Apreciat Narcís

L’altre dia vas anar al Jutjat i et vas queixar davant de sa Senyoria que, a fora, t’havien dit lladre. Entenc que et molesti, però has d’entendre que, als de fora, els esgota la paciència que tu, i els teus amics, els tracteu d’idiotes.

Aquests dies m’ha arribat un assumpte de participacions preferents al despatx, preferents de les teves, i he pensat en tu, la teva mirada miop i barba perenne.

Vagi per endavant que sé perfectament que tu no tens la culpa de tot.

Puc entendre que les primeres emissions de preferents ja te les vas trobar fetes, però això no treu que, algunes engrunes de culpa has de tenir, doncs  tu vas entrar-hi el març de 2005, quan l’exercici de l’any 2004 havia estat el millor de l’història de Catalunya Caixa, i la vas deixar el 2010 quan havies fet l’unió de caixes coixes per a crear el gran Frankenstein financer de Catalunya que ha acabat nacionalitzat.

Com dirien a Castella, amb Caixa Catalunya es compleix la frase “entre todos la mataron y ella sola se murió”.

Però tornant a la meva clienta.

La pobre dona va anar un dia a la seva oficina per parlar amb un noi que hi treballava molt simpàtic de qui coneixia el nom, vida i miracles perquè feia anys que parlaven establint la mateixa confiança que la senyora té amb la xarcutera del barri.

Ja saps, la Quimeta de torn que et recomana agafar xai en lloc de vedella i tu li fas cas perquè creus que és una professional, que es preocupa per tu i sap quin producte és el més adequat.

Així, el banquer de confiança li va recomanar aquestes preferents dient-li que li donarien un bon rendiment (no li va dir rendiment perquè la senyora no ho hauria entès), que podria recuperar els diners quant volgués i que no hi havia risc: en altres paraules: un xollo.

Com ja deus saber, Narcís, un bon dia vàreu deixar de pagar els interessos i també us vau negar a retornar els diners, i inclús el simpàtic banquer de confiança de la dona va desaparèixer de l’oficina (ja estava amortitzat).

Aquí, els teus, comencen el mareig a la meva clienta: En lloc de retornar-li els diners, com que la teva Caixa s’havia nacionalitzat i estava intervinguda, se li proposà, seguint ordres del FROB (Filibuster i Roïns que Ordenen Bancs), un “apanyo” per a que no perdés tants diners.

El gran “apanyo” era bescanviar les participacions preferents en accions del magnífic Catalunya Banc (intervingut per l’Estat), però, evidentment, perdent part dels diners (un 61,38%), essent el bescanvi obligatori.

En altres paraules: li feien empassar les accions de Catalunya Banc amb embut perdent diners encara que la senyora no ho volgués (!).

Aquestes magnífiques accions, de moment, no cotitzen a la borsa i per tant, la senyora no les pot vendre, però en el supòsit de cotitzar, veient com està d’estupendu el banc, és possible que acabin amb un valor com el de Bankia (també nacionalitzat) l’acció del qual val sobre 1,148€ arribant a la friolera de 0,47€. Per tant, la possibilitat de perdre més diners es elevada.

Però no és tant la possibilitat de perdre diners el que preocupa a la senyora (perquè ja els dona per perduts), sinó que ella mai ha “jugat” a borsa, no en sap i no vol saber res de cotitzacions, ella només volia que els seus diners li donessin uns interessos, i que, si els necessitava els pogués recuperar, res complicat ni estrany.

Em diràs que les accions augmentaran el seu valor i la senyora recuperarà els diners, però et recordo que, de moment, ningú ha volgut comprar el teu banc i s’ha arribat a insinuar de trossejar-lo i vendre’l a filets.

Com comprendràs, potser la dona recupera els diners quan estigui jugant a cartes amb Sant Pere.

Però també li oferiren una altra opció!: Li donaven l’oportunitat que el FROB li comprès les accions que li havien engatussat! Però evidentment, l’opció tenia un gran “però”.

Evidentment, el FROB, no les comprava al preu que valien (un 38,62% del valor de les participacions preferents), sinó descomptant-li la iliquiditat (!), pagant un 33,29% del valor que tenien les preferents originals.

En altres paraules i posant un exemple: El FROB agafa 10.000€ en preferents i com un trilero ho converteix en accions de Catalunya Banc amb un valor de 3.862€, accions que si es venen al FROB, s’obté uns ingressos de 3.329€. 6.671€ perduts by the face!

Però aquí no acaba el drama, el teu banc, aquest engendre que vas crear li proposà una altre opció (quina generositat que té el FROB, oi?). Li oferí sotmetre’s a l’arbitrarge que dirigeix una important firma legal o d’auditoria amb noms estrangers o inicials de significat desconegut (24 milions d’honoraris es reparteixen aquestes empreses per assessorar arbitratges de Caixes intervingudes).

La senyora s’hi apunta perquè li surt gratis (mira si és bona dona que encara té confiança amb la teva gent), presenta la sol·licitud i li diuen que no, que ella no pot demanar-ho emparant-se en uns criteris del FROB.

Dels set criteris només n’incompleix dos: no és incapaç o menor d’edat i va confiar-vos més de 10.000.-€ en preferents.

Que vols que et digui, si a un incapaç li fas aquesta jugada, jo el duria a l’arbitratge per a recuperar els diners, però també al Jutjat per a querellar-se contra qui li va vendre aquesta porqueria.

Ara li queda el jutjat i, de moment, haurà d’avançar els diners de la taxa judicial, advocat i procurador (recordo que les taxes es paguen conforme import reclamat).

I jo que li miro els papers, no veig clar que ha comprat, doncs els teus em diuen que Participacions Sèrie A i B, però en les ordres de transferència només surt la B i, inclús, tinc l’impressió que la senyora va comprar més participacions de les que dieu perquè té tres ordres de compra diferents quan la senyora, se suposa, va fer-ne dos.

I us demano la documentació, o sigui, la lletra del contracte que la dona no té, i veig que la pobra senyora va comprar participacions d’una societat de les Illes Caiman i que de la lectura de com es paguen els interessos, queda clar que, l’excepció, era el pagament d’aquests, no és intel·ligible com determinar si Catalunya Banc tenia o no els beneficis mínims per a pagar els interessos i resulta difícil saber qui venia i de qui eren les participacions: si de la Caixa Catalana o de la Caimanenca. Clar com el Llobregat.

I tu, Narcís, et queixes de que et diguin lladre els mateixos que tu, i els teus amics, els heu estat tractant d’idiotes rient-vos a la seva cara mentre els seus estalvis desapareixien.

Precisament, robatori, no compleix el tipus delictiu de la vostra actuació, sinó un altre.

Ah! Per cert, per arrodonir aquesta gracieta que entre tots heu muntat: aquesta gent que ha vist com es volatilitzaven els seus diners, són els mateixos que els toca pagar, de la seva butxaca, el forat que tu, i els teus amics, vau deixar a Catalunya Banc. No creus que hi ha motius per a insultar-te?

 

 

 

Còctel mental del dia: Churchill + Hobbes + Aristòtil + Friedman + Stiglitz

 

Deia Winston Churchill que: “Millorar es canviar; ser perfecte es canviar sovint” i amb aquesta esperança he de reconèixer que estic reflexionant darrerament, no sé si a millor o a pitjor, si és perquè sóc més savi o més estúpid, menys innocent o pel contrari ho sóc massa, però estic canviant.

 

Ara que està de moda la gent que, per les circumstàncies que tots coneixem s’han radicalitzat dins del catalanisme cap a l’indepedentisme, també deu haver qui una de les dues cames ideològiques li va relliscant, com a mi m’està passant.

 

Per naturalesa sóc, i crec que no és dolent reconèixer la pròpia naturalesa, de caire conservador, suposo que perquè m’agrada el cerimonial, el factor nostàlgic i la covardia pròpia del que podríem dir classe mitja catalana aburgesada.

 

També reconec que tinc tics liberals, doncs no sóc excessiu partidari de que l’Estat posi el nas innecessàriament en la meva vida personal i valoro la llibertat individual perquè és una base indispensable d’una societat democràtica (si, sóc dels que, tot i no fumar, es va emprenyar per la prohibició de fumar i el que s’enutja quan el fan anar a vuitanta per autovia quan va sol).

 

No hi ha llibertat ni felicitat si l’individu no és lliure de pensar, fer, resar o fornicar amb qui o com vulgui. La societat ja suposa una cotilla necessària al nostre lliure desenvolupament amb restriccions i normes, que són les que impedeixen que ens anem matant els uns i els altres i poder viure junts amb un mínim de seguretat i ordre, tot allò de l’home és un llop per a l’home de Hobbes ("homo homini lupus"), però tampoc cal pasar de cotilla a armadura!

 

He intentat ser aristotèlic, tot allò del just punt mig, l’equilibri i la racionalitat, el corregir tics extrems i encaixar-me en allò tan imprecís del centre polític i ideològic, el prendre el millor de tot i evitar els perillosos excessos de les idees que duen a construir sobre cendres o destruir per a crear cendres.

 

Perquè suposo que valorativament sé que les dretes conservadores no són èticament  correctes i que el liberalisme no és més que una manada de llops perseguint un conill coix, però l’esquerra pot arribar a ser tan utòpica que és difícil confiar-hi, molt bona voluntat però el que deia: "homo homini lupus”.

 

El capitalisme m’agrada perquè sembla que ens fa progressar i genera riquesa, i el socialisme té l’encant de la justícia social, però, ben reflexionat, al final, acabo caient, de nou, en Churchill: “El vici inherent al capitalisme és el desigual repartiment dels béns. La virtut inherent al socialisme és l’equitatiu repartiment de misèria”.

 

Crec en una estructura que crea riquesa per a desprès ser repartida i això no vol dir repartir xecs ni bitllets, sinó amb oportunitats a qui no les té facilitant-los bones escoles i universitats, ajudar que la gent progressi i millori, vol dir estimar als altres i preocupar-se per a ells oferint una sanitat de qualitat i ajudar-los en els mals moments, no aïllar a la gent com leprosos, no cal ser un pare-estat que ho ha de solucionar tot, però si donar mecanismes als ciutadans per a poder viure i no senyalar-los el camí de la marginalitat i, sobretot, un Estat agraït cap als seus ciutadans (els jubilats per exemple).

 

Però cada vegada costa més creure en tot això i no emprenyar-se veient com el sistema ho està engolint tot: la riquesa ja no es reparteix, diuen que no es crea però no m’ho crec, i la llibertat, no la de mercat, sinó la de l’individu i la pròpia democràcia està cada cop més en entredit.

 

Milton Friedman, tòtem neoliberal, vinculava capitalisme amb democràcia, o sigui que el capitalisme comporta democràcia, però sincerament, avui ho dubto. Si que tenia raó amb l’idea que és el sistema que crea més riquesa, el problema és que, evidentment, no s’acaba repartint amb massa equitat i tampoc justifica que la creació sigui ètica.

 

Potser l’home tot el que crea per a organitzar-se serveix per a destruir la seva pròpia llibertat i la democràcia, mireu tots els intents com han acabat: pervertint la democràcia i anul·lant la llibertat, qui sap si és perquè qui crea el sistema només ho fa amb el secret desig de tindre una preeminència econòmica i/o social sobre els altres.

 

I potser el que cal no és crear riquesa, potser no es necessari créixer indefinidament fins que sigui impossible continuar ascendint, o potser es pot créixer per a sempre, o és que Marx tenia raó, o potser no, a lo millor, l’humanitat encara no està preparada per la democràcia, qui sap, potser d’aquí uns anys, un científic descobreix l’antídot contra el gen de l’avarícia i el materialisme.

 

Mentre estant, continuarem sotmesos a unes elits, o no tot sistema convergeix en això? I en el sac hi poso també el comunisme i el socialisme que sempre que s’han dut a la pràctica han estat força elitistes, perquè si no ho són i ningú lidera i s’imposa sobre els altres passa el que va dir fa poc Joseph Stiglitz a La Vanguardia sobre els antisistema: “Perquè són bons per a denunciar les falles del sistema, però dolents per a corregir-los. No saben ser antisistema sense ser antiorganització. I si no t’organitzes, no aconsegueixes canviar res”.

Independentisme i món real

Em sento superat pels fets, ho reconec. Veig com la política catalana ha agafat un ritme vertiginós desprès d’anys i panys de lentitud geriàtrica i no sé que pensar.

Sembla que ara si, per fi, anem camí cap a un referèndum, i la idea m’encanta, amb independència del resultat, doncs: quan és més lliure un poble que quan pot votar el seu destí? Però a part d’això, m’espanta que amb tot aquest reguitzell de paraules, discursos i esperances no perdem el sentit o la perspectiva de la vida real i immediata.

Perquè per molt que haguem iniciat un procés cap a no se sap on (primer cal veure si es fa el referèndum, desprès a veure que surt i finalment a caldrà saber com ens independitzem i com quedem) existeix un dia a dia, la misèria habitual de la feina i el metro, de l’IVA al 21% i un Estat que fa aigües i en el que, encara, hi estem lligats, ara i d’aquí uns mesos, un Regne que no toca ni quarts ni hores que juga amb la paciència Europea al no decidir si accepta el rescat o no, rescat que, si s’accepta, ens farà plorar llàgrimes de sang en forma de retallades i pobresa (mireu a Grècia o Portugal).

I clar, que si, que està molt bé poder ser independents, jo ho porto esperant des de que tinc ús de raó i corria pel pati de l’escola cantant: “In-inde-independecià” però de moment, això no ens traurà de la misèria, havent de demanar 500 milions d’euros a l’Estat per pagar el dia a dia desprès del famós rescat de 5.000 milions, havent buidat gairebé tot el fons de rescat Estatal per a les comunitats autònomes constituït pels diners de Bancs (alerta), el propi Estat i Loterias del Estado (cagate lorito), tenint uns venciments d’ara a final d’any de 6.300 milions d’euros (un 15% del deute total de la Generalitat) més el venciment d’una de les emissions dels bons patriòtics, que tan equivocadament van emetre el Govern Montilla i imità el Govern Mas, de 2.600 milions més. Un total de 8.900 milions d’euros a pagar en tres mesos i que, caldrà refinançar aplaçant la pilota a d’aquí uns mesos però ampliada.

I espereu, que l’Estat redueix el pressupost del 2013 en 40.000 milions menys (el dèficit total de la Generalitat són 42.000 milions d’euros) i Europa aplaudeix d’alegria, amb la qual cosa es sobreentén que qui ho tutela és Europa en vistes el rescat que arribarà a desprès del 21 d’octubre (les eleccions Basques i Gallegues) per a no perjudicar els interessos electorals del PP, quina gran mostra de patriotisme arriscar-se de nou, perquè ja ho van fer amb les eleccions Andaluses, a enfonsar més l’Estat.

I així estem, nosaltres sota els efectes anestèsics de l’autodeterminació i en Rajoy per Nova York parlant de Gibraltar: quins collons!

Siguem covards

Entre les nostres virtuts col·lectives de país no es troba la valentia. Som tirants a covards, a enutjar-nos, emprenyar-nos, però no disposats a fer cap acció contundent, no fos cas que perdéssim bous i esquelles. Som dels que quan ens insulten només posem mala cara; més val marxar amb l’orgull ferit que amb un ull de vellut, perquè, en el fons, tenim mentalitat perdedora i creiem que, si fem alguna cosa sortirem escaldats perquè si. Evita la confrontació i somriu, ser servil t’assegura un plat a taula. Potser és l’instint de conservació, qui sap.

Però mireu avui, quan Catalunya crema i els nostres veïns ens insulten mentre el Ministre d’Economia ha d’anar a fer el pidolaire a Europa perquè Espanya s’enfonsa, quan els mercats no creuen en ella perquè han vist que sota la màscara de fatxenderia no hi ha res, només incompetència.

Espanya serà rescatada o sortirà de l’Euro, opcions que ens faran pobres com rates, serem, de cop com aquells símbols de l’Espanya esplendorosa de principis d’aquest segle: els xavals de vint-i-pocs anys amb samarreta de tiranys i tatuatges als braços musculats que circulaven amb un BMW pagat a base de col·locar totxanes i enguixar parets, i que ara tornen a casa dels pares embargats fins a les seies sense poder pagar, ni tan sols, la quota del gimnàs i amb opcions negatives de trobar feina.

I som tant covards que hem de fer alguna cosa, doncs, la por a ser pobres de solemnitat, embargats, intervinguts i humiliats ens hauria d’impulsar a una gran acció covarda, la de tocar el dos, la de fugir del lloc de l’accident per a evitar problemes, la de deixar que Espanya mori durant la travessa del desert, perquè, millor un cadàver que dos, sobre tot si el segon és el nostre.

Hi ha opcions a més de continuar remant en una barca que s’enfonsa i cal posar-les sobre la taula, cal ser covards una vegada més. Si cal disfressar-nos de dona per a escapar del naufragi és fa, si és necessari robar-li el flotador a un nen es roba.

Espanya no es mereix que ens enfonsem amb ella, no cal ser solidaris fins a la mort, fins a la pobresa, doncs la nostra relació no és d’amor, ja ni tan sols és d’interès, és d’imposició.

Enfonsis Espanya i que les rates abandonin la pell de brau les primeres i que, aquesta vegada, siguem rates Catalanes.

Contemplar alternatives

Bankia és el símbol de l’Espanya capitalina i arrogant, un símbol de l’era esplendorosa que es construí sobre sorra tova, però també és el banc del Partido Popular.

Des de que es va destapar el forat negre dels comptes de Bankia la prima de risc ha esdevingut intractable i els interessos que paga l’Estat per a finançar-se, prohibitius, perquè aquest banc amenaça a engolir amb el seu forat negre al regne d’Espanya.

Recordo que Bankia va demanar ajudes per un import de 19.000M d’euros, import al que s’ha de sumar els 4.465M d’euros injectats per a la conversió d’un préstec del FROB de l’any 2010, amb la qual cosa, requereix 23.465M d’Euros, tenint a dia d’avui un valor de – 16.635 M d’euros (el negatiu és correcte) o sigui, que val menys que zero.

Per a tapar aquest forat negre (i els mini forats d’altres entitats com  els 9.000M d’euros que s’han de repartir entre Catalunya Caixa i NovaGalícia més altres bancs) ens diuen que els europeus ens deixen diners perquè nosaltres estem pelats (per a fer un AVE a Galícia i Badajoz tenim pasta però per a rescatar bancs no), però clar, a canvi volen certes garanties i ens obliguen a empassar-nos una pujada de l’IVA i altres mesures que ens fan una il·lusió tremenda i que, tot indica,, ens enviarà de nou a l’època de Suárez, la UCD i la televisió en blanc i negre.

Però jo em pregunto: no hi ha una altra solució que rescatar bancs? I si l’Estat paga directament als clients de Bankia els dipòsits i liquida l’entitat?

Recordem que Bankia té uns 10 milions de clients i que el Fons de Garantia cobreix 100.000.-€ per titular, això faria una despesa Estatal d’uns 1.000 milions contra els 23.465M d’euros del rescat. No cal ser de ciències per saber que no és el mateix mil que vint-i-tres mil, inclús podríem pujar el límit a 200.000.-€ o 500.000.-€ per titular i encara sortiria més barat salvar persones i l’Estat que el banc.

Clar que això perjudicaria a la gent que té més de 100.000.-€ a la llibreta i causaria tensions de tresoreria amb empreses que paguen i cobren factures i sous a través del seu compte corrent de Bankia, però, desenganyem-nos, cal ser pràctic i més val pagar mil que vint-i-tres mil, millor demanar a Europa una línia de crèdit de cinquanta mil que tindre una línia de crèdit de cent mil, menys deute i segurament millors condicions.

Res és fàcil, però contemplar opcions és el primer pas per a elegir la correcta i, en aquest cas, rescatar bancs per a salvar el cul a determinats partits putejant a tothom no ho trobo massa just, un partit polític, un model d’Estat i un banc no poden mal vendre i hipotecar el futur de la societat.

Dissertació a partir d’un filet Wellington

Avui volia escriure sobre menjar, suposo que és degut a que el meu cos em demana anar a sopar en condicions, provar alguna cosa nova i descobrir, així com un article que he llegit sobre el filet Wellington que m’ha generat salivera doncs sembla ser que es fa envolcallant el filet amb foie gras i pasta de full. Ha d’estar deliciós aquest contrast de dolç , cruixent i tendresa. Ara, cal trobar un lloc on el cuinin com Déu mana.

L’opulència ens ha convertit en hedonistes, però de baixa categoria, doncs ens hem impregnat amb l’estranya idea que la moda ens marca la ruta i nosaltres ens adaptem amb més o menys gust, doncs, com en tot, l’educació és indicatiu entre l’èxit i el ridícul.

La moda ens diu que cal anar a menjar a fora, i així anem a restaurants que el meu pare en deia “de miquetes” on et serveixen mig  filet de salmó amb vinagre de Mòdena i unes fulles rares que es perden en ple atac d’agorafòbia dins d’un plat de disseny i buit de contingut immens, llocs en els quals quan ens pregunten que volem resumim la nostra elecció amb un: “el filet amb salsa” quan realment hauríem d’haver emprat dotze paraules de les quals cinc no formen part del nostre vocabulari. No us ha passat mai que quan us han portat el plat us heu preguntat on estan totes les paraules?

I anem a restaurants d’aspecte d’hospital o chill out perquè ens semblen sofisticats i on ens donen gat per llebre sota un refinament de cartó pedra, i moltes vegades amb ofertes que, ben pensades, si no fossin ofertes, ens negaríem a pagar el preu que ens demanen pel menjar que donen.

Però també ens passa amb la beguda, se’ns ha introduït al cervell que cal veure vi, però ni mirem la marca, si és un Rioja ja va bé, ignorant que com en tot a la vida, un Rioja no és assegurar el tret, la Rioja també fa vins espantosos.

O la moda del Gintònic  que ens fa conformar amb qualsevol barreja més o menys afortunada de ginebra i tònica ignorant que no deixa de ser un còctel i que, per tant, té unes normes i variables. No us han servit mai una copa de pilota plena de gel amb ginebra i l’ampolla de tònica estava calenta o temperatura ambient? Si unim els dos líquids a temperatura ambient, i els posem dins d’una gran copa de pilota amb gel, què passarà? El gel es desfarà ben ràpid i acabarem amb una gran piscina amb regust a gintònic, però continuarem amb la classe de tindre a la mà una gran copa amb un tros de llimona i aigua xorrejant per les parets exteriors que ens deixarà ens pantalons molls.

Diuen que quan l’economia anava bé ens comportàvem com a nous rics, i tenien raó, i hem agafat mals hàbits, doncs ens emmirallem en la vida plena luxe però no bona, hem sigut més italians que anglesos, però en això, ja hi entraré un altre dia, ara per ara, m’interessa saber on puc menjar un filet Wellington com Déu mana.

Jocs de mans: del cinc d’oros al rei de cors

El Ple del Districte de Gràcia ha decidit canviar el nom a la plaça Joan Carles I a plaça del Cinc d’Oros. Pels que no saben on cau Joan Carles I és el que vulgarment se’n diu el pirulí que hi ha a la Diagonal amb Passeig de Gràcia.

Es veu que el nom original era la de Cinc d’Oros i coses del destí, entre Guerres Civils, dictadures i transicions, se la rebateja amb el nom del monarca. Té la seva conya si pensem que fou erigida en honor a Pi i Margall, president de la Primera República Espanyola.

Com que ara tothom té l’ull sobre el rei i no el podem fer fora, només ens queda fer petites mostres de pataleig i això dóna ales a la política que no perd un segon per a distreure’ns.

Desenganyem-nos, la família reial Espanyola està fent un favor de nassos a Espanya distraient al personal amb els seus jocs de pistoletes, els seus furts i els embolics de faldilles mentre els governs van retallant per aquí i per allà. Encara gràcies que han recuperat el nom original de la plaça, perquè li podrien posar plaça de l’elefant i la conya fóra complerta, no donem idees que encara se’n faria un referèndum.

Aquestes coses són el que jo en dic jocs de cartes polítics, on del cinc d’oros passem al Rei de Cors i viceversa, decisions d’una transcendència ínfima que ens distreuen de les coses importants, doncs no puc pensar que al Districte de Gràcia no hi ha res més urgent que rebatejar places (no fa molt van decidir rebatejar la plaça Rius i Taulet per la de Vila de Gràcia, sense que encara jo sàpiga quin mal va fer el pobre Alcalde de Barcelona fill de Gràcia perquè li prenguessin el nom).

Val a dir que a Sants els darrers canvis del nomenclàtor són força simpàtics, a part dels de la zona Franca que han passat de ser números a tindre un “nom” normal com carrer del Far. I és que clar, és de vital importància canviar els noms, al senyor Francesc i Guàrdia li déu fer molta il·lusió que, per on passà abans de ser executat, porti el seu nom en lloc del de Marquès de Comillas, mentre encara tenim carrers com el carrer del Duc dedicada a un senyor que s’excitava bombardejant Barcelona des de Montjuic o el passeig d’Isabel II que, molt bona reina no deuria ser, si va fugir per potes (per cert, a Barcelona crec que no hi ha cap carrer a Guifré el Pilós, i a Enric Prat de la Riba només li atorgaren una rotonda on s’uneix la Ronda General Mitre, el carrer Numància i l’Avinguda Sarrià).

Tot això de rebatejar carrers és una d’aquelles coses que fan notícia, allò que se’n diu omplir diaris amb notícies inoques per a que es deixi de banda el que jo en dic política en majúscules. Em recorda una mica als vells temps, quan el rei es dedicava a nomenar comptes, marquesos i senyors. Tota excusa és bona per a una festa.

Però, la política, com en els trilers de les Rambles, l’important no és com remenen les cartes, sinó que sempre hi ha algun joc de mans que et distreu perquè surti la carta que volen, ja sigui el cinc d’oros o el rei de cors, i així, mentre bades amb el rei o l’oros, et foten la cartera.

L’amputació de la falsa sanitat pública gratuïta

Al final, creuré que hi ha un contuberni estatal de les mútues mèdiques que unten a la nostra classe política, doncs, s’acaba tenint la sensació que amb temes de sanitat no s’està retallant, s’està amputant i a més, sense anestesia.

Puc entendre que, potser, hi ha prestacions que la sanitat pública no cal que faci, que s’ha de racionalitzar la despesa mèdica i sancionar als que abusen de la gratuïtat de la sanitat (gratuïtat que no és així, doncs la sanitat gratuïta la paguem tots a través d’impostos) i que qui té rentes altes pagui per a certs serveis. Puc entendre moltes coses, amb un símil una mica bèstia: puc entendre que em fòtin les banyes repetidament al meu propi llit, però de cap manera que s’utilitzin els meus diners per a comprar els preservatius.

Ara, amb la reforma, no em queda clar que continua essent gratis i que s’ha de pagar, doncs, al final, sembla ser que part del criteri és del metge que ha de determinar si estàs a punt de palmar-la o no i que aquestes retallades afecten directament a la qualitat de la sanitat, doncs ja em direu si un senyor que de sobte es queda invàlid, a sobre ha de pagar la cadira de rodes i reformar casa seva, o si el pobre senyor que no viu prop de Barcelona s’ha de pagar el viatge en ambulància per anar a fer el tractament de quimioteràpia, i encara pitjor: si haurà de pagar la quimioteràpies i les dotzenes de fàrmacs que necessita per a curar-se.

Aquestes mesures sembla que hagin d’anar encaminades a putejar al mal malalt, el pesat que, per avorriment, està anant al CAP o a Urgències per minúcies, però s’ignora que tot indica que qui pagarà les conseqüències seran els jubilats, els malats crònics i les persones amb malalties complicades i que, per tant, son de cara curació (o sigui, a tothom).

Però no només la retallada ens fa mal a nosaltres, doncs sembla ser que les targetes sanitàries dels sense papers seran retirades i, per tant, la seva assistència mèdica serà de pagament. Si ens posem utilitaristes, és cert que, qui no cotitza no hauria de poder gaudir dels privilegis dels que si ho fan, doncs no generen riquesa i si despesa, però clar, en un país on hem emprat als immigrants com a esclaus, contractant-los en plena il·legalitat, resulta, en principi, injust.

És més, si som del tot utilitaristes, ens interessa que tots els sense papers tinguin targetes sanitàries, doncs, ens serveix per a tindre un numero aproximat d’immigrants irregulars que tenim a casa, sense la targeta serà impossible controlar-ho. Per altra banda, aquesta gent, que en casos duen malalties eradicades aquí, poden veure’s com a transmissors de malalties oblidades com la verola, doncs ningú els curarà la seva malaltia que encomanaran al seu pas, doncs no tindran diners per als tractaments.

Si realment, considerem que fan nosa, doncs siguem realistes i fem-los fora, però clar, repatriar costa diners i deixar-los morir ens surt de franc.

La llegenda de Sant Jordi remixed

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, un regne on tothom vivia feliç, tan magnífic era, que rebia moltes visites des de la resta de regnes i principats per a formar part de tanta felicitat, però un bon dia, un monstruós Drac decidí quedar-s’hi a viure.

Aquell Drac no era vegetarià, amb la qual cosa necessitava carn per alimentar-se, començant a devorat animals que trobava pel camp: esquirols, cérvols.... Alertats, alguns súbdits anaren al Consell Reial per a explicar l’existència del drac, però el Consell explicà que no hi havia cap problema, que el drac estava en ruta migratòria i que, per tant, marxaria. Però lluny d’això, el drac persistí i intensificà els seus atacs, fins començar a atacar el bestiar dels corrals. Emprenyats, els súbdits tornaren al Consell Reial per a protestar, la resposta que, en la ruta migratòria del drac, havia parat al regne a pondre els ous i que, per això li costava més marxar.

No gaire convençuts els súbdits marxaren i, al cap de poc, el nombre de bestiar engolit per l’animal d’escates verdes es reduí. Feliç, el Consell Reial pronuncià un discurs explicant que el problema estava solucionat, però no fou així, el drac havia engolit un ramat de xais en mal estar i havia estat amb cagarrines fent règim durant uns dies a la cova. Ja recuperat, el Drac es feu un festí dels que fan història amb un ramat de vaques. El Consell Reial, hagué de reconèixer que el drac no migrava, sinó que s’havia establert, per això prengueren cartes i decidiren donar-li bestiar a l’animal i així evitar que s’acostés a les cases i súbdits, car no podien enviar la tropa ja que la tenien perduda en terres infidels en una estranya croada que cap súbdit recordava.

Enutjats els súbdits per l’engany del Consell Reial, forçaren a canviar-ne els membres, a uns nobles de bona família i aspecte seriós per a que eliminessin el Drac.

El primer que feu el nou Consell Reial fou comprovar que ja no tenien més bestiar per a donar al Drac, amb la qual cosa, i seguint les indicacions d’un ric regne proper, compraren bestiar a altres reialmes i el començaren a col·locar des de la cova del Drac fins a la frontera, per a veure si així, indicant-li el camí, el drac decidia marxar.

Encarregaren la tasca de col·locar el bestiar a uns homes honrats a canvi que aquests es quedessin una part del bestiar, amb la qual cosa, descobriren que el poc bestiar que quedava disponible no servia ni per a allunyar al drac cent metres de la seva cova.

Llavors, el Consell Reial, decidí comprar més bestiar als regnes veïns, però aquests tenien els seus problemes i necessitaven el seu bestiar pels seus dracs i súbdits.

En vistes a que el Drac estava impacient i amb ganes de devorar-ho tot, el Consell Reial decidí utilitzar a vilatans en lloc de xais, primer els més vells, desprès als malalts... però ni així s’arribava a la frontera, amb la qual cosa continuaren amb els nens, els pagesos... fins que tocà als homes honrats, però, quan el Consell Reial els cridà, aquests havien agafat el seu bestiar i decidit fer una oportuna peregrinació a terra Santa.

I és així com finí el Regne devorat pel Drac. Però, us preguntareu, i el Rei? I la princesa? I Sant Jordi?

El pobre Rei estava de cacera on Déu va perdre l’espardenya, la princesa s’havia auto exiliat pel  sospitós mercadeig del seu príncep amb el bestiar públic i Sant Jordi estava tant escurat que no podia pagar la gasolina i els peatges per arribar on hi havia el Drac, doncs havia hagut de pagar una multa per arrencar una rosa i, encara que hagués pogut d’arribar al regne, l’haurien multat per matar una espècie en perill d’extinció.

Dumbo i el Rei

La primera pel·lícula de la Disney que recordo haver vist fou Dumbo, me la varen dur uns reis en VHS i crec que només l’he vist una sola vegada però, tot hi així, en conservo un gran record.

El menut elefant d’orelles gegants amb les que volava em despertà certa simpatia vers els enormes paquiderms, animals que, en certa manera, em recorden als venerables avis: de moviments lents, pesants, de pell arrugada, amb mirada menuda que transmet saviesa, pau, melancolia, de posat reposat, amables i inofensius.

Suposo que per això em sap greu pensar que el rei d’Espanya en matà un (d’elefant, no a un avi) per a passar-ho bé (mai he acabat d’entendre quin plaer pot produir matar una bèstia si no és per a passar-la per la paella o en estofat), però clar, la darrera vegada coneguda que anà a caçar encara va ser pitjor, va matar a un Baloo desprès de dur-lo de farra i emborratxar-lo.

La imatge de Baloo amb ampolla de JB en mà caminant vacil·lant fent tentines cantant “The Bare Necessities Of Life” mentre el rei (el de la Zarzuela, no el de la Selva) l’espera escopeta en mà fora del bar per a avançar-li el mal de cap de la ressaca, em resultaria còmic si no fos trist.

I el que no coneixem, perquè, potser, el pare de Bambi el matà sa graciosa majestat amb la tàctica de: “Mirà allí” i quan la bestiola es girà li disparà, però això comportaria suposar que el rei, a part de corona, té alguna cosa més a sobre les espatlles (que, per altra banda, ja és més que el seu tataravi francès).

Suposo que, en el fons, el rei ja no té capacitat per a matar perdius i li resulta més fàcil matar bèsties lentes i grosses, el següent pas seria caçar triceratops, però per desgràcia seva, es van extingir com molts col·legues de professió.

Qui sap si un dia, anant de cacera es troba a Bugs Bunny i desprès d’un “Que hi ha de nou, vell”, al monarca se li passen les ganes de treure a passejar l’arma (de foc, of course).

Mona

Mona és una bèstia peluda amb qui tenim un cert parentiu, fet que justifica certes actituds humanes que lluny de desaparèixer es neguen a extingir-se dins del nostre entramat genètic, suposo que per això quan algú es graciós i simpàtic li plantem la llufa de mona, perquè per molta simpatia que tingui, aquesta no embelleix al subjecte. No és el mateix mono que atractiu.

Quan fem la mona no deixa de ser que imitem a altri, com una mona amb el plàtan juguetejant amb la cua d’un company primat, o simplement quan fem el ridícul, moltes vegades enfront d’un nadó o d’alguna bestiola peluda que ens desperta tendresa, ja sigui un gat, un gos o una mona (les típiques moneries quan fem gests estranys, ganyotes i involucionem el nostre llenguatge forçant un to de veu força estúpid).

I com fer la mona és fer el ridícul, aquest pot ser conscient o, simplement, perquè agafem una mona, allò que a poble en diuen agafar un gat o engatar-se, serà que quan bevem i el cap comença a flotar entre destil·lats perdem part de la nostra condició humana i recuperem els atributs feréstecs de mona amb cua.

I com que el beure no deixa de ser un vici, cal ser conscients que, un mal costum mai va sol i que, sempre resulta interessant amorrar-se a l’ampolla amb unes cartes al davant, encara que només sigui per a jugar a la mona, procurant que la mona alcohòlica no ens faci fer la mona quan les cartes ens designin com a mona del joc.

I tanta mona perquè al final en comprem una per a regalar al fillol, sense pèls ni cua, ni licor ni cartes, però amb el risc de fer el ridícul si no n’encertem la forma.

Vague la vaga

La vaga és una forma de protesta del treballador (Dit en el argot ranci sindicalista “lluita obrera”) pels nostres drets. En origen, tenia un motiu de ser, car l’obrer, no tenia cap altra forma de reclamar unes condicions laborals dignes i justes.

Avui en dia, l’obrer no existeix, és un treballador, i n’hi ha que treballen en fàbriques i molts que no ho fan, inclús n’hi ha alguns que viuen força millor que l’empresari, empresari que ja no és patró, sinó un autònom amargat, un petit empresari amb problemes de finançament o un senyor col·locat a dit per uns accionistes que, segurament, no viuen ni en el país on hi ha l’empresa i els importa una merda si l’empresa desapareix.

Heu pensat que hi haurà treballadors que aniran a la vaga i que a l’hora són accionistes d’empreses? D’empreses com bancs que han acomiadat gent i que es beneficien de la reforma laboral i que, desprès, repartiran beneficis de l’exercici als accionistes, beneficis que podrien ser obtinguts, en part, disminuint la càrrega salarial o internalitzant serveis al tercer món. No és paradògic?

Ara la vaga perjudica al petit empresari, sobre tot a les petites, perjudica a la societat, sobre tot en un moment en el qual, econòmicament, no estem per a recuperar tradicions revolucionàries, però no als governs, doncs, governen fins que no hi ha eleccions, i mentrestant, no tenen la debilitat de ser influenciats per la societat. Desenganyem-nos, és més possible que el govern prengui una decisió amb una trucada de Berlín o Brussel·les que una vaga general.

Democràticament és lamentable, però també és cert que qui sosté Espanya avui no és tant el treballador Espanyol com el treballador Alemany i que, no fa ni sis mesos el poble sobirà d’Espanya regalà una clara majoria absoluta al govern del Partit Popular (I ara no em digueu que això no importa i que ningú es pensava que passaria, si és així, vol dir que ningú tenia ni un mínim interès en llegir i informar-se, perquè, per molt que pesi, algú els va votar). La dependència econòmica limita la sobirania i la irresponsabilitat democràtica ens malmet el dret a la protesta. Hem venut la sobirania i no ens hem adonat, i perduda la sobirania, no hi ha protecció per als drets del febles.

La sobirania no es recupera fent una vaga programada per sindicats subsidiats que, en el fons, viuen i parasiten en el sistema, sinó exigint un canvi social: un canvi administratiu, polític, educatiu...

No serveix de res una vaga general si l’endemà continuem votant llistes tancades o preferim anar a la platja en lloc del col·legi electoral, si continuem permetent col·locacions a dit a càrrecs públics, si admetem la solapació de funcions de diversos òrgans administratius, si els sindicats no entren al segle XXI (tindre plana web i utilitzar twitter no és estar al segle XX), si els partits polítics són eines ademocràtiques, si s’admet la corrupció i l’amiguisme, si l’endemà demanem la factura al mecànic sense IVA, si permetem que el nostre veí tingui una pensió d’invalidesa que no li pertoca, si permetem que els banquers que han enfonsat les seves entitats es jubilin amb un bon sou, si continuem tenint senyores de fer feina sense assegurar, si paguem part del pis en negre, si parlem d’igualtats en lloc de creure-les, si ens empadronem a un altre lloc per a pagar menys d’impost de circulació, si acceptem i considerem lloable no facilitat les coses als emprenedors, si mirem l’avui i no el demà, si gastem més del que mai tindrem, si no som realistes.

El problema no és la reforma laboral, el problema és una societat endormiscada, aburgesada amb ànsies d’un món que no existeix ni existirà, perquè, la reforma laboral no és culpa del govern, doncs, aquest ha estat votat pel poble, sinó pel propi poble que ha permès arribar a on estem avui.

Si, sortim al carrer, deixem de treballar, recuperem pancartes i crits, o quedem-nos a casa, perquè l’endemà estarem més afònics, més pobres i sotmesos a la mateixa misèria que avui.

Pluja d’idees sobre on retallar

Dins de la demagògia de dir que es pot i no es pot retallar, des de fora tot sembla molt senzill quan no ho és, i reconeixent que resulta força evident que, si cal retallar es impossible no tocar educació i sanitat ja que són les partides més grans de despesa pública, em permeto el luxe de jugar a fer demagògia i parlar de coses de les quals no tinc prou coneixements.

El que proposo indicar al presidente de la nación que pot retallar, no sé si estalviaria molts diners, però tal i com estan les coses, un euro més a la butxaca val molt.

Proposo al Gobierno de la Nación que remiri el següent:

-          Corona: el rei percep una dotació econòmica. A més d’aquests diners se li paga la casa, dietes, viatges i una part determinada del personal, amb la qual cosa, entenc que el “sou” del monarca, a final de mes deu quedar prou arregladet. Si li reduíssim una miqueta, crec que podria sobreviure sense empenyorar la corona.

-          Poder Judicial: Eliminar l’anomalia de l’Audiència Nacional, dic anomalia perquè està fora del sistema judicial “normal” i no deixa de ser un vestigi dels tribunals franquistes. El que fan ho poden fer els tribunals ordinaris per menys diners.

            -          Les Corts:

o   Eliminar el Senat. No hi ha dubte que no serveix per a res, no representa els territoris ni permet bloquejar les lleis, només les pot polir (amb el que costa podríem contractar una empresa de polir parquets i sortiria molt més barat i no es percebria la diferència).

Vol dir estalviar els sous dels Senadors, les seves dietes, el cost del personal, el cost d’ús de les instal·lacions, eliminar aquells personatges misteriosos denominats assessors dels partits (que no deixen de ser militants dels partits polítics), la despesa en els portàtils que es donà a ses senyories, els mòbils etc.

o   Reduir el nombre de Diputats. Ja que cada partit vota en bloc i el sistema no admet la dissidència dels Diputats de les decisions del partit que formen part, i que tampoc representen cap territori perquè són elegits en llistes tancades i barrades, si en lloc de 350 diputats n’hi haguessin 250 no passaria res.

També estalviaríem dietes, personal i els assessors que ja hem dit abans. I si ens posem molt radicals, podríem deixar-ho amb un Diputat per cada partit amb vot ponderat i diversos assessors de cada matèria.

Aquesta proposta també li regalo al President de la Generalitat. 

o   Reduir la pràctica extensa de crear comissions de treball per tot que, de ben segur suposen una despesa extra, no serveixen per a gran cosa i només endarrereixen la resolució de determinats temes.

 També per al President Català.

-          L’exèrcit: sempre he cregut que tindre un exèrcit que només podem utilitzar per a repartir aspirines no és necessari.

Jo entenc l’exèrcit, com una força armada que pot evitar les agressions externes a l’Estat, i, permeteu-me dir que, de l’exèrcit Espanyol no espero que pugui evitar cap invasió si no és d’Andorra o Mònaco i això perquè no tenen exèrcit, perquè sinó també ho posaria en dubte.

-          Representació exterior: crec que no es necessari tindre palaus repartits pel món, potser amb un pis decent al centre d’una ciutat ja faríem. Total, no cal fer-se passar per ric si tot el món sap que no tens ni per pagar els cafès al becari.

També dedicat al president Mas: no cal un local al Rockefeller Square de New York. De ben segur, a uns carrers més enllà hi ha locals més barats.

-          Òrgans inútils: el Consell d’Estat i coses d’aquestes on hi van dinosaures a alimentar-se de la menjadora. Ningú sap ben bé que fan, que cobren, quan es reuneixen i si són útils.

També es podria fer a Catalunya.

-          Eliminar ministeris: ja em direu quin sentit té que hi hagi un ministeri de cultura, un d’educació i un de sanitat quan les competències han estat transferides a les Comunitats Autònomes...

-          Eliminar les Delegacions del Govern: Cal entendre que els governs autonòmics són Estat i que, per tant, és absurd que hi hagi en un mateix territori dos organitzacions que representen l’Estat.

-          Eliminar les Diputacions Provincials: No sabem molt bé que fan, tenen molts diners, son opaques i fa la sensació que només són menjadores polítiques per a que regidors i alcaldes es treguin un sobre sou.

El mateix amb els consells comarcals, n’hi ha que podrien desaparèixer, altres agrupar-se i alguns reorganitzar-se (Cal a Barcelona un consell comarcal tenint, a més, la Diputació i l’Àrea Metropolitana),

-          Ajustar l’administració pública: estic segur que es pot aprimar l’administració publica fent que sigui més àgil i eficaç en el seu funcionament revisant normativa i procediments administratius. És evident que potser no cal presentar tants papers ni formularis per a fer un tràmit ni parlar amb tantes persones diferents per a saber que passa amb un tema determinat.

            Ídem per Catalunya.

-          Ajustar el nombre d’empreses públiques, instituts, i ens diversos que no són ni públics ni privats i dels que no tenim molt clar quina funció tenen i que, molt possiblement estiguin sobre dimensionats.

            Ídem per Catalunya.

-          Eliminar ajudes i subvencions a partits polítics, sindicats, patronals etc. Si algú creu en una ideologia o té unes tendències determinades, té la obligació de mantenir-les, i si cal que un sindicat o un partit tinguin com a seu central un local compartit de cinquanta metres a la perifèria que es tingui.

És un deure dels militants i afiliats sostindré l’organització, no de la resta de ciutadans que ni convergeixen amb la ideologia i que potser els fa una angúnia horrorosa.

Ídem per Catalunya.

-          Revisar despesa supèrflua: hi ha un grapat de diners destinats a associacions, fundacions i entitats que són privats i que són mantingudes per l’Estat.

Insisteixo: si jo sóc un defensor acèrrim de la causa palestina, o sóc un fanàtic del club petanca Els tres porquets, tinc el deure de pagar-ho i si no es pot mantindré desapareix. Abans ningú rebia ajudes i el món associatiu era força més ric que ara. No tot el que es fa té un interès social tan important com per a participar de la menjadora.

            Ídem per Catalunya.

I per al president Mas, tot i que deu passar el mateix al estado, conforme certes noticies que han aparegut darrerament: Té molt sentit dedicar-se a la cooperació internacional i alhora eliminar les beques de menjador quan, en molts casos, aquesta beca condemna a nens a estat de casi desnutrició? 

Potser és la xocolata del lloro, però d’un lloro ben gras!