Dret a saber-ho tot i la constatació que tot el que no sabiem ho presumíem

Des de el final de la Guerra Freda els escriptors de novel•les d’espionatge han estat erràtics, han hagut d’empescar-se un enemic diferent a l’amenaça roja, als dolents comunistes. Ho han provat amb més o menys fortuna, però cap enemic ha estat com el comunisme.

Si abans, occident tenia un enemic comú, visualitzat i concret, ara l’enemic és un ens boirós i immaterial com d’integrisme islàmic, o això ens fan pensar, una organització formada de petites capelletes escampades pel món, que encara no sabem com actua ni com es coordina, ni tan sols sabem si el seu suposat líder (Osama Bin Laden) està viu, mort, o és una creació hologràfica. Seria tan fàcil si Al-Quaida actués amb el sistema de franquícies del McDonald’s....

També podríem considerar com a enemic comú, aquestes màfies que han substituït la temuda KGB i que sempre que són detingudes els atrapen en calçotets i samarretes imperi en mansions de gust dubtós, o en menor distància, els narcotraficants de droga o de blanques, els blanquejadors de capital o qualsevol individu que actua fora la llei i que la seva activitat es pugui considerar un perill directe contra els interessos occidentals.

En mig de la recerca de l’enemic comú, ja se sap que res uneix tant a les persones com una amenaça o un malvat a qui escopir, apareix un senyor, en Julian Assange i el seu WikilLeaks.

L’individu és peculiar i té aires d’heroi de novel•la romàntica amb les melenes blanques-rosses a l’aire i l’aspecte fràgil i el toc bohemi inherent a tot heroi d’aquest tipus.

WikiLeaks té l’encant de les organitzacions secretes, que hi ha molta gent implicada, que el nostre veí pot formar-ne part, de tindre una seu central inexpugnable dins d’un búnquer, i el misteri de totes les preguntes que el populatxo ens formulem (d’on treuen la informació? D’on ha sortit? Són de fiar? Què volen aconseguir?).

I de sobte, aquesta gent de WikiLeaks, estan fent que deixem de buscar l’enemic comú, ja que, de les vergonyes que ens mostren, deduïm que l’enemic que té occident és nosaltres mateixos, que les nostres entranyes estan podrides en pro de que la finalitat justifica els mitjans.

Però el més preocupant no és això, sinó que totes les vergonyes que WikiLeaks mostra, no són res que nosaltres, el populatxo, no poguéssim saber, deduir, imaginar o sospitar.

Ja és trist, fins que algú no ens ensenya les nostres vergonyes, no pensem sobre elles.

Serà que sóc un sentimental…

Potser és el Nadal, qui sap, però darrerament estic més sensible del que resulta habitual. Me’n vaig adonar desprès del post partit femení de futbol solidari entre representants de les entitats del Districte i Conselleres Municipals (al final personal del Districte més Conselleres).

En acabat el simpàtic partit, varem anar en ramat de xais fins al local de la FAECH on l’amic Josep Espin ens convidà a un excel•lent refrigeri on poguérem xerrar a peu dret els uns i els altres, segurament una selecció dels de sempre, els que ens trobem a totes les festes i festetes del Districte, els que sabem que veurem quan anem a un o altre acte.

Llavors, fou quan em vaig adonar que aquelles persones formen part, en certa manera, d’una gran família que belluga el Districte, que fa i proposa, que tot i semblar invisibles per a la majoria de veïns, són els que fan que el nostre Districte tingui certes singularitats que cap altre barri té. Són el Districte silenciós.

Són els que fan que encara hi hagi cert caliu, que penquen sense esperar res a canvi, potser un copet a l’espatlla i un “això que heu fet és collonut”, que somriuen amb satisfacció quan els dius: “no sé com ho heu pogut fer” i que et reben amb afecte i simpatia.

Evidentment, la bona sintonia que crec que hi ha (perquè mai se sap si són simpàtics perquè els caic en gràcia o perquè sóc Conseller Municipal i, amb els politics, millor portar-se bé) fa sentir-me orgullós d’aquesta gent, que són els que aquests dies estan a la Pau sense Treva, els que han invertit hores confeccionant les carrosses de la cavalcada de Reis, que munten actes al carrer, que tallen la carretera de Sants, que ens distreuen, que ens omplen els carrers i que fan tot allò que converteix el nostre Districte en un lloc més agradable per a viure encara que no siguin actes espectaculars.

Suposo que ells són part del que fa que els Santsencs que viuen al barri (viure de fer-hi vida) ens faci tanta recança la simple idea de marxar, encara que només sigui per a creuar el Paral•lel, l’Avinguda Madrid o Riera Blanca.

Tenim un camp magnífic per a plantar; la terra és bona i només cal regar-ho, la naturalesa farà la resta. Cal cuidar-ho, mimar-ho i ajudar-ho, sinó, algun dia, aquests quatre, decidiran quedar-se a casa i llavors, el nostre Districte, perdrà el que el diferència i fa especial.