’encant de les organitzacions secretes, que hi ha molta gent implicada, que el nostre veí pot formar-ne part, de tindre una seu central inexpugnable dins d’un búnquer, i el misteri de totes les preguntes que el populatxo ens formulem (d’on treuen la informació? D’on ha sortit? Són de fiar? Què volen aconseguir?).

I de sobte, aquesta gent de WikiLeaks, estan fent que deixem de buscar l’enemic comú, ja que, de les vergonyes que ens mostren, deduïm que l’enemic que té occident és nosaltres mateixos, que les nostres entranyes estan podrides en pro de que la finalitat justifica els mitjans.

Però el més preocupant no és això, sinó que totes les vergonyes que WikiLeaks mostra, no són res que nosaltres, el populatxo, no poguéssim saber, deduir, imaginar o sospitar.

Ja és trist, fins que algú no ens ensenya les nostres vergonyes, no pensem sobre elles.

Serà que sóc un sentimental…

2011-01-07T10:11:00.001+01:00

Potser és el Nadal, qui sap, però darrerament estic més sensible del que resulta habitual. Me’n vaig adonar desprès del post partit femení de futbol solidari entre representants de les entitats del Districte i Conselleres Municipals (al final personal del Districte més Conselleres).

En acabat el simpàtic partit, varem anar en ramat de xais fins al local de la FAECH on l’amic Josep Espin ens convidà a un excel•lent refrigeri on poguérem xerrar a peu dret els uns i els altres, segurament una selecció dels de sempre, els que ens trobem a totes les festes i festetes del Districte, els que sabem que veurem quan anem a un o altre acte.

Llavors, fou quan em vaig adonar que aquelles persones formen part, en certa manera, d’una gran família que belluga el Districte, que fa i proposa, que tot i semblar invisibles per a la majoria de veïns, són els que fan que el nostre Districte tingui certes singularitats que cap altre barri té. Són el Districte silenciós.

Són els que fan que encara hi hagi cert caliu, que penquen sense esperar res a canvi, potser un copet a l’espatlla i un “això que heu fet és collonut”, que somriuen amb satisfacció quan els dius: “no sé com ho heu pogut fer” i que et reben amb afecte i simpatia.

Evidentment, la bona sintonia que crec que hi ha (perquè mai se sap si són simpàtics perquè els caic en gràcia o perquè sóc Conseller Municipal i, amb els politics, millor portar-se bé) fa sentir-me orgullós d’aquesta gent, que són els que aquests dies estan a la Pau sense Treva, els que han invertit hores confeccionant les carrosses de la cavalcada de Reis, que munten actes al carrer, que tallen la carretera de Sants, que ens distreuen, que ens omplen els carrers i que fan tot allò que converteix el nostre Districte en un lloc més agradable per a viure encara que no siguin actes espectaculars.

Suposo que ells són part del que fa que els Santsencs que viuen al barri (viure de fer-hi vida) ens faci tanta recança la simple idea de marxar, encara que només sigui per a creuar el Paral•lel, l’Avinguda Madrid o Riera Blanca.

Tenim un camp magnífic per a plantar; la terra és bona i només cal regar-ho, la naturalesa farà la resta. Cal cuidar-ho, mimar-ho i ajudar-ho, sinó, algun dia, aquests quatre, decidiran quedar-se a casa i llavors, el nostre Districte, perdrà el que el diferència i fa especial.

A missa

2010-10-26T23:56:00.001+02:00

No sóc particularment religiós, com a molt espiritualista, i potser, pel pes de la Església Catòlica en la història del món occidental, tinc cert respecte per a una creença compartida per moltes persones i que m’és molt més propera que d’altres.

Diumenge vaig anar a missa, no perquè vulgues, sinó perquè es celebrava el centenari de l’Església de la Mare de Déu del Port i Sant Bartolomeu a la Zona Franca, ben a baix, més a la Ronda litoral que a la plaça Cerdà.

Pel motiu que sigui, el President Pujol i l’alcaldable Trias hi assistien, amb la qual cosa calgué anar a fer de comparsa, tot i que, segurament la darrera vegada que vaig estar a missa també fou per compromís, crec que una missa de Sant Medir i ja en deu fer dos anys.

M’avorreix força el ritual lent, els càntics amb lletres força carrinclones i infantils, les pregaries i les repeticions del públic com ànimes absortes incapaces de pensar, els “preguem al senyor” i els “us ho demanem”, el donar la pau i les cues per la hòstia sense gust que s’enganxa al paladar.

Resulta tot tan mecànic, tan destinat a que el fidel escolti i interioritzi un missatge sense reflexionar-lo, que em sorprèn i m’espanta, perquè en molts casos sembla que s’estigui anul•lant la voluntat de l’individu.

Una reflexió, que serà que, en el fons, el sistema de tota religió de repetir missatges als fidels i introduir-los frases fàcils al cap, recorda tant al funcionament d’un partit polític?

Yemas de San Leandro

2010-10-08T14:41:00.000+02:00

Dimecres, quan sortia de la feina a hores intempestives, un dels meus caps m’encarregà una missió dins de la missió laboral que tenia el dia següent a Sevilla: era comprar Yemas de San Leandro.

Un cop a Sevilla, amb el tema força encaminat, veient que només em quedava una parada i que essent hora de dinar difícilment podria fer-la, vaig desviar-me cap a la zona antiga, no molt lluny de la Catedral i l’Alcazar, amb la idea de comprar les Yemes de San Leandro i dinar abans d’acabar la feina.

N’havia menjat de les prefabricades (normalment rodones de color taronja), coneixia el grau elevat de calories que insuflen en vena directament, però mai n’havia menjat com les que m’havien promès: fetes i venudes per monges de clausura.

Les monges es troben al monasterio de San Leandro, en una zona formada per carrers estrets i tranquils de cases antigues, la Casa de Pilatos està ben a prop, en un edifici lleig i tronat que dóna a dues places, la se Sant Ildefonso i la de San Leandro, per una d’elles s’hi combrega i s’hi va a missa i per l’altra s’hi compra.

Evidentment, les monges no fan jornada complerta, fan una pausa per a dinar de dues a dos quarts de cinc, llavors una senyora gran, no monja, obre les portes de fusta que permeten accedir a un petit pati andalús terriblement silenciós. Enfront la porta d’entrada hi ha el torn, una espècie d’armari de fusta partit partit en dos, donant la imatge d’haver-hi dos compartiments. En el fons és una peça rodona una mica més petita que una finestra, amb quatre compartiments i que gira quedant sempre dos compartiments davant teu i dos ocults darrera la paret.

Es prem el timbre i es comencen a escoltar sons sigil•losos a l’altre cantó de la paret i el torn fins escoltar el: “Ave María Purísima” havent de respondre la clau secreta, que de tan obvia, no crec que passi res si la explico: “Sin pecado concebida”.

Fas la comanda i et diuen el preu (10.-€ el mig quilo), diposites els diners al torn i aquest gira, els diners desapareixen i per l’altre cantó sorgeix la capça quadrada de fusta i una bossa de plàstic.

El resultat son unes consistents Yemes amb una capa de sucre compacta que va directe a les dents, però estan delicioses. Com diu la frase feta: mans de Santa.

Per cert, ben a prop hi ha un carrer ja més concorregut on s’hi troben diverses bodegues i bars de tapes, desprès de inspeccionar-ne uns quants, veient que hauria de menjar dret i envoltat de xivarri o estar sol en bodegues buides del tot, vaig dirigir-me al Alfalfa, situat a la plaza de la Afalfa on vaig assaborir, entre xivarri i dret tres tapes: Breasola (no deixa de ser com un carpacció de vedella però amb carn més gruixuda i curada i, per tant, més seca), provolone amb alfàbrega (el provolone és un dels meus darrers descobriments dins del món del formatge) i un caprese (no deixa de ser una amanida Grega de tomàquet i mozzarella tot ben tallat a quadradets menuts) acompanyat per unes galetes de pa petites i inflades que recordaven per forma a uns cereals per a posar a la llet, una copeta de vi negre Extremeny força acceptable per a ser de la casa, un tall de consistent pastís de xocolata negra i blanca i un cafè prou bo. Només dir que gairebé vaig sortir rodant de la bodega.

Trobaràs un Allen millor

2010-09-10T17:45:00.000+02:00

Religiosament, com si d’una data senyalada es tractés, vaig al cinema a veure la nova pel•lícula de Woody Allen, sempre amb la esperança de reveure allò que fa tan especial al director clarinetista, donant una oportunitat nova cada any, això si, cada vegada amb més por.

És necessàri reconèixer que la qualitat o la gràcia de les pel•lícules d’Allen va arribar al seu màxim esplendor als setanta i vuitanta i que, des de llavors hi ha la sensació que Woody Allen ha perdut la imaginació i que la creació de noves històries son refregits desganats.

Tot i ser conscient que la millor època d’Allen ha passat, cada any acabo tornant al cinema per a veure la darrera obra, aquest cop Coneixeràs l’home de la teva vida.

De la pel•lícula només puc dir que es fa llarga, quan s’està veient es pot tindre la sensació que dura tres hores, tot i així els actors són excel•lents, inclòs l’Antonio Banderas que està totalment desaprofitat, i de tan en tant,. apareix algun acudit que resulta deliciós.

Ara bé, continua amb les neures de sempre i no ha après, encara, a filmar una escena mínimament eròtica/sensual que sigui creïble, com a molt, a Match Point la rebolcada al camp de la Scarlett Johansson i Jonathan Rhys Meyers pot considerar-se el màxim d’erotisme que ha rodat.

Sort que ha recuperat les big bands de banda sonora....

David Niven i l'art perdut de la caballerositat

2010-08-11T01:36:00.001+02:00

L’altre dia vaig enganxar per televisió el tros final de una magnífica pel•lícula titulada “Bonjour, Tristesse” de l’any 1958 i amb ella les imatges del gran actor David Niven en tota la seva plenitud.

He de reconèixer que sempre he tingut certa debilitat per a certs arquetips, un d’ells és David Niven que al llarg de la seva carrera cinematogràfica representava la flema del típic cavaller anglès, alt i prim, perfectament pentinat, el bigoti de llapis i l’expressió amable i alhora irònica, sempre elegant, impecable, amb la frase adequada en tot moment, l’aire impertorbable, la ironia fina, la decència...

Sempre fent personatges amb aires aristocràtics i flemàtics com l’encantador lladre de gúa blanc Sir Charles Litton a “la Pantera Rosa” (1963), l’amic de Hercules Poirot a “Mort al Nil” (1978), com a detectiu refinat a la comèdia “Un cadàver per postres” (1976), el capità Miller, irònic expert en explosius a “Els canons de Navarone” (1961), el Playboy Raymond a “Bonjour Tristesse” (1958), l’excèntric Phileas Fogg a “La Volta al Món en Vuitanta dies” (1956) o el rector preocupat per fer una catedral i que rep l’ajuda divina d’un àngel amb el rostre de Cary Grant a “La esposa del rector” (1947). Moltes d'aquestes pel·lícules han estat i són de les meves preferides.

Diuen que quan morí, una corona de flors gegantina fos portada per varis homes amb una nota on posava que els portadors de l’aeroport de Heathrow li dedicaven al millor cavaller que havia passat per l’aeroport.

L’home que trencà la seva carrera d’actor per a lluitar a la Segona Guerra Mundial, el mateix que mai va voler explicar que va fer o veure a la guerra, l’home que en una entrega de premis dels Oscars pronuncià una de les frases més celebres de tota la història de la citada entrega de premis, quan un home completament nu travessà l’escenari on Niven presentava la gala: “Que trist que l’única rialla que aquest home provoqui a la seva vida sigui per haver ensenyat les seves menudeses”.

Ho sento, però no aspiro a ser emperador

2010-08-10T14:09:00.004+02:00

Avui, quan el món sembla enfonsar-se i que l'home ha deixat de ser home per a convertir-se en llop, m'agradaría recordar un dels millors moments que ens ha donat el cinema, quan Charlot parla per primer cop i últim al final de la pel·lícula "El Gran Dictador". Gràcies Chaplin.

http://www.youtube.com/watch?v=xl2e69fEFf4&feature=related

"Ho sento, però no aspiro a ser emperador. Això no és per a mi. No pretenc regentar, ni conquerir res de res. M’agradaria ajudar en el possible a cristians i jueus, negres i blancs. Tots tenim el desig d’ajudar-nos mútuament. La gent civilitzada és així. Volem viure compartint la nostra sort … no compartint la nostra desgràcia. No ens volem menysprear ni odiar entre nosaltres.

En aquest món hi ha lloc per a tots. I la bona terra és rica i pot garantir la subsistència de tots. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però hem perdut el camí. L’avarícia ha enverinat les ànimes dels homes, ha aixecat en el món barricades d’odi, ens ha portat al pas de l’oca, a la misèria i a la matança. Hem augmentat la velocitat. Però ens hem tancat nosaltres mateixos dins d’ella. La maquinària, que proporciona abundància, ens ha deixat en la indigència. La nostra ciència ens ha fet cínics, la nostra intel·ligència, durs i mancats de sentiments. Pensem massa i sentim massa poc. Més que maquinària, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem amabilitat i cortesia. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta i tot es perdrà.

L’avió i la ràdio ens han aproximat més. La veritable naturalesa d’aquests avenços clama per la bondat en l’home, clama per la fraternitat universal, per la unitat de tots nosaltres. Fins i tot ara, la meva veu està arribant a milions d’éssers de tot el món, a milions d’homes, dones i nens desesperats, víctimes d’un sistema que tortura els homes i empresona a les persones innocents. A aquells que puguin sentir-me, els dic: “No desespereu”.

La desgràcia que ens ha caigut a sobre no és més que el pas de l’avarícia, l’amargor dels homes, que temen el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà, i els dictadors moriran, i el poder que van prendre al poble tornarà al poble. I mentre els homes moren, la llibertat no perdrà mai.

Soldats! No us lliureu a aquests bèsties, que us menyspreen, que us esclavitzen, que governen les vostres vides, digueu-los el que cal fer, el que cal pensar i el que s’ha de sentir! Que us obliguen a fer la instrucció, que us tenen a mitja ració, que us tracten com a bestiar i us fan servir com a carn de canó. No us lliureu a aquests homes desnaturalitzats, a aquests homes-màquina amb intel·ligència i cors de màquina! i Vosaltres no sou màquines! Sou homes! Amb l’amor de la humanitat en els vostres cors! No odieu! Només aquells que no són estimats odien, els que no són estimats i els desnaturalitzats!

Soldats! No lluiteu per l’esclavitud! Lluiteu per la llibertat!

En el capítol disset de Sant Lluc està escrit que el regne de Déu es troba dins de l’home, no d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes! A vosaltres! Vosaltres, el poble teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat ‘Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer que aquesta vida sigui lliure i bella, de fer d’aquesta vida una meravellosa aventura. Per tant, en nom de la democràcia, emprem aquest poder, unim-nos tots. Lluitarem per un món nou, per un món digne, que donarà als homes la possibilitat de treballar, que donarà a la joventut un futur i als ancians seguretat.

Prometent-nos tot això, les bèsties han pujat al poder. Però menteixen! No han complert aquesta promesa. No la compliran! Els dictadors es donen llibertat a si mateixos, però esclavitzen al poble. Ara, unim-nos per alliberar el món, per acabar amb les barreres nacionals, per acabar amb la cobdícia, amb l’odi i la intolerància. Lluitem per un món de la raó, un món en què la ciència i el progrés portin la felicitat a tots nosaltres. Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!"

Ens enganyen

2010-07-11T23:41:00.005+02:00

Ahir fou un gran dia pels Catalans. Érem molts al carrer, passant calor en defensa de la nostra identitat i drets col•lectius, persones de tot Catalunya, inclús de fora que van decidir vindre al Cap i Casal amb la voluntat de mostrar el seu enuig per una actitud de un Estat que ens ha tractat des de sempre com una propietat privada i no uns compatriotes.

Desprès de hores passant calor i veure desprès les imatges i vídeos de la jornada, comparant-ho amb les conclusions de la premsa i del PSC i en concret el President de la Generalitat, només puc dir que ens menteixen.

Pretenen fer-nos creure que la manifestació d’ahir era pro Estatut, que el més de un milió de persones, estàvem demanant que ens tornessin l’Estatut sense retallar, però jo, aquest sentiment, no el vaig trobar, hi havia banderes independentistes, pancartes de tot tipus, però ni les pancartes ni els crits demanaven l’Estatut.

Ahir la gent tenia un sentiment unànime: aquest era exigir el ple reconeixement de Catalunya com a nació i amb les implicacions que suposa, l’exercici dels Drets de les persones, un d’ells, el més important: el de decidir sobre que s’és i el seu propi futur.

Els catalans vam mostrar que estem farts que decideixin per a nosaltres, que ens privin de la llibertat, de decidir que som i com ho som.

Que la manifestació d’ahir serveixi per a donar-nos ànims i perquè els nostres polítics entenguin que, Catalunya decideix fer un pas endavant, de fer valer els seus drets que no són altres que l’exercici del dret a decidir que suposa el de la plena sobirania, poder elegir si som una nació, si volem conviure amb Espanya o ser independents.

2010-07-06T23:44:00.003+02:00

Avui volia escriure però les idees sorgeixen entretallades, principis de històries fragments de vides, moments, escenes, totes elles nítides però incompletes, com un puzzle mental amb peces de diversos trenca closques.

Per exemple, puc veure un home de mitjana edat en un bar amb posat d'amarga resignació, una nit, quan només queda el cambrer recollint el local, un d'aquells cambrers de debó de camisa blanca de màniga curta en un bar de debó amb rajoles blanques embrutides. Fins hi tot puc enteveure que pensa l'home abatut i el cambrer cansat i el que rsulta més important, com ha arribat l'home al bar.

Segurament l'home ja duu al cos un parell de copes, com que no és americà li posarem al fetge cervesa o conyac, vestiria roba pulcre, amb les arrugues habituals de un dia llarg i dur, la mirada seria abscent, amb els ulls empetitits pel canáment i l'alcohol.

El motiu per la seva estada pot ser la pèrdua de la feina, sentint-se terriblement avergonyit per a donar la cara a casa. També pot ser un pobre diable acabat de divorciar, lluny de casa seva, dels seus fills, visquent a casa dels seus pares.

O si sóm més truqulents, espera algú, una dona misteriosa, un home desgarbat, un penjat o simplement un amic.

I pot acabar, fàcilment mort, al llit acompanyat o descobrint el gust per a jugar al bingo a hores intempestives.

Tot està però res tè sentit. Abans resultava més fàcil, potser creia que tenia talent i, amb l'edat, l'he anat perdent o, simplement, he descobert que mai n'he tingut. Potser és que no tinc temps... ja ho deia Picasso: "Que la inspiració t'agafi treballant".

Però sabeu què és el pitjor? Què en el fons, encara crec que algún dia escriure alguna cosa que valgui la pena.

El magret d’ànec a Montmatre i Andorra

2010-07-05T23:47:00.006+02:00

Durant molts anys l’únic que menjava de l’ànec era el anomenat pernil, posteriorment vaig provar el clàssic ànec amb peres que es serveix a molts restaurants del país i que s’hauria d’anomenar, realment, cuixa d’ànec, si la carn és bona i tendra resulta un plat excel·lent, per a mi millor que una cuixa de pollastre.

Però l’ànec encara m’havia d’oferir una sorpresa molt més agradable: el magret. He tingut el goig de menjar-ne a diversos llocs, hi ha qui el fa a la brasa i el presenta filetejat amb la crosta del greix tendre i cruixent a l’hora, o amb les més diverses salses, com pot ser a la taronja, a la llimona o qualsevol salsa emprada per a les carns.

Jo sóc un gran fanàtic de la vedella, però, sincerament a mi el magret d’ànec m’ha conquerit el cor, es tendre, sense ossos ni tendrums, el greix es agradable de menjar i el saber es pur goig, a més a més, la digestió em resulta més suau que la vedella i és molt més còmode de menjar, no envà, el magret acostuma a ser servit filetejat amb uns talls de un dit de gruix que et permet gaudir del menjar sense excessives preocupacions.

Només per a comprovar tot el que es pot fer amb ell, només cal posar al google “magret d’ànec” i trobareu receptes de tot tipus: a la taronja, a les cireres, amb carpaccio, al curri, als tres pebres....

A Paris em varen explicar, a la terrassa de la braseria de La Villa des Abadesses a la rue des Abadesses a Montmatre, just mentre jo em menjava un increïble magret d’ànec a l’Oporto, que a on més receptes podem trobar de magret d’ànec és al sud de França, més o menys cap a la zona de Tolouse. No sé si serà cert, l’home deia que vivia a Tolouse, però el cert és que com més al nord de Catalunya anem, més senzill es trobar a la carta el magret d’ànec, concretament cap a l’Empordà.

També a Andorra he pogut gaudir del plaer del magret, a un petit restaurant prop de Caldea, allunyat de les vies comercials on he tingut el meu últim àpat excel·lent fins al moment. De primer una crêpe d’escamarlans amb bolets servit en plat quadrat, dos closques de llagostí a un dels vèrtex enfonsant-se a la salsa beixamel en la que s’insinua una forma a sota de la crêpe amb els llagostins, gambes i bolets a l’interior. Absolutament deliciós i, de segon el magret d’ànec a la taronja, també excel·lent.

Fly Me to The Moon

2010-06-25T19:12:00.004+02:00

Aquests dies a fora, a part d’ajudar a desconnectar i recuperar forces per a sobreviure el mes i escaig que queda per les vacances, estar amb els amic, menjar massa i malament, cremar-me amb el sol i fer el primer bany de l’any, he recuperat una deliciosa cançó que sempre m’ha agradat.

Tirat sobre la tovallola deixant que el sol s’acarnissés sobre la pell em vingué a la memòria “Fly Me To The Moon”, mentre la tatartejava marcava el ritme de la bateria sobre el ventre i des de llavors l’he tingut en ment fins que, en arribar a casa la he escoltat.

És una peça clàssica interpretada per molts artistes des de que la composaren el 1954 per Bart Howard, alguns d’ells tan prominents com Johnny Mathis, Tony Bennett, Nat King Cole, Frank Sinatra, Ella Fitzgerald, Paul Anka, Judy Garland, Diana Krall, Astrud Gilberto, Sarah Vaughan, Tom Jones, Westlife, Claire Littley (versió magnífica per una seria manga) i Michael Bublé entre molts altres.

Però per a mi, la millor és la de Sinatra amb la orquestra de Count Basie i els arranjaments de Quincy Jones, és una d’aquelles conjectures astrals o simplement la sort de tindre grans artistes treballant conjuntament en un dia inspirat: la unió de una bona lletra, uns impressionants arranjaments, un gran cantant i una banda excepcional.

Queda recomanada, així com tot el disc de It Might As Well Be Spring de Frank Sinatra i Count Basie (Reprise Records).

Jo ho diuen els catòlics que treballar és la condemna pel pecat original!

2010-02-23T13:48:00.002+01:00

Sóc d’una generació que comença a veure que viurà pitjor que els seus pares, que si pot comprar un pis és possible que la hipoteca el sobrevisqui, que de la feina precària en fem costum i que no cobrarem jubilació tot veient com l’Estat del benestar es desfà a mesura que passen els anys.

Diuen que la solució és crear riquesa, que la gent treballi, que cotitzi a la Seguretat Social i que potser que entenguem que el treball és, a part de una molesta obligació per a intentar viure amb una certa dignitat, una obligació social que tenim els treballadors cap a la resta de persones.

El treball i la creació de riquesa, serveix en part, perquè tinguem hospitals públics i prestacions socials, escoles i ajudes que permeten als més desafortunats viure amb una mínima dignitat.

Em rebenta que em cusin a impostos el magre sou, però ho agraeixo quan he d’anar al metge, o el dia que hagi d’agafar la baixa, o simplement, quan penso que gràcies a la gent com jo, permetem que els nostres avis visquin amb una pseudodignitat, això si, inferior a la que es mereixen.

Diuen que som quatre treballadors per avi, i que d’aquí uns anys ens tocarà un avi per cada un treballador coma sis. Si la meva avia cobra una miserable pensió de jubilació està clar que els meus pares cobraran una misèria de la misèria que cobra avui la meva avia, o pot ser que els que estiguem cotitzant haurem de viure tota la vida amb els pares perquè per a poder-los abonar les pensions nosaltres viurem en extrema misèria. I nosaltres cobrarem.... bé, amb una mica de sort els governants recuperen aquella idea de la mítica pel·lícula “La Fuga de Logan” on els vells els mataven directament només arribar a una determinada edat.

A mi, la idea de treballar quaranta o quaranta cinc anys em preocupa poc, potser si treballem tota la vida, com a mínim no haurem de patir per no cobrar una jubilació, potser podrem morir estressats però amb dignitat.

El que em preocupa és que, potser uns quants ens jubilarem tan vells que passarem del metro matutí al nínxols amb vistes al port mentre hi haurà gent que serà prejubilada deu o quinze anys abans.

Nosaltres tenim la obligació de suportar el sistema perquè també ens en beneficiem, i del nostre esforç hem de poder viure nosaltres i els que ja no poden fer-ho per si sols.

Potser la solució no és jubilar-se als 67, sinó cotitzar un mínim d’anys i, un cop s'arribar a la xifrà màgica de cotització, oferir al treballador la possibilitat de continuar treballant fins que vulgui i pugi, potser menys hores, potser bonificant-li la renta.

Diuen que si fos així els joves no trobaríem feina, i la veritat és que, no crec que cap senyor que porta treballant quaranta anys faci la feina que fa un jove de vint.

De consultes va la cosa

2009-03-30T23:27:00.005+02:00

No recordo quan van començar a parlar sobre la llei de consultes que, finalment, el Conseller Ausàs, durà al Parlament perquè sigui aprovada. Evidentment no és una llei fàcil, perquè, com és lògic, no tots els membres del tripartit creuen en ella, per uns és una esperança i per altres un perill.

Per molt que des de certs ambients ens venguin que la llei era per a convocar referèndums d’autodeterminació a tutti pleni, estaríem equivocats al pensar que tan sols ens servirà per això. Entenc la llei com a un intent, potser a la desesperada, per a apropar la política al ciutadà, fent-lo copartícep de les decisions que poden afectar-lo més directament. Ara bé, tot i els beneficis democràtics del sistema, també hi ha la perversió que estableix, aquesta és que pot facilitar la paralització de certes obres no agradables i que per altra banda són útils pel país, no fos cas que tanta democràcia directa ens paralitzés, no oblidem que el no és ja una ideologia molt arrelada al nostra país, la de “no volem res a casa” tot i saber que es necessita.

El poble sap que li calen abocadors, però, evidentment, cap poble el voldrà al seu terme municipal i, si per referèndum es nega la proposta, és molt possible que observem com el projecte de abocador circula per tots els pobles de una comarca sense trobar emplaçament definitiu, i qui diu abocador diu carretera, via de tren o presó.

Per això cal prendre en consideració aquest factor, com també pertocaria analitzar si és apropiat que les consultes siguin aprovades pel Govern Espanyol, ja que, és evident que en tots els temes espinosos es negaran per sistema a donar la autorització. Suposo que en aquest punt s’hi veu la mà del PSC i, per conseqüència una renuncia d’ERC al fer la llei.

També citar que, segons ens indiquen, aquesta llei permetrà fer referèndums quan els proposin dos grups parlamentaris. No sé si aquesta condició s’ha fet pensant amb duets ERC-CIU o no s’ha pensat en el doblet PP-Ciutadans. Com diria el president Pujol: “no ens marquem un autogol!”

Caldrà veure la llei amb calma, però no sóc molt optimista, sembla que al final ha sortit una llei per a passar el tràmit parlamentari i fer creure a alguns que aquesta llei ens permetrà convocar referèndums d’autodeterminació, uns es justificaran, altres respiraran tranquils i, molt possiblement, alguns altres l’enviïn al Tribunal Constitucional. Quin país tan bonic!

La mala dona

2009-01-24T22:58:00.005+01:00

Barcelona, com tota ciutat està plena de històries que mostren el seu cantó més obscur, relats que lentament van esborrant-se de la memòria col·lectiva i que lamentablement suposen perdre part de la identitat de la nostra ciutat. Afortunadament hi ha gent que posa el seu granet de sorra perquè sobrevisquin.

Una d'aquestes històries és la vampira del carrer Ponent, una dona que visqué a principis del segle XX a Barcelona i que segrestava infants per a pràctiques prou escabroses com succionar-los la sang.

Aquesta vampira barcelonina ha tornat a la vida amb el llibre d'en Marc Pastor titulat La mala dona, editat per La Magrana el 2008, una novel·la policíaca que, barrejant fets reals i ficticis ha configurat una història que val la pena llegir, no només per a fer-nos una idea de com era i com es vivia a la nostra ciutat sinó també per la magnífica estructura de la novel·la amb tocs Gòtics que tants bons resultats ha donat a Carlos Ruiz Zafón, i recordar uns fets que quan s’esdevingueren sacsejaren la societat barcelonina.

Enllaç sobra la història de l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer de Ponent.

Yes I Can

2009-01-21T19:51:00.005+01:00

El 12 de juliol de 1960 el Partit Demòcrata celebrava la seva Convenció per a elegir el candidat que es presentaria a les eleccions Presidencials d’aquell novembre, l’elegit fou John Fitzgerald Kennedy i a la clausura de la Convenció fou a càrrec del gran artista negre Sammy Davis jr. que interpretà l’himne americà. El sector de Mississippí escridassà i insultà l’artista.

Des del dia 20 de gener de 2009 Barack Obama és, formalment, president dels Estats Units d’Amèrica.

D’una data a l’altra han passat menys de quaranta nou anys, no fa gaire temps. Si Sammy Davis jr. estigués viu tindria 84 anys i podria contemplar com han canviat les coses en qüestions racials al seu país.

Fou un artista complert: cantant, ballarí, imitador, comediant, actor, instrumentalista... potser per això el coneixien com Mr. Entertainment i fou el protagonista de un musical de Brodway anomenat Mr. Wonderful.

Tot i els èxits, patí la segregació racial des de que nasqué, veient com li era prohibit accedir als locals on anaven els blancs, inclús no el deixaven actuar en certs locals perquè era negre, quan tingué una relació amorosa amb l’actriu Kim Novak l’obligaren a posar-hi fi a risc de perdre la viada i quan es casà amb una atractiva blanca de cabells rossos i ulls blaus, els el Ku Klux Klan l’esperaven a les portes dels locals on actuava amb els membres del partit nazi americà alhora que la carrera com actriu de la seva esposa s’acabà.

Tan debò pogués veure com ha canviat tot. El més curiós és que un dels seus hits és titulava Yes I Can.

Situació i conseqüència

2009-01-19T23:08:00.003+01:00

Avui he llegit dos articles al diari que crec que són d’interès: El primer es de l’Avui noticia de portada relativa a la possibilitat que a final d’aquest any hui hagi sobre 200.000 persones aturades a Catalunya que no cobraran l’atur. Aquestes dades esglaien per si sol, però si les unim al creixement de l’atur que es produirà al llarg d’aquest any, es possible que la població aturada sense prestacions pugui ser pitjor del que preveiem a mitjans de gener. Vist que Catalunya no pot permetre’s 200.000 persones sense ingressos. Potser caldria prendre en consideració aquesta dada perquè això pot provocar un augment de la pobresa a casa nostra.

Aquesta notícia la podem enllaçar amb la que mostrava La Vanguardia referent al nombre de sense sostre que viuen a Barcelona, fent menció a un indret on aquestes persones es resguarden del fred: l’Espanya Industrial. La dicotomia de la Barcelona modera i cosmopolita que alhora té moltes vergonyes per amagar, perquè, com bé sabem, és més fàcil amagar que arreglar.

Afalaguem a en Duran

2008-10-19T21:47:00.004+02:00

Avui toca afalagar a en Duran i Lleida. No us espanteu, no vol dir que m’hagi anat més a la dreta de la “i” que uneix a la federació de Convergència i Unió, ans al contrari! Si que crec necessari comentar i aplaudir una actitud d’un polític quan fa les coses bé (difícil en política), així també em considero amb tot el dret per a criticar-lo quan els actes que realitzi no siguin del meu gust.

Pensava, sincerament, que en Duran i Lleida sucumbiria a la temptació d’aprovar els pressupostos de l’Estat, no envà les mostres d’afecte per part del PSC i les seves darreres intervencions distaven molt del que l’Artur Mas anava pregonant per ací. Així dons, ha estat una agradable sorpresa que en Duran i Lleida presentés una esmena a la totalitat dels pressupostos, però aquesta sorpresa ha estat majúscula per la argumentació emprada per a justificar-ho.

Podia haver dit que presentava l’esmena a la totalitat perquè no hi havia recollit el nostre affair amb el finançament, així la claca catalanista aplaudiria per a seva gallardia patriòtica. Però si esgrimia aquest únic argument hauria estat titllat, ell i de retruc la federació de CIU, com de irresponsables amb poca vista global, interessats només amb Catalunya i tots aquests arguments ja tan gastats per la Espanya mesetera.

En Duran i Lleida ha emprat l’argument del finançament com a cirereta de pastís com un “i a més a més” per a concloure l’argumentació, per a tenir-nos contents, per no perdre el tint reivindicatiu que es pressuposa a tot partit nacionalista. Ara bé, ha explicat molt bé que el motiu principal per a la esmena era que els pressupostos estaven basats en una situació econòmica de creixement i no contemplen la situació actual i que, per tant, són totalment inconnexos amb la situació econòmica actual i així dons, artificiosos.

El resum és que en Duran i Lleida ha quedat, de portes a Espanya, com un polític solvent i competent, que ha pres una decisió en pro d’Espanya sense que se li puguin imputar les llufes típiques de egoista perifèric, sense que això suposi una renúncia a la causa catalana. Diguem que ens hem estalviat més llenya contra nostra des de Espanya. Evidentment ho ha fet per motius polítics que desconec, més o menys nobles, no envà tot polític actua en base a un interès, encara que només sigui el de projecció i imatge, sobre tot quan, desprès apareixen en Joan Ridao de Esquerra i en Joan Herrera de Iniciativa argumentant les seves postures, semblants a la d’en Duran, però sense sonar tan convincents o serioses, fent esforços per a dir el mateix però amb un tint més reivindicatiu i/o social, cada casa té la seva marca.

Josep Pla i el Quadern Gris

2008-10-11T18:06:00.004+02:00

Reconec el meu error cap a Josep Pla. És habitual que, a la època d’estudiant, com més t’indueixen/ obliguen a llegir certes obres literàries més les detestis. A mi em succeí això amb en Josep Pla.

A l’escola ens van obligar a estudiar-lo per a commemorar el centenari del seu naixement, fent-nos llegir textos que no eren apropiats per la nostra edat. Reconeguem-ho, Pla és de tot menys de lectura fàcil i, juntament amb la insistència acompanyada d’una excursió a la seu de la Fundació Josep Pla per a commemorar l’any Pla, feu que l’avorrís per molts anys. Sempre recordaré un escrit seu, un fragment d’algun llibre o article que no recordo ni títol ni res, on li costava ben bé una plana descriure un simple camí de grava, jo aquella època només llegia a Agatha Christie, que si ve era la reina del suspens no ho era de la escriptura enrevessada o descriptiva.

Aquesta mandra o mania cap a Pla anava acompanyada, perquè negar-ho, de totes aquelles històries que envolten al personatge, de home obscur que va trair el país i el seu suport al feixisme Espanyol i que, vulguem o no, emboiren la seva obra, com si agafar un llibre seu i llegir-lo comportés la conversió amb un seguidor del feixisme Espanyol.

Anys més tard, la curiositat pogué més que la desgana i grima que em produïa Pla.. Volia llegir una biografia sobre en Francesc Cambó, personatge del que m’agradaria tractar un altre dia, i l’única editada i que podia aconseguir fàcilment era la realitzada per Pla. La seva prosa era magnífica, un Català tan ric i ple que resultava poètic, molt sarcàstic, que en certs moments la força narrativa es tal que hom pot dibuixar un lleu somriure, una prosa molt catalana. Em vaig endur una sorpresa molt agradable.

De Pla se’n han dit moltes coses, no sé si certes o no, però m’importa ben poc si era més o menys catalanista i si va fer o desfer, ja que, avui, d’ell només ens queda la seva obra escrita, obra que col·loca la nostra llengua a un nivell molt elevat de excel·lència, demostrant-nos la riquesa que tenim a casa i que tant menystenim i del que podem fer amb les eines gramaticals i el vocabulari de la nostra parla, no envà la nostra llengua no té res a envejar a altres llengües romàniques que, amb el temps ens han fet creure que eren més riques i cultes que la nostra. Llegiu a Pla i comprovareu el que estic escrivint.

Anys més tard vaig tornar a la biblioteca a buscar la famosa obra de Pla “El quadern gris” que no em decepcionà tot i ser bàsicament un dietari, tipus d’obra que habitualment se’m fa suficientment carregosa com per a deixar-la abandonada a partir de la tercera setmana de relat.

Aquest any, per a commemorar el norantè aniversari del “Quadern Gris” la Associació Xarxa de Mots ha creat "el blog del Quadern Gris" on van penjant anotacions de l'obra de Pla amb el mateix nom corresponents al dia que és: si Pla escrigué sobre el tres de juny de 1918, aquest blog publica aquest text el dia tres de juny. Us el recomano, no podem deixar al bagul dels oblidats un dels nostres grans escriptors!

Dinem de menú o a la carta?

2008-10-08T13:37:00.003+02:00

Quan anem a un restaurant podem mirar el menú i decidir si, de tots els plats que hi ha de primer i segon n’hi ha algun que ens motivi a quedar-nos-hi. Així dons, un cop localitzats els plats entrem dins del restaurant, ens entaulem i esperem que el cambrer ens pregunti que volem dinar. Evidentment elegim de les opcions que hi ha, però pot succeir que l’amanida de formatge s’hagi acabat i ens veiem obligats a demanar un plat que no ens ve a gust però, o demanes el que hi ha o no dines.

Així dons quan anem a dinar estem fent el que podríem anomenar “un acte de sobirania”, o sigui, decidir de entre totes les opcions de bars, restaurants i llocs on dinar a quin volem entrar, i aquesta sobirania continua en el moment de decidir si mengem a la carta o de menú, i continua quan ens decidim pels macarrons a la bolonyesa o el bacallà a la llauna, però quan, ens eliminen un plat del menú i ens indueixen a menjar un plat que no volíem, llavors ja no hi ha sobirania, però torna a existir quan decidim no menjar l’únic plat que hi ha i marxar a buscar un altre bar o restaurant.

No sé si nosaltres varem decidir anar a menjar en aquell restaurant o no, de fet, no sé ni tan sols si varem decidir entre dinar a fora o quedar-nos a casa, però tinc la certesa que en aquest restaurant no ens fa el pes estar, no ens donen ni la possibilitat de demanar a la carta, només hi ha un menú raquític de dos primers i dos segons, dels que, realment només els queda un plat de cada, sense pa, vi ni postra, però si amb cafè, ja se sap que en certs restaurants el cafè és per a tothom.

Sobre el Plenari del Districte

2008-09-30T16:07:00.001+02:00

Avui hi ha Plenari al Districte. Intentarem treballar pel barri, per la gent, però reconec que a dia d’avui, tenim masses mancances per a que la nostra voluntat de fer es converteixi realment en realitat palpable.

El sistema de funcionament del Districte, com el de l’Ajuntament en si, resulta força farregòs, inútil i exasperant. Hi ha una evident mancança de poder decisori per part dels grups que conformen la oposició al Districte, tot i gaudir, en molts casos de una majoria superior a l’equip de govern. Això comporta que l’activitat dels grups de la oposició, sigui la de actuar com a mosca collonera, o sigui, de interpel·lar i perseguir a la regidora perquè doni explicacions pel que fa, no fa o fa malament fins a l’avorriment, de la regidora, els Consellers Municipals i els pocs assistents al Plenari.

Ara bé, aquest model s’està intentant canviar, no en va el procés de modificació del Reglament de funcionament del Districte pot ajudar a democratitzar realment l’alcaldia, i això suposa que les propostes de la oposició aprovades per majoria s’hagin de complir vulguin el que vulguin els grups del govern i que els actes on es convida als ciutadans a participar siguin vinculants i també obliguin a l’hora de dirigir el Districte.

Si no és així, els Consellers Municipals dels grups de la oposició ens sortiria més a compte (en quant a temps) a invertir les hores dels Plenaris, Audiències Públiques i del Consell Ciutadà a fer campanya electoral a destemps fent un porta a porta pel Districte.

Barri de Plus Ultra

2008-09-27T17:25:00.002+02:00

Desprès d’assistir a la tradicional trepitjada de raïm que anualment es celebra al barri de Plus Ultra dins del marc de la Festa Major m’agradaria escriure quatre línies de un dels nostres barris més desconeguts.

És molt petit, dos carrers que es creuen amb cases velles i baixes situades a pocs metres del Passeig de la Zona Franca. S’hi pot entrat just per la plaça de la Marina (darrera del Mercat amb el mateix nom), els dos carrers es diuen aviador Franco i aviador Ruíz de Alda i Duran, dos aviadors que aconseguiren completar el primer vol transoceànic entre la península i el continent Americà el 1926 (des de Sevilla a Buenos Aires), és per això que el barri se’l coneix com a Plus Ultra, el nom de l’avió que aconseguí la gesta.

Cap a l’any 1930 es creà el barri amb el nom Plus Ultra, quan només hi havia dos nuclis d’habitatges al voltant del que avui coneixem com a Passeig de la Zona Franca: el barri del Port i el polígon de cases barates d’Eduardo Aunós. La resta eren camps de vinyes, es per això que, des de fa vint-i-tres anys, els veïns del barri han recuperat la tradició de, quan comença l’època de la verema, fer la tradicional trepitjada de raïm.

Des de el 1976 quan s’aprovà el Pla General Metropolità que avui en dia continua en vigència, el barri està sota l’amenaça de ser enderrocat per a construir edificis nous ampliant el carrer de la Mare de Déu del Port. Sembla ser que finalment es respectaran gran part de les cases, però l’amenaça encara hi és, amb el risc de perdre un petit nucli peculiar dins del nostre Districte on encara hi ha aquell contacte humà que a poc a poc va desapareixent.

Nostàlgia musical

2008-09-24T23:22:00.002+02:00

Escric aquestes ratlles enmig d’un atac de nostàlgia i de tristesa. Acabo de veure el piromusical de la Mercè on el tema central de enguany eren els 25 anys de TV3 i de Catalunya Ràdio. M’ha fet molta il·lusió poder recordar aquelles melodies de programes de la meva infantesa. Sempre, quan he escoltat la cançó de tota la vida de Catalunya Ràdio i la veu masculina pronunciant allò de “Catalunya ràdio, la ràdio nacional de Catalunya” he tingut un calfred de orgull.

M’ha emocionat perquè per a molts que complim els anys com ambdós mitjans de comunicació, tant TV3 com Catalunya Ràdio, ens han acompanyat tota la vida, formant una part nostre, sobre tot culturalment. Però això s‘ha acabat.

Ja no escolto Catalunya Ràdio, suposo que quan va perdre l’adjectiu “nacional” també va perdre part del que era i representava i com molts he acabat a RAC1 que en certs aspectes em recorda aquella Catalunya Ràdio d’abans on no tot era tan nacionalment neutre ni els programes destil·laven ganes de no ser escoltats.

M’he assegut a l’ordinador per a descobrir com es deia la cançó que empraven per a la capçalera del mític programa “La nit dels ignorants”, per això he escrit el nom del programa en qüestió a Google. He entrat a unes quantes planes, una era un primitiu blog o plana webb on els oients del programa penjaven missatges cap a l’any 1999 i 2000, i desprès he vist una plana actual i el to era diferent. A la primera s’hi respirava el que era Catalunya Ràdio i TV3, un més de la nostra família, quelcom de més íntim que una emissora de ràdio o canal de televisió, a la nova s’hi veia tot de oients descontents amb el rumb de la emissora i que empraven paraules com “exili” per a explicar el canvi d’emissora a RAC1.

No diré que la culpa es de l’actual govern de la Generalitat, però és evident que des de el 2003, la cosa no rutlla com abans i no sembla que les coses s’estiguin fent del tot bé. No sé que li han fet als nostres mitjans de comunicació, potser per a recuperar-los fora bo recuperar l’esperit original. Mentrestant, continuarem exiliats a RAC1 a l’espera del miracle.

Parc de l'Espanya Industrial

2008-09-23T18:39:00.002+02:00

Magnífica noticia pel barri de Sants. La reforma del Parc de l’Espanya Industrial feia temps que era necessària, no en va ens mostra un aspecte lamentable de deixadesa i brutícia i inseguretat. Aquest estat de oblit ha anat augmentant progressivament, sobre tot des del inici de les obres del TGV paret amb paret amb les grades del llac sec. Per tant ens hem d’alegrar perquè finalment hi hagi una dotació pressupostària per a la remodelació i unes dates d’inici.

El pressupost és de 1,6 milions de Euros i la durada es presumeix de dos anys, inici el 2009 i finalització el 2011, curiosament quan toquen les noves eleccions municipals.

Espero que en la reforma s’hi inclogui l’edifici de la Casa del Mig, on les instal·lacions estan en un estat realment lamentable, només cal fer una visita al primer pis on, si no recordo malament és on els funcionaris del districte atenen per assumptes relatius a llicències, les instal·lacions de les quals fan pena i estan força brutes. Crec que tenen el mateix dret a un lloc de treball decent com els seus companys que treballen a la seu del Districte.

A veure si, finalment, recuperem una zona verda en condicions al barri. Ara tocaria començar a pensar en quines altres places i zones verdes necessiten una neteja de cara.

Cloenda de la Festa Major de Sants

2008-09-03T19:37:00.004+02:00

Els veïns de Sants ens hem acomiadat de l’estiu, si més no de les vacances, durant aquesta darrera setmana. Ara toca valorar mínimament com s’han esdevingut abans que entrem definitivament a l’activitat diària.

Jo valoraria les festes positivament, no hi han hagut excessius problemes i sembla que la gent ha quedat més o menys satisfeta (la felicitat complerta no existeix). Ara bé, cal prendre en consideració, i això és un problema social molt important, la manca de educació (civisme en vocabulari modern) per part de algunes persones.

S’han posat banys públics, potser massa pocs, i la presència policial ha estat notable, gran esforç que ha contribuït en part a evitar temptacions de danyar les festes amb actituds menyspreables. És per això que hem d’estar contents, però no del tot, ja que altre cop ha fallat l’actitud d’alguns assistents a les Festes.

Tot i els banys hi ha gent ha orinat al carrer, tot i les nombroses papereres, hi ha gent que ha tirat a terra els gots. Hi ha grups de persones que mostren una total manca de educació i de respecte cap a la resta de ciutadans tenint certes actituds més dignes de bèsties que de persones mínimament educades. Hem d’exigir que l’Ajuntament netegi els carrers i que prengui les mesures necessàries perquè la gent no es vegi obligada a orinar al carrer o llençar la porqueria a terra, però aquesta exigència ha de ser mútua i suposa que si cal fer cua per a orinar es fa, i si s’ha de caminar uns metres per a buscar una paperera es camina.

He tornat algun dia cap a casa de les Festes sobre les quatre del matí i he vist en alguns indrets escampalls de porqueria pels carrers i zones on l’olor a orina era força desagradable, pel vianant que hi passa i pel veí que hi viu.

Un altre aspecte a incidir és el soroll: hi ha gent que no sembla voler entendre que la paciència dels veïns que no volen o no poden participar de la Festa Major té uns límits, concretament els de la música, i això suposa que quan acaba l’activitat no s’ha d’allargar la molèstia amb crits fins a les tantes. La Festa Major ha de conciliar els que no la suporten per les molèsties que els suposa i els que en gaudeixen. Cap té més drets que l’altre, a canvi de suportar certes molèsties, aquells que no volen participar de la festa, han de gaudir del dret a no ser molestats més del necessari, i això implica no interrompre el son més enllà de les tres de la matinada.

Ens falta molta cultura cívica, la de no molestar als altres i la de tractar el que és de tots com a propi, sense embrutar més del que és necessari.

Suposo que caldria fer menció a les Festes Alternatives, només dir que he de reconèixer l’espectacularitat del darrer dia, dissabte, tallant la carretera de Sants a l’alçada de plaça de Sants per l’elevat nombre de participants, ara bé, comprenc perfectament desprès de passar per la plaça d’Osca que els veïns estiguessin del soroll i de la brutícia (ho enllaço amb el que ja he escrit anteriorment sense voler posar a tots els assistents dins del mateix sac).

També m’agradaria agrair a les comissions dels carrers, no només l’esforç realitzat i la il·lusió que han demostrat, també el tracte que ens han dispensat a la gent de CIU durant aquests dies quan hem anat a distreure’ls, tot recordant-los que estem al seu servei com ells ho estan al del nostre poble mantenint viva la nostra Festa.

Festa Major de la Bordeta

2008-09-03T19:21:00.001+02:00

Avui comença la Festa Major de la Bordeta al carrer Jocs Florals i a partir de demà a la plaça del Fènix. Aprofitem els darrers sospirs de l’estiu!

Accediu al programa dels actes clickant aquí.

Refugi

2008-09-02T23:36:00.002+02:00

Per casualitat he redescobert Refugi, el nou projecte musical d’en Joan Reig que fa temps ja em va interessar, però que, per fets de la vida, no es concretà en res, no en va vaig descobrir-lo via internet, a una plana web que no recordo el nom on sortia un vídeo de una actuació d’en Joan Reig cantant. Ràpidament vaig anar al FNAC a buscar el disc, però, ai l’as! No hi ha disc. Vaig intentar baixar les cançons per el e-mule però tampoc hi hagué èxit.

Fa poc vaig topar amb la plana web www.refugi.cat on s’hi explica aquest projecte musical i on s’hi poden trobar vàries cançons penjades per al gaudi dels afeccionats. Sincerament, desprès d’escoltar-les només puc dir que estic meravellat i encantat.

En Joan Reig ha recuperat cançons de la Nova Cançó, cançons populars en els anys seixanta i setanta del segle vint i n’ha tret la pols i teles d’aranya creant melodies senzilles amb regust a country, rock o jazz, tocat amb gran precisió de Joan Pau Chaves al piano, Pep Solà al contrabaix i Dani Peña a la bateria. Per la formació ja s’entreveu que la música és íntima i tranquil·la, molt elegant, en Joan Reig defensa prou bé les cançons, mostra una capacitat vocal prou destacable, sense que arribi a les quotes dels vocalistes, però fa el fet: un projecte senzill i elegant.

És una nova proposta de la música en Català creada per a actuar en directe, potser per això no hi ha disc a la venda, molt interessant i que espero i desitjo creï precedents de música de qualitat. Mireu la web!

Diumenge de Festa Major fent el vol

2008-08-26T16:50:00.001+02:00

Diumenge és el dia que comença realment la Festa desprès de les qüestions més protocol·làries com el pregó i les ofrenes a l’església de Santa Maria. Per això, aprofitant el darrer dia vacances vaig anar a fer el vol pels carrers guarnits, no tots, durant la tarda, i a la nit nova volta per Vallespir, Valladolid i els dos Alcoleas.

Cap fet a destacar que sobresurti de la habitualitat, potser que es notava que ahir les Festes Alternatives no estaven en funcionament i la presència de molta gent que, habitualment hi va i estaven pels carrers com qualsevol altri en grups.

També constato un augment de turistes força sorprenent i que, curiosament, van força entonats. Veus m’han arribat que són els del open de escacs que es fa a les Cotxeres. Així mateix, faig notar que es feu força difícil dormir mentre la festa durà, jo ho vaig intentar infructuosament, però, que carai, és Festa Major i cal suportar-ho, uns dies dormint poc tant mal no poden fer!

Ja que estem en temes lúdics del barri, dir que finalment he pogut sopar al Via Fora i que em va fer profit, per tant, si podeu passar-hi un dia d’aquests, val la pena, sobre tot en dies de Festa Major que fa força mandra fer el sopar. Ja en parlaré més abastament un altre dia.

De la situació atmosfèrica

2008-08-24T01:45:00.004+02:00

He fet vacances, i ho he fet sense obrir diaris i intentant no mirar les noticies. De fet, avui ha estat el primer dia que he reiniciat la rutina de revisar diversos diaris. Calia fer-ho, cal fer vacances polítiques, sobre tot quan ens espera un setembre políticament interessant. El resum de l’agost seria, a grans trets:

- Tenim el finançament que sembla ser que per gràcia divina es posposa uns mesos perquè el Conseller Saura (Cliqueu a l'enllaç i comproveu quants anys fa que el Conseller viu de les arques públiques) volia fer-se la fotografia i fer un nou pols amb en Joan Herrera.

- El govern Espanyol no sembla tindre la intenció de canviar, i per tant, entre tant cafè per a tothom no hi haurà ni traspassos de interès ni una millora substancial del model de finançament Català.

- Hi ha una més que possible recessió de la economia (no desacceleració, pitjor) a la cantonada, deixant la crisi en el passat, quan la economia Espanyola deixi de créixer definitivament. El Govern Espanyol no sembla fer res per a evitar-ho a part de les habituals cortines de fum de Can Zapatero.

- Hi ha un greu problema amb les centrals nuclears situades a Catalunya, ha quedat demostrat àmpliament que no compleixen uns mínims de seguretat i que, quan hi ha un accident utilitzen tots els mitjans possibles per a amagar-lo. Això pot generar un greu problema energètic en el futur, unit a la famosa MAT que, a dia d’avui, ja no sé si es fa o no si es soterrada o no.

- La sequera solucionada per la intervenció divina invocada pel conseller Baltasar ha fet que, a dia d’avui, ens haguem oblidat que aquesta situació por reaparèixer sense que s’hagi fet gran cosa per a evitar-ho. (Cliqueu a l'enllaç i comproveu quants anys fa que el Conseller viu de les arques públiques)

- Barcelona està més foradada i plena d’obres que mai, obres que no acabaran abans de setembre.

- Sobredosis de noticies sobre les olimpíades, silenci sobre el Tibet.

- La guerra a Geòrgia ens recorda que no fa molt hi havia la Guerra Freda, paper força galdós de la Unió Europea, per a variar.

- Obama ja ha triat el vicepresident per a fer el tàndem a les eleccions del mes de novembre, aquest serà en Joseph Biden, senador per Delaware.

I si, a la princesa d’Astúries li hem pagat entre tots un nas nou que ens déu haver costat un ronyó.

Estem de Festa a Sants

2008-08-24T00:14:00.003+02:00

Pregó, alternatives i acte unitari

La festa major s’ha estrenat amb pluja, ja ahir, desprès del pregó a càrrec d’en Carles Canut, i avui, dia de festa sense festa, Sant Bartomeu ha plorat. Ahir tocava assistir al pregó, normalment només hi vaig si el pregoner em motiva, en aquest cas em feia certa gràcia veure a en Carles Canut, ja que, sense conèixer-lo, em resulta simpàtic, no em pregunteu el perquè, potser per l’aspecte rodanxó, però em cau en gràcia.

En aquest cas, les suposades autoritats podem pujar al primer pis de la Casa del Mig i contemplar els conciutadans com escolten el pregoner, sembla que fa gràcia això de veure als ciutadans amb perspectiva, però, què voleu que us digui, millor a peu pla amb la gent que aixafat a una finestra per a veure al personal i no al pregoner. Així dons, amb la resta de santsencs assistents vaig escoltar el pregó, molt documentat sobre l’origen de la festa major i el que significava, resum de la història del barri de Sants i sobre en Josep Robreño, actor i dramaturg que donà nom al carrer del mateix nom del nostre barri. Sincerament no tenia ni idea qui era aquest bon home, sembla ser que el Sr. Robreño (o Robrenyo) resultà ser un personatge públic de gran fama a finals del segle XVIII i principis del XIX.

Desprès del pregó i la traca de inici, varem dirigir-nos al Casinet de Hostafrancs on hi havia el pica-pica. No puc dir gran cosa més de la primera jornada de Festa Major que no difereixi gaire als anys anteriors.

Avui he passejat una miqueta pel vespre per a veure com anava el muntatge dels carrers i, sincerament Alcolea de Dalt i Plaça la Farga prometen. Ja veurem, dilluns per la tarda hi ha l’entrega de premis a la que no crec que pugui assistir, perquè és el primer dia que torno a la feina i queda molt lleig escapar-me per la tarda. Ja veurem dilluns com ens ho muntem.

Suposo que caldria parlar de les Festes Alternatives. Què voleu que us digui, jo entenc que a la gent jove la orquestra que toca els èxits de tota la vida del Dúo Dinámico i Mocedades i versions apanyades dels grans hits del King Africa i en Bisbal no es sentin atretes per a ballar, però tampoc entenc que això hagi de crear una doble Festa Major, la oficial i la no oficial, o com li vulgueu dir, perquè en el fons, les coses no són el nom que els hi posen, sinó el que representen.

Potser caldria integrar les Festes Alternatives dins la Festa Major, si cal, dir-li la Festa Jove s’hi diu, de tal manera que aquests joves que ja participen a les festes joves, podrien ser el relleu dels actuals membres de les comissions dels carrers. Cal trobar-hi un emplaçament i dotar-los d’ajuts com tota comissió de carrers, i alhora, que acceptin certes condicions, com fan les comissions, i això suposa horaris, soroll i salubritat, i si volen guarnir-ho amb fotos del Ché i cartells de llibertat de anarquistes presos i a favor de la okupació, què ho facin, la llibertat de expressió és un dret que tenim, i si volen programar concerts amb grups que parlin de revolucions, socialisme i altres grans valors que ho facin.

A vegades, en aquestes festes Alternatives, m’he trobat amb la simpàtica situació de que, algú amb la llengua massa llarga, ha anunciat a bombo i platet la meva militància política a CIU (com si fos una senyora de la vida en un convent de monges), provocant cares de estupefacció, sorpresa i estranyesa i preguntes com: “I què hi fas aquí?”. Tot tòpics, dels no-alternatius als alternatius i vice-versa

I la música en català, què? És magnífic que els concerts unitaris hagin anat decaient des de fa anys. Hem passat dels Pets, Lax ‘n’ Busto i Ja t’ho Diré a Calima. Del Rock Català a un grup de flamenc fusió o similar. No tinc res en contra del flamenc fusió, però, ja que són les festes de Sants, seria interessant que algun grup en Català hi toqués, encara que només fos una nit. Vaig preguntar-li un cop a en Joan Reig que perquè els Pets no venien a Sants i la resposta fou que no els trucaven. L’Ajuntament no truca.

Per què no podem tindre un acte unitari amb cara i ulls? Per què no podem escoltar música en Català a Sants? Estic segur que pel que pot costar un grup que canta en castellà podem trobar-ne un, o dos junts, que ho facin en Català. Sincerament, a mi em preocupa i molesta que a Sants els actes unitaris de la Festa Major no hi toqui un sol grup que canti amb la meva llengua (Manu Guix és un cas a part i el paga la comissió de un carrer). És lamentable que la Elèctrica Dharma, grup català en català del barri, només ha tocat a la Festa Major dins de les Festes Alternatives.

Al final, les Alternatives fan més funció de defensa i promoció de la llengua que el propi Ajuntament. ViscA Barcelona, o no?

Què és Barcelona

2008-08-01T13:46:00.004+02:00

Hi ha un edifici antic que és el paradigma de Barcelona. Està situat a la carretera de la Creu Coberta, paret amb paret amb el Hotel Plaza. Una fotografia de l’edifici i resumeix en el que s’ha convertit la ciutat.

Paret amb paret un hotel de quatre estrelles, als baixos, una barreteria, a l’altre local una botiga Lacoste i els pisos superiors okupats. Per acabar la fotografia, cal indicar que l’edifici està afectat per un pla urbanístic i que per tant, l’han de fer enderrocar i sembla ser que la barreteria ha estat patint mobbing immobiliari perquè una immobiliaria la volia fer fora.

Aquesta és la nostra ciutat, resumida en una fotografia: turisme, abandó, especulació, falsa opulència, tot vistes en fora, maltracte als que hi han viscut sempre.

Ironies de la vida, just davant la barreteria, hi ha una placa de l’Ajuntament de Barcelona agraint el servei de la botiga, més de cent anys, a la ciutat. Esperem que l’Ajuntament no agraeixi gaires coses.

Per cert, la barreteria, ha decidit abandonar. Mireu sinó l’article de la Vanguardia d’avui.

El Congrés de CDC: Aigües tranquil•les, massa tranquil•les?

2008-07-14T19:59:00.002+02:00

Ha acabat el Congrés. Cal valorar-lo. Què puc dir-ne? Sincerament que n’he sortit amb cert regust amarg. Per les candidatures? Per les ponències? No ho sé, per la tranquil·litat soporífera del conclave. L’absència de conflictes em preocupa. La calma no és bona. Una mica de mar de fons no deixa de ser necessària, perquè quan vingui la tempesta, cal tindre els muscles preparats. Sempre acaba venint la tempesta, fins hi tot a Convergència.

En aquest Congrés només hi havia dos aspectes crítics i un s’ha mig solucionat, i l’altre s’ha aplaçat. El mig solucionat és el del sobiranisme, el de incloure amb claredat si som o no un partit independentista. S’ha inclòs a mitges, i entenc que, si bé s’ha acceptat la sobirania i no Estat propi, és perquè, en part, alguns militants de CDC no ho accepten, i també perquè els estimats companys de Unió, tampoc els fa excessiva gràcia.

L’altre aspecte crític era el de les relacions amb Unió. Vaig assistir en primera persona al debat en ponència i m’agradaria dir que només es va aplaçar el “problema”. Evidentment, no crec que la ruptura sigui “la solució”, però entenc que si es regula les relacions entre ambdós partits ha de constar-hi la ruptura i les condicions necessàries perquè es produeixi i no deixar-ho amb frases vagues que es poden interpretar i provocar que el tema Unió sigui una crisi rere l’altre. Cal ser ferms i demostrar que CDC està disposada a trencar si Unió no compleix amb la seva part. Això no implica que Unió no pugui decidir fer el mateix amb Convergència, ja que ells també formen part de la federació i han de participar en la conformació de les regles del joc. És fonamental per la Federació semblar i ser una unitat.

Cal dir que no hi ha hagut cap sorpresa, per molt que hagin indicat des de la premsa el vot de càstig a Madí, el gir sobiranista i la proclamació de l’Artur Mas de que aquell era el darrer cop que es presentava com a Secretari General del partit. Tot això no són sorpreses, sinó obvietats.

Sobre en Madí indicar que no és el personatge més estimat pel partit, segurament per l’actitud i perquè se li ha volgut penjar la llufa dels resultats electorals del 2006. Tot i així no crec que sigui un vot de càstig no ser elegit pel seixanta per cent dels vots.

Sobre el gir sobiranista, era evident, sobre tot quan fa mesos que es va amb la historia del dret a decidir i totes les declaracions fetes al seu torn, per no dir que resulta força normal que un partit polític que es defineix com a nacionalista i democràtic admeti el dret a decidir i per tant el sobiranisme.

En quant al darrer mandat de l’Artur Mas, només calia una ullada als Estatuts del partit per a preveure-ho.

Així dons, tot molt tranquil, potser massa. La il·lusió no la farà el Congrés, sinó que s’ha de construir des de el dia següent. Crec, sincerament, que Convergència és la millor opció pel país, amb tots els defectes que pugui tindre i que en gran part tenen també tots els altres partits i dels que ja n’he parlat amb molta gent durant temps.

Convergència és una eina pel país, i, entre tots l’hem d’arreglar i posar a punt, potser aquest Congrés només ha servit per a col·locar un cargol nou, però espero que anem pel bon camí.

Actituds i excessos verbals

2008-06-09T19:40:00.002+02:00

He llegit en diversos mitjans de comunicació digital que s’ha enviat una carta en nom de la Federació de Barcelona de la JNC al diputat del PSC, el Sr. Joan Ferran. Aquesta carta es la resposta a un article del diputat pel qual comparava desafortunadament una acció de la JNC al Plenari del Districte de les Corts reclamant el retorn de la caserna militar del Bruc a la ciutat, amb Batasuna.

Desprès d’haver llegit el contingut de la carta, i amb tota la distància ideològica que em separa del Sr. Ferràn, que és molta, i també amb una gran distància en les seves formes d’expressió, he de dir que el to emprat en la carta dels meus companys és d’una pedanteria i manca d’elegància que, en certa manera, ens equipara a l’estil barroer i matusser del Sr. Joan Ferran, conegut per la seva manca de escrúpols i maneres a l’hora de referir-se a tot allò que sona a Catalanisme o a Catalunya, excepte la “C” marginada que trobem en les sigles del seu partit.

Dit això, per molt mal educat que sigui el Sr. Ferran en les seves intervencions i articles d’opinió, per molt groller que sigui el seu sentit del humor cínic i les ànsies de provocar i ser el centre dels focus mediàtics, no hem de caure en el parany d’acceptar el repte que ens llença de respondre-li amb el mateix argot malintencionat ple de verí que només serveix per a rebaixar-nos al seu nivell.

Considero molt greu comparar a l’alcalde Hereu amb un alcalde franquista, sobre tot perquè ha estat elegit democràticament i les seves actuacions són fiscalitzables, no en va en Xavier Trias, en vista a la manca de voluntat del Sr. Hereu d’acceptar les resolucions del Ple de l’Ajuntament, ha optat per a dur el la qüestió de la tala d’arbres al Tibidabo als Tribunals.

Recordem que a vegades el silenci és més efectiu que una mala frase o mala expressió.

Impressions del Primer plenari del Districte: 3 de juny

2008-06-09T16:24:00.004+02:00

M’he estrenat al Ple del Districte, i si el meu interès en principi era fer un resum del contingut, en vistes al volum de temes, he decidit fer una valoració de l’esdeveniment.

Primer de tot vull fer menció al pèssim sistema de so de la sala de plens, que, juntament amb l’aspecte de la sala, amb els vitralls de colors i els bancs de fusta, recorda massa l’interior de una església, la qual cosa, amb tot el perdó cap als catòlics practicants, no acompanya gaire.

El model de plenari és digne de una obra de teatre d’aficionats: llarg, avorrit, previsible i carregós. No tinc clar que el públic, el poc que hi va, entengui gran cosa del que diuen els portaveus dels grups municipals, però puc assegurar que, quan qui parla és un ciutadà no s’escolta gairebé res des de la nostra cadira, potser és un reflex de la realitat, de la manca de comunicació entre política i ciutadà. Quina metàfora tan idònia de la política!

La Regidora, la Sra. Imma Moraleda fa l’informe on explica tot allò que fan des de el Districte, tot és bo i sense autocrítiques. Els grups interpel·len amb una mica de improvisació: això es nota per la brevetat de les intervencions. Desprès toca tot allò d’aprovar una pila de papers i papers reciclats però poc aprofitats, amb plànols de zones del Districte, algun sense els noms dels carrers!. S’explica el que posa als papers i llavors cada grup es posiciona a favor o en contra conforme al que ja s’ha acordat abans d’entrar. Es fa la opereta de rèpliques ja acordades i es passa a un nou tema.

La darrera part ja serveix perquè els grups facin preguntes a la regidora, preguntes que ella desvia amb gran senyoria. També es fan propostes dels grups de la oposició, que prosperen o no segons s’hagi acordat abans d’entrar al saló de Plens.

Només parlen els portaveus dels grups, la regidora i el president executiu del Districte que només es dedica a donar la paraula i seguir l’ordre del dia com si fos un moderador de la acalorada discussió.

Diguem que no es gaire entretingut, tot plegat, i que la inactivitat arriba a cansar, als ciutadans i als consellers municipals que restem immòbils dins la opereta com a elements del decorat. Però mentre els companys portaveus recitaven el que havien de recitar, seguint amb la opereta, i els altres feien de secundaris de cartró pedra, jo em vaig dedicar a observar el públic, entre ells els que es manifestaven en contra de la edificació, ja tristament famosa, del carrer Almeria amb pancartes hi tot!

És per això que vaig acabar formulant-me les preguntes següents: que impulsa aquelles persones a vindre al Plenari? Què esperen de nosaltres? I en conseqüència, un mateix es fa altres preguntes al veure's a la cadira: què hi faig jo aquí? I conseqüentment: El meu lloc no és als bancs? Què puc fer jo per als ciutadans?.

Suposo que tot això són preguntes que tot novell es fa, sobre tot quan li han ofert un càrrec sense voler-lo ni desitjar-lo i que va necessitar uns dies de reflexió abans d’acceptar-lo.

Caldrà anar donant respostes a totes elles, avui és massa d’hora per a fer valoracions més enllà del que he exposat i cal veure com funcionen les Audiències Públiques, però, en vistes al Plenari, s’entén perfectament que hi hagi desafecció política; s’ha guanyat a pols.

Xerrada sobre el Pla d’Usos de la Muntanya de Montjuic

2008-06-03T14:32:00.005+02:00

No puc explicar molt bé com van anar les coses però sense tenir-ho planificat, vaig trobar-me en un dinar al Poble Espanyol amb el regidor de l’Ajuntament de Barcelona Ricard Martínez i representats de les entitats de la muntanya de Montjuic de l’àmbit de l’educació.

En Ricard Martínez és el president de la comissió que ha de crear el futur pla d’usos de la muntanya de Montjuic. Ara bé, el dinar estava centrat en el camp de la educació, és per això que foren convidats els representants del INEFC o les escoles que trobem escampades per la muntanya com l’Escola del Bosc. A part dels interessats i afectats per al pla d’usos, també es convidà als consellers municipals del Districte, entre ells jo.

El regidor Ricard Martínez exposà amb unes diapositives de Power Point uns planells de la muntanya amb indicacions del equipaments existents i un resum de bons propòsits que en cap cas crec necessari escriure al ser tòpics ben intencionats. No en va, el regidor tampoc podia explicar grans coses, ja que, de fet, aquella trobada era més un punt de partida per a crear el pla d’usos, entenent que hi hauran noves trobades amb altres agents no relacionats amb l’educació i que actuen en la muntanya, com espero que sigui, que no només una trobada per a comentar un pla ja fet, o sigui, que encara estem al món de les idees i divagacions, que no hi havia res a concretar, només agafar idees al vol.

El més interessant no fou la xerrada a càrrec del regidor, ja que aquesta, entenc jo, era més una introducció per a que els assistents poguessin partir d’algun element per a comentar el que volguessin comentar i no començar en fred les intervencions, part realment central del dinar. El caire dels comentaris eren més aviat constatacions de problemes que tenen les entitats educatives de la muntanya. Aquest crec que era l’esperit de la trobada, apuntar les problemàtiques per a solucionar-les al configurar el pla d’usos.

Resumiria els comentaris en la reiteració de un dèficit en el transport públic que faciliti l’accés però també que uneixi la muntanya a la pròpia ciutat. Dues de les propostes en aquest sentit que considero interessants són la de fer arribar el Bicing (tot i que probablement la gent l’utilitzaria de baixada i no de pujada) i la necessitat de un bus intern, a nivell de l’autobús del barri, que uneixi totes les parts de la muntanya.

Interessant la voluntat del INEFC per a ampliar les instal·lacions i la reclamació de una cafeteria restaurant i una residència d’estudiants.

En temes de seguretat es feu referència, no a la violència delictiva, sinó al perill que suposa l’excés de velocitat dels vehicles per la muntanya, sobre tot de cara als menors de les escoles.

També es veié un interès comú per a que es crees una espècie d’ens que vetllés per la muntanya, un patronat, en tant que coordinés les entitats i empreses que hi actuen i així poder promoure la muntanya al Districte i a la resta de Barcelona, i la voluntat de estrènyer llaços de col·laboració entre les entitats i promoure la muntanya com amb la creació de rutes per a fer senderisme. Es constatà que potser seria bo una oficina o indret d’atenció als visitants amb cara i ulls.

Em va fer gràcia una reflexió molt interessant que defineix perfectament el que és Montjuic i que partia de la afirmació la muntanya ha de ser una eina de educació, ja que ella mateixa, per les condicions que té, podria permetre un contacte dels infants amb la natura. La reflexió es que aquesta eina s’acostuma a cercar a Collserola tot i estar més lluny del Districte. Cal apuntar-ho.

Potser el problema de Montjuic és que es tractat alhora com a muntanya, com a parc i com a ciutat, amb la qual cosa les actuacions que s’hi ha fet al llarg dels anys es poden considerar contradictòries, ja que és una muntanya desigualment urbanitzada amb parcs i zones més o menys cuidades, per no dir descuidades.

Crec que l’exercici va ser bo, ara cal que hi hagi una continuïtat amb altres entitats, no oblidem que hi ha empreses privades que també hi actuen i organitzacions d’àmbits com el cultural i l’esportiu que no participaren al dinar i que suposo que caldrà preguntar-los, per no dir als veïns que viuen a la falda de la muntanya.

La idea és bona, ara cal veure si tot plegat ha quallat en el regidor Martínez i en sorgeix un bon pla amb l’ajuda constant de les entitats del dinar i les dels altres dinars per a que puguin valorar-lo abans de que estigui finalitzat. En altres paraules; que se’ls permeti triar si volen carn o peix per a dinar, però que desprès puguin veure com és cuina i no trobar una desgràcia al plat.

Sóc de Sants

2008-05-26T17:35:00.001+02:00

Aquest és el primer post que escriuré en aquesta bitàcola, no sé quants en faré i si l’experiència durarà més que les anteriors. Les altres bitàcoles que he obert i que ningú ha llegit, han estat simples intents de ordenar mínimament les coordenades ideològiques relatives a política, fer una reflexió sobre el que puc pensar de qualsevol tema que cregui de interès. Però aquesta és diferent: neix, en part amb la mateixa voluntat que l’anterior, però també amb una vocació de servei al meu poble, la vila de Sants, i a mi mateix.

Sóc militant de Convergència Democràtica de Catalunya des de el 2004, tot i que des de el 2003 he participat en el projecte polític del partit i de la organització juvenil, la Joventut Nacionalista de Catalunya. M’hi vaig acostar durant les eleccions municipals de 2003 perquè vaig creure que el candidat Xavier Trias era el que més honestedat reflectia, perquè sóc Catalanista i perquè, encara que soni lleig, segurament sóc pujolista.

Sempre he tingut clar que era Catalanista, i mai em vaig qüestionar si era millor ser de CDC o d’ERC, ja que, en el fons, no trobava gran diferència entre l’un i altre. Ara tinc clar que el meu projecte polític és Convergència, per molt que no combregui amb tot el que es fa i diu. La crítica és bona i resulta més útil quan es fa des del propi partit.

He estat cap de col·lectiu de la JNC a Sants durant tres anys i ara em pertoca l’honor de ser Conseller Municipal al meu poble, al meu Districte, amb una sola idea en ment que deu provenir del idealisme estúpid dels joves: millorar el meu poble i intentar ajudar als meus veïns, perquè és a ells i, a ningú més a qui em dec, fins hi tot per sobre del partit en el que formo part o qualsevol òrgan polític.

Per això em cal ajuda, la vostra ajuda, dels meu veïns, perquè la política és per a solucionar problemes i els polítics són eines que s’han de utilitzar per a solucionar-los. Els problemes hi són i jo m’ofereixo a treballar per a solucionar-los o donar resposta.

Cal treballar per als ciutadans, explicar que es fa des de l’administració i que es fiscalitzi la feina realitzada. Només així entenc que la gent confií amb els polítics.

No visc de la política, ni ganes, i reconec que això és una limitació del temps que puc dedicar al barri, però també té una virtut: que no depenc de la política per a viure i em fa ser més lliure per a fer i desfer sense preocupar-me de si actuo conforme a unes doctrines o no.

M’acomiado a la espera de començar la feina i em reafirmo en la voluntat de rebre les vostres opinions, queixes o requeriments.