La xurreria sentimental

 

 

Hi ha notícies que et donen una dosis de realitat, del ràpid pas del temps, de que les coses canvien i que el passat és només passat, intangible i mutable.

Aquestes dosis de realitat poden ser produïdes pels canvis, a vegades  brusc, ja sigui del paisatge, de l’entorn que ens dóna seguretat i escalf i familiaritat, dels carrers que passen a ser peatonals, edificis que s’enderroquen i, evidentment, botigues que tanquen.

La noticia informa, a mi em sona a esquela, del  tancament aquest diumenge de la xurreria Montse a plaça de Sants, davant de la boca del metro, just al carrer Joan Güell tocant a carretera de Sants.

Des d’allí es contempla la vida de mig barri perquè es troba just al cor, és memòria viva de tot el que ha passat a la zona des de fa anys, sempre de cara al carrer. Ha vist nens fer-se grans, amors, desamors, tristeses, festes, monotonies, lluites, alegries, dols i totes les condicions i situacions humanes que es poden visualitzar al carrer.

No exagero si us dic que molts hem tingut una cita al voltant de l’aire perfumat de fregit de la xurreria.

La Carmen, la propietària, és una icona del barri: d’ulls menuts, cara molsuda i severa amb papada i el davantal, els aire de paradista de mercat de rostre massa maquillat però envoltada d’olor a fregit i el Sant Pancraci (salut i peles) a la prestatgeria de la xurreria remolc que ha circulat per tota la plaça segons diuen els més (s)avis de Sants.

És la xurreria on comprem les cornes, grans i suficientment olioses perquè a vegades, al posar-les a la boca, es desfessin amb petites explosions silencioses que només percep la llengua de les bombolletes fossilitzades, també és els bunyols de bacallà (mons pares deien que dels primers de Barcelona) amb algun extrem cruixent i deliciosament oliós i les taques de julivert per tot el perímetre com pigues.

Els primers records que en tinc són de quan estava ubicada en un altre lloc de la plaça, al passeig de Sant Antoni amb carrer Galileu. Deu fer molt temps perquè en tinc records borrosos, però allí estava ella, la Carmen i el seu marit, proporcionant part de l’aperitiu del cap de setmana als santsencs . És el record d’aquells dies, al que m’aferro quant veig la vella xurreria, dels dinars calmats, d’alguna paella, del pare, sobre tot d’ell, perquè era el més capritxós i, segurament qui era més partidari de les cornes, amb aquella cara de dolenteria picarona de nen.

Són els xurros de les tardes de diumenge ja amb parella, el barri, l’olor, el ninot en forma de xurro col·locat davant la xurreria amb un somriure, són records vius, els meus i de molta gent.

Cada vegada que tanca una botiga de tota la vida, es trenquen les línies que uneixen generacions, es posa un punt i final, es trenca un paisatge i una tradició, el fill que hi ha anat amb el pare ja no podrà anar amb el seu fill, ni l’avi amb el net.

És la sensació que, en aquella botiga hi ha les petjades, les mirades, empremtes i anhels de tantes persones, de records, de tanta gent estimada que perdre-ho entristeix, perquè perdem un altre punt de connexió amb ells i, evidentment, amb un altre jo del nostre passat.

Una pena, un homenatge a l’estoicitat de la xurreria, que sana o insana, hi ha estat tota la vida fins ara i a les petites coses que es converteixen en magnífics records.

Vull veure el Dia de l'Hispanitat

Els senyors d’un partit polític demanen que la televisió pública de Catalunya parli tant del Dia de la Hispanidad com de la Diada i jo hi estic d’acord.

Vull que TV3 expliqui què es celebra el dia 12 d’octubre i quines conseqüències va comportar, que va passar a partir del dia següent. Vull que expliquin amb pels i senyals que Colom arribà al continent americà i com, a partir d’aquí, Espanya va fer el seu primer holocaust aniquilant, expoliant i esclavitzant els indígenes americans per glòria de la monarquia Espanyola durant uns quatre-cents anys.

Vull que passin per televisió la desfilada militar i la cabra, la potència d’un Estat i un exèrcit que encara no han demanat perdó, no només als pobres indígenes americans, sinó als seus propis ciutadans pels crims que han perpetrat.

Vull que surti per televisió les manifestacions, la que es farà a Barcelona organitzada por España en Marcha amb la Falange, Nudo Patriota Español, Alianza Nacional, Movimiento Católico Español i Democracia Nacional, amb les seves banderes amb fletxes i gallines desplomades.

Vull que es vegi que el Día de la Hispanidad continua tenint dos símbols: el rei i l’exèrcit, un decrèpit i l’altre innecessari, o els dos decrèpits i innecessaris, i que, per un dia, tots tornem a ser conqueridors per la glòria de la pàtria.

Vull que es vegi per televisió, el que no sé, és si a Espanya li interessa que això, surti per televisió.

La Nova Bordeta

 

 

L’altre dia passava pel carrer Constitució sobre les dues del mig dia, feia temps que no hi passejava entre setmana a l’hora de dinar, doncs, només faig aquesta ruta quan surto del jutjat al mig dia i vaig directament cap a casa sense passar pel despatx.

 

El passeig el faig tranquil, sense presses tot i que a l’estiu el sol escalda de mala manera. És un carrer que no ofereix cap atractiu, ni arquitectònic ni comercial, no hi ha res, inclús m’atreviria a dir que el tram que va des de Parcerises fins a Jocs Florals recorda més les carreteres que creuen els pobles, com la C-66 que travessa Corçà i la Bisbal de l’Empordà, que un carrer de ciutat.

 

El costum en aquestes circumstàncies era passar a saludar a la Trini Polo i petar la xerrada uns minuts. Fou precisament en una d’aquelles parades que la Trini em digué que plegava, que es jubilava.

 

La Trini ja no hi és i la pastisseria està a mig enderrocar o reformar, no hi ha la marquesina ni els rètols i l’interior es un passadís fosc enrunat que acaba amb la claror d’un pati, ni rastre del mostrador, ni de les neveres, ni els armaris, ni les merengues de l’aparador.

 

Certament desolat, vaig canviar de vorera amb la mirada buscant alguna cosa física perenne del barri, però en lloc d’això hi havia un solar nou on s’alçava, fins no fa gaire, cases antigues que semblaven sostenir-se dempeus per la inèrcia de la pols de les dècades, una d’elles, la d’en Miquel Gumbau que en els darrers anys donaven l’impressió que era només una façana, com la Petita Maria.
 

Cases enderrocades per a obrir Can Batlló als nous temps; l’enderroc de la vella Bordeta per a donar pas a la nova.

 

Resulta curiós que s’enderroqui tot a la vegada, la Pastisseria Polo, referència del barri des de sempre (la meva mare recorda quan s'inaugurà), i Can Batlló, antic cor de La Bordeta que, de donar vida al barri es va anar transformant en un tumor que gairebé el mata.

 

Potser es necessari enderrocar el passat per a construir el futur, però, a cada mur que cau, edifici que s’enderroca i botiga que tanca em crea l’estranya sensació de pèrdua, d’allunyar-me del meu barri, el de sempre, el de quan era petit, el mitificat. És com l’enderroc del càlid i segur món de la infantesa.

 

És cert que La Bordeta que recordo, la de petit, la de no fa tant, és possible que faci anys que estigui morta, potser en coma i prostrada al llit, i ara, finalment expirarà per a renéixer com l’au Fènix (curiosament la plaça Fènix està a tocar del carrer Constitució, a la Bordeta).

 

I la nova Bordeta neix sobre les restes de l’antiga, de la que li donà vida i a poc a poc l’ha anat matant, Can Batlló, i les coses seran diferents al record mitificat, no sé si serà millor o pitjor, però, sigui com sigui, quan passi pel carrer Constitució miraré on hi havia la Pastisseria Polo i, per uns instants, La Bordeta, serà la que guardo en el record.

Més arbres no

En pocs anys m’han arreglat tres dels quatre carrers que envolten l’illa de cases on visc. Ara amenacen que van a destrossar el darrer que queda intacte.

No m’agraden especialment els carrers falsament peatonals, falsament perquè hi passen cotxes, amb la qual cosa s’omple l’espai que es guanya eliminant places d’aparcament amb fitons de falsa robustesa, arbres magres i horroroses jardineres que semblen l’olla d’un druida celta florida i que només serveixen per empastifar el carrer amb la terra que cau quan plou i marcar la línia per on passen peatons i cotxes (o sigui, que marquen el que abans era la vorera deixant una calçada més ampla que abans i que fomenta córrer més amb el cotxe).

Han substituït l’asfalt per llambordes modernes d’aspecte barat que duren dos dies ben col·locades o amb una aparença digne i instal·lat unes llums esveltes d’una modernitat asèptica que continuen il·luminat les ombres. Hem passat d’una ciutat de l’Ombra del vent a una de Blade Runner de secà.

Mirin, a mi, que hi hagi cotxes aparcats al carrer no em molesta i anar omplint l’espai amb andròmines, altrament dit mobiliari urbà, em sembla d’un gust dubtós i d’una mala pràctica econòmica, doncs, ara que en principi mirem al cèntim el que costa tot, aquests carrers tan “monos” o “chics” o de disseny (perquè Barcelona continua essent la capital de qualsevol cosa excepte de Catalunya) són un desastre perquè requereixen conservació (No només per la vegetació, sinó per la pròpia naturalesa del carrer) que abans no era necessari. Abans només s’aixecaven les rajoles de la vorera, ara s’aixequen les llambordes de tot el carrer.

Les coses públiques han de ser pràctiques i de manteniment barat, que amb una ruixadeta d’aigua a la setmana estigui net, que puguin passar còmodament els camions d’escombraries, que les ambulàncies, bombers i camions de mudances o del Caprabo puguin passar i parar sense crear un embús.

Barcelona no ha de ser agradable, ha de ser pràctica, hi viu molta gent amb infinites necessitats, i cal incordiar el mínim al personal. No serveix de res un carrer que només permet passejar, com tampoc és útil una plaça dura a ple sol, no té sentit posar jardineres que cada determinat temps cal reomplir de terra o carrils bici que no arriben en lloc.

Per això, demano, pensin amb la butxaca i també amb què resulta més pràctic avui i demà, que no ens continuí perdent l’estètica.

Els Consells Sectorials

Estic segur que el 95% de la població de Sants desconeix que s’hi cou dins del Districte, com funciona i que s’hi fa i encara estic més convençut que no saben que hi ha unes coses que, paradogicament, es diuen òrgans de participació.

Uns d’ells són els consells sectorials, dit en paraules planeres, són reunions de temes determinats en les que s’hi cita a entitats del Districte i quatre ciutadans que, suposadament, hi tenen un cert interès.

El funcionament d’aquestes reunions de coleguilles és, bàsicament, una trobada per a que el conseller de torn que duu el consell (depèn de les atribucions que tingui) vengui la pel·lícula sobre que fa de magnífic el Districte en els temes dels que n’és competent.

Recordo un tediós consell d’educació on s’explicà totes les obres de reforma fetes als centres escolars, que si pintura, que si persianes...imagineu que s’explicà tot el que s’havia hagut de fer en una legislatura perquè no s’havia fet durant els trenta anys anteriors!. Desprès hi ha el típic debat entre els assistents on ploren les desgràcies i problemes que, de ben segur, no seran solucionats al final del consell.

Un exemple de debat estèril és el que hi havia al consell d’esports on sempre es treia el tema de l’augment de les quotes de lloguer que havien de pagar els clubs de futbol per l’ús dels camps municipals, qüestió que mai va ser solucionada al consell i que, evidentment, l’equip de govern no hi posà fil a l’agulla a fora del consell.

N’hi ha que pretenen ser útils, però, en el fons no ho són gaire, recordo un consell de comerç on va vindre un senyor molt simpàtic a explicar als comerciants com funciona l’Oficina Municipal d’Informació al consumidor, eina que, bàsicament, està dirigida al consumidor, no al comerciant i que, en tot cas, només els pot complicar la vida.

O en un altre consell de comerç, quan una noia molt mona i simpàtica va proposar uns jocs per a saber que es podia fer amb la immigració, com si fos una qüestió nova (fer-ho en el 2010 resultava força estúpid i molestar a uns comerciants perquè a les vuit de la tarda anessin a fer tallers és, simplement, lamentable).

En resum, que són unes reunions per a tindre distret el personal, tedioses i força inútils (a les que vaig assistir) ja que no solucionen problemes, només són per a informar i deixar que les entitats tinguin dret al pataleig, i així tens, als quatre de sempre, amb una agenda farcida de reunions on poden fer, perfectament, de convidats de pedra amb la mínima esperança de que, realment, participa en l’acció política del Districte i no es perd el temps.

Diria que a l’últim consell de comerç que vaig assistir hi havia només tres representants dels comerciants, aspecte graciós si considerem que al Districte tenim més que tres eixos comercials i que només de consellers de l’oposició hi vàrem assistir dos.

Ara els han modificat (entre tots els partits han fet el que pronostico com un nou bunyol, com diu el refrany castellà, entre todos la mataron y ella sola se murió, amb la diferència que ella, ja fa anys que està morta i ara només la potinegen) i si bé el que calia era reduir-ne el nombre per a fer-los més operatius, ens hem quedat amb deu, alguns amb tanta xixa com: gent gran, persones amb discapacitat i dona, que ja em direu si el consell de la dona té tanta teca com pot ser el que engloba urbanisme, medi ambient, infraestructures i TIC. No dic que no siguin importants, però potser, encabir-ho dins d’altres consells seria més pràctic.

Fixem-nos que n’hi ha un que és d’esports, qualitat de vida i igualtat. Llavors, si a esports es tracta la igualtat, cal tenir el de la dona a part? Llavors, per què no tindre un consell d’homosexualitat (al Districte tenim entitats que s’hi dediquen).

O potser qualitat de vida es podria col·locar dins de salut, juntament amb persones amb discapacitat i gent gran, no? O un dels grans temes que afecta a la gent gran i als discapacitats no és la qualitat de vida? Doncs no: com en els restaurants de moda, cal una carta llarga i els plats amb noms allargassats. Deu fer modern.

A la comissió d’economia s’hi inclou empresa i ocupació però no les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) que està a urbanisme, medi ambient i infraestructures, i tampoc s’hi inclou innovació que està a cultura, coneixement i creativitat.

Per tant, preveig que res canviarà, que les milers de reunions inútils continuaran, perquè, en el fons, és la forma més pràctica de tindre el personal distret pensant que fan alguna cosa útil en lloc de deixar que treballin i realment participin, ei!, i que consti que m’han dit que l’equip de govern en volia només cinc, però ja se sap que en minoria, Iniciativa, de ben segur, ha tirat al monte.

Per cert, sabeu quantes tinències d’alcalde hi ha a l’Ajuntament de Barcelona? Cinc. No cal dir res més.



El Mesonet

Els que són de Sants haureu anat alguna vegada a menjar, situat al carrer Galileu, just a l’entrada, prop la placa que ens recorda que allí hi nasqué Josep Carreras.

El local senzill, el plat de sempre, aquell homenet de cabell blanc i ulleres fines que sempre duia la corbata amagada dins la camisa mentre apuntava a la llibreteta les comandes, diria que, fins-hi tot, xarrupava la punta del llapis per a escriure, la música instrumental de tota la vida i el gran rellotge de paret només entrar.

Fa temps que no vaig al Mesonet, allí hi anàvem als dinars amb pares de l’escola, allí vaig celebrar els meus divuit anys amb la família i algun dinar de Nadal. És més, puc recordar la incomoditat del dinar de l’ú de gener sense haver dormit, odiant estar allí i no a casa per a poder caure al sofà només acabat d’engolir l’última mossegada del postra.

Era un restaurant sense pretensions, els plats no eren abusivament llargs, la sangria de cava bona i el preu potser una mica car, però dins la poca varietat que hi havia a Sants, era agradable tindre un restaurant normal de barri d’aspecte net que s’allunyés dels bars solitaris o les modalitats de llesqueries, libanesos i mexicans.

Quina llàstima la seva pèrdua, un altre record en la memòria d’un barri que vàrem conèixer i que a poc a poc, s’esmicola.

Per favor, no poseu rajoles al meu carrer

Avui els he vist, amuntegats en palers al meu carrer, a punt de ser col•locats, ben tallats, tots igualats i m’he espantat i entristit.

Quan era petit, recordo que hi havia carrers que no estaven asfaltats, que en lloc de quitrà hi havia tot de pedres rectangulars de cantons desgastats pel temps i que a casa en deien adoquins.

Recordo perfectament el so que feien quan un cotxe passava per sobre i que, fins no fa gaire, encara n’hi havien al carrer Violant d’Hongria i prop la plaça de toros de les arenes.

És més, cada vegada que aixequen un carrer, reapareixen immutable al pas del temps com les antigues carreteres romanes, amb tots els adoquins ordenadament clavats al terra impertorbables.

Aquests adoquins no es movien, no s’enfonsaven, només provocaven que el carrer fos una mica irregular i que les senyores amb talons caminessin incòmodes. Tampoc s’embrutaven ni quedaven tacats, ni es trencaven, ni es negaven d’aigua però l’ajuntament decidí asfaltar-los i amagar-los. Eren de pedra suficientment ordinària i basta com per a resultar indignes d’una ciutat tan moderna i cosmopolita com Barcelona.

Des de fa un temps ençà, l’Ajuntament ha recuperat l’idea de enrajolar els carrers i substituir l’asfalt, però, en lloc de recuperar els antics adoquins, es decidí col•locar unes pedres quadrades i canterudes, molt maques, però poc practiques. Ara enrajolaran el meu carrer.

El carrer Rossend Arús (inaugurat el 29 de gener de 2011) té aquests adoquins moderns i ja estan descantonats, esquerdats, trencats, enfonsats, desenganxats i a més amb unes taques horroroses, sembla que tot líquid que hi cau s’hi queda enganxat, com si fossin de pedra porosa, creant la desagradable imatge d’un carrer ple de taques perennes de sospitós origen.

Els que em coneixen saben que molt partidari dels carrers peatonals o els de preferència peatonal no sóc. El carrer és carrer i el passeig passeig, i alguns d’aquests carrers que ara són de preferència peatonal, de facto ja ho eren abans.

L’Ajuntament té la debilitat de caure a la temptació del disseny, de fer les coses maques, i pel camí s’oblida que les coses no són per mirar, sinó per utilitzar.

Marató de donacions de sang de Sants, Hostafrancs i la Bordeta

Ser solidari costa esforç, diners i voluntat. És senzill caure en la mandra i desdeny, en la senzilla idea que el teu esforç solidari cau en un sac de cul foradat o que algú ja ho fa per a tu, però hi ha una forma fàcil, senzilla, directa i gratuïta d’ajudar: dóna sang.

No cal anar al Corn d’Àfrica per ajudar a qui ho necessita, ni apuntar-se a una ONG, només donar sang, deixar que la nostra pròpia vida serveixi per a salvar-ne d’altres. Ni costa ni fa mal. Són uns minuts de la nostra vida asseguts que poden salvar la vida de fins a tres persones.

Donar sang és una inversió, perquè el que vosaltres doneu potser un dia ho rebreu, no hi ha dia que algú no sobrevisqui gràcies a la sang anònima d’un tercer, un acte generós i anònim. Regalar la teva vida i l’esperança a algú que ho necessita mai havia estat tan fàcil.

Tot això per a anunciar-vos que aquest dissabte 8 d’octubre, a l’Auditori de les Cotxeres de Sants es fa la primera marató de donació de sang a Sants, Hostafrancs i la Bordeta, convidant-vos a participar donant-ne una mica, perquè mai la solidaritat havia sortit tan barata.

I tot té el seu final…

Doncs si, aquesta carta és per acomiadar-me, no realment, però si oficialment. He estat més de tres anys essent Conseller Municipal de CIU a Sants-Montjuic i ho deixo.

Han estat anys d’aprenentatge del funcionament de l’Ajuntament, el Districte, de les inèrcies de les entitats, de la mateixa política, de conèixer persones amb les qui, m’atreveixo a dir, hem trobat certa cordialitat, confiança i afecte.

Ha estat una experiència més de la vida que m’ha permès descobrir el meu barri i a estimar-lo encara més, per la seva vitalitat, el seu esperit lluitador i la seva gent.

Us he d’agrair, als veïns, totes les mostres d’afecte rebudes, totes les portes obertes, l’estima i ensenyances, haver-me obert els ulls a que certes idees preconcebudes no es corresponien amb la realitat.

Els que em coneixen saben que mai he cregut en la política normal, i potser és un punt de vista equivocat, sempre he tingut la certesa, i ho continuo pensant, que la piràmide és inversa, que el polític està a baix i el ciutadà a dalt, que se l’ha de cuidar, mimar i escoltar. El polític no és el pare i el veí el nen a qui renyar i riure-li les gràcies. Els que trepitgen el carrer són els que marquen el camí i el polític qui condueix el vehicle seguint la línia.

He intentat ser cordial i amable, guanyar-me la vostra confiança sense mentides, he procurat ser-vos sincer perquè, en el barri, ens coneixem tots i sabem a qui vota cadascú, però això no ha d’impedir un enteniment per a millorar les coses.

Espero, sincerament, haver-vos deixat, com a Conseller, un record tan grat com el meu cap a vosaltres no podent-vos agrair mai prou tot el que he après. Mil gràcies.

Però no marxo, continuo vivint al barri i em sabria molt greu desaparèixer “socialment”, per això, us vull comunicar que estic aquí pel que necessiteu i que espero que, amb aquests tres anys i escaig de convivència, hagueu guanyat un amic.

Com cantà Lluís Llach:

“Jo hi sóc si també vols ser-hi

tan sols per fer un camí junts,

pel goig de seguir petjades

que ens han dut molt lluny.

Pel plaer d'un demà que engresqui

perquè ens hi trobem a gust

refent l'art de viure

poder conviure

el somni d'un món més just.”

Enhorabona! (per la part que ens toca)

Al darrer Plenari del Districte s'aprovaren les dues Medalles d'Honor de la Ciutat, una d’elles a Sants 3 Ràdio i l’altra la Parròquia de la Mare de Déu del Port. És per això que m’agradaria fer especial menció a Sants 3 Ràdio, entitat que conec des del seu naixement, i al seu director amb qui porto veient-nos la cara des del tres anys.

La ràdio és l’Oleguer. Segur que als primers que sorprèn la ràdio com a fet viu i imprescindible del barri és als seus ex-professors que estaven farts de les seves històries, inconstància i poca-soltades (no les recordarem perquè si jo puc treure els seus draps bruts escolars, ell pot fer el mateix amb mi). Si bé no era l’estudiant ideal de clenxa i camisa (a vegades duia la clenxa i la camisa) el motiu no era perquè fos curt o dolent (dolenteria si que tenia, ara reciclada en sarcasme i malícia), sinó perquè li calia utilitzar les seves capacitats en alguna cosa que l'interesses de debò. Imaginació i empenta la tenia, només li mancava un objecte.

L’objecte era Catalunya, tema reiteratiu amb el que ens va perseguir durant la nostra infantesa, com un predicador incansable amb adhesius, xapes i proclames. Crec que al final ens va convèncer ja que molts hem acabat dins la secta catalanista.

No vull entrar en misticismes, però tinc ben clar que hi ha gent que neix per a fer grans coses, per a viure conforme una idea, i l’Oleguer n’és una, tot el que pugui fer, per lluny del nacionalisme que sembli, té un rerefons de país.

Tenint objecte cal un projecte, en aquest cas, la ràdio. I tenint-ho tot, encara cal dos elements necessaris per a que funcioni: la capacitat de lideratge i l’empenta perquè el projecte tiri endavant.

Ja des de ben petit era un líder que aconseguia ser escoltat i seguit per a fer coses, a tal efecte cito el club ecologista (creat abans que s’inventés l’ecologisme!), el mercat de clips (substituïa els diners per clips), la màquina expenedora de retoladors i llapis o el frustrat avió amb motor d’aigua fet amb una capsa de galetes Cuetara.

Així doncs ho tenia tot: l’objecte Catalunya, el projecte la ràdio i els mitjans la seva capacitat de lideratge.

Va començar la ràdio sol, a casa seva, a una habitació destinada a despatx, i enganyà a un grup de nois de l'escola, nois per no dir nens de setze anys, perquè l’ajudessin a fer programes i inclús una ràdionovela que mai es va radiar (afortunadament). Desprès el trasllat al campanar de Sant Medir, un indret singular del barri per a un veí singular.

Recordo la brutícia del primer dia del pis del campanar amb una làmpada vermella (un color poc propi de un lloc sant), o les inundacions de l’aigua de la pluja que queia del campanar, o quan en ple atac irracional ecologista es decidí a aprofitar/reciclar una nevera abandonada sense saber si funcionava i pujar-la a traves de les escales del campanar a ple agost.

I ara s'ha convertit un referent: ell i la ràdio. I és que el noi és molt viu: des de que va començar, quan nosaltres nomes anàvem a fer el dròpol, ja tenia clar quina ràdio volia fer i que per a dur-la a terme calia entrar dins del barri, estar amb la gent que fa bategar el carrer: associacions i entitats diverses per les quals s'ha convertit en un element indispensable del barri, tant que, si un dia no veiem ningú de la ràdio en un acte el trobem a faltar. Ha fet que estiguem mal acostumats a veure'l a tots els llocs fent els papers de l’auca, gaudint del do de la omnipresència, com el propi Déu, potser és pel fet que passa tantes hores dins de la casa del Senyor, i, ja se sap, que tot s’enganxa en aquesta vida. És el Senyor de Sants que ho sap tot, perquè viu més ell el carrer que les pròpies cases.

I si bé tots sabem de quin peu flaqueja, el barri és petit i ens coneixem tots les ideologies, fòbies i ismes preferents, no li impedeix que tots els partits tinguem dret a participar, potser perquè no negarà el pa a qui demà li pot donar, o potser perquè és dels pocs que entén i alhora duu a terme la funció social dels mitjans de comunicació.

Ara, desprès de més de deu anys, començo a entendre la seva passió pel barri que el fa treballar tantes hores, perquè, finalment, he comprès que un país no es fa des de la megalomania del vèrtex superior de la piràmide del poder, sinó des de les coses senzilles, dels grans de sorra que tots podem posar.

Ell mostra el que podria ser aquest barri, la ciutat i el país, un lloc on la gent jove s’implica en pro dels altres, que té idees, les duu a terme i no se’n cansa malgrat les dificultats.

Quina alegria que li donin a la ràdio, o sigui a l’Oleguer, la medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona, per a ell i per a tots els que hem tingut la possibilitat de compartir aquest granet de sorra de l’Oleguer.

Serà que sóc un sentimental…

Potser és el Nadal, qui sap, però darrerament estic més sensible del que resulta habitual. Me’n vaig adonar desprès del post partit femení de futbol solidari entre representants de les entitats del Districte i Conselleres Municipals (al final personal del Districte més Conselleres).

En acabat el simpàtic partit, varem anar en ramat de xais fins al local de la FAECH on l’amic Josep Espin ens convidà a un excel•lent refrigeri on poguérem xerrar a peu dret els uns i els altres, segurament una selecció dels de sempre, els que ens trobem a totes les festes i festetes del Districte, els que sabem que veurem quan anem a un o altre acte.

Llavors, fou quan em vaig adonar que aquelles persones formen part, en certa manera, d’una gran família que belluga el Districte, que fa i proposa, que tot i semblar invisibles per a la majoria de veïns, són els que fan que el nostre Districte tingui certes singularitats que cap altre barri té. Són el Districte silenciós.

Són els que fan que encara hi hagi cert caliu, que penquen sense esperar res a canvi, potser un copet a l’espatlla i un “això que heu fet és collonut”, que somriuen amb satisfacció quan els dius: “no sé com ho heu pogut fer” i que et reben amb afecte i simpatia.

Evidentment, la bona sintonia que crec que hi ha (perquè mai se sap si són simpàtics perquè els caic en gràcia o perquè sóc Conseller Municipal i, amb els politics, millor portar-se bé) fa sentir-me orgullós d’aquesta gent, que són els que aquests dies estan a la Pau sense Treva, els que han invertit hores confeccionant les carrosses de la cavalcada de Reis, que munten actes al carrer, que tallen la carretera de Sants, que ens distreuen, que ens omplen els carrers i que fan tot allò que converteix el nostre Districte en un lloc més agradable per a viure encara que no siguin actes espectaculars.

Suposo que ells són part del que fa que els Santsencs que viuen al barri (viure de fer-hi vida) ens faci tanta recança la simple idea de marxar, encara que només sigui per a creuar el Paral•lel, l’Avinguda Madrid o Riera Blanca.

Tenim un camp magnífic per a plantar; la terra és bona i només cal regar-ho, la naturalesa farà la resta. Cal cuidar-ho, mimar-ho i ajudar-ho, sinó, algun dia, aquests quatre, decidiran quedar-se a casa i llavors, el nostre Districte, perdrà el que el diferència i fa especial.

Sobre el Plenari del Districte

Avui hi ha Plenari al Districte. Intentarem treballar pel barri, per la gent, però reconec que a dia d’avui, tenim masses mancances per a que la nostra voluntat de fer es converteixi realment en realitat palpable.

El sistema de funcionament del Districte, com el de l’Ajuntament en si, resulta força farregòs, inútil i exasperant. Hi ha una evident mancança de poder decisori per part dels grups que conformen la oposició al Districte, tot i gaudir, en molts casos de una majoria superior a l’equip de govern. Això comporta que l’activitat dels grups de la oposició, sigui la de actuar com a mosca collonera, o sigui, de interpel·lar i perseguir a la regidora perquè doni explicacions pel que fa, no fa o fa malament fins a l’avorriment, de la regidora, els Consellers Municipals i els pocs assistents al Plenari.

Ara bé, aquest model s’està intentant canviar, no en va el procés de modificació del Reglament de funcionament del Districte pot ajudar a democratitzar realment l’alcaldia, i això suposa que les propostes de la oposició aprovades per majoria s’hagin de complir vulguin el que vulguin els grups del govern i que els actes on es convida als ciutadans a participar siguin vinculants i també obliguin a l’hora de dirigir el Districte.

Si no és així, els Consellers Municipals dels grups de la oposició ens sortiria més a compte (en quant a temps) a invertir les hores dels Plenaris, Audiències Públiques i del Consell Ciutadà a fer campanya electoral a destemps fent un porta a porta pel Districte.

Barri de Plus Ultra

Desprès d’assistir a la tradicional trepitjada de raïm que anualment es celebra al barri de Plus Ultra dins del marc de la Festa Major m’agradaria escriure quatre línies de un dels nostres barris més desconeguts.

És molt petit, dos carrers que es creuen amb cases velles i baixes situades a pocs metres del Passeig de la Zona Franca. S’hi pot entrat just per la plaça de la Marina (darrera del Mercat amb el mateix nom), els dos carrers es diuen aviador Franco i aviador Ruíz de Alda i Duran, dos aviadors que aconseguiren completar el primer vol transoceànic entre la península i el continent Americà el 1926 (des de Sevilla a Buenos Aires), és per això que el barri se’l coneix com a Plus Ultra, el nom de l’avió que aconseguí la gesta.

Cap a l’any 1930 es creà el barri amb el nom Plus Ultra, quan només hi havia dos nuclis d’habitatges al voltant del que avui coneixem com a Passeig de la Zona Franca: el barri del Port i el polígon de cases barates d’Eduardo Aunós. La resta eren camps de vinyes, es per això que, des de fa vint-i-tres anys, els veïns del barri han recuperat la tradició de, quan comença l’època de la verema, fer la tradicional trepitjada de raïm.

Des de el 1976 quan s’aprovà el Pla General Metropolità que avui en dia continua en vigència, el barri està sota l’amenaça de ser enderrocat per a construir edificis nous ampliant el carrer de la Mare de Déu del Port. Sembla ser que finalment es respectaran gran part de les cases, però l’amenaça encara hi és, amb el risc de perdre un petit nucli peculiar dins del nostre Districte on encara hi ha aquell contacte humà que a poc a poc va desapareixent.

Parc de l'Espanya Industrial

Magnífica noticia pel barri de Sants. La reforma del Parc de l’Espanya Industrial feia temps que era necessària, no en va ens mostra un aspecte lamentable de deixadesa i brutícia i inseguretat. Aquest estat de oblit ha anat augmentant progressivament, sobre tot des del inici de les obres del TGV paret amb paret amb les grades del llac sec. Per tant ens hem d’alegrar perquè finalment hi hagi una dotació pressupostària per a la remodelació i unes dates d’inici.

El pressupost és de 1,6 milions de Euros i la durada es presumeix de dos anys, inici el 2009 i finalització el 2011, curiosament quan toquen les noves eleccions municipals.

Espero que en la reforma s’hi inclogui l’edifici de la Casa del Mig, on les instal·lacions estan en un estat realment lamentable, només cal fer una visita al primer pis on, si no recordo malament és on els funcionaris del districte atenen per assumptes relatius a llicències, les instal·lacions de les quals fan pena i estan força brutes. Crec que tenen el mateix dret a un lloc de treball decent com els seus companys que treballen a la seu del Districte.

A veure si, finalment, recuperem una zona verda en condicions al barri. Ara tocaria començar a pensar en quines altres places i zones verdes necessiten una neteja de cara.

Cloenda de la Festa Major de Sants

Els veïns de Sants ens hem acomiadat de l’estiu, si més no de les vacances, durant aquesta darrera setmana. Ara toca valorar mínimament com s’han esdevingut abans que entrem definitivament a l’activitat diària.

Jo valoraria les festes positivament, no hi han hagut excessius problemes i sembla que la gent ha quedat més o menys satisfeta (la felicitat complerta no existeix). Ara bé, cal prendre en consideració, i això és un problema social molt important, la manca de educació (civisme en vocabulari modern) per part de algunes persones.

S’han posat banys públics, potser massa pocs, i la presència policial ha estat notable, gran esforç que ha contribuït en part a evitar temptacions de danyar les festes amb actituds menyspreables. És per això que hem d’estar contents, però no del tot, ja que altre cop ha fallat l’actitud d’alguns assistents a les Festes.

Tot i els banys hi ha gent ha orinat al carrer, tot i les nombroses papereres, hi ha gent que ha tirat a terra els gots. Hi ha grups de persones que mostren una total manca de educació i de respecte cap a la resta de ciutadans tenint certes actituds més dignes de bèsties que de persones mínimament educades. Hem d’exigir que l’Ajuntament netegi els carrers i que prengui les mesures necessàries perquè la gent no es vegi obligada a orinar al carrer o llençar la porqueria a terra, però aquesta exigència ha de ser mútua i suposa que si cal fer cua per a orinar es fa, i si s’ha de caminar uns metres per a buscar una paperera es camina.

He tornat algun dia cap a casa de les Festes sobre les quatre del matí i he vist en alguns indrets escampalls de porqueria pels carrers i zones on l’olor a orina era força desagradable, pel vianant que hi passa i pel veí que hi viu.

Un altre aspecte a incidir és el soroll: hi ha gent que no sembla voler entendre que la paciència dels veïns que no volen o no poden participar de la Festa Major té uns límits, concretament els de la música, i això suposa que quan acaba l’activitat no s’ha d’allargar la molèstia amb crits fins a les tantes. La Festa Major ha de conciliar els que no la suporten per les molèsties que els suposa i els que en gaudeixen. Cap té més drets que l’altre, a canvi de suportar certes molèsties, aquells que no volen participar de la festa, han de gaudir del dret a no ser molestats més del necessari, i això implica no interrompre el son més enllà de les tres de la matinada.

Ens falta molta cultura cívica, la de no molestar als altres i la de tractar el que és de tots com a propi, sense embrutar més del que és necessari.

Suposo que caldria fer menció a les Festes Alternatives, només dir que he de reconèixer l’espectacularitat del darrer dia, dissabte, tallant la carretera de Sants a l’alçada de plaça de Sants per l’elevat nombre de participants, ara bé, comprenc perfectament desprès de passar per la plaça d’Osca que els veïns estiguessin del soroll i de la brutícia (ho enllaço amb el que ja he escrit anteriorment sense voler posar a tots els assistents dins del mateix sac).

També m’agradaria agrair a les comissions dels carrers, no només l’esforç realitzat i la il·lusió que han demostrat, també el tracte que ens han dispensat a la gent de CIU durant aquests dies quan hem anat a distreure’ls, tot recordant-los que estem al seu servei com ells ho estan al del nostre poble mantenint viva la nostra Festa.

Festa Major de la Bordeta

Avui comença la Festa Major de la Bordeta al carrer Jocs Florals i a partir de demà a la plaça del Fènix. Aprofitem els darrers sospirs de l’estiu!

Accediu al programa dels actes clickant aquí.

Diumenge de Festa Major fent el vol

Diumenge és el dia que comença realment la Festa desprès de les qüestions més protocol·làries com el pregó i les ofrenes a l’església de Santa Maria. Per això, aprofitant el darrer dia vacances vaig anar a fer el vol pels carrers guarnits, no tots, durant la tarda, i a la nit nova volta per Vallespir, Valladolid i els dos Alcoleas.

Cap fet a destacar que sobresurti de la habitualitat, potser que es notava que ahir les Festes Alternatives no estaven en funcionament i la presència de molta gent que, habitualment hi va i estaven pels carrers com qualsevol altri en grups.

També constato un augment de turistes força sorprenent i que, curiosament, van força entonats. Veus m’han arribat que són els del open de escacs que es fa a les Cotxeres. Així mateix, faig notar que es feu força difícil dormir mentre la festa durà, jo ho vaig intentar infructuosament, però, que carai, és Festa Major i cal suportar-ho, uns dies dormint poc tant mal no poden fer!

Ja que estem en temes lúdics del barri, dir que finalment he pogut sopar al Via Fora i que em va fer profit, per tant, si podeu passar-hi un dia d’aquests, val la pena, sobre tot en dies de Festa Major que fa força mandra fer el sopar. Ja en parlaré més abastament un altre dia.

Estem de Festa a Sants

Pregó, alternatives i acte unitari

La festa major s’ha estrenat amb pluja, ja ahir, desprès del pregó a càrrec d’en Carles Canut, i avui, dia de festa sense festa, Sant Bartomeu ha plorat. Ahir tocava assistir al pregó, normalment només hi vaig si el pregoner em motiva, en aquest cas em feia certa gràcia veure a en Carles Canut, ja que, sense conèixer-lo, em resulta simpàtic, no em pregunteu el perquè, potser per l’aspecte rodanxó, però em cau en gràcia.

En aquest cas, les suposades autoritats podem pujar al primer pis de la Casa del Mig i contemplar els conciutadans com escolten el pregoner, sembla que fa gràcia això de veure als ciutadans amb perspectiva, però, què voleu que us digui, millor a peu pla amb la gent que aixafat a una finestra per a veure al personal i no al pregoner. Així dons, amb la resta de santsencs assistents vaig escoltar el pregó, molt documentat sobre l’origen de la festa major i el que significava, resum de la història del barri de Sants i sobre en Josep Robreño, actor i dramaturg que donà nom al carrer del mateix nom del nostre barri. Sincerament no tenia ni idea qui era aquest bon home, sembla ser que el Sr. Robreño (o Robrenyo) resultà ser un personatge públic de gran fama a finals del segle XVIII i principis del XIX.

Desprès del pregó i la traca de inici, varem dirigir-nos al Casinet de Hostafrancs on hi havia el pica-pica. No puc dir gran cosa més de la primera jornada de Festa Major que no difereixi gaire als anys anteriors.

Avui he passejat una miqueta pel vespre per a veure com anava el muntatge dels carrers i, sincerament Alcolea de Dalt i Plaça la Farga prometen. Ja veurem, dilluns per la tarda hi ha l’entrega de premis a la que no crec que pugui assistir, perquè és el primer dia que torno a la feina i queda molt lleig escapar-me per la tarda. Ja veurem dilluns com ens ho muntem.

Suposo que caldria parlar de les Festes Alternatives. Què voleu que us digui, jo entenc que a la gent jove la orquestra que toca els èxits de tota la vida del Dúo Dinámico i Mocedades i versions apanyades dels grans hits del King Africa i en Bisbal no es sentin atretes per a ballar, però tampoc entenc que això hagi de crear una doble Festa Major, la oficial i la no oficial, o com li vulgueu dir, perquè en el fons, les coses no són el nom que els hi posen, sinó el que representen.

Potser caldria integrar les Festes Alternatives dins la Festa Major, si cal, dir-li la Festa Jove s’hi diu, de tal manera que aquests joves que ja participen a les festes joves, podrien ser el relleu dels actuals membres de les comissions dels carrers. Cal trobar-hi un emplaçament i dotar-los d’ajuts com tota comissió de carrers, i alhora, que acceptin certes condicions, com fan les comissions, i això suposa horaris, soroll i salubritat, i si volen guarnir-ho amb fotos del Ché i cartells de llibertat de anarquistes presos i a favor de la okupació, què ho facin, la llibertat de expressió és un dret que tenim, i si volen programar concerts amb grups que parlin de revolucions, socialisme i altres grans valors que ho facin.

A vegades, en aquestes festes Alternatives, m’he trobat amb la simpàtica situació de que, algú amb la llengua massa llarga, ha anunciat a bombo i platet la meva militància política a CIU (com si fos una senyora de la vida en un convent de monges), provocant cares de estupefacció, sorpresa i estranyesa i preguntes com: “I què hi fas aquí?”. Tot tòpics, dels no-alternatius als alternatius i vice-versa

I la música en català, què? És magnífic que els concerts unitaris hagin anat decaient des de fa anys. Hem passat dels Pets, Lax ‘n’ Busto i Ja t’ho Diré a Calima. Del Rock Català a un grup de flamenc fusió o similar. No tinc res en contra del flamenc fusió, però, ja que són les festes de Sants, seria interessant que algun grup en Català hi toqués, encara que només fos una nit. Vaig preguntar-li un cop a en Joan Reig que perquè els Pets no venien a Sants i la resposta fou que no els trucaven. L’Ajuntament no truca.

Per què no podem tindre un acte unitari amb cara i ulls? Per què no podem escoltar música en Català a Sants? Estic segur que pel que pot costar un grup que canta en castellà podem trobar-ne un, o dos junts, que ho facin en Català. Sincerament, a mi em preocupa i molesta que a Sants els actes unitaris de la Festa Major no hi toqui un sol grup que canti amb la meva llengua (Manu Guix és un cas a part i el paga la comissió de un carrer). És lamentable que la Elèctrica Dharma, grup català en català del barri, només ha tocat a la Festa Major dins de les Festes Alternatives.

Al final, les Alternatives fan més funció de defensa i promoció de la llengua que el propi Ajuntament. ViscA Barcelona, o no?

Impressions del Primer plenari del Districte: 3 de juny

M’he estrenat al Ple del Districte, i si el meu interès en principi era fer un resum del contingut, en vistes al volum de temes, he decidit fer una valoració de l’esdeveniment.

Primer de tot vull fer menció al pèssim sistema de so de la sala de plens, que, juntament amb l’aspecte de la sala, amb els vitralls de colors i els bancs de fusta, recorda massa l’interior de una església, la qual cosa, amb tot el perdó cap als catòlics practicants, no acompanya gaire.

El model de plenari és digne de una obra de teatre d’aficionats: llarg, avorrit, previsible i carregós. No tinc clar que el públic, el poc que hi va, entengui gran cosa del que diuen els portaveus dels grups municipals, però puc assegurar que, quan qui parla és un ciutadà no s’escolta gairebé res des de la nostra cadira, potser és un reflex de la realitat, de la manca de comunicació entre política i ciutadà. Quina metàfora tan idònia de la política!

La Regidora, la Sra. Imma Moraleda fa l’informe on explica tot allò que fan des de el Districte, tot és bo i sense autocrítiques. Els grups interpel·len amb una mica de improvisació: això es nota per la brevetat de les intervencions. Desprès toca tot allò d’aprovar una pila de papers i papers reciclats però poc aprofitats, amb plànols de zones del Districte, algun sense els noms dels carrers!. S’explica el que posa als papers i llavors cada grup es posiciona a favor o en contra conforme al que ja s’ha acordat abans d’entrar. Es fa la opereta de rèpliques ja acordades i es passa a un nou tema.

La darrera part ja serveix perquè els grups facin preguntes a la regidora, preguntes que ella desvia amb gran senyoria. També es fan propostes dels grups de la oposició, que prosperen o no segons s’hagi acordat abans d’entrar al saló de Plens.

Només parlen els portaveus dels grups, la regidora i el president executiu del Districte que només es dedica a donar la paraula i seguir l’ordre del dia com si fos un moderador de la acalorada discussió.

Diguem que no es gaire entretingut, tot plegat, i que la inactivitat arriba a cansar, als ciutadans i als consellers municipals que restem immòbils dins la opereta com a elements del decorat. Però mentre els companys portaveus recitaven el que havien de recitar, seguint amb la opereta, i els altres feien de secundaris de cartró pedra, jo em vaig dedicar a observar el públic, entre ells els que es manifestaven en contra de la edificació, ja tristament famosa, del carrer Almeria amb pancartes hi tot!

És per això que vaig acabar formulant-me les preguntes següents: que impulsa aquelles persones a vindre al Plenari? Què esperen de nosaltres? I en conseqüència, un mateix es fa altres preguntes al veure's a la cadira: què hi faig jo aquí? I conseqüentment: El meu lloc no és als bancs? Què puc fer jo per als ciutadans?.

Suposo que tot això són preguntes que tot novell es fa, sobre tot quan li han ofert un càrrec sense voler-lo ni desitjar-lo i que va necessitar uns dies de reflexió abans d’acceptar-lo.

Caldrà anar donant respostes a totes elles, avui és massa d’hora per a fer valoracions més enllà del que he exposat i cal veure com funcionen les Audiències Públiques, però, en vistes al Plenari, s’entén perfectament que hi hagi desafecció política; s’ha guanyat a pols.

Xerrada sobre el Pla d’Usos de la Muntanya de Montjuic

No puc explicar molt bé com van anar les coses però sense tenir-ho planificat, vaig trobar-me en un dinar al Poble Espanyol amb el regidor de l’Ajuntament de Barcelona Ricard Martínez i representats de les entitats de la muntanya de Montjuic de l’àmbit de l’educació.

En Ricard Martínez és el president de la comissió que ha de crear el futur pla d’usos de la muntanya de Montjuic. Ara bé, el dinar estava centrat en el camp de la educació, és per això que foren convidats els representants del INEFC o les escoles que trobem escampades per la muntanya com l’Escola del Bosc. A part dels interessats i afectats per al pla d’usos, també es convidà als consellers municipals del Districte, entre ells jo.

El regidor Ricard Martínez exposà amb unes diapositives de Power Point uns planells de la muntanya amb indicacions del equipaments existents i un resum de bons propòsits que en cap cas crec necessari escriure al ser tòpics ben intencionats. No en va, el regidor tampoc podia explicar grans coses, ja que, de fet, aquella trobada era més un punt de partida per a crear el pla d’usos, entenent que hi hauran noves trobades amb altres agents no relacionats amb l’educació i que actuen en la muntanya, com espero que sigui, que no només una trobada per a comentar un pla ja fet, o sigui, que encara estem al món de les idees i divagacions, que no hi havia res a concretar, només agafar idees al vol.

El més interessant no fou la xerrada a càrrec del regidor, ja que aquesta, entenc jo, era més una introducció per a que els assistents poguessin partir d’algun element per a comentar el que volguessin comentar i no començar en fred les intervencions, part realment central del dinar. El caire dels comentaris eren més aviat constatacions de problemes que tenen les entitats educatives de la muntanya. Aquest crec que era l’esperit de la trobada, apuntar les problemàtiques per a solucionar-les al configurar el pla d’usos.

Resumiria els comentaris en la reiteració de un dèficit en el transport públic que faciliti l’accés però també que uneixi la muntanya a la pròpia ciutat. Dues de les propostes en aquest sentit que considero interessants són la de fer arribar el Bicing (tot i que probablement la gent l’utilitzaria de baixada i no de pujada) i la necessitat de un bus intern, a nivell de l’autobús del barri, que uneixi totes les parts de la muntanya.

Interessant la voluntat del INEFC per a ampliar les instal·lacions i la reclamació de una cafeteria restaurant i una residència d’estudiants.

En temes de seguretat es feu referència, no a la violència delictiva, sinó al perill que suposa l’excés de velocitat dels vehicles per la muntanya, sobre tot de cara als menors de les escoles.

També es veié un interès comú per a que es crees una espècie d’ens que vetllés per la muntanya, un patronat, en tant que coordinés les entitats i empreses que hi actuen i així poder promoure la muntanya al Districte i a la resta de Barcelona, i la voluntat de estrènyer llaços de col·laboració entre les entitats i promoure la muntanya com amb la creació de rutes per a fer senderisme. Es constatà que potser seria bo una oficina o indret d’atenció als visitants amb cara i ulls.

Em va fer gràcia una reflexió molt interessant que defineix perfectament el que és Montjuic i que partia de la afirmació la muntanya ha de ser una eina de educació, ja que ella mateixa, per les condicions que té, podria permetre un contacte dels infants amb la natura. La reflexió es que aquesta eina s’acostuma a cercar a Collserola tot i estar més lluny del Districte. Cal apuntar-ho.

Potser el problema de Montjuic és que es tractat alhora com a muntanya, com a parc i com a ciutat, amb la qual cosa les actuacions que s’hi ha fet al llarg dels anys es poden considerar contradictòries, ja que és una muntanya desigualment urbanitzada amb parcs i zones més o menys cuidades, per no dir descuidades.

Crec que l’exercici va ser bo, ara cal que hi hagi una continuïtat amb altres entitats, no oblidem que hi ha empreses privades que també hi actuen i organitzacions d’àmbits com el cultural i l’esportiu que no participaren al dinar i que suposo que caldrà preguntar-los, per no dir als veïns que viuen a la falda de la muntanya.

La idea és bona, ara cal veure si tot plegat ha quallat en el regidor Martínez i en sorgeix un bon pla amb l’ajuda constant de les entitats del dinar i les dels altres dinars per a que puguin valorar-lo abans de que estigui finalitzat. En altres paraules; que se’ls permeti triar si volen carn o peix per a dinar, però que desprès puguin veure com és cuina i no trobar una desgràcia al plat.