dijous, 26 de setembre del 2013

La Nova Bordeta

 
 
L’altre dia passava pel carrer Constitució sobre les dues del mig dia, feia temps que no hi passejava entre setmana a l’hora de dinar, doncs, només faig aquesta ruta quan surto del jutjat al mig dia i vaig directament cap a casa sense passar pel despatx.
 
El passeig el faig tranquil, sense presses tot i que a l’estiu el sol escalda de mala manera. És un carrer que no ofereix cap atractiu, ni arquitectònic ni comercial, no hi ha res, inclús m’atreviria a dir que el tram que va des de Parcerises fins a Jocs Florals recorda més les carreteres que creuen els pobles, com la C-66 que travessa Corçà i la Bisbal de l’Empordà, que un carrer de ciutat.
 
El costum en aquestes circumstàncies era passar a saludar a la Trini Polo i petar la xerrada uns minuts. Fou precisament en una d’aquelles parades que la Trini em digué que plegava, que es jubilava.
 
La Trini ja no hi és i la pastisseria està a mig enderrocar o reformar, no hi ha la marquesina ni els rètols i l’interior es un passadís fosc enrunat que acaba amb la claror d’un pati, ni rastre del mostrador, ni de les neveres, ni els armaris, ni les merengues de l’aparador.
 
Certament desolat, vaig canviar de vorera amb la mirada buscant alguna cosa física perenne del barri, però en lloc d’això hi havia un solar nou on s’alçava, fins no fa gaire, cases antigues que semblaven sostenir-se dempeus per la inèrcia de la pols de les dècades, una d’elles, la d’en Miquel Gumbau que en els darrers anys donaven l’impressió que era només una façana, com la Petita Maria.
 
Cases enderrocades per a obrir Can Batlló als nous temps; l’enderroc de la vella Bordeta per a donar pas a la nova.
 
Resulta curiós que s’enderroqui tot a la vegada, la Pastisseria Polo, referència del barri des de sempre (la meva mare recorda quan s'inaugurà), i Can Batlló, antic cor de La Bordeta que, de donar vida al barri es va anar transformant en un tumor que gairebé el mata.
 
Potser es necessari enderrocar el passat per a construir el futur, però, a cada mur que cau, edifici que s’enderroca i botiga que tanca em crea l’estranya sensació de pèrdua, d’allunyar-me del meu barri, el de sempre, el de quan era petit, el mitificat. És com l’enderroc del càlid i segur món de la infantesa.
 
És cert que La Bordeta que recordo, la de petit, la de no fa tant, és possible que faci anys que estigui morta, potser en coma i prostrada al llit, i ara, finalment expirarà per a renéixer com l’au Fènix (curiosament la plaça Fènix està a tocar del carrer Constitució, a la Bordeta).
 
I la nova Bordeta neix sobre les restes de l’antiga, de la que li donà vida i a poc a poc l’ha anat matant, Can Batlló, i les coses seran diferents al record mitificat, no sé si serà millor o pitjor, però, sigui com sigui, quan passi pel carrer Constitució miraré on hi havia la Pastisseria Polo i, per uns instants, La Bordeta, serà la que guardo en el record.

divendres, 20 de setembre del 2013

La pregunta no és si estarem a la Unió

A mi l’amenaça de si una Catalunya independent estaria o no dins Europa em fa certa gràcia perquè parteix d’una tara en el nostre ADN democràtic.

Aquesta automatisme, per part de tots, dels que diuen que estarem dins i els que per contra amenacen que ens quedarem fora, no és més que un tic de la manca de consciència democràtica que tenim.

Doncs la pregunta no hauria de ser si, automàticament, serem o no, sinó si voldrem ser-ho.

Si demanem la llibertat de decidir si som o no Espanyols, també hauríem de poder decidir si volem o no, formar part de l’Unió Europea. Si demanem democràcia no ha de ser per una qüestió només, sinó per totes.

El referèndum d’autodeterminació de Catalunya, si som escrupolosament democràtics, hauria de ser el primer de molts referèndums, com el de decidir la nostra pertinença a l’Unió. Un cop l’haguem fet, llavors, si que ens haurà d’importar si som, no som o que som dins l’Unió.

dimarts, 23 de juliol del 2013

El pas per les brases

 
Vivim en un moment de pors, estem en el final d’una època, d’una vida, d’uns esquemes.

És cert que com vivíem i el que se’ns va dir de com seria el futur només era fum, però ara ja ha dissipat consumit, i rere la sinuosa cortina i la distracció de les flamarades de colors només hi ha el gris de la desolació i les cendres i brases que agonitzen.

És cert que no sembla haver-hi alternativa o futur, que sentim la por dins nostre per l’esdevenir, pel no futur d’avui i la manca d’alternatives.

Debatre entre el gris fumat i el no res no és motiu suficient per a restar immòbils a l’espera que d’altres decideixin per nosaltres, que ens prenguin el poc que tenim per a revifar les brases i fer-nos creure, altra vegada, en una il·lusió inconsistent de fum i flames que ens només ens enganya i empresona.

Si, vivim amb por, pensant que hem perdut el que mai hem tingut, esperant que algun dia sigui nostre i enganyar-nos, de nou.

Però ara no hi ha fum ni flames, només brases que cremen.

Aquest fum que ha amagat la claudicació i submissió, que ens ofega sense que en siguem conscients mai ha aconseguit que oblidéssim del tot que hi havia alguna cosa rere seu.

Ara convé creuar les brases, arriscar-se a una cremada o dos, a trampejar l’abisme del negre per a deixar el gris a l’espera de trobar els colors que ens pertoquen i que ens han amagat sempre per a que creguéssim que no hi havia més cel que el gris.

I sortirem de les brases, encara que per l’esquena alguns ens cridin intentant convèncer-nos que la seva terra cremada és l’única alternativa al negre, i respirarem profund, amb aire fresc i renovat que ens dissiparà les pors i, llavors, només llavors, veurem el cel ofensivament brillant damunt nostre i podrem mirar-nos amb un somriure pel camí fet, sense sentir el dolor de les brases i viurem com vulguem, però mai haurem d’oblidar el gris ni les flames creant les nostres cortines de fum, perquè el blau, el nostre blau, l’haurem recuperat per a conservar-lo i, com a recordatori, tindrem les cremades del nostre pas per les brases.

dissabte, 18 de maig del 2013

Pido perdón a España

Pido perdón a España por mentir, por ignorar que siempre nos ha tratado con gentil cortesía, como un hermano más. Para ello una muestra del engaño en el que los Catalanes vivimos e intentamos hacer creer a nuestros niños, mentidas que reinterpretan la verdad.

Quiero mostrarles el amor que siempre ha tenido España hacía Cataluña.

Fíjense que ya fue el gran Quevedo, el del famoso poema del “Érase una vez un hombre a una nariz pegada” quién dijo de nosotros, los Catalanes: 

"Son los catalanes el ladrón de tres manos, que para robar en las iglesias, hincado de rodillas, juntaba con la izquierda otra de palo, y en tanto que viéndole puestas las dos manos, le juzgaban devoto, robaba con la derecha. (...) Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido. (...) Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el conde de Barcelona no es dignidad, sino vocábulo y voz desnuda. Tienen príncipe como el cuerpo alma para vivir y como éste alega contra la razón apetitos y vicios, aquéllos contra la razón de su señor alegan privilegios y fueros. Dicen que tienen Conde, como el que dice que tiene tantos años, teniéndole los años a él. El provecho que dan a sus reyes es el que da a los alquimistas su arte; promételes que harán del plomo oro, y con los gastos los obligan a que del oro hagan plomo. Ser su virrey es tal cargo, que a los que lo son se puede decir que los condenan, y no los honran. Su poder en tal cargo es sólo ir a saber lo que él y el Príncipe no pueden. Sus embajadas a su gobernador cada hora no tratan de otra cosa sino de advertirle que no puede ni ordenar ni mandar ni hacer nada, anegándole en privilegios." 

Pero claro, hoy es distinto, somos peores que en la época de Quevedo, pues imponemos nuestra lengua a los pobres Españoles, marginando a los que no lo saben (supongo que los marginan a los Juzgados), no como España que ha tolerado nuestra lengua como propia, un ejemplo D. José Patiño, el presidente de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno en el 1715:  

Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano”.  

Ya lo dijo el bribón, quiero decir, Su Majestad el Rey: “El Castellano nunca fue lengua de imposición” (que se lo pregunten a Latinoamérica). 

Claro que en el 1715 éramos malísimos, habíamos perdido una guerra en la que queríamos imponer un Rey que hablase Catalán en el trono del Imperio Español que hubiese obligado a los niños a cantar Els Segadors con acento de Vic. A pesar de ello, el ya citado José Patiño nos definía así:  

Que el genio de los naturales [de Cataluña] es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas; prontos en la cólera, rijosos y vengativos, y que siempre se debe recelar de ellos aguarden coyuntura para sacudir el yugo de la justicia. (...) Son [los catalanes] apasionados de su patria, con tal exceso que les hace transtornar el uso de la razón, y solamente hablan en lengua nativa. (...) Que aquel grande orgullo está abatido, y, respetan ya los preceptos de V.M. y la Justicia, no por afecto y amor sino por la fuerza superior de las armas.»" 

Pero volviendo a nuestra lengua/dialecto-molesto que utilizamos para discriminar, mientras España ha sido tan paciente y abierta, véase Carlos III (Real Cédula de Aranjuez de 1768) por la que insiste en el tema con una muestra de tolerancia española:  

"Derogo y anulo todas qualesquier resoluciones o estilos que haya en ordinario, y esto mismo recomendará el mi Consejo a los Ordinarios Diocesanos, para que en sus Curias se actúe en lengua Castellana" y "Finalmente mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, recomendándose también por mi el Consejo a la Diocesanos, Universidades y Superiores Regulares para su exacta observancia y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco." 

Y más tarde, la gran reina Isabel II, esa Reina tan querida y casta, en la Real Orden de 15 de enero de 1867: "En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por el censor interino de teatros del reino (...) en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalize el uso de la lengua nacional, la reina (q. D. g.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España." 

Miguel de Unamuno recogía está obviedad, este amor tan Castizo por lo Catalán, y la feliz, alegre y voluntaria adopción por los Catalanes de la lengua castellana antes de que algún desalmado se inventara el Nacional-Catalanismo (Adolfo Hitler se inspiró en ello), en un discurso en el Congreso de los Diputados (02/08/1932): "Hay que partir, naturalmente, de que la enseñanza, el conocimiento del castellano, es hoy, en Cataluña y para los catalanes, obligatorio, no porque se les haya impuesto, sino porque lo han aceptado voluntariamente y cordialmente, de buena voluntad." 

Y es que además de imponer la lengua, nos hemos inventado con toda maldad una historia antigua ¡propia! Pudiendo compartir la historia llena de grandezas de España, un desgraciado resentido, se inventó una historia paralela, para justificar el Nacional-Catalanismo, quien mejor que D. José Patiño Rosales, intendente general de Cataluña después de la Guerra de Sucesión, 1715 para describir como era la Cataluña de antes de ese cántico al amor territorial llamado Decreto de Nueva Planta:  

Habiendo este Principado de Cataluña por su execrable fellonía y obstinada resistencia perdido sus leyes, constituciones, privilegios y prerrogativas, cesó y quedó abolida con la recuperación y restitución de él a la debida obediencia y entrada de las armas del Rey nuestro Señor en esta Capital de Barcelona, la planta del Gobierno antiguo político, económico y militar de Cataluña." Como indica que nunca se nos impuso nada al termino de dicha guerra: "La porfiada tenacidad de los Cathalanes, en esta última ciega revelion suya, abrió el camino a imponerles la ley, que conquistados por la fuerza de las Armas, y castigada con ellas sus inquietudes, velicosos animos, rinda su dureza, y obstinación con templanza, y su buen uso vaya desterrando el odio y el aborrecimiento, con que siempre han mirado la sugección a otra ley que la de sus usáticos, costumbres,constituciones, privilegios y fueros" ni se prohibió nada: “Como antes todo lo Judicial se actuaba en Lengua Catalana, se escriba en adelante en idioma Castellano o Latín". 

¡Que mente tan mala se inventó esas mentiras de los Usatges, les Corts, las Constituciones y los Derechos! 

Pero fue Antonio Maura quién dio la solución para que dejásemos de ser tan malos, el problema es que nunca se ha querido aplicar: "¿El problema catalán? Sólo es cuestión de cincuenta años de administración honrada". Es por ello que hemos continuado por la mala senda, ya lo decía Manuel Azaña (por hazaña, la suya, o como se cargó la República) "un instinto de rapacidad egoísta se ha sublevado, agarrando lo que tenía a mano (...) en el fondo, provincianismo fatuo, ignorancia, frivolidad de la mente española, sin excluir en algunos casos doblez, codicia, deslealtad, cobarne altanería delante del Estado inerme, inconsciencia, traición (...) Mientras dicen privadamente que las cuestiones catalanistas han pasado a segundo término, que ahora nadie piensa en exaltar el catalanismo, la Generalidad asalta servicios y secuestra funciones del Estado, encaminándose a una separación de hecho" durante la Guerra Civil. Que cerdos y malos somos los Catalanes, ¿verdad? 

Siempre pidiendo y quejándonos D. Alvaro de Figueroa y Torres (Conde de Romanones) (si, ese señor que fue presidente tres veces y no sé cuantas más ministro en ese gran momento de la democracia española como el final del periodo conocido como “reinstauración bribónica”):  

En mi frecuente paso por el Gobierno, he aprendido que la atención de los Ministros ha estado absorbida constantemente por Cataluña; cuando no era una cosa, era otra; huelgas, regionalismo, separatismo, sindicalismo, proteccionismo. Si el resto de España hubiera originado iguales preocupaciones, la vida ministerial habría sido imposible." (Notas de una vida). 

Y a pesar de ello, se nos ha querido, se nos ha respetado y dirigido buenas palabras, como las de José Millán-Astray en la Universidad de Salamanca el 12 de octubre de 1936: ¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí!". (que decir que el bisturí no estaba del todo afilado, cosas de las penurias de la guerra). O las hermosas palabras del Gobernador militar de Barcelona en 1939, el Coronel Antonio Aymat: ¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!" 

Y se nos ha defendido siempre sin fisura alguna como Juan Negrín que durante la Guerra Civil dijo: "No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo... y pueblerino (...) No hay más que una nación: ¡España! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos". 

Por ello pido perdón a España, por su comprensión, amor y paciencia desde los siglos de los siglos, desde que formamos esta gran nación llamada España, desde Adán y Eva (Hispania antes, ya los romanos sabían que la península sería el futuro putiferio de Europa, por eso de la tierra de conejos, ya saben…). 

PS. Como una de las características Españolas no es la ironía, les informo que el texto es irónico, pues ese señor con barba que de vez en cuando sale por la televisión diciendo que es presidente y sus amigos, llevan hinchándome los huevos desde hace días, más de lo normal, por lo que, o escribía algo irónico o bien llenaba dos páginas de insultos, pero claro, el insulto principal, me temo, no se lo habrían tomado como un insulto.

divendres, 10 de maig del 2013

Declaracions suspeses




Quan era conseller municipal ens dedicàvem, entre altres coses a fer declaracions institucionals, els partits les acordaven i el dia de Plenari es llegien en veu alta, i així anàvem aprovant declaracions contra la violència masclista, per la llengua i coses per l’estil. I aquí quedava. Paraules que el vent s’enduia i que quedaven escrites.

En cap cas tenien una transcendència major, era com dir: “El Plenari de Sants està en contra de maltractar a les dones” i tal dia farà un any i tornarem a aprovar la Declaració.

El Parlament va aprovar la declaració pel dret a decidir, que, en el fons ve a dir és que el poble de Catalunya té dret a opinar i decidir coses, sembla de sentit comú, però a les Espanyes neandertals no ho és tant.

En tot cas, el Govern de la Nación (dic així per a no posar Imperial) va recórrer aquesta declaració al Tribunal Constitucional, la qual cosa va fer que, de sobte un no res, unes paraules sense transcendència jurídica, en tinguessin, perquè, si no tenen valor (més enllà de simbòlic) perquè “jutjat-les” al Constitucional? Imaginem que fos una Declaració d’amor, un tribunal la podria deixar en suspens? I una declaració contra la violència de gènere?

Ara el alto tribunal que interpreta y parchea la Constitución a su antojo (o el de los partidos políticos) ha decidit deixar la declaració en suspens, com si fos una llei que tingués efectes reals.

M’explico:

Una llei qualsevol és (gent de lleis, no us arrenqueu les togues) llei perquè amb ella duu aparellats uns efectes. Per exemple:

1.       Si la norma que s’ha de donar 100.-€ a la gent de més de 80 anys, l’efecte és que els senyors de més de 80 anys cobraran.

2.       Si la llei diu que l’empresa ens ha de descomptar diners en concepte d’impost de renta, l’efecte és que l’empresa retindrà els nostres diners.

3.       Si la llei diu que no podem córrer a més de 50 quilòmetres per hora, l’efecte és que ens poden multar.

4.       Si la llei diu que quan comprem una samarreta hem de pagar el preu, l’efecte és que haurem de pagar.

Quin efecte tenia la Declaració aprovada pel parlament? Cap. Ens feia independents? No. Convocava un referèndum? No. És pot deixar en suspens la voluntat d’unes persones de creure o voler una cosa? Evidentment no.

Doncs així és l’Espanya del segle XXI, de Quijotes, Godoys, Conde-Duques, i, evidentment Ducs d’Alba.

dimarts, 7 de maig del 2013

El nou home del renaixement

 
Hi ha uns personatges, només se’ls pot anomenar així, que estan entossudits en crear llengües noves, crear-les per a desprès matar-les a través de l’oblit.

Fixin-se a València (dic València per a no molestar a ningú afegint “Països” o “Comunitat”), fa temps que uns polítics van decidir que allí, a més de castellà (ells en diuen espanyol tot i que, com a llengua no existeix), s’hi parlava una llengua que van denominar com a Valencià per a diferenciar-lo del Català.

Aquí s’inicià un debat polític que arribà als jutjats per a determinar el nom de la llengua i si aquesta era o no filla del Català o no tenien cap parentiu. Sincerament, si han de ser els polítics i els jutjats qui ha de decidir sobre l’existència i característiques d’una llengua, crec que podríem eliminar les filologies d’una tacada de les nostres universitats.

Ja sabem que els nostres polítics són nous homes del renaixement: tant fan política com fan de banquers, poden esdevenir enginyers decidint per on passen els trens, metges al determinar que es necessari o no a un hospital, opinen de tot perquè de tot en saben, escriuen als diaris amb opinions vehements sobre aeroports i escoles,  i ocupen càrrecs a empreses multinacionals i ara, a més, fan de filòlegs.

Els jutges no és que els facin de filòlegs, sinó que els obliguen per llei a decidir quan els posen un plet a la taula i, en aquests casos, que voleu que facin? Fan cara de lingüistes? Es possible que, ni tan sols, coneguin la llengua sobre la que han de decidir.

Ara, a l’Aragó, també vol rebatejar les llengües no castellanes, no només el Català, sinó una llengua tant seva com l’Aragonès.

Els canvien el nom, els amaguen a l’espera que, així, morin d’una vegada i Espanya, la seva Espanya, l’Espanya eterna, sigui, finalment uniforme: tots amb la mateixa llengua i bandera, un jardí només de clavells, però vermells sang.

dijous, 2 de maig del 2013

Em preocupa el que va passar el dia del treballador

 
 
Em preocupa el que va passar el dia del treballador.
Em preocupa que els sindicats tinguin la poca convocatòria que tenen i no canviïn.
Em preocupa que la gent s’ho prengui com un dia qualsevol.
Em preocupa que ningú pugui aglutinar a tanta gent descontenta i emprenyada.
Em preocupa que la gent no s’emprenyi.
Em preocupa que la gent no actuï.
Em preocupa que ningú lideri.
Em preocupa que la gent només esperi.
Em preocupa que els polítics utilitzin la manifestació per a fer el paripé aferrats a una pancarta ignorant que MAI han treballat i que, per tant, les horribles condicions laborals MAI se’ls han aplicat.
Em preocupa que calgui fer una manifestació alternativa.
Em preocupa que els Mossos d’Esquadra hagin d’estar en vetlla perquè hi ha una manifestació alternativa perquè tothom sap que acabarà a garrotades.
Em preocupa que hi hagi gent que vagi a les manifestacions alternatives a rebentar-les.
Em preocupa que la gent que va a les manifestacions alternatives no expulsi els que les rebenten.
Em preocupa que els Mossos d’Esquadra s’excedeixin en la seva contundència amb evident indiscriminació quan hi ha manifestacions alternatives.
Em preocupa que mentre això passa a les televisions només es parli d’un partit de futbol.
Em preocupa que mentre uns i altres es dediquen a jugar a un macabre paint ball per Barcelona, pels canals públics de comunicació parlin de futbol.
En resum: em preocupa que a tothom se li enfoti tot.