A missa

No sóc particularment religiós, com a molt espiritualista, i potser, pel pes de la Església Catòlica en la història del món occidental, tinc cert respecte per a una creença compartida per moltes persones i que m’és molt més propera que d’altres.

Diumenge vaig anar a missa, no perquè vulgues, sinó perquè es celebrava el centenari de l’Església de la Mare de Déu del Port i Sant Bartolomeu a la Zona Franca, ben a baix, més a la Ronda litoral que a la plaça Cerdà.

Pel motiu que sigui, el President Pujol i l’alcaldable Trias hi assistien, amb la qual cosa calgué anar a fer de comparsa, tot i que, segurament la darrera vegada que vaig estar a missa també fou per compromís, crec que una missa de Sant Medir i ja en deu fer dos anys.

M’avorreix força el ritual lent, els càntics amb lletres força carrinclones i infantils, les pregaries i les repeticions del públic com ànimes absortes incapaces de pensar, els “preguem al senyor” i els “us ho demanem”, el donar la pau i les cues per la hòstia sense gust que s’enganxa al paladar.

Resulta tot tan mecànic, tan destinat a que el fidel escolti i interioritzi un missatge sense reflexionar-lo, que em sorprèn i m’espanta, perquè en molts casos sembla que s’estigui anul•lant la voluntat de l’individu.

Una reflexió, que serà que, en el fons, el sistema de tota religió de repetir missatges als fidels i introduir-los frases fàcils al cap, recorda tant al funcionament d’un partit polític?

Yemas de San Leandro

Dimecres, quan sortia de la feina a hores intempestives, un dels meus caps m’encarregà una missió dins de la missió laboral que tenia el dia següent a Sevilla: era comprar Yemas de San Leandro.

Un cop a Sevilla, amb el tema força encaminat, veient que només em quedava una parada i que essent hora de dinar difícilment podria fer-la, vaig desviar-me cap a la zona antiga, no molt lluny de la Catedral i l’Alcazar, amb la idea de comprar les Yemes de San Leandro i dinar abans d’acabar la feina.

N’havia menjat de les prefabricades (normalment rodones de color taronja), coneixia el grau elevat de calories que insuflen en vena directament, però mai n’havia menjat com les que m’havien promès: fetes i venudes per monges de clausura.

Les monges es troben al monasterio de San Leandro, en una zona formada per carrers estrets i tranquils de cases antigues, la Casa de Pilatos està ben a prop, en un edifici lleig i tronat que dóna a dues places, la se Sant Ildefonso i la de San Leandro, per una d’elles s’hi combrega i s’hi va a missa i per l’altra s’hi compra.

Evidentment, les monges no fan jornada complerta, fan una pausa per a dinar de dues a dos quarts de cinc, llavors una senyora gran, no monja, obre les portes de fusta que permeten accedir a un petit pati andalús terriblement silenciós. Enfront la porta d’entrada hi ha el torn, una espècie d’armari de fusta partit partit en dos, donant la imatge d’haver-hi dos compartiments. En el fons és una peça rodona una mica més petita que una finestra, amb quatre compartiments i que gira quedant sempre dos compartiments davant teu i dos ocults darrera la paret.

Es prem el timbre i es comencen a escoltar sons sigil•losos a l’altre cantó de la paret i el torn fins escoltar el: “Ave María Purísima” havent de respondre la clau secreta, que de tan obvia, no crec que passi res si la explico: “Sin pecado concebida”.

Fas la comanda i et diuen el preu (10.-€ el mig quilo), diposites els diners al torn i aquest gira, els diners desapareixen i per l’altre cantó sorgeix la capça quadrada de fusta i una bossa de plàstic.

El resultat son unes consistents Yemes amb una capa de sucre compacta que va directe a les dents, però estan delicioses. Com diu la frase feta: mans de Santa.

Per cert, ben a prop hi ha un carrer ja més concorregut on s’hi troben diverses bodegues i bars de tapes, desprès de inspeccionar-ne uns quants, veient que hauria de menjar dret i envoltat de xivarri o estar sol en bodegues buides del tot, vaig dirigir-me al Alfalfa, situat a la plaza de la Afalfa on vaig assaborir, entre xivarri i dret tres tapes: Breasola (no deixa de ser com un carpacció de vedella però amb carn més gruixuda i curada i, per tant, més seca), provolone amb alfàbrega (el provolone és un dels meus darrers descobriments dins del món del formatge) i un caprese (no deixa de ser una amanida Grega de tomàquet i mozzarella tot ben tallat a quadradets menuts) acompanyat per unes galetes de pa petites i inflades que recordaven per forma a uns cereals per a posar a la llet, una copeta de vi negre Extremeny força acceptable per a ser de la casa, un tall de consistent pastís de xocolata negra i blanca i un cafè prou bo. Només dir que gairebé vaig sortir rodant de la bodega. 

Trobaràs un Allen millor

Religiosament, com si d’una data senyalada es tractés, vaig al cinema a veure la nova pel•lícula de Woody Allen, sempre amb la esperança de reveure allò que fa tan especial al director clarinetista, donant una oportunitat nova cada any, això si, cada vegada amb més por.

És necessàri reconèixer que la qualitat o la gràcia de les pel•lícules d’Allen va arribar al seu màxim esplendor als setanta i vuitanta i que, des de llavors hi ha la sensació que Woody Allen ha perdut la imaginació i que la creació de noves històries son refregits desganats.

Tot i ser conscient que la millor època d’Allen ha passat, cada any acabo tornant al cinema per a veure la darrera obra, aquest cop Coneixeràs l’home de la teva vida.

De la pel•lícula només puc dir que es fa llarga, quan s’està veient es pot tindre la sensació que dura tres hores, tot i així els actors són excel•lents, inclòs l’Antonio Banderas que està totalment desaprofitat, i de tan en tant,. apareix algun acudit que resulta deliciós.

Ara bé, continua amb les neures de sempre i no ha après, encara, a filmar una escena mínimament eròtica/sensual que sigui creïble, com a molt, a Match Point la rebolcada al camp de la Scarlett Johansson i Jonathan Rhys Meyers pot considerar-se el màxim d’erotisme que ha rodat.

Sort que ha recuperat les big bands de banda sonora....

David Niven i l'art perdut de la caballerositat

L’altre dia vaig enganxar per televisió el tros final de una magnífica pel•lícula titulada “Bonjour, Tristesse” de l’any 1958 i amb ella les imatges del gran actor David Niven en tota la seva plenitud.

He de reconèixer que sempre he tingut certa debilitat per a certs arquetips, un d’ells és David Niven que al llarg de la seva carrera cinematogràfica representava la flema del típic cavaller anglès, alt i prim, perfectament pentinat, el bigoti de llapis i l’expressió amable i alhora irònica, sempre elegant, impecable, amb la frase adequada en tot moment, l’aire impertorbable, la ironia fina, la decència...

Sempre fent personatges amb aires aristocràtics i flemàtics com l’encantador lladre de gúa blanc Sir Charles Litton a “la Pantera Rosa” (1963), l’amic de Hercules Poirot a “Mort al Nil” (1978), com a detectiu refinat a la comèdia “Un cadàver per postres” (1976), el capità Miller, irònic expert en explosius a “Els canons de Navarone” (1961), el Playboy Raymond a “Bonjour Tristesse” (1958), l’excèntric Phileas Fogg a “La Volta al Món en Vuitanta dies” (1956) o el rector preocupat per fer una catedral i que rep l’ajuda divina d’un àngel amb el rostre de Cary Grant a “La esposa del rector” (1947). Moltes d'aquestes pel·lícules han estat i són de les meves preferides.

Diuen que quan morí, una corona de flors gegantina fos portada per varis homes amb una nota on posava que els portadors de l’aeroport de Heathrow li dedicaven al millor cavaller que havia passat per l’aeroport.

L’home que trencà la seva carrera d’actor per a lluitar a la Segona Guerra Mundial, el mateix que mai va voler explicar que va fer o veure a la guerra, l’home que en una entrega de premis dels Oscars pronuncià una de les frases més celebres de tota la història de la citada entrega de premis, quan un home completament nu travessà l’escenari on Niven presentava la gala: “Que trist que l’única rialla que aquest home provoqui a la seva vida sigui per haver ensenyat les seves menudeses”.

Ho sento, però no aspiro a ser emperador

Avui, quan el món sembla enfonsar-se i que l'home ha deixat de ser home per a convertir-se en llop, m'agradaría recordar un dels millors moments que ens ha donat el cinema, quan Charlot parla per primer cop i últim al final de la pel·lícula "El Gran Dictador". Gràcies Chaplin.

http://www.youtube.com/watch?v=xl2e69fEFf4&feature=related

"Ho sento, però no aspiro a ser emperador. Això no és per a mi. No pretenc regentar, ni conquerir res de res. M’agradaria ajudar en el possible a cristians i jueus, negres i blancs. Tots tenim el desig d’ajudar-nos mútuament. La gent civilitzada és així. Volem viure compartint la nostra sort … no compartint la nostra desgràcia. No ens volem menysprear ni odiar entre nosaltres.

En aquest món hi ha lloc per a tots. I la bona terra és rica i pot garantir la subsistència de tots. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però hem perdut el camí. L’avarícia ha enverinat les ànimes dels homes, ha aixecat en el món barricades d’odi, ens ha portat al pas de l’oca, a la misèria i a la matança. Hem augmentat la velocitat. Però ens hem tancat nosaltres mateixos dins d’ella. La maquinària, que proporciona abundància, ens ha deixat en la indigència. La nostra ciència ens ha fet cínics, la nostra intel·ligència, durs i mancats de sentiments. Pensem massa i sentim massa poc. Més que maquinària, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem amabilitat i cortesia. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta i tot es perdrà.

L’avió i la ràdio ens han aproximat més. La veritable naturalesa d’aquests avenços clama per la bondat en l’home, clama per la fraternitat universal, per la unitat de tots nosaltres. Fins i tot ara, la meva veu està arribant a milions d’éssers de tot el món, a milions d’homes, dones i nens desesperats, víctimes d’un sistema que tortura els homes i empresona a les persones innocents. A aquells que puguin sentir-me, els dic: “No desespereu”.

La desgràcia que ens ha caigut a sobre no és més que el pas de l’avarícia, l’amargor dels homes, que temen el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà, i els dictadors moriran, i el poder que van prendre al poble tornarà al poble. I mentre els homes moren, la llibertat no perdrà mai.

Soldats! No us lliureu a aquests bèsties, que us menyspreen, que us esclavitzen, que governen les vostres vides, digueu-los el que cal fer, el que cal pensar i el que s’ha de sentir! Que us obliguen a fer la instrucció, que us tenen a mitja ració, que us tracten com a bestiar i us fan servir com a carn de canó. No us lliureu a aquests homes desnaturalitzats, a aquests homes-màquina amb intel·ligència i cors de màquina! i Vosaltres no sou màquines! Sou homes! Amb l’amor de la humanitat en els vostres cors! No odieu! Només aquells que no són estimats odien, els que no són estimats i els desnaturalitzats!

Soldats! No lluiteu per l’esclavitud! Lluiteu per la llibertat!

En el capítol disset de Sant Lluc està escrit que el regne de Déu es troba dins de l’home, no d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes! A vosaltres! Vosaltres, el poble teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat ‘Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer que aquesta vida sigui lliure i bella, de fer d’aquesta vida una meravellosa aventura. Per tant, en nom de la democràcia, emprem aquest poder, unim-nos tots. Lluitarem per un món nou, per un món digne, que donarà als homes la possibilitat de treballar, que donarà a la joventut un futur i als ancians seguretat.

Prometent-nos tot això, les bèsties han pujat al poder. Però menteixen! No han complert aquesta promesa. No la compliran! Els dictadors es donen llibertat a si mateixos, però esclavitzen al poble. Ara, unim-nos per alliberar el món, per acabar amb les barreres nacionals, per acabar amb la cobdícia, amb l’odi i la intolerància. Lluitem per un món de la raó, un món en què la ciència i el progrés portin la felicitat a tots nosaltres. Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!"

Ens enganyen

Ahir fou un gran dia pels Catalans. Érem molts al carrer, passant calor en defensa de la nostra identitat i drets col•lectius, persones de tot Catalunya, inclús de fora que van decidir vindre al Cap i Casal amb la voluntat de mostrar el seu enuig per una actitud de un Estat que ens ha tractat des de sempre com una propietat privada i no uns compatriotes.

Desprès de hores passant calor i veure desprès les imatges i vídeos de la jornada, comparant-ho amb les conclusions de la premsa i del PSC i en concret el President de la Generalitat, només puc dir que ens menteixen.

Pretenen fer-nos creure que la manifestació d’ahir era pro Estatut, que el més de un milió de persones, estàvem demanant que ens tornessin l’Estatut sense retallar, però jo, aquest sentiment, no el vaig trobar, hi havia banderes independentistes, pancartes de tot tipus, però ni les pancartes ni els crits demanaven l’Estatut.

Ahir la gent tenia un sentiment unànime: aquest era exigir el ple reconeixement de Catalunya com a nació i amb les implicacions que suposa, l’exercici dels Drets de les persones, un d’ells, el més important: el de decidir sobre que s’és i el seu propi futur.

Els catalans vam mostrar que estem farts que decideixin per a nosaltres, que ens privin de la llibertat, de decidir que som i com ho som.

Que la manifestació d’ahir serveixi per a donar-nos ànims i perquè els nostres polítics entenguin que, Catalunya decideix fer un pas endavant, de fer valer els seus drets que no són altres que l’exercici del dret a decidir que suposa el de la plena sobirania, poder elegir si som una nació, si volem conviure amb Espanya o ser independents.

Avui volia escriure però les idees sorgeixen entretallades, principis de històries fragments de vides, moments, escenes, totes elles nítides però incompletes, com un puzzle mental amb peces de diversos trenca closques.

Per exemple, puc veure un home de mitjana edat en un bar amb posat d'amarga resignació, una nit, quan només queda el cambrer recollint el local, un d'aquells cambrers de debó de camisa blanca de màniga curta en un bar de debó amb rajoles blanques embrutides. Fins hi tot puc enteveure que pensa l'home abatut i el cambrer cansat i el que rsulta més important, com ha arribat l'home al bar.

Segurament l'home ja duu al cos un parell de copes, com que no és americà li posarem al fetge cervesa o conyac, vestiria roba pulcre, amb les arrugues habituals de un dia llarg i dur, la mirada seria abscent, amb els ulls empetitits pel canáment i l'alcohol.

El motiu per la seva estada pot ser la pèrdua de la feina, sentint-se terriblement avergonyit per a donar la cara a casa. També pot ser un pobre diable acabat de divorciar, lluny de casa seva, dels seus fills, visquent a casa dels seus pares.

O si sóm més truqulents, espera algú, una dona misteriosa, un home desgarbat, un penjat o simplement un amic.

I pot acabar, fàcilment mort, al llit acompanyat o descobrint el gust per a jugar al bingo a hores intempestives.

Tot està però res tè sentit. Abans resultava més fàcil, potser creia que tenia talent i, amb l'edat, l'he anat perdent o, simplement, he descobert que mai n'he tingut. Potser és que no tinc temps... ja ho deia Picasso: "Que la inspiració t'agafi treballant".

Però sabeu què és el pitjor? Què en el fons, encara crec que algún dia escriure alguna cosa que valgui la pena.

El magret d’ànec a Montmatre i Andorra

Durant molts anys l’únic que menjava de l’ànec era el anomenat pernil, posteriorment vaig provar el clàssic ànec amb peres que es serveix a molts restaurants del país i que s’hauria d’anomenar, realment, cuixa d’ànec, si la carn és bona i tendra resulta un plat excel·lent, per a mi millor que una cuixa de pollastre.

Però l’ànec encara m’havia d’oferir una sorpresa molt més agradable: el magret. He tingut el goig de menjar-ne a diversos llocs, hi ha qui el fa a la brasa i el presenta filetejat amb la crosta del greix tendre i cruixent a l’hora, o amb les més diverses salses, com pot ser a la taronja, a la llimona o qualsevol salsa emprada per a les carns.



Jo sóc un gran fanàtic de la vedella, però, sincerament a mi el magret d’ànec m’ha conquerit el cor, es tendre, sense ossos ni tendrums, el greix es agradable de menjar i el saber es pur goig, a més a més, la digestió em resulta més suau que la vedella i és molt més còmode de menjar, no envà, el magret acostuma a ser servit filetejat amb uns talls de un dit de gruix que et permet gaudir del menjar sense excessives preocupacions.



Només per a comprovar tot el que es pot fer amb ell, només cal posar al google “magret d’ànec” i trobareu receptes de tot tipus: a la taronja, a les cireres, amb carpaccio, al curri, als tres pebres....



A Paris em varen explicar, a la terrassa de la braseria de La Villa des Abadesses a la rue des Abadesses a Montmatre, just mentre jo em menjava un increïble magret d’ànec a l’Oporto, que a on més receptes podem trobar de magret d’ànec és al sud de França, més o menys cap a la zona de Tolouse. No sé si serà cert, l’home deia que vivia a Tolouse, però el cert és que com més al nord de Catalunya anem, més senzill es trobar a la carta el magret d’ànec, concretament cap a l’Empordà.



També a Andorra he pogut gaudir del plaer del magret, a un petit restaurant prop de Caldea, allunyat de les vies comercials on he tingut el meu últim àpat excel·lent fins al moment. De primer una crêpe d’escamarlans amb bolets servit en plat quadrat, dos closques de llagostí a un dels vèrtex enfonsant-se a la salsa beixamel en la que s’insinua una forma a sota de la crêpe amb els llagostins, gambes i bolets a l’interior. Absolutament deliciós i, de segon el magret d’ànec a la taronja, també excel·lent.

Fly Me to The Moon

Aquests dies a fora, a part d’ajudar a desconnectar i recuperar forces per a sobreviure el mes i escaig que queda per les vacances, estar amb els amic, menjar massa i malament, cremar-me amb el sol i fer el primer bany de l’any, he recuperat una deliciosa cançó que sempre m’ha agradat.

Tirat sobre la tovallola deixant que el sol s’acarnissés sobre la pell em vingué a la memòria “Fly Me To The Moon”, mentre la tatartejava marcava el ritme de la bateria sobre el ventre i des de llavors l’he tingut en ment fins que, en arribar a casa la he escoltat.

És una peça clàssica interpretada per molts artistes des de que la composaren el 1954 per Bart Howard, alguns d’ells tan prominents com Johnny Mathis, Tony Bennett, Nat King Cole, Frank Sinatra, Ella Fitzgerald, Paul Anka, Judy Garland, Diana Krall, Astrud Gilberto, Sarah Vaughan, Tom Jones, Westlife, Claire Littley (versió magnífica per una seria manga) i Michael Bublé entre molts altres.

Però per a mi, la millor és la de Sinatra amb la orquestra de Count Basie i els arranjaments de Quincy Jones, és una d’aquelles conjectures astrals o simplement la sort de tindre grans artistes treballant conjuntament en un dia inspirat: la unió de una bona lletra, uns impressionants arranjaments, un gran cantant i una banda excepcional.

Queda recomanada, així com tot el disc de It Might As Well Be Spring de Frank Sinatra i Count Basie (Reprise Records).

Jo ho diuen els catòlics que treballar és la condemna pel pecat original!

Sóc d’una generació que comença a veure que viurà pitjor que els seus pares, que si pot comprar un pis és possible que la hipoteca el sobrevisqui, que de la feina precària en fem costum i que no cobrarem jubilació tot veient com l’Estat del benestar es desfà a mesura que passen els anys.

Diuen que la solució és crear riquesa, que la gent treballi, que cotitzi a la Seguretat Social i que potser que entenguem que el treball és, a part de una molesta obligació per a intentar viure amb una certa dignitat, una obligació social que tenim els treballadors cap a la resta de persones.

El treball i la creació de riquesa, serveix en part, perquè tinguem hospitals públics i prestacions socials, escoles i ajudes que permeten als més desafortunats viure amb una mínima dignitat.

Em rebenta que em cusin a impostos el magre sou, però ho agraeixo quan he d’anar al metge, o el dia que hagi d’agafar la baixa, o simplement, quan penso que gràcies a la gent com jo, permetem que els nostres avis visquin amb una pseudodignitat, això si, inferior a la que es mereixen.

Diuen que som quatre treballadors per avi, i que d’aquí uns anys ens tocarà un avi per cada un treballador coma sis. Si la meva avia cobra una miserable pensió de jubilació està clar que els meus pares cobraran una misèria de la misèria que cobra avui la meva avia, o pot ser que els que estiguem cotitzant haurem de viure tota la vida amb els pares perquè per a poder-los abonar les pensions nosaltres viurem en extrema misèria. I nosaltres cobrarem.... bé, amb una mica de sort els governants recuperen aquella idea de la mítica pel·lícula “La Fuga de Logan” on els vells els mataven directament només arribar a una determinada edat.

A mi, la idea de treballar quaranta o quaranta cinc anys em preocupa poc, potser si treballem tota la vida, com a mínim no haurem de patir per no cobrar una jubilació, potser podrem morir estressats però amb dignitat.

El que em preocupa és que, potser uns quants ens jubilarem tan vells que passarem del metro matutí al nínxols amb vistes al port mentre hi haurà gent que serà prejubilada deu o quinze anys abans.

Nosaltres tenim la obligació de suportar el sistema perquè també ens en beneficiem, i del nostre esforç hem de poder viure nosaltres i els que ja no poden fer-ho per si sols.

Potser la solució no és jubilar-se als 67, sinó cotitzar un mínim d’anys i, un cop s'arribar a la xifrà màgica de cotització, oferir al treballador la possibilitat de continuar treballant fins que vulgui i pugi, potser menys hores, potser bonificant-li la renta.

Diuen que si fos així els joves no trobaríem feina, i la veritat és que, no crec que cap senyor que porta treballant quaranta anys faci la feina que fa un jove de vint.