El magret d’ànec a Montmatre i Andorra

Durant molts anys l’únic que menjava de l’ànec era el anomenat pernil, posteriorment vaig provar el clàssic ànec amb peres que es serveix a molts restaurants del país i que s’hauria d’anomenar, realment, cuixa d’ànec, si la carn és bona i tendra resulta un plat excel·lent, per a mi millor que una cuixa de pollastre.

Però l’ànec encara m’havia d’oferir una sorpresa molt més agradable: el magret. He tingut el goig de menjar-ne a diversos llocs, hi ha qui el fa a la brasa i el presenta filetejat amb la crosta del greix tendre i cruixent a l’hora, o amb les més diverses salses, com pot ser a la taronja, a la llimona o qualsevol salsa emprada per a les carns.



Jo sóc un gran fanàtic de la vedella, però, sincerament a mi el magret d’ànec m’ha conquerit el cor, es tendre, sense ossos ni tendrums, el greix es agradable de menjar i el saber es pur goig, a més a més, la digestió em resulta més suau que la vedella i és molt més còmode de menjar, no envà, el magret acostuma a ser servit filetejat amb uns talls de un dit de gruix que et permet gaudir del menjar sense excessives preocupacions.



Només per a comprovar tot el que es pot fer amb ell, només cal posar al google “magret d’ànec” i trobareu receptes de tot tipus: a la taronja, a les cireres, amb carpaccio, al curri, als tres pebres....



A Paris em varen explicar, a la terrassa de la braseria de La Villa des Abadesses a la rue des Abadesses a Montmatre, just mentre jo em menjava un increïble magret d’ànec a l’Oporto, que a on més receptes podem trobar de magret d’ànec és al sud de França, més o menys cap a la zona de Tolouse. No sé si serà cert, l’home deia que vivia a Tolouse, però el cert és que com més al nord de Catalunya anem, més senzill es trobar a la carta el magret d’ànec, concretament cap a l’Empordà.



També a Andorra he pogut gaudir del plaer del magret, a un petit restaurant prop de Caldea, allunyat de les vies comercials on he tingut el meu últim àpat excel·lent fins al moment. De primer una crêpe d’escamarlans amb bolets servit en plat quadrat, dos closques de llagostí a un dels vèrtex enfonsant-se a la salsa beixamel en la que s’insinua una forma a sota de la crêpe amb els llagostins, gambes i bolets a l’interior. Absolutament deliciós i, de segon el magret d’ànec a la taronja, també excel·lent.

Fly Me to The Moon

Aquests dies a fora, a part d’ajudar a desconnectar i recuperar forces per a sobreviure el mes i escaig que queda per les vacances, estar amb els amic, menjar massa i malament, cremar-me amb el sol i fer el primer bany de l’any, he recuperat una deliciosa cançó que sempre m’ha agradat.

Tirat sobre la tovallola deixant que el sol s’acarnissés sobre la pell em vingué a la memòria “Fly Me To The Moon”, mentre la tatartejava marcava el ritme de la bateria sobre el ventre i des de llavors l’he tingut en ment fins que, en arribar a casa la he escoltat.

És una peça clàssica interpretada per molts artistes des de que la composaren el 1954 per Bart Howard, alguns d’ells tan prominents com Johnny Mathis, Tony Bennett, Nat King Cole, Frank Sinatra, Ella Fitzgerald, Paul Anka, Judy Garland, Diana Krall, Astrud Gilberto, Sarah Vaughan, Tom Jones, Westlife, Claire Littley (versió magnífica per una seria manga) i Michael Bublé entre molts altres.

Però per a mi, la millor és la de Sinatra amb la orquestra de Count Basie i els arranjaments de Quincy Jones, és una d’aquelles conjectures astrals o simplement la sort de tindre grans artistes treballant conjuntament en un dia inspirat: la unió de una bona lletra, uns impressionants arranjaments, un gran cantant i una banda excepcional.

Queda recomanada, així com tot el disc de It Might As Well Be Spring de Frank Sinatra i Count Basie (Reprise Records).

Jo ho diuen els catòlics que treballar és la condemna pel pecat original!

Sóc d’una generació que comença a veure que viurà pitjor que els seus pares, que si pot comprar un pis és possible que la hipoteca el sobrevisqui, que de la feina precària en fem costum i que no cobrarem jubilació tot veient com l’Estat del benestar es desfà a mesura que passen els anys.

Diuen que la solució és crear riquesa, que la gent treballi, que cotitzi a la Seguretat Social i que potser que entenguem que el treball és, a part de una molesta obligació per a intentar viure amb una certa dignitat, una obligació social que tenim els treballadors cap a la resta de persones.

El treball i la creació de riquesa, serveix en part, perquè tinguem hospitals públics i prestacions socials, escoles i ajudes que permeten als més desafortunats viure amb una mínima dignitat.

Em rebenta que em cusin a impostos el magre sou, però ho agraeixo quan he d’anar al metge, o el dia que hagi d’agafar la baixa, o simplement, quan penso que gràcies a la gent com jo, permetem que els nostres avis visquin amb una pseudodignitat, això si, inferior a la que es mereixen.

Diuen que som quatre treballadors per avi, i que d’aquí uns anys ens tocarà un avi per cada un treballador coma sis. Si la meva avia cobra una miserable pensió de jubilació està clar que els meus pares cobraran una misèria de la misèria que cobra avui la meva avia, o pot ser que els que estiguem cotitzant haurem de viure tota la vida amb els pares perquè per a poder-los abonar les pensions nosaltres viurem en extrema misèria. I nosaltres cobrarem.... bé, amb una mica de sort els governants recuperen aquella idea de la mítica pel·lícula “La Fuga de Logan” on els vells els mataven directament només arribar a una determinada edat.

A mi, la idea de treballar quaranta o quaranta cinc anys em preocupa poc, potser si treballem tota la vida, com a mínim no haurem de patir per no cobrar una jubilació, potser podrem morir estressats però amb dignitat.

El que em preocupa és que, potser uns quants ens jubilarem tan vells que passarem del metro matutí al nínxols amb vistes al port mentre hi haurà gent que serà prejubilada deu o quinze anys abans.

Nosaltres tenim la obligació de suportar el sistema perquè també ens en beneficiem, i del nostre esforç hem de poder viure nosaltres i els que ja no poden fer-ho per si sols.

Potser la solució no és jubilar-se als 67, sinó cotitzar un mínim d’anys i, un cop s'arribar a la xifrà màgica de cotització, oferir al treballador la possibilitat de continuar treballant fins que vulgui i pugi, potser menys hores, potser bonificant-li la renta.

Diuen que si fos així els joves no trobaríem feina, i la veritat és que, no crec que cap senyor que porta treballant quaranta anys faci la feina que fa un jove de vint.

De consultes va la cosa

No recordo quan van començar a parlar sobre la llei de consultes que, finalment, el Conseller Ausàs, durà al Parlament perquè sigui aprovada. Evidentment no és una llei fàcil, perquè, com és lògic, no tots els membres del tripartit creuen en ella, per uns és una esperança i per altres un perill.

Per molt que des de certs ambients ens venguin que la llei era per a convocar referèndums d’autodeterminació a tutti pleni, estaríem equivocats al pensar que tan sols ens servirà per això. Entenc la llei com a un intent, potser a la desesperada, per a apropar la política al ciutadà, fent-lo copartícep de les decisions que poden afectar-lo més directament. Ara bé, tot i els beneficis democràtics del sistema, també hi ha la perversió que estableix, aquesta és que pot facilitar la paralització de certes obres no agradables i que per altra banda són útils pel país, no fos cas que tanta democràcia directa ens paralitzés, no oblidem que el no és ja una ideologia molt arrelada al nostra país, la de “no volem res a casa” tot i saber que es necessita.

El poble sap que li calen abocadors, però, evidentment, cap poble el voldrà al seu terme municipal i, si per referèndum es nega la proposta, és molt possible que observem com el projecte de abocador circula per tots els pobles de una comarca sense trobar emplaçament definitiu, i qui diu abocador diu carretera, via de tren o presó.

Per això cal prendre en consideració aquest factor, com també pertocaria analitzar si és apropiat que les consultes siguin aprovades pel Govern Espanyol, ja que, és evident que en tots els temes espinosos es negaran per sistema a donar la autorització. Suposo que en aquest punt s’hi veu la mà del PSC i, per conseqüència una renuncia d’ERC al fer la llei.

També citar que, segons ens indiquen, aquesta llei permetrà fer referèndums quan els proposin dos grups parlamentaris. No sé si aquesta condició s’ha fet pensant amb duets ERC-CIU o no s’ha pensat en el doblet PP-Ciutadans. Com diria el president Pujol: “no ens marquem un autogol!”

Caldrà veure la llei amb calma, però no sóc molt optimista, sembla que al final ha sortit una llei per a passar el tràmit parlamentari i fer creure a alguns que aquesta llei ens permetrà convocar referèndums d’autodeterminació, uns es justificaran, altres respiraran tranquils i, molt possiblement, alguns altres l’enviïn al Tribunal Constitucional. Quin país tan bonic!

La mala dona

Barcelona, com tota ciutat està plena de històries que mostren el seu cantó més obscur, relats que lentament van esborrant-se de la memòria col·lectiva i que lamentablement suposen perdre part de la identitat de la nostra ciutat. Afortunadament hi ha gent que posa el seu granet de sorra perquè sobrevisquin.

Una d'aquestes històries és la vampira del carrer Ponent, una dona que visqué a principis del segle XX a Barcelona i que segrestava infants per a pràctiques prou escabroses com succionar-los la sang.

Aquesta vampira barcelonina ha tornat a la vida amb el llibre d'en Marc Pastor titulat La mala dona, editat per La Magrana el 2008, una novel·la policíaca que, barrejant fets reals i ficticis ha configurat una història que val la pena llegir, no només per a fer-nos una idea de com era i com es vivia a la nostra ciutat sinó també per la magnífica estructura de la novel·la amb tocs Gòtics que tants bons resultats ha donat a Carlos Ruiz Zafón, i recordar uns fets que quan s’esdevingueren sacsejaren la societat barcelonina.

Enllaç sobra la història de l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer de Ponent.

Yes I Can

El 12 de juliol de 1960 el Partit Demòcrata celebrava la seva Convenció per a elegir el candidat que es presentaria a les eleccions Presidencials d’aquell novembre, l’elegit fou John Fitzgerald Kennedy i a la clausura de la Convenció fou a càrrec del gran artista negre Sammy Davis jr. que interpretà l’himne americà. El sector de Mississippí escridassà i insultà l’artista.
 

Des del dia 20 de gener de 2009 Barack Obama és, formalment, president dels Estats Units d’Amèrica.

D’una data a l’altra han passat menys de quaranta nou anys, no fa gaire temps. Si Sammy Davis jr. estigués viu tindria 84 anys i podria contemplar com han canviat les coses en qüestions racials al seu país.

Fou un artista complert: cantant, ballarí, imitador, comediant, actor, instrumentalista... potser per això el coneixien com Mr. Entertainment i fou el protagonista de un musical de Brodway anomenat Mr. Wonderful.

Tot i els èxits, patí la segregació racial des de que nasqué, veient com li era prohibit accedir als locals on anaven els blancs, inclús no el deixaven actuar en certs locals perquè era negre, quan tingué una relació amorosa amb l’actriu Kim Novak l’obligaren a posar-hi fi a risc de perdre la viada i quan es casà amb una atractiva blanca de cabells rossos i ulls blaus, els el Ku Klux Klan l’esperaven a les portes dels locals on actuava amb els membres del partit nazi americà alhora que la carrera com actriu de la seva esposa s’acabà.

Tan debò pogués veure com ha canviat tot. El més curiós és que un dels seus hits és titulava Yes I Can.

Situació i conseqüència

Avui he llegit dos articles al diari que crec que són d’interès: El primer es de l’Avui noticia de portada relativa a la possibilitat que a final d’aquest any hui hagi sobre 200.000 persones aturades a Catalunya que no cobraran l’atur. Aquestes dades esglaien per si sol, però si les unim al creixement de l’atur que es produirà al llarg d’aquest any, es possible que la població aturada sense prestacions pugui ser pitjor del que preveiem a mitjans de gener. Vist que Catalunya no pot permetre’s 200.000 persones sense ingressos. Potser caldria prendre en consideració aquesta dada perquè això pot provocar un augment de la pobresa a casa nostra.

Aquesta notícia la podem enllaçar amb la que mostrava La Vanguardia referent al nombre de sense sostre que viuen a Barcelona, fent menció a un indret on aquestes persones es resguarden del fred: l’Espanya Industrial. La dicotomia de la Barcelona modera i cosmopolita que alhora té moltes vergonyes per amagar, perquè, com bé sabem, és més fàcil amagar que arreglar.