El negoci convertit el dictadura i el pirata convertit en revolucionari

L’industria, diguem-ne, de l’espectacle, s’està comportant com un govern tirànic que veu com està perdent l’hegemonia, colpeja a tort i a dret moribund esgotant les darreres forces negant-se a entendre que els temps, i els negocis, canvien.

Les grans empreses discogràfiques i les productores de cinema, vivien molt bé: creaven alhora el producte i la demanda i podien vendre’ls a un preu escandalós ja que, qui el volia no tenia altra opció per a gaudir-ne que comprar-lo. Suposo que recordareu fa uns deu anys quan un disc compacte valia més de vint euros i que el preu d’un DVD també era escandalós. (ara pel mateix preu t’endús la discografia sencera de l’artista).

Així doncs, aquestes empreses tenien un cert monopoli, ja que, si algú volia tenir el disc X, havia de comprar-lo si o si al preu que imposaven les discogràfiques, és més: si es volia tindre una cançó determinada, t’havies de quedar tot un disc que, possiblement, no t’interessava.

Amb l’avenç de les tecnologies, el monopoli s’ha trencat i de sobte pots aconseguir la cançó que t’interessa a cost zero i sense necessitat de quedar-te les altres cançons, amb la qual cosa; qui comprarà un disc podent tindre gratis els continguts que t’interessen?

L’industria no vol reconèixer el canvi dels temps i del negoci i s’oposa amb la dura repressió, quan, el que hauria de fer, es repensar la seva feina i negoci, com han fet tants altres sectors al llarg de la història.

Per l’altra banda, els pirates sembla que considerin que la propietat intel•lectual és una cosa estranya i que, per tant, passar-se els drets dels autors per l’arc de triomf és just, que la democratització de la cultura ha de comportar la seva gratuïtat, però ignoren que darrera cada cançó, cada llibre, pel•lícula, medicament, software o avenç tecnològic, hi ha unes persones que tenen dret a, no només ser reconeguts com a creadors, sinó a viure de la seva creació, perquè és fruit del seu esforç, intel•lecte i capacitats. Algú posa en dubte que un pastisser no té dret a percebre res pels seus pastissos? Es admissible que el sabater que ens canvia les soles de les sabates no cobri per a fer-ho? Què els metges no tenen un sou per a operar?

És per això que no podem ignorar que l’autor, té dret a elegir que fa amb la seva obra: regalar-la, vendre-la o destruir-la, perquè és seu, és el seu fill, és el producte del seu esforç, i per tant, no pot ser lliurement disponible per la resta de persones.

És per això que, hi ha gent que no entén que el seu negoci canvia perquè el món també ho fa, negar-ho i intentar posar traves és estúpid: tard o d’hora tot acaba al seu lloc i, alhora, hi ha gent que no vol entendre que les idees també son propietat inalienable de qui les té.

Els desgraciats, també mengen bé

Divendres teníem ganes d’innovar i per això decidirem provar un restaurant de Gràcia amb el glamurós nom “Bodega Manolo”, si, sembla conya però diuen que s’hi menja molt bé.

No se’ns deixà entrar perquè no hi havia lloc, trobant-nos de sobte, a la part nord de Gràcia deixats de la mà de Déu, a la zona menys concorreguda i alhora desconeguda sense saber que fer.

L’opció fàcil era deixar-se caure pel Torrent de les Flors fins la zona habitual (Verdi, Revolució etc.), però prou havia costat aparcar el cotxe com per a deixar-lo tocant a la Ronda del Guinardó i baixar a peu fins ves a saber on. Però, per una d’aquelles sorpreses de la vida, a prop de la bodega hi havia el restaurant Desgraciats (carrer Providència 114).

Hi vàrem entrar perquè hi havia gana, feia fred i no teníem ganes de donar voltes, de fet, d’entrada, les expectatives eren baixes, l’entrada senzilla sense cap client i l’olor estrany a l’entrar, ens dirigiren a la part posterior on si hi havia gent, la suficient per a estar gairebé sols sense estar-ho.

La carta és agradablement curta i senzilla, acostumats o a cartes infinites de plats amb noms llargs que fa basarda llegir (crec que ningú les llegeix atentament de principi a final), es relaxant no perdre’s entre lletra impresa, recordo que quan es va a sopar és per a gaudir, no per a trencar-se el cap.

El que anomenen pica-pica es curtet ni molt pensat, però efectiu perquè guarda sorpreses, sobretot pels que ens agrada el foie o el mid cuit. És basa en pa de coca, pernil, formatge, anxoves i la cassoleta de musclos, navalles i escopinyes. Ja us dic que amb el mid cuit amb la melmelada d’albercoc ja em tenien el cor guanyat, si a això li sumem el pa de coca del que en sóc un enamorat, comprendreu que, abans del segon plat, ja estava feliç de la vida.

Els entrants ja són més elaborats, un parell d’amanides, l’eterna esqueixada de bacallà, una cassoleta de crema de ceba amb crosta de formatge emmental, un saltejat de bolets, rissotto de ceps amb bolets confitats i arròs negre. No són grans plats, però efectius per a que no sigui impossible no trobar un plat adequats als nostres gusts, reconec que, de no haver hagut el mid cuit hagués menjat ben feliç l’arròs negre.

De peix només entraré amb el que demanaré a la pròxima visita: els canelons gratinats de rap, gambes i palangre, perquè, sense veure’ls ja em ve salivera ja que el que més em desagrada dels canelons és la carn i l’idea de substituir-los per rap i gambes em sona excel•lent.

Però la part de la carta més llarga és la dedicada a la carn, deliciosos menjars que als carnívors ens fa dubtar en que hem d’elegir: filet de bou, steak tartare, entrecorre, hamburguesa, cuixa de cabrit, garrinet al forn, cua de bou estofada i magret d’ànec.

De les baixes expectatives en vam sortir plens i feliços, ja que, els desgraciats, també saben menjar bé.

Per favor, no poseu rajoles al meu carrer

Avui els he vist, amuntegats en palers al meu carrer, a punt de ser col•locats, ben tallats, tots igualats i m’he espantat i entristit.

Quan era petit, recordo que hi havia carrers que no estaven asfaltats, que en lloc de quitrà hi havia tot de pedres rectangulars de cantons desgastats pel temps i que a casa en deien adoquins.

Recordo perfectament el so que feien quan un cotxe passava per sobre i que, fins no fa gaire, encara n’hi havien al carrer Violant d’Hongria i prop la plaça de toros de les arenes.

És més, cada vegada que aixequen un carrer, reapareixen immutable al pas del temps com les antigues carreteres romanes, amb tots els adoquins ordenadament clavats al terra impertorbables.

Aquests adoquins no es movien, no s’enfonsaven, només provocaven que el carrer fos una mica irregular i que les senyores amb talons caminessin incòmodes. Tampoc s’embrutaven ni quedaven tacats, ni es trencaven, ni es negaven d’aigua però l’ajuntament decidí asfaltar-los i amagar-los. Eren de pedra suficientment ordinària i basta com per a resultar indignes d’una ciutat tan moderna i cosmopolita com Barcelona.

Des de fa un temps ençà, l’Ajuntament ha recuperat l’idea de enrajolar els carrers i substituir l’asfalt, però, en lloc de recuperar els antics adoquins, es decidí col•locar unes pedres quadrades i canterudes, molt maques, però poc practiques. Ara enrajolaran el meu carrer.

El carrer Rossend Arús (inaugurat el 29 de gener de 2011) té aquests adoquins moderns i ja estan descantonats, esquerdats, trencats, enfonsats, desenganxats i a més amb unes taques horroroses, sembla que tot líquid que hi cau s’hi queda enganxat, com si fossin de pedra porosa, creant la desagradable imatge d’un carrer ple de taques perennes de sospitós origen.

Els que em coneixen saben que molt partidari dels carrers peatonals o els de preferència peatonal no sóc. El carrer és carrer i el passeig passeig, i alguns d’aquests carrers que ara són de preferència peatonal, de facto ja ho eren abans.

L’Ajuntament té la debilitat de caure a la temptació del disseny, de fer les coses maques, i pel camí s’oblida que les coses no són per mirar, sinó per utilitzar.

Renovar-se

M’agrada molt la llibertat amb la que els partits polítics utilitzen l’expressió “renovar-se”. És absolutament fascinant perquè, de tan bord que resulta, hi ha gent que s’ho empassa.

Els partits polítics són com una monarquia on, la Cort, vetlla per la successió ordenada del rei quan aquest mor o li tallen el coll. Un canvi per a que res canviï, un semblar per a no ser, ja que, un canvi real suposaria masses trasbalsos, massa gent hauria de buscar feina i d’altres, potser, haurien de donar excessives explicacions.

Dir que Rubalcaba és la renovació del PSOE, és com dir que Núria de Gispert ho és de CIU. Fa deu anys ja estaven allí i s’aguanten a la cadira i a les llistes electorals, enganxats amb adhesiu industrial.

I és que el senyor Rubalcaba ja estava a primera línia amb el president Felipe González (I d’això ha passat més d’una dècada i dos presidents). Aquest senyor es dedicava a la política des d’abans que existís internet i les xarxes socials, abans de l’euro. Sabeu que en el 1982 ja tenia un càrrec intern en el govern Espanyol? Sabeu que l’any dels jocs Olímpics, 1992, ja era ministre? I aquest senyor és la renovació. SENSACIONAL. Diplodocus com a evolució de la naturalesa.

I la Carmeta? Sembla més renovació perquè és més jove i no tenia edat per a ser ministre a l’època Felipe, perquè sinó, no dubteu que estaria fent saltirons amb la bandera de la renovació. I mira que ja en el 1999 ja era regidora d’Esplugues, o sigui, que porta 13 anys xarrupant de la mamella i en farà 41 anys des del seu natalici. Va canviar el xumet per la poltrona.

Aquesta senyora, que predica en canvi, i explica que les polítiques conservadores han causat la crisis, oblida que ha estat ministra aquests darrers anys, un dels ministeris que ocupà era Habitatge. Per tant, resulta ofensiu que intenti escórrer el vulto, i això sense entrar amb l’imatge de penediment que mostra constantment pel fet d’haver nascut a Catalunya, com si l’incomodés. A vegades, em recorda aquells negres que es tatuaven a l’esquena un: “Perdóname Dios por ser negro”.

Bon Nadal i Feliç 2012?

No sé si desitjar un feliç 2012, potser resultaria més lògic desitjar ànims de cara al nou any, ja que, cada vegada resulta més evident que ni els Maies ni Nostradamus anaven tan desencaminats, perquè, si bé la fi del món no sembla que vingui (una plaga, mars de lava, inundacions terribles... seria una solució massa ràpida per acabar el sofriment), si que ens espera un drama monumental.

Pinten bastos perquè l’economia no sembla millorar, al contrari, la sensació general és que ens acostem a l’abisme i que, potser, molts podem arribar al 2013 sense feina (toquem fusta) i d’altres sense ingressos. Si falla l’economia, la resta no importa.

Tots tenim clar que l’economia supedita la política, amb la qual cosa, els bancs poden rebre diners públics, però els costa horrors facilitar al ciutadà aquests diners, encara que sigui per a limitar la pressió del deute sobre el ciutadà o les empreses abans d’omplir la llista d’insolvents. Els neo liberals diuen que s’haurien de deixar caure els bancs i començo a pensar que tenen raó en aquest aspecte.

Se’ns demana sacrificis però alhora ningú ens assegura si serviran, perquè la base sobre la que s’actua es errònia: tot el que estem fent es buidar d’aigua i apedaçar un vaixell en mig d’un temporal, quan, realment, el que potser hauríem de fer es recular i buscar un nou vaixell.

El sistema s’ha col•lapsat i per tant, no l’hem d’arreglar, sinó refer. No faig una apologia del comunisme perquè no hi crec, el comunisme és impossible mentre les persones continuem essent llops per a nosaltres mateixos: egoistes, envejosos i altres defectes que arrosseguem des de abans de les cavernes. Només es pot limitar aquests defectes des de la imposició, i això passa per la manca de llibertat de pensament i la pobresa intel•lectual i, tot i així dubto de l’èxit.

L’egoisme duu a l’ambició i junts, agafats de la mà, cap a l’autoritarisme o al capitalisme salvatge que desemboca en una situació en la que podríem substituir el poder de l’Estat pel poder corporatiu, essent els financers els nous senyors feudals, les institucions democràtiques mers titelles i els ciutadans nous vassalls econòmics. El final de l’Estat-Nació?

Fins ara hem tingut un model social que ha estat el propi càncer de si mateix: ens hem cregut que nosaltres hem d’exigir a l’Estat i ell ha de vetllar pels nostres interessos, ha passat com en les relacions paterno-filials: l’Estat ha estat massa protector i el poble ha confiat massa en que l’Estat li trauria les castanyes del foc sempre. Ens ha malcriat i nosaltres ens hem deixat malcriar.

I ara, el nen mimat, veu al seu pare sense feina, endeutat i sense possibilitat de passar-li la setmanada i posar filet al plat, i el nen s’emprenya com una mula perquè el seu pare no li pot conservar els privilegis que tenia.

L’error és nostre per no haver marcat el camí i haver deixat que altres ho fessin per nosaltres. Res tornarà a ser com abans, perquè, possiblement, en el fons, mai havia d’haver estat com abans.

Què és una Constitució?

Com que s’acosta el dia de la Constitució, m’agradaria transcriure un tros del llibre “Què és una constitució?” de Ferdinand Lassalle, és un recopilatori de conferències que feu aquest bon home desprès de la revolució frnacesa.

He copiat fragments que em semblen més interessants per a que feu la reflexió pertinent. Si voleu llegir-ho íntegre, el podeu trobar a http://www.antorcha.net/biblioteca_virtual/derecho/lassalle/indice.html.

En aquests fragments veureu com coses que avui en dia passen, ja succeïen a mitjans i finals del segle XIX, amb la diferència que en aquell moment no es tenia ni coneixements ni experiència constitucional. La forma més senzilla de definir una Constitució.

"Ahora bien, ¿cuándo puede decirse que una Constitución escrita es buena y duradera?

La respuesta, señores, es clara, y se deriva lógicamente de cuanto dejamos expuesto; cuando esa Constitución escrita corresponda a la Constitución real, a la que tiene sus raíces en los factores de poder que rigen en el pais. Allí donde la Constitución escrita no corresponde a la real, estalla inevitablemente un conflicto que no hay manera de eludir y en el que a la larga, tarde o temprano, la Constitución escrita, la hoja de papel, tiene necesariamente que sucumbir ante el empuje de la Constitución real, de las verdaderas fuerzas vigentes en el país."

"El hacer una Constitución escrita era lo de menos, era lo que menos prisa corría: una Constitución escrita se hace, en caso de apuro, en veinticuatro horas; pero con hacerla nada se consigue, si es prematura."

"Pues lo mismo acontece con las Constituciones. De nada sirve lo que se escriba en una hoja de papel si no se ajusta a la realidad, a los factores reales y efectivos de poder."

"Como saben ustedes, señores, hay en nuestra ciudad un partido cuyo órgano en la Prensa es el Volkische Zeitung, un partido que se agrupa con angustia febril y ardoroso celo en torno a ese guiñapo de bandera, en torno a nuestra agujereada Constitución, partido al que le gusta llamarse, por esto mismo, el de los leales a la Constitución y cuyo grito de guerra es: ¡Dejadnos nuestra Constitución, por lo que más queráis; la Constitución, nuestra Constitución, socorro, auxilio, fuego, fuego!

Cuando ustedes, señores, donde y cuando quiera que ello sea, ven que se alza un partido que tiene por grito de guerra ese grito angustioso de ¡agruparse en torno a la Constitución! ¿qué piensan, qué debemos todos pensar? Al hacer a ustedes esta pregunta, señores, no apelo a sus deseos, no me dirijo a ustedes llamando a su voluntad. Les pregunto, pura y simplemente, como a hombres conscientes: ¿Qué inferirán ustedes, qué deberá nesesariamente inferirse de espectáculo semejante?

Estoy seguro, señores, de que, sin necesidad de ser profetas, dirán, cuando tal observen: esa Constitución está dando las boqueadas; ya podemos darla por muerta, unos cuantos años más y habrá dejado de existir.

La razón es sencillísima. Cuando una Constitución escrita corresponde a los factores reales de poder que rigen en el país, no se oye nunca ese grito de angustia. Ya todos se cuidarán mucho de acercarse demasiado a semejante Constitución, de no guardarle el respeto debido. Con Constituciones de éstas, a nadie que este en su sano juicio se le ocurre, jugar, si no quiere pasarlo mal. Con ellas no valen bromas. No, allí donde la Constitución escrita refleja los factores reales y efectivos de poder, no se dará jamás el espectáculo de un partido que tome por bandera el respeto a la Constitución. Mala señal que ese grito resuene, pues ello es indicio seguro e infalible de que es el miedo quien lo exhala. indicio infalible de que en la Constitución escrita hay algo que no se ajusta a la Constitución real, a la realidad, a los factores reales de poder. Y si esto sucede, si este divorcio existe, la Constitución escrita está perdida, y no hay Dios ni hay grito capaz de salvarla.

Esa Constitución podrá ser reformada radicalmente, girando a derecha o a izquierda, pero mantenida, nunca. Ya el solo hecho de que se grite que hay que conservaria es clara prueba de su caducidad, para cualquiera que sepa ver claro. Podrá desplazarse hacia la derecha, si el Gobierno cree necesaria esta transformación para oponer la Constitución escrita, aconsonantándola con los factores reales de poder, al poder organizado de la sociedad. Otras veces es el poder inorgánico de ésta el que se alza para demostrar una vez más que es superior al poder organizado. En este caso, la Constitución se transforma y se cancela girando a la izquierda, como antes en sentido derechista. Pero tanto en uno como en otro caso, la Constitución perece, está perdida y no hay quien la salve."

"Si ustedes, señores, no se han limitado a seguir y meditar cuidadosamente la conferencia que he tenido el honor de desarrollar aqui, sino que, llevando adelante las ideas que la animan, deducen de ellas todas las consecuencias que entrañan, se hallarán en posesión de todas las normas del arte y de la sabiduria constitucionales. Los problemas constitucionales no son, primariamente, problemas de derecho, sino de poder: la verdadera Constitución de un pais sólo reside en los factores reales y efectivos de poder que en ese pais rigen, y las Constituciones escritas no tienen valor ni son duraderas más que cuando dan expresión fiel a los factores de poder imperantes en la realidad social, de ahí los criterios fundamentales que deben ustedes retener. En esta conferencia me he limitado a desarrollarlos de un modo especial en relación con el Ejército. Por dos razones: la primera es que la premura del tiempo no me permitiría más, y la segunda que el Ejército constituye el más importante y decisivo de todos los resortes del poder organizado. Pero ya comprenderán ustedes, sin necesidad de que yo se los explique, que lo mismo que hemos dicho del Ejército acontece con la organización de los funcionarios de justicia, los empleados de la administración pública, etc.; también éstos son resortes orgánicos de poder de una sociedad. Si no olvidan ustedes esta conferencia, señores, y vuelven a verse alguna vez en el trance de tener que darse a sí mismos una Constitución, espero que sabrán ustedes ya cómo se hacen estas cosas, y que no se limitarán a extender y firmar una hoja de papel, dejando intactas las fuerzas reales que mandan en el país.”

El fracàs del món de les lletres

Vivim en un món regit per l’home de lletres, que ha organitzat la societat en base a reflexions i ideologies, de paraules i frases amb doble sentit, un ordre que està rebentant.

El món dels filòsofs ordenat per juristes ha creat una horrorosa societat complexa de lleis, de paper i de paraules, que en lloc d’organitzar i facilitar-nos la vida, ens la compliquen infinitament fins al col•lapse.

És l’ambigüitat de les lleis, de la paraula, que ha inventat la lletra menuda, que ha convertit totes les coses de la vida en burocràcia administrativa, en pèrdua de temps, de diners, de paciència i d’eficiència.

Les lletres és el món del pensament, de buscar respostes que sempre són alhora correctes i incorrectes, de veure un objecte i decidir si és de color vermell, morat o porpra amb arguments valoratius sense obtindré una certesa total. La lletra és idea i pensament, i per tant, elements subjectius sobre les que hem basat un món que s’esquerda.

Potser ara és l’hora de canviar els pensadors i escrivents per enginyers, per gent de ciència que busca una solució a un problema, que no es basen en reflexions sinó en fets i números, en gent que pugui refer el món amb un ordre pràctic i útil, un món potser més fred però fàcil. Perquè, desenganyem-nos, ningú entén a Sòcrates i fa mandra llegir a Montesquieu, però tothom sap fer servir un Iphone sense llegir les instruccions.