Fly Me to The Moon

Aquests dies a fora, a part d’ajudar a desconnectar i recuperar forces per a sobreviure el mes i escaig que queda per les vacances, estar amb els amic, menjar massa i malament, cremar-me amb el sol i fer el primer bany de l’any, he recuperat una deliciosa cançó que sempre m’ha agradat.

Tirat sobre la tovallola deixant que el sol s’acarnissés sobre la pell em vingué a la memòria “Fly Me To The Moon”, mentre la tatartejava marcava el ritme de la bateria sobre el ventre i des de llavors l’he tingut en ment fins que, en arribar a casa la he escoltat.

És una peça clàssica interpretada per molts artistes des de que la composaren el 1954 per Bart Howard, alguns d’ells tan prominents com Johnny Mathis, Tony Bennett, Nat King Cole, Frank Sinatra, Ella Fitzgerald, Paul Anka, Judy Garland, Diana Krall, Astrud Gilberto, Sarah Vaughan, Tom Jones, Westlife, Claire Littley (versió magnífica per una seria manga) i Michael Bublé entre molts altres.

Però per a mi, la millor és la de Sinatra amb la orquestra de Count Basie i els arranjaments de Quincy Jones, és una d’aquelles conjectures astrals o simplement la sort de tindre grans artistes treballant conjuntament en un dia inspirat: la unió de una bona lletra, uns impressionants arranjaments, un gran cantant i una banda excepcional.

Queda recomanada, així com tot el disc de It Might As Well Be Spring de Frank Sinatra i Count Basie (Reprise Records).

Jo ho diuen els catòlics que treballar és la condemna pel pecat original!

Sóc d’una generació que comença a veure que viurà pitjor que els seus pares, que si pot comprar un pis és possible que la hipoteca el sobrevisqui, que de la feina precària en fem costum i que no cobrarem jubilació tot veient com l’Estat del benestar es desfà a mesura que passen els anys.

Diuen que la solució és crear riquesa, que la gent treballi, que cotitzi a la Seguretat Social i que potser que entenguem que el treball és, a part de una molesta obligació per a intentar viure amb una certa dignitat, una obligació social que tenim els treballadors cap a la resta de persones.

El treball i la creació de riquesa, serveix en part, perquè tinguem hospitals públics i prestacions socials, escoles i ajudes que permeten als més desafortunats viure amb una mínima dignitat.

Em rebenta que em cusin a impostos el magre sou, però ho agraeixo quan he d’anar al metge, o el dia que hagi d’agafar la baixa, o simplement, quan penso que gràcies a la gent com jo, permetem que els nostres avis visquin amb una pseudodignitat, això si, inferior a la que es mereixen.

Diuen que som quatre treballadors per avi, i que d’aquí uns anys ens tocarà un avi per cada un treballador coma sis. Si la meva avia cobra una miserable pensió de jubilació està clar que els meus pares cobraran una misèria de la misèria que cobra avui la meva avia, o pot ser que els que estiguem cotitzant haurem de viure tota la vida amb els pares perquè per a poder-los abonar les pensions nosaltres viurem en extrema misèria. I nosaltres cobrarem.... bé, amb una mica de sort els governants recuperen aquella idea de la mítica pel·lícula “La Fuga de Logan” on els vells els mataven directament només arribar a una determinada edat.

A mi, la idea de treballar quaranta o quaranta cinc anys em preocupa poc, potser si treballem tota la vida, com a mínim no haurem de patir per no cobrar una jubilació, potser podrem morir estressats però amb dignitat.

El que em preocupa és que, potser uns quants ens jubilarem tan vells que passarem del metro matutí al nínxols amb vistes al port mentre hi haurà gent que serà prejubilada deu o quinze anys abans.

Nosaltres tenim la obligació de suportar el sistema perquè també ens en beneficiem, i del nostre esforç hem de poder viure nosaltres i els que ja no poden fer-ho per si sols.

Potser la solució no és jubilar-se als 67, sinó cotitzar un mínim d’anys i, un cop s'arribar a la xifrà màgica de cotització, oferir al treballador la possibilitat de continuar treballant fins que vulgui i pugi, potser menys hores, potser bonificant-li la renta.

Diuen que si fos així els joves no trobaríem feina, i la veritat és que, no crec que cap senyor que porta treballant quaranta anys faci la feina que fa un jove de vint.

De consultes va la cosa

No recordo quan van començar a parlar sobre la llei de consultes que, finalment, el Conseller Ausàs, durà al Parlament perquè sigui aprovada. Evidentment no és una llei fàcil, perquè, com és lògic, no tots els membres del tripartit creuen en ella, per uns és una esperança i per altres un perill.

Per molt que des de certs ambients ens venguin que la llei era per a convocar referèndums d’autodeterminació a tutti pleni, estaríem equivocats al pensar que tan sols ens servirà per això. Entenc la llei com a un intent, potser a la desesperada, per a apropar la política al ciutadà, fent-lo copartícep de les decisions que poden afectar-lo més directament. Ara bé, tot i els beneficis democràtics del sistema, també hi ha la perversió que estableix, aquesta és que pot facilitar la paralització de certes obres no agradables i que per altra banda són útils pel país, no fos cas que tanta democràcia directa ens paralitzés, no oblidem que el no és ja una ideologia molt arrelada al nostra país, la de “no volem res a casa” tot i saber que es necessita.

El poble sap que li calen abocadors, però, evidentment, cap poble el voldrà al seu terme municipal i, si per referèndum es nega la proposta, és molt possible que observem com el projecte de abocador circula per tots els pobles de una comarca sense trobar emplaçament definitiu, i qui diu abocador diu carretera, via de tren o presó.

Per això cal prendre en consideració aquest factor, com també pertocaria analitzar si és apropiat que les consultes siguin aprovades pel Govern Espanyol, ja que, és evident que en tots els temes espinosos es negaran per sistema a donar la autorització. Suposo que en aquest punt s’hi veu la mà del PSC i, per conseqüència una renuncia d’ERC al fer la llei.

També citar que, segons ens indiquen, aquesta llei permetrà fer referèndums quan els proposin dos grups parlamentaris. No sé si aquesta condició s’ha fet pensant amb duets ERC-CIU o no s’ha pensat en el doblet PP-Ciutadans. Com diria el president Pujol: “no ens marquem un autogol!”

Caldrà veure la llei amb calma, però no sóc molt optimista, sembla que al final ha sortit una llei per a passar el tràmit parlamentari i fer creure a alguns que aquesta llei ens permetrà convocar referèndums d’autodeterminació, uns es justificaran, altres respiraran tranquils i, molt possiblement, alguns altres l’enviïn al Tribunal Constitucional. Quin país tan bonic!

La mala dona

Barcelona, com tota ciutat està plena de històries que mostren el seu cantó més obscur, relats que lentament van esborrant-se de la memòria col·lectiva i que lamentablement suposen perdre part de la identitat de la nostra ciutat. Afortunadament hi ha gent que posa el seu granet de sorra perquè sobrevisquin.

Una d'aquestes històries és la vampira del carrer Ponent, una dona que visqué a principis del segle XX a Barcelona i que segrestava infants per a pràctiques prou escabroses com succionar-los la sang.

Aquesta vampira barcelonina ha tornat a la vida amb el llibre d'en Marc Pastor titulat La mala dona, editat per La Magrana el 2008, una novel·la policíaca que, barrejant fets reals i ficticis ha configurat una història que val la pena llegir, no només per a fer-nos una idea de com era i com es vivia a la nostra ciutat sinó també per la magnífica estructura de la novel·la amb tocs Gòtics que tants bons resultats ha donat a Carlos Ruiz Zafón, i recordar uns fets que quan s’esdevingueren sacsejaren la societat barcelonina.

Enllaç sobra la història de l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer de Ponent.

Yes I Can

El 12 de juliol de 1960 el Partit Demòcrata celebrava la seva Convenció per a elegir el candidat que es presentaria a les eleccions Presidencials d’aquell novembre, l’elegit fou John Fitzgerald Kennedy i a la clausura de la Convenció fou a càrrec del gran artista negre Sammy Davis jr. que interpretà l’himne americà. El sector de Mississippí escridassà i insultà l’artista.
 

Des del dia 20 de gener de 2009 Barack Obama és, formalment, president dels Estats Units d’Amèrica.

D’una data a l’altra han passat menys de quaranta nou anys, no fa gaire temps. Si Sammy Davis jr. estigués viu tindria 84 anys i podria contemplar com han canviat les coses en qüestions racials al seu país.

Fou un artista complert: cantant, ballarí, imitador, comediant, actor, instrumentalista... potser per això el coneixien com Mr. Entertainment i fou el protagonista de un musical de Brodway anomenat Mr. Wonderful.

Tot i els èxits, patí la segregació racial des de que nasqué, veient com li era prohibit accedir als locals on anaven els blancs, inclús no el deixaven actuar en certs locals perquè era negre, quan tingué una relació amorosa amb l’actriu Kim Novak l’obligaren a posar-hi fi a risc de perdre la viada i quan es casà amb una atractiva blanca de cabells rossos i ulls blaus, els el Ku Klux Klan l’esperaven a les portes dels locals on actuava amb els membres del partit nazi americà alhora que la carrera com actriu de la seva esposa s’acabà.

Tan debò pogués veure com ha canviat tot. El més curiós és que un dels seus hits és titulava Yes I Can.

Situació i conseqüència

Avui he llegit dos articles al diari que crec que són d’interès: El primer es de l’Avui noticia de portada relativa a la possibilitat que a final d’aquest any hui hagi sobre 200.000 persones aturades a Catalunya que no cobraran l’atur. Aquestes dades esglaien per si sol, però si les unim al creixement de l’atur que es produirà al llarg d’aquest any, es possible que la població aturada sense prestacions pugui ser pitjor del que preveiem a mitjans de gener. Vist que Catalunya no pot permetre’s 200.000 persones sense ingressos. Potser caldria prendre en consideració aquesta dada perquè això pot provocar un augment de la pobresa a casa nostra.

Aquesta notícia la podem enllaçar amb la que mostrava La Vanguardia referent al nombre de sense sostre que viuen a Barcelona, fent menció a un indret on aquestes persones es resguarden del fred: l’Espanya Industrial. La dicotomia de la Barcelona modera i cosmopolita que alhora té moltes vergonyes per amagar, perquè, com bé sabem, és més fàcil amagar que arreglar.

Afalaguem a en Duran

Avui toca afalagar a en Duran i Lleida. No us espanteu, no vol dir que m’hagi anat més a la dreta de la “i” que uneix a la federació de Convergència i Unió, ans al contrari! Si que crec necessari comentar i aplaudir una actitud d’un polític quan fa les coses bé (difícil en política), així també em considero amb tot el dret per a criticar-lo quan els actes que realitzi no siguin del meu gust. 

Pensava, sincerament, que en Duran i Lleida sucumbiria a la temptació d’aprovar els pressupostos de l’Estat, no envà les mostres d’afecte per part del PSC i les seves darreres intervencions distaven molt del que l’Artur Mas anava pregonant per ací. Així dons, ha estat una agradable sorpresa que en Duran i Lleida presentés una esmena a la totalitat dels pressupostos, però aquesta sorpresa ha estat majúscula per la argumentació emprada per a justificar-ho. 

Podia haver dit que presentava l’esmena a la totalitat perquè no hi havia recollit el nostre affair amb el finançament, així la claca catalanista aplaudiria per a seva gallardia patriòtica. Però si esgrimia aquest únic argument hauria estat titllat, ell i de retruc la federació de CIU, com de irresponsables amb poca vista global, interessats només amb Catalunya i tots aquests arguments ja tan gastats per la Espanya mesetera.

En Duran i Lleida ha emprat l’argument del finançament com a cirereta de pastís com un “i a més a més” per a concloure l’argumentació, per a tenir-nos contents, per no perdre el tint reivindicatiu que es pressuposa a tot partit nacionalista. Ara bé, ha explicat molt bé que el motiu principal per a la esmena era que els pressupostos estaven basats en una situació econòmica de creixement i no contemplen la situació actual i que, per tant, són totalment inconnexos amb la situació econòmica actual i així dons, artificiosos.

El resum és que en Duran i Lleida ha quedat, de portes a Espanya, com un polític solvent i competent, que ha pres una decisió en pro d’Espanya sense que se li puguin imputar les llufes típiques de egoista perifèric, sense que això suposi una renúncia a la causa catalana. Diguem que ens hem estalviat més llenya contra nostra des de Espanya. Evidentment ho ha fet per motius polítics que desconec, més o menys nobles, no envà tot polític actua en base a un interès, encara que només sigui el de projecció i imatge, sobre tot quan, desprès apareixen en Joan Ridao de Esquerra i en Joan Herrera de Iniciativa argumentant les seves postures, semblants a la d’en Duran, però sense sonar tan convincents o serioses, fent esforços per a dir el mateix però amb un tint més reivindicatiu i/o social, cada casa té la seva marca.