Yemas de San Leandro

Dimecres, quan sortia de la feina a hores intempestives, un dels meus caps m’encarregà una missió dins de la missió laboral que tenia el dia següent a Sevilla: era comprar Yemas de San Leandro.

Un cop a Sevilla, amb el tema força encaminat, veient que només em quedava una parada i que essent hora de dinar difícilment podria fer-la, vaig desviar-me cap a la zona antiga, no molt lluny de la Catedral i l’Alcazar, amb la idea de comprar les Yemes de San Leandro i dinar abans d’acabar la feina.

N’havia menjat de les prefabricades (normalment rodones de color taronja), coneixia el grau elevat de calories que insuflen en vena directament, però mai n’havia menjat com les que m’havien promès: fetes i venudes per monges de clausura.

Les monges es troben al monasterio de San Leandro, en una zona formada per carrers estrets i tranquils de cases antigues, la Casa de Pilatos està ben a prop, en un edifici lleig i tronat que dóna a dues places, la se Sant Ildefonso i la de San Leandro, per una d’elles s’hi combrega i s’hi va a missa i per l’altra s’hi compra.

Evidentment, les monges no fan jornada complerta, fan una pausa per a dinar de dues a dos quarts de cinc, llavors una senyora gran, no monja, obre les portes de fusta que permeten accedir a un petit pati andalús terriblement silenciós. Enfront la porta d’entrada hi ha el torn, una espècie d’armari de fusta partit partit en dos, donant la imatge d’haver-hi dos compartiments. En el fons és una peça rodona una mica més petita que una finestra, amb quatre compartiments i que gira quedant sempre dos compartiments davant teu i dos ocults darrera la paret.

Es prem el timbre i es comencen a escoltar sons sigil•losos a l’altre cantó de la paret i el torn fins escoltar el: “Ave María Purísima” havent de respondre la clau secreta, que de tan obvia, no crec que passi res si la explico: “Sin pecado concebida”.

Fas la comanda i et diuen el preu (10.-€ el mig quilo), diposites els diners al torn i aquest gira, els diners desapareixen i per l’altre cantó sorgeix la capça quadrada de fusta i una bossa de plàstic.

El resultat son unes consistents Yemes amb una capa de sucre compacta que va directe a les dents, però estan delicioses. Com diu la frase feta: mans de Santa.

Per cert, ben a prop hi ha un carrer ja més concorregut on s’hi troben diverses bodegues i bars de tapes, desprès de inspeccionar-ne uns quants, veient que hauria de menjar dret i envoltat de xivarri o estar sol en bodegues buides del tot, vaig dirigir-me al Alfalfa, situat a la plaza de la Afalfa on vaig assaborir, entre xivarri i dret tres tapes: Breasola (no deixa de ser com un carpacció de vedella però amb carn més gruixuda i curada i, per tant, més seca), provolone amb alfàbrega (el provolone és un dels meus darrers descobriments dins del món del formatge) i un caprese (no deixa de ser una amanida Grega de tomàquet i mozzarella tot ben tallat a quadradets menuts) acompanyat per unes galetes de pa petites i inflades que recordaven per forma a uns cereals per a posar a la llet, una copeta de vi negre Extremeny força acceptable per a ser de la casa, un tall de consistent pastís de xocolata negra i blanca i un cafè prou bo. Només dir que gairebé vaig sortir rodant de la bodega. 

El magret d’ànec a Montmatre i Andorra

Durant molts anys l’únic que menjava de l’ànec era el anomenat pernil, posteriorment vaig provar el clàssic ànec amb peres que es serveix a molts restaurants del país i que s’hauria d’anomenar, realment, cuixa d’ànec, si la carn és bona i tendra resulta un plat excel·lent, per a mi millor que una cuixa de pollastre.

Però l’ànec encara m’havia d’oferir una sorpresa molt més agradable: el magret. He tingut el goig de menjar-ne a diversos llocs, hi ha qui el fa a la brasa i el presenta filetejat amb la crosta del greix tendre i cruixent a l’hora, o amb les més diverses salses, com pot ser a la taronja, a la llimona o qualsevol salsa emprada per a les carns.



Jo sóc un gran fanàtic de la vedella, però, sincerament a mi el magret d’ànec m’ha conquerit el cor, es tendre, sense ossos ni tendrums, el greix es agradable de menjar i el saber es pur goig, a més a més, la digestió em resulta més suau que la vedella i és molt més còmode de menjar, no envà, el magret acostuma a ser servit filetejat amb uns talls de un dit de gruix que et permet gaudir del menjar sense excessives preocupacions.



Només per a comprovar tot el que es pot fer amb ell, només cal posar al google “magret d’ànec” i trobareu receptes de tot tipus: a la taronja, a les cireres, amb carpaccio, al curri, als tres pebres....



A Paris em varen explicar, a la terrassa de la braseria de La Villa des Abadesses a la rue des Abadesses a Montmatre, just mentre jo em menjava un increïble magret d’ànec a l’Oporto, que a on més receptes podem trobar de magret d’ànec és al sud de França, més o menys cap a la zona de Tolouse. No sé si serà cert, l’home deia que vivia a Tolouse, però el cert és que com més al nord de Catalunya anem, més senzill es trobar a la carta el magret d’ànec, concretament cap a l’Empordà.



També a Andorra he pogut gaudir del plaer del magret, a un petit restaurant prop de Caldea, allunyat de les vies comercials on he tingut el meu últim àpat excel·lent fins al moment. De primer una crêpe d’escamarlans amb bolets servit en plat quadrat, dos closques de llagostí a un dels vèrtex enfonsant-se a la salsa beixamel en la que s’insinua una forma a sota de la crêpe amb els llagostins, gambes i bolets a l’interior. Absolutament deliciós i, de segon el magret d’ànec a la taronja, també excel·lent.