La xurreria sentimental

 

 

Hi ha notícies que et donen una dosis de realitat, del ràpid pas del temps, de que les coses canvien i que el passat és només passat, intangible i mutable.

Aquestes dosis de realitat poden ser produïdes pels canvis, a vegades  brusc, ja sigui del paisatge, de l’entorn que ens dóna seguretat i escalf i familiaritat, dels carrers que passen a ser peatonals, edificis que s’enderroquen i, evidentment, botigues que tanquen.

La noticia informa, a mi em sona a esquela, del  tancament aquest diumenge de la xurreria Montse a plaça de Sants, davant de la boca del metro, just al carrer Joan Güell tocant a carretera de Sants.

Des d’allí es contempla la vida de mig barri perquè es troba just al cor, és memòria viva de tot el que ha passat a la zona des de fa anys, sempre de cara al carrer. Ha vist nens fer-se grans, amors, desamors, tristeses, festes, monotonies, lluites, alegries, dols i totes les condicions i situacions humanes que es poden visualitzar al carrer.

No exagero si us dic que molts hem tingut una cita al voltant de l’aire perfumat de fregit de la xurreria.

La Carmen, la propietària, és una icona del barri: d’ulls menuts, cara molsuda i severa amb papada i el davantal, els aire de paradista de mercat de rostre massa maquillat però envoltada d’olor a fregit i el Sant Pancraci (salut i peles) a la prestatgeria de la xurreria remolc que ha circulat per tota la plaça segons diuen els més (s)avis de Sants.

És la xurreria on comprem les cornes, grans i suficientment olioses perquè a vegades, al posar-les a la boca, es desfessin amb petites explosions silencioses que només percep la llengua de les bombolletes fossilitzades, també és els bunyols de bacallà (mons pares deien que dels primers de Barcelona) amb algun extrem cruixent i deliciosament oliós i les taques de julivert per tot el perímetre com pigues.

Els primers records que en tinc són de quan estava ubicada en un altre lloc de la plaça, al passeig de Sant Antoni amb carrer Galileu. Deu fer molt temps perquè en tinc records borrosos, però allí estava ella, la Carmen i el seu marit, proporcionant part de l’aperitiu del cap de setmana als santsencs . És el record d’aquells dies, al que m’aferro quant veig la vella xurreria, dels dinars calmats, d’alguna paella, del pare, sobre tot d’ell, perquè era el més capritxós i, segurament qui era més partidari de les cornes, amb aquella cara de dolenteria picarona de nen.

Són els xurros de les tardes de diumenge ja amb parella, el barri, l’olor, el ninot en forma de xurro col·locat davant la xurreria amb un somriure, són records vius, els meus i de molta gent.

Cada vegada que tanca una botiga de tota la vida, es trenquen les línies que uneixen generacions, es posa un punt i final, es trenca un paisatge i una tradició, el fill que hi ha anat amb el pare ja no podrà anar amb el seu fill, ni l’avi amb el net.

És la sensació que, en aquella botiga hi ha les petjades, les mirades, empremtes i anhels de tantes persones, de records, de tanta gent estimada que perdre-ho entristeix, perquè perdem un altre punt de connexió amb ells i, evidentment, amb un altre jo del nostre passat.

Una pena, un homenatge a l’estoicitat de la xurreria, que sana o insana, hi ha estat tota la vida fins ara i a les petites coses que es converteixen en magnífics records.

Vull veure el Dia de l'Hispanitat

Els senyors d’un partit polític demanen que la televisió pública de Catalunya parli tant del Dia de la Hispanidad com de la Diada i jo hi estic d’acord.

Vull que TV3 expliqui què es celebra el dia 12 d’octubre i quines conseqüències va comportar, que va passar a partir del dia següent. Vull que expliquin amb pels i senyals que Colom arribà al continent americà i com, a partir d’aquí, Espanya va fer el seu primer holocaust aniquilant, expoliant i esclavitzant els indígenes americans per glòria de la monarquia Espanyola durant uns quatre-cents anys.

Vull que passin per televisió la desfilada militar i la cabra, la potència d’un Estat i un exèrcit que encara no han demanat perdó, no només als pobres indígenes americans, sinó als seus propis ciutadans pels crims que han perpetrat.

Vull que surti per televisió les manifestacions, la que es farà a Barcelona organitzada por España en Marcha amb la Falange, Nudo Patriota Español, Alianza Nacional, Movimiento Católico Español i Democracia Nacional, amb les seves banderes amb fletxes i gallines desplomades.

Vull que es vegi que el Día de la Hispanidad continua tenint dos símbols: el rei i l’exèrcit, un decrèpit i l’altre innecessari, o els dos decrèpits i innecessaris, i que, per un dia, tots tornem a ser conqueridors per la glòria de la pàtria.

Vull que es vegi per televisió, el que no sé, és si a Espanya li interessa que això, surti per televisió.

La vella Barcelona

 

Recordo un dia, jo era ben petit, que els avis em portaren a fer una volta pel centre (els Barcelonins li diem centre a la part antiga de Barcelona, segurament perquè la resta de ciutat ha crescut al seu voltant) pel carrer Portaferrissa, prop del carrer del Pi, més o menys davant de Can Fargas, entrarem a una vella botiga que, jo recordo, era d’andròmines i trastos on hi havia una parelleta d’ancians amics de l’avi.

 

Crec que en aquesta botiga ara hi ha un Levi’s.

 

Des de llavors, moltes botigues d’aquella zona han anat tancant quedant unes quantes que han esdevingut mítiques i que ens serveixen per a reconèixer el lloc amb el pas dels anys i que formen part de l’història viva de la nostra ciutat així com un record de la nostàlgia del passat, el nostre i dels nostres pares i avis.

 

Les botigues mítiques han estat substituïdes per franquícies de roba, els carrers han perdut autòctons i guanyat turistes, de les botigues només en surt el xivarri de la música estrident i la vella Barcelona, la que estimem, va desapareixent, de tal manera que ben aviat no la reconeixerem. La seva desaparició és un senyal del camí que ha pres Barcelona.

 

Alguns d’aquests negocis sobreviuen en aquestes zones de locals cars gràcies a que, tenien una pròrroga dels seus contractes de lloguer antics fins el 2014, contractes que tenien unes rentes mensuals molt baixes i que, els permetien sobreviure entre Mangos i Zaras, fins ara.

 

Primer va arribar l’avís del tancament del Marsella (1820) al Raval, al carrer Sant Pau i Sant Ramon, el mític bar, vell i ple d’ampolles brutes de pols, tanta com anys té el negoci, amb les prostitutes del carrer Sant Ramon al costat, on mitja Barcelona hi ha anat a fer la seva primera absenta com a ritual iniciàtic de la joventut barcelonina, per on deuria passejar la vampira de Barcelona i per on ben segur que Pepe Carvalho passejava tot fent temps per anar a Casa Leopoldo.

 

Desprès va vindre la notícia de la llibreria del carrer Canuda (1931) entre les Rambles i la plaça Vila de Madrid, al costat de l’Ateneu Barcelonès, recinte polsegós de llibres de vell que alguns identifiquen com el model del cementiri dels llibres oblidats d’en Carlos Ruiz Zafón. També es veu obligada a tancar, en el seu lloc hi haurà un Mango, un més, per a goig del turista de xancleta i pell vermella.

 

I també caurà a pesar de sempre haver-hi cua la xocolateria Can Fargas al carrer Portaferrissa (1827) amb el seu permanent interior modernista, d’on la meva avia menjava la xocolata quan era petita.

 

I els magatzems El Indio (1870) al carrer del Carme, barreja modernista i colonial, botiga de teles on el meu besavi hi treballà.

 

També tancarà la pastisseria La Colmena (abans de 1928, més de 150 anys) a la plaça dels Àngels, segur que us heu aturat i badat davant dels seus aparadors fent temps mirant els caramels artesans més antics d’Espanya, quants petons fets davant dels seus aparadors. Estic segur que pocs llocs de Barcelona han vist tants principis i finals de cites. Per davant seu l’història del país que es dirigia a la plaça de Sant Jaume.

 

I el colmado Ravell al carrer Aragó (1929), El Palacio del Juguete (1936) al carrer dels Arcs la darrera jugueteria de debò, d’aspecte i de producte que comparteix vorera amb Desigual, gairebé esperes veure un avi amb corbatí venent joguines a l'interior.

 

I els ocellaires de les Rambles. No vull recordar l’espectacle que ha fet l’Ajuntament (aquest i l’anterior) amb aquesta pobra gent, volent-los fer fora sense saber com, canviant-los la parada d’animals per una de disseny semblant a un barracó per a vendre souvenirs pels incauts turistes. Era evident que una ciutat que presumia de ser capital del disseny i de mil polles més no podia tindre una cosa tan “lletja” i poc moderna com gàbies amb animalons a les Rambles, calia eliminar-ho com fos i reivindicar-nos com a ciutat super-moderna. Va costar diners i no va agradar a ningú, ni a venedors, ni Ajuntament ni al populatxo Barceloní i ara no se sap que en faran d’aquestes monstruositats.

 

La ciutat canvia, sembla que no la volem ni assossegada ni nostra, la venem a franquícies per a acontentar al turista encara que, per això, calgui perdre l’identitat.

 

Fa masses anys que venem Barcelona barata, de cos i ànima i a ningú sembla importar-li, ni els que manaven abans ni als d’ara que només agraeixen “els serveis prestats a la ciutat”, i donen plaques per a, desprès, quan se’ls necessita, amagar-se.

 

El futur és com dibuixava en Josep Maria Roig de La Colmena a La Vanguardia (1 de març de 2011, article d’Antònia Justícia titulat: Las tiendas emblemáticas de Barcelona piden mayor protección para frenar su progresiva desaparición”):

 

“De la tienda Pintes Ciutat, en el Portal de l'Àngel, sólo queda de testimonio una placa en el suelo; también queda poca cosa de Paviments Escofet, en la ronda Universitat. La librería Almirall se ha reconvertido en un horno de pan ecológico y ya no queda absolutamente nada de la ferretería Soriano....”.

 

I així matem la nostra ciutat i en fem una cosa nova i estranya només per a turistes, a la seva mesura, de xancleta i cervesa, per a oblidar, que, fins no fa gaire, una de les tradicions més antigues mantingudes pels barcelonins era Ramblejar. Ara, només ho intentem fer per Sant Jordi. Aquesta zona de Barcelona ja no és nostra, hi és però està venuda, se’ns hi permet passar però ens hi sentim estranys, arrancada de la nostra vida a cada decisió, a cada botiga tancada i reoberta, a cada hotel nou...

 

No cal fer un Barcelona World a Tarragona, ja el tenim, al centre de Barcelona, només cal muntar-hi un parell de casinos. Un d'ells podria ser al Palau de la Virreina, total, només el fem servir per l’Institut de Cultura de Barcelona, i ja sabem, que en aquest país la cultura cotitza poc.

Per tot Sants, ni castanyes ni carabasses: Crama Dracula

Dissabte, el darrer cap de setmana abans de Tot Sants i Halloween, primer dia de fred de debò a Barcelona i amb la Fira de les Bruixes a Sants, era evident que no es podia anar a menjar a un restaurant japonès; calia anar a un lloc més exòtic de connotacions d’ultratomba: al Crama Dracula.

Feia temps que hi volia anar, mai havia provat la cuina romanesa i segons em deien, aquest restaurant era el millor tot i que, pel nom, no convidava a anar, doncs anomenar Dràcula al restaurant sembla més de publicitat enganya autòctons que altra cosa, crea una falsa sensació a parc temàtic per atreure al personal però que, culinàriament pot no complir amb les expectatives a base de plats com: “Bistec al Dràcula” al bistec amb salsa de tomàquet, “Empalament Dràcula” a les broxetes de carn o “Botifarra mata-vampirs” a la botifarra amb all i oli.

El lloc on està situat tampoc és una joia, doncs és a on mor l’Eixample, al carrer Provença, tocant Tarradellas, sense una ànima ni senyal de vida, amb vistes a la terrífica presó Model, que de nit té un aire al sanatori mental que sortia a Dràcula de Coppola on Renfield menjava escarabats a l’espera de l’adveniment de senyor de les tenebres.

El local és petit i allargat, amb taules a dreta i esquerra i bancs, les parets amb aire rústic de pedra i decoració rural que deu voler transportar-nos a Transilvània, per molt que Dràcula fos de Velàquia, amb caps de porc senglar dissecats, així com pells d’os, entre altres objectes rurals que, si bé poden considerar-se de cert mal gust, al restaurant li confereix un aire entranyablement típic, inclús resulta perdonable els Dràcules penjats.

El fil musical és música tradicional de romania i al fons pots veure una pantalla de televisió amb un canal de la televisió romanesa (programació terrorífica, recorda les gales de José Luis Moreno però revestit de folklore). Tot plegat resulta força inspirador i et pot dur, amb imaginació, a una taberna rural romanesa. Els crucifixos i els alls van a part.

En els restaurants de menjar no autòcton tenen, només entrar-hi, un element indicatiu de si és bo o no: que hi hagin comensals autòctons menjant, i en aquest cas, crec que la resta de comensals eren romanesos. Això ho escric perquè en nostre estimat i famós Xavier Cugat, aprofitant la seva fama, obrí uns restaurants de cuina Espanyola a Estats Units, ell hi passejava i saludava però mai hi menjava.

Una part de la carta és carn a la brasa, també hi ha sopes i un assortiment d’embotits autòctons, potser el que crida més l’atenció és el formatge i la nata a tot arreu, per tant, absteniu-vos intolerants a la lactosa.

El cambrer va decidir per nosaltres, doncs la premissa era provar plats típics de romania que no poguéssim menjar en un altres lloc (com unes costelles a la brasa). Ens portà un Sarmale cu Manaliguta (les A amb accent circumflex mirant cap a munt), un pastís de patata aixafada i que entrava força suau tot i l’aparença farragosa cobert de nata i formatge d’ovella. Estava molt bo, recorda alguns pastissos de patata que he menjat per aquí però posant olives i altres condiment, pintant-lo amb maionesa o gratinant amb beixamel.

També ens deixa provar unes mandonguilles amb puré de patates (el puré eren dos blocs de patata compacta), mandonguilles allargades que estaven prou bones.

Finalment el sarmale, un rotllet de col amb carn picada a dins i una costella de porc fumada, o el que és el mateix, com botifarres més crues i menys compactes que, en lloc de fer servir els intestins per a embolicar la carn, fan servir col.

De vi, a la carta són tots romanesos, ens oferiren un Cavernet Sauvignon anomenat Dracula, que original, que si bé tenia un gust diferent als nostres vins negres, suposo que a romania fa més fred, servit fred amortigua el gust (el cambrer ens va dir que a Romania es bevia fred), i no estic dient que no fos bo, sinó que era, de regust sorprenentment diferent.

Finalment els postres, aquí si que és preocupant perquè només tenien el crep Dràcula, altra vegada, i el de xocolata, i sempre he pensat que, quan un restaurant no pren en consideració el postra com a plat important, el regust de la visita decau, doncs, què millor per acabar un bon dinar o sopar que un postra a l’alçada? (gots de gelat, pastissos congelats de fàbrica no compten com a postra a l’alçada).

Evidentment, el crepe Dràcula és vermell per la confitura de gerds.

Finalment els glops: un que semblava de gust i color al patxaran amb cireres incloses i un orujo de pruna (crec que és diu Tsuica).

L’atenció al client és molt bona, un cambrer somrient, amable que semblava gaudir de la feina, l‘ambient entranyable, relaxat i càlid i el menjar interessant i que satisfà i a més a bon preu.

Per tant, és totalment recomanable fer-li una mossegada al menjar romanès, amb vampirs o sense, ja sigui la castanyada, tot Sants o altres festes invasores.

 

Crama Dracula, Carrer Provença 18, Barcelona.

Més arbres no

En pocs anys m’han arreglat tres dels quatre carrers que envolten l’illa de cases on visc. Ara amenacen que van a destrossar el darrer que queda intacte.

No m’agraden especialment els carrers falsament peatonals, falsament perquè hi passen cotxes, amb la qual cosa s’omple l’espai que es guanya eliminant places d’aparcament amb fitons de falsa robustesa, arbres magres i horroroses jardineres que semblen l’olla d’un druida celta florida i que només serveixen per empastifar el carrer amb la terra que cau quan plou i marcar la línia per on passen peatons i cotxes (o sigui, que marquen el que abans era la vorera deixant una calçada més ampla que abans i que fomenta córrer més amb el cotxe).

Han substituït l’asfalt per llambordes modernes d’aspecte barat que duren dos dies ben col·locades o amb una aparença digne i instal·lat unes llums esveltes d’una modernitat asèptica que continuen il·luminat les ombres. Hem passat d’una ciutat de l’Ombra del vent a una de Blade Runner de secà.

Mirin, a mi, que hi hagi cotxes aparcats al carrer no em molesta i anar omplint l’espai amb andròmines, altrament dit mobiliari urbà, em sembla d’un gust dubtós i d’una mala pràctica econòmica, doncs, ara que en principi mirem al cèntim el que costa tot, aquests carrers tan “monos” o “chics” o de disseny (perquè Barcelona continua essent la capital de qualsevol cosa excepte de Catalunya) són un desastre perquè requereixen conservació (No només per la vegetació, sinó per la pròpia naturalesa del carrer) que abans no era necessari. Abans només s’aixecaven les rajoles de la vorera, ara s’aixequen les llambordes de tot el carrer.

Les coses públiques han de ser pràctiques i de manteniment barat, que amb una ruixadeta d’aigua a la setmana estigui net, que puguin passar còmodament els camions d’escombraries, que les ambulàncies, bombers i camions de mudances o del Caprabo puguin passar i parar sense crear un embús.

Barcelona no ha de ser agradable, ha de ser pràctica, hi viu molta gent amb infinites necessitats, i cal incordiar el mínim al personal. No serveix de res un carrer que només permet passejar, com tampoc és útil una plaça dura a ple sol, no té sentit posar jardineres que cada determinat temps cal reomplir de terra o carrils bici que no arriben en lloc.

Per això, demano, pensin amb la butxaca i també amb què resulta més pràctic avui i demà, que no ens continuí perdent l’estètica.

Jocs de mans: del cinc d’oros al rei de cors

El Ple del Districte de Gràcia ha decidit canviar el nom a la plaça Joan Carles I a plaça del Cinc d’Oros. Pels que no saben on cau Joan Carles I és el que vulgarment se’n diu el pirulí que hi ha a la Diagonal amb Passeig de Gràcia.

Es veu que el nom original era la de Cinc d’Oros i coses del destí, entre Guerres Civils, dictadures i transicions, se la rebateja amb el nom del monarca. Té la seva conya si pensem que fou erigida en honor a Pi i Margall, president de la Primera República Espanyola.

Com que ara tothom té l’ull sobre el rei i no el podem fer fora, només ens queda fer petites mostres de pataleig i això dóna ales a la política que no perd un segon per a distreure’ns.

Desenganyem-nos, la família reial Espanyola està fent un favor de nassos a Espanya distraient al personal amb els seus jocs de pistoletes, els seus furts i els embolics de faldilles mentre els governs van retallant per aquí i per allà. Encara gràcies que han recuperat el nom original de la plaça, perquè li podrien posar plaça de l’elefant i la conya fóra complerta, no donem idees que encara se’n faria un referèndum.

Aquestes coses són el que jo en dic jocs de cartes polítics, on del cinc d’oros passem al Rei de Cors i viceversa, decisions d’una transcendència ínfima que ens distreuen de les coses importants, doncs no puc pensar que al Districte de Gràcia no hi ha res més urgent que rebatejar places (no fa molt van decidir rebatejar la plaça Rius i Taulet per la de Vila de Gràcia, sense que encara jo sàpiga quin mal va fer el pobre Alcalde de Barcelona fill de Gràcia perquè li prenguessin el nom).

Val a dir que a Sants els darrers canvis del nomenclàtor són força simpàtics, a part dels de la zona Franca que han passat de ser números a tindre un “nom” normal com carrer del Far. I és que clar, és de vital importància canviar els noms, al senyor Francesc i Guàrdia li déu fer molta il·lusió que, per on passà abans de ser executat, porti el seu nom en lloc del de Marquès de Comillas, mentre encara tenim carrers com el carrer del Duc dedicada a un senyor que s’excitava bombardejant Barcelona des de Montjuic o el passeig d’Isabel II que, molt bona reina no deuria ser, si va fugir per potes (per cert, a Barcelona crec que no hi ha cap carrer a Guifré el Pilós, i a Enric Prat de la Riba només li atorgaren una rotonda on s’uneix la Ronda General Mitre, el carrer Numància i l’Avinguda Sarrià).

Tot això de rebatejar carrers és una d’aquelles coses que fan notícia, allò que se’n diu omplir diaris amb notícies inoques per a que es deixi de banda el que jo en dic política en majúscules. Em recorda una mica als vells temps, quan el rei es dedicava a nomenar comptes, marquesos i senyors. Tota excusa és bona per a una festa.

Però, la política, com en els trilers de les Rambles, l’important no és com remenen les cartes, sinó que sempre hi ha algun joc de mans que et distreu perquè surti la carta que volen, ja sigui el cinc d’oros o el rei de cors, i així, mentre bades amb el rei o l’oros, et foten la cartera.

Els Consells Sectorials

Estic segur que el 95% de la població de Sants desconeix que s’hi cou dins del Districte, com funciona i que s’hi fa i encara estic més convençut que no saben que hi ha unes coses que, paradogicament, es diuen òrgans de participació.

Uns d’ells són els consells sectorials, dit en paraules planeres, són reunions de temes determinats en les que s’hi cita a entitats del Districte i quatre ciutadans que, suposadament, hi tenen un cert interès.

El funcionament d’aquestes reunions de coleguilles és, bàsicament, una trobada per a que el conseller de torn que duu el consell (depèn de les atribucions que tingui) vengui la pel·lícula sobre que fa de magnífic el Districte en els temes dels que n’és competent.

Recordo un tediós consell d’educació on s’explicà totes les obres de reforma fetes als centres escolars, que si pintura, que si persianes...imagineu que s’explicà tot el que s’havia hagut de fer en una legislatura perquè no s’havia fet durant els trenta anys anteriors!. Desprès hi ha el típic debat entre els assistents on ploren les desgràcies i problemes que, de ben segur, no seran solucionats al final del consell.

Un exemple de debat estèril és el que hi havia al consell d’esports on sempre es treia el tema de l’augment de les quotes de lloguer que havien de pagar els clubs de futbol per l’ús dels camps municipals, qüestió que mai va ser solucionada al consell i que, evidentment, l’equip de govern no hi posà fil a l’agulla a fora del consell.

N’hi ha que pretenen ser útils, però, en el fons no ho són gaire, recordo un consell de comerç on va vindre un senyor molt simpàtic a explicar als comerciants com funciona l’Oficina Municipal d’Informació al consumidor, eina que, bàsicament, està dirigida al consumidor, no al comerciant i que, en tot cas, només els pot complicar la vida.

O en un altre consell de comerç, quan una noia molt mona i simpàtica va proposar uns jocs per a saber que es podia fer amb la immigració, com si fos una qüestió nova (fer-ho en el 2010 resultava força estúpid i molestar a uns comerciants perquè a les vuit de la tarda anessin a fer tallers és, simplement, lamentable).

En resum, que són unes reunions per a tindre distret el personal, tedioses i força inútils (a les que vaig assistir) ja que no solucionen problemes, només són per a informar i deixar que les entitats tinguin dret al pataleig, i així tens, als quatre de sempre, amb una agenda farcida de reunions on poden fer, perfectament, de convidats de pedra amb la mínima esperança de que, realment, participa en l’acció política del Districte i no es perd el temps.

Diria que a l’últim consell de comerç que vaig assistir hi havia només tres representants dels comerciants, aspecte graciós si considerem que al Districte tenim més que tres eixos comercials i que només de consellers de l’oposició hi vàrem assistir dos.

Ara els han modificat (entre tots els partits han fet el que pronostico com un nou bunyol, com diu el refrany castellà, entre todos la mataron y ella sola se murió, amb la diferència que ella, ja fa anys que està morta i ara només la potinegen) i si bé el que calia era reduir-ne el nombre per a fer-los més operatius, ens hem quedat amb deu, alguns amb tanta xixa com: gent gran, persones amb discapacitat i dona, que ja em direu si el consell de la dona té tanta teca com pot ser el que engloba urbanisme, medi ambient, infraestructures i TIC. No dic que no siguin importants, però potser, encabir-ho dins d’altres consells seria més pràctic.

Fixem-nos que n’hi ha un que és d’esports, qualitat de vida i igualtat. Llavors, si a esports es tracta la igualtat, cal tenir el de la dona a part? Llavors, per què no tindre un consell d’homosexualitat (al Districte tenim entitats que s’hi dediquen).

O potser qualitat de vida es podria col·locar dins de salut, juntament amb persones amb discapacitat i gent gran, no? O un dels grans temes que afecta a la gent gran i als discapacitats no és la qualitat de vida? Doncs no: com en els restaurants de moda, cal una carta llarga i els plats amb noms allargassats. Deu fer modern.

A la comissió d’economia s’hi inclou empresa i ocupació però no les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) que està a urbanisme, medi ambient i infraestructures, i tampoc s’hi inclou innovació que està a cultura, coneixement i creativitat.

Per tant, preveig que res canviarà, que les milers de reunions inútils continuaran, perquè, en el fons, és la forma més pràctica de tindre el personal distret pensant que fan alguna cosa útil en lloc de deixar que treballin i realment participin, ei!, i que consti que m’han dit que l’equip de govern en volia només cinc, però ja se sap que en minoria, Iniciativa, de ben segur, ha tirat al monte.

Per cert, sabeu quantes tinències d’alcalde hi ha a l’Ajuntament de Barcelona? Cinc. No cal dir res més.



Per favor, no poseu rajoles al meu carrer

Avui els he vist, amuntegats en palers al meu carrer, a punt de ser col•locats, ben tallats, tots igualats i m’he espantat i entristit.

Quan era petit, recordo que hi havia carrers que no estaven asfaltats, que en lloc de quitrà hi havia tot de pedres rectangulars de cantons desgastats pel temps i que a casa en deien adoquins.

Recordo perfectament el so que feien quan un cotxe passava per sobre i que, fins no fa gaire, encara n’hi havien al carrer Violant d’Hongria i prop la plaça de toros de les arenes.

És més, cada vegada que aixequen un carrer, reapareixen immutable al pas del temps com les antigues carreteres romanes, amb tots els adoquins ordenadament clavats al terra impertorbables.

Aquests adoquins no es movien, no s’enfonsaven, només provocaven que el carrer fos una mica irregular i que les senyores amb talons caminessin incòmodes. Tampoc s’embrutaven ni quedaven tacats, ni es trencaven, ni es negaven d’aigua però l’ajuntament decidí asfaltar-los i amagar-los. Eren de pedra suficientment ordinària i basta com per a resultar indignes d’una ciutat tan moderna i cosmopolita com Barcelona.

Des de fa un temps ençà, l’Ajuntament ha recuperat l’idea de enrajolar els carrers i substituir l’asfalt, però, en lloc de recuperar els antics adoquins, es decidí col•locar unes pedres quadrades i canterudes, molt maques, però poc practiques. Ara enrajolaran el meu carrer.

El carrer Rossend Arús (inaugurat el 29 de gener de 2011) té aquests adoquins moderns i ja estan descantonats, esquerdats, trencats, enfonsats, desenganxats i a més amb unes taques horroroses, sembla que tot líquid que hi cau s’hi queda enganxat, com si fossin de pedra porosa, creant la desagradable imatge d’un carrer ple de taques perennes de sospitós origen.

Els que em coneixen saben que molt partidari dels carrers peatonals o els de preferència peatonal no sóc. El carrer és carrer i el passeig passeig, i alguns d’aquests carrers que ara són de preferència peatonal, de facto ja ho eren abans.

L’Ajuntament té la debilitat de caure a la temptació del disseny, de fer les coses maques, i pel camí s’oblida que les coses no són per mirar, sinó per utilitzar.

Què és Barcelona

Hi ha un edifici antic que és el paradigma de Barcelona. Està situat a la carretera de la Creu Coberta, paret amb paret amb el Hotel Plaza. Una fotografia de l’edifici i resumeix en el que s’ha convertit la ciutat.

Paret amb paret un hotel de quatre estrelles, als baixos, una barreteria, a l’altre local una botiga Lacoste i els pisos superiors okupats. Per acabar la fotografia, cal indicar que l’edifici està afectat per un pla urbanístic i que per tant, l’han de fer enderrocar i sembla ser que la barreteria ha estat patint mobbing immobiliari perquè una immobiliaria la volia fer fora.

Aquesta és la nostra ciutat, resumida en una fotografia: turisme, abandó, especulació, falsa opulència, tot vistes en fora, maltracte als que hi han viscut sempre.

Ironies de la vida, just davant la barreteria, hi ha una placa de l’Ajuntament de Barcelona agraint el servei de la botiga, més de cent anys, a la ciutat. Esperem que l’Ajuntament no agraeixi gaires coses.

Per cert, la barreteria, ha decidit abandonar. Mireu sinó l’article de la Vanguardia d’avui.