Josep Pla i el Quadern Gris

Reconec el meu error cap a Josep Pla. És habitual que, a la època d’estudiant, com més t’indueixen/ obliguen a llegir certes obres literàries més les detestis. A mi em succeí això amb en Josep Pla.

A l’escola ens van obligar a estudiar-lo per a commemorar el centenari del seu naixement, fent-nos llegir textos que no eren apropiats per la nostra edat. Reconeguem-ho, Pla és de tot menys de lectura fàcil i, juntament amb la insistència acompanyada d’una excursió a la seu de la Fundació Josep Pla per a commemorar l’any Pla, feu que l’avorrís per molts anys. Sempre recordaré un escrit seu, un fragment d’algun llibre o article que no recordo ni títol ni res, on li costava ben bé una plana descriure un simple camí de grava, jo aquella època només llegia a Agatha Christie, que si ve era la reina del suspens no ho era de la escriptura enrevessada o descriptiva.

Aquesta mandra o mania cap a Pla anava acompanyada, perquè negar-ho, de totes aquelles històries que envolten al personatge, de home obscur que va trair el país i el seu suport al feixisme Espanyol i que, vulguem o no, emboiren la seva obra, com si agafar un llibre seu i llegir-lo comportés la conversió amb un seguidor del feixisme Espanyol.

Anys més tard, la curiositat pogué més que la desgana i grima que em produïa Pla.. Volia llegir una biografia sobre en Francesc Cambó, personatge del que m’agradaria tractar un altre dia, i l’única editada i que podia aconseguir fàcilment era la realitzada per Pla. La seva prosa era magnífica, un Català tan ric i ple que resultava poètic, molt sarcàstic, que en certs moments la força narrativa es tal que hom pot dibuixar un lleu somriure, una prosa molt catalana. Em vaig endur una sorpresa molt agradable.

De Pla se’n han dit moltes coses, no sé si certes o no, però m’importa ben poc si era més o menys catalanista i si va fer o desfer, ja que, avui, d’ell només ens queda la seva obra escrita, obra que col·loca la nostra llengua a un nivell molt elevat de excel·lència, demostrant-nos la riquesa que tenim a casa i que tant menystenim i del que podem fer amb les eines gramaticals i el vocabulari de la nostra parla, no envà la nostra llengua no té res a envejar a altres llengües romàniques que, amb el temps ens han fet creure que eren més riques i cultes que la nostra. Llegiu a Pla i comprovareu el que estic escrivint.

Anys més tard vaig tornar a la biblioteca a buscar la famosa obra de Pla “El quadern gris” que no em decepcionà tot i ser bàsicament un dietari, tipus d’obra que habitualment se’m fa suficientment carregosa com per a deixar-la abandonada a partir de la tercera setmana de relat.

Aquest any, per a commemorar el norantè aniversari del “Quadern Gris” la Associació Xarxa de Mots ha creat "el blog del Quadern Gris" on van penjant anotacions de l'obra de Pla amb el mateix nom corresponents al dia que és: si Pla escrigué sobre el tres de juny de 1918, aquest blog publica aquest text el dia tres de juny. Us el recomano, no podem deixar al bagul dels oblidats un dels nostres grans escriptors!

Dinem de menú o a la carta?

Quan anem a un restaurant podem mirar el menú i decidir si, de tots els plats que hi ha de primer i segon n’hi ha algun que ens motivi a quedar-nos-hi. Així dons, un cop localitzats els plats entrem dins del restaurant, ens entaulem i esperem que el cambrer ens pregunti que volem dinar. Evidentment elegim de les opcions que hi ha, però pot succeir que l’amanida de formatge s’hagi acabat i ens veiem obligats a demanar un plat que no ens ve a gust però, o demanes el que hi ha o no dines.

Així dons quan anem a dinar estem fent el que podríem anomenar “un acte de sobirania”, o sigui, decidir de entre totes les opcions de bars, restaurants i llocs on dinar a quin volem entrar, i aquesta sobirania continua en el moment de decidir si mengem a la carta o de menú, i continua quan ens decidim pels macarrons a la bolonyesa o el bacallà a la llauna, però quan, ens eliminen un plat del menú i ens indueixen a menjar un plat que no volíem, llavors ja no hi ha sobirania, però torna a existir quan decidim no menjar l’únic plat que hi ha i marxar a buscar un altre bar o restaurant.

No sé si nosaltres varem decidir anar a menjar en aquell restaurant o no, de fet, no sé ni tan sols si varem decidir entre dinar a fora o quedar-nos a casa, però tinc la certesa que en aquest restaurant no ens fa el pes estar, no ens donen ni la possibilitat de demanar a la carta, només hi ha un menú raquític de dos primers i dos segons, dels que, realment només els queda un plat de cada, sense pa, vi ni postra, però si amb cafè, ja se sap que en certs restaurants el cafè és per a tothom.

Sobre el Plenari del Districte

Avui hi ha Plenari al Districte. Intentarem treballar pel barri, per la gent, però reconec que a dia d’avui, tenim masses mancances per a que la nostra voluntat de fer es converteixi realment en realitat palpable.

El sistema de funcionament del Districte, com el de l’Ajuntament en si, resulta força farregòs, inútil i exasperant. Hi ha una evident mancança de poder decisori per part dels grups que conformen la oposició al Districte, tot i gaudir, en molts casos de una majoria superior a l’equip de govern. Això comporta que l’activitat dels grups de la oposició, sigui la de actuar com a mosca collonera, o sigui, de interpel·lar i perseguir a la regidora perquè doni explicacions pel que fa, no fa o fa malament fins a l’avorriment, de la regidora, els Consellers Municipals i els pocs assistents al Plenari.

Ara bé, aquest model s’està intentant canviar, no en va el procés de modificació del Reglament de funcionament del Districte pot ajudar a democratitzar realment l’alcaldia, i això suposa que les propostes de la oposició aprovades per majoria s’hagin de complir vulguin el que vulguin els grups del govern i que els actes on es convida als ciutadans a participar siguin vinculants i també obliguin a l’hora de dirigir el Districte.

Si no és així, els Consellers Municipals dels grups de la oposició ens sortiria més a compte (en quant a temps) a invertir les hores dels Plenaris, Audiències Públiques i del Consell Ciutadà a fer campanya electoral a destemps fent un porta a porta pel Districte.

Barri de Plus Ultra

Desprès d’assistir a la tradicional trepitjada de raïm que anualment es celebra al barri de Plus Ultra dins del marc de la Festa Major m’agradaria escriure quatre línies de un dels nostres barris més desconeguts.

És molt petit, dos carrers que es creuen amb cases velles i baixes situades a pocs metres del Passeig de la Zona Franca. S’hi pot entrat just per la plaça de la Marina (darrera del Mercat amb el mateix nom), els dos carrers es diuen aviador Franco i aviador Ruíz de Alda i Duran, dos aviadors que aconseguiren completar el primer vol transoceànic entre la península i el continent Americà el 1926 (des de Sevilla a Buenos Aires), és per això que el barri se’l coneix com a Plus Ultra, el nom de l’avió que aconseguí la gesta.

Cap a l’any 1930 es creà el barri amb el nom Plus Ultra, quan només hi havia dos nuclis d’habitatges al voltant del que avui coneixem com a Passeig de la Zona Franca: el barri del Port i el polígon de cases barates d’Eduardo Aunós. La resta eren camps de vinyes, es per això que, des de fa vint-i-tres anys, els veïns del barri han recuperat la tradició de, quan comença l’època de la verema, fer la tradicional trepitjada de raïm.

Des de el 1976 quan s’aprovà el Pla General Metropolità que avui en dia continua en vigència, el barri està sota l’amenaça de ser enderrocat per a construir edificis nous ampliant el carrer de la Mare de Déu del Port. Sembla ser que finalment es respectaran gran part de les cases, però l’amenaça encara hi és, amb el risc de perdre un petit nucli peculiar dins del nostre Districte on encara hi ha aquell contacte humà que a poc a poc va desapareixent.

Nostàlgia musical

Escric aquestes ratlles enmig d’un atac de nostàlgia i de tristesa. Acabo de veure el piromusical de la Mercè on el tema central de enguany eren els 25 anys de TV3 i de Catalunya Ràdio. M’ha fet molta il·lusió poder recordar aquelles melodies de programes de la meva infantesa. Sempre, quan he escoltat la cançó de tota la vida de Catalunya Ràdio i la veu masculina pronunciant allò de “Catalunya ràdio, la ràdio nacional de Catalunya” he tingut un calfred de orgull.

M’ha emocionat perquè per a molts que complim els anys com ambdós mitjans de comunicació, tant TV3 com Catalunya Ràdio, ens han acompanyat tota la vida, formant una part nostre, sobre tot culturalment. Però això s‘ha acabat.

Ja no escolto Catalunya Ràdio, suposo que quan va perdre l’adjectiu “nacional” també va perdre part del que era i representava i com molts he acabat a RAC1 que en certs aspectes em recorda aquella Catalunya Ràdio d’abans on no tot era tan nacionalment neutre ni els programes destil·laven ganes de no ser escoltats.

M’he assegut a l’ordinador per a descobrir com es deia la cançó que empraven per a la capçalera del mític programa “La nit dels ignorants”, per això he escrit el nom del programa en qüestió a Google. He entrat a unes quantes planes, una era un primitiu blog o plana webb on els oients del programa penjaven missatges cap a l’any 1999 i 2000, i desprès he vist una plana actual i el to era diferent. A la primera s’hi respirava el que era Catalunya Ràdio i TV3, un més de la nostra família, quelcom de més íntim que una emissora de ràdio o canal de televisió, a la nova s’hi veia tot de oients descontents amb el rumb de la emissora i que empraven paraules com “exili” per a explicar el canvi d’emissora a RAC1.

No diré que la culpa es de l’actual govern de la Generalitat, però és evident que des de el 2003, la cosa no rutlla com abans i no sembla que les coses s’estiguin fent del tot bé. No sé que li han fet als nostres mitjans de comunicació, potser per a recuperar-los fora bo recuperar l’esperit original. Mentrestant, continuarem exiliats a RAC1 a l’espera del miracle.

Parc de l'Espanya Industrial

Magnífica noticia pel barri de Sants. La reforma del Parc de l’Espanya Industrial feia temps que era necessària, no en va ens mostra un aspecte lamentable de deixadesa i brutícia i inseguretat. Aquest estat de oblit ha anat augmentant progressivament, sobre tot des del inici de les obres del TGV paret amb paret amb les grades del llac sec. Per tant ens hem d’alegrar perquè finalment hi hagi una dotació pressupostària per a la remodelació i unes dates d’inici.

El pressupost és de 1,6 milions de Euros i la durada es presumeix de dos anys, inici el 2009 i finalització el 2011, curiosament quan toquen les noves eleccions municipals.

Espero que en la reforma s’hi inclogui l’edifici de la Casa del Mig, on les instal·lacions estan en un estat realment lamentable, només cal fer una visita al primer pis on, si no recordo malament és on els funcionaris del districte atenen per assumptes relatius a llicències, les instal·lacions de les quals fan pena i estan força brutes. Crec que tenen el mateix dret a un lloc de treball decent com els seus companys que treballen a la seu del Districte.

A veure si, finalment, recuperem una zona verda en condicions al barri. Ara tocaria començar a pensar en quines altres places i zones verdes necessiten una neteja de cara.

Cloenda de la Festa Major de Sants

Els veïns de Sants ens hem acomiadat de l’estiu, si més no de les vacances, durant aquesta darrera setmana. Ara toca valorar mínimament com s’han esdevingut abans que entrem definitivament a l’activitat diària.

Jo valoraria les festes positivament, no hi han hagut excessius problemes i sembla que la gent ha quedat més o menys satisfeta (la felicitat complerta no existeix). Ara bé, cal prendre en consideració, i això és un problema social molt important, la manca de educació (civisme en vocabulari modern) per part de algunes persones.

S’han posat banys públics, potser massa pocs, i la presència policial ha estat notable, gran esforç que ha contribuït en part a evitar temptacions de danyar les festes amb actituds menyspreables. És per això que hem d’estar contents, però no del tot, ja que altre cop ha fallat l’actitud d’alguns assistents a les Festes.

Tot i els banys hi ha gent ha orinat al carrer, tot i les nombroses papereres, hi ha gent que ha tirat a terra els gots. Hi ha grups de persones que mostren una total manca de educació i de respecte cap a la resta de ciutadans tenint certes actituds més dignes de bèsties que de persones mínimament educades. Hem d’exigir que l’Ajuntament netegi els carrers i que prengui les mesures necessàries perquè la gent no es vegi obligada a orinar al carrer o llençar la porqueria a terra, però aquesta exigència ha de ser mútua i suposa que si cal fer cua per a orinar es fa, i si s’ha de caminar uns metres per a buscar una paperera es camina.

He tornat algun dia cap a casa de les Festes sobre les quatre del matí i he vist en alguns indrets escampalls de porqueria pels carrers i zones on l’olor a orina era força desagradable, pel vianant que hi passa i pel veí que hi viu.

Un altre aspecte a incidir és el soroll: hi ha gent que no sembla voler entendre que la paciència dels veïns que no volen o no poden participar de la Festa Major té uns límits, concretament els de la música, i això suposa que quan acaba l’activitat no s’ha d’allargar la molèstia amb crits fins a les tantes. La Festa Major ha de conciliar els que no la suporten per les molèsties que els suposa i els que en gaudeixen. Cap té més drets que l’altre, a canvi de suportar certes molèsties, aquells que no volen participar de la festa, han de gaudir del dret a no ser molestats més del necessari, i això implica no interrompre el son més enllà de les tres de la matinada.

Ens falta molta cultura cívica, la de no molestar als altres i la de tractar el que és de tots com a propi, sense embrutar més del que és necessari.

Suposo que caldria fer menció a les Festes Alternatives, només dir que he de reconèixer l’espectacularitat del darrer dia, dissabte, tallant la carretera de Sants a l’alçada de plaça de Sants per l’elevat nombre de participants, ara bé, comprenc perfectament desprès de passar per la plaça d’Osca que els veïns estiguessin del soroll i de la brutícia (ho enllaço amb el que ja he escrit anteriorment sense voler posar a tots els assistents dins del mateix sac).

També m’agradaria agrair a les comissions dels carrers, no només l’esforç realitzat i la il·lusió que han demostrat, també el tracte que ens han dispensat a la gent de CIU durant aquests dies quan hem anat a distreure’ls, tot recordant-los que estem al seu servei com ells ho estan al del nostre poble mantenint viva la nostra Festa.