Espanya com a puzle

 

 

 

 

Em sorprèn que se’ns digui que Catalunya és una part indispensable d’Espanya però no afegeixin l’expressió “la nostra”.

 

Hi ha centenars o inclús milers d’Espanyes. Si preguntéssim als més de quaranta milions de ciutadans de l’Estat, es possible que sortissin dibuixos diferents de com ha de funcionar i organitzar, de la seva economia, democràcia i relacions amb l’exterior.

L’Estat que funciona és aquell que es capaç de crear un marc dins del qual aquests milers d’Estats mentals que desitgen els seus ciutadans es fusionen, com un puzle que caça idees i n’exclou d’altres, però per això, cal que aquests diferents Estats tinguin, com a mínim una base, un marc o principis semblants sobre la que tothom pugui començar a proposar.

Espanya es va constituir amb diferents identitats, però el marc, la base, els principis, sempre ha estat la concepció Castellana sobre la qual s’ha intentat encaixar els altres models d’Estat, o ignorant-los o bé posant-los a pressió. No estic dient que el model Castellà sigui dolent, només que, per a l’Espanya resulta inadequat.

Quan l’Estat no inclou certes concepcions bàsiques, com pot ser la plurinacionalitat, l’Estat no deixa de ser una ficció i quan les inclou, folklòricament, encaixades dins del motlle a pressió, el més possible és que, o el motlle es trenca, o bé que les peces surtin disparades o es facin malbé.

Espanya mai ha estat una nació, de forma conscient o inconscient, la gent que hi viu manté certes diferències donades pels segles, l’història i les experiències, però l’Estat no ho ha entès: lleis iguals per a tothom, unificació cultural i crear la gran Espanya Castellana, però el problema es que les peces no han encaixat.

En alguns indrets, aquesta Espanya Castellana ha aconseguit que les peces s’emmotllin a la perfecció (mireu Astúries i el seu ignorat bable), en altres estan a punt (València i Aragó) però d’altres, les peces estan a punt de saltar per la pressió.

Quan ens pregunten sobre terceres vies, a mi, m’agradaria que les formulés Espanya, que ens proposés una nova base, un nou motlle on posar-hi la nostra contribució de forma còmode, però em temo que això resulta impossible, el motlle Castellà ha està, és i serà la base real d’Espanya, encara que això, suposi el final del propi Estat.



Vull veure el Dia de l'Hispanitat

Els senyors d’un partit polític demanen que la televisió pública de Catalunya parli tant del Dia de la Hispanidad com de la Diada i jo hi estic d’acord.

Vull que TV3 expliqui què es celebra el dia 12 d’octubre i quines conseqüències va comportar, que va passar a partir del dia següent. Vull que expliquin amb pels i senyals que Colom arribà al continent americà i com, a partir d’aquí, Espanya va fer el seu primer holocaust aniquilant, expoliant i esclavitzant els indígenes americans per glòria de la monarquia Espanyola durant uns quatre-cents anys.

Vull que passin per televisió la desfilada militar i la cabra, la potència d’un Estat i un exèrcit que encara no han demanat perdó, no només als pobres indígenes americans, sinó als seus propis ciutadans pels crims que han perpetrat.

Vull que surti per televisió les manifestacions, la que es farà a Barcelona organitzada por España en Marcha amb la Falange, Nudo Patriota Español, Alianza Nacional, Movimiento Católico Español i Democracia Nacional, amb les seves banderes amb fletxes i gallines desplomades.

Vull que es vegi que el Día de la Hispanidad continua tenint dos símbols: el rei i l’exèrcit, un decrèpit i l’altre innecessari, o els dos decrèpits i innecessaris, i que, per un dia, tots tornem a ser conqueridors per la glòria de la pàtria.

Vull que es vegi per televisió, el que no sé, és si a Espanya li interessa que això, surti per televisió.

El pas per les brases

 

Vivim en un moment de pors, estem en el final d’una època, d’una vida, d’uns esquemes.

És cert que com vivíem i el que se’ns va dir de com seria el futur només era fum, però ara ja ha dissipat consumit, i rere la sinuosa cortina i la distracció de les flamarades de colors només hi ha el gris de la desolació i les cendres i brases que agonitzen.

És cert que no sembla haver-hi alternativa o futur, que sentim la por dins nostre per l’esdevenir, pel no futur d’avui i la manca d’alternatives.

Debatre entre el gris fumat i el no res no és motiu suficient per a restar immòbils a l’espera que d’altres decideixin per nosaltres, que ens prenguin el poc que tenim per a revifar les brases i fer-nos creure, altra vegada, en una il·lusió inconsistent de fum i flames que ens només ens enganya i empresona.

Si, vivim amb por, pensant que hem perdut el que mai hem tingut, esperant que algun dia sigui nostre i enganyar-nos, de nou.

Però ara no hi ha fum ni flames, només brases que cremen.

Aquest fum que ha amagat la claudicació i submissió, que ens ofega sense que en siguem conscients mai ha aconseguit que oblidéssim del tot que hi havia alguna cosa rere seu.

Ara convé creuar les brases, arriscar-se a una cremada o dos, a trampejar l’abisme del negre per a deixar el gris a l’espera de trobar els colors que ens pertoquen i que ens han amagat sempre per a que creguéssim que no hi havia més cel que el gris.

I sortirem de les brases, encara que per l’esquena alguns ens cridin intentant convèncer-nos que la seva terra cremada és l’única alternativa al negre, i respirarem profund, amb aire fresc i renovat que ens dissiparà les pors i, llavors, només llavors, veurem el cel ofensivament brillant damunt nostre i podrem mirar-nos amb un somriure pel camí fet, sense sentir el dolor de les brases i viurem com vulguem, però mai haurem d’oblidar el gris ni les flames creant les nostres cortines de fum, perquè el blau, el nostre blau, l’haurem recuperat per a conservar-lo i, com a recordatori, tindrem les cremades del nostre pas per les brases.

Pido perdón a España

Pido perdón a España por mentir, por ignorar que siempre nos ha tratado con gentil cortesía, como un hermano más. Para ello una muestra del engaño en el que los Catalanes vivimos e intentamos hacer creer a nuestros niños, mentidas que reinterpretan la verdad.

Quiero mostrarles el amor que siempre ha tenido España hacía Cataluña.

Fíjense que ya fue el gran Quevedo, el del famoso poema del “Érase una vez un hombre a una nariz pegada” quién dijo de nosotros, los Catalanes: 

"Son los catalanes el ladrón de tres manos, que para robar en las iglesias, hincado de rodillas, juntaba con la izquierda otra de palo, y en tanto que viéndole puestas las dos manos, le juzgaban devoto, robaba con la derecha. (...) Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido. (...) Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el conde de Barcelona no es dignidad, sino vocábulo y voz desnuda. Tienen príncipe como el cuerpo alma para vivir y como éste alega contra la razón apetitos y vicios, aquéllos contra la razón de su señor alegan privilegios y fueros. Dicen que tienen Conde, como el que dice que tiene tantos años, teniéndole los años a él. El provecho que dan a sus reyes es el que da a los alquimistas su arte; promételes que harán del plomo oro, y con los gastos los obligan a que del oro hagan plomo. Ser su virrey es tal cargo, que a los que lo son se puede decir que los condenan, y no los honran. Su poder en tal cargo es sólo ir a saber lo que él y el Príncipe no pueden. Sus embajadas a su gobernador cada hora no tratan de otra cosa sino de advertirle que no puede ni ordenar ni mandar ni hacer nada, anegándole en privilegios." 

Pero claro, hoy es distinto, somos peores que en la época de Quevedo, pues imponemos nuestra lengua a los pobres Españoles, marginando a los que no lo saben (supongo que los marginan a los Juzgados), no como España que ha tolerado nuestra lengua como propia, un ejemplo D. José Patiño, el presidente de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno en el 1715:  

“Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano”.  

Ya lo dijo el bribón, quiero decir, Su Majestad el Rey: “El Castellano nunca fue lengua de imposición” (que se lo pregunten a Latinoamérica). 

Claro que en el 1715 éramos malísimos, habíamos perdido una guerra en la que queríamos imponer un Rey que hablase Catalán en el trono del Imperio Español que hubiese obligado a los niños a cantar Els Segadors con acento de Vic. A pesar de ello, el ya citado José Patiño nos definía así:  

“Que el genio de los naturales [de Cataluña] es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas; prontos en la cólera, rijosos y vengativos, y que siempre se debe recelar de ellos aguarden coyuntura para sacudir el yugo de la justicia. (...) Son [los catalanes] apasionados de su patria, con tal exceso que les hace transtornar el uso de la razón, y solamente hablan en lengua nativa. (...) Que aquel grande orgullo está abatido, y, respetan ya los preceptos de V.M. y la Justicia, no por afecto y amor sino por la fuerza superior de las armas.»" 

Pero volviendo a nuestra lengua/dialecto-molesto que utilizamos para discriminar, mientras España ha sido tan paciente y abierta, véase Carlos III (Real Cédula de Aranjuez de 1768) por la que insiste en el tema con una muestra de tolerancia española:  

"Derogo y anulo todas qualesquier resoluciones o estilos que haya en ordinario, y esto mismo recomendará el mi Consejo a los Ordinarios Diocesanos, para que en sus Curias se actúe en lengua Castellana" y "Finalmente mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, recomendándose también por mi el Consejo a la Diocesanos, Universidades y Superiores Regulares para su exacta observancia y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco." 

Y más tarde, la gran reina Isabel II, esa Reina tan querida y casta, en la Real Orden de 15 de enero de 1867: "En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por el censor interino de teatros del reino (...) en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalize el uso de la lengua nacional, la reina (q. D. g.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España." 

Miguel de Unamuno recogía está obviedad, este amor tan Castizo por lo Catalán, y la feliz, alegre y voluntaria adopción por los Catalanes de la lengua castellana antes de que algún desalmado se inventara el Nacional-Catalanismo (Adolfo Hitler se inspiró en ello), en un discurso en el Congreso de los Diputados (02/08/1932): "Hay que partir, naturalmente, de que la enseñanza, el conocimiento del castellano, es hoy, en Cataluña y para los catalanes, obligatorio, no porque se les haya impuesto, sino porque lo han aceptado voluntariamente y cordialmente, de buena voluntad." 

Y es que además de imponer la lengua, nos hemos inventado con toda maldad una historia antigua ¡propia! Pudiendo compartir la historia llena de grandezas de España, un desgraciado resentido, se inventó una historia paralela, para justificar el Nacional-Catalanismo, quien mejor que D. José Patiño Rosales, intendente general de Cataluña después de la Guerra de Sucesión, 1715 para describir como era la Cataluña de antes de ese cántico al amor territorial llamado Decreto de Nueva Planta:  

“Habiendo este Principado de Cataluña por su execrable fellonía y obstinada resistencia perdido sus leyes, constituciones, privilegios y prerrogativas, cesó y quedó abolida con la recuperación y restitución de él a la debida obediencia y entrada de las armas del Rey nuestro Señor en esta Capital de Barcelona, la planta del Gobierno antiguo político, económico y militar de Cataluña." Como indica que nunca se nos impuso nada al termino de dicha guerra: "La porfiada tenacidad de los Cathalanes, en esta última ciega revelion suya, abrió el camino a imponerles la ley, que conquistados por la fuerza de las Armas, y castigada con ellas sus inquietudes, velicosos animos, rinda su dureza, y obstinación con templanza, y su buen uso vaya desterrando el odio y el aborrecimiento, con que siempre han mirado la sugección a otra ley que la de sus usáticos, costumbres,constituciones, privilegios y fueros" ni se prohibió nada: “Como antes todo lo Judicial se actuaba en Lengua Catalana, se escriba en adelante en idioma Castellano o Latín". 

¡Que mente tan mala se inventó esas mentiras de los Usatges, les Corts, las Constituciones y los Derechos! 

Pero fue Antonio Maura quién dio la solución para que dejásemos de ser tan malos, el problema es que nunca se ha querido aplicar: "¿El problema catalán? Sólo es cuestión de cincuenta años de administración honrada". Es por ello que hemos continuado por la mala senda, ya lo decía Manuel Azaña (por hazaña, la suya, o como se cargó la República) "un instinto de rapacidad egoísta se ha sublevado, agarrando lo que tenía a mano (...) en el fondo, provincianismo fatuo, ignorancia, frivolidad de la mente española, sin excluir en algunos casos doblez, codicia, deslealtad, cobarne altanería delante del Estado inerme, inconsciencia, traición (...) Mientras dicen privadamente que las cuestiones catalanistas han pasado a segundo término, que ahora nadie piensa en exaltar el catalanismo, la Generalidad asalta servicios y secuestra funciones del Estado, encaminándose a una separación de hecho" durante la Guerra Civil. Que cerdos y malos somos los Catalanes, ¿verdad? 

Siempre pidiendo y quejándonos D. Alvaro de Figueroa y Torres (Conde de Romanones) (si, ese señor que fue presidente tres veces y no sé cuantas más ministro en ese gran momento de la democracia española como el final del periodo conocido como “reinstauración bribónica”):  

“En mi frecuente paso por el Gobierno, he aprendido que la atención de los Ministros ha estado absorbida constantemente por Cataluña; cuando no era una cosa, era otra; huelgas, regionalismo, separatismo, sindicalismo, proteccionismo. Si el resto de España hubiera originado iguales preocupaciones, la vida ministerial habría sido imposible." (Notas de una vida). 

Y a pesar de ello, se nos ha querido, se nos ha respetado y dirigido buenas palabras, como las de José Millán-Astray en la Universidad de Salamanca el 12 de octubre de 1936: “¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí!". (que decir que el bisturí no estaba del todo afilado, cosas de las penurias de la guerra). O las hermosas palabras del Gobernador militar de Barcelona en 1939, el Coronel Antonio Aymat: “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!" 

Y se nos ha defendido siempre sin fisura alguna como Juan Negrín que durante la Guerra Civil dijo: "No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo... y pueblerino (...) No hay más que una nación: ¡España! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos". 

Por ello pido perdón a España, por su comprensión, amor y paciencia desde los siglos de los siglos, desde que formamos esta gran nación llamada España, desde Adán y Eva (Hispania antes, ya los romanos sabían que la península sería el futuro putiferio de Europa, por eso de la tierra de conejos, ya saben…). 

PS. Como una de las características Españolas no es la ironía, les informo que el texto es irónico, pues ese señor con barba que de vez en cuando sale por la televisión diciendo que es presidente y sus amigos, llevan hinchándome los huevos desde hace días, más de lo normal, por lo que, o escribía algo irónico o bien llenaba dos páginas de insultos, pero claro, el insulto principal, me temo, no se lo habrían tomado como un insulto.

Declaracions suspeses

Quan era conseller municipal ens dedicàvem, entre altres coses a fer declaracions institucionals, els partits les acordaven i el dia de Plenari es llegien en veu alta, i així anàvem aprovant declaracions contra la violència masclista, per la llengua i coses per l’estil. I aquí quedava. Paraules que el vent s’enduia i que quedaven escrites.

En cap cas tenien una transcendència major, era com dir: “El Plenari de Sants està en contra de maltractar a les dones” i tal dia farà un any i tornarem a aprovar la Declaració.

El Parlament va aprovar la declaració pel dret a decidir, que, en el fons ve a dir és que el poble de Catalunya té dret a opinar i decidir coses, sembla de sentit comú, però a les Espanyes neandertals no ho és tant.

En tot cas, el Govern de la Nación (dic així per a no posar Imperial) va recórrer aquesta declaració al Tribunal Constitucional, la qual cosa va fer que, de sobte un no res, unes paraules sense transcendència jurídica, en tinguessin, perquè, si no tenen valor (més enllà de simbòlic) perquè “jutjat-les” al Constitucional? Imaginem que fos una Declaració d’amor, un tribunal la podria deixar en suspens? I una declaració contra la violència de gènere?

Ara el alto tribunal que interpreta y parchea la Constitución a su antojo (o el de los partidos políticos) ha decidit deixar la declaració en suspens, com si fos una llei que tingués efectes reals.

M’explico:

Una llei qualsevol és (gent de lleis, no us arrenqueu les togues) llei perquè amb ella duu aparellats uns efectes. Per exemple:

1.       Si la norma que s’ha de donar 100.-€ a la gent de més de 80 anys, l’efecte és que els senyors de més de 80 anys cobraran.

2.       Si la llei diu que l’empresa ens ha de descomptar diners en concepte d’impost de renta, l’efecte és que l’empresa retindrà els nostres diners.

3.       Si la llei diu que no podem córrer a més de 50 quilòmetres per hora, l’efecte és que ens poden multar.

4.       Si la llei diu que quan comprem una samarreta hem de pagar el preu, l’efecte és que haurem de pagar.

Quin efecte tenia la Declaració aprovada pel parlament? Cap. Ens feia independents? No. Convocava un referèndum? No. És pot deixar en suspens la voluntat d’unes persones de creure o voler una cosa? Evidentment no.

Doncs així és l’Espanya del segle XXI, de Quijotes, Godoys, Conde-Duques, i, evidentment Ducs d’Alba.

El nou home del renaixement

 

Hi ha uns personatges, només se’ls pot anomenar així, que estan entossudits en crear llengües noves, crear-les per a desprès matar-les a través de l’oblit.

Fixin-se a València (dic València per a no molestar a ningú afegint “Països” o “Comunitat”), fa temps que uns polítics van decidir que allí, a més de castellà (ells en diuen espanyol tot i que, com a llengua no existeix), s’hi parlava una llengua que van denominar com a Valencià per a diferenciar-lo del Català.

Aquí s’inicià un debat polític que arribà als jutjats per a determinar el nom de la llengua i si aquesta era o no filla del Català o no tenien cap parentiu. Sincerament, si han de ser els polítics i els jutjats qui ha de decidir sobre l’existència i característiques d’una llengua, crec que podríem eliminar les filologies d’una tacada de les nostres universitats.

Ja sabem que els nostres polítics són nous homes del renaixement: tant fan política com fan de banquers, poden esdevenir enginyers decidint per on passen els trens, metges al determinar que es necessari o no a un hospital, opinen de tot perquè de tot en saben, escriuen als diaris amb opinions vehements sobre aeroports i escoles,  i ocupen càrrecs a empreses multinacionals i ara, a més, fan de filòlegs.

Els jutges no és que els facin de filòlegs, sinó que els obliguen per llei a decidir quan els posen un plet a la taula i, en aquests casos, que voleu que facin? Fan cara de lingüistes? Es possible que, ni tan sols, coneguin la llengua sobre la que han de decidir.

Ara, a l’Aragó, també vol rebatejar les llengües no castellanes, no només el Català, sinó una llengua tant seva com l’Aragonès.

Els canvien el nom, els amaguen a l’espera que, així, morin d’una vegada i Espanya, la seva Espanya, l’Espanya eterna, sigui, finalment uniforme: tots amb la mateixa llengua i bandera, un jardí només de clavells, però vermells sang.

Em preocupa el que va passar el dia del treballador

 

 

Em preocupa el que va passar el dia del treballador.

Em preocupa que els sindicats tinguin la poca convocatòria que tenen i no canviïn.

Em preocupa que la gent s’ho prengui com un dia qualsevol.

Em preocupa que ningú pugui aglutinar a tanta gent descontenta i emprenyada.

Em preocupa que la gent no s’emprenyi.

Em preocupa que la gent no actuï.

Em preocupa que ningú lideri.

Em preocupa que la gent només esperi.

Em preocupa que els polítics utilitzin la manifestació per a fer el paripé aferrats a una pancarta ignorant que MAI han treballat i que, per tant, les horribles condicions laborals MAI se’ls han aplicat.

Em preocupa que calgui fer una manifestació alternativa.

Em preocupa que els Mossos d’Esquadra hagin d’estar en vetlla perquè hi ha una manifestació alternativa perquè tothom sap que acabarà a garrotades.

Em preocupa que hi hagi gent que vagi a les manifestacions alternatives a rebentar-les.

Em preocupa que la gent que va a les manifestacions alternatives no expulsi els que les rebenten.

Em preocupa que els Mossos d’Esquadra s’excedeixin en la seva contundència amb evident indiscriminació quan hi ha manifestacions alternatives.

Em preocupa que mentre això passa a les televisions només es parli d’un partit de futbol.

Em preocupa que mentre uns i altres es dediquen a jugar a un macabre paint ball per Barcelona, pels canals públics de comunicació parlin de futbol.

En resum: em preocupa que a tothom se li enfoti tot.

El votant, com a consumidor, sempre elegeix la marca original

Ja vaig escriure en un post que, part de la davallada electoral de CIU a les darreres eleccions, creia que venia de la desconfiança que causa la federació a l’electorat. Això provoca que alguns votants prefereixin assegurar que CIU farà el que ha de fer amb la fulla de la guillotina sobre del coll aguantada per ERC.

Però avui crec que hi ha altres factors.

És cert que CIU ha trepitjat molts ulls de poll amb les retallades, no sé si molts funcionaris estan molt disposats a votar a qui li treu la paga extra i que ha tingut una més que important col·lecció de cagades que han esgotat tot el crèdit que tenia el partit, més ràpid que el President Maragall i el Tripartit va esgotar el crèdit de la Generalitat.

Sembla ser que CIU, per no dir CDC, quan s’escora cap al sobiranisme, perd vots, però no crec que siguin dels unionistes, sinó dels sobiranistes, doncs mentre l’independència ha estat una utopia (no dic que ara sigui real i palpable) CIU era el partit nacionalista seriós en contraposició a ERC que eren els eixelebrats i, desenganyem-nos, els catalans no som ni eixelebrats ni d’extrems, per molt que ens pugui seduir l’idea.

Però ara, l’independentisme és un tema “normal”, i qui ho defensa no són sonats ni il·luminats, sinó persones normals amb la seva feina normal, inclús Esquerra sembla un partit “normal”, o sigui, seriós, alhora que CIU s’ha convertit en un Tripartit de dos partits i diverses famílies.

Però més important d’això, molta gent s’ha passat a la causa sobiranista, i molts que ja ho eren han vist que és possible i que ja no és un somni i, per això, es passen a qui venia el producte independència abans, això és, ERC.

Quan s’ha d’anar a comprar el pa de motlle, si no és per qüestió de diners, és possible que comprem Bimbo, o que demanem Coca Cola en lloc de “Refrec de Cola”, perquè, en el fons, els ciutadans/consumidors, sempre ens fiem més de la marca original.

Sobre la meva infidelitat de vot com a militant de CDC

Com bé sabeu sóc militant de CDC, dels que vàrem entrar al principi de la llarga excursió pel desert del tripartit. També sabeu que he tingut càrrecs interns i inclús representatius com el de Conseller del Districte de Sants.

Els que em coneixeu bé també sabeu que no sóc dels que creuen i que abans de seguir arengues de líders, intento mirar-ho des d’un altre punt de vista, allunyar-me de l’endogàmia dels partits i prendre distància. Potser mai he estat un bon militant, segurament perquè abans de dir si, m’ha calgut preguntar-me el “Per què”. Posar en dubte ha estat, i és, la meva actitud vers la política.

Espero amb aquestes línies, fer-vos entendre el perquè de la meva infidelitat de vot, perquè he votat ERC, i perquè crec que molta gent ha fet com jo.

Sóc independentista. Ho he sigut sempre i fou el motiu pel qual vaig entrar en política i en concret a CDC el 2003, perquè m’oferia dues coses que no m’oferien els altres: confiança i seriositat, requisits necessàris per a invertir esforços en un projecte polític, però, des de 2003, han canviat moltes coses.

Els vells social-demòcrates del partit han anat desapareixent i hem deixat les cadires a tecnòcrates i els que coneixem com “Estudis en”, estudis però res acabat, ni carreres ni cursos, els que durant anys només han fet partit i que acaben essent petits tumors perquè depenen del partit, esclaus, seguidors, a crítics, interessats... ja sabeu que en penso, doncs ho vaig dir ben clar al XIVè Congrés de CDC amb la meva esmena per a que els joves no poguessin obtindré càrrecs que els permetessin viure del seu sou i que no va ser aprovada (El president de la mesa era en Ramon Camps, un d’aquests ni-nis que fabrica la política).

Però entrant en el tema. El perquè d’aquesta sorpresa electoral.

És molt fàcil, però, primer, voldria fer un incís sobre la campanya: ha estat arrogant, buida, del què sap que guanyarà sense baixar de l’autocar, i el misticisme, el “Jo puc” no agrada a Catalunya que som més de, “Fem-ho”; de l’humilitat. Mireu el Barça.

Crec recordar que, en Juli Cesar, quan entrava victoriós a Roma, el rebien amb grans fanfàrries. El Cesar anava a una quadriga i, darrera seu, tenia un esclau que li sostenia la corona de llaurer i li repetia: “No ets un Déu”. No hi ha dubte que en aquesta campanya ens ha faltat l’esclau.

Però, perquè hem perdut? Siguem sincers, perdre 12 escons es perdre, per molt que al final governem. La resposta és molt fàcil: no ens l’acabem de creure, ni al president ni al partit. Ens genera dubtes. Traieu la bandera i només hi ha un gran signe d’interrogació.

Recordeu una de les primeres enquestes que es van fer? Evidentment, no. CIU treia una majoria més àmplia que la de 2010 però, sorprenentment, a la pregunta: “Confieu que Artur Mas arribarà fins al final en el dret a decidir?” El 65% de les persones van dir que no.

I per què la gent no creu en CIU? Per què dubto jo? Perquè no em crec que les polítiques econòmiques dutes a terme i la certesa que n’hi havia de noves planificades que tampoc puc acceptar, encara que entengui perfectament que cal ajustar la despesa, doncs algunes retallades acaben tenint un tuf a interès no-general que posa els pèls de punta. M’explico: quan algú posa a Boi Ruiz de conseller de sanitat és indicatiu de cap a on aniran els trets. I no diré més al respecte.

És cert que el tripartit va gastar massa i que tenim menys ingressos, però les retallades en serveis públics no es poden fer per percentatges ni tisores, sinó amb bisturí.

La gent, no és ruca, i veu que les retallades només perjudiquen a uns i que l’elit política del país no es veu afectada: quants polítics o ex polítics estan cobrant per no se sap què? Quants assessors tenim als partits polítics? Cal aquesta estructura obesa de l’administració? Necessitem els consells comarcals? És necessari una Oficina Antifrau com la que tenim? Cal que es paguin tantes dietes? Perquè, en el fons, no és només sous i dietes d’endollats i militants, sinó els despatxos, les secretàries... despesa que paguem i no sabem per a què i que, quan examinem les biografies dels càrrecs, descobrim al·lucinant, que, qui més qui menys ha sigut regidor del seu poble.

Però clar, això no ho podem tocar. Als nostres no, i quan dic els nostres, parlo dels nostres del PSC, d’ERC, d’Iniciativa, del PP, perquè en aquestes coses, tots som uns, tots hem d’agrair la feina feta a algú i de recompensar la seva fidelitat. Tots tenim molts “estudis en” que paguen religiosament la quota i que s’han deixat la joventut a les grades dels mítings.

On està allò que ens explicaven els vells Convergents? Del país amb els millors serveis per a que tothom es sentí orgullós del seu país? La gent entén moltes coses, i ara, tenen clar que el sistema fa fàstic, i que nosaltres en som còmplices, per no dir actors principals. Madrid té molta culpa, però nosaltres en tenim més per haver-nos espanyolitzat en el pitjor dels sentits. Oasi Català? Model de la transició, el dels silencis i complicitats, el de: tu no aixequis la catifa...

I no ens refiem: els farmacèutics saben que es vol implementar un nou sistema de salut, i els hospitals van plens de les privatitzacions del Clínic, Bellvitge i així anar fent. Rumors que no han estat replicats ni negats!

Si no es neguen aquests rumors, s’aplica aquell principi de: Qui calla atorga! I mira que us puc assegurar que posaria la mà al foc que els hospitals i tot plegat es pot gestionar infinitament millor i que, quan aquesta gent es queixa emparant-se amb el bé públic i els drets, ho fan, bàsicament, defensant els seus privilegis, però d’aquí a trinxar els serveis bàsics hi ha un Paris-Dakar.

Tampoc ens refiem sobre el procés sobiranista, doncs el virus del dubte i la mal fiança ja el tenim a dins: i si votem i desprès retallem coses que no s’hauriem de tocar i a sobre no es fa el referèndum?

S’han acabat els xecs en blanc, i suposo que, alguns que hem votat a ERC, ha estat per assegurar-nos que el referèndum es farà, que CIU no podrà fer la puta i la Ramoneta i que algú l’empenyerà a fer el que ha de fer, el que ha promès i que no continuarà eliminant carn al nostre Estat del benestar.

Si. He votat perquè CIU tingui un cangur, allò que surt a les pel·lícules, l’agent de la llibertat condicional, perquè vigili a CIU. Trist, oi? Més per a mi que creia en el partit. De fet, encara hi crec, en la majoria de militants de bona fe que avui esteu deprimits i abatuts, però no amb el funcionament.

Sé que sona dur, però, recordo, en aquelles eleccions autonòmiques on guanyàvem però no governàvem, que veia a companys estranyats dient: “Però com és això?” Gent que tenia famílies convergents, treballava amb convergents i vivia en una plenitud convergent, que era incapaç d’entendre, que el seu món no era el real, sinó un més dels molts mons que configuren la societat.

Companys, la gent no és estúpida. Us demano que penseu, que dubteu, que mireu des de fora, que critiqueu, que veieu que la millor forma de servir al país es pensar i no seguir encegats. Catalunya no serà lliure ni prospera només amb CIU. No hi ha un complot ni enemics. Nosaltres som els nostres propis enemics.

Pregunteu-vos perquè la gent no es refia de nosaltres. Per què la gent no creu en els partits polítics. Escolteu el que diuen partits com Ciutadans i les CUP i veureu que part del diagnòstic que fan és el més acurat i entendreu perquè guanyen vots.

El catalanisme ha estat una de les forces que ha modernitzat i democratitzat l’Estat Espanyol, però avui, és una peça anquilosada i acomodada, ha perdut el tremp de la modernitat, de voler canviar les coses, perquè aconseguir l’Estat propi no serà un canvi si el constituïm sobre les bases oxidades de la nostra vella autonomia.

Siguem exemplars i pensem en com volem que sigui el nostre país i perdoneu la meva infidelitat, l’he fet amb el convenciment que era el millor pel país, amb qui crec, he de ser fidel.

Eleccions 2

M’agradaria ser estranger, algú de França, Alemanya, Regne Unit, d’un lloc des d’on poder observar la campanya electoral de les eleccions més importants des de fa trenta anys, les que poden configurar el futur del nostre país.

I el preguntareu el perquè, però la resposta és molt fàcil, des de fora deu ser divertidíssim, des de Catalunya només es tenen ganes de plorar, més o menys lo que digué el Rei de les Espanyes, que Espanya des de dins feia plorar però que des de fora ja era una altra cosa.

Primer de tot, tenim CIU que fa una campanya electoral tan sobrada, tan messiànica, com si CIU fos el Moisés que ens guiarà a la terra promesa, amb aturada a Montserrat, on la Moreneta gravarà la Constitució del nou Estat Europeu.

No només això, sinó que, essent un tema que em preocupa força, cadascú té certes fixacions vitals, he intentat entendre que es diu al programa electoral sobre el model sanitari i la conclusió és que no ho entès. Pots entendre que serà públic, però també que, com diuen els rumors, es privatitzarà. La primera definició m’agradaria, la segona m’aterra, doncs, del procés de privatitzacions viscut a Espanya, el que ha quedat clar és que privatitzar no suposa cap benefici a part dels propietaris de l’empresa gestora.

El PSC sembla la gallina que corre sense cap parlant d’una cosa que no existeix a unes persones que no ho volen, fent equilibris per no ser tant dolents com el PP però tampoc semblar catalanistes, fent la puta i la ramoneta però cegats de crack. I per si els resultés prou difícil fer equilibris, de tant en tant surt una Chacón, un Montilla o un Iglesias, Zapateros parlant de la soledat de Mas (Si, ell, el que es va quedar més sol que la una) qualsevol a fotre cullerada i enviar-los al banc del PP, comportant que, a l’instant, altres membres del partit hagis de criticar i matisar el que diuen els seus compañeros.

Amb el PSC tinc la impressió que veig al Dr. Strangelove, el científic nazi de Telèfon Roig de Kubric, que, de tan tant li sortia la vena Nazi arribant a intentar-se matar a si mateix.

EL PP és espectacular, no és que vagin a matar, a el estoque limpio, sinó que van perseguint barretines a canonades, amb imatges com la Camacho amb una residència d’avis explicant-los que si sóm independents no cobraran la pensió, el pròxim pas es anar a les guarderies a explicar que si sóm independents matarem als reis Mags.

O l’ex portaveu d’Aznar, el senyor Miguel Ángel Rodríguez que ens va dir sectaris, o les cops d’Estat del ministre d’exteriors que parla i l'espifia, o l’espanyolització del ministre Werd, o que obligarem a catalanitzar els noms o Vidal-Quadras dient que el Català mig és un gos... Faria riure si no fos perquè aquesta xusma cobra diners públics. Bé, ells i els seus diaris com El Mundo.

ERC que hauria de ser el vot útil dels que no ens acabem de refiar de CIU però que no sóm prou d’esquerres per anar a les CUP, però clar, entre fotografies d’en Junqueras amb posició de Colom assenyalant Itaca amb una senyera a la mà i la bandera Europea sobre el braç estès com si fos Juli Cèsar al circ Romà a punt de condemnar a mort a un gladiador, no ajuda, o que Alfred Bosch a Madrid, quan el president del govern compareix per primer cop en més d’un mes, recent arribat d’una reunió a Brussel·les, li pregunti que si admetria la independència de Catalunya mostrant una papereta amb un SI escrit. Seriositat fluint per tots els porus.

ICV aquests en la seva línia de: “no visc en el món real” amb la teoria que jo no comparteixo de que apujant la pressió fiscal als rics i l’impost de successions, ja nedarem sobre el dòlar. És fals. A major pressió fiscal menys ingressos, però els senyors, com que no deuen haver treballat en el món real, creuen que si s’apugen els impostos, els “rics”, els pagaran, quan, realment, no només no pagaran el que haurien de pagar, sinó que ho faran menys que abans de l’augment de l’impost. Però bé, en la seva continua il·lusió psicodèlica.

Ciutadans, només cal veure l’acte d’inici de campanya destruint un “mur de Berlín” que volem posar els catalanistes per a aïllar-nos del món i dels nostres germans no nacionalistes d’Espanya, o un dels seus ideòlegs dient-li al President Mas, directament, malalt. Quina nassos!

 

Tot això, junt amb el sainet dels militars, la Duquesa de Alba, els Cardenals i les trenta teories de si estarem o no dins la unió. Els amics Europeus s’ho deuen passar bomba amb nosaltres.

Eleccions

Els parits ja escalfen motors, si és que alguna vegada els apaguen. Fa ferum de campanya electoral, si és que no en fa sempre, i davant la mandra electoral del poble i les poques ganes d’escoltar els arguments de sempre, ja veiem missatges i consignes, però, lluny d’això m’agradaria fer unes consideracions.

Sembla ser que aquestes eleccions es plantegen, bàsicament, com les últimes autonòmiques, les que, si els resultats ho permeten, obriran la porta a un referèndum d’autodeterminació i, per tant, tenen el valor que res serà igual desprès del dia 25, o no.

La idea com a catalanista és que guanyin els partit catalanistes obertament independentistes, es dirà que es necessari que CIU obtingui majoria absoluta per assegurar que té prou força per a fer el pas cap al referèndum i legitimar democràticament la posició del president Mas des de setembre.

Ara bé, deixar en mans l’independència a un sol partit? I si degut a això, ens maregen la perdiu quatre anys? Però clar, si el vot catalanista està fraccionat, el president Mas també queda força deslegitimat a fer la consulta, doncs, visualment, la seva proposta no haurà obtingut el suport ampli que el referendaria. No deixa de ser una situació força complicada.

També cal pensar que, amb independència del debat nacional, qui guanyi, l’endemà, haurà de gestionar els deutes de la Generalitat, pagar farmàcies, sous i totes les despeses a les que estem obligats, inclús els bons patriòtics que vencen i els interessos del finançament.

Aquest partit que guanyi haurà de decidir com fa el viu viu econòmic amb la possibilitat que, la situació econòmica es vegi empitjorada si Espanya opta, com a forma de pressió, deixar de pagar, o si, en el cas d’intervenció de l’economia per part d’Europa, ens obliguen des de Brussel·les a més ajustos.

Però és que a més, qui guanyi aquestes eleccions, en el supòsit de poder convocar el referèndum, aconseguir que es celebri i que guanyi el si a l’autodeterminació, té tots els números de dirigir el país els primers temps del nou Estat i influir en les bases del model de la Catalunya independent.

En el món ideal, o sigui, no el de la política Catalana, aquestes eleccions s’haurien d’haver plantejat amb una única llista sobiranista, però es evident que, formada per tot l’espectre i espectres polítics del país, aconseguiríem un sonor bunyol, doncs, perdoneu la meva simplificació, però el govern multiforme no duraria fins Sant Esteve per la singularitat fraticida catalana. Suposo que sempre em sigut més anàrquics i lliberals que socialistes i conservadors.

Independentisme i món real

Em sento superat pels fets, ho reconec. Veig com la política catalana ha agafat un ritme vertiginós desprès d’anys i panys de lentitud geriàtrica i no sé que pensar.

Sembla que ara si, per fi, anem camí cap a un referèndum, i la idea m’encanta, amb independència del resultat, doncs: quan és més lliure un poble que quan pot votar el seu destí? Però a part d’això, m’espanta que amb tot aquest reguitzell de paraules, discursos i esperances no perdem el sentit o la perspectiva de la vida real i immediata.

Perquè per molt que haguem iniciat un procés cap a no se sap on (primer cal veure si es fa el referèndum, desprès a veure que surt i finalment a caldrà saber com ens independitzem i com quedem) existeix un dia a dia, la misèria habitual de la feina i el metro, de l’IVA al 21% i un Estat que fa aigües i en el que, encara, hi estem lligats, ara i d’aquí uns mesos, un Regne que no toca ni quarts ni hores que juga amb la paciència Europea al no decidir si accepta el rescat o no, rescat que, si s’accepta, ens farà plorar llàgrimes de sang en forma de retallades i pobresa (mireu a Grècia o Portugal).

I clar, que si, que està molt bé poder ser independents, jo ho porto esperant des de que tinc ús de raó i corria pel pati de l’escola cantant: “In-inde-independecià” però de moment, això no ens traurà de la misèria, havent de demanar 500 milions d’euros a l’Estat per pagar el dia a dia desprès del famós rescat de 5.000 milions, havent buidat gairebé tot el fons de rescat Estatal per a les comunitats autònomes constituït pels diners de Bancs (alerta), el propi Estat i Loterias del Estado (cagate lorito), tenint uns venciments d’ara a final d’any de 6.300 milions d’euros (un 15% del deute total de la Generalitat) més el venciment d’una de les emissions dels bons patriòtics, que tan equivocadament van emetre el Govern Montilla i imità el Govern Mas, de 2.600 milions més. Un total de 8.900 milions d’euros a pagar en tres mesos i que, caldrà refinançar aplaçant la pilota a d’aquí uns mesos però ampliada.

I espereu, que l’Estat redueix el pressupost del 2013 en 40.000 milions menys (el dèficit total de la Generalitat són 42.000 milions d’euros) i Europa aplaudeix d’alegria, amb la qual cosa es sobreentén que qui ho tutela és Europa en vistes el rescat que arribarà a desprès del 21 d’octubre (les eleccions Basques i Gallegues) per a no perjudicar els interessos electorals del PP, quina gran mostra de patriotisme arriscar-se de nou, perquè ja ho van fer amb les eleccions Andaluses, a enfonsar més l’Estat.

I així estem, nosaltres sota els efectes anestèsics de l’autodeterminació i en Rajoy per Nova York parlant de Gibraltar: quins collons!

Xupitos, independència, Diada i ressaca

El dia 11 de setembre vam sortir al carrer, mediàticament ens van anar donant xupitos per a arribar a la manifestació ja contents amb la bandera de capa. Allí presents, entre bon ambient i banderes vàrem fer les copes, una darrera l’altra, a ritme de Els Segadors, l’Estaca i, inclús, El meu Avi, però l’endemà, en lloc de despertar-nos amb ressaca, el President Mas ens serví més copes que duraren fins al dia 13 mentre pensàvem: “De debò que el President Mas està dient el què diu?” i barra lliure que demà és festa i no cal treballar!.

La Diada ha passat a ser una gran orgia de banderes i ratafia llarga com un comiat de solter però sense anar disfressat.

De sobte, sembla que la nostra autoestima està pels núvols, com si desprès d’anys de no menjar-nos un torrat, de sobte, en plena nit de festa independentista ens haguéssim liat amb algú i aconseguit que ens agregués al Facebook!

No és que vulgui refredar els ànims, però recordo que la Generalitat no té ni cinc, que els serveis socials funcionen més per la voluntat dels treballadors que pels recursos, que el nombre d’aturats fa feredat i que encara estem dins d’Espanya, i hi estarem una temporada, i que aquest magnífic Regne al que estem cosits, ja ens ha informat que, si no aconsegueix que l’economia creixi en breu, l’Estat no podrà pagar les prestacions socials: alerta jubilats i aturats, perquè no té pinta de que l’Estat creixi (a part del nombre d’aturats i endeutament).

Tinguem presents que el Ministre d’Economia també ha dit que caldrà fer més reformes, com si fos un pernil, han anat laminant l’Estat del benestar i ara, ja pelat, el fotràn per a fer caldet de Nadal a veure si l’aigua agafa gust.

Per tant, anem amb calma, no fos cas que, demà tinguéssim la ressaca de la nostra vida.

Ei! No dic que no estiguem contents, sinó que siguem conscients que, per molt que ens haguem embolicat amb algú i ens hagi agregat al Facebook no vol dir de que ens hagi canviat la vida a millor.

Siguem covards

Entre les nostres virtuts col·lectives de país no es troba la valentia. Som tirants a covards, a enutjar-nos, emprenyar-nos, però no disposats a fer cap acció contundent, no fos cas que perdéssim bous i esquelles. Som dels que quan ens insulten només posem mala cara; més val marxar amb l’orgull ferit que amb un ull de vellut, perquè, en el fons, tenim mentalitat perdedora i creiem que, si fem alguna cosa sortirem escaldats perquè si. Evita la confrontació i somriu, ser servil t’assegura un plat a taula. Potser és l’instint de conservació, qui sap.

Però mireu avui, quan Catalunya crema i els nostres veïns ens insulten mentre el Ministre d’Economia ha d’anar a fer el pidolaire a Europa perquè Espanya s’enfonsa, quan els mercats no creuen en ella perquè han vist que sota la màscara de fatxenderia no hi ha res, només incompetència.

Espanya serà rescatada o sortirà de l’Euro, opcions que ens faran pobres com rates, serem, de cop com aquells símbols de l’Espanya esplendorosa de principis d’aquest segle: els xavals de vint-i-pocs anys amb samarreta de tiranys i tatuatges als braços musculats que circulaven amb un BMW pagat a base de col·locar totxanes i enguixar parets, i que ara tornen a casa dels pares embargats fins a les seies sense poder pagar, ni tan sols, la quota del gimnàs i amb opcions negatives de trobar feina.

I som tant covards que hem de fer alguna cosa, doncs, la por a ser pobres de solemnitat, embargats, intervinguts i humiliats ens hauria d’impulsar a una gran acció covarda, la de tocar el dos, la de fugir del lloc de l’accident per a evitar problemes, la de deixar que Espanya mori durant la travessa del desert, perquè, millor un cadàver que dos, sobre tot si el segon és el nostre.

Hi ha opcions a més de continuar remant en una barca que s’enfonsa i cal posar-les sobre la taula, cal ser covards una vegada més. Si cal disfressar-nos de dona per a escapar del naufragi és fa, si és necessari robar-li el flotador a un nen es roba.

Espanya no es mereix que ens enfonsem amb ella, no cal ser solidaris fins a la mort, fins a la pobresa, doncs la nostra relació no és d’amor, ja ni tan sols és d’interès, és d’imposició.

Enfonsis Espanya i que les rates abandonin la pell de brau les primeres i que, aquesta vegada, siguem rates Catalanes.