El votant, com a consumidor, sempre elegeix la marca original

Ja vaig escriure en un post que, part de la davallada electoral de CIU a les darreres eleccions, creia que venia de la desconfiança que causa la federació a l’electorat. Això provoca que alguns votants prefereixin assegurar que CIU farà el que ha de fer amb la fulla de la guillotina sobre del coll aguantada per ERC.

Però avui crec que hi ha altres factors.

És cert que CIU ha trepitjat molts ulls de poll amb les retallades, no sé si molts funcionaris estan molt disposats a votar a qui li treu la paga extra i que ha tingut una més que important col·lecció de cagades que han esgotat tot el crèdit que tenia el partit, més ràpid que el President Maragall i el Tripartit va esgotar el crèdit de la Generalitat.

Sembla ser que CIU, per no dir CDC, quan s’escora cap al sobiranisme, perd vots, però no crec que siguin dels unionistes, sinó dels sobiranistes, doncs mentre l’independència ha estat una utopia (no dic que ara sigui real i palpable) CIU era el partit nacionalista seriós en contraposició a ERC que eren els eixelebrats i, desenganyem-nos, els catalans no som ni eixelebrats ni d’extrems, per molt que ens pugui seduir l’idea.

Però ara, l’independentisme és un tema “normal”, i qui ho defensa no són sonats ni il·luminats, sinó persones normals amb la seva feina normal, inclús Esquerra sembla un partit “normal”, o sigui, seriós, alhora que CIU s’ha convertit en un Tripartit de dos partits i diverses famílies.

Però més important d’això, molta gent s’ha passat a la causa sobiranista, i molts que ja ho eren han vist que és possible i que ja no és un somni i, per això, es passen a qui venia el producte independència abans, això és, ERC.

Quan s’ha d’anar a comprar el pa de motlle, si no és per qüestió de diners, és possible que comprem Bimbo, o que demanem Coca Cola en lloc de “Refrec de Cola”, perquè, en el fons, els ciutadans/consumidors, sempre ens fiem més de la marca original.

Choriqueso polític

 

Hi ha un plat que pots trobar a molts restaurants mexicans que m’encanta, se’n diu choriqueso, i no deixa de ser una cassoleta de fang amb xoriço cobert de formatge posat al forn, amb la qual cosa, ja us podeu ben imaginar que és de digestió pesant per molt que ho posis dins de tortitas i ho acompanyis de Coronita.

La política sembla, a dia d’avui, com un gran choriqueso: una cassoleta que crema amb tot de xoriço reobert de formatge fos per sobre: a simple vista no té mal aspecte, però quan trenques la capa de formatge fos ens crema, costa d’empassar i, possiblement, ens provocarà una digestió nocturna força pesant.

Vist des de fora, la política és, bàsicament, com una oligarquia privilegiada que tenen uns sous més que decents (consulteu la plana web sueldospublicos.es perquè us posarà la pell de gallina), amb privilegis que la majoria de treballadors mortals no tenim (telèfon mòbil d’empresa Ipads, portàtils, dietes...) i que a més se’ls ha de tractar diferent i perdonar el que al ciutadà no se li perdonaria. Marx estava equivocat, doncs la classe privilegiada ja no és ni la burgesia, sinó la classe política.

Jo no estic en contra de que cobrin un bon sou, estic en contra de que cobrin un bon sou i dietes que resulten ofensives quan hi ha molta gent que no arriba als mil euros al mes (i no parlo de pensionistes, sinó de treballadors “legals”.

De forma indicativa només indicat que els parlamentaris catalans cobren entre 40.201,96.-€ i 100.000.-€ bruts l’any, segons els càrrecs que tinguin, essent el sou mig, d’uns 75.000.-€ bruts anuals (uns 5.357.-€ al mes comptant catorze pagues o 6.250.-€ comptant 12), recordo que el sou mínim interprofessional és de 645,30.-€.

Però el que escandalitza és les dietes per desplaçaments, doncs els que viuen a Barcelona i àrea metropolitana, cobren 20.060,45.-€ en aquest concepte, els que viuen a 80 quilometres 26.081,58.-€, els que viuen entre 81 i 190 quilòmetres 28.000,37.-€ i la resta 28.237,47.-€ (recordo que el parlament els dóna un teletac).

Però no només això pot molestar al populatxo, sinó que es té la percepció, que ser polític és com aquell acudit antic d’obrir la mà dreta i dir “nada por aquí” i obrir l’esquerra i dir “nada por aquí” i llavors, posant la llengua contra la paret de la galta, dir “¿dónde està la bolita?”, doncs el polític dona voltes laborals, comença a un ajuntament, passa per la Generalitat, continua al senat, passa per una Diputació i acaba de Síndic de Greuges o a CAC o al consell d’administració de l’empresa X o a la Fundació Z, o on sigui, excepte fent cua a una oficina de treball.

Fixeu-vos on estan col·locats els ex presidents Espanyols: al consell d’administració d’una empresa privatitzada per ells (OLÉ) i on estan col·locats exministres (si, també a empreses privatitzades i que tenen una posició de domini sobre el mercat Espanyol com Telefonica) i ningú diu res perquè no és delicte, només és lleig, i, per bellesa, els colors.

Jo sempre he demanat que em donessin un càrrec d’encarregat d’escobilles de lavabo de la Generalitat, o sigui, un càrrec d’aquells que ningú sap que existeixen i que, amb el canvi de govern potser no se’n adonen de la seva existència i no et fan fora, això si, revestit amb un nom de vàries línies per a la tarja oficia de l’estil: Director General del Departament de Presidència i Intendència d’escobilles administratives i, evidentment, amb sou de director general (80.589,54.-€).

I molesta veure que el polític tal col·loca al germà a no se sap on, al seu marit-esposa o el que sigui, amb un bon sou i bona feina (Tenim els germans Puig, el Pujol jr., els germans Nadal, els germans Carod-Rovira, els germans Guerra, els germans Maragall, el marit de la Cospedal, la Sra. Botella... i així anar sumant), o com tenen relació de parentiu amb persones que, de sobte, obtenen llicències de televisió o concessions administratives (el marit de la Chacón, el marit del Collboni...), o com acumulen càrrecs remunerats (que si regidor, que si membre del consell comarcal, que si de la Diputació, que si membre del Consell d’Administració de Cementiris de Barcelona, que si membre del Consell d’Administració de BTV, que si vicepresident del Zoo...).

I molesta, sobre tot, que es pugui posar la mà a la caixa i que no passi res, que els processos judicials durin fins l’infinit, que els partits polítics es mosseguin l’un a l’altre per temes de corrupció per a desprès tapar-se les vergonyes de tal manera que, al final, no sabem com acaben aquests casos de corrupció (algú recordava que existia el cas turisme? Algú sap que passa amb el cas pretoria?) i sempre ens queda regust amarg (tenim el famós Gurtel, el vell Filesa, el Pretòria, el de corrupció de Sabadell, el cas Palau, les relacions estranyes d’Iniciativa i Agbar, el cas ITV...) i no passa res: tot es perdonable i justificable, inclús els crèdits bancaris.

Fixeu-vos, un partit polític com es finança (teòricament): subvencions directes, indirectes (a les fundacions dels partits), per les quotes dels militants (a 100.-€ el militant), per les contribucions dels càrrecs electes a través de donacions de part del sou (que desprès es podran desgravar de la renta) i les donacions, però tenen la seu central, els locals territorials, gent que hi treballa i cobra, les despeses d’organitzar actes i pica-piques i les campanyes electorals. Però llavors demanen crèdits per uns imports força elevats que, pel que es veu o no tornen, o se’ls condona (perdona) mentre aquests mateixos bancs embarguen pisos per menys. Això si, cal ser un partit del sistema, doncs els partits sense representació ni tenen ajudes ni crec que els bancs els fiïn.

I direu que clar, la culpa de tot és dels polítics que són dolents i jo us diré que si i no, doncs ells fan el que els deixem fer, i han acceptat que tenen impunitat perquè nosaltres els hem deixat fer i només ens ha preocupat que la política fos un gran basalt de fang quan ens han dit que calia putejar-nos la vida a base d’impostos i retallades, i desenganyem-nos, ells només reflecteixen la moral de la societat en la que viuen.

Ja ho va dir l’economista Gay de Liébana: “Hay demasiado político y poca ciudadania”, o com diu la ja frase popular: “No hay tanto pan para tanto chorizo” i jo li afegeixo que, pa potser no, però aviat no hi haurà, ni tan sols, prou formatge fos.

Sobre la meva infidelitat de vot com a militant de CDC

Com bé sabeu sóc militant de CDC, dels que vàrem entrar al principi de la llarga excursió pel desert del tripartit. També sabeu que he tingut càrrecs interns i inclús representatius com el de Conseller del Districte de Sants.

Els que em coneixeu bé també sabeu que no sóc dels que creuen i que abans de seguir arengues de líders, intento mirar-ho des d’un altre punt de vista, allunyar-me de l’endogàmia dels partits i prendre distància. Potser mai he estat un bon militant, segurament perquè abans de dir si, m’ha calgut preguntar-me el “Per què”. Posar en dubte ha estat, i és, la meva actitud vers la política.

Espero amb aquestes línies, fer-vos entendre el perquè de la meva infidelitat de vot, perquè he votat ERC, i perquè crec que molta gent ha fet com jo.

Sóc independentista. Ho he sigut sempre i fou el motiu pel qual vaig entrar en política i en concret a CDC el 2003, perquè m’oferia dues coses que no m’oferien els altres: confiança i seriositat, requisits necessàris per a invertir esforços en un projecte polític, però, des de 2003, han canviat moltes coses.

Els vells social-demòcrates del partit han anat desapareixent i hem deixat les cadires a tecnòcrates i els que coneixem com “Estudis en”, estudis però res acabat, ni carreres ni cursos, els que durant anys només han fet partit i que acaben essent petits tumors perquè depenen del partit, esclaus, seguidors, a crítics, interessats... ja sabeu que en penso, doncs ho vaig dir ben clar al XIVè Congrés de CDC amb la meva esmena per a que els joves no poguessin obtindré càrrecs que els permetessin viure del seu sou i que no va ser aprovada (El president de la mesa era en Ramon Camps, un d’aquests ni-nis que fabrica la política).

Però entrant en el tema. El perquè d’aquesta sorpresa electoral.

És molt fàcil, però, primer, voldria fer un incís sobre la campanya: ha estat arrogant, buida, del què sap que guanyarà sense baixar de l’autocar, i el misticisme, el “Jo puc” no agrada a Catalunya que som més de, “Fem-ho”; de l’humilitat. Mireu el Barça.

Crec recordar que, en Juli Cesar, quan entrava victoriós a Roma, el rebien amb grans fanfàrries. El Cesar anava a una quadriga i, darrera seu, tenia un esclau que li sostenia la corona de llaurer i li repetia: “No ets un Déu”. No hi ha dubte que en aquesta campanya ens ha faltat l’esclau.

Però, perquè hem perdut? Siguem sincers, perdre 12 escons es perdre, per molt que al final governem. La resposta és molt fàcil: no ens l’acabem de creure, ni al president ni al partit. Ens genera dubtes. Traieu la bandera i només hi ha un gran signe d’interrogació.

Recordeu una de les primeres enquestes que es van fer? Evidentment, no. CIU treia una majoria més àmplia que la de 2010 però, sorprenentment, a la pregunta: “Confieu que Artur Mas arribarà fins al final en el dret a decidir?” El 65% de les persones van dir que no.

I per què la gent no creu en CIU? Per què dubto jo? Perquè no em crec que les polítiques econòmiques dutes a terme i la certesa que n’hi havia de noves planificades que tampoc puc acceptar, encara que entengui perfectament que cal ajustar la despesa, doncs algunes retallades acaben tenint un tuf a interès no-general que posa els pèls de punta. M’explico: quan algú posa a Boi Ruiz de conseller de sanitat és indicatiu de cap a on aniran els trets. I no diré més al respecte.

És cert que el tripartit va gastar massa i que tenim menys ingressos, però les retallades en serveis públics no es poden fer per percentatges ni tisores, sinó amb bisturí.

La gent, no és ruca, i veu que les retallades només perjudiquen a uns i que l’elit política del país no es veu afectada: quants polítics o ex polítics estan cobrant per no se sap què? Quants assessors tenim als partits polítics? Cal aquesta estructura obesa de l’administració? Necessitem els consells comarcals? És necessari una Oficina Antifrau com la que tenim? Cal que es paguin tantes dietes? Perquè, en el fons, no és només sous i dietes d’endollats i militants, sinó els despatxos, les secretàries... despesa que paguem i no sabem per a què i que, quan examinem les biografies dels càrrecs, descobrim al·lucinant, que, qui més qui menys ha sigut regidor del seu poble.

Però clar, això no ho podem tocar. Als nostres no, i quan dic els nostres, parlo dels nostres del PSC, d’ERC, d’Iniciativa, del PP, perquè en aquestes coses, tots som uns, tots hem d’agrair la feina feta a algú i de recompensar la seva fidelitat. Tots tenim molts “estudis en” que paguen religiosament la quota i que s’han deixat la joventut a les grades dels mítings.

On està allò que ens explicaven els vells Convergents? Del país amb els millors serveis per a que tothom es sentí orgullós del seu país? La gent entén moltes coses, i ara, tenen clar que el sistema fa fàstic, i que nosaltres en som còmplices, per no dir actors principals. Madrid té molta culpa, però nosaltres en tenim més per haver-nos espanyolitzat en el pitjor dels sentits. Oasi Català? Model de la transició, el dels silencis i complicitats, el de: tu no aixequis la catifa...

I no ens refiem: els farmacèutics saben que es vol implementar un nou sistema de salut, i els hospitals van plens de les privatitzacions del Clínic, Bellvitge i així anar fent. Rumors que no han estat replicats ni negats!

Si no es neguen aquests rumors, s’aplica aquell principi de: Qui calla atorga! I mira que us puc assegurar que posaria la mà al foc que els hospitals i tot plegat es pot gestionar infinitament millor i que, quan aquesta gent es queixa emparant-se amb el bé públic i els drets, ho fan, bàsicament, defensant els seus privilegis, però d’aquí a trinxar els serveis bàsics hi ha un Paris-Dakar.

Tampoc ens refiem sobre el procés sobiranista, doncs el virus del dubte i la mal fiança ja el tenim a dins: i si votem i desprès retallem coses que no s’hauriem de tocar i a sobre no es fa el referèndum?

S’han acabat els xecs en blanc, i suposo que, alguns que hem votat a ERC, ha estat per assegurar-nos que el referèndum es farà, que CIU no podrà fer la puta i la Ramoneta i que algú l’empenyerà a fer el que ha de fer, el que ha promès i que no continuarà eliminant carn al nostre Estat del benestar.

Si. He votat perquè CIU tingui un cangur, allò que surt a les pel·lícules, l’agent de la llibertat condicional, perquè vigili a CIU. Trist, oi? Més per a mi que creia en el partit. De fet, encara hi crec, en la majoria de militants de bona fe que avui esteu deprimits i abatuts, però no amb el funcionament.

Sé que sona dur, però, recordo, en aquelles eleccions autonòmiques on guanyàvem però no governàvem, que veia a companys estranyats dient: “Però com és això?” Gent que tenia famílies convergents, treballava amb convergents i vivia en una plenitud convergent, que era incapaç d’entendre, que el seu món no era el real, sinó un més dels molts mons que configuren la societat.

Companys, la gent no és estúpida. Us demano que penseu, que dubteu, que mireu des de fora, que critiqueu, que veieu que la millor forma de servir al país es pensar i no seguir encegats. Catalunya no serà lliure ni prospera només amb CIU. No hi ha un complot ni enemics. Nosaltres som els nostres propis enemics.

Pregunteu-vos perquè la gent no es refia de nosaltres. Per què la gent no creu en els partits polítics. Escolteu el que diuen partits com Ciutadans i les CUP i veureu que part del diagnòstic que fan és el més acurat i entendreu perquè guanyen vots.

El catalanisme ha estat una de les forces que ha modernitzat i democratitzat l’Estat Espanyol, però avui, és una peça anquilosada i acomodada, ha perdut el tremp de la modernitat, de voler canviar les coses, perquè aconseguir l’Estat propi no serà un canvi si el constituïm sobre les bases oxidades de la nostra vella autonomia.

Siguem exemplars i pensem en com volem que sigui el nostre país i perdoneu la meva infidelitat, l’he fet amb el convenciment que era el millor pel país, amb qui crec, he de ser fidel.

Un restaurant que és més del que sembla: Can Co

 

A vegades cal fugir de Barcelona, que ens toqui l’aire, i en tardor més si cal, doncs els paisatges muden a uns color entre marrons, terrossos i rogencs que els fan més vius abans de la nuesa floral de l’hivern.

Així doncs, d’excursió cap a Hostalric a veure el seu castell en un dia gris i encapotat, inclús plujós, desprès vàrem dirigir-nos a dinar a La Cellera de Ter, un menut poble que jo no sabia ni que existia, contemplant de camí els passatges tardorencs sota una suau pluja.

El restaurant és diu Can Co, un local petit d’estètica normal, amb això vull dir que ni és rústic ni té aspiració de refinament o elegància que omple els restaurants de Barcelona, no hi ha sofàs ni llums tènues, inclús, no té tovallons de tela.

Com a Barceloní mal acostumat als restaurants d’aparença (la nit anterior havia sopat al Farenheit), d’entrada, vaig pensar que el dinar seria un entrecot a la brasa i uns macarrons, però, per sort, als dos segons, ja tenia indicis de que la primera impressió era totalment errada, just quan la meva mirada va caure en un plat de pebrots del piquillo farcits de brandada de bacallà amb molt bona presència, tot i que a mi, els pebrots, no m’acaben d’entusiasmar, i de camí a la taula vaig localitzar un arròs de flaira magnífica. A vegades, les manies d’aquesta cuina pija d’aparença ens fa jutjar malament les primeres aparences.

No vàrem mirar la carta, directament optarem pel menú de cap de setmana, totalment recomanable pels plats, pel gust, la quantitat i el preu, doncs surt a 18,34.-€ per persona.

De primer demanarem un remenat d’espàrrecs verds amb llagostins, bo i suau, amb els llagostins convenient pelats però amb el cap posat (un toc agradable pels que ens fa mandra la gamba i el llagostí per culpa de la closca), i unes patates farcides de peix amb salsa de marisc que estava deliciós, no era una patata embafadora ni pesant, sense la sensació de menjar patata, lleugerament cruixent i la salsa era terriblement bona i prou generosa, res de comes de colors decorant el plats: salsa per a sucar-hi pa.

De segon salmó amb salsa de cava, excel·lentment cuinat, l’interior del peix estava ben tendre, doncs molts restaurants el serveixen força sec de fora i de dins, i el salmó, com a peix greixós, li escau una cocció que mantingui la seva tendresa interior i part del tacte greixós. Així també un rissotto negre de sèpia, boníssim, i us ho diu un que no és molt de rissotos: ni sec ni pastós, al punt.

Per a rematar, perquè sempre cal rematar un bon àpat amb un postra a l’alçada, que no sempre s’aconsegueix, una crema de maduixes amb gelat de formatge fresc, que jo reanomenaria com a sopa de maduixa, però que entra com aigua i magnífic per a contrarestar el rissoto, i un pastís tebi de xocolata i taronja, com de bescuit o pastís de coca.

La presentació dels plats és acurada, entra per la vista i no defrauda a la boca, un plaer des de que els ulls veuen el plat, seguit de l’oloreta que puja fins als narius i rematat pel gust que exalta la satisfacció culinària.

Reconec que és un lloc que sorprèn i del que no sap greu pagar el que es demana, doncs, amb independència de ser molt correcte, no tens la sensació ni de menjar reescalfat o que algú, amagat, t’estafa amb el menjar servit i el preu cobrat. Senzill i poc pretensiós, és més del que sembla, cosa que no es pot dir de molts altres restaurants.

Restaurant Can Co Avda. Montserrat, 10 La Cellera de Ter Tel. 972 42 25 22

Eleccions 2

M’agradaria ser estranger, algú de França, Alemanya, Regne Unit, d’un lloc des d’on poder observar la campanya electoral de les eleccions més importants des de fa trenta anys, les que poden configurar el futur del nostre país.

I el preguntareu el perquè, però la resposta és molt fàcil, des de fora deu ser divertidíssim, des de Catalunya només es tenen ganes de plorar, més o menys lo que digué el Rei de les Espanyes, que Espanya des de dins feia plorar però que des de fora ja era una altra cosa.

Primer de tot, tenim CIU que fa una campanya electoral tan sobrada, tan messiànica, com si CIU fos el Moisés que ens guiarà a la terra promesa, amb aturada a Montserrat, on la Moreneta gravarà la Constitució del nou Estat Europeu.

No només això, sinó que, essent un tema que em preocupa força, cadascú té certes fixacions vitals, he intentat entendre que es diu al programa electoral sobre el model sanitari i la conclusió és que no ho entès. Pots entendre que serà públic, però també que, com diuen els rumors, es privatitzarà. La primera definició m’agradaria, la segona m’aterra, doncs, del procés de privatitzacions viscut a Espanya, el que ha quedat clar és que privatitzar no suposa cap benefici a part dels propietaris de l’empresa gestora.

El PSC sembla la gallina que corre sense cap parlant d’una cosa que no existeix a unes persones que no ho volen, fent equilibris per no ser tant dolents com el PP però tampoc semblar catalanistes, fent la puta i la ramoneta però cegats de crack. I per si els resultés prou difícil fer equilibris, de tant en tant surt una Chacón, un Montilla o un Iglesias, Zapateros parlant de la soledat de Mas (Si, ell, el que es va quedar més sol que la una) qualsevol a fotre cullerada i enviar-los al banc del PP, comportant que, a l’instant, altres membres del partit hagis de criticar i matisar el que diuen els seus compañeros.

Amb el PSC tinc la impressió que veig al Dr. Strangelove, el científic nazi de Telèfon Roig de Kubric, que, de tan tant li sortia la vena Nazi arribant a intentar-se matar a si mateix.

EL PP és espectacular, no és que vagin a matar, a el estoque limpio, sinó que van perseguint barretines a canonades, amb imatges com la Camacho amb una residència d’avis explicant-los que si sóm independents no cobraran la pensió, el pròxim pas es anar a les guarderies a explicar que si sóm independents matarem als reis Mags.

O l’ex portaveu d’Aznar, el senyor Miguel Ángel Rodríguez que ens va dir sectaris, o les cops d’Estat del ministre d’exteriors que parla i l'espifia, o l’espanyolització del ministre Werd, o que obligarem a catalanitzar els noms o Vidal-Quadras dient que el Català mig és un gos... Faria riure si no fos perquè aquesta xusma cobra diners públics. Bé, ells i els seus diaris com El Mundo.

ERC que hauria de ser el vot útil dels que no ens acabem de refiar de CIU però que no sóm prou d’esquerres per anar a les CUP, però clar, entre fotografies d’en Junqueras amb posició de Colom assenyalant Itaca amb una senyera a la mà i la bandera Europea sobre el braç estès com si fos Juli Cèsar al circ Romà a punt de condemnar a mort a un gladiador, no ajuda, o que Alfred Bosch a Madrid, quan el president del govern compareix per primer cop en més d’un mes, recent arribat d’una reunió a Brussel·les, li pregunti que si admetria la independència de Catalunya mostrant una papereta amb un SI escrit. Seriositat fluint per tots els porus.

ICV aquests en la seva línia de: “no visc en el món real” amb la teoria que jo no comparteixo de que apujant la pressió fiscal als rics i l’impost de successions, ja nedarem sobre el dòlar. És fals. A major pressió fiscal menys ingressos, però els senyors, com que no deuen haver treballat en el món real, creuen que si s’apugen els impostos, els “rics”, els pagaran, quan, realment, no només no pagaran el que haurien de pagar, sinó que ho faran menys que abans de l’augment de l’impost. Però bé, en la seva continua il·lusió psicodèlica.

Ciutadans, només cal veure l’acte d’inici de campanya destruint un “mur de Berlín” que volem posar els catalanistes per a aïllar-nos del món i dels nostres germans no nacionalistes d’Espanya, o un dels seus ideòlegs dient-li al President Mas, directament, malalt. Quina nassos!

 

Tot això, junt amb el sainet dels militars, la Duquesa de Alba, els Cardenals i les trenta teories de si estarem o no dins la unió. Els amics Europeus s’ho deuen passar bomba amb nosaltres.

Eleccions

Els parits ja escalfen motors, si és que alguna vegada els apaguen. Fa ferum de campanya electoral, si és que no en fa sempre, i davant la mandra electoral del poble i les poques ganes d’escoltar els arguments de sempre, ja veiem missatges i consignes, però, lluny d’això m’agradaria fer unes consideracions.

Sembla ser que aquestes eleccions es plantegen, bàsicament, com les últimes autonòmiques, les que, si els resultats ho permeten, obriran la porta a un referèndum d’autodeterminació i, per tant, tenen el valor que res serà igual desprès del dia 25, o no.

La idea com a catalanista és que guanyin els partit catalanistes obertament independentistes, es dirà que es necessari que CIU obtingui majoria absoluta per assegurar que té prou força per a fer el pas cap al referèndum i legitimar democràticament la posició del president Mas des de setembre.

Ara bé, deixar en mans l’independència a un sol partit? I si degut a això, ens maregen la perdiu quatre anys? Però clar, si el vot catalanista està fraccionat, el president Mas també queda força deslegitimat a fer la consulta, doncs, visualment, la seva proposta no haurà obtingut el suport ampli que el referendaria. No deixa de ser una situació força complicada.

També cal pensar que, amb independència del debat nacional, qui guanyi, l’endemà, haurà de gestionar els deutes de la Generalitat, pagar farmàcies, sous i totes les despeses a les que estem obligats, inclús els bons patriòtics que vencen i els interessos del finançament.

Aquest partit que guanyi haurà de decidir com fa el viu viu econòmic amb la possibilitat que, la situació econòmica es vegi empitjorada si Espanya opta, com a forma de pressió, deixar de pagar, o si, en el cas d’intervenció de l’economia per part d’Europa, ens obliguen des de Brussel·les a més ajustos.

Però és que a més, qui guanyi aquestes eleccions, en el supòsit de poder convocar el referèndum, aconseguir que es celebri i que guanyi el si a l’autodeterminació, té tots els números de dirigir el país els primers temps del nou Estat i influir en les bases del model de la Catalunya independent.

En el món ideal, o sigui, no el de la política Catalana, aquestes eleccions s’haurien d’haver plantejat amb una única llista sobiranista, però es evident que, formada per tot l’espectre i espectres polítics del país, aconseguiríem un sonor bunyol, doncs, perdoneu la meva simplificació, però el govern multiforme no duraria fins Sant Esteve per la singularitat fraticida catalana. Suposo que sempre em sigut més anàrquics i lliberals que socialistes i conservadors.

Bond is larger than life!

No sóc capaç de dir quin és el primer record que tinc d’ell, potser perquè sempre hi ha estat. Amb el temps, un se’n adona que els gustos que té de gran ja hi eren de ben petit sense que hi hagi gaire explicació, i ell, James Bond, n’és un, sempre hi és i sembla que sempre hi serà, perquè, com diuen els anglesos “he’s larger than life”.

Recordo la col·lecció de l’editorial Bruguera a l’habitació de l’entrada, de tapes grogues i pàgines ja marrons amb lletra impresa menuda i d’incòmode lectura que mon pare es deuria haver comprat de solter, també els discs de vinil i casettes amb versions no originals de les bandes sonores (sempre acabaven a l’època de Roger Moore) i, suposo, que quan programaven alguna per televisió, a casa, es mirava.

Ell, Bond, és una icona, el classisme que sobreviu a totes les revolucions i canvis, un monument persistent i immutable que persisteix a la segona meitat del segle XX i principis del XXI, prou convulsa i als canvis socials i polítics que han destruït, fins-hi tot, el seu fonament.

Es veure el famós gunbarrel del principi amb les primeres notes del James Bond Theme i saber que estàs a casa, a un espai càlid i conegut. Variarà el personatge amb més o menys fortuna i l’envoltori podrà ser més o menys encertat, però el que realment ens crida a anar al cinema no és tant la nova pel·lícula sinó la necessitat de sentir que podem recuperar al nostre Bond a través de moments, de frases, d’escenes i, sobre tot del James Bond Theme que ha de sonar al llarg de la pel·lícula.

Ara, Bond, seguint els cànons dels temps, és humà i vulnerable, amb dark side i, a mi, em dol, doncs, el meu Bond és el “larger than life”, el canalla sense remordiments, potser massa pla, però que suposa un descans de les vides complicades i unes vacances pagades a una vida fàcil i emocionant on se’t permet tot: estimar, beure, ser cruel, viure la vida i el sarcasme, sense por a ofendre o molestar, sense convencionalismes. James Bond és tan clàssic que resulta revolucionari a dia d’avui on la pulcritud i el políticament correcte suposa una censura moral a vegades massa pesant.

Com trobem a faltar el Bond pla i inclús elegantment groller, el que vestia a Saville Row i que tenia més cara que esquena. No dic que el Bond actual no m’agradi, però que la violència i l’amargor del Bond actual no ens amagui el tradicional sarcasme i easy líving del Bond Conneryià, per molt que, l’original, el personatge de novel·la, és possible que s’assembli més al de Daniel Craig, un home dur amb un cantó obscur, però, avui, tot és tan obscur, que, potser, no cal recordar-ho constantment.