Chaplin no només menjava botes

A la Quimera de l’or, un afamat Chaplin cuinava les botes i en xarrupava els claus com si fossin el millor estofat, a Barcelona, Chaplin també cuina, des de Les Corts, però delícies més fàcils de pair.

El local és llarg i estret, em recorda un vagó, amb una paret amb vistes al carrer Taquígraf Garriga, petit, estret i poc concorregut, un carrer tranquil més, a l’estiu la paret que dóna al carrer desapareix i el restaurant es converteix en una Terrassa, de decoració senzilla que recorda a Chaplin, un regust afrancesat.

És un lloc tranquil, no l’he vist mai ple, la gent parla suau per no trencar l’encant, perquè el local proporciona un indret perfecte per les parelles, per mans que es busquen sobre les estovalles i xiuxiueigs, mirades i somriures, en consonància amb el menjar que sembla pensat per a compartir.

Sempre he demanat la fondiue Burguignonne, o sigui, la de carn, que diuen és la seva especialitat, però de primer el salmó marinat amb mantega d’eneldo (curiosament hi ha més torrades que salmó).

El menjar sembla sibarita però es senzill, suposo que en consonància amb Chaplin i amb les trobades de parelletes que resulten més complaents, de les que tot flueix i que de ben segur poden sortir d’allí somrient i enllaçats, el temps s’atura amb la música suau i els problemes s’evaporen amb la senzillesa i la suavitat de la vida relaxada.

Carrer del Taquígraf Garriga, 193-195 (Barcelona)

Dissertació a partir d’un filet Wellington

Avui volia escriure sobre menjar, suposo que és degut a que el meu cos em demana anar a sopar en condicions, provar alguna cosa nova i descobrir, així com un article que he llegit sobre el filet Wellington que m’ha generat salivera doncs sembla ser que es fa envolcallant el filet amb foie gras i pasta de full. Ha d’estar deliciós aquest contrast de dolç , cruixent i tendresa. Ara, cal trobar un lloc on el cuinin com Déu mana.

L’opulència ens ha convertit en hedonistes, però de baixa categoria, doncs ens hem impregnat amb l’estranya idea que la moda ens marca la ruta i nosaltres ens adaptem amb més o menys gust, doncs, com en tot, l’educació és indicatiu entre l’èxit i el ridícul.

La moda ens diu que cal anar a menjar a fora, i així anem a restaurants que el meu pare en deia “de miquetes” on et serveixen mig  filet de salmó amb vinagre de Mòdena i unes fulles rares que es perden en ple atac d’agorafòbia dins d’un plat de disseny i buit de contingut immens, llocs en els quals quan ens pregunten que volem resumim la nostra elecció amb un: “el filet amb salsa” quan realment hauríem d’haver emprat dotze paraules de les quals cinc no formen part del nostre vocabulari. No us ha passat mai que quan us han portat el plat us heu preguntat on estan totes les paraules?

I anem a restaurants d’aspecte d’hospital o chill out perquè ens semblen sofisticats i on ens donen gat per llebre sota un refinament de cartó pedra, i moltes vegades amb ofertes que, ben pensades, si no fossin ofertes, ens negaríem a pagar el preu que ens demanen pel menjar que donen.

Però també ens passa amb la beguda, se’ns ha introduït al cervell que cal veure vi, però ni mirem la marca, si és un Rioja ja va bé, ignorant que com en tot a la vida, un Rioja no és assegurar el tret, la Rioja també fa vins espantosos.

O la moda del Gintònic  que ens fa conformar amb qualsevol barreja més o menys afortunada de ginebra i tònica ignorant que no deixa de ser un còctel i que, per tant, té unes normes i variables. No us han servit mai una copa de pilota plena de gel amb ginebra i l’ampolla de tònica estava calenta o temperatura ambient? Si unim els dos líquids a temperatura ambient, i els posem dins d’una gran copa de pilota amb gel, què passarà? El gel es desfarà ben ràpid i acabarem amb una gran piscina amb regust a gintònic, però continuarem amb la classe de tindre a la mà una gran copa amb un tros de llimona i aigua xorrejant per les parets exteriors que ens deixarà ens pantalons molls.

Diuen que quan l’economia anava bé ens comportàvem com a nous rics, i tenien raó, i hem agafat mals hàbits, doncs ens emmirallem en la vida plena luxe però no bona, hem sigut més italians que anglesos, però en això, ja hi entraré un altre dia, ara per ara, m’interessa saber on puc menjar un filet Wellington com Déu mana.

Swing That Music!

Louis Armstrong ja cantava “My heart gives a chil/ I feel such a thrill/ My feet won’t keep still/ When they swing that music/ Rythm like that puts me in a trance/ Oh you can’t blame me for wanting to dance/ From what I understand/ It must be just grand/ To play in a band/ When they swing that music/ Oh I’m as happy as can be/When they swing that music for me”.

El trompetista tenia raó.

Fa anys que escolto el swing, iniciant-me en els clàssics com Glenn Miller o Benny Goodman, la música és potent, alegre, irradia felicitat, té un to burleta i certa picardia, és molt adolescent, d’esperti jove, molt blanc. També és cert que, aquesta música està casada amb una iconografia molt potent, la relativa a la segona guerra mundial, de joves militars ballant amb noies de sabata negra i mitjó blanc a ritme del mític In The Mood de Glenn Miller als ballrooms.

Ara veig l’ambient dels que ballen i només puc adjectivar-lo com a blanc, de gent que sembla només voler ballar i passar-ho bé, l’alegria es veu en el ball, en els rostres, en la barreja d’edat i tipus de persones, en la facilitat que la gent canvia de parella, que balla amb desconeguts una cançó i desprès passa a una altra sense importar-li molt si és més o menys atractiu, ni tan sols la suor que l’empapa (es sua molt). És tan festiu que pots veure homes atlètics i joves ballant amb dones grasses, avis amb netes, cinquantons amb noies que no arriben a la trentena.

Ni mirades libidinoses ni robes estranyes, no cal lluir tipet ni múscul, no importa si s’és més o menys atractiu, inclús, no importa el teu nivell de ball, perquè no resulta difícil que et treguin a ballar amb un somriure, gairebé sense intercanviar paraula. És un ball de somriure i suor.

Aneu a les places o indrets on es balla i veureu que l’ambient és tan blanc i alegre i la música tan viva que tens enveja de no participar-hi, de no formar-hi part, de no poder moure les cames i seguir el ritme que marca la música, de no arrossegar a una noia al ritme de la música, fer-la voltejar i girar amb un somriure, com per art de màgia, com si, per uns minuts, els dos, tot i ser desconeguts, portéssiu anys ballant junts.

Ja ho cantava el vell Sachmo: “My head feels a buzz/ A reason there was/ I feel buzz because/ They’re swinging that music/ Rythm like that sends me up the wall/ Oh you can’t blame me if I don’t wanna fall/ From what I have heard/ It must mean the world/ To dance with that girl/ When they swing that music/ Oh I’m happy as can be/ When you swing that music with me”

L’Estat de merda de la nació

Fixeu-vos com tot el que està empastat i emmerdat és perquè la política hi ha posat mà, perquè com un pop ha estès els tentacles per tot arreu, com una màfia corleana ha arribat a molts llocs a base de donar i rebre favors.

És la política qui ha agafat les Caixes i les ha mangonejat col·locant-hi amiguets, dirigint-les com si fossin una joguina, i així Bankia ha acabat com ha acabat desprès de les xorissades del PP amb la col·laboració socialista (es pot ser delinqüent per acció i per omissió, per robar i per a saber-ho i no fer res per a impedir-ho).

Fixeu-vos: qui fou el darrer president de Bankia? Rodrigo Rato ex ministre del PP. I de Caixa Catalunya? Narcís Serra, ex ministre del PSOE. I de Caixa Girona? Manel Serra ex regidor de Girona pel PSC i abans Arcadi Calzada ex president de la Diputació de Girona, ex alcalde d’Olot i ex diputat de CIU. I d’exemples n’hi ha per a fer-ne un llibre.

No es curiós que les entitats de crèdit que van pitjor siguin caixes? No es curiós que les caixes mangonejades i dirigides per polítics o sota influència política estiguin en una situació pitjor que els bancs dirigits per banquers de debó?

La política ha potinejat les entitats de crèdit al seu gust, han posat a energúmens a càrrecs de vital importància que han actuat com a virreis de qui els col·locà, ha convertit el Banco de Espanya en un espectador mut que ha fet veure que no veia la merda o no l’ha volgut veure, l’ha beneïda i encara fa mala cara per no rebre aplaudiments, perquè, recordo que el governador del banco de España és elegit pel govern, com el president del Consejo Nacional del Mercado de Valores, també elegit pel govern i que no ha vetllat per la transparència de mercat, ni la correcta formació dels preus ni ha protegit als inversors (sinó pregunteu-los als accionistes de Bankia).

Hi ha tanta merda que ningú aixecarà la catifa dels altres per a evitar que els surti la seva porqueria a l’aire.

I la justícia va com va, perquè qui elegeix el Fiscal General és el govern i és ell qui ordena què s’ha d’investigar o que no, i qui resol a altes instàncies són jutges col·locats a dit (per no dir amb el cul) pels partits polítics i qui controla el poder judicial, el Consejo General del Poder Judicial, també són persones designades a dit i algunes amb carnet, inclús, els jutges que haurien de ser imparcials es barallen entre els de dretes i els d’esquerres, faria gràcia si no fos lamentable pensar que si ja partim de dretes i esquerres a tribunals com el Constitucional, la justícia no pot ser impartida amb gaire equanimitat ni independència dels altres poders públics. Recordo que també el govern i les Corts elegeixen als membres del Constitucional (garante y único interprete de la Constitución i, per tant, dels nostres drets i de les bases del sistema polític i social).

I les grans empreses que recol·loquen a polítics i familiars en bones feines (Agbar, Telefònica, Caja Madrid, la Caixa, Avertis...) a canvi de licitacions de contractes, doncs si el concurs públic fos transparent, no caldria que l’empresa beneficiada fes favors. Recordem aquelles multes a empreses elèctriques que no es cobren o que es redueixen, o que coincideixen en import amb ajudes i subvencions destinades a la millora de les xarxes, o com els grups mediàtics de comunicació van millor o pitjor segons qui governa (Prisa i el PSOE de González, Medipro amb Zapatero, Intereconomia amb el PP...) Ei, que això ho fan tots: de dretes, d’esquerres, independentistes i unionistes.

La merda arriba als Sindicats, on tenen personatges que confonen els interessos dels treballadors i dels sindicats amb els de determinats partits, personatges que acabaven a consells de bancs i caixes, cobren i també es traguen la merda, personatges que tenen mandra de vaga quan manen uns i ànsies irrefrenables quan manen altres.

Aquelles barreges d’empresaris i política, de tribunes de camps de futbol, de sopars, festes i fotografies, el poti-poti de corbates, maletins, sindicalistes, moneders, rellotges, intermediaris, càrrecs, ajudes, subvencions, càrrecs electes, consells d’administració, funcionaris de partit... un estofat de difícil digestió que ara comença a provocar arcades socials.

La política està a tot arreu com si el polític fos una navalla Suïssa que tan aviat pot obrir un tap, com fer la manicura o pelar cables elèctrics, ignorant que la majoria de polítics actuals no és que estiguin incapacitats per a ser banquers o membres de consells de direcció, sinó que estan incapacitats per a ser polítics perquè no passen de grisos funcionaris de partit.

Favor per favor, el tapar la merda pròpia i dels amics i rivals i així ens va, col·locant inútils on no toca. Sabeu el principi de Peter pel qual tothom arriba fins al seu màxim nivell d’inutilitat? A Espanya no es compleix, aquí més val inútil amic que no molesti que un competent que pensi lliurement. Sinó aneu mirant currículums de ministres, consellers, alcaldes, subsecretaris, directors, diputats, senadors... i no importa que l’inútil sigui de dretes, d’esquerres, d’esquerres de debò, independentista, federalista, autonomista, regionalista o unionista. La pela és la pela i el poder la forma d’obtenir-la.

Gràcies!

Avui toca donar les gràcies a molta gent que han fet coses desinteressades sense esperar res a canvi, persones que m’ajuden a no oblidar que encara hi ha bondat i que no sempre tota acció és per a obtenir una recompensa material, em refereixo a la Colla Francesc Rubio i a la gent que hi ha col·laborat directa o indirectament.

Quan mon pare morí, recordo que jo només deia als seus alumnes del curs de sardanes que desitjava que el taller no desapareguès, que continués, perquè a ell li hauria fet il·lusió saber que, el que ell inicià amb tantes ganes, ha continuat, ha crescut i viu, per no dir que era una petició totalment egoista, doncs, emparat amb un argument vàlid, realment, el que volia preservar era un record d’ell, la continuïtat d’una cosa seva.

Quan començaren les classes ningú pensava que tindrien tan èxit i que donarien els fruits que han donat, doncs el meu pare no tenia gens clar que hi hagués una assistència massiva, pessimisme que jo compartia però que, evidentment, no vaig voler compartir.

Ell no tenia cap gran idea, només fer alguna cosa per les sardanes, encomanar la seva passió i ensenyar-les, potser per això, d’un objectiu tan senzill, s’ha aconseguit assentar un projecte engrescador que té una aparent bona salut.

Ells han tirat endavant la colla, proposaren batejar-la amb el nom del pare, i decidiren estampar samarretes i mocadors, dissenyar un logotip... una feina brutal feta amb alegria i sense esperar res a canvi, alguns d’ells ni tan sols varen conèixer al meu pare. Gent normal, i de tant normal que són extraordinaris, perquè la normalitat, entenent-la com a persones amb bondat i desinterès, és l’excepció a la norma.

No només agrair-los que les classes hagin derivat en una colla sardanista, sinó perquè en ells els veig una il·lusió com la que tenia ell, per molt que per al pare, la sardana era molt seriosa, potser massa, doncs el recordo perfectament a la plaça del poble, dret, cigar als llavis, braços creuats mirant la cobla comptant la sardana, com les ballava amb el cos ben tens i recte, com els peus feien àgils puntades, com amortiguava, com alçava els braços a l’aire com branques de roure...

A ells, que han continuat la colla, que van decidir homenatjar-lo amb una sardana que duu el seu nom, que han mantingut el seu record viu, a ells i a altra gent que ha permès que aquests dies, Sants, estigui plena de cartells amb el seu nom i rostre, a unes persones que no només ajuden a no oblidar que encara hi ha bona gent, sinó que em mostren la qualitat humana del meu pare més enllà de l'obvia ceguesa que produeix l'afecte d'un fill cap al seu progenitor. Ell va sembrar, la germinar, va florir i ara els fruits començen a brillar madurs.

Moltíssimes gràcies a tots, als de la colla i a altra gent que ha estat bona i generosa.

I've Got You Under My Skin

Quan morí Frank Sinatra el 1998, les emissores de ràdio que pràcticament s’havien oblidat d’ell, decidiren retre-li un homenatge omplint les ones amb la seva veu, un darrer record al que molts consideren el millor artista americà del segle XX i, per extensió, un dels millors del món.

Aquells dies, me’n recordo com si fos avui, jo estava al poble, era cap de setmana, i per una d’aquelles obsessions d’adolescent, acostumava a gravar el cintes de cassette la música de la ràdio per a desprès elegir les cançons que m’agradaven i passar-les a un altre cassette. Fou en aquell moment que vaig escoltar-la per primer cop, la veu envellida de Sinatra sorgí dels altaveus entonant la versió del clàssic de Cole Porter I’ve Got You Under My Skin que gravà el 1993 amb Bono d’U2 i, de sobte, vaig caure rendit als peus del vell ulls blaus.

Segurament, a part que la cançó m'entrà per l'oïda, també m'encantà perquè en aquella època estava estúpidament enamorat d’una companya de classe que, evidentment, no em feia cas, segurament, el meu primer amor, ja se sap que l’enamorament de l’adolescència sempre té una càrrega sentimental important i força més estúpida, lamentable i humiliant que els seguents.

Doncs la cançó de Cole Porter deia el que jo sentia en aquell moment i Sinatra ho cantava amb una màgia que semblava que passés pel mateix tràngol que jo, i és que, es parteix d'una lletra magnífica que detalla a la perfecció el que, de ben segur, tots hem sentit alguna vegada: l’amor que no ens convé o que no té un bon final.

Poc desprès vaig descobrir la versió de 1956, l’original, la que gravà en un moment d’inspiració general, un dels pocs instants on cantant, arranjador, músics i tècnics, estan tocats per la màgia del món i creen un tema tan bo, que és impossible millorar, per molt que, en aquest cas, uns deu anys més tard, feu un nou intent amb el mateix arranjador, però sense l’èxit de l’original. M'agradaria recordar que, en aquella època no es gravava amb pistes, sinó que en una sala es reunien els músics i els cantants i ho gravaven tot a la vegada, que un error suposava que potser trenta persones haguessin de repetir la feina. Diu la llegenda, que després de gravar la versió de 1956, els músics esclataren a aplaudir.

La cançó parla d’un amor, jo diria que insà que pot ser o no correspost, però no hi ha amargor ni tristesa, potser una barreja de tristesa i obsessió.


Sinatra comença amb to de desdeny que va augmentant el ritme a poc a poc, com si confessés els sentiments i s’anés escalfant a cada frase, inicia amb una confessió gairebé tímida, perquè, ja sabem que confessar l’amor no és pas fàcil: “tan dins del meu cor, que ja ets, realment, una part de mi” passant per la reflexió que mostra la rendició a l'evidència “Em dic que aquest assumpte no anirà bé, però, perquè intentar resistir, si sé prou bé que et porto sota la pell” acabant amb un desconsol en increccendo del que sap que, per una vegada, es plenament conscient que el que sent no ho pot reprimir, perquè aquests sentiments són únicament d’un mateix i no imputables a altres, la bogeria que ens fa ballar el cap de la raó que lluita contra els sentiments “De sobte una veu d’alerta em ve durant la nit i em repeteix, repeteix a l’oïda: no ho veus boig, que mai guanyaràs, pensa, desperta’t a la realitat, però cada cop que ho faig, només recordar-te m’atura abans de començar” acabant amb un to lacònic de derrota per no controlar els sentiments que es sap que no són positius seguit d’una part instrumental on la secció rítmica marca un batec de cor acompanyat de la secció de vent de metall que va creixent a ritme de pa-para-ra-re-ra-ra-ra, dirigit amb els trombons fins que rebenta quan arriba a la màxima potència com en un salt d’aigua que empalma Sinatra per acabar la cançó en un decreccendo que finalitza amb un murmuri gairebé sotto vocce “Perquè et porto sota la pell, tu respires sota la meva pell”.

Escolteu-la, percebeu com la melodia acompanya la veu, com fraseja, l’entonació, el sentiment, no trobareu molts cantants que vocalitzin tant bé com per a entendre una cançó tenint un nivell d’anglès digne d’un espanyol mitjà, com no només canta sinó que interpreta i com així la cançó ens desperta algun record o sentiment guardat.

I've got you under my skin
I've got you deep in the heart of me
So deep in my heart, that you're really a part of me
I've got you under my skin.

I tried so not to give in
And I said to myself this affair never will go so well
But why should I try to resist, when baby I know so well
That I've got you under my skin.

I'd sacrifice anything come what might 
For the sake of having you near
In spite of a warning voice that comes in the night
And repeats, repeats in my ear

Don't you know you little fool, you never can win
Use your mentality, wake up to reality,
But each time that I do, just the thought of you 
Makes me stop before I begin,
'Cause I've got you under my skin

I would sacrifice anything come what might
for the sake of having you near
in spite of a warning voice
That comes in the night and repeats, 
how it yells in my ear

Don't you know you little fool, you never can win
Why not use your mentality, step up, wake up to reality
And each time I do, just the thought of you
Makes me stop just before I begin
'Cause I've got you under my skin
Yeah, You breath me under my skin.

Jocs de mans: del cinc d’oros al rei de cors

El Ple del Districte de Gràcia ha decidit canviar el nom a la plaça Joan Carles I a plaça del Cinc d’Oros. Pels que no saben on cau Joan Carles I és el que vulgarment se’n diu el pirulí que hi ha a la Diagonal amb Passeig de Gràcia.

Es veu que el nom original era la de Cinc d’Oros i coses del destí, entre Guerres Civils, dictadures i transicions, se la rebateja amb el nom del monarca. Té la seva conya si pensem que fou erigida en honor a Pi i Margall, president de la Primera República Espanyola.

Com que ara tothom té l’ull sobre el rei i no el podem fer fora, només ens queda fer petites mostres de pataleig i això dóna ales a la política que no perd un segon per a distreure’ns.

Desenganyem-nos, la família reial Espanyola està fent un favor de nassos a Espanya distraient al personal amb els seus jocs de pistoletes, els seus furts i els embolics de faldilles mentre els governs van retallant per aquí i per allà. Encara gràcies que han recuperat el nom original de la plaça, perquè li podrien posar plaça de l’elefant i la conya fóra complerta, no donem idees que encara se’n faria un referèndum.

Aquestes coses són el que jo en dic jocs de cartes polítics, on del cinc d’oros passem al Rei de Cors i viceversa, decisions d’una transcendència ínfima que ens distreuen de les coses importants, doncs no puc pensar que al Districte de Gràcia no hi ha res més urgent que rebatejar places (no fa molt van decidir rebatejar la plaça Rius i Taulet per la de Vila de Gràcia, sense que encara jo sàpiga quin mal va fer el pobre Alcalde de Barcelona fill de Gràcia perquè li prenguessin el nom).

Val a dir que a Sants els darrers canvis del nomenclàtor són força simpàtics, a part dels de la zona Franca que han passat de ser números a tindre un “nom” normal com carrer del Far. I és que clar, és de vital importància canviar els noms, al senyor Francesc i Guàrdia li déu fer molta il·lusió que, per on passà abans de ser executat, porti el seu nom en lloc del de Marquès de Comillas, mentre encara tenim carrers com el carrer del Duc dedicada a un senyor que s’excitava bombardejant Barcelona des de Montjuic o el passeig d’Isabel II que, molt bona reina no deuria ser, si va fugir per potes (per cert, a Barcelona crec que no hi ha cap carrer a Guifré el Pilós, i a Enric Prat de la Riba només li atorgaren una rotonda on s’uneix la Ronda General Mitre, el carrer Numància i l’Avinguda Sarrià).

Tot això de rebatejar carrers és una d’aquelles coses que fan notícia, allò que se’n diu omplir diaris amb notícies inoques per a que es deixi de banda el que jo en dic política en majúscules. Em recorda una mica als vells temps, quan el rei es dedicava a nomenar comptes, marquesos i senyors. Tota excusa és bona per a una festa.

Però, la política, com en els trilers de les Rambles, l’important no és com remenen les cartes, sinó que sempre hi ha algun joc de mans que et distreu perquè surti la carta que volen, ja sigui el cinc d’oros o el rei de cors, i així, mentre bades amb el rei o l’oros, et foten la cartera.