Per tot Sants, ni castanyes ni carabasses: Crama Dracula

Dissabte, el darrer cap de setmana abans de Tot Sants i Halloween, primer dia de fred de debò a Barcelona i amb la Fira de les Bruixes a Sants, era evident que no es podia anar a menjar a un restaurant japonès; calia anar a un lloc més exòtic de connotacions d’ultratomba: al Crama Dracula.

Feia temps que hi volia anar, mai havia provat la cuina romanesa i segons em deien, aquest restaurant era el millor tot i que, pel nom, no convidava a anar, doncs anomenar Dràcula al restaurant sembla més de publicitat enganya autòctons que altra cosa, crea una falsa sensació a parc temàtic per atreure al personal però que, culinàriament pot no complir amb les expectatives a base de plats com: “Bistec al Dràcula” al bistec amb salsa de tomàquet, “Empalament Dràcula” a les broxetes de carn o “Botifarra mata-vampirs” a la botifarra amb all i oli.

El lloc on està situat tampoc és una joia, doncs és a on mor l’Eixample, al carrer Provença, tocant Tarradellas, sense una ànima ni senyal de vida, amb vistes a la terrífica presó Model, que de nit té un aire al sanatori mental que sortia a Dràcula de Coppola on Renfield menjava escarabats a l’espera de l’adveniment de senyor de les tenebres.

El local és petit i allargat, amb taules a dreta i esquerra i bancs, les parets amb aire rústic de pedra i decoració rural que deu voler transportar-nos a Transilvània, per molt que Dràcula fos de Velàquia, amb caps de porc senglar dissecats, així com pells d’os, entre altres objectes rurals que, si bé poden considerar-se de cert mal gust, al restaurant li confereix un aire entranyablement típic, inclús resulta perdonable els Dràcules penjats.

El fil musical és música tradicional de romania i al fons pots veure una pantalla de televisió amb un canal de la televisió romanesa (programació terrorífica, recorda les gales de José Luis Moreno però revestit de folklore). Tot plegat resulta força inspirador i et pot dur, amb imaginació, a una taberna rural romanesa. Els crucifixos i els alls van a part.

En els restaurants de menjar no autòcton tenen, només entrar-hi, un element indicatiu de si és bo o no: que hi hagin comensals autòctons menjant, i en aquest cas, crec que la resta de comensals eren romanesos. Això ho escric perquè en nostre estimat i famós Xavier Cugat, aprofitant la seva fama, obrí uns restaurants de cuina Espanyola a Estats Units, ell hi passejava i saludava però mai hi menjava.

Una part de la carta és carn a la brasa, també hi ha sopes i un assortiment d’embotits autòctons, potser el que crida més l’atenció és el formatge i la nata a tot arreu, per tant, absteniu-vos intolerants a la lactosa.

El cambrer va decidir per nosaltres, doncs la premissa era provar plats típics de romania que no poguéssim menjar en un altres lloc (com unes costelles a la brasa). Ens portà un Sarmale cu Manaliguta (les A amb accent circumflex mirant cap a munt), un pastís de patata aixafada i que entrava força suau tot i l’aparença farragosa cobert de nata i formatge d’ovella. Estava molt bo, recorda alguns pastissos de patata que he menjat per aquí però posant olives i altres condiment, pintant-lo amb maionesa o gratinant amb beixamel.

També ens deixa provar unes mandonguilles amb puré de patates (el puré eren dos blocs de patata compacta), mandonguilles allargades que estaven prou bones.

Finalment el sarmale, un rotllet de col amb carn picada a dins i una costella de porc fumada, o el que és el mateix, com botifarres més crues i menys compactes que, en lloc de fer servir els intestins per a embolicar la carn, fan servir col.

De vi, a la carta són tots romanesos, ens oferiren un Cavernet Sauvignon anomenat Dracula, que original, que si bé tenia un gust diferent als nostres vins negres, suposo que a romania fa més fred, servit fred amortigua el gust (el cambrer ens va dir que a Romania es bevia fred), i no estic dient que no fos bo, sinó que era, de regust sorprenentment diferent.

Finalment els postres, aquí si que és preocupant perquè només tenien el crep Dràcula, altra vegada, i el de xocolata, i sempre he pensat que, quan un restaurant no pren en consideració el postra com a plat important, el regust de la visita decau, doncs, què millor per acabar un bon dinar o sopar que un postra a l’alçada? (gots de gelat, pastissos congelats de fàbrica no compten com a postra a l’alçada).

Evidentment, el crepe Dràcula és vermell per la confitura de gerds.

Finalment els glops: un que semblava de gust i color al patxaran amb cireres incloses i un orujo de pruna (crec que és diu Tsuica).

L’atenció al client és molt bona, un cambrer somrient, amable que semblava gaudir de la feina, l‘ambient entranyable, relaxat i càlid i el menjar interessant i que satisfà i a més a bon preu.

Per tant, és totalment recomanable fer-li una mossegada al menjar romanès, amb vampirs o sense, ja sigui la castanyada, tot Sants o altres festes invasores.

 

Crama Dracula, Carrer Provença 18, Barcelona.

Còctel mental del dia: Churchill + Hobbes + Aristòtil + Friedman + Stiglitz

 

Deia Winston Churchill que: “Millorar es canviar; ser perfecte es canviar sovint” i amb aquesta esperança he de reconèixer que estic reflexionant darrerament, no sé si a millor o a pitjor, si és perquè sóc més savi o més estúpid, menys innocent o pel contrari ho sóc massa, però estic canviant.

 

Ara que està de moda la gent que, per les circumstàncies que tots coneixem s’han radicalitzat dins del catalanisme cap a l’indepedentisme, també deu haver qui una de les dues cames ideològiques li va relliscant, com a mi m’està passant.

 

Per naturalesa sóc, i crec que no és dolent reconèixer la pròpia naturalesa, de caire conservador, suposo que perquè m’agrada el cerimonial, el factor nostàlgic i la covardia pròpia del que podríem dir classe mitja catalana aburgesada.

 

També reconec que tinc tics liberals, doncs no sóc excessiu partidari de que l’Estat posi el nas innecessàriament en la meva vida personal i valoro la llibertat individual perquè és una base indispensable d’una societat democràtica (si, sóc dels que, tot i no fumar, es va emprenyar per la prohibició de fumar i el que s’enutja quan el fan anar a vuitanta per autovia quan va sol).

 

No hi ha llibertat ni felicitat si l’individu no és lliure de pensar, fer, resar o fornicar amb qui o com vulgui. La societat ja suposa una cotilla necessària al nostre lliure desenvolupament amb restriccions i normes, que són les que impedeixen que ens anem matant els uns i els altres i poder viure junts amb un mínim de seguretat i ordre, tot allò de l’home és un llop per a l’home de Hobbes ("homo homini lupus"), però tampoc cal pasar de cotilla a armadura!

 

He intentat ser aristotèlic, tot allò del just punt mig, l’equilibri i la racionalitat, el corregir tics extrems i encaixar-me en allò tan imprecís del centre polític i ideològic, el prendre el millor de tot i evitar els perillosos excessos de les idees que duen a construir sobre cendres o destruir per a crear cendres.

 

Perquè suposo que valorativament sé que les dretes conservadores no són èticament  correctes i que el liberalisme no és més que una manada de llops perseguint un conill coix, però l’esquerra pot arribar a ser tan utòpica que és difícil confiar-hi, molt bona voluntat però el que deia: "homo homini lupus”.

 

El capitalisme m’agrada perquè sembla que ens fa progressar i genera riquesa, i el socialisme té l’encant de la justícia social, però, ben reflexionat, al final, acabo caient, de nou, en Churchill: “El vici inherent al capitalisme és el desigual repartiment dels béns. La virtut inherent al socialisme és l’equitatiu repartiment de misèria”.

 

Crec en una estructura que crea riquesa per a desprès ser repartida i això no vol dir repartir xecs ni bitllets, sinó amb oportunitats a qui no les té facilitant-los bones escoles i universitats, ajudar que la gent progressi i millori, vol dir estimar als altres i preocupar-se per a ells oferint una sanitat de qualitat i ajudar-los en els mals moments, no aïllar a la gent com leprosos, no cal ser un pare-estat que ho ha de solucionar tot, però si donar mecanismes als ciutadans per a poder viure i no senyalar-los el camí de la marginalitat i, sobretot, un Estat agraït cap als seus ciutadans (els jubilats per exemple).

 

Però cada vegada costa més creure en tot això i no emprenyar-se veient com el sistema ho està engolint tot: la riquesa ja no es reparteix, diuen que no es crea però no m’ho crec, i la llibertat, no la de mercat, sinó la de l’individu i la pròpia democràcia està cada cop més en entredit.

 

Milton Friedman, tòtem neoliberal, vinculava capitalisme amb democràcia, o sigui que el capitalisme comporta democràcia, però sincerament, avui ho dubto. Si que tenia raó amb l’idea que és el sistema que crea més riquesa, el problema és que, evidentment, no s’acaba repartint amb massa equitat i tampoc justifica que la creació sigui ètica.

 

Potser l’home tot el que crea per a organitzar-se serveix per a destruir la seva pròpia llibertat i la democràcia, mireu tots els intents com han acabat: pervertint la democràcia i anul·lant la llibertat, qui sap si és perquè qui crea el sistema només ho fa amb el secret desig de tindre una preeminència econòmica i/o social sobre els altres.

 

I potser el que cal no és crear riquesa, potser no es necessari créixer indefinidament fins que sigui impossible continuar ascendint, o potser es pot créixer per a sempre, o és que Marx tenia raó, o potser no, a lo millor, l’humanitat encara no està preparada per la democràcia, qui sap, potser d’aquí uns anys, un científic descobreix l’antídot contra el gen de l’avarícia i el materialisme.

 

Mentre estant, continuarem sotmesos a unes elits, o no tot sistema convergeix en això? I en el sac hi poso també el comunisme i el socialisme que sempre que s’han dut a la pràctica han estat força elitistes, perquè si no ho són i ningú lidera i s’imposa sobre els altres passa el que va dir fa poc Joseph Stiglitz a La Vanguardia sobre els antisistema: “Perquè són bons per a denunciar les falles del sistema, però dolents per a corregir-los. No saben ser antisistema sense ser antiorganització. I si no t’organitzes, no aconsegueixes canviar res”.

Independentisme i món real

Em sento superat pels fets, ho reconec. Veig com la política catalana ha agafat un ritme vertiginós desprès d’anys i panys de lentitud geriàtrica i no sé que pensar.

Sembla que ara si, per fi, anem camí cap a un referèndum, i la idea m’encanta, amb independència del resultat, doncs: quan és més lliure un poble que quan pot votar el seu destí? Però a part d’això, m’espanta que amb tot aquest reguitzell de paraules, discursos i esperances no perdem el sentit o la perspectiva de la vida real i immediata.

Perquè per molt que haguem iniciat un procés cap a no se sap on (primer cal veure si es fa el referèndum, desprès a veure que surt i finalment a caldrà saber com ens independitzem i com quedem) existeix un dia a dia, la misèria habitual de la feina i el metro, de l’IVA al 21% i un Estat que fa aigües i en el que, encara, hi estem lligats, ara i d’aquí uns mesos, un Regne que no toca ni quarts ni hores que juga amb la paciència Europea al no decidir si accepta el rescat o no, rescat que, si s’accepta, ens farà plorar llàgrimes de sang en forma de retallades i pobresa (mireu a Grècia o Portugal).

I clar, que si, que està molt bé poder ser independents, jo ho porto esperant des de que tinc ús de raó i corria pel pati de l’escola cantant: “In-inde-independecià” però de moment, això no ens traurà de la misèria, havent de demanar 500 milions d’euros a l’Estat per pagar el dia a dia desprès del famós rescat de 5.000 milions, havent buidat gairebé tot el fons de rescat Estatal per a les comunitats autònomes constituït pels diners de Bancs (alerta), el propi Estat i Loterias del Estado (cagate lorito), tenint uns venciments d’ara a final d’any de 6.300 milions d’euros (un 15% del deute total de la Generalitat) més el venciment d’una de les emissions dels bons patriòtics, que tan equivocadament van emetre el Govern Montilla i imità el Govern Mas, de 2.600 milions més. Un total de 8.900 milions d’euros a pagar en tres mesos i que, caldrà refinançar aplaçant la pilota a d’aquí uns mesos però ampliada.

I espereu, que l’Estat redueix el pressupost del 2013 en 40.000 milions menys (el dèficit total de la Generalitat són 42.000 milions d’euros) i Europa aplaudeix d’alegria, amb la qual cosa es sobreentén que qui ho tutela és Europa en vistes el rescat que arribarà a desprès del 21 d’octubre (les eleccions Basques i Gallegues) per a no perjudicar els interessos electorals del PP, quina gran mostra de patriotisme arriscar-se de nou, perquè ja ho van fer amb les eleccions Andaluses, a enfonsar més l’Estat.

I així estem, nosaltres sota els efectes anestèsics de l’autodeterminació i en Rajoy per Nova York parlant de Gibraltar: quins collons!

Xupitos, independència, Diada i ressaca

El dia 11 de setembre vam sortir al carrer, mediàticament ens van anar donant xupitos per a arribar a la manifestació ja contents amb la bandera de capa. Allí presents, entre bon ambient i banderes vàrem fer les copes, una darrera l’altra, a ritme de Els Segadors, l’Estaca i, inclús, El meu Avi, però l’endemà, en lloc de despertar-nos amb ressaca, el President Mas ens serví més copes que duraren fins al dia 13 mentre pensàvem: “De debò que el President Mas està dient el què diu?” i barra lliure que demà és festa i no cal treballar!.

La Diada ha passat a ser una gran orgia de banderes i ratafia llarga com un comiat de solter però sense anar disfressat.

De sobte, sembla que la nostra autoestima està pels núvols, com si desprès d’anys de no menjar-nos un torrat, de sobte, en plena nit de festa independentista ens haguéssim liat amb algú i aconseguit que ens agregués al Facebook!

No és que vulgui refredar els ànims, però recordo que la Generalitat no té ni cinc, que els serveis socials funcionen més per la voluntat dels treballadors que pels recursos, que el nombre d’aturats fa feredat i que encara estem dins d’Espanya, i hi estarem una temporada, i que aquest magnífic Regne al que estem cosits, ja ens ha informat que, si no aconsegueix que l’economia creixi en breu, l’Estat no podrà pagar les prestacions socials: alerta jubilats i aturats, perquè no té pinta de que l’Estat creixi (a part del nombre d’aturats i endeutament).

Tinguem presents que el Ministre d’Economia també ha dit que caldrà fer més reformes, com si fos un pernil, han anat laminant l’Estat del benestar i ara, ja pelat, el fotràn per a fer caldet de Nadal a veure si l’aigua agafa gust.

Per tant, anem amb calma, no fos cas que, demà tinguéssim la ressaca de la nostra vida.

Ei! No dic que no estiguem contents, sinó que siguem conscients que, per molt que ens haguem embolicat amb algú i ens hagi agregat al Facebook no vol dir de que ens hagi canviat la vida a millor.

Dret a discrepar

El que tots anomenàvem burletament com al “tete” ha sortit de les ombres del seu germà Pasqual per acaparar noticies.

És l’Ernest, aquell individu que semblava el gris dels Maragall, el camarlenc primer de l’alcalde i desprès president, el polític que tenia la seva carrera lligada a la del seu germà.

I ara està sol dins del partit, el seu germà s’ha jubilat i en mig del desori ell emergeix agafant la bandera del protagonisme nedant contracorrent a disgust dels seus companys de sigles, dic sigles perquè sembla que avui poca cosa més comparteixen.

I neda a contracorrent votant com li plau al parlament, ja sigui per supervivència, per una conversió tardana o rebot. És possible que ara en Maragall es vegi més a fora que a dins i intenti cridar l’atenció per a buscar una nova feina o una jubilació còmode o simplement, li passa el que passa amb molts que, quan ja no té responsabilitats vomita tot el que tenia guardat al pap abans de rebentar.

I ara els del seu partit el conviden a tocar el dos per a trencar la unitat de vot, doncs queda lleig que vagi per lliure, que faci maragallades, que els deixi malament. I molta gent veu en l’Ernest una ruptura, del que prima la seva consciència al partit i es queixen de la reacció tan poc democràtica del partit.

Però clar, ignoren que un partit no és, paradogicament, democràtic i que el diputat no es deu als seus votants sinó als senyors que varen decidir posar-lo, no només a una llista electoral, sinó ben posicionat per assegurar-li feina i sou. Ja se sap que el feudalisme no es crea ni es destrueix: es transforma.

Siguem covards

Entre les nostres virtuts col·lectives de país no es troba la valentia. Som tirants a covards, a enutjar-nos, emprenyar-nos, però no disposats a fer cap acció contundent, no fos cas que perdéssim bous i esquelles. Som dels que quan ens insulten només posem mala cara; més val marxar amb l’orgull ferit que amb un ull de vellut, perquè, en el fons, tenim mentalitat perdedora i creiem que, si fem alguna cosa sortirem escaldats perquè si. Evita la confrontació i somriu, ser servil t’assegura un plat a taula. Potser és l’instint de conservació, qui sap.

Però mireu avui, quan Catalunya crema i els nostres veïns ens insulten mentre el Ministre d’Economia ha d’anar a fer el pidolaire a Europa perquè Espanya s’enfonsa, quan els mercats no creuen en ella perquè han vist que sota la màscara de fatxenderia no hi ha res, només incompetència.

Espanya serà rescatada o sortirà de l’Euro, opcions que ens faran pobres com rates, serem, de cop com aquells símbols de l’Espanya esplendorosa de principis d’aquest segle: els xavals de vint-i-pocs anys amb samarreta de tiranys i tatuatges als braços musculats que circulaven amb un BMW pagat a base de col·locar totxanes i enguixar parets, i que ara tornen a casa dels pares embargats fins a les seies sense poder pagar, ni tan sols, la quota del gimnàs i amb opcions negatives de trobar feina.

I som tant covards que hem de fer alguna cosa, doncs, la por a ser pobres de solemnitat, embargats, intervinguts i humiliats ens hauria d’impulsar a una gran acció covarda, la de tocar el dos, la de fugir del lloc de l’accident per a evitar problemes, la de deixar que Espanya mori durant la travessa del desert, perquè, millor un cadàver que dos, sobre tot si el segon és el nostre.

Hi ha opcions a més de continuar remant en una barca que s’enfonsa i cal posar-les sobre la taula, cal ser covards una vegada més. Si cal disfressar-nos de dona per a escapar del naufragi és fa, si és necessari robar-li el flotador a un nen es roba.

Espanya no es mereix que ens enfonsem amb ella, no cal ser solidaris fins a la mort, fins a la pobresa, doncs la nostra relació no és d’amor, ja ni tan sols és d’interès, és d’imposició.

Enfonsis Espanya i que les rates abandonin la pell de brau les primeres i que, aquesta vegada, siguem rates Catalanes.

Contemplar alternatives

Bankia és el símbol de l’Espanya capitalina i arrogant, un símbol de l’era esplendorosa que es construí sobre sorra tova, però també és el banc del Partido Popular.

Des de que es va destapar el forat negre dels comptes de Bankia la prima de risc ha esdevingut intractable i els interessos que paga l’Estat per a finançar-se, prohibitius, perquè aquest banc amenaça a engolir amb el seu forat negre al regne d’Espanya.

Recordo que Bankia va demanar ajudes per un import de 19.000M d’euros, import al que s’ha de sumar els 4.465M d’euros injectats per a la conversió d’un préstec del FROB de l’any 2010, amb la qual cosa, requereix 23.465M d’Euros, tenint a dia d’avui un valor de – 16.635 M d’euros (el negatiu és correcte) o sigui, que val menys que zero.

Per a tapar aquest forat negre (i els mini forats d’altres entitats com  els 9.000M d’euros que s’han de repartir entre Catalunya Caixa i NovaGalícia més altres bancs) ens diuen que els europeus ens deixen diners perquè nosaltres estem pelats (per a fer un AVE a Galícia i Badajoz tenim pasta però per a rescatar bancs no), però clar, a canvi volen certes garanties i ens obliguen a empassar-nos una pujada de l’IVA i altres mesures que ens fan una il·lusió tremenda i que, tot indica,, ens enviarà de nou a l’època de Suárez, la UCD i la televisió en blanc i negre.

Però jo em pregunto: no hi ha una altra solució que rescatar bancs? I si l’Estat paga directament als clients de Bankia els dipòsits i liquida l’entitat?

Recordem que Bankia té uns 10 milions de clients i que el Fons de Garantia cobreix 100.000.-€ per titular, això faria una despesa Estatal d’uns 1.000 milions contra els 23.465M d’euros del rescat. No cal ser de ciències per saber que no és el mateix mil que vint-i-tres mil, inclús podríem pujar el límit a 200.000.-€ o 500.000.-€ per titular i encara sortiria més barat salvar persones i l’Estat que el banc.

Clar que això perjudicaria a la gent que té més de 100.000.-€ a la llibreta i causaria tensions de tresoreria amb empreses que paguen i cobren factures i sous a través del seu compte corrent de Bankia, però, desenganyem-nos, cal ser pràctic i més val pagar mil que vint-i-tres mil, millor demanar a Europa una línia de crèdit de cinquanta mil que tindre una línia de crèdit de cent mil, menys deute i segurament millors condicions.

Res és fàcil, però contemplar opcions és el primer pas per a elegir la correcta i, en aquest cas, rescatar bancs per a salvar el cul a determinats partits putejant a tothom no ho trobo massa just, un partit polític, un model d’Estat i un banc no poden mal vendre i hipotecar el futur de la societat.