Apreciat Narcís

L’altre dia vas anar al Jutjat i et vas queixar davant de sa Senyoria que, a fora, t’havien dit lladre. Entenc que et molesti, però has d’entendre que, als de fora, els esgota la paciència que tu, i els teus amics, els tracteu d’idiotes.

Aquests dies m’ha arribat un assumpte de participacions preferents al despatx, preferents de les teves, i he pensat en tu, la teva mirada miop i barba perenne.

Vagi per endavant que sé perfectament que tu no tens la culpa de tot.

Puc entendre que les primeres emissions de preferents ja te les vas trobar fetes, però això no treu que, algunes engrunes de culpa has de tenir, doncs  tu vas entrar-hi el març de 2005, quan l’exercici de l’any 2004 havia estat el millor de l’història de Catalunya Caixa, i la vas deixar el 2010 quan havies fet l’unió de caixes coixes per a crear el gran Frankenstein financer de Catalunya que ha acabat nacionalitzat.

Com dirien a Castella, amb Caixa Catalunya es compleix la frase “entre todos la mataron y ella sola se murió”.

Però tornant a la meva clienta.

La pobre dona va anar un dia a la seva oficina per parlar amb un noi que hi treballava molt simpàtic de qui coneixia el nom, vida i miracles perquè feia anys que parlaven establint la mateixa confiança que la senyora té amb la xarcutera del barri.

Ja saps, la Quimeta de torn que et recomana agafar xai en lloc de vedella i tu li fas cas perquè creus que és una professional, que es preocupa per tu i sap quin producte és el més adequat.

Així, el banquer de confiança li va recomanar aquestes preferents dient-li que li donarien un bon rendiment (no li va dir rendiment perquè la senyora no ho hauria entès), que podria recuperar els diners quant volgués i que no hi havia risc: en altres paraules: un xollo.

Com ja deus saber, Narcís, un bon dia vàreu deixar de pagar els interessos i també us vau negar a retornar els diners, i inclús el simpàtic banquer de confiança de la dona va desaparèixer de l’oficina (ja estava amortitzat).

Aquí, els teus, comencen el mareig a la meva clienta: En lloc de retornar-li els diners, com que la teva Caixa s’havia nacionalitzat i estava intervinguda, se li proposà, seguint ordres del FROB (Filibuster i Roïns que Ordenen Bancs), un “apanyo” per a que no perdés tants diners.

El gran “apanyo” era bescanviar les participacions preferents en accions del magnífic Catalunya Banc (intervingut per l’Estat), però, evidentment, perdent part dels diners (un 61,38%), essent el bescanvi obligatori.

En altres paraules: li feien empassar les accions de Catalunya Banc amb embut perdent diners encara que la senyora no ho volgués (!).

Aquestes magnífiques accions, de moment, no cotitzen a la borsa i per tant, la senyora no les pot vendre, però en el supòsit de cotitzar, veient com està d’estupendu el banc, és possible que acabin amb un valor com el de Bankia (també nacionalitzat) l’acció del qual val sobre 1,148€ arribant a la friolera de 0,47€. Per tant, la possibilitat de perdre més diners es elevada.

Però no és tant la possibilitat de perdre diners el que preocupa a la senyora (perquè ja els dona per perduts), sinó que ella mai ha “jugat” a borsa, no en sap i no vol saber res de cotitzacions, ella només volia que els seus diners li donessin uns interessos, i que, si els necessitava els pogués recuperar, res complicat ni estrany.

Em diràs que les accions augmentaran el seu valor i la senyora recuperarà els diners, però et recordo que, de moment, ningú ha volgut comprar el teu banc i s’ha arribat a insinuar de trossejar-lo i vendre’l a filets.

Com comprendràs, potser la dona recupera els diners quan estigui jugant a cartes amb Sant Pere.

Però també li oferiren una altra opció!: Li donaven l’oportunitat que el FROB li comprès les accions que li havien engatussat! Però evidentment, l’opció tenia un gran “però”.

Evidentment, el FROB, no les comprava al preu que valien (un 38,62% del valor de les participacions preferents), sinó descomptant-li la iliquiditat (!), pagant un 33,29% del valor que tenien les preferents originals.

En altres paraules i posant un exemple: El FROB agafa 10.000€ en preferents i com un trilero ho converteix en accions de Catalunya Banc amb un valor de 3.862€, accions que si es venen al FROB, s’obté uns ingressos de 3.329€. 6.671€ perduts by the face!

Però aquí no acaba el drama, el teu banc, aquest engendre que vas crear li proposà una altre opció (quina generositat que té el FROB, oi?). Li oferí sotmetre’s a l’arbitrarge que dirigeix una important firma legal o d’auditoria amb noms estrangers o inicials de significat desconegut (24 milions d’honoraris es reparteixen aquestes empreses per assessorar arbitratges de Caixes intervingudes).

La senyora s’hi apunta perquè li surt gratis (mira si és bona dona que encara té confiança amb la teva gent), presenta la sol·licitud i li diuen que no, que ella no pot demanar-ho emparant-se en uns criteris del FROB.

Dels set criteris només n’incompleix dos: no és incapaç o menor d’edat i va confiar-vos més de 10.000.-€ en preferents.

Que vols que et digui, si a un incapaç li fas aquesta jugada, jo el duria a l’arbitratge per a recuperar els diners, però també al Jutjat per a querellar-se contra qui li va vendre aquesta porqueria.

Ara li queda el jutjat i, de moment, haurà d’avançar els diners de la taxa judicial, advocat i procurador (recordo que les taxes es paguen conforme import reclamat).

I jo que li miro els papers, no veig clar que ha comprat, doncs els teus em diuen que Participacions Sèrie A i B, però en les ordres de transferència només surt la B i, inclús, tinc l’impressió que la senyora va comprar més participacions de les que dieu perquè té tres ordres de compra diferents quan la senyora, se suposa, va fer-ne dos.

I us demano la documentació, o sigui, la lletra del contracte que la dona no té, i veig que la pobra senyora va comprar participacions d’una societat de les Illes Caiman i que de la lectura de com es paguen els interessos, queda clar que, l’excepció, era el pagament d’aquests, no és intel·ligible com determinar si Catalunya Banc tenia o no els beneficis mínims per a pagar els interessos i resulta difícil saber qui venia i de qui eren les participacions: si de la Caixa Catalana o de la Caimanenca. Clar com el Llobregat.

I tu, Narcís, et queixes de que et diguin lladre els mateixos que tu, i els teus amics, els heu estat tractant d’idiotes rient-vos a la seva cara mentre els seus estalvis desapareixien.

Precisament, robatori, no compleix el tipus delictiu de la vostra actuació, sinó un altre.

Ah! Per cert, per arrodonir aquesta gracieta que entre tots heu muntat: aquesta gent que ha vist com es volatilitzaven els seus diners, són els mateixos que els toca pagar, de la seva butxaca, el forat que tu, i els teus amics, vau deixar a Catalunya Banc. No creus que hi ha motius per a insultar-te?

 

 

 

Contemplar alternatives

Bankia és el símbol de l’Espanya capitalina i arrogant, un símbol de l’era esplendorosa que es construí sobre sorra tova, però també és el banc del Partido Popular.

Des de que es va destapar el forat negre dels comptes de Bankia la prima de risc ha esdevingut intractable i els interessos que paga l’Estat per a finançar-se, prohibitius, perquè aquest banc amenaça a engolir amb el seu forat negre al regne d’Espanya.

Recordo que Bankia va demanar ajudes per un import de 19.000M d’euros, import al que s’ha de sumar els 4.465M d’euros injectats per a la conversió d’un préstec del FROB de l’any 2010, amb la qual cosa, requereix 23.465M d’Euros, tenint a dia d’avui un valor de – 16.635 M d’euros (el negatiu és correcte) o sigui, que val menys que zero.

Per a tapar aquest forat negre (i els mini forats d’altres entitats com  els 9.000M d’euros que s’han de repartir entre Catalunya Caixa i NovaGalícia més altres bancs) ens diuen que els europeus ens deixen diners perquè nosaltres estem pelats (per a fer un AVE a Galícia i Badajoz tenim pasta però per a rescatar bancs no), però clar, a canvi volen certes garanties i ens obliguen a empassar-nos una pujada de l’IVA i altres mesures que ens fan una il·lusió tremenda i que, tot indica,, ens enviarà de nou a l’època de Suárez, la UCD i la televisió en blanc i negre.

Però jo em pregunto: no hi ha una altra solució que rescatar bancs? I si l’Estat paga directament als clients de Bankia els dipòsits i liquida l’entitat?

Recordem que Bankia té uns 10 milions de clients i que el Fons de Garantia cobreix 100.000.-€ per titular, això faria una despesa Estatal d’uns 1.000 milions contra els 23.465M d’euros del rescat. No cal ser de ciències per saber que no és el mateix mil que vint-i-tres mil, inclús podríem pujar el límit a 200.000.-€ o 500.000.-€ per titular i encara sortiria més barat salvar persones i l’Estat que el banc.

Clar que això perjudicaria a la gent que té més de 100.000.-€ a la llibreta i causaria tensions de tresoreria amb empreses que paguen i cobren factures i sous a través del seu compte corrent de Bankia, però, desenganyem-nos, cal ser pràctic i més val pagar mil que vint-i-tres mil, millor demanar a Europa una línia de crèdit de cinquanta mil que tindre una línia de crèdit de cent mil, menys deute i segurament millors condicions.

Res és fàcil, però contemplar opcions és el primer pas per a elegir la correcta i, en aquest cas, rescatar bancs per a salvar el cul a determinats partits putejant a tothom no ho trobo massa just, un partit polític, un model d’Estat i un banc no poden mal vendre i hipotecar el futur de la societat.

L’Estat de merda de la nació

Fixeu-vos com tot el que està empastat i emmerdat és perquè la política hi ha posat mà, perquè com un pop ha estès els tentacles per tot arreu, com una màfia corleana ha arribat a molts llocs a base de donar i rebre favors.

És la política qui ha agafat les Caixes i les ha mangonejat col·locant-hi amiguets, dirigint-les com si fossin una joguina, i així Bankia ha acabat com ha acabat desprès de les xorissades del PP amb la col·laboració socialista (es pot ser delinqüent per acció i per omissió, per robar i per a saber-ho i no fer res per a impedir-ho).

Fixeu-vos: qui fou el darrer president de Bankia? Rodrigo Rato ex ministre del PP. I de Caixa Catalunya? Narcís Serra, ex ministre del PSOE. I de Caixa Girona? Manel Serra ex regidor de Girona pel PSC i abans Arcadi Calzada ex president de la Diputació de Girona, ex alcalde d’Olot i ex diputat de CIU. I d’exemples n’hi ha per a fer-ne un llibre.

No es curiós que les entitats de crèdit que van pitjor siguin caixes? No es curiós que les caixes mangonejades i dirigides per polítics o sota influència política estiguin en una situació pitjor que els bancs dirigits per banquers de debó?

La política ha potinejat les entitats de crèdit al seu gust, han posat a energúmens a càrrecs de vital importància que han actuat com a virreis de qui els col·locà, ha convertit el Banco de Espanya en un espectador mut que ha fet veure que no veia la merda o no l’ha volgut veure, l’ha beneïda i encara fa mala cara per no rebre aplaudiments, perquè, recordo que el governador del banco de España és elegit pel govern, com el president del Consejo Nacional del Mercado de Valores, també elegit pel govern i que no ha vetllat per la transparència de mercat, ni la correcta formació dels preus ni ha protegit als inversors (sinó pregunteu-los als accionistes de Bankia).

Hi ha tanta merda que ningú aixecarà la catifa dels altres per a evitar que els surti la seva porqueria a l’aire.

I la justícia va com va, perquè qui elegeix el Fiscal General és el govern i és ell qui ordena què s’ha d’investigar o que no, i qui resol a altes instàncies són jutges col·locats a dit (per no dir amb el cul) pels partits polítics i qui controla el poder judicial, el Consejo General del Poder Judicial, també són persones designades a dit i algunes amb carnet, inclús, els jutges que haurien de ser imparcials es barallen entre els de dretes i els d’esquerres, faria gràcia si no fos lamentable pensar que si ja partim de dretes i esquerres a tribunals com el Constitucional, la justícia no pot ser impartida amb gaire equanimitat ni independència dels altres poders públics. Recordo que també el govern i les Corts elegeixen als membres del Constitucional (garante y único interprete de la Constitución i, per tant, dels nostres drets i de les bases del sistema polític i social).

I les grans empreses que recol·loquen a polítics i familiars en bones feines (Agbar, Telefònica, Caja Madrid, la Caixa, Avertis...) a canvi de licitacions de contractes, doncs si el concurs públic fos transparent, no caldria que l’empresa beneficiada fes favors. Recordem aquelles multes a empreses elèctriques que no es cobren o que es redueixen, o que coincideixen en import amb ajudes i subvencions destinades a la millora de les xarxes, o com els grups mediàtics de comunicació van millor o pitjor segons qui governa (Prisa i el PSOE de González, Medipro amb Zapatero, Intereconomia amb el PP...) Ei, que això ho fan tots: de dretes, d’esquerres, independentistes i unionistes.

La merda arriba als Sindicats, on tenen personatges que confonen els interessos dels treballadors i dels sindicats amb els de determinats partits, personatges que acabaven a consells de bancs i caixes, cobren i també es traguen la merda, personatges que tenen mandra de vaga quan manen uns i ànsies irrefrenables quan manen altres.

Aquelles barreges d’empresaris i política, de tribunes de camps de futbol, de sopars, festes i fotografies, el poti-poti de corbates, maletins, sindicalistes, moneders, rellotges, intermediaris, càrrecs, ajudes, subvencions, càrrecs electes, consells d’administració, funcionaris de partit... un estofat de difícil digestió que ara comença a provocar arcades socials.

La política està a tot arreu com si el polític fos una navalla Suïssa que tan aviat pot obrir un tap, com fer la manicura o pelar cables elèctrics, ignorant que la majoria de polítics actuals no és que estiguin incapacitats per a ser banquers o membres de consells de direcció, sinó que estan incapacitats per a ser polítics perquè no passen de grisos funcionaris de partit.

Favor per favor, el tapar la merda pròpia i dels amics i rivals i així ens va, col·locant inútils on no toca. Sabeu el principi de Peter pel qual tothom arriba fins al seu màxim nivell d’inutilitat? A Espanya no es compleix, aquí més val inútil amic que no molesti que un competent que pensi lliurement. Sinó aneu mirant currículums de ministres, consellers, alcaldes, subsecretaris, directors, diputats, senadors... i no importa que l’inútil sigui de dretes, d’esquerres, d’esquerres de debò, independentista, federalista, autonomista, regionalista o unionista. La pela és la pela i el poder la forma d’obtenir-la.