dijous, 17 de març del 2011

Coherència hispànica


Aquest cap de setmana a les noticies de mig dia de no se quin canal de televisió, van mostrar-nos una enquesta feta al poble Espanyol. 

Les preguntes s’iniciaven amb un: “Creuen que caldria actuar militarment a Líbia?” Més del cinquanta per cent opinava que si, consideraven necessària una intervenció militar a Líbia i alliberar als pobres libanesos de les mans del Michael Jackson de les dictadures. 

Fins aquí perfecte, sense saber els motius individuals de cada ciutadà entenc la resposta i li donaria suport, no envà hi ha molts motius que provoquen una gran repulsió cap a una dictadura, sobre tot, si s’acarnissa sobre el poble, inclús hi ha arguments de pes purament econòmics (però en aquest cas també n’hi ha a favor d’ajudar a Gadaffi). 

Ara bé, la segona pregunta de l’estudi era de l’estil: “Hauria d’enviar Espanya tropes a Líbia?” La resposta, per un percentatge semblant a l’anterior, més del cinquanta per cent, era que no. 

Magnífica coherència! Cal anar a repartir bufes a Líbia i fotre fora al tal Gadaffi, però que ho facin els altres, que ja se sap, quan es va a repartir estopa es possible sortir escaldat. Genial! La solidaritat del poble Espanyol és encomiable i d’una coherència espatarrant. 

No deixa de ser una postura, per altra banda, molt catalana, allò del rampell momentani o rauxa seguit pel seny! Aix... quan se’n adonin!

dijous, 10 de març del 2011

Enhorabona! (per la part que ens toca)



Al darrer Plenari del Districte s'aprovaren les dues Medalles d'Honor de la Ciutat, una d’elles a Sants 3 Ràdio i l’altra la Parròquia de la Mare de Déu del Port. És per això que m’agradaria fer especial menció a Sants 3 Ràdio, entitat que conec des del seu naixement, i al seu director amb qui porto veient-nos la cara des del tres anys.

La ràdio és l’Oleguer. Segur que als primers que sorprèn la ràdio com a fet viu i imprescindible del barri és als seus ex-professors que estaven farts de les seves històries, inconstància i poca-soltades (no les recordarem perquè si jo puc treure els seus draps bruts escolars, ell pot fer el mateix amb mi). Si bé no era l’estudiant ideal de clenxa i camisa (a vegades duia la clenxa i la camisa) el motiu no era perquè fos curt o dolent (dolenteria si que tenia, ara reciclada en sarcasme i malícia), sinó perquè li calia utilitzar les seves capacitats en alguna cosa que l'interesses de debò. Imaginació i empenta la tenia, només li mancava un objecte.

L’objecte era Catalunya, tema reiteratiu amb el que ens va perseguir durant la nostra infantesa, com un predicador incansable amb adhesius, xapes i proclames. Crec que al final ens va convèncer ja que molts hem acabat dins la secta catalanista.

No vull entrar en misticismes, però tinc ben clar que hi ha gent que neix per a fer grans coses, per a viure conforme una idea, i l’Oleguer n’és una, tot el que pugui fer, per lluny del nacionalisme que sembli, té un rerefons de país.

Tenint objecte cal un projecte, en aquest cas, la ràdio. I tenint-ho tot, encara cal dos elements necessaris per a que funcioni: la capacitat de lideratge i l’empenta perquè el projecte tiri endavant.

Ja des de ben petit era un líder que aconseguia ser escoltat i seguit per a fer coses, a tal efecte cito el club ecologista (creat abans que s’inventés l’ecologisme!), el mercat de clips (substituïa els diners per clips), la màquina expenedora de retoladors i llapis o el frustrat avió amb motor d’aigua fet amb una capsa de galetes Cuetara.

Així doncs ho tenia tot: l’objecte Catalunya, el projecte la ràdio i els mitjans la seva capacitat de lideratge.

Va començar la ràdio sol, a casa seva, a una habitació destinada a despatx, i enganyà a un grup de nois de l'escola, nois per no dir nens de setze anys, perquè l’ajudessin a fer programes i inclús una ràdionovela que mai es va radiar (afortunadament). Desprès el trasllat al campanar de Sant Medir, un indret singular del barri per a un veí singular.

Recordo la brutícia del primer dia del pis del campanar amb una làmpada vermella (un color poc propi de un lloc sant), o les inundacions de l’aigua de la pluja que queia del campanar, o quan en ple atac irracional ecologista es decidí a aprofitar/reciclar una nevera abandonada sense saber si funcionava i pujar-la a traves de les escales del campanar a ple agost.

I ara s'ha convertit un referent: ell i la ràdio. I és que el noi és molt viu: des de que va començar, quan nosaltres nomes anàvem a fer el dròpol, ja tenia clar quina ràdio volia fer i que per a dur-la a terme calia entrar dins del barri, estar amb la gent que fa bategar el carrer: associacions i entitats diverses per les quals s'ha convertit en un element indispensable del barri, tant que, si un dia no veiem ningú de la ràdio en un acte el trobem a faltar. Ha fet que estiguem mal acostumats a veure'l a tots els llocs fent els papers de l’auca, gaudint del do de la omnipresència, com el propi Déu, potser és pel fet que passa tantes hores dins de la casa del Senyor, i, ja se sap, que tot s’enganxa en aquesta vida. És el Senyor de Sants que ho sap tot, perquè viu més ell el carrer que les pròpies cases.

I si bé tots sabem de quin peu flaqueja, el barri és petit i ens coneixem tots les ideologies, fòbies i ismes preferents, no li impedeix que tots els partits tinguem dret a participar, potser perquè no negarà el pa a qui demà li pot donar, o potser perquè és dels pocs que entén i alhora duu a terme la funció social dels mitjans de comunicació.

Ara, desprès de més de deu anys, començo a entendre la seva passió pel barri que el fa treballar tantes hores, perquè, finalment, he comprès que un país no es fa des de la megalomania del vèrtex superior de la piràmide del poder, sinó des de les coses senzilles, dels grans de sorra que tots podem posar.

Ell mostra el que podria ser aquest barri, la ciutat i el país, un lloc on la gent jove s’implica en pro dels altres, que té idees, les duu a terme i no se’n cansa malgrat les dificultats.

Quina alegria que li donin a la ràdio, o sigui a l’Oleguer, la medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona, per a ell i per a tots els que hem tingut la possibilitat de compartir aquest granet de sorra de l’Oleguer.

dijous, 3 de març del 2011

L’independentisme és com una Nueva Rumasa al llogaret d’Asterix


L’independentisme és un producte financer. M’explico.

La majoria de persones som cagadetes. Tenim una determinada aversió al risc, per això posem els diners, i el vot, en productes més o menys segurs que donaran un rendiment limitat però que saps que alguna cosa se’n traurà i poc perdràs.

De tan en tant, des de fa una temporadeta, apareixen uns senyors i senyores (anomenem-los Bernard Madoff/ Ruiz-Mateos) que es proclamen independentistes i que exigeixen la llibertat nacional per ahir (si, ho heu llegit bé, per ahir, no per demà, el demà és massa tard). Independència sense concessions. De cara barraca, allò que li diuen “a saco”.

Nosaltres, inversors porucs (independentistes) ho mirem i, farts de veure un interès de un 2,5% TAE fix que comporta uns beneficis de 3,25.-€ al mes descomptades comissions i despeses (peix al cove), podem caure a la temptació del 25% diari que ens proposen amb focs artificials i cava (proclamació unilateral d’independència).

Un sector ho mira i pensa, directament: “Jo porto 50 anys a la mateixa oficina de La Caixa i d’aquí no em moc” . Tot sentiment i fidelitat, no es covardia sinó mandra a la reflexió.

Uns altres ho mirem i pensem: “osti, donen molta pasta, i si???” Però clar, aquí ningú dóna duros a quatre pessetes! Per tant sospitem i restem a l’aguait, fent com un anglès típic de bombí i paraigua, esperem a que la cosa es posi en marxa per a veure com va el tema i, anar donant ànims des de la barrera i desitjar-los sort, no fos cas que es fotessin una garrotada monumental i ens agafés al bell mig. És allò de la cautela anglesa que a Catalunya en diem teoria de nedar i guardar la roba i tota la pesca.

D’altres poden ser: arrauxats i cabrejats amb la seva Caixa de tota la vida per les esquilades continues que els fan, els beduins perquè veuen uns miratges en forma de garanties que realment no hi són, i els darrers, aquells que a economia eren víctimes de “el cost de la sola de sabata”, en altres paraules: els que s’han passat mitja vida canviant de Caixa a veure qui li oferia una dècima més d’interès i una coberteria amb sopera amb més plats.

Tots s’abracen al Madoff/ Ruiz-Mateos de la temporada, ja se sap que cada mes, quan veiem l’ingrés dels interessos a la llibreta, se’ns posen els pèls de punta d’indignació i ens sorgeixen de forma inexplicable ganes de fer alguna bestiesa com treure els diners de la Caixa amb una mitja al cap.

Què passa al final? Que aquests productes super-mega rendibles són de gran risc, i si al principi van llençats, de sobte, descobrim, que no deixen de ser participacions de Nueva Rumasa i que no ho cobrarem mai, que mai sabem que han fet amb la pasta ni quin embolic hi ha muntat allí dins.

Ei, que això va de conya per l’independentisme, així tothom acabarà pensant que som quatre frikis que ens agrada liar-nos a garrotades entre nosaltres. Asterix feia el mateix, però com a mínim també repartia estopa als Romans.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Somriu



Avui escoltava a Judy Garland cantant una deliciosa cançó que ha estat interpretada per dotzenes de intèrprets i he sentit la imperiosa necessitat d'escriure sobre ella, no l’artista, sinó la cançó.

Charles Chaplin composà la melodia per a la pel·lícula Temps Moderns i tant la musica com la lletra reflecteixen a Charlot o, simplement a tots els desafortunats del món que, sense entendre'l no es resignen, els que neixen amb la marca del perdedor, els que tenen la sensació que viure no és altra cosa que rebre clatellades, que la vida és salada per tanta llàgrima vessada, per la impotència de lluitar en va, però que, tot i així, ens neguem a admetre que viure no val la pena, que no hi ha esperança.
No hi ha cançó amb lletra més tendra i amarga, que expressi la desesperança amb tant optimisme, la tristesa amb un lleu somriure, la dolçor de la mirada desconsolada de Charlot, el llarg camí cap a l’horitzó, el plor de la noia lamentant-se preguntant perquè hem de tirar en davant i la resposta del pobre rodamón dient-li que comenci per somriure.

Quan la vida te tints de drama i el camí cap a l’horitzó es converteix en una pesada pendent, just quan la desesperança ens copa i cap llàgrima ens buida de pessimisme, un somriure, una cançó, pot fer que la vida torni a començar a brillar, només si somrius.


Smile

Smile, though your heart is aching
Smile, even though it’s breaking
When there are clouds in the sky
you’ll get by
If you smile through your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You’ll see the sun come shining through
for you
Light up your face with gladness
Hide every trace of sadness Although a tear may be ever so near
That’s the time you must keep on trying
Smile what’s the use of crying
You’ll find that life is still worthwhile
If you’ll just
Smile

dilluns, 14 de febrer del 2011

Els Degollats

Autor de la Música: Castells i Francisca, Ricard
Autor de la Lletra: Miralles, Amadeu

Curts:
Esplai del cor
que es filtra dins del pensament,
i els ulls no es cansen de mirar
les crestes de la serra ingent
del nostre Montserrat.

En el lloc més bonic,
la Verge Bruna
des del cel hi va baixar
per fer el seu Paradís.

Llargs:
Hi ha un bell camí
que, entre les roques passant,
porta l’encisat pelegrí
fins a la roca dels Degotalls.

Llur imatge, porta al meu cor
que sospira el dolç record
del meu pare, que ja els cims
de la Muntanya mai més no veurà.

Recordo que sempre, ja des de ben petit,
amb sos braços m’aixecava
per besar la Mare dins son cambril
i per això l’estimo així.

Fes, oh! Verge de Montserrat,
que aquest record no es borri mai;
i als teus peus un jorn el Virolai,
ell i jo et puguem cantar.

Que siguis molt feliç.

divendres, 14 de gener del 2011

Dret a saber-ho tot i la constatació que tot el que no sabiem ho presumíem




Des de el final de la Guerra Freda els escriptors de novel•les d’espionatge han estat erràtics, han hagut d’empescar-se un enemic diferent a l’amenaça roja, als dolents comunistes. Ho han provat amb més o menys fortuna, però cap enemic ha estat com el comunisme.
Si abans, occident tenia un enemic comú, visualitzat i concret, ara l’enemic és un ens boirós i immaterial com d’integrisme islàmic, o això ens fan pensar, una organització formada de petites capelletes escampades pel món, que encara no sabem com actua ni com es coordina, ni tan sols sabem si el seu suposat líder (Osama Bin Laden) està viu, mort, o és una creació hologràfica. Seria tan fàcil si Al-Quaida actués amb el sistema de franquícies del McDonald’s....

També podríem considerar com a enemic comú, aquestes màfies que han substituït la temuda KGB i que sempre que són detingudes els atrapen en calçotets i samarretes imperi en mansions de gust dubtós, o en menor distància, els narcotraficants de droga o de blanques, els blanquejadors de capital o qualsevol individu que actua fora la llei i que la seva activitat es pugui considerar un perill directe contra els interessos occidentals.

En mig de la recerca de l’enemic comú, ja se sap que res uneix tant a les persones com una amenaça o un malvat a qui escopir, apareix un senyor, en Julian Assange i el seu WikilLeaks.

L’individu és peculiar i té aires d’heroi de novel•la romàntica amb les melenes blanques-rosses a l’aire i l’aspecte fràgil i el toc bohemi inherent a tot heroi d’aquest tipus.

WikiLeaks té l’encant de les organitzacions secretes, que hi ha molta gent implicada, que el nostre veí pot formar-ne part, de tindre una seu central inexpugnable dins d’un búnquer, i el misteri de totes les preguntes que el populatxo ens formulem (d’on treuen la informació? D’on ha sortit? Són de fiar? Què volen aconseguir?).

I de sobte, aquesta gent de WikiLeaks, estan fent que deixem de buscar l’enemic comú, ja que, de les vergonyes que ens mostren, deduïm que l’enemic que té occident és nosaltres mateixos, que les nostres entranyes estan podrides en pro de que la finalitat justifica els mitjans.

Però el més preocupant no és això, sinó que totes les vergonyes que WikiLeaks mostra, no són res que nosaltres, el populatxo, no poguéssim saber, deduir, imaginar o sospitar.

Ja és trist, fins que algú no ens ensenya les nostres vergonyes, no pensem sobre elles.

divendres, 7 de gener del 2011

Serà que sóc un sentimental…




Potser és el Nadal, qui sap, però darrerament estic més sensible del que resulta habitual. Me’n vaig adonar desprès del post partit femení de futbol solidari entre representants de les entitats del Districte i Conselleres Municipals (al final personal del Districte més Conselleres).

En acabat el simpàtic partit, varem anar en ramat de xais fins al local de la FAECH on l’amic Josep Espin ens convidà a un excel•lent refrigeri on poguérem xerrar a peu dret els uns i els altres, segurament una selecció dels de sempre, els que ens trobem a totes les festes i festetes del Districte, els que sabem que veurem quan anem a un o altre acte.

Llavors, fou quan em vaig adonar que aquelles persones formen part, en certa manera, d’una gran família que belluga el Districte, que fa i proposa, que tot i semblar invisibles per a la majoria de veïns, són els que fan que el nostre Districte tingui certes singularitats que cap altre barri té. Són el Districte silenciós.

Són els que fan que encara hi hagi cert caliu, que penquen sense esperar res a canvi, potser un copet a l’espatlla i un “això que heu fet és collonut”, que somriuen amb satisfacció quan els dius: “no sé com ho heu pogut fer” i que et reben amb afecte i simpatia.

Evidentment, la bona sintonia que crec que hi ha (perquè mai se sap si són simpàtics perquè els caic en gràcia o perquè sóc Conseller Municipal i, amb els politics, millor portar-se bé) fa sentir-me orgullós d’aquesta gent, que són els que aquests dies estan a la Pau sense Treva, els que han invertit hores confeccionant les carrosses de la cavalcada de Reis, que munten actes al carrer, que tallen la carretera de Sants, que ens distreuen, que ens omplen els carrers i que fan tot allò que converteix el nostre Districte en un lloc més agradable per a viure encara que no siguin actes espectaculars.

Suposo que ells són part del que fa que els Santsencs que viuen al barri (viure de fer-hi vida) ens faci tanta recança la simple idea de marxar, encara que només sigui per a creuar el Paral•lel, l’Avinguda Madrid o Riera Blanca.

Tenim un camp magnífic per a plantar; la terra és bona i només cal regar-ho, la naturalesa farà la resta. Cal cuidar-ho, mimar-ho i ajudar-ho, sinó, algun dia, aquests quatre, decidiran quedar-se a casa i llavors, el nostre Districte, perdrà el que el diferència i fa especial.