@jordi: #roses cibernètiques i #e-books per tutti quanti

És Sant Jordi i, avorregats com som, comprarem llibres i roses. Sobre els llibres, si sou com jo que en compro per a mig any (hibernació lectora), el dia 23 d’abril resulta ruïnós, essent encara pitjor si tens parella ja que estàs obligat ex lege a regalar una rosa (o més), que precisament barates no són, i un llibre (no fos que s’interpretés la rosa com un senyal de masclisme).

Els llibres són cars, sobre tot aquells que llegeixes un cop i saps perfectament que mai més no l’obriràs, o els que compres i a les deu pàgines està sentenciat a no ser acabat. També ocupen espai (no vulgueu veure com tinc els llibres col·locats, sembla un tetris de papers relligats), per això, la idea del llibre digital fa gràcia.

És més barat, no ocupa espai i no cal tenir-lo davant teu recordant-te constantment que els vint euros que has pagat han estat llençats a la prestatgeria, però... però sóc un romàntic tradicionalista.

Com passa amb els diaris del diumenge, no té cap gràcia llegir-los per internet, ni tan sols pots fullejar-lo. No hi ha el plaer de la lletra impresa que pots tocar, l’olor de la impremta dels nous i a vell dels antics, la història que explica cada plana i les cobertes, de les mans que l’han tocat i els ulls que l’han mirat.

De tant en tant agafo una edició que tinc de Operación Trueno de Ian Fleming editat per Bruguera cap a principis dels setanta, la portada groga esta malmesa, les planes son marronoses i la lletra ballarina apretada d’incòmode lectura, o la col·lecció de l’editorial El Molino d’Agatha Christie de quan jo tenia quinze anys, o els volums de tapa dura vermella de les obres de Pla, els obro i fullejo sentint l’olor, aquell regust ranci que desprèn, l’ànima temporal dels que l’hem llegit, o deixat embriagar pel significat de les lletres unides formant paraules despertant la nostra imaginació, i que, per tant, formen part de nosaltres com una cançó o un paisatge. El record d’un moment i uns sentiments, com una foto escrita.

Reconec que he llegit en format digital, uns quants llibres de Vázquez Montalbán, i el format m’ha permès llegir al metro i altres llocs incòmodes, però, he de reconèixer que no he gaudit tant les històries com les de paper, no sé perquè, com si el fet de llegir píxels refredés la història, potser perquè, com en tot, la tecnologia apropa i facilita les coses, però les deshumanitza tant que, sincerament, no sé si val la pena. O és el mateix una rosa que una ciberrosa? Serà que sóc un antiquat (que també).

L'art de no prendre's seriosament

Tot el que feia semblava senzill i espontani, com si no calgués preparar-se o esforçar-se. Arribar i moldre. Una d'aquelles persones que ens fan creure que la seva vida resulta fàcil i còmode. Per això se’l coneix the king of cool.

Dean Martin era això, el paradigma de crooner italo-americà, el cantant de veu sedosa que difícilment es prenia seriosament el que cantava. Com molts de la seva època era fill d’immigrants, humil, amb un futur de simple treballador o embolicar-se amb la màfia (feu contraban d'alcohol) però ell volia ser com el seu ídol Bing Crosby, cantar, ser aplaudit i viure bé.

Ho provà en clubs però l’èxit no arribà fins que conegué a Jerry Lewis cap a l’any 1946 amb qui formaria un dels duos còmics més coneguts d’Amèrica: espectacles en directe, programes de radio i cinema (My Friend Irma). Martin era el galàn seriós que cantava balades (the stright man), Lewis el còmic.

Durant una dècada d'èxit treballaren plegats fins que arriba el divorci del que tothom apostava que el més mal parat seria Martin ja que, de cantants empalagosos ben plantats, n'hi havia centenars aquells anys, però estaven equivocats: Dean Martin va veure clar que per a tindre èxit havia de ser diferent als altres cantants. Aquest toc diferent l'estrena a la que seria la seva casa per la resta de la seva carrera: Las Vegas.

El pati de butaques de Sands Hotel estava ple d'estrelles del món de l’espectacle esperant veure al nou Dean Martin i no marxaren decepcionats. Des de aquell moment incorporà acudits i la posada en escena del personatge de borratxin simpàtic que apareixia a l'escenari fent tentines amb el got i el cigar a les mans, passejava desorientat fins que, sorprès s'aturava davant del micròfon i titubejant deia: "que hi fa tanta gent a la meva habitació?" i arrencava amb alguna cançó amb lletra adaptada "cada cop que plou, plou bourbon del cel..." o “No m’importa si el sol no brilla quan és l’hora de fer la copa”.

Comença l’època de l’èxit, dels àlbums de estàndards (Pretty Baby, This Time I’m Swingin’!) els discs d’aires llatins (Cha-Cha-Cha D’Amour), del Rat Pack, les festes amb dones, la màfia, Marilyn Monroe, la família Kennedy, Las Vegas. Canvia de companyia discogràfica i acompanya a Sinatra a Reprise, és l’època del ring-a-ding-ding, del swing, quan ell i els seus amics estan en el lloc més elevat de l’èxit. No hi ha ningú més gran que ells.

I de sobte el món canvia, el Rock & Roll s’imposà i els esmòquings deixen pas a un nou món, però Dean Martin continua essent un personatge ben conegut, el 1964 comença a fer un programa de televisió que dura en antena gairebé deu anys, on ell rebia als seus amics de la seva època i gent nova amb qui cantava i feia bromes vestit amb impol·luts esmòquings i cigars i encara és capaç de mutar dels estàndards al pop obtenint èxits com “Everybody Loves Somebody” desbancant als Beatles del numero 1 el 1964. Des de llavors la comoditat: discs rutinaris de pop country, pel·lícules poc serioses.

No era un cantant excepcional, tenia bona veu sedosa i potser el fet de no prendre’s seriosament el diferenciava de la resta de cantants perquè oferia una simpatia que atreu a l’oient, cantava cançons d’amor però no per a les noies, entendria a les senyores i alhora aclucava un ull còmplice als senyors com dient: “Jo la preparo, tu remata”.

Diu la llegenda que Elvis Presley era un fanàtic de Dean Martin i que l’imitava a la perfecció. Compareu It’s Now Or Never d’Elvis amb O Sole Mio de Dean Martin o les versions de King Of The Road.

Per a gaudir-lo en tot l’esplendor busqueu el disc en directe: Live in las Vegas o els vídeos penjats a internet del seu programa de televisió.

No ho esguerrem!

Diumenge fou un gran dia pels catalanistes i ho hauria de ser per a tot demòcrata. El poble s’ha organitzat tot sol per a preguntar-se sobre el futur de Catalunya i la participació ha estat prou bona.

Diuen que un 21% no és res, però obliden que hi ha partits que governen amb menys vots i que dins de governs hi han hagut partits polítics que, amb un percentatge inferior a la meitat, han influït en les politiques del país, de les ciutats i pobles.

Aquesta consulta ha tret el millor de nosaltres, aquelles virtuts que sembla que haguem anat perdent al llarg dels anys, segurament per la homogeneïtzació amb Espanya, la virtut del poble que actua per a si mateix, que treballa per a un projecte amb empenta, seriositat i alegria, els valors que han permès que el país sobrevisqui al llarg dels anys amb més o menys llibertat i autogovern.

Cal agrair a tota aquesta gent la feina feta amb total desinterès, perseguint un somni, invertint una cosa més important que els diners: el temps.

Persones que han sacrificat hores de feina, moments amb la família o de descans per a treballar conscients que, si la consulta a Barcelona era un fracàs, la causa independentista ja podia tornar, de nou a l’ostracisme.

És necessari dir-los que ens han mostrat la nostra millor cara; la de un país viu, amb ganes i capacitat que ens recorda qui érem i qui hem de ser.

Espero que aquesta feina, la suma d’il·lusions, no acabi o la malmetin, que continuí, que aquesta gent segueixi, des de la transversalitat, en contacte treballant per la independència del país perquè, si una cosa ha quedat clara al llarg de la nostra història, és que les fites les ha aconseguit el poble, no la política.

Si la política no avança, caldrà, doncs, arrossegar-la, cadascú des del seu lloc però amb el mateix anhel de llibertat.

La política que no fem nosaltres la faran en contra nostra

Joan Fuster deia que la política que no fem nosaltres la faran en contra nostra. 

El silenci resulta una expressió positiva per al polític i negativa pel ciutadà, recordem unes declaracions desafortunades del President Montilla quan li preguntaren sobre l’alta abstenció a unes eleccions. Deia alguna cosa com que, si no votaven era perquè estaven contents amb el que hi havia.

El no votar suposa conformisme i desídia, desinterès, i por molt que el “no vot” es realitzi com a protesta, no serveix per a modificar actituds politiques que haurien de canviar perquè no té una traducció real en escons ni decisions.

El vot és una acció positiva en contraprestació a l’abstenció que és negativa, el vot suposa la voluntat de participar en la rex publica i que no comporta la renúncia a la protesta, pot ser perfectament un “no en el meu nom”.

Molta gent pot veure les consultes sobre la independència com una cosa feta entre un grup d’amics que s’avorreixen (o grup de frikis) que no té validesa i que, per tant, no cal fer l’esforç ni d’introduir el vot a l’urna.

La consulta té raó de fer-se perquè només muntar-ho suposa que la qüestió (entesa com la independència de Catalunya) està a primera plana de l’agenda política. Recordem que l’agenda política son aquells temes que en principi son els principals a seguir per l’acció política i que, en molts casos, tenen més interès polític que ciutadà (recordem el Fòrum de les Cultures i, inclús l’Estatut).

Cal votar perquè una participació massiva suposa un missatge, amb independència del resultat, a la classe política per a que entenguin que el poble vol participar de la política, que no es conforma amb posar un paper dins l’urna cada quatre anys i dormir el son dels justos i que, qui marca l’agenda, és ell.

Diumenge 10 d’abril cal votar.

Rillette mon amour!

Mai és tard per als descobriments culinaris, per l’alegria de trobar un sabor i una textura que et fan embogir i modificar el llistat de preferències alimentàries.

No sóc un gourmet, però el menjar bé m’encanta, és un gran al·licient de la vida: compartir una bona taula, amb bon menjar, un excel·lent vi i bona companyia.

Deu fer un any o més em portaren a un la Viblioteca al barri de Gràcia, un local dels que resulta difícil descriure. S’hi pot menjar però no és un restaurant, és un lloc on gaudir alimentant-se i beure, sobre tot això darrer d’aquí ve la ve baixa del nom. 

És on s’hi menja per hedonisme més que per gana, on el plaer per la simplicitat alimentaria es converteix en capritx. La idea principal es gaudir d’un bon vi i acompanyar-lo amb menjar igual de senzill i saborós que la beguda: foie gras, embotits, formatges, olivades, mojama (l’han tret de la carta)... un plaer pel ventre, inclús els postres, fins hi tot quan no tens gana (llàstima que no posin tomàquet al pa).

Fou allí on vaig descobrir la rillette. 

He d’avançar que jo sóc un enamorat del foie gras, per molt que es consideri políticament incorrecte esbombar als quatre vents que en menjo i que, a més, m’encanta. Per això, i la meva debilitat pel que sona a francès, que no els francesos, quan em proposaren provar el “paté del pobre” vaig acceptar.

He d’avançar que no se li diu “de pobre” pel preu, sinó per l’aspecte. Si el foie gras és llis, la rillette pot semblar filosa, com tonyina amb oli d’oliva, per tant, té un aspecte menys refinat.

La diferència entre un i altre és que la rillette s’elabora amb carn i grassa sotmeses a una llarga cocció, en principi es feien amb carn de porc, però avui en dia se’n troba de qualsevol animal o peixos com l’ànec i el salmó.

S’agafa la carn sencera o torcejada amb la grassa, cal que la carn es cuini amb el seu propi greix a foc lent durant  unes sis hores aproximadament fins que la carn es desprèn de l’os i es desfaci fàcilment i, en alguns casos, rematar-ho amb alguna espècie o licor.

No cal ser molt observador com per a deduir que la rillette és força calòrica, però val la pena provar-la, el gust és suau, com el propi tacte i acompanyat de un bon vi negre és sublim. És d’aquell menjar senzill de preparar (perquè ja està fet i només cal untar sobre una torrada) i satisfà com el més elaborat sopar.

Podeu trobar la Viblioteca al carrer Vallfogona 12 (08012) de Barcelona 

Per a comprar-ne, la de La Bonne Maison és artesanal, n’hi ha d’oca, ànec, porc....

Somni

Quan la foscor davalla
pel pendís del ponent,
tot l’estany és un càlid
cigne d’argent.
I va lliscant suau
amb riure blau.
Qui sap on va?
Va a somniar!
Ai quin neguit!
Ai veus dins el vent!
Tot es mou! Quin brogit!
-Vels de misteri-
Com joncs florits,
els estels van quedant adormits.
I llavors el vol estrany
de les fades, emprena l’estany.
Quina cançó
d’aigua i espant!
Les fades van fent, tot dansant,
claror!
Sota els desmais s’han dat la mà
en sardaneig.
Fades i estany, cantant l’amor.
La nit és com un gran cor.
Quin màgic encís hi ha pertot 

quin dolç encant!
L’estany somriu. Resta tot,
dins la nit, somniant!
I les ombresd van lentament
vestint l’estany.
Les formes vagues, tot passant,
van estenent sobre l’instant 

l’encís.
I l’aire es torna una cançó;
l’estany és tot tremolor.
Ai quin esguard feliç
amb riure tot blau,
té l’estany.
La lluna vindrà 

i l’estany veurà
la gran llum;
Ai, la llum del bell son;
la llum de les fades dansant;
secrets de totes les nits, l’esclat
del somni esperat.
Quin delit, quin frisament, 

fades blanques com l’argent!
Van ballant sota els desmais
ai quina vivor.
Tot són ales dins la nit,
tot és cant, tot és neguit.
L’estany blau, en somni dolç,
somriu adormit. 

Autor de la Música: Saderra i Puigferrer, Manel
Autor de la Lletra: Pont i Bosch, Manuel

Bell i breu somni del record.

A vegades no l’acabem d’encertar....

Moltes vegades, quan volem fer moltes coses, demostrar que podem tenir idees i empenta per a dur-les a terme perdem el nord.

La pressa és mala consellera i provoca que algunes vegades l’espifiem, que parlem massa, que prediquem coses que al final no seran o que seran a mitges, propostes que haurien de ser i no acaben de fer-se, d’explicar idees que acaben essent pseudo-utopies.

Està molt bé tindre il·lusió per a fer moltes i grans coses i voler-ho explicar, potser per a col·locar medalles que no s’haurien d’esperar.

Cal reconèixer que hem pecat de supèrbia i hem fet errors d’aprenents quan ens creiem mestres, i que si bé no ens deixen la possibilitat d’equivocar-nos, nosaltres els hem donat la possibilitat de donar-los blat per a fer pa.

Paciència per a uns i cura per a nosaltres.