Marató de donacions de sang de Sants, Hostafrancs i la Bordeta

Ser solidari costa esforç, diners i voluntat. És senzill caure en la mandra i desdeny, en la senzilla idea que el teu esforç solidari cau en un sac de cul foradat o que algú ja ho fa per a tu, però hi ha una forma fàcil, senzilla, directa i gratuïta d’ajudar: dóna sang.

No cal anar al Corn d’Àfrica per ajudar a qui ho necessita, ni apuntar-se a una ONG, només donar sang, deixar que la nostra pròpia vida serveixi per a salvar-ne d’altres. Ni costa ni fa mal. Són uns minuts de la nostra vida asseguts que poden salvar la vida de fins a tres persones.

Donar sang és una inversió, perquè el que vosaltres doneu potser un dia ho rebreu, no hi ha dia que algú no sobrevisqui gràcies a la sang anònima d’un tercer, un acte generós i anònim. Regalar la teva vida i l’esperança a algú que ho necessita mai havia estat tan fàcil.

Tot això per a anunciar-vos que aquest dissabte 8 d’octubre, a l’Auditori de les Cotxeres de Sants es fa la primera marató de donació de sang a Sants, Hostafrancs i la Bordeta, convidant-vos a participar donant-ne una mica, perquè mai la solidaritat havia sortit tan barata.

El líder blau, babau

El tòpic diu que les nenes busquen un príncep blau, l’home perfecte, o miratge imperfecte, l’home de virtuts infinites i debilitats inexistents, però l’arquetip, parteix de l’antiguitat, de les restes dels fonaments socials de la nostra societat on l’home era qui duia el pa a casa, qui defensava la família, qui manava. Aquest tòpic ja no és vàlid, l’home ja no és el rei de casa seva, sinó un altre proletari, però l’arquetip continua vigent perquè, encara que hi hagi noies que ho neguin o no emprin l’expressió príncep blau, continuen busquen la seva definició i se la creuen.

A la societat ens passa el mateix, vivim a l’espera del líder, de la persona que agafarà el poder i farà que tot rutlli, que el nostre col·lectiu vagi en la direcció correcta prenent les nostres preocupacions perquè puguem viure feliços i tranquils. Però el líder, és un altre tòpic, una resta tribal del cap de la tribu, el senyor feudal, el rei, el patró. Encara tenim el sostrat místic que espera l’aparició d’una deïtat que té cura de nosaltres.

El líder, expressió horrorosa perquè denota submissió, és algú que inspira confiança i a qui se li veuen aptituds per a fer grans coses, i en conseqüència ens el creiem i li cedim tota la nostra sobirania talment com si tingués unes virtuts sobre humanes, un messies o figura divina, un Moisés que ens guia a través de mars i muntanyes per arribar a la terra promesa.

El líder és com un guia, algú que ens duu cap a algun lloc concret, que s’ocupa de totes les contingències, però oblidem que no ens calen líders ni guies, perquè qui ha de decidir cap a on cal anar i com fer-ho, no és un líder, sinó el poble.

Mai hem entès realment que significa la democràcia ni la sobirania del poble, hem admès que suposava una delegació a algú, quan realment es cedir la gestió del que nosaltres volem a un tercer i que aquest, que és el nostre empleat, no el nostre cap.

Mentre no ho entenguem, continuarem solters a l’espera del nostre líder blau o arrossegats per líders babaus.

L'home que volia ser rei

Germà d'un príncep i amic d'un captaire si és digne.

Amb aquesta frase començava Rudyard Kipling un conte que ha esdevingut famós: L'home que volia ser rei, i que, posteriorment, John Ford el convertí en pel·lícula el 1975 amb Sean Connery i Michael Caine. No entraré en valoracions de la pel·lícula, només dir que és excel·lent i que els dos actors fan una feina magnífica com a ex soldats Anglesos que malviuen estafant i enganyant amb simpatia per l’Índia colonial.

Faig menció a aquesta obra per la moral del conte i de la pel·lícula, la de dos somiadors, Daniel Dravot i Peachey Taliaferro Carnehan, que decideixen convertir-se en reis de una regió inhòspita de l’Índia aprofitant els coneixements militars de l’exèrcit britànic sobre els pobres autòctons que encara van amb rocs i llances.

El seu objectiu no es ser reis per sempre, sinó aconseguir-ho per a enriquir-se i marxar a casa, un pillatge institucionalitzat, però com sol passar, un d’ells, el que es elegit o convertit en monarca i Déu perd el cap, embriagat de poder, i accepta i es creu el seu rol de rei i Déu, que és l’elegit, fill d’un Déu antic, d’Alexandre el Gran que conquerí aquells territoris en el boirós passat.

El procés de canvi en la mentalitat de Daniel Dravot, el que es converteix en rei, es produeix paulatinament, i a mesura que els plebeus incultes el van adorant, es creu que, realment està cridat a fer grans coses i comença a legislar i a comportar-se com un rei, un emperador, acabant foll per la seva idea que el durà a desoir al seu amic i duent-los a la destrucció i patiment. La fi del somni per no haver sabut plegar a temps, per creure’s millor i més intel·ligent que els altres, per a no saber acabar el joc a temps, de que es té el poder per la gracia de Déu.

A la política passa el mateix, si bé no tothom hi entra amb la voluntat de saquejar res, si és cert, que a mesura que els aplaudiments són més forts, resulta més difícil escoltar els crits de la consciència.

Som cadires

Suposo que la culpa és de l’Estat del benestar mal entès i poc explicat i a la nefasta herència moral franquista el que ha aconseguit que siguem una societat d’immobilistes i apoltronats, que siguem incapaços de revoltar-nos i defensar el que és nostre.

La certesa, falsa, que ho teníem tot assegurat i que una força superior vetllava pels nostres drets i privilegis ha fet que la musculatura social s’estovi i ens hagi sortit una gran panxa. Ens hem preocupat tant de nosaltres mateixos, de gaudir de la nostra llibertat individual que hem deixat de mirar a fora de casa, al veí, al carrer, al barri i als nostres propis governs, perquè tot, aparentment, anava bé, fàcilment bé, com si la bona vida i l’alegria fos eterna, com si poguéssim viure perpètuament en una bacanal gratuita.

I de sobte, la festa ha acabat, i veiem com aquests drets i privilegis que teníem no són tan ferms com creiem, que no estan tan ben defensats, que son vulnerables, i ens enutja la idea, perquè com els reis absolutistes, creiem que tot el que tenim és per voluntat divina, que els drets són innats a l’home i no una creació i autoentrega humana i que el que l’home pot atorgar també ho pot prendre..

Ara, veiem en perill aquests drets i protestem, per no dir indignem, però d’una forma totalment aburgesada, de butaca i cigar, una disconformitat que no passa de paraules i petites crítiques que son més laments que altra cosa. El: “no és just”, el “és un dret nostre” i tota la diatriba d’expressions emprades per a protestar no són més que les de nens mal criats que els han pres una joguina perquè desprès, tants escarafalls, no es tradueixen en res. Queixes i cap proposta, el “no” omplint boques i buidant cervells.

No demano una revolució, però si que exigeixo deixar de ser cadires i aconseguir moure’ns, perquè si nosaltres no ho fem, no podrem exigir a altres que ho facin per nosaltres.

I tot té el seu final…

Doncs si, aquesta carta és per acomiadar-me, no realment, però si oficialment. He estat més de tres anys essent Conseller Municipal de CIU a Sants-Montjuic i ho deixo.

Han estat anys d’aprenentatge del funcionament de l’Ajuntament, el Districte, de les inèrcies de les entitats, de la mateixa política, de conèixer persones amb les qui, m’atreveixo a dir, hem trobat certa cordialitat, confiança i afecte.

Ha estat una experiència més de la vida que m’ha permès descobrir el meu barri i a estimar-lo encara més, per la seva vitalitat, el seu esperit lluitador i la seva gent.

Us he d’agrair, als veïns, totes les mostres d’afecte rebudes, totes les portes obertes, l’estima i ensenyances, haver-me obert els ulls a que certes idees preconcebudes no es corresponien amb la realitat.

Els que em coneixen saben que mai he cregut en la política normal, i potser és un punt de vista equivocat, sempre he tingut la certesa, i ho continuo pensant, que la piràmide és inversa, que el polític està a baix i el ciutadà a dalt, que se l’ha de cuidar, mimar i escoltar. El polític no és el pare i el veí el nen a qui renyar i riure-li les gràcies. Els que trepitgen el carrer són els que marquen el camí i el polític qui condueix el vehicle seguint la línia.

He intentat ser cordial i amable, guanyar-me la vostra confiança sense mentides, he procurat ser-vos sincer perquè, en el barri, ens coneixem tots i sabem a qui vota cadascú, però això no ha d’impedir un enteniment per a millorar les coses.

Espero, sincerament, haver-vos deixat, com a Conseller, un record tan grat com el meu cap a vosaltres no podent-vos agrair mai prou tot el que he après. Mil gràcies.

Però no marxo, continuo vivint al barri i em sabria molt greu desaparèixer “socialment”, per això, us vull comunicar que estic aquí pel que necessiteu i que espero que, amb aquests tres anys i escaig de convivència, hagueu guanyat un amic.

Com cantà Lluís Llach:

“Jo hi sóc si també vols ser-hi

tan sols per fer un camí junts,

pel goig de seguir petjades

que ens han dut molt lluny.

Pel plaer d'un demà que engresqui

perquè ens hi trobem a gust

refent l'art de viure

poder conviure

el somni d'un món més just.”

Sempre hi ha hagut sexe a les cançons

Fa poc, a determinats Estats es censurà la cançó Fuck You de Cee Lo Green, suposo que per la repetició de l’expressió “que et follin”, també no fa gaire, a Enrique Iglesias també li xiularen les orelles, i és que, avui, sexe i música està completament lligats vulguin o no les ments obtuses.

No només els videoclips i la pròpia imatge que mostren els artistes és clarament sexual, sinó, que el contingut de les lletres resulta prou explícit, ara bé, creieu-me si us dic que el sexe en el món de la música ha estat sempre més o menys subtitulat i elegant. La diferència és que avui tot s’ensenya i res s’amaga, convertint el sexe en quelcom d’agressiu i tan obvi que ja no és ni divertit ni elegant.

En el grup de cançons que se’ls anomena The American Songbook o standards, aquelles cançons que des de princis de segle XX fins a l’actualitat han configurat el repertori bàsic dels artistes de jazz hi ha temes que, observats a dia d’avui a través de les lletres i el mal pensament imperant, o a través de determinades interpretacions, fa que se’ls entrevegi un doble sentit eròtic rere una lletra, aparentment, d’amor.

El 1932, Cole Porter, escrigué una de les cançons de més populars de la història anomenada Night And Day. Segons la lletra podríem interpretar que és el lament d’una persona que estima a una altre sense ser correspost, sentint-se frustrat, però compte que, coneixent a l’autor i el seu sentit de l’humor irònic i la seva afició per la vida dissipada, podem mal interpretar certes frases:

“Day and night, night and day

Under the hide of me

There's an oh such a hungry yearning burning inside of me

And this torment wont be through

Until you let me spend my life making love to you”

No és difícil entendre que, potser més que amor, l’autor parla d’una passió sexual descomunal quan escriu: “Dia i nit, sota la meva pell crema un anhel de fam, i aquest turment no tindrà fi fins que em deixis passar la vida amb tu estimant-te/fent l’amor” dia i nit.

Un altre exemple del gran compositor Cole Porter és You Do Something To Me de 1929. Aparentment és un cant alegre d’una persona enamorada, un resum de la sensació que és té els primers quinze dies un mes de conèixer algú abans de conèixer-lo/la del tot.

“You do something to me,

something that simply mystifies me.

Tell me, why should it be

you have the power to hypnotize me?

Let me live 'neath your spell,

Do do that voodoo

that you do so well.

For you do something to me

that nobody else could do!”

Aquí, Cole Porter podia haver utilitzat tots els tòpics de l’època: que com parla, que la mirada, que el somriure..., però directament, ens diu que el que li fa perdre el cap no és tan com és la noia/noi, sinó el que li fa: “Fes aquest vudú que tu saps fer tan bé, per tu fes-me alguna cosa que ningú més pot fer”. Digueu-me mal pensat, però, poc no crec que fàci referència a fer pastissos i croquetes.

Canviant d’autor, passaríem a Teach Me Tonight de Gene De Paul i Sammy Cahn de 1953, una cançó no tant coneguda com les anteriors però de la que se’n poden trobar grans interpretacions. El títol ja és prou suggeridor però, compte amb la lletra!

“Did you see that I've got a lot to learn?
Well don't think I'm trying not to learn,
Since this is the perfect spot to learn -
Oooh, teach me tonight!

Let's start with the ABC of it,
Roll right down to the XYZ of it
Help me solve the mystery of it,
Teach me tonight!

(…)

One thing isn't very clear my love,
Should the teacher stand so near my love?
Graduation's almost here my love,
Come on and teach me tonight.”

Si unim en tant poca lletra paraules i expressions com: ensenya’m, massa a prop i nit, no cal ser extremadament mal pensat per a fer càbales.

Finalment, una cançó més subtil, i la càrrega sensual ho és més per la interpretació de Sinatra en la seva gravació de 1964 que per la pròpia lletra en si. La cançó és Best Is Yet To Come de Cy Coleman i Carolyn Leight, i el vells ulls blaus li conferí un aire d’arrogància sexual palpable. Si escolteu bé la lletra, el fraseig i teniu en ment pinzellades de la biografia del cantant, us vindrà una imatge: la de un home de mitjana edat que veu a una noia més jove que ell trobà atractiva i de tot el que ell li pot ensenyar amb un somriure als llavis i la cigarreta a la mà.

“Out of the tree of life, I just picked me a plum
You came along and everything started to hum
Still it's a real good bet, the best is yet to come

The best is yet to come, and wont that be fine
You think youve seen the sun, but you aint seen it shine

Wait till the warm-up is underway
Wait till out lips have met
Wait till you see that sunshine day
You aint seen nothin yet

The best is yet to come, and wont that be fine
The best is yet to come, come the day that your mine

Come the day that your mine
Im gonna teach you to fly
Weve only tasted the wine
Were gonna drain that cup dry

Wait till your charms are right, for the arms to surround
You think youve flown before, but you aint left the ground

Wait till you're locked in my embrace
Wait till I hold you near
Wait till you see that sunshine place
There aint nothin like it here

The best is yet to come, and wont that be fine
The best is yet to come, come the day that your mine”

Les majories inquantificables

Suposo que deu ser una qüestió de valors, aquella cosa tan depreciada avui en dia perquè dona un aire a antic, carcamal i de dretes (dreta-caca, sistema-caca), però ja tinc la certesa que fa tant temps que ens els passem per l’arc de triomf que hem perdut el nord. 

Quin és per mi el valor cabdal en una societat? La democràcia. D’aquest principi en deriva tot ja que sense democràcia no hi ha control ni divisió de poders, ni llibertat, ni igualtat ni res, només totalitarisme i imposició.

Trobarem centenars de sistemes democràtics, tots amb les seves virtuts i defectes, però tots, els que podem considerar mínimament democràtics, coincideixen en que hi ha llibertat per elegir i ser elegit representant del poble, que es pot confrontar idees pública i lliurement, que la majoria s’imposa i la minoria respecta a la majoria, sense que això suposi renunciar a la protesta i la critica.

La setmana passada uns individus van decidir que el Parlament de Catalunya no funcionés, que no pogués aprovar ni debatre lleis, pel sol fet que, aquests individus, consideren que la gent de dins de la cambra no els representa. Estan equivocats.

Seria el mateix si qui hagués fet l’acció d’ahir haguessin estat feixistes declarats amb les seves creus gamades que no creuen en la democràcia? No, en aquest cas, l’adjectiu de l’acció d’ahir seria, com a mínim, la d’intent de cop d’estat, però clar, una cosa és anar contra la democràcia i l’altra dir que “aquesta” democràcia no agrada.

Els diputats electes són elegits, segurament no prou democràticament, pel ciutadà que els fa confiança (amb més o menys resignació) perquè actuïn i defensin unes línies generals, com un contracte laboral temporal en el que, si els representants no ho fan com un vol, pot votar algú altre. Ningú ho impedeix.

Aquests senyors i senyores fan una feina que podem considerar, inclús com a millorable, evidentment, però el seu origen, qui els ha col·locat és el poble, per molt que la llista electoral la faci un partit. És el ciutadà qui decideix si guanya en Mas o no, i si guanya com ho fa, amb majoria o minoria.

No anar a votar no suposa que els polítics no et representen, sinó que és una renúncia voluntària a un dret, que, per altra banda ha costat anys de patiment de molta gent aconseguir, amb la qual cosa, és tan un dret individual com un deure vers la col·lectivitat.

Sé que hi ha gent que no vota com a protesta per una classe política que viu en el Olimp i no veu o comprèn els mals socials, però també n’hi ha que no ho fan perquè no els surt de la reial gana, i moltes vegades els posem al mateix sac com si tots els que es queden a casa estiguessin protestant.

Paralitzen el parlament perquè tenen raó, perquè són tocats per una il·luminació, una rebel·lació que els permet posseir (en propietat) la veritat absoluta i atorgar-se una representativitat que no queda acreditada. Qui els ha delegat la responsabilitat del meu vot, de la meva voluntat, de la meva representativitat, de la meva opinió i paraula? Ningú, però em posen dins de la saca, perquè, suposo que deuen considerar que tinc les facultats mentals trastornades i que per això penso diferent a ells.

Ja comença a fer fàstic, que hi hagi individus que es creuen amb la veritat absoluta i una altivesa i superioritat moral que només ells es reconeixen i que ignoren el principi sagrat i bàsic de la nostra societat: la democràcia.

A mi, ni m’agradava el Tripartit, ni moltes de les lleis que van fer, però no per això vaig decidir que podia impedir que el Parlament funcionés perquè el Tripartit em feia més o menys angúnia, o perquè una llei la trobés aberrant, protestava i callava i quan se’m va permetre vaig actuar votant. 

La democràcia es empassar-se gripaus quan la majoria ho exigeix, i aquesta majoria s’ha de veure, no intuir, cal comptabilitzar-la.

I per acabar; si no els agrada com funcionen les coses, que facin alguna cosa, ja que, de moment, aquest sistema tan fastigós, despreciable i poc democràtic, permet ser canviat si la majoria ho vol. 

És més, si ho fan seriosament, si s’asseuen, reflexionen i ho fan, estic segur que hi haurà molta gent que els donarà suport, perquè si en una cosa tenen raó és que el sistema falla, però obvien que d’aquesta falla tanta culpa en té el poble com el polític.