Dret a saber-ho tot i la constatació que tot el que no sabiem ho presumíem

Des de el final de la Guerra Freda els escriptors de novel•les d’espionatge han estat erràtics, han hagut d’empescar-se un enemic diferent a l’amenaça roja, als dolents comunistes. Ho han provat amb més o menys fortuna, però cap enemic ha estat com el comunisme.

Si abans, occident tenia un enemic comú, visualitzat i concret, ara l’enemic és un ens boirós i immaterial com d’integrisme islàmic, o això ens fan pensar, una organització formada de petites capelletes escampades pel món, que encara no sabem com actua ni com es coordina, ni tan sols sabem si el seu suposat líder (Osama Bin Laden) està viu, mort, o és una creació hologràfica. Seria tan fàcil si Al-Quaida actués amb el sistema de franquícies del McDonald’s....

També podríem considerar com a enemic comú, aquestes màfies que han substituït la temuda KGB i que sempre que són detingudes els atrapen en calçotets i samarretes imperi en mansions de gust dubtós, o en menor distància, els narcotraficants de droga o de blanques, els blanquejadors de capital o qualsevol individu que actua fora la llei i que la seva activitat es pugui considerar un perill directe contra els interessos occidentals.

En mig de la recerca de l’enemic comú, ja se sap que res uneix tant a les persones com una amenaça o un malvat a qui escopir, apareix un senyor, en Julian Assange i el seu WikilLeaks.

L’individu és peculiar i té aires d’heroi de novel•la romàntica amb les melenes blanques-rosses a l’aire i l’aspecte fràgil i el toc bohemi inherent a tot heroi d’aquest tipus.

WikiLeaks té l’encant de les organitzacions secretes, que hi ha molta gent implicada, que el nostre veí pot formar-ne part, de tindre una seu central inexpugnable dins d’un búnquer, i el misteri de totes les preguntes que el populatxo ens formulem (d’on treuen la informació? D’on ha sortit? Són de fiar? Què volen aconseguir?).

I de sobte, aquesta gent de WikiLeaks, estan fent que deixem de buscar l’enemic comú, ja que, de les vergonyes que ens mostren, deduïm que l’enemic que té occident és nosaltres mateixos, que les nostres entranyes estan podrides en pro de que la finalitat justifica els mitjans.

Però el més preocupant no és això, sinó que totes les vergonyes que WikiLeaks mostra, no són res que nosaltres, el populatxo, no poguéssim saber, deduir, imaginar o sospitar.

Ja és trist, fins que algú no ens ensenya les nostres vergonyes, no pensem sobre elles.

Serà que sóc un sentimental…

Potser és el Nadal, qui sap, però darrerament estic més sensible del que resulta habitual. Me’n vaig adonar desprès del post partit femení de futbol solidari entre representants de les entitats del Districte i Conselleres Municipals (al final personal del Districte més Conselleres).

En acabat el simpàtic partit, varem anar en ramat de xais fins al local de la FAECH on l’amic Josep Espin ens convidà a un excel•lent refrigeri on poguérem xerrar a peu dret els uns i els altres, segurament una selecció dels de sempre, els que ens trobem a totes les festes i festetes del Districte, els que sabem que veurem quan anem a un o altre acte.

Llavors, fou quan em vaig adonar que aquelles persones formen part, en certa manera, d’una gran família que belluga el Districte, que fa i proposa, que tot i semblar invisibles per a la majoria de veïns, són els que fan que el nostre Districte tingui certes singularitats que cap altre barri té. Són el Districte silenciós.

Són els que fan que encara hi hagi cert caliu, que penquen sense esperar res a canvi, potser un copet a l’espatlla i un “això que heu fet és collonut”, que somriuen amb satisfacció quan els dius: “no sé com ho heu pogut fer” i que et reben amb afecte i simpatia.

Evidentment, la bona sintonia que crec que hi ha (perquè mai se sap si són simpàtics perquè els caic en gràcia o perquè sóc Conseller Municipal i, amb els politics, millor portar-se bé) fa sentir-me orgullós d’aquesta gent, que són els que aquests dies estan a la Pau sense Treva, els que han invertit hores confeccionant les carrosses de la cavalcada de Reis, que munten actes al carrer, que tallen la carretera de Sants, que ens distreuen, que ens omplen els carrers i que fan tot allò que converteix el nostre Districte en un lloc més agradable per a viure encara que no siguin actes espectaculars.

Suposo que ells són part del que fa que els Santsencs que viuen al barri (viure de fer-hi vida) ens faci tanta recança la simple idea de marxar, encara que només sigui per a creuar el Paral•lel, l’Avinguda Madrid o Riera Blanca.

Tenim un camp magnífic per a plantar; la terra és bona i només cal regar-ho, la naturalesa farà la resta. Cal cuidar-ho, mimar-ho i ajudar-ho, sinó, algun dia, aquests quatre, decidiran quedar-se a casa i llavors, el nostre Districte, perdrà el que el diferència i fa especial.

A missa

No sóc particularment religiós, com a molt espiritualista, i potser, pel pes de la Església Catòlica en la història del món occidental, tinc cert respecte per a una creença compartida per moltes persones i que m’és molt més propera que d’altres.

Diumenge vaig anar a missa, no perquè vulgues, sinó perquè es celebrava el centenari de l’Església de la Mare de Déu del Port i Sant Bartolomeu a la Zona Franca, ben a baix, més a la Ronda litoral que a la plaça Cerdà.

Pel motiu que sigui, el President Pujol i l’alcaldable Trias hi assistien, amb la qual cosa calgué anar a fer de comparsa, tot i que, segurament la darrera vegada que vaig estar a missa també fou per compromís, crec que una missa de Sant Medir i ja en deu fer dos anys.

M’avorreix força el ritual lent, els càntics amb lletres força carrinclones i infantils, les pregaries i les repeticions del públic com ànimes absortes incapaces de pensar, els “preguem al senyor” i els “us ho demanem”, el donar la pau i les cues per la hòstia sense gust que s’enganxa al paladar.

Resulta tot tan mecànic, tan destinat a que el fidel escolti i interioritzi un missatge sense reflexionar-lo, que em sorprèn i m’espanta, perquè en molts casos sembla que s’estigui anul•lant la voluntat de l’individu.

Una reflexió, que serà que, en el fons, el sistema de tota religió de repetir missatges als fidels i introduir-los frases fàcils al cap, recorda tant al funcionament d’un partit polític?

Yemas de San Leandro

Dimecres, quan sortia de la feina a hores intempestives, un dels meus caps m’encarregà una missió dins de la missió laboral que tenia el dia següent a Sevilla: era comprar Yemas de San Leandro.

Un cop a Sevilla, amb el tema força encaminat, veient que només em quedava una parada i que essent hora de dinar difícilment podria fer-la, vaig desviar-me cap a la zona antiga, no molt lluny de la Catedral i l’Alcazar, amb la idea de comprar les Yemes de San Leandro i dinar abans d’acabar la feina.

N’havia menjat de les prefabricades (normalment rodones de color taronja), coneixia el grau elevat de calories que insuflen en vena directament, però mai n’havia menjat com les que m’havien promès: fetes i venudes per monges de clausura.

Les monges es troben al monasterio de San Leandro, en una zona formada per carrers estrets i tranquils de cases antigues, la Casa de Pilatos està ben a prop, en un edifici lleig i tronat que dóna a dues places, la se Sant Ildefonso i la de San Leandro, per una d’elles s’hi combrega i s’hi va a missa i per l’altra s’hi compra.

Evidentment, les monges no fan jornada complerta, fan una pausa per a dinar de dues a dos quarts de cinc, llavors una senyora gran, no monja, obre les portes de fusta que permeten accedir a un petit pati andalús terriblement silenciós. Enfront la porta d’entrada hi ha el torn, una espècie d’armari de fusta partit partit en dos, donant la imatge d’haver-hi dos compartiments. En el fons és una peça rodona una mica més petita que una finestra, amb quatre compartiments i que gira quedant sempre dos compartiments davant teu i dos ocults darrera la paret.

Es prem el timbre i es comencen a escoltar sons sigil•losos a l’altre cantó de la paret i el torn fins escoltar el: “Ave María Purísima” havent de respondre la clau secreta, que de tan obvia, no crec que passi res si la explico: “Sin pecado concebida”.

Fas la comanda i et diuen el preu (10.-€ el mig quilo), diposites els diners al torn i aquest gira, els diners desapareixen i per l’altre cantó sorgeix la capça quadrada de fusta i una bossa de plàstic.

El resultat son unes consistents Yemes amb una capa de sucre compacta que va directe a les dents, però estan delicioses. Com diu la frase feta: mans de Santa.

Per cert, ben a prop hi ha un carrer ja més concorregut on s’hi troben diverses bodegues i bars de tapes, desprès de inspeccionar-ne uns quants, veient que hauria de menjar dret i envoltat de xivarri o estar sol en bodegues buides del tot, vaig dirigir-me al Alfalfa, situat a la plaza de la Afalfa on vaig assaborir, entre xivarri i dret tres tapes: Breasola (no deixa de ser com un carpacció de vedella però amb carn més gruixuda i curada i, per tant, més seca), provolone amb alfàbrega (el provolone és un dels meus darrers descobriments dins del món del formatge) i un caprese (no deixa de ser una amanida Grega de tomàquet i mozzarella tot ben tallat a quadradets menuts) acompanyat per unes galetes de pa petites i inflades que recordaven per forma a uns cereals per a posar a la llet, una copeta de vi negre Extremeny força acceptable per a ser de la casa, un tall de consistent pastís de xocolata negra i blanca i un cafè prou bo. Només dir que gairebé vaig sortir rodant de la bodega. 

Trobaràs un Allen millor

Religiosament, com si d’una data senyalada es tractés, vaig al cinema a veure la nova pel•lícula de Woody Allen, sempre amb la esperança de reveure allò que fa tan especial al director clarinetista, donant una oportunitat nova cada any, això si, cada vegada amb més por.

És necessàri reconèixer que la qualitat o la gràcia de les pel•lícules d’Allen va arribar al seu màxim esplendor als setanta i vuitanta i que, des de llavors hi ha la sensació que Woody Allen ha perdut la imaginació i que la creació de noves històries son refregits desganats.

Tot i ser conscient que la millor època d’Allen ha passat, cada any acabo tornant al cinema per a veure la darrera obra, aquest cop Coneixeràs l’home de la teva vida.

De la pel•lícula només puc dir que es fa llarga, quan s’està veient es pot tindre la sensació que dura tres hores, tot i així els actors són excel•lents, inclòs l’Antonio Banderas que està totalment desaprofitat, i de tan en tant,. apareix algun acudit que resulta deliciós.

Ara bé, continua amb les neures de sempre i no ha après, encara, a filmar una escena mínimament eròtica/sensual que sigui creïble, com a molt, a Match Point la rebolcada al camp de la Scarlett Johansson i Jonathan Rhys Meyers pot considerar-se el màxim d’erotisme que ha rodat.

Sort que ha recuperat les big bands de banda sonora....

David Niven i l'art perdut de la caballerositat

L’altre dia vaig enganxar per televisió el tros final de una magnífica pel•lícula titulada “Bonjour, Tristesse” de l’any 1958 i amb ella les imatges del gran actor David Niven en tota la seva plenitud.

He de reconèixer que sempre he tingut certa debilitat per a certs arquetips, un d’ells és David Niven que al llarg de la seva carrera cinematogràfica representava la flema del típic cavaller anglès, alt i prim, perfectament pentinat, el bigoti de llapis i l’expressió amable i alhora irònica, sempre elegant, impecable, amb la frase adequada en tot moment, l’aire impertorbable, la ironia fina, la decència...

Sempre fent personatges amb aires aristocràtics i flemàtics com l’encantador lladre de gúa blanc Sir Charles Litton a “la Pantera Rosa” (1963), l’amic de Hercules Poirot a “Mort al Nil” (1978), com a detectiu refinat a la comèdia “Un cadàver per postres” (1976), el capità Miller, irònic expert en explosius a “Els canons de Navarone” (1961), el Playboy Raymond a “Bonjour Tristesse” (1958), l’excèntric Phileas Fogg a “La Volta al Món en Vuitanta dies” (1956) o el rector preocupat per fer una catedral i que rep l’ajuda divina d’un àngel amb el rostre de Cary Grant a “La esposa del rector” (1947). Moltes d'aquestes pel·lícules han estat i són de les meves preferides.

Diuen que quan morí, una corona de flors gegantina fos portada per varis homes amb una nota on posava que els portadors de l’aeroport de Heathrow li dedicaven al millor cavaller que havia passat per l’aeroport.

L’home que trencà la seva carrera d’actor per a lluitar a la Segona Guerra Mundial, el mateix que mai va voler explicar que va fer o veure a la guerra, l’home que en una entrega de premis dels Oscars pronuncià una de les frases més celebres de tota la història de la citada entrega de premis, quan un home completament nu travessà l’escenari on Niven presentava la gala: “Que trist que l’única rialla que aquest home provoqui a la seva vida sigui per haver ensenyat les seves menudeses”.

Ho sento, però no aspiro a ser emperador

Avui, quan el món sembla enfonsar-se i que l'home ha deixat de ser home per a convertir-se en llop, m'agradaría recordar un dels millors moments que ens ha donat el cinema, quan Charlot parla per primer cop i últim al final de la pel·lícula "El Gran Dictador". Gràcies Chaplin.

http://www.youtube.com/watch?v=xl2e69fEFf4&feature=related

"Ho sento, però no aspiro a ser emperador. Això no és per a mi. No pretenc regentar, ni conquerir res de res. M’agradaria ajudar en el possible a cristians i jueus, negres i blancs. Tots tenim el desig d’ajudar-nos mútuament. La gent civilitzada és així. Volem viure compartint la nostra sort … no compartint la nostra desgràcia. No ens volem menysprear ni odiar entre nosaltres.

En aquest món hi ha lloc per a tots. I la bona terra és rica i pot garantir la subsistència de tots. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però hem perdut el camí. L’avarícia ha enverinat les ànimes dels homes, ha aixecat en el món barricades d’odi, ens ha portat al pas de l’oca, a la misèria i a la matança. Hem augmentat la velocitat. Però ens hem tancat nosaltres mateixos dins d’ella. La maquinària, que proporciona abundància, ens ha deixat en la indigència. La nostra ciència ens ha fet cínics, la nostra intel·ligència, durs i mancats de sentiments. Pensem massa i sentim massa poc. Més que maquinària, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem amabilitat i cortesia. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta i tot es perdrà.

L’avió i la ràdio ens han aproximat més. La veritable naturalesa d’aquests avenços clama per la bondat en l’home, clama per la fraternitat universal, per la unitat de tots nosaltres. Fins i tot ara, la meva veu està arribant a milions d’éssers de tot el món, a milions d’homes, dones i nens desesperats, víctimes d’un sistema que tortura els homes i empresona a les persones innocents. A aquells que puguin sentir-me, els dic: “No desespereu”.

La desgràcia que ens ha caigut a sobre no és més que el pas de l’avarícia, l’amargor dels homes, que temen el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà, i els dictadors moriran, i el poder que van prendre al poble tornarà al poble. I mentre els homes moren, la llibertat no perdrà mai.

Soldats! No us lliureu a aquests bèsties, que us menyspreen, que us esclavitzen, que governen les vostres vides, digueu-los el que cal fer, el que cal pensar i el que s’ha de sentir! Que us obliguen a fer la instrucció, que us tenen a mitja ració, que us tracten com a bestiar i us fan servir com a carn de canó. No us lliureu a aquests homes desnaturalitzats, a aquests homes-màquina amb intel·ligència i cors de màquina! i Vosaltres no sou màquines! Sou homes! Amb l’amor de la humanitat en els vostres cors! No odieu! Només aquells que no són estimats odien, els que no són estimats i els desnaturalitzats!

Soldats! No lluiteu per l’esclavitud! Lluiteu per la llibertat!

En el capítol disset de Sant Lluc està escrit que el regne de Déu es troba dins de l’home, no d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes! A vosaltres! Vosaltres, el poble teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat ‘Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer que aquesta vida sigui lliure i bella, de fer d’aquesta vida una meravellosa aventura. Per tant, en nom de la democràcia, emprem aquest poder, unim-nos tots. Lluitarem per un món nou, per un món digne, que donarà als homes la possibilitat de treballar, que donarà a la joventut un futur i als ancians seguretat.

Prometent-nos tot això, les bèsties han pujat al poder. Però menteixen! No han complert aquesta promesa. No la compliran! Els dictadors es donen llibertat a si mateixos, però esclavitzen al poble. Ara, unim-nos per alliberar el món, per acabar amb les barreres nacionals, per acabar amb la cobdícia, amb l’odi i la intolerància. Lluitem per un món de la raó, un món en què la ciència i el progrés portin la felicitat a tots nosaltres. Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!"