Bond is larger than life!

No sóc capaç de dir quin és el primer record que tinc d’ell, potser perquè sempre hi ha estat. Amb el temps, un se’n adona que els gustos que té de gran ja hi eren de ben petit sense que hi hagi gaire explicació, i ell, James Bond, n’és un, sempre hi és i sembla que sempre hi serà, perquè, com diuen els anglesos “he’s larger than life”.

Recordo la col·lecció de l’editorial Bruguera a l’habitació de l’entrada, de tapes grogues i pàgines ja marrons amb lletra impresa menuda i d’incòmode lectura que mon pare es deuria haver comprat de solter, també els discs de vinil i casettes amb versions no originals de les bandes sonores (sempre acabaven a l’època de Roger Moore) i, suposo, que quan programaven alguna per televisió, a casa, es mirava.

Ell, Bond, és una icona, el classisme que sobreviu a totes les revolucions i canvis, un monument persistent i immutable que persisteix a la segona meitat del segle XX i principis del XXI, prou convulsa i als canvis socials i polítics que han destruït, fins-hi tot, el seu fonament.

Es veure el famós gunbarrel del principi amb les primeres notes del James Bond Theme i saber que estàs a casa, a un espai càlid i conegut. Variarà el personatge amb més o menys fortuna i l’envoltori podrà ser més o menys encertat, però el que realment ens crida a anar al cinema no és tant la nova pel·lícula sinó la necessitat de sentir que podem recuperar al nostre Bond a través de moments, de frases, d’escenes i, sobre tot del James Bond Theme que ha de sonar al llarg de la pel·lícula.

Ara, Bond, seguint els cànons dels temps, és humà i vulnerable, amb dark side i, a mi, em dol, doncs, el meu Bond és el “larger than life”, el canalla sense remordiments, potser massa pla, però que suposa un descans de les vides complicades i unes vacances pagades a una vida fàcil i emocionant on se’t permet tot: estimar, beure, ser cruel, viure la vida i el sarcasme, sense por a ofendre o molestar, sense convencionalismes. James Bond és tan clàssic que resulta revolucionari a dia d’avui on la pulcritud i el políticament correcte suposa una censura moral a vegades massa pesant.

Com trobem a faltar el Bond pla i inclús elegantment groller, el que vestia a Saville Row i que tenia més cara que esquena. No dic que el Bond actual no m’agradi, però que la violència i l’amargor del Bond actual no ens amagui el tradicional sarcasme i easy líving del Bond Conneryià, per molt que, l’original, el personatge de novel·la, és possible que s’assembli més al de Daniel Craig, un home dur amb un cantó obscur, però, avui, tot és tan obscur, que, potser, no cal recordar-ho constantment.

L'home que volia ser rei

Germà d'un príncep i amic d'un captaire si és digne.

Amb aquesta frase començava Rudyard Kipling un conte que ha esdevingut famós: L'home que volia ser rei, i que, posteriorment, John Ford el convertí en pel·lícula el 1975 amb Sean Connery i Michael Caine. No entraré en valoracions de la pel·lícula, només dir que és excel·lent i que els dos actors fan una feina magnífica com a ex soldats Anglesos que malviuen estafant i enganyant amb simpatia per l’Índia colonial.

Faig menció a aquesta obra per la moral del conte i de la pel·lícula, la de dos somiadors, Daniel Dravot i Peachey Taliaferro Carnehan, que decideixen convertir-se en reis de una regió inhòspita de l’Índia aprofitant els coneixements militars de l’exèrcit britànic sobre els pobres autòctons que encara van amb rocs i llances.

El seu objectiu no es ser reis per sempre, sinó aconseguir-ho per a enriquir-se i marxar a casa, un pillatge institucionalitzat, però com sol passar, un d’ells, el que es elegit o convertit en monarca i Déu perd el cap, embriagat de poder, i accepta i es creu el seu rol de rei i Déu, que és l’elegit, fill d’un Déu antic, d’Alexandre el Gran que conquerí aquells territoris en el boirós passat.

El procés de canvi en la mentalitat de Daniel Dravot, el que es converteix en rei, es produeix paulatinament, i a mesura que els plebeus incultes el van adorant, es creu que, realment està cridat a fer grans coses i comença a legislar i a comportar-se com un rei, un emperador, acabant foll per la seva idea que el durà a desoir al seu amic i duent-los a la destrucció i patiment. La fi del somni per no haver sabut plegar a temps, per creure’s millor i més intel·ligent que els altres, per a no saber acabar el joc a temps, de que es té el poder per la gracia de Déu.

A la política passa el mateix, si bé no tothom hi entra amb la voluntat de saquejar res, si és cert, que a mesura que els aplaudiments són més forts, resulta més difícil escoltar els crits de la consciència.

Trobaràs un Allen millor

Religiosament, com si d’una data senyalada es tractés, vaig al cinema a veure la nova pel•lícula de Woody Allen, sempre amb la esperança de reveure allò que fa tan especial al director clarinetista, donant una oportunitat nova cada any, això si, cada vegada amb més por.

És necessàri reconèixer que la qualitat o la gràcia de les pel•lícules d’Allen va arribar al seu màxim esplendor als setanta i vuitanta i que, des de llavors hi ha la sensació que Woody Allen ha perdut la imaginació i que la creació de noves històries son refregits desganats.

Tot i ser conscient que la millor època d’Allen ha passat, cada any acabo tornant al cinema per a veure la darrera obra, aquest cop Coneixeràs l’home de la teva vida.

De la pel•lícula només puc dir que es fa llarga, quan s’està veient es pot tindre la sensació que dura tres hores, tot i així els actors són excel•lents, inclòs l’Antonio Banderas que està totalment desaprofitat, i de tan en tant,. apareix algun acudit que resulta deliciós.

Ara bé, continua amb les neures de sempre i no ha après, encara, a filmar una escena mínimament eròtica/sensual que sigui creïble, com a molt, a Match Point la rebolcada al camp de la Scarlett Johansson i Jonathan Rhys Meyers pot considerar-se el màxim d’erotisme que ha rodat.

Sort que ha recuperat les big bands de banda sonora....

David Niven i l'art perdut de la caballerositat

L’altre dia vaig enganxar per televisió el tros final de una magnífica pel•lícula titulada “Bonjour, Tristesse” de l’any 1958 i amb ella les imatges del gran actor David Niven en tota la seva plenitud.

He de reconèixer que sempre he tingut certa debilitat per a certs arquetips, un d’ells és David Niven que al llarg de la seva carrera cinematogràfica representava la flema del típic cavaller anglès, alt i prim, perfectament pentinat, el bigoti de llapis i l’expressió amable i alhora irònica, sempre elegant, impecable, amb la frase adequada en tot moment, l’aire impertorbable, la ironia fina, la decència...

Sempre fent personatges amb aires aristocràtics i flemàtics com l’encantador lladre de gúa blanc Sir Charles Litton a “la Pantera Rosa” (1963), l’amic de Hercules Poirot a “Mort al Nil” (1978), com a detectiu refinat a la comèdia “Un cadàver per postres” (1976), el capità Miller, irònic expert en explosius a “Els canons de Navarone” (1961), el Playboy Raymond a “Bonjour Tristesse” (1958), l’excèntric Phileas Fogg a “La Volta al Món en Vuitanta dies” (1956) o el rector preocupat per fer una catedral i que rep l’ajuda divina d’un àngel amb el rostre de Cary Grant a “La esposa del rector” (1947). Moltes d'aquestes pel·lícules han estat i són de les meves preferides.

Diuen que quan morí, una corona de flors gegantina fos portada per varis homes amb una nota on posava que els portadors de l’aeroport de Heathrow li dedicaven al millor cavaller que havia passat per l’aeroport.

L’home que trencà la seva carrera d’actor per a lluitar a la Segona Guerra Mundial, el mateix que mai va voler explicar que va fer o veure a la guerra, l’home que en una entrega de premis dels Oscars pronuncià una de les frases més celebres de tota la història de la citada entrega de premis, quan un home completament nu travessà l’escenari on Niven presentava la gala: “Que trist que l’única rialla que aquest home provoqui a la seva vida sigui per haver ensenyat les seves menudeses”.

Ho sento, però no aspiro a ser emperador

Avui, quan el món sembla enfonsar-se i que l'home ha deixat de ser home per a convertir-se en llop, m'agradaría recordar un dels millors moments que ens ha donat el cinema, quan Charlot parla per primer cop i últim al final de la pel·lícula "El Gran Dictador". Gràcies Chaplin.

http://www.youtube.com/watch?v=xl2e69fEFf4&feature=related

"Ho sento, però no aspiro a ser emperador. Això no és per a mi. No pretenc regentar, ni conquerir res de res. M’agradaria ajudar en el possible a cristians i jueus, negres i blancs. Tots tenim el desig d’ajudar-nos mútuament. La gent civilitzada és així. Volem viure compartint la nostra sort … no compartint la nostra desgràcia. No ens volem menysprear ni odiar entre nosaltres.

En aquest món hi ha lloc per a tots. I la bona terra és rica i pot garantir la subsistència de tots. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però hem perdut el camí. L’avarícia ha enverinat les ànimes dels homes, ha aixecat en el món barricades d’odi, ens ha portat al pas de l’oca, a la misèria i a la matança. Hem augmentat la velocitat. Però ens hem tancat nosaltres mateixos dins d’ella. La maquinària, que proporciona abundància, ens ha deixat en la indigència. La nostra ciència ens ha fet cínics, la nostra intel·ligència, durs i mancats de sentiments. Pensem massa i sentim massa poc. Més que maquinària, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem amabilitat i cortesia. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta i tot es perdrà.

L’avió i la ràdio ens han aproximat més. La veritable naturalesa d’aquests avenços clama per la bondat en l’home, clama per la fraternitat universal, per la unitat de tots nosaltres. Fins i tot ara, la meva veu està arribant a milions d’éssers de tot el món, a milions d’homes, dones i nens desesperats, víctimes d’un sistema que tortura els homes i empresona a les persones innocents. A aquells que puguin sentir-me, els dic: “No desespereu”.

La desgràcia que ens ha caigut a sobre no és més que el pas de l’avarícia, l’amargor dels homes, que temen el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà, i els dictadors moriran, i el poder que van prendre al poble tornarà al poble. I mentre els homes moren, la llibertat no perdrà mai.

Soldats! No us lliureu a aquests bèsties, que us menyspreen, que us esclavitzen, que governen les vostres vides, digueu-los el que cal fer, el que cal pensar i el que s’ha de sentir! Que us obliguen a fer la instrucció, que us tenen a mitja ració, que us tracten com a bestiar i us fan servir com a carn de canó. No us lliureu a aquests homes desnaturalitzats, a aquests homes-màquina amb intel·ligència i cors de màquina! i Vosaltres no sou màquines! Sou homes! Amb l’amor de la humanitat en els vostres cors! No odieu! Només aquells que no són estimats odien, els que no són estimats i els desnaturalitzats!

Soldats! No lluiteu per l’esclavitud! Lluiteu per la llibertat!

En el capítol disset de Sant Lluc està escrit que el regne de Déu es troba dins de l’home, no d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes! A vosaltres! Vosaltres, el poble teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat ‘Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer que aquesta vida sigui lliure i bella, de fer d’aquesta vida una meravellosa aventura. Per tant, en nom de la democràcia, emprem aquest poder, unim-nos tots. Lluitarem per un món nou, per un món digne, que donarà als homes la possibilitat de treballar, que donarà a la joventut un futur i als ancians seguretat.

Prometent-nos tot això, les bèsties han pujat al poder. Però menteixen! No han complert aquesta promesa. No la compliran! Els dictadors es donen llibertat a si mateixos, però esclavitzen al poble. Ara, unim-nos per alliberar el món, per acabar amb les barreres nacionals, per acabar amb la cobdícia, amb l’odi i la intolerància. Lluitem per un món de la raó, un món en què la ciència i el progrés portin la felicitat a tots nosaltres. Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!"