Al darrer Plenari del Districte s'aprovaren les dues Medalles d'Honor de la Ciutat, una d’elles a Sants 3 Ràdio i l’altra la Parròquia de la Mare de Déu del Port. És per això que m’agradaria fer especial menció a Sants 3 Ràdio, entitat que conec des del seu naixement, i al seu director amb qui porto veient-nos la cara des del tres anys.
La ràdio és l’Oleguer. Segur que als primers que sorprèn la ràdio com a fet viu i imprescindible del barri és als seus ex-professors que estaven farts de les seves històries, inconstància i poca-soltades (no les recordarem perquè si jo puc treure els seus draps bruts escolars, ell pot fer el mateix amb mi). Si bé no era l’estudiant ideal de clenxa i camisa (a vegades duia la clenxa i la camisa) el motiu no era perquè fos curt o dolent (dolenteria si que tenia, ara reciclada en sarcasme i malícia), sinó perquè li calia utilitzar les seves capacitats en alguna cosa que l'interesses de debò. Imaginació i empenta la tenia, només li mancava un objecte.
L’objecte era Catalunya, tema reiteratiu amb el que ens va perseguir durant la nostra infantesa, com un predicador incansable amb adhesius, xapes i proclames. Crec que al final ens va convèncer ja que molts hem acabat dins la secta catalanista.
No vull entrar en misticismes, però tinc ben clar que hi ha gent que neix per a fer grans coses, per a viure conforme una idea, i l’Oleguer n’és una, tot el que pugui fer, per lluny del nacionalisme que sembli, té un rerefons de país.
Tenint objecte cal un projecte, en aquest cas, la ràdio. I tenint-ho tot, encara cal dos elements necessaris per a que funcioni: la capacitat de lideratge i l’empenta perquè el projecte tiri endavant.
Ja des de ben petit era un líder que aconseguia ser escoltat i seguit per a fer coses, a tal efecte cito el club ecologista (creat abans que s’inventés l’ecologisme!), el mercat de clips (substituïa els diners per clips), la màquina expenedora de retoladors i llapis o el frustrat avió amb motor d’aigua fet amb una capsa de galetes Cuetara.
Així doncs ho tenia tot: l’objecte Catalunya, el projecte la ràdio i els mitjans la seva capacitat de lideratge.
Va començar la ràdio sol, a casa seva, a una habitació destinada a despatx, i enganyà a un grup de nois de l'escola, nois per no dir nens de setze anys, perquè l’ajudessin a fer programes i inclús una ràdionovela que mai es va radiar (afortunadament). Desprès el trasllat al campanar de Sant Medir, un indret singular del barri per a un veí singular.
Recordo la brutícia del primer dia del pis del campanar amb una làmpada vermella (un color poc propi de un lloc sant), o les inundacions de l’aigua de la pluja que queia del campanar, o quan en ple atac irracional ecologista es decidí a aprofitar/reciclar una nevera abandonada sense saber si funcionava i pujar-la a traves de les escales del campanar a ple agost.
I ara s'ha convertit un referent: ell i la ràdio. I és que el noi és molt viu: des de que va començar, quan nosaltres nomes anàvem a fer el dròpol, ja tenia clar quina ràdio volia fer i que per a dur-la a terme calia entrar dins del barri, estar amb la gent que fa bategar el carrer: associacions i entitats diverses per les quals s'ha convertit en un element indispensable del barri, tant que, si un dia no veiem ningú de la ràdio en un acte el trobem a faltar. Ha fet que estiguem mal acostumats a veure'l a tots els llocs fent els papers de l’auca, gaudint del do de la omnipresència, com el propi Déu, potser és pel fet que passa tantes hores dins de la casa del Senyor, i, ja se sap, que tot s’enganxa en aquesta vida. És el Senyor de Sants que ho sap tot, perquè viu més ell el carrer que les pròpies cases.
I si bé tots sabem de quin peu flaqueja, el barri és petit i ens coneixem tots les ideologies, fòbies i ismes preferents, no li impedeix que tots els partits tinguem dret a participar, potser perquè no negarà el pa a qui demà li pot donar, o potser perquè és dels pocs que entén i alhora duu a terme la funció social dels mitjans de comunicació.
Ara, desprès de més de deu anys, començo a entendre la seva passió pel barri que el fa treballar tantes hores, perquè, finalment, he comprès que un país no es fa des de la megalomania del vèrtex superior de la piràmide del poder, sinó des de les coses senzilles, dels grans de sorra que tots podem posar.
Ell mostra el que podria ser aquest barri, la ciutat i el país, un lloc on la gent jove s’implica en pro dels altres, que té idees, les duu a terme i no se’n cansa malgrat les dificultats.
Quina alegria que li donin a la ràdio, o sigui a l’Oleguer, la medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona, per a ell i per a tots els que hem tingut la possibilitat de compartir aquest granet de sorra de l’Oleguer.
