Els amics de les arts i nosaltres

Si ets de ciutat, home, catalanoparlant i tens d’entre vint-i-cinc a trenta cinc, és molt possible que admetis que, escoltar-los, és com veure la teva vida, esperances i influències culturals en boca aliena.

Els de la generació de les feines precàries (L’home que treballa fent de gos), dels que vam créixer veient els anuncis dels fascicles dels documentals de Jacques Costeau per televisió durant anys i anys (Monsieur Costeau) i fent kame-hames al pati de l’escola esperant el núvol kinton (Per Mars i Muntanyes), els que ens empassàvem les pel·lícules de Bruce Willis de la “Jungla de Cristall” (L’home que doble en Bruce Willis): la generació de “l'eterna improvisació de low cost divendres de cine, va fotem algo i menús degustació” a base de Let's Bonus que l’acolloneix la reproducció però que, si ens trobéssim davant la disjuntiva no sabríem dir que no (Miracles).

Som dels que entre els nostres plans vitals hi ha el d’aconseguir una vida sexual mínimament activa des de la solteria, el nostre estat civil més normal, i sense pagar més que el sopar o el gintònic, dels que comentem una cita amb els amics amb plantejaments futbolístics (4-3-3). Els de les cites que poden començar amb l’excusa d’un intercanvi lingüístic, tota excusa és bona per a conèixer dones, a veure si trobem una mossa estrangera atractiva i fàcil de fer caure (L’Affaire Sofia), de les que n’esperem un bed & breakfast, de sopar copa i un esperat allitament a la primera cita, o, si més no el petó que ens obrirà les portes a una segona cita amb l'esperat coit.

O en les cites inesperades amb persones conegudes en les que tens la sensació que hi ha més que sintonia, però que et resulta impossible determinar que passa i que vol i quedes a l’espera, acollonit, que ella faci un gest que t’obri els llençols del seu llit, gest que mai passa i que sempre et fa quedar amb el: “i si...???” i sense entrar al seu llit (Jean-Luc).

Dels enamoradissos que ens trobem amb relacions estranyes, d’aquelles que sembla però no és, del voler però no poder o poder per a no voler d’aquelles que: “Que tu a l'agenda hi tens un telèfon. Saps que sempre em pots trucar. En cas de tenir fred un dia al vespre, una emergència puntual. I tot i que ja vaig d'estar per casa creuo tota la ciutat” i “Tots dos al llit. Lentament et vas adormint a poc a poc. I ara ve el moment que dius que em quedi, que aquest cop ho veus tan clar, que jo podria ser l'home que un dia et recollís quan surts de treballar.” però “Jo que em sé el final de la comèdia, que a casa teva he estrenat més d'un raspall, dec portar un cartell que diu "imbècil", perquè m'acabo quedant.” doncs “Aquí la paradoxa és punyetera si t'hi pares a pensar. Que vàrem fer-ho volar tot pels aires intentant-nos estimar. Que tu i jo quan hem estat més feliços és quan ens hem utilitzat amb premeditació, amb traïdoria i sempre amb nocturnitat.” (Els ocells).

Perquè, en el fons som bona gent i fem esforços il·limitats per qui ens agrada per a guanyar els seus favors i amors, fent tots els papers de l’auca, des del comprensiu, a l’amic gay i el paga Fantes, doncs “M'he provat ja tantes malles i m'he disfressat de tot, que és que ja no sé com fer-ho per ser el teu superheroi. Sense màgia ni poders vull guanyar-te mica en mica. Sempre qui acaba vencent és el que més pedra pica. No podré ser mai... No podré ser mai el teu heroi. He deixat de treballar, pagues dobles, feina estable, per poder-me dedicar a un propòsit més lloable. I ser el jedai del carrer,
el de les petites coses; el qui no fa un lleig a res, que aconsella però no imposa.” “I ser el gendre que volen les sogres.” (Súper bon noi).

Situacions que irremeiablement ens fan pensar que “I a vegades t'estimo però no m'agrada” (A Vegades), que ens enamorem tristament somiant “Compartir, pagar una hipoteca junts, maleir cada dilluns per haver allargat el diumenge.” (La merda se’ns menja).

I quan estem aparellats sempre ha sonat la tòpica i típica frase “l’hem de parlar” i un pensament que tots hem tingut feliçment aparellats com: ”Tu busca'n un de comprensiu jo en buscaré una comprensible i segur que no ens pot 'nar tan malament” (Les meves ex i tu).

Suposo que per això, pel vocabulari i les expressions, el sentit de l’humor i l’ambient, ens podem sentir tant identificats i atrets que, entre cançó i cançó ens resulta fàcil somriure de complicitat.

Swing That Music!

Louis Armstrong ja cantava “My heart gives a chil/ I feel such a thrill/ My feet won’t keep still/ When they swing that music/ Rythm like that puts me in a trance/ Oh you can’t blame me for wanting to dance/ From what I understand/ It must be just grand/ To play in a band/ When they swing that music/ Oh I’m as happy as can be/When they swing that music for me”.

El trompetista tenia raó.

Fa anys que escolto el swing, iniciant-me en els clàssics com Glenn Miller o Benny Goodman, la música és potent, alegre, irradia felicitat, té un to burleta i certa picardia, és molt adolescent, d’esperti jove, molt blanc. També és cert que, aquesta música està casada amb una iconografia molt potent, la relativa a la segona guerra mundial, de joves militars ballant amb noies de sabata negra i mitjó blanc a ritme del mític In The Mood de Glenn Miller als ballrooms.

Ara veig l’ambient dels que ballen i només puc adjectivar-lo com a blanc, de gent que sembla només voler ballar i passar-ho bé, l’alegria es veu en el ball, en els rostres, en la barreja d’edat i tipus de persones, en la facilitat que la gent canvia de parella, que balla amb desconeguts una cançó i desprès passa a una altra sense importar-li molt si és més o menys atractiu, ni tan sols la suor que l’empapa (es sua molt). És tan festiu que pots veure homes atlètics i joves ballant amb dones grasses, avis amb netes, cinquantons amb noies que no arriben a la trentena.

Ni mirades libidinoses ni robes estranyes, no cal lluir tipet ni múscul, no importa si s’és més o menys atractiu, inclús, no importa el teu nivell de ball, perquè no resulta difícil que et treguin a ballar amb un somriure, gairebé sense intercanviar paraula. És un ball de somriure i suor.

Aneu a les places o indrets on es balla i veureu que l’ambient és tan blanc i alegre i la música tan viva que tens enveja de no participar-hi, de no formar-hi part, de no poder moure les cames i seguir el ritme que marca la música, de no arrossegar a una noia al ritme de la música, fer-la voltejar i girar amb un somriure, com per art de màgia, com si, per uns minuts, els dos, tot i ser desconeguts, portéssiu anys ballant junts.

Ja ho cantava el vell Sachmo: “My head feels a buzz/ A reason there was/ I feel buzz because/ They’re swinging that music/ Rythm like that sends me up the wall/ Oh you can’t blame me if I don’t wanna fall/ From what I have heard/ It must mean the world/ To dance with that girl/ When they swing that music/ Oh I’m happy as can be/ When you swing that music with me”

I've Got You Under My Skin

Quan morí Frank Sinatra el 1998, les emissores de ràdio que pràcticament s’havien oblidat d’ell, decidiren retre-li un homenatge omplint les ones amb la seva veu, un darrer record al que molts consideren el millor artista americà del segle XX i, per extensió, un dels millors del món.

Aquells dies, me’n recordo com si fos avui, jo estava al poble, era cap de setmana, i per una d’aquelles obsessions d’adolescent, acostumava a gravar el cintes de cassette la música de la ràdio per a desprès elegir les cançons que m’agradaven i passar-les a un altre cassette. Fou en aquell moment que vaig escoltar-la per primer cop, la veu envellida de Sinatra sorgí dels altaveus entonant la versió del clàssic de Cole Porter I’ve Got You Under My Skin que gravà el 1993 amb Bono d’U2 i, de sobte, vaig caure rendit als peus del vell ulls blaus.

Segurament, a part que la cançó m'entrà per l'oïda, també m'encantà perquè en aquella època estava estúpidament enamorat d’una companya de classe que, evidentment, no em feia cas, segurament, el meu primer amor, ja se sap que l’enamorament de l’adolescència sempre té una càrrega sentimental important i força més estúpida, lamentable i humiliant que els seguents.

Doncs la cançó de Cole Porter deia el que jo sentia en aquell moment i Sinatra ho cantava amb una màgia que semblava que passés pel mateix tràngol que jo, i és que, es parteix d'una lletra magnífica que detalla a la perfecció el que, de ben segur, tots hem sentit alguna vegada: l’amor que no ens convé o que no té un bon final.

Poc desprès vaig descobrir la versió de 1956, l’original, la que gravà en un moment d’inspiració general, un dels pocs instants on cantant, arranjador, músics i tècnics, estan tocats per la màgia del món i creen un tema tan bo, que és impossible millorar, per molt que, en aquest cas, uns deu anys més tard, feu un nou intent amb el mateix arranjador, però sense l’èxit de l’original. M'agradaria recordar que, en aquella època no es gravava amb pistes, sinó que en una sala es reunien els músics i els cantants i ho gravaven tot a la vegada, que un error suposava que potser trenta persones haguessin de repetir la feina. Diu la llegenda, que després de gravar la versió de 1956, els músics esclataren a aplaudir.

La cançó parla d’un amor, jo diria que insà que pot ser o no correspost, però no hi ha amargor ni tristesa, potser una barreja de tristesa i obsessió.


Sinatra comença amb to de desdeny que va augmentant el ritme a poc a poc, com si confessés els sentiments i s’anés escalfant a cada frase, inicia amb una confessió gairebé tímida, perquè, ja sabem que confessar l’amor no és pas fàcil: “tan dins del meu cor, que ja ets, realment, una part de mi” passant per la reflexió que mostra la rendició a l'evidència “Em dic que aquest assumpte no anirà bé, però, perquè intentar resistir, si sé prou bé que et porto sota la pell” acabant amb un desconsol en increccendo del que sap que, per una vegada, es plenament conscient que el que sent no ho pot reprimir, perquè aquests sentiments són únicament d’un mateix i no imputables a altres, la bogeria que ens fa ballar el cap de la raó que lluita contra els sentiments “De sobte una veu d’alerta em ve durant la nit i em repeteix, repeteix a l’oïda: no ho veus boig, que mai guanyaràs, pensa, desperta’t a la realitat, però cada cop que ho faig, només recordar-te m’atura abans de començar” acabant amb un to lacònic de derrota per no controlar els sentiments que es sap que no són positius seguit d’una part instrumental on la secció rítmica marca un batec de cor acompanyat de la secció de vent de metall que va creixent a ritme de pa-para-ra-re-ra-ra-ra, dirigit amb els trombons fins que rebenta quan arriba a la màxima potència com en un salt d’aigua que empalma Sinatra per acabar la cançó en un decreccendo que finalitza amb un murmuri gairebé sotto vocce “Perquè et porto sota la pell, tu respires sota la meva pell”.

Escolteu-la, percebeu com la melodia acompanya la veu, com fraseja, l’entonació, el sentiment, no trobareu molts cantants que vocalitzin tant bé com per a entendre una cançó tenint un nivell d’anglès digne d’un espanyol mitjà, com no només canta sinó que interpreta i com així la cançó ens desperta algun record o sentiment guardat.

I've got you under my skin
I've got you deep in the heart of me
So deep in my heart, that you're really a part of me
I've got you under my skin.

I tried so not to give in
And I said to myself this affair never will go so well
But why should I try to resist, when baby I know so well
That I've got you under my skin.

I'd sacrifice anything come what might 
For the sake of having you near
In spite of a warning voice that comes in the night
And repeats, repeats in my ear

Don't you know you little fool, you never can win
Use your mentality, wake up to reality,
But each time that I do, just the thought of you 
Makes me stop before I begin,
'Cause I've got you under my skin

I would sacrifice anything come what might
for the sake of having you near
in spite of a warning voice
That comes in the night and repeats, 
how it yells in my ear

Don't you know you little fool, you never can win
Why not use your mentality, step up, wake up to reality
And each time I do, just the thought of you
Makes me stop just before I begin
'Cause I've got you under my skin
Yeah, You breath me under my skin.

Last Night When We Were Young

A vegades em pregunto què és el que fa d’una cançó per a que sigui bona, que arribi fins al nostre interior, ens remogui l’hipotàlem i deixi un regust a la boca.

No en tinc la resposta, ja que, resulta evident que l’interpretació i els arranjaments de la cançó són força importants, però, a vegades, el ritme, la cadència de la melodia ens acaricia l’oïda i d’altres la lletra ens pot commoure, potser perquè veiem en ella el que nosaltres podem sentir en un moment determinat i que no sabem expressar.

Hi ha gent que li encanten les cançons complicades, de lletres llargues i poc repetitives i, en general, com més simple es la lletra més èxit té però alhora més infravalorada està, només cal veure el llistat d’èxits on, si bé el ritme resulta enganxós, la lletra deixa massa per a desitjar (escolteu a Rihanna i el seu We Fell In Love In A Hopless Place).

Però a vegades, com és el cas d’aquest clàssic de la música, la lletra és tan fàcil que resulta evident que no cal excel•lir en les paraules ni la llargada de la cançó, ni buscar mots i expressions complicades, tan sols cal obrir la porta de la consciència i dipositar el contingut en un foli.

Harold Arlen la composà, però la lletra és de Yip Harburg el 1935, del primer no hi entraré perquè més o menys ens sona, és un dels compositors més destacats de l’època, però si de Harburg ja que sense ser tan conegut va escriure lletres per a temes mítics com “Brother, can You Spare a Dime” (recomanable la versió de George Michael), “April in Paris” (la millor versió és la instrumental de Count Basie) o la immensa “Over the Rainbow” de El Mag d’Oz.

Com en moltes d’aquestes cançons, la vaig descobrir gràcies a Sinatra, que en té dues versions: la magnífica de l’àlbum In The Wee Small Hours Of The Morning amb Nelson Riddle (1954) i la de September Of My Years amb Gordon Jenkins (1965), la darrera versió és la millor sense cap dubte.

No només els arranjaments tenen una trista sobrietat espectacular plena de corda, sinó que el propi Sinatra broda la lletra de l’amor acabat, del que fou una permanent injecció de vida i alegria i que finalitza bruscament, sense gairebé adonar-se’n, sumint en el desdeny i envoltat en la còmode nostàlgia.

La lletra és sublim ja que es tan senzilla que arriba fins al fons del nostre ser.

 

 

“Last night when we were young

Love was a star, a song unsung

Life was so new, so real, so bright, ages ago, last night

Today, the world is old

You flew away, and time grew cold

Where is that star

That seems so bright

ages ago, last night

To think that spring had depended

on merely this, a look, a kiss

To think that something so splendid

could slip away in one little daybreak

So now lets reminisce and recollect the size of the kisses

The arms that clung, when we were young last night”

Sempre hi ha hagut sexe a les cançons

Fa poc, a determinats Estats es censurà la cançó Fuck You de Cee Lo Green, suposo que per la repetició de l’expressió “que et follin”, també no fa gaire, a Enrique Iglesias també li xiularen les orelles, i és que, avui, sexe i música està completament lligats vulguin o no les ments obtuses.

No només els videoclips i la pròpia imatge que mostren els artistes és clarament sexual, sinó, que el contingut de les lletres resulta prou explícit, ara bé, creieu-me si us dic que el sexe en el món de la música ha estat sempre més o menys subtitulat i elegant. La diferència és que avui tot s’ensenya i res s’amaga, convertint el sexe en quelcom d’agressiu i tan obvi que ja no és ni divertit ni elegant.

En el grup de cançons que se’ls anomena The American Songbook o standards, aquelles cançons que des de princis de segle XX fins a l’actualitat han configurat el repertori bàsic dels artistes de jazz hi ha temes que, observats a dia d’avui a través de les lletres i el mal pensament imperant, o a través de determinades interpretacions, fa que se’ls entrevegi un doble sentit eròtic rere una lletra, aparentment, d’amor.

El 1932, Cole Porter, escrigué una de les cançons de més populars de la història anomenada Night And Day. Segons la lletra podríem interpretar que és el lament d’una persona que estima a una altre sense ser correspost, sentint-se frustrat, però compte que, coneixent a l’autor i el seu sentit de l’humor irònic i la seva afició per la vida dissipada, podem mal interpretar certes frases:

“Day and night, night and day

Under the hide of me

There's an oh such a hungry yearning burning inside of me

And this torment wont be through

Until you let me spend my life making love to you”

No és difícil entendre que, potser més que amor, l’autor parla d’una passió sexual descomunal quan escriu: “Dia i nit, sota la meva pell crema un anhel de fam, i aquest turment no tindrà fi fins que em deixis passar la vida amb tu estimant-te/fent l’amor” dia i nit.

Un altre exemple del gran compositor Cole Porter és You Do Something To Me de 1929. Aparentment és un cant alegre d’una persona enamorada, un resum de la sensació que és té els primers quinze dies un mes de conèixer algú abans de conèixer-lo/la del tot.

“You do something to me,

something that simply mystifies me.

Tell me, why should it be

you have the power to hypnotize me?

Let me live 'neath your spell,

Do do that voodoo

that you do so well.

For you do something to me

that nobody else could do!”

Aquí, Cole Porter podia haver utilitzat tots els tòpics de l’època: que com parla, que la mirada, que el somriure..., però directament, ens diu que el que li fa perdre el cap no és tan com és la noia/noi, sinó el que li fa: “Fes aquest vudú que tu saps fer tan bé, per tu fes-me alguna cosa que ningú més pot fer”. Digueu-me mal pensat, però, poc no crec que fàci referència a fer pastissos i croquetes.

Canviant d’autor, passaríem a Teach Me Tonight de Gene De Paul i Sammy Cahn de 1953, una cançó no tant coneguda com les anteriors però de la que se’n poden trobar grans interpretacions. El títol ja és prou suggeridor però, compte amb la lletra!

“Did you see that I've got a lot to learn?
Well don't think I'm trying not to learn,
Since this is the perfect spot to learn -
Oooh, teach me tonight!

Let's start with the ABC of it,
Roll right down to the XYZ of it
Help me solve the mystery of it,
Teach me tonight!

(…)

One thing isn't very clear my love,
Should the teacher stand so near my love?
Graduation's almost here my love,
Come on and teach me tonight.”

Si unim en tant poca lletra paraules i expressions com: ensenya’m, massa a prop i nit, no cal ser extremadament mal pensat per a fer càbales.

Finalment, una cançó més subtil, i la càrrega sensual ho és més per la interpretació de Sinatra en la seva gravació de 1964 que per la pròpia lletra en si. La cançó és Best Is Yet To Come de Cy Coleman i Carolyn Leight, i el vells ulls blaus li conferí un aire d’arrogància sexual palpable. Si escolteu bé la lletra, el fraseig i teniu en ment pinzellades de la biografia del cantant, us vindrà una imatge: la de un home de mitjana edat que veu a una noia més jove que ell trobà atractiva i de tot el que ell li pot ensenyar amb un somriure als llavis i la cigarreta a la mà.

“Out of the tree of life, I just picked me a plum
You came along and everything started to hum
Still it's a real good bet, the best is yet to come

The best is yet to come, and wont that be fine
You think youve seen the sun, but you aint seen it shine

Wait till the warm-up is underway
Wait till out lips have met
Wait till you see that sunshine day
You aint seen nothin yet

The best is yet to come, and wont that be fine
The best is yet to come, come the day that your mine

Come the day that your mine
Im gonna teach you to fly
Weve only tasted the wine
Were gonna drain that cup dry

Wait till your charms are right, for the arms to surround
You think youve flown before, but you aint left the ground

Wait till you're locked in my embrace
Wait till I hold you near
Wait till you see that sunshine place
There aint nothin like it here

The best is yet to come, and wont that be fine
The best is yet to come, come the day that your mine”

L'art de no prendre's seriosament

Tot el que feia semblava senzill i espontani, com si no calgués preparar-se o esforçar-se. Arribar i moldre. Una d'aquelles persones que ens fan creure que la seva vida resulta fàcil i còmode. Per això se’l coneix the king of cool.

Dean Martin era això, el paradigma de crooner italo-americà, el cantant de veu sedosa que difícilment es prenia seriosament el que cantava. Com molts de la seva època era fill d’immigrants, humil, amb un futur de simple treballador o embolicar-se amb la màfia (feu contraban d'alcohol) però ell volia ser com el seu ídol Bing Crosby, cantar, ser aplaudit i viure bé.

Ho provà en clubs però l’èxit no arribà fins que conegué a Jerry Lewis cap a l’any 1946 amb qui formaria un dels duos còmics més coneguts d’Amèrica: espectacles en directe, programes de radio i cinema (My Friend Irma). Martin era el galàn seriós que cantava balades (the stright man), Lewis el còmic.

Durant una dècada d'èxit treballaren plegats fins que arriba el divorci del que tothom apostava que el més mal parat seria Martin ja que, de cantants empalagosos ben plantats, n'hi havia centenars aquells anys, però estaven equivocats: Dean Martin va veure clar que per a tindre èxit havia de ser diferent als altres cantants. Aquest toc diferent l'estrena a la que seria la seva casa per la resta de la seva carrera: Las Vegas.

El pati de butaques de Sands Hotel estava ple d'estrelles del món de l’espectacle esperant veure al nou Dean Martin i no marxaren decepcionats. Des de aquell moment incorporà acudits i la posada en escena del personatge de borratxin simpàtic que apareixia a l'escenari fent tentines amb el got i el cigar a les mans, passejava desorientat fins que, sorprès s'aturava davant del micròfon i titubejant deia: "que hi fa tanta gent a la meva habitació?" i arrencava amb alguna cançó amb lletra adaptada "cada cop que plou, plou bourbon del cel..." o “No m’importa si el sol no brilla quan és l’hora de fer la copa”.

Comença l’època de l’èxit, dels àlbums de estàndards (Pretty Baby, This Time I’m Swingin’!) els discs d’aires llatins (Cha-Cha-Cha D’Amour), del Rat Pack, les festes amb dones, la màfia, Marilyn Monroe, la família Kennedy, Las Vegas. Canvia de companyia discogràfica i acompanya a Sinatra a Reprise, és l’època del ring-a-ding-ding, del swing, quan ell i els seus amics estan en el lloc més elevat de l’èxit. No hi ha ningú més gran que ells.

I de sobte el món canvia, el Rock & Roll s’imposà i els esmòquings deixen pas a un nou món, però Dean Martin continua essent un personatge ben conegut, el 1964 comença a fer un programa de televisió que dura en antena gairebé deu anys, on ell rebia als seus amics de la seva època i gent nova amb qui cantava i feia bromes vestit amb impol·luts esmòquings i cigars i encara és capaç de mutar dels estàndards al pop obtenint èxits com “Everybody Loves Somebody” desbancant als Beatles del numero 1 el 1964. Des de llavors la comoditat: discs rutinaris de pop country, pel·lícules poc serioses.

No era un cantant excepcional, tenia bona veu sedosa i potser el fet de no prendre’s seriosament el diferenciava de la resta de cantants perquè oferia una simpatia que atreu a l’oient, cantava cançons d’amor però no per a les noies, entendria a les senyores i alhora aclucava un ull còmplice als senyors com dient: “Jo la preparo, tu remata”.

Diu la llegenda que Elvis Presley era un fanàtic de Dean Martin i que l’imitava a la perfecció. Compareu It’s Now Or Never d’Elvis amb O Sole Mio de Dean Martin o les versions de King Of The Road.

Per a gaudir-lo en tot l’esplendor busqueu el disc en directe: Live in las Vegas o els vídeos penjats a internet del seu programa de televisió.

Somriu

Avui escoltava a Judy Garland cantant una deliciosa cançó que ha estat interpretada per dotzenes de intèrprets i he sentit la imperiosa necessitat d'escriure sobre ella, no l’artista, sinó la cançó.

Charles Chaplin composà la melodia per a la pel·lícula Temps Moderns i tant la musica com la lletra reflecteixen a Charlot o, simplement a tots els desafortunats del món que, sense entendre'l no es resignen, els que neixen amb la marca del perdedor, els que tenen la sensació que viure no és altra cosa que rebre clatellades, que la vida és salada per tanta llàgrima vessada, per la impotència de lluitar en va, però que, tot i així, ens neguem a admetre que viure no val la pena, que no hi ha esperança.

No hi ha cançó amb lletra més tendra i amarga, que expressi la desesperança amb tant optimisme, la tristesa amb un lleu somriure, la dolçor de la mirada desconsolada de Charlot, el llarg camí cap a l’horitzó, el plor de la noia lamentant-se preguntant perquè hem de tirar en davant i la resposta del pobre rodamón dient-li que comenci per somriure.

Quan la vida te tints de drama i el camí cap a l’horitzó es converteix en una pesada pendent, just quan la desesperança ens copa i cap llàgrima ens buida de pessimisme, un somriure, una cançó, pot fer que la vida torni a començar a brillar, només si somrius.

Smile

Smile, though your heart is aching
Smile, even though it’s breaking
When there are clouds in the sky
you’ll get by
If you smile through your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You’ll see the sun come shining through
for you

Light up your face with gladness
Hide every trace of sadness Although a tear may be ever so near
That’s the time you must keep on trying
Smile what’s the use of crying
You’ll find that life is still worthwhile
If you’ll just
Smile

Fly Me to The Moon

Aquests dies a fora, a part d’ajudar a desconnectar i recuperar forces per a sobreviure el mes i escaig que queda per les vacances, estar amb els amic, menjar massa i malament, cremar-me amb el sol i fer el primer bany de l’any, he recuperat una deliciosa cançó que sempre m’ha agradat.

Tirat sobre la tovallola deixant que el sol s’acarnissés sobre la pell em vingué a la memòria “Fly Me To The Moon”, mentre la tatartejava marcava el ritme de la bateria sobre el ventre i des de llavors l’he tingut en ment fins que, en arribar a casa la he escoltat.

És una peça clàssica interpretada per molts artistes des de que la composaren el 1954 per Bart Howard, alguns d’ells tan prominents com Johnny Mathis, Tony Bennett, Nat King Cole, Frank Sinatra, Ella Fitzgerald, Paul Anka, Judy Garland, Diana Krall, Astrud Gilberto, Sarah Vaughan, Tom Jones, Westlife, Claire Littley (versió magnífica per una seria manga) i Michael Bublé entre molts altres.

Però per a mi, la millor és la de Sinatra amb la orquestra de Count Basie i els arranjaments de Quincy Jones, és una d’aquelles conjectures astrals o simplement la sort de tindre grans artistes treballant conjuntament en un dia inspirat: la unió de una bona lletra, uns impressionants arranjaments, un gran cantant i una banda excepcional.

Queda recomanada, així com tot el disc de It Might As Well Be Spring de Frank Sinatra i Count Basie (Reprise Records).

Refugi

Per casualitat he redescobert Refugi, el nou projecte musical d’en Joan Reig que fa temps ja em va interessar, però que, per fets de la vida, no es concretà en res, no en va vaig descobrir-lo via internet, a una plana web que no recordo el nom on sortia un vídeo de una actuació d’en Joan Reig cantant. Ràpidament vaig anar al FNAC a buscar el disc, però, ai l’as! No hi ha disc. Vaig intentar baixar les cançons per el e-mule però tampoc hi hagué èxit.

Fa poc vaig topar amb la plana web www.refugi.cat on s’hi explica aquest projecte musical i on s’hi poden trobar vàries cançons penjades per al gaudi dels afeccionats. Sincerament, desprès d’escoltar-les només puc dir que estic meravellat i encantat.

En Joan Reig ha recuperat cançons de la Nova Cançó, cançons populars en els anys seixanta i setanta del segle vint i n’ha tret la pols i teles d’aranya creant melodies senzilles amb regust a country, rock o jazz, tocat amb gran precisió de Joan Pau Chaves al piano, Pep Solà al contrabaix i Dani Peña a la bateria. Per la formació ja s’entreveu que la música és íntima i tranquil·la, molt elegant, en Joan Reig defensa prou bé les cançons, mostra una capacitat vocal prou destacable, sense que arribi a les quotes dels vocalistes, però fa el fet: un projecte senzill i elegant.

És una nova proposta de la música en Català creada per a actuar en directe, potser per això no hi ha disc a la venda, molt interessant i que espero i desitjo creï precedents de música de qualitat. Mireu la web!