dimarts, 12 d’abril del 2011

No ho esguerrem!



Diumenge fou un gran dia pels catalanistes i ho hauria de ser per a tot demòcrata. El poble s’ha organitzat tot sol per a preguntar-se sobre el futur de Catalunya i la participació ha estat prou bona.

Diuen que un 21% no és res, però obliden que hi ha partits que governen amb menys vots i que dins de governs hi han hagut partits polítics que, amb un percentatge inferior a la meitat, han influït en les politiques del país, de les ciutats i pobles.

Aquesta consulta ha tret el millor de nosaltres, aquelles virtuts que sembla que haguem anat perdent al llarg dels anys, segurament per la homogeneïtzació amb Espanya, la virtut del poble que actua per a si mateix, que treballa per a un projecte amb empenta, seriositat i alegria, els valors que han permès que el país sobrevisqui al llarg dels anys amb més o menys llibertat i autogovern.

Cal agrair a tota aquesta gent la feina feta amb total desinterès, perseguint un somni, invertint una cosa més important que els diners: el temps.

Persones que han sacrificat hores de feina, moments amb la família o de descans per a treballar conscients que, si la consulta a Barcelona era un fracàs, la causa independentista ja podia tornar, de nou a l’ostracisme.

És necessari dir-los que ens han mostrat la nostra millor cara; la de un país viu, amb ganes i capacitat que ens recorda qui érem i qui hem de ser.

Espero que aquesta feina, la suma d’il·lusions, no acabi o la malmetin, que continuí, que aquesta gent segueixi, des de la transversalitat, en contacte treballant per la independència del país perquè, si una cosa ha quedat clara al llarg de la nostra història, és que les fites les ha aconseguit el poble, no la política.

Si la política no avança, caldrà, doncs, arrossegar-la, cadascú des del seu lloc però amb el mateix anhel de llibertat.

dijous, 7 d’abril del 2011

La política que no fem nosaltres la faran en contra nostra







Joan Fuster deia que la política que no fem nosaltres la faran en contra nostra. 

El silenci resulta una expressió positiva per al polític i negativa pel ciutadà, recordem unes declaracions desafortunades del President Montilla quan li preguntaren sobre l’alta abstenció a unes eleccions. Deia alguna cosa com que, si no votaven era perquè estaven contents amb el que hi havia.

El no votar suposa conformisme i desídia, desinterès, i por molt que el “no vot” es realitzi com a protesta, no serveix per a modificar actituds politiques que haurien de canviar perquè no té una traducció real en escons ni decisions.

El vot és una acció positiva en contraprestació a l’abstenció que és negativa, el vot suposa la voluntat de participar en la rex publica i que no comporta la renúncia a la protesta, pot ser perfectament un “no en el meu nom”.

Molta gent pot veure les consultes sobre la independència com una cosa feta entre un grup d’amics que s’avorreixen (o grup de frikis) que no té validesa i que, per tant, no cal fer l’esforç ni d’introduir el vot a l’urna.
La consulta té raó de fer-se perquè només muntar-ho suposa que la qüestió (entesa com la independència de Catalunya) està a primera plana de l’agenda política. Recordem que l’agenda política son aquells temes que en principi son els principals a seguir per l’acció política i que, en molts casos, tenen més interès polític que ciutadà (recordem el Fòrum de les Cultures i, inclús l’Estatut).

Cal votar perquè una participació massiva suposa un missatge, amb independència del resultat, a la classe política per a que entenguin que el poble vol participar de la política, que no es conforma amb posar un paper dins l’urna cada quatre anys i dormir el son dels justos i que, qui marca l’agenda, és ell.

Diumenge 10 d’abril cal votar.

dijous, 31 de març del 2011

Rillette mon amour!



Mai és tard per als descobriments culinaris, per l’alegria de trobar un sabor i una textura que et fan embogir i modificar el llistat de preferències alimentàries.

No sóc un gourmet, però el menjar bé m’encanta, és un gran al·licient de la vida: compartir una bona taula, amb bon menjar, un excel·lent vi i bona companyia.

Deu fer un any o més em portaren a un la Viblioteca al barri de Gràcia, un local dels que resulta difícil descriure. S’hi pot menjar però no és un restaurant, és un lloc on gaudir alimentant-se i beure, sobre tot això darrer d’aquí ve la ve baixa del nom. 

És on s’hi menja per hedonisme més que per gana, on el plaer per la simplicitat alimentaria es converteix en capritx. La idea principal es gaudir d’un bon vi i acompanyar-lo amb menjar igual de senzill i saborós que la beguda: foie gras, embotits, formatges, olivades, mojama (l’han tret de la carta)... un plaer pel ventre, inclús els postres, fins hi tot quan no tens gana (llàstima que no posin tomàquet al pa).
Fou allí on vaig descobrir la rillette. 

He d’avançar que jo sóc un enamorat del foie gras, per molt que es consideri políticament incorrecte esbombar als quatre vents que en menjo i que, a més, m’encanta. Per això, i la meva debilitat pel que sona a francès, que no els francesos, quan em proposaren provar el “paté del pobre” vaig acceptar.

He d’avançar que no se li diu “de pobre” pel preu, sinó per l’aspecte. Si el foie gras és llis, la rillette pot semblar filosa, com tonyina amb oli d’oliva, per tant, té un aspecte menys refinat.

La diferència entre un i altre és que la rillette s’elabora amb carn i grassa sotmeses a una llarga cocció, en principi es feien amb carn de porc, però avui en dia se’n troba de qualsevol animal o peixos com l’ànec i el salmó.

S’agafa la carn sencera o torcejada amb la grassa, cal que la carn es cuini amb el seu propi greix a foc lent durant  unes sis hores aproximadament fins que la carn es desprèn de l’os i es desfaci fàcilment i, en alguns casos, rematar-ho amb alguna espècie o licor.

No cal ser molt observador com per a deduir que la rillette és força calòrica, però val la pena provar-la, el gust és suau, com el propi tacte i acompanyat de un bon vi negre és sublim. És d’aquell menjar senzill de preparar (perquè ja està fet i només cal untar sobre una torrada) i satisfà com el més elaborat sopar.


Podeu trobar la Viblioteca al carrer Vallfogona 12 (08012) de Barcelona 

Per a comprar-ne, la de La Bonne Maison és artesanal, n’hi ha d’oca, ànec, porc....


dilluns, 28 de març del 2011

Somni



Quan la foscor davalla
pel pendís del ponent,
tot l’estany és un càlid
cigne d’argent.
I va lliscant suau
amb riure blau.
Qui sap on va?
Va a somniar!
Ai quin neguit!
Ai veus dins el vent!
Tot es mou! Quin brogit!
-Vels de misteri-
Com joncs florits,
els estels van quedant adormits.
I llavors el vol estrany
de les fades, emprena l’estany.
Quina cançó
d’aigua i espant!
Les fades van fent, tot dansant,
claror!
Sota els desmais s’han dat la mà
en sardaneig.
Fades i estany, cantant l’amor.
La nit és com un gran cor.
Quin màgic encís hi ha pertot 
quin dolç encant!
L’estany somriu. Resta tot,
dins la nit, somniant!
I les ombresd van lentament
vestint l’estany.
Les formes vagues, tot passant,
van estenent sobre l’instant 
l’encís.
I l’aire es torna una cançó;
l’estany és tot tremolor.
Ai quin esguard feliç
amb riure tot blau,
té l’estany.
La lluna vindrà 
i l’estany veurà
la gran llum;
Ai, la llum del bell son;
la llum de les fades dansant;
secrets de totes les nits, l’esclat
del somni esperat.
Quin delit, quin frisament, 
fades blanques com l’argent!
Van ballant sota els desmais
ai quina vivor.
Tot són ales dins la nit,
tot és cant, tot és neguit.
L’estany blau, en somni dolç,
somriu adormit. 
Autor de la Música: Saderra i Puigferrer, Manel
Autor de la Lletra: Pont i Bosch, Manuel
Bell i breu somni del record.

dimecres, 23 de març del 2011

A vegades no l’acabem d’encertar....


Moltes vegades, quan volem fer moltes coses, demostrar que podem tenir idees i empenta per a dur-les a terme perdem el nord.

La pressa és mala consellera i provoca que algunes vegades l’espifiem, que parlem massa, que prediquem coses que al final no seran o que seran a mitges, propostes que haurien de ser i no acaben de fer-se, d’explicar idees que acaben essent pseudo-utopies.

Està molt bé tindre il·lusió per a fer moltes i grans coses i voler-ho explicar, potser per a col·locar medalles que no s’haurien d’esperar.

Cal reconèixer que hem pecat de supèrbia i hem fet errors d’aprenents quan ens creiem mestres, i que si bé no ens deixen la possibilitat d’equivocar-nos, nosaltres els hem donat la possibilitat de donar-los blat per a fer pa.

Paciència per a uns i cura per a nosaltres.


dijous, 17 de març del 2011

Coherència hispànica


Aquest cap de setmana a les noticies de mig dia de no se quin canal de televisió, van mostrar-nos una enquesta feta al poble Espanyol. 

Les preguntes s’iniciaven amb un: “Creuen que caldria actuar militarment a Líbia?” Més del cinquanta per cent opinava que si, consideraven necessària una intervenció militar a Líbia i alliberar als pobres libanesos de les mans del Michael Jackson de les dictadures. 

Fins aquí perfecte, sense saber els motius individuals de cada ciutadà entenc la resposta i li donaria suport, no envà hi ha molts motius que provoquen una gran repulsió cap a una dictadura, sobre tot, si s’acarnissa sobre el poble, inclús hi ha arguments de pes purament econòmics (però en aquest cas també n’hi ha a favor d’ajudar a Gadaffi). 

Ara bé, la segona pregunta de l’estudi era de l’estil: “Hauria d’enviar Espanya tropes a Líbia?” La resposta, per un percentatge semblant a l’anterior, més del cinquanta per cent, era que no. 

Magnífica coherència! Cal anar a repartir bufes a Líbia i fotre fora al tal Gadaffi, però que ho facin els altres, que ja se sap, quan es va a repartir estopa es possible sortir escaldat. Genial! La solidaritat del poble Espanyol és encomiable i d’una coherència espatarrant. 

No deixa de ser una postura, per altra banda, molt catalana, allò del rampell momentani o rauxa seguit pel seny! Aix... quan se’n adonin!

dijous, 10 de març del 2011

Enhorabona! (per la part que ens toca)



Al darrer Plenari del Districte s'aprovaren les dues Medalles d'Honor de la Ciutat, una d’elles a Sants 3 Ràdio i l’altra la Parròquia de la Mare de Déu del Port. És per això que m’agradaria fer especial menció a Sants 3 Ràdio, entitat que conec des del seu naixement, i al seu director amb qui porto veient-nos la cara des del tres anys.

La ràdio és l’Oleguer. Segur que als primers que sorprèn la ràdio com a fet viu i imprescindible del barri és als seus ex-professors que estaven farts de les seves històries, inconstància i poca-soltades (no les recordarem perquè si jo puc treure els seus draps bruts escolars, ell pot fer el mateix amb mi). Si bé no era l’estudiant ideal de clenxa i camisa (a vegades duia la clenxa i la camisa) el motiu no era perquè fos curt o dolent (dolenteria si que tenia, ara reciclada en sarcasme i malícia), sinó perquè li calia utilitzar les seves capacitats en alguna cosa que l'interesses de debò. Imaginació i empenta la tenia, només li mancava un objecte.

L’objecte era Catalunya, tema reiteratiu amb el que ens va perseguir durant la nostra infantesa, com un predicador incansable amb adhesius, xapes i proclames. Crec que al final ens va convèncer ja que molts hem acabat dins la secta catalanista.

No vull entrar en misticismes, però tinc ben clar que hi ha gent que neix per a fer grans coses, per a viure conforme una idea, i l’Oleguer n’és una, tot el que pugui fer, per lluny del nacionalisme que sembli, té un rerefons de país.

Tenint objecte cal un projecte, en aquest cas, la ràdio. I tenint-ho tot, encara cal dos elements necessaris per a que funcioni: la capacitat de lideratge i l’empenta perquè el projecte tiri endavant.

Ja des de ben petit era un líder que aconseguia ser escoltat i seguit per a fer coses, a tal efecte cito el club ecologista (creat abans que s’inventés l’ecologisme!), el mercat de clips (substituïa els diners per clips), la màquina expenedora de retoladors i llapis o el frustrat avió amb motor d’aigua fet amb una capsa de galetes Cuetara.

Així doncs ho tenia tot: l’objecte Catalunya, el projecte la ràdio i els mitjans la seva capacitat de lideratge.

Va començar la ràdio sol, a casa seva, a una habitació destinada a despatx, i enganyà a un grup de nois de l'escola, nois per no dir nens de setze anys, perquè l’ajudessin a fer programes i inclús una ràdionovela que mai es va radiar (afortunadament). Desprès el trasllat al campanar de Sant Medir, un indret singular del barri per a un veí singular.

Recordo la brutícia del primer dia del pis del campanar amb una làmpada vermella (un color poc propi de un lloc sant), o les inundacions de l’aigua de la pluja que queia del campanar, o quan en ple atac irracional ecologista es decidí a aprofitar/reciclar una nevera abandonada sense saber si funcionava i pujar-la a traves de les escales del campanar a ple agost.

I ara s'ha convertit un referent: ell i la ràdio. I és que el noi és molt viu: des de que va començar, quan nosaltres nomes anàvem a fer el dròpol, ja tenia clar quina ràdio volia fer i que per a dur-la a terme calia entrar dins del barri, estar amb la gent que fa bategar el carrer: associacions i entitats diverses per les quals s'ha convertit en un element indispensable del barri, tant que, si un dia no veiem ningú de la ràdio en un acte el trobem a faltar. Ha fet que estiguem mal acostumats a veure'l a tots els llocs fent els papers de l’auca, gaudint del do de la omnipresència, com el propi Déu, potser és pel fet que passa tantes hores dins de la casa del Senyor, i, ja se sap, que tot s’enganxa en aquesta vida. És el Senyor de Sants que ho sap tot, perquè viu més ell el carrer que les pròpies cases.

I si bé tots sabem de quin peu flaqueja, el barri és petit i ens coneixem tots les ideologies, fòbies i ismes preferents, no li impedeix que tots els partits tinguem dret a participar, potser perquè no negarà el pa a qui demà li pot donar, o potser perquè és dels pocs que entén i alhora duu a terme la funció social dels mitjans de comunicació.

Ara, desprès de més de deu anys, començo a entendre la seva passió pel barri que el fa treballar tantes hores, perquè, finalment, he comprès que un país no es fa des de la megalomania del vèrtex superior de la piràmide del poder, sinó des de les coses senzilles, dels grans de sorra que tots podem posar.

Ell mostra el que podria ser aquest barri, la ciutat i el país, un lloc on la gent jove s’implica en pro dels altres, que té idees, les duu a terme i no se’n cansa malgrat les dificultats.

Quina alegria que li donin a la ràdio, o sigui a l’Oleguer, la medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona, per a ell i per a tots els que hem tingut la possibilitat de compartir aquest granet de sorra de l’Oleguer.