L’independentisme és com una Nueva Rumasa al llogaret d’Asterix

L’independentisme és un producte financer. M’explico.

La majoria de persones som cagadetes. Tenim una determinada aversió al risc, per això posem els diners, i el vot, en productes més o menys segurs que donaran un rendiment limitat però que saps que alguna cosa se’n traurà i poc perdràs.

De tan en tant, des de fa una temporadeta, apareixen uns senyors i senyores (anomenem-los Bernard Madoff/ Ruiz-Mateos) que es proclamen independentistes i que exigeixen la llibertat nacional per ahir (si, ho heu llegit bé, per ahir, no per demà, el demà és massa tard). Independència sense concessions. De cara barraca, allò que li diuen “a saco”.

Nosaltres, inversors porucs (independentistes) ho mirem i, farts de veure un interès de un 2,5% TAE fix que comporta uns beneficis de 3,25.-€ al mes descomptades comissions i despeses (peix al cove), podem caure a la temptació del 25% diari que ens proposen amb focs artificials i cava (proclamació unilateral d’independència).

Un sector ho mira i pensa, directament: “Jo porto 50 anys a la mateixa oficina de La Caixa i d’aquí no em moc” . Tot sentiment i fidelitat, no es covardia sinó mandra a la reflexió.

Uns altres ho mirem i pensem: “osti, donen molta pasta, i si???” Però clar, aquí ningú dóna duros a quatre pessetes! Per tant sospitem i restem a l’aguait, fent com un anglès típic de bombí i paraigua, esperem a que la cosa es posi en marxa per a veure com va el tema i, anar donant ànims des de la barrera i desitjar-los sort, no fos cas que es fotessin una garrotada monumental i ens agafés al bell mig. És allò de la cautela anglesa que a Catalunya en diem teoria de nedar i guardar la roba i tota la pesca.

D’altres poden ser: arrauxats i cabrejats amb la seva Caixa de tota la vida per les esquilades continues que els fan, els beduins perquè veuen uns miratges en forma de garanties que realment no hi són, i els darrers, aquells que a economia eren víctimes de “el cost de la sola de sabata”, en altres paraules: els que s’han passat mitja vida canviant de Caixa a veure qui li oferia una dècima més d’interès i una coberteria amb sopera amb més plats.

Tots s’abracen al Madoff/ Ruiz-Mateos de la temporada, ja se sap que cada mes, quan veiem l’ingrés dels interessos a la llibreta, se’ns posen els pèls de punta d’indignació i ens sorgeixen de forma inexplicable ganes de fer alguna bestiesa com treure els diners de la Caixa amb una mitja al cap.

Què passa al final? Que aquests productes super-mega rendibles són de gran risc, i si al principi van llençats, de sobte, descobrim, que no deixen de ser participacions de Nueva Rumasa i que no ho cobrarem mai, que mai sabem que han fet amb la pasta ni quin embolic hi ha muntat allí dins.

Ei, que això va de conya per l’independentisme, així tothom acabarà pensant que som quatre frikis que ens agrada liar-nos a garrotades entre nosaltres. Asterix feia el mateix, però com a mínim també repartia estopa als Romans.

Somriu

Avui escoltava a Judy Garland cantant una deliciosa cançó que ha estat interpretada per dotzenes de intèrprets i he sentit la imperiosa necessitat d'escriure sobre ella, no l’artista, sinó la cançó.

Charles Chaplin composà la melodia per a la pel·lícula Temps Moderns i tant la musica com la lletra reflecteixen a Charlot o, simplement a tots els desafortunats del món que, sense entendre'l no es resignen, els que neixen amb la marca del perdedor, els que tenen la sensació que viure no és altra cosa que rebre clatellades, que la vida és salada per tanta llàgrima vessada, per la impotència de lluitar en va, però que, tot i així, ens neguem a admetre que viure no val la pena, que no hi ha esperança.

No hi ha cançó amb lletra més tendra i amarga, que expressi la desesperança amb tant optimisme, la tristesa amb un lleu somriure, la dolçor de la mirada desconsolada de Charlot, el llarg camí cap a l’horitzó, el plor de la noia lamentant-se preguntant perquè hem de tirar en davant i la resposta del pobre rodamón dient-li que comenci per somriure.

Quan la vida te tints de drama i el camí cap a l’horitzó es converteix en una pesada pendent, just quan la desesperança ens copa i cap llàgrima ens buida de pessimisme, un somriure, una cançó, pot fer que la vida torni a començar a brillar, només si somrius.

Smile

Smile, though your heart is aching
Smile, even though it’s breaking
When there are clouds in the sky
you’ll get by
If you smile through your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You’ll see the sun come shining through
for you

Light up your face with gladness
Hide every trace of sadness Although a tear may be ever so near
That’s the time you must keep on trying
Smile what’s the use of crying
You’ll find that life is still worthwhile
If you’ll just
Smile

Els Degollats

Autor de la Música: Castells i Francisca, Ricard

Autor de la Lletra: Miralles, Amadeu

Curts:

Esplai del cor

que es filtra dins del pensament,

i els ulls no es cansen de mirar

les crestes de la serra ingent

del nostre Montserrat.

En el lloc més bonic,

la Verge Bruna

des del cel hi va baixar

per fer el seu Paradís.

Llargs:

Hi ha un bell camí

que, entre les roques passant,

porta l’encisat pelegrí

fins a la roca dels Degotalls.

Llur imatge, porta al meu cor

que sospira el dolç record

del meu pare, que ja els cims

de la Muntanya mai més no veurà.

Recordo que sempre, ja des de ben petit,

amb sos braços m’aixecava

per besar la Mare dins son cambril

i per això l’estimo així.

Fes, oh! Verge de Montserrat,

que aquest record no es borri mai;

i als teus peus un jorn el Virolai,

ell i jo et puguem cantar.

Que siguis molt feliç.

Dret a saber-ho tot i la constatació que tot el que no sabiem ho presumíem

Des de el final de la Guerra Freda els escriptors de novel•les d’espionatge han estat erràtics, han hagut d’empescar-se un enemic diferent a l’amenaça roja, als dolents comunistes. Ho han provat amb més o menys fortuna, però cap enemic ha estat com el comunisme.

Si abans, occident tenia un enemic comú, visualitzat i concret, ara l’enemic és un ens boirós i immaterial com d’integrisme islàmic, o això ens fan pensar, una organització formada de petites capelletes escampades pel món, que encara no sabem com actua ni com es coordina, ni tan sols sabem si el seu suposat líder (Osama Bin Laden) està viu, mort, o és una creació hologràfica. Seria tan fàcil si Al-Quaida actués amb el sistema de franquícies del McDonald’s....

També podríem considerar com a enemic comú, aquestes màfies que han substituït la temuda KGB i que sempre que són detingudes els atrapen en calçotets i samarretes imperi en mansions de gust dubtós, o en menor distància, els narcotraficants de droga o de blanques, els blanquejadors de capital o qualsevol individu que actua fora la llei i que la seva activitat es pugui considerar un perill directe contra els interessos occidentals.

En mig de la recerca de l’enemic comú, ja se sap que res uneix tant a les persones com una amenaça o un malvat a qui escopir, apareix un senyor, en Julian Assange i el seu WikilLeaks.

L’individu és peculiar i té aires d’heroi de novel•la romàntica amb les melenes blanques-rosses a l’aire i l’aspecte fràgil i el toc bohemi inherent a tot heroi d’aquest tipus.

WikiLeaks té l’encant de les organitzacions secretes, que hi ha molta gent implicada, que el nostre veí pot formar-ne part, de tindre una seu central inexpugnable dins d’un búnquer, i el misteri de totes les preguntes que el populatxo ens formulem (d’on treuen la informació? D’on ha sortit? Són de fiar? Què volen aconseguir?).

I de sobte, aquesta gent de WikiLeaks, estan fent que deixem de buscar l’enemic comú, ja que, de les vergonyes que ens mostren, deduïm que l’enemic que té occident és nosaltres mateixos, que les nostres entranyes estan podrides en pro de que la finalitat justifica els mitjans.

Però el més preocupant no és això, sinó que totes les vergonyes que WikiLeaks mostra, no són res que nosaltres, el populatxo, no poguéssim saber, deduir, imaginar o sospitar.

Ja és trist, fins que algú no ens ensenya les nostres vergonyes, no pensem sobre elles.

Serà que sóc un sentimental…

Potser és el Nadal, qui sap, però darrerament estic més sensible del que resulta habitual. Me’n vaig adonar desprès del post partit femení de futbol solidari entre representants de les entitats del Districte i Conselleres Municipals (al final personal del Districte més Conselleres).

En acabat el simpàtic partit, varem anar en ramat de xais fins al local de la FAECH on l’amic Josep Espin ens convidà a un excel•lent refrigeri on poguérem xerrar a peu dret els uns i els altres, segurament una selecció dels de sempre, els que ens trobem a totes les festes i festetes del Districte, els que sabem que veurem quan anem a un o altre acte.

Llavors, fou quan em vaig adonar que aquelles persones formen part, en certa manera, d’una gran família que belluga el Districte, que fa i proposa, que tot i semblar invisibles per a la majoria de veïns, són els que fan que el nostre Districte tingui certes singularitats que cap altre barri té. Són el Districte silenciós.

Són els que fan que encara hi hagi cert caliu, que penquen sense esperar res a canvi, potser un copet a l’espatlla i un “això que heu fet és collonut”, que somriuen amb satisfacció quan els dius: “no sé com ho heu pogut fer” i que et reben amb afecte i simpatia.

Evidentment, la bona sintonia que crec que hi ha (perquè mai se sap si són simpàtics perquè els caic en gràcia o perquè sóc Conseller Municipal i, amb els politics, millor portar-se bé) fa sentir-me orgullós d’aquesta gent, que són els que aquests dies estan a la Pau sense Treva, els que han invertit hores confeccionant les carrosses de la cavalcada de Reis, que munten actes al carrer, que tallen la carretera de Sants, que ens distreuen, que ens omplen els carrers i que fan tot allò que converteix el nostre Districte en un lloc més agradable per a viure encara que no siguin actes espectaculars.

Suposo que ells són part del que fa que els Santsencs que viuen al barri (viure de fer-hi vida) ens faci tanta recança la simple idea de marxar, encara que només sigui per a creuar el Paral•lel, l’Avinguda Madrid o Riera Blanca.

Tenim un camp magnífic per a plantar; la terra és bona i només cal regar-ho, la naturalesa farà la resta. Cal cuidar-ho, mimar-ho i ajudar-ho, sinó, algun dia, aquests quatre, decidiran quedar-se a casa i llavors, el nostre Districte, perdrà el que el diferència i fa especial.

A missa

No sóc particularment religiós, com a molt espiritualista, i potser, pel pes de la Església Catòlica en la història del món occidental, tinc cert respecte per a una creença compartida per moltes persones i que m’és molt més propera que d’altres.

Diumenge vaig anar a missa, no perquè vulgues, sinó perquè es celebrava el centenari de l’Església de la Mare de Déu del Port i Sant Bartolomeu a la Zona Franca, ben a baix, més a la Ronda litoral que a la plaça Cerdà.

Pel motiu que sigui, el President Pujol i l’alcaldable Trias hi assistien, amb la qual cosa calgué anar a fer de comparsa, tot i que, segurament la darrera vegada que vaig estar a missa també fou per compromís, crec que una missa de Sant Medir i ja en deu fer dos anys.

M’avorreix força el ritual lent, els càntics amb lletres força carrinclones i infantils, les pregaries i les repeticions del públic com ànimes absortes incapaces de pensar, els “preguem al senyor” i els “us ho demanem”, el donar la pau i les cues per la hòstia sense gust que s’enganxa al paladar.

Resulta tot tan mecànic, tan destinat a que el fidel escolti i interioritzi un missatge sense reflexionar-lo, que em sorprèn i m’espanta, perquè en molts casos sembla que s’estigui anul•lant la voluntat de l’individu.

Una reflexió, que serà que, en el fons, el sistema de tota religió de repetir missatges als fidels i introduir-los frases fàcils al cap, recorda tant al funcionament d’un partit polític?

Yemas de San Leandro

Dimecres, quan sortia de la feina a hores intempestives, un dels meus caps m’encarregà una missió dins de la missió laboral que tenia el dia següent a Sevilla: era comprar Yemas de San Leandro.

Un cop a Sevilla, amb el tema força encaminat, veient que només em quedava una parada i que essent hora de dinar difícilment podria fer-la, vaig desviar-me cap a la zona antiga, no molt lluny de la Catedral i l’Alcazar, amb la idea de comprar les Yemes de San Leandro i dinar abans d’acabar la feina.

N’havia menjat de les prefabricades (normalment rodones de color taronja), coneixia el grau elevat de calories que insuflen en vena directament, però mai n’havia menjat com les que m’havien promès: fetes i venudes per monges de clausura.

Les monges es troben al monasterio de San Leandro, en una zona formada per carrers estrets i tranquils de cases antigues, la Casa de Pilatos està ben a prop, en un edifici lleig i tronat que dóna a dues places, la se Sant Ildefonso i la de San Leandro, per una d’elles s’hi combrega i s’hi va a missa i per l’altra s’hi compra.

Evidentment, les monges no fan jornada complerta, fan una pausa per a dinar de dues a dos quarts de cinc, llavors una senyora gran, no monja, obre les portes de fusta que permeten accedir a un petit pati andalús terriblement silenciós. Enfront la porta d’entrada hi ha el torn, una espècie d’armari de fusta partit partit en dos, donant la imatge d’haver-hi dos compartiments. En el fons és una peça rodona una mica més petita que una finestra, amb quatre compartiments i que gira quedant sempre dos compartiments davant teu i dos ocults darrera la paret.

Es prem el timbre i es comencen a escoltar sons sigil•losos a l’altre cantó de la paret i el torn fins escoltar el: “Ave María Purísima” havent de respondre la clau secreta, que de tan obvia, no crec que passi res si la explico: “Sin pecado concebida”.

Fas la comanda i et diuen el preu (10.-€ el mig quilo), diposites els diners al torn i aquest gira, els diners desapareixen i per l’altre cantó sorgeix la capça quadrada de fusta i una bossa de plàstic.

El resultat son unes consistents Yemes amb una capa de sucre compacta que va directe a les dents, però estan delicioses. Com diu la frase feta: mans de Santa.

Per cert, ben a prop hi ha un carrer ja més concorregut on s’hi troben diverses bodegues i bars de tapes, desprès de inspeccionar-ne uns quants, veient que hauria de menjar dret i envoltat de xivarri o estar sol en bodegues buides del tot, vaig dirigir-me al Alfalfa, situat a la plaza de la Afalfa on vaig assaborir, entre xivarri i dret tres tapes: Breasola (no deixa de ser com un carpacció de vedella però amb carn més gruixuda i curada i, per tant, més seca), provolone amb alfàbrega (el provolone és un dels meus darrers descobriments dins del món del formatge) i un caprese (no deixa de ser una amanida Grega de tomàquet i mozzarella tot ben tallat a quadradets menuts) acompanyat per unes galetes de pa petites i inflades que recordaven per forma a uns cereals per a posar a la llet, una copeta de vi negre Extremeny força acceptable per a ser de la casa, un tall de consistent pastís de xocolata negra i blanca i un cafè prou bo. Només dir que gairebé vaig sortir rodant de la bodega.