L’oportunitat perduda?

 

Llegeixo darrerament notícies que pretenen insuflar certa alegria i optimisme al populatxo, així doncs, ens diuen que els bancs estan retornant els diners del rescat, la borsa va bé, ens financem barat, que es preveu un creixement, minso, però creixement pel 2014... en resum, que sembla que el túnel ja té un punt de llum que indica el final.

És cert que cal aferrar-se a les informacions positives perquè és més fàcil viure i suportar les males èpoques si es veu una temporalitat a les penúries, però clar, els elements que aporten per a l’optimisme són minsos i amaguen elements que poden esclatar i enfonsar-nos més del que estem, ja se sap que, en el món globalitzat, cadascú té la seva bossa de merda i aquesta va rebentant, com per exemple la desacceleració de les economies emergents (que pot afectar a les exportacions) o que es desvetlli l’estat real dels bancs Europeus començant pels Alemanys.

Però avui no vull escriure sobre si crec o no aquests indicis de recuperació sinó alertar que de la crisis no n’hem après res.

No hem evolucionat ni canviat els nostres pensaments o forma de vida, continuem esperant que tot s’arregli per a tornar al passat, a l’espera de l’àtic, els viatges d’estiu, l’Audi i quantitats de roba innecessària a l’armari, incús perdonarem als banquers que tant malament ho han fet i oblidarem les llufes i mancances del nostre sistema democràtic.

Amb la crisis ens hem vist tots les vergonyes, reconeguem-ho, les del sistema financer, les polítiques i les individuals, però en lloc de voler-ho arreglar, pretenem amagar-les de nou i continuar com sempre: amb una catifa farcida de porqueria sota dels peus.

El model financer ha estat rescatat per tots però no s’ha responsabilitzat a ningú de les pràctiques equivocades que han provocat la ruïna de bancs i de persones amb els elevats costs que ha comportat, tampoc s’ha castigat als responsables que havien de vigilar els bancs ni s’han modificat els mecanismes de control, creant la sensació d’una impunitat dels responsables que ara tindran la certesa que els seus errors i abusos seran solucionats per tots els ciutadans de l’Estat amb un cost zero per a ells.

El model polític s’ha vist totalment ineficaç amb clares mancances democràtiques i no hem canviat ni una coma de la llei electoral ni de la llei de partits, ni els hem fet més propers, ni més transparents a pesar de veure com els polítics desfilen habitualment pels passadissos dels Jutjats.

L’administració continua igual d’inflada, duplicada i plena d’assessors dels partits, els alts càrrecs continuen tenint un poder extraordinari que no prové de les urnes i, pel ciutadà l’administració és com un monstre enorme que genera més frustració que alegries.

I l’economia, més financera i especulativa que productiva, on els bancs i els fons d’inversió tenen més pes que les fàbriques, que penalitza més les rentes del treball que les del capital, que fomenta la conglomeració mastodòntica d’empreses gegantines sense amo, ni cap ni cor, una economia feta d’instruments, com tu i jo que valem el que valem.

I nosaltres, que continuem esperant sortir de la crisis per poder marxar de vacances, ben lluny, en un bon hotel, que vivim amb nerviosisme les novetats d’Apple i continuem comprant la roba a empreses tacades de sang.

No se si sortim de la crisis, si ho fem, haurem perdut uns quants llençols pel camí i una gran oportunitat de mirar el nostre entorn aprofitant que teníem les vergonyes a l’aire i decidir canviar, potser per a viure millor algun dia.

Espanya com a puzle

 

 

 

 

Em sorprèn que se’ns digui que Catalunya és una part indispensable d’Espanya però no afegeixin l’expressió “la nostra”.

 

Hi ha centenars o inclús milers d’Espanyes. Si preguntéssim als més de quaranta milions de ciutadans de l’Estat, es possible que sortissin dibuixos diferents de com ha de funcionar i organitzar, de la seva economia, democràcia i relacions amb l’exterior.

L’Estat que funciona és aquell que es capaç de crear un marc dins del qual aquests milers d’Estats mentals que desitgen els seus ciutadans es fusionen, com un puzle que caça idees i n’exclou d’altres, però per això, cal que aquests diferents Estats tinguin, com a mínim una base, un marc o principis semblants sobre la que tothom pugui començar a proposar.

Espanya es va constituir amb diferents identitats, però el marc, la base, els principis, sempre ha estat la concepció Castellana sobre la qual s’ha intentat encaixar els altres models d’Estat, o ignorant-los o bé posant-los a pressió. No estic dient que el model Castellà sigui dolent, només que, per a l’Espanya resulta inadequat.

Quan l’Estat no inclou certes concepcions bàsiques, com pot ser la plurinacionalitat, l’Estat no deixa de ser una ficció i quan les inclou, folklòricament, encaixades dins del motlle a pressió, el més possible és que, o el motlle es trenca, o bé que les peces surtin disparades o es facin malbé.

Espanya mai ha estat una nació, de forma conscient o inconscient, la gent que hi viu manté certes diferències donades pels segles, l’història i les experiències, però l’Estat no ho ha entès: lleis iguals per a tothom, unificació cultural i crear la gran Espanya Castellana, però el problema es que les peces no han encaixat.

En alguns indrets, aquesta Espanya Castellana ha aconseguit que les peces s’emmotllin a la perfecció (mireu Astúries i el seu ignorat bable), en altres estan a punt (València i Aragó) però d’altres, les peces estan a punt de saltar per la pressió.

Quan ens pregunten sobre terceres vies, a mi, m’agradaria que les formulés Espanya, que ens proposés una nova base, un nou motlle on posar-hi la nostra contribució de forma còmode, però em temo que això resulta impossible, el motlle Castellà ha està, és i serà la base real d’Espanya, encara que això, suposi el final del propi Estat.



Vull veure el Dia de l'Hispanitat

Els senyors d’un partit polític demanen que la televisió pública de Catalunya parli tant del Dia de la Hispanidad com de la Diada i jo hi estic d’acord.

Vull que TV3 expliqui què es celebra el dia 12 d’octubre i quines conseqüències va comportar, que va passar a partir del dia següent. Vull que expliquin amb pels i senyals que Colom arribà al continent americà i com, a partir d’aquí, Espanya va fer el seu primer holocaust aniquilant, expoliant i esclavitzant els indígenes americans per glòria de la monarquia Espanyola durant uns quatre-cents anys.

Vull que passin per televisió la desfilada militar i la cabra, la potència d’un Estat i un exèrcit que encara no han demanat perdó, no només als pobres indígenes americans, sinó als seus propis ciutadans pels crims que han perpetrat.

Vull que surti per televisió les manifestacions, la que es farà a Barcelona organitzada por España en Marcha amb la Falange, Nudo Patriota Español, Alianza Nacional, Movimiento Católico Español i Democracia Nacional, amb les seves banderes amb fletxes i gallines desplomades.

Vull que es vegi que el Día de la Hispanidad continua tenint dos símbols: el rei i l’exèrcit, un decrèpit i l’altre innecessari, o els dos decrèpits i innecessaris, i que, per un dia, tots tornem a ser conqueridors per la glòria de la pàtria.

Vull que es vegi per televisió, el que no sé, és si a Espanya li interessa que això, surti per televisió.

La vella Barcelona

 

Recordo un dia, jo era ben petit, que els avis em portaren a fer una volta pel centre (els Barcelonins li diem centre a la part antiga de Barcelona, segurament perquè la resta de ciutat ha crescut al seu voltant) pel carrer Portaferrissa, prop del carrer del Pi, més o menys davant de Can Fargas, entrarem a una vella botiga que, jo recordo, era d’andròmines i trastos on hi havia una parelleta d’ancians amics de l’avi.

 

Crec que en aquesta botiga ara hi ha un Levi’s.

 

Des de llavors, moltes botigues d’aquella zona han anat tancant quedant unes quantes que han esdevingut mítiques i que ens serveixen per a reconèixer el lloc amb el pas dels anys i que formen part de l’història viva de la nostra ciutat així com un record de la nostàlgia del passat, el nostre i dels nostres pares i avis.

 

Les botigues mítiques han estat substituïdes per franquícies de roba, els carrers han perdut autòctons i guanyat turistes, de les botigues només en surt el xivarri de la música estrident i la vella Barcelona, la que estimem, va desapareixent, de tal manera que ben aviat no la reconeixerem. La seva desaparició és un senyal del camí que ha pres Barcelona.

 

Alguns d’aquests negocis sobreviuen en aquestes zones de locals cars gràcies a que, tenien una pròrroga dels seus contractes de lloguer antics fins el 2014, contractes que tenien unes rentes mensuals molt baixes i que, els permetien sobreviure entre Mangos i Zaras, fins ara.

 

Primer va arribar l’avís del tancament del Marsella (1820) al Raval, al carrer Sant Pau i Sant Ramon, el mític bar, vell i ple d’ampolles brutes de pols, tanta com anys té el negoci, amb les prostitutes del carrer Sant Ramon al costat, on mitja Barcelona hi ha anat a fer la seva primera absenta com a ritual iniciàtic de la joventut barcelonina, per on deuria passejar la vampira de Barcelona i per on ben segur que Pepe Carvalho passejava tot fent temps per anar a Casa Leopoldo.

 

Desprès va vindre la notícia de la llibreria del carrer Canuda (1931) entre les Rambles i la plaça Vila de Madrid, al costat de l’Ateneu Barcelonès, recinte polsegós de llibres de vell que alguns identifiquen com el model del cementiri dels llibres oblidats d’en Carlos Ruiz Zafón. També es veu obligada a tancar, en el seu lloc hi haurà un Mango, un més, per a goig del turista de xancleta i pell vermella.

 

I també caurà a pesar de sempre haver-hi cua la xocolateria Can Fargas al carrer Portaferrissa (1827) amb el seu permanent interior modernista, d’on la meva avia menjava la xocolata quan era petita.

 

I els magatzems El Indio (1870) al carrer del Carme, barreja modernista i colonial, botiga de teles on el meu besavi hi treballà.

 

També tancarà la pastisseria La Colmena (abans de 1928, més de 150 anys) a la plaça dels Àngels, segur que us heu aturat i badat davant dels seus aparadors fent temps mirant els caramels artesans més antics d’Espanya, quants petons fets davant dels seus aparadors. Estic segur que pocs llocs de Barcelona han vist tants principis i finals de cites. Per davant seu l’història del país que es dirigia a la plaça de Sant Jaume.

 

I el colmado Ravell al carrer Aragó (1929), El Palacio del Juguete (1936) al carrer dels Arcs la darrera jugueteria de debò, d’aspecte i de producte que comparteix vorera amb Desigual, gairebé esperes veure un avi amb corbatí venent joguines a l'interior.

 

I els ocellaires de les Rambles. No vull recordar l’espectacle que ha fet l’Ajuntament (aquest i l’anterior) amb aquesta pobra gent, volent-los fer fora sense saber com, canviant-los la parada d’animals per una de disseny semblant a un barracó per a vendre souvenirs pels incauts turistes. Era evident que una ciutat que presumia de ser capital del disseny i de mil polles més no podia tindre una cosa tan “lletja” i poc moderna com gàbies amb animalons a les Rambles, calia eliminar-ho com fos i reivindicar-nos com a ciutat super-moderna. Va costar diners i no va agradar a ningú, ni a venedors, ni Ajuntament ni al populatxo Barceloní i ara no se sap que en faran d’aquestes monstruositats.

 

La ciutat canvia, sembla que no la volem ni assossegada ni nostra, la venem a franquícies per a acontentar al turista encara que, per això, calgui perdre l’identitat.

 

Fa masses anys que venem Barcelona barata, de cos i ànima i a ningú sembla importar-li, ni els que manaven abans ni als d’ara que només agraeixen “els serveis prestats a la ciutat”, i donen plaques per a, desprès, quan se’ls necessita, amagar-se.

 

El futur és com dibuixava en Josep Maria Roig de La Colmena a La Vanguardia (1 de març de 2011, article d’Antònia Justícia titulat: Las tiendas emblemáticas de Barcelona piden mayor protección para frenar su progresiva desaparición”):

 

“De la tienda Pintes Ciutat, en el Portal de l'Àngel, sólo queda de testimonio una placa en el suelo; también queda poca cosa de Paviments Escofet, en la ronda Universitat. La librería Almirall se ha reconvertido en un horno de pan ecológico y ya no queda absolutamente nada de la ferretería Soriano....”.

 

I així matem la nostra ciutat i en fem una cosa nova i estranya només per a turistes, a la seva mesura, de xancleta i cervesa, per a oblidar, que, fins no fa gaire, una de les tradicions més antigues mantingudes pels barcelonins era Ramblejar. Ara, només ho intentem fer per Sant Jordi. Aquesta zona de Barcelona ja no és nostra, hi és però està venuda, se’ns hi permet passar però ens hi sentim estranys, arrancada de la nostra vida a cada decisió, a cada botiga tancada i reoberta, a cada hotel nou...

 

No cal fer un Barcelona World a Tarragona, ja el tenim, al centre de Barcelona, només cal muntar-hi un parell de casinos. Un d'ells podria ser al Palau de la Virreina, total, només el fem servir per l’Institut de Cultura de Barcelona, i ja sabem, que en aquest país la cultura cotitza poc.

La Nova Bordeta

 

 

L’altre dia passava pel carrer Constitució sobre les dues del mig dia, feia temps que no hi passejava entre setmana a l’hora de dinar, doncs, només faig aquesta ruta quan surto del jutjat al mig dia i vaig directament cap a casa sense passar pel despatx.

 

El passeig el faig tranquil, sense presses tot i que a l’estiu el sol escalda de mala manera. És un carrer que no ofereix cap atractiu, ni arquitectònic ni comercial, no hi ha res, inclús m’atreviria a dir que el tram que va des de Parcerises fins a Jocs Florals recorda més les carreteres que creuen els pobles, com la C-66 que travessa Corçà i la Bisbal de l’Empordà, que un carrer de ciutat.

 

El costum en aquestes circumstàncies era passar a saludar a la Trini Polo i petar la xerrada uns minuts. Fou precisament en una d’aquelles parades que la Trini em digué que plegava, que es jubilava.

 

La Trini ja no hi és i la pastisseria està a mig enderrocar o reformar, no hi ha la marquesina ni els rètols i l’interior es un passadís fosc enrunat que acaba amb la claror d’un pati, ni rastre del mostrador, ni de les neveres, ni els armaris, ni les merengues de l’aparador.

 

Certament desolat, vaig canviar de vorera amb la mirada buscant alguna cosa física perenne del barri, però en lloc d’això hi havia un solar nou on s’alçava, fins no fa gaire, cases antigues que semblaven sostenir-se dempeus per la inèrcia de la pols de les dècades, una d’elles, la d’en Miquel Gumbau que en els darrers anys donaven l’impressió que era només una façana, com la Petita Maria.
 

Cases enderrocades per a obrir Can Batlló als nous temps; l’enderroc de la vella Bordeta per a donar pas a la nova.

 

Resulta curiós que s’enderroqui tot a la vegada, la Pastisseria Polo, referència del barri des de sempre (la meva mare recorda quan s'inaugurà), i Can Batlló, antic cor de La Bordeta que, de donar vida al barri es va anar transformant en un tumor que gairebé el mata.

 

Potser es necessari enderrocar el passat per a construir el futur, però, a cada mur que cau, edifici que s’enderroca i botiga que tanca em crea l’estranya sensació de pèrdua, d’allunyar-me del meu barri, el de sempre, el de quan era petit, el mitificat. És com l’enderroc del càlid i segur món de la infantesa.

 

És cert que La Bordeta que recordo, la de petit, la de no fa tant, és possible que faci anys que estigui morta, potser en coma i prostrada al llit, i ara, finalment expirarà per a renéixer com l’au Fènix (curiosament la plaça Fènix està a tocar del carrer Constitució, a la Bordeta).

 

I la nova Bordeta neix sobre les restes de l’antiga, de la que li donà vida i a poc a poc l’ha anat matant, Can Batlló, i les coses seran diferents al record mitificat, no sé si serà millor o pitjor, però, sigui com sigui, quan passi pel carrer Constitució miraré on hi havia la Pastisseria Polo i, per uns instants, La Bordeta, serà la que guardo en el record.

La pregunta no és si estarem a la Unió

A mi l’amenaça de si una Catalunya independent estaria o no dins Europa em fa certa gràcia perquè parteix d’una tara en el nostre ADN democràtic.

Aquesta automatisme, per part de tots, dels que diuen que estarem dins i els que per contra amenacen que ens quedarem fora, no és més que un tic de la manca de consciència democràtica que tenim.

Doncs la pregunta no hauria de ser si, automàticament, serem o no, sinó si voldrem ser-ho.

Si demanem la llibertat de decidir si som o no Espanyols, també hauríem de poder decidir si volem o no, formar part de l’Unió Europea. Si demanem democràcia no ha de ser per una qüestió només, sinó per totes.

El referèndum d’autodeterminació de Catalunya, si som escrupolosament democràtics, hauria de ser el primer de molts referèndums, com el de decidir la nostra pertinença a l’Unió. Un cop l’haguem fet, llavors, si que ens haurà d’importar si som, no som o que som dins l’Unió.

El pas per les brases

 

Vivim en un moment de pors, estem en el final d’una època, d’una vida, d’uns esquemes.

És cert que com vivíem i el que se’ns va dir de com seria el futur només era fum, però ara ja ha dissipat consumit, i rere la sinuosa cortina i la distracció de les flamarades de colors només hi ha el gris de la desolació i les cendres i brases que agonitzen.

És cert que no sembla haver-hi alternativa o futur, que sentim la por dins nostre per l’esdevenir, pel no futur d’avui i la manca d’alternatives.

Debatre entre el gris fumat i el no res no és motiu suficient per a restar immòbils a l’espera que d’altres decideixin per nosaltres, que ens prenguin el poc que tenim per a revifar les brases i fer-nos creure, altra vegada, en una il·lusió inconsistent de fum i flames que ens només ens enganya i empresona.

Si, vivim amb por, pensant que hem perdut el que mai hem tingut, esperant que algun dia sigui nostre i enganyar-nos, de nou.

Però ara no hi ha fum ni flames, només brases que cremen.

Aquest fum que ha amagat la claudicació i submissió, que ens ofega sense que en siguem conscients mai ha aconseguit que oblidéssim del tot que hi havia alguna cosa rere seu.

Ara convé creuar les brases, arriscar-se a una cremada o dos, a trampejar l’abisme del negre per a deixar el gris a l’espera de trobar els colors que ens pertoquen i que ens han amagat sempre per a que creguéssim que no hi havia més cel que el gris.

I sortirem de les brases, encara que per l’esquena alguns ens cridin intentant convèncer-nos que la seva terra cremada és l’única alternativa al negre, i respirarem profund, amb aire fresc i renovat que ens dissiparà les pors i, llavors, només llavors, veurem el cel ofensivament brillant damunt nostre i podrem mirar-nos amb un somriure pel camí fet, sense sentir el dolor de les brases i viurem com vulguem, però mai haurem d’oblidar el gris ni les flames creant les nostres cortines de fum, perquè el blau, el nostre blau, l’haurem recuperat per a conservar-lo i, com a recordatori, tindrem les cremades del nostre pas per les brases.